Un tastet d’Sri Lanka

Sembla mentida com països tant propers com India i Sri Lanka poden arribar a ser tant diferents. Després de llargues hores d’espera a l’aeroport de Chennai, que no és dels més còmodes del món, i un parell d’hores d’avió, ens plantàvem de bon matí a Colombo i teníem tot un país per descobrir en només sis dies. Tornàvem a viatjar amb els nostres amics canadencs però ells teníen un mes sencer per endavant a l’illa. Tot just arribar, ja vam veure que les coses anaven diferent. Al mateix aeroport hi havia un munt d’estants d’informació, lloguer de cotxes, canvi de moneda,etc…. i un bus gratuït et portava cap a la població més propera. Increïble!! Tanta organització, ordre i “serietat” ens tenia bocabadats.

La primera parada va ser Kandy, una ciutat important i gran que es troba al mig de l’illa. El més interessant que té és el llac i un gran temple budista, que no vam poder veure perquè just quan passàvem per davant,queia una trompa d’aigua que no deixava veure res. El que si que vam poder visitar va ser un altre temple que es trobava al capdamunt d’un turonet, amb una gran, grandíssima estàtua de buda i un espectacle de dansa tradicional, una mica per a guiris però divertit de veure. L’endemà, un viatge amb tren pel vell mig de les muntanyes cobertes de plantacions de tè i tot gaudint d’unes vistes fantàstiques ens va acabar portant al poblet de Ella. Un lloc encantador, amb un munt d’excursions per fer pels voltants i que tot i estar ple de Guest House i hotelets, encara conserva aquell encant de poble de muntanya, de muntanya tropical es clar. Si no hagués estat per la pressa i per la pluja, que ens visitava cada dia puntualment a partir del migdia, ben segur que ens hi hauríem quedat tres o quatre dies. Allà ens vam acomiadar dels nostres companys canadencs, compartint la vetllada amb una parella d’alemanys i amb una ampolla de Grant que el Nick havia comprat al Duty free per ocasions especials.
Sempre recordarem Ella com un lloc amb molta vida. Al Victor el van picar un parell de sangoneres i a mi un gos se’m va menjar mitja sabata! De bon matí, amb tirita a la cama i sabates mossegades vam fer camí a la costa sud. De camí varem parar a Buduruwagala (ufff….tots els nomes son d’aquest calibre, així que costa fer-te entendre d’on vols anar), on hi ha uns budes esculpits en unes grans roques i finalment vam fer cap a Mirissa. Una platja paradisíaca, amb un ambient molt tranquil, pocs hotelets a ran de sorra i molt bona gent. Llàstima que de nou, el monsó ens perseguia. Ens vam banyar sota la pluja a la costa on cinc anys enrere va patir de valent el tsunami i que encara ho tenen molt present. El noi de l’hotelet on estàvem ens va explicar que ho va viure en primera persona, que justament a Mirissa no van tenir cap ona gegant però el nivell de l’aigua va pujar uns set o vuit peus i van morir set persones del poble. Deia que hi ha famílies que ja mai més s’han acostat al mar.
Com a dada curiosa, si visiteu aquest país, que sincerament us recomanem si voleu relaxar-vos a una bona platja i gaudir de mil excursions en una illa tropical, veureu que hi coexisteixen varies religions, però que la principal es el budisme, i que a tot arreu hi ha llocs reservats pels monjos: la primera fila als transports públics, les millors cadires de l’aeroport…es curiós, i a més la gent ho respecta….
Bé, per sort l’últim dia va fer un matí preciós. Una remulladeta a la platja i cap a l’aeroport…d’aquí res a Bangkok on ens esperen el meu germà i un amic seu!!

ADEU AL PAIS DE LES SABATES PERDUDES

La ultima setmana a la India a estat un no parar de trens i autobusos. El fet es que havíem de creuar el país d’oest a est per tal d’agafar un vol des de Chennai cap a Colombo, a Sri Lanka, ja, que el visat se’ns acabava i ja tocava canviar d’aires…viatjar es avançar i descobrir llocs nous! Així vam deixar Goa, tot i que ens va costar molt, un matí, i després de quatre autobusos, no se quants trens i quinze hores de viatje, ens vam plantar de matinada a Hampi, al vell mig de la selva. Hampi, segons ens havien explicat altres viatgers, era una antiga població que havia quedat abandonada feia molt de temps, però que en els últims anys, el turisme havia fet que la població tornes a donar-li vida….i res més lluny de la realitat. Tant bon punt ens varem despertar vam descobrir un poble rodejat de centenars de temples, al vell mig d’un paisatge únic. Per una banda estava la selva i el clima humit que el riu i la pluja que ens va acompanyar tots aquells dies feien arribar a límits extrems (tot estava humit: roba, llits….i res no s’assecava encara que ho estenguessis tot el sant dia). Per altra banda els caps d’arròs i la gent treballant-hi de forma tradicional. El temple principal, d’aquells de pel•lícula de Indiana Jones, donava al conjunt un aire de paratge mític, fins i tot oblidat, i per arrodonir-ho tot plegat, les petites muntanyes formades de roques gegants, molt conegudes pels escaladors d’arreu del món, feien que ens sentíssim al vell mig d’un lloc únic. A Hampi ens hi varem passar tres o quatre dies. Un d’ells el vam aprofitar per anar a voltar pels temples més propers al poble amb en Jordi, un nano de la Verneda que vam trobar aquell mateix matí…n’hi ha centenars, grans, petits i gegants. Des de un que està al cap damunt d’una de les petites muntanyes pots observar tot el conjunt i quedar-te bocabadat. L’altre dia ens vam unir a en Jordi i un conjunt d’escaladors d’arreu del mon per anar a veure com practicaven bulder (escalada sense corda, ja que no puges massa i posant matalassos a terra ja fas) . La formació geològica i un parell de videos famosos entre els escaladors han donat molta fama a aquesta zona, que alguns defineixen com el bulder natural més gran del món, i probablement ho és. Com ja hem dit, les muntanyes aquí estan formades per roques més petites, de no més de quatre metres d’alt. N’hi roques per tot arreu, i per tant hi ha bulder per tot arreu. Es molt divertit. Hi ha gent que viatja fins aquí tan sols per escalar, com si fos una meca dels escaladors, i la veritat es que no ens estranya: arribes a un lloc únic, amb el material bàsic i trobes tot de gent que comparteix la mateixa afició i uns allotjaments la mar de macos i barats….i a no massa lluny d’unes platges magnífiques! Total, el paradís pels escaladors…si voleu veure algun vídeo al Youtube, tan sols buscant Baba Cafe o Hampi en trobareu molts.

L’últim dia, tot just abans de marxar vam compartir una estoneta amb en Sheshank. Va ser molt curiós, us expliquem. Resulta que tot visitant un temple, de lluny vam veure un hindú que venia en direcció contraria amb un gran tambor, i més a prop ens va saludar amb un gran “bon dia!!!”. Nosaltres ens vam quedar parats un moment “ens acaba de saludar en català aquest noi?”… i si, ens vam aturar un moment i vam xerrar en català i vam quedar en veure’ns un altre dia ja que en aquell moment no hi havia temps. En Sheshank, de sang india, ha viscut molts anys a Andorra, on de fet hi viu la seva família. Però ell, pintor, cada cop necessita visitar les seves arrels més sovint, visitar el seu pais i trobar la inspiració aquí. Aquest any que ve te previst fer una exposició a Barcelona, ja intentarem informar a on i quant. La xerrada va ser d’allò més interessant, sobretot per nosaltres, per conèixer una mica més de la cultura India…llàstima que no hi hagués més temps, doncs visitar els temples amb ell hauria estat tot un luxe per tal de descobrir molts més detalls en ells.
I res, tren i cap a Anantapur. També hi vam arribar de matinada. A Anantapur es la província on la Fundació Vicenç Ferrer desenvolupa principalment la seva tasca. Teníem ganes de visitar-ho, i la meva mare va insistir perquè ho féssim. Ells, els meus pares, tenen una nena apadrinada per la fundació. I tot va ser arribar i bufar ampolles. Al campus de la fundació hi pots estar tres nits, on et donen un allotjament magnífic, menjar i et porten a visitar projectes i el nen apadrinat. Nosaltres, juntament amb una parella del costat de Reus, la Mercè i el Marcel, vam visitar un dels quatre hospitals generals que tenen, una clínica d’ajuda als zero positius, una escola d’educació integrada per nens cecs….uf! una petita part de tot plegat, però que ens va deixar bocabadats….la gran organització i la increïble feina que fan amb els diners que els arriben. Penseu que la província te uns quatre milions de persones i reben ajuda o se’n beneficien uns dos milions, la meitat…la veritat es que ens va donar la sensació que actuaven com un govern a la ombra, es a dir, fan la feina que hauria de fer el govern i la fan ben feta…hi ha qui diu que la fundació ja no es una ONG, que es una empresa, i tenen raó, però es que si no fos així no podria tirar endavant en aquest país tant complicat on per comprar un simple bitllet de tren has d’omplir formularis…ells han de comprar terrenys i construir tot allò que la gent pobre necessita. A més està obert a tota la població, es a dir, qui pot paga i qui no, hi té accés gratuïtament. A més, si es una empresa, es una empresa de la bona voluntat, està clar…total, això va ser el primer dia. El segon el vam aprofitar per visitar la Priyanka, la nena apadrinada pels meus pares. Viu no massa lluny de la ciutat, a una horeta en cotxe. La família es molt pobre, viuen en un extrem del poble, en una minúscula casa, no més gran que el rebedor de casa. Ens van rebre amb uns collars de flors i ens van fer passar a la casa. Tot el barri ens seguia, algú fins i tot escombrava el carrer perquè hi passéssim…ens rebien com si fóssim algú molt especial, no sabem com explicar-ho. A la casa, amb una traductora de la fundació, vam xerrar amb la Priyanka i la seva mare i ens van oferir unes galetes i fruita…després vam visitar l’escola del barri i alguns nens van ballar i cantar per nosaltres i els vam expressar la gran alegria que ens feia poder veure que amb tant poc ells podien fer tant. Ara en aquell barri la fundació a comprat unes quantes màquines de cosir per tal que les dones puguin tirar endavant, els nens van a l’escola i els homes treballen al camp…tot plegat una mica d’aire per poder veure el futur amb una mica d’alegria…i poc després el comiat, que potser va ser el moment més dur, veure com t’agraïen un i mil cops la teva existència, per dir-ho d’alguna manera, i veure com et miraven donant-te a entendre que segons la seva percepció, gracies a tu, a una persona d’un lloc molt llunyà, ells tiren endavant….per nosaltres es clar que tot plegat es diferent, més fàcil: donem diners i la fundació ja en farà quelcom…però bé, marxar d’allà va ser realment emotiu.
A la fundació també vam poder conèixer la Anna Ferrer, la dona d’en Vicenç, que va morir fa uns mesos. Ella es ara qui lidera la feina, el dia a dia, però tot i així es una persona d’allò més accessible i afable. Diu que tan sols fa allò que durant tants anys li havia dit el seu marit que havia de fer per anar be: “si ajudes als pobres segur que no t’estàs equivocant” i “si algú necessita ajuda, doncs ajuda’l, que després ja trobaràs els recursos per fer-ho” son dues de les principals premisses que segueix. També vam visitar la tomba d’en Vicenç, una tomba humil, al costat d’un dels hospitals de la fundació.
I apa, després d’aquets dies magnífics i tant intensos, vam començar a marxar de la India. Tren cap a Bangalore, nit a la ciutat, tren cap a Chennai, dia a la ciutat, nit a l’aeroport i cap a Colombo, Realement hem arribat planxats pero ara, Sri Lanka, tot un país per descobrir en tot just una setmana!
Per cert, qui visiti o hagi visitat la India podrà corroborar això: a tot arreu hi ha sabates perdudes, sandalies sense amo abandonades a cada raco de la India….es per això que tanta gent va descalça a la India? Van perdent les sabates pel carrer?

JA TENIM L’ANUNCI!!!

Hola!!! Carai! Si, si, ja sortim per la tele india! Si aneu a aquest link podeu veure el video. Veureu que sortim al principi de tot, al segon 2 veureu la Laura vestida de groc i amb perruca observant la Kareena Kapoor, i al segon 3 surt el Victor llegint el diari al fons del vago!!!! Jajaja.  Per cert tambe hi ha un video del making off,  aqui el podeu veure, evidentment tambe hi sortim!!!

Molts petons a tots!!!

LA MAGIA DE INDIA

Si algú us preguntés un escenari perfecte per anar a desaparèixer una bona temporada, que li respondríeu? Jo demanaria un lloc tranquil, prop de la platja, allunyat de tot arreu però on hi pugui trobar totes les facilitats que em facin sentir com a casa; a més demanaria que fos barat, i si pogués ser, que la gent que hi hagués allí, com a mínim la gent que jo hagi de conèixer, fos de puta mare….ah! i clar, per fer un turisme responsable, demanaria que els hostals i els restaurants fossin de la gent local, no d’algun altre estranger… Demanaria que la platja fos tranquil•la i neta, i que quant estigués dins de l’aigua i mirés cap a la platja no hi veiés gens de formigó, tan sols selva, palmeres gegants i restaurants i xiringuitos que es confonguessin amb la selva. Evidentment demanaria una platja de pel•lícula, si, d’aquelles que no s’acaben mai, on hi ha espai tant pel qui vol estar sol com pel qui vol estar acompanyat, i que si caminés una bona estona trobés un lloc on per una estona pogués sentir que soc el primer humà que trepitja aquell tros de platja…uf!!! Demanaria poder menjar cada dia peix fresc que els pescadors de la zona hagin portat pel matí o la mateixa tarda, i clar, a mi que méncanta la pasta i les amanides, demanaria que fos facil poder trobar tot tipus d’especialitats cul.linàries, locals i internacionals.

Ay! Doncs si, no us enganyem si us diem que em trobat aquest lloc. Vam arribar a Arambol, al nord de la provincia de Goa, a la India, amb la idea de passarhi tres o quatre dies. En arribar, tot buscant algun lloc on instal.lar-nos vam coneixer en Rafa i la Bea, que ens van recomanar el lloc on ells estaven allotjats, i allí ens hi vam quedar. Vam llogar una petita cabana a dos minuts de la platja, amb llit doble i bany, i tota feta de fusta i bambu. Al dia següent van arribar en Emi i la Noe i els seus fills Diego i Dara, i en Damián i la Igone amb els seus fills, en Mumbai i en Banbaki. I així, a partir d’aquell dia tots plegats vam fer colla, pasant el dia a la platja junts, i compartint àpats i algunes cervessetes. Resulta que tots ells ja es coneixien d’Espanya. Treballen l’artesania i els productes naturals i monten la parada de fira en fira, sobretot en fires mitjevals i d’artesania…i la veritat es que tot parlant amb ells, hem descobert un mon nou per nosaltres, tant el de les fires com el dels artesans, un mundillo que sembla d’allò més especial, que està dins d’aquesta societat, però que, com a mínim per la gent que nosaltres hem conegut, sembla una forma molt coherent de dur una vida diferent, on a part de treballar, pots trobar el moment per desconectar i marxar, com ara fan ells, uns mesos ben lluny a relaxarte i qui sap si a trobar nova inspiració.
Bé, sigui com sigui, hem tingut la sort de compartir aquest deu dies en aquest petit paradis amb un grup de gent encantadora i de jugar amb aquesta colla de criatures que, tot i que només tenien entre divuit mesos i quatre anyets, aconseguien que els vuit adults acabessim el dia realment cansadots….i es que ja sabem tots que les criatures tenen una energia i una imaginació desmesurades…..ah, per cert, und’aquest dies, vam tindre la sort de cel.lebrar el tercer aniversari d’en Mumbai, amb una festeta a la platja amb patates, pastis i guitarreta magnífica!!!!!
Si, a part de panxing i fer poquet, alguns dies varem passejar per les rodalies, ens vam arribar fins a una platja propera molt mes arrassarada, però molt més bruta i on el mar era molt més fort. …….i fins i tot un dia, el dimecres, varem llogar una moto i vam anar fins el mercat d’Anjuna, un mercat pels turistes, on hi pots trobar indis venent souvenirs i roba i artesans extrangers que fan temporada aquí a la india i despres allí on sigui: Ibiza, Espanya, sud Amèrica….entre aquest estaven en Víctor i la Sandra, una parella que feia macramé i que ves per on son de Vilassar i amb els quals xerrant varem descobrir tenir varies amistats en comú….que petit es el món!
I bé, tot i que ens hi quedariem més temps, sembla que demà despres de deu dues ja partirem cap a Hampi, a l’interior….i després ja veurem….

SOMRIURES DE BOMBAI

Des del moment que vam començar a plantejar-nos la ruta per la India, sabíem que intentaríem passar per Mumbai. És una de les ciutats més conegudes i sembla que una de les més avançades. Una segona raó per visitar-la va ser que fa un parell d’anys el Victor em va regalar el llibre de Somriures de Bombai. Tots dos el vam llegir i ens va semblar molt interessant. El llibre explica bàsicament la fundació de la ONG per part de Jaume Santllorente, un noi català que va deixar enrera tota la seva vida a Barcelona i s’ha instal•lat a Bombai per donar una empenta i intentar canviar algunes de les injusticies d’aquesta gran metropoli. Bé, millor que l’intenteu aconseguir i així estareu col•laborant també amb la causa.

El fet és que uns dies abans d’arribar vam escriure un mail per intentar visitar la ONG. Molt amablement ens van dir que estarien encantats de la visita i ens van facilitar l’adreça i informació per arribar-hi i fins i tot ens van recomanar un hostel que va resultar molt agradable. Habitualment, les visites es fan en dos dies però en aquests moments, coincidint amb les festes de Diwali alguns dels projectes no estan actius.
Vam arribar a les oficines a les 11 i seguidament va començar a venir més convidats, en total érem vuit. Ens van explicar els tres projectes que tenien en marxa amb col•laboració d’altres entitats del país. La creació de més de 100 guarderies a diferents slums de la ciutat, el funcionament d’una escola que sustenta el dia a dia d’un orfanat i la subvenció d’una leproseria. Aquesta última és la que vam poder anar a veure. Molt acuradament ens van explicar la gran problemàtica de la Lepra, l’afectació, el tractament, les seqüeles que deixa etc. Curiosament, la OMS dóna diners per aquestes malalties però ho fa en funció de les xifres d’afectats que presenten els governs i com que és una malaltia que s’associa a països pobres, són els propis governs que falsegen les dades. Així doncs, els fons que dóna la OMS no arriben per tota la gent que s’ha de tractar. El que fa Somriures de Bombai és col•laborar amb els costos dels tractament i ajudar a la reinserció social de pacients que ja han superat la malaltia.
Durant la visita vam tenir la oportunitat de conèixer al Jaume en persona. Un noi encantador, que transmet tota l’energia i entusiasme que posa en els projectes de Somriures i que té les idees molt clares en quant el que vol arribar a fer amb la ONG. A part dels projectes i del dia a dia, sembla que un dels objectius i una de les ideas que te més clares en Jaume es que tot el que es faci ha de ser sostenible (que es pugui arribar a autofinanciar, com l’orfanat que el paguen els nens amb recursos que paguen per anar a l’escola que la ONG ha construït) i que tots els treballadors que hi hagi siguin gent local. Ha Bombai hi ha molta gent preparada per a qualsevol feina. En definitiva, va ser un dia molt especial. Esperem que tot segueixi tant be com en aquest primers cinc anys de la ONG.

Happy Diwali

Entre octubre i novembre, variant segons el calendari indi se celebren les festes de Diwali. Durant dues setmanes, els focs artificials, petards i l’expressió “happy Diwali” són la banda sonora del país. Els carrers s’omplen de dibuixos amb colors vistosos, tanquen alguns comerços i oficines,els nens tenen vacances d’escola i els trens i els autobusos van a petar, més del que ja és habitual, perquè tothom intenta reunir-se amb la família. Pel que ens han explicat, venen a ser com les nostres festes de Nadal. Famílies reunides, menjant dolços i els nens jugant al carrer amb els petards, però també és un moment important pels negocis. A les botigues els arriba nou gènere, els hotels fan obres, netegen a fons i comencen nous llibres de comptes i aquí diuen que tots els diners que entren pel Diwali simbolitzen com anirà la resta de l’any. Bé, almenys ho hem d’aprofitar que així ens assegurem que han canviat llençols!!! Jajajaja
A nosaltres el primer dia ens va enganxar a Agra. De bon matí vam anar a veure el Taj Mahal….espectacular!!! i cap al vespre, mentre esperàvem que es fes l’hora d’anar a l’estació, una traca digne de les falles valencianes ens va donar la benvinguda a les festes. Després, tot de focs artificials i petards van fer que l’espera es fes molt més amena. Vam passar la nit al tren, com ja comença a ser habitual i l’endemà després de 16 hores vam arribar a Jalgaon. És una ciutat petita, sense res a visitar però és un punt base ideal per fer excursions a les coves d’Ajanta, Ellora i trencar una mica amb el tràfec de les ciutats. Les coves d’Ajanta destaquen més per les pintures de dins i per l’emplaçament, estan totes en semicercle i pujant al mirador tens una vista fantàstica. Les escultures de les d’Ellora , pel nostre gust, són molt més impressionants. Tant unes com les altres les van construir com a temples, budistes, hinduistes i jainistes, però no començant per baix i construint sinó escarvant la roca des de dalt imagineu que la Sagrada familia, enlloc d’anar posant pedra a pedra fos tota una roca i li anessin donant forma fins construir tot el temple, vaya una matada!! Algunes fonts diuen que les excavacions van començar al segle II a.c i després els monjos van fer-ne casa seva. Sortint de les coves d’Ajanta vam conèixer en Bruno, un noi francès amb qui vam fer bones xerrades de viatges i potser ens retrobem pel sud est asiàtic on hi acostuma a treballar per temporades com a monitor de submarinisme. Tots junts vam anar cap a Aurangabad.
Novament amb tren camí a Mumbai. Havíem encarregat bitllets dos dies abans però com funcionen en aquest país és tot un misteri. Ens van dir que ens posaven a la llista d’espera, però els vam haver de pagar igualment i quan arribem a l’estació….tatatxan!! No tenim lloc…en principi el tren sortia a les 9 i no volíem fer una altra nit a Aurangabad, vam preguntar pel següent, que ja ens havien dit feia dos dies que estava ple i per art de màgia….dos places per nosaltres!!! Jajajaj De veritat que no s’entén. Una nit més de tren!!! Oleeeee…ja hem agafat tanta pràctica que vam arribar a Mumbai després de 8 horetes i ens vam despertar que no quedava ningú…sort que era final de trajecte que sinó ens passem de llarg!!

Mumbai és un altre món. Segons la zona, sembla que estiguis a Anglaterra. Edificis colonials, grans avingudes, molt més ordre, semàfors, cartells per conscienciar a la gent a mantenir neta la ciutat, botigues internacionals…vaja, com si no fos la India. És una ciutat enoooooooorme, més de 144 km quadrats, que es diu aviat i clar, tot això que nosaltres vam veure tant diferent està bàsicament a la zona turística, si vens de l’aeroport, travesses una colla de barris desastrosos, els famosos slums, com els de la película d’Slumdog Milionaire. Milers i milions de barraques, amb sostres d’uralita, gent dormint pel carrer i brutícia per tot arreu. Nosaltres només hi hem passat amb tren, però és suficient per veure que en aquesta ciutat hi ha un problema important.
A Mumbai hem aprofitat per fer coses diferents, un dia vam anar a veure la ong Somriures de Bombai, que ja ferm un escrit a part, i un altre dia a fer d’extres a una filmació de Bolliwood amb la gran actriu india Kareena Kapoor. Però el que realment volíem era arribar a la platja. Després de quatre dies de ciutat, vam tirar cap al Sud, a la regio de Goa, concretament a Arambol. És un poblet de platja, ple de cabanyetes i força turistes però que encara conserva una mica de tranquil.litat i ens dóna la possibilitat de fer un parèntesi en la nostra visita a l’India.

QUE DUR ES TREBALLAR!

Doncs si família, desprès de quatre mesos sense treballar de forma remunerada, ahir per fi varem trobar feina. Bé, de fet va ser fa un parell de dies, quant tot passejant per Mumbai (Bombay), ens va aturar un home i ens va preguntar si voliem fer d’extres en una gravació de Bollywood! Evidentment no vam dubtar ni un moment i vam acceptar: al dia següent a les set i mitja del matí ens passaven a buscar per l’hostal i ens portaven a l’estudi de gravació.

I així va ser. Es veu que es freqüent el fet que es busquin occidentals per fer d’extres a Bollywood, però bé, la veritat es que ens feia una il•lusió increïble poder veure els estudis per dins, actuar i a sobre cobrar per aquesta experiència! Varem arribar als estudis de “Good Morning Films” amb una dotzena d’estrangers més, mexicans, anglesos, alemanys, francesos…i per començar un bon esmorzar en bufet…jeje. Poc després cap a vestuari i maquillatge. Evidentment ens vam informar de que anava la gravació, i be, tot i que no era una pel•lícula (ohhhh!), anàvem a gravar un anunci d’ordinadors portàtils i el més especial del tema es que la protagonista del anunci era la Kareena Kapoor (http://en.wikipedia.org/wiki/Kareena_Kapoor), una de les actrius més famoses del país, fins i tot la més famosa segons alguns dels presents, una mena de Penelope Cruz a la india, tenint en compte que en aquest país hi ha més de 1200 milions de persones…. quant algú es famós, el coneix un fotimer de gent.

I res, allí varem passar el dia, dins els estudis on havien construït un vagó i una estació de metro on passava tot plegat. A part de la Kareena aquesta, hi havia tres actors-models més, i ves aquí quina casualitat que un d’ells era de Madrid, en Diego Calvo, una mena de rodamóns de la moda, que anava amunt i avall guanyant-se la vida fent de model i coneixent les nits glamouroses d’arreu de l planeta. El dia va ser molt llarg, i vam sortir en cinc o sis de la trentena d’escenes que han de servir per muntar l’anunci. Quant veiem el resultat, que estarà d’aquí poc a Youtube, ja el penjarem a la web, si més no el link. La Kareena realment era famosa i s’ho creia. Ens va costar un fotimer poder-nos fer una foto amb ella tot i estar junts a l’estudi tot el sant dia. Tenia els seus maquilladors i perruquers seguint-la tota l’estona, i fins i tot una noia que semblava que la seva única funció era posar-li la polsera i els anells bé abans de cada escena. Molt arrogant. A la porta de l’estudi hi havia una quinzena de nens esperant-la per aconseguir un autògraf, i us podeu creure que tot i passar a menys de un metre d’ells amb prou feines els va saludar…. Nosaltres anàvem disfressats, la Laura estil retro amb una perruca molt curiosa, i el Victor entre mod i Steve Urkel….jeje.

La veritat es que potser les ultimes cinc hores ja van sobrar, ja havíem vist com funcionava tot i havíem actuat, però bé, el càtering del sopar va valer la pena, i al final, com que molts dels extres ja havien marxat, ens van filmar en un parell d’escenes més… I a més, com que érem dels pocs que no ens havíem queixat i no havíem volgut marxar abans d’acabar el rodatge (havia d’acabar a les set de la tarda, i a les dotze de la nit plegàvem…), varem cobrar doble!!! Havien de ser 500 rupies cada un, i mira tu per on, que van ser 1000, es a dir poc menys de 15 euros per barba….una misèria, però evidentement l’experiència és el que va valer més la pena! Apa, ja veieu que aquí cada dia es quelcom nou! Un petó a tot@s!

ENTRANT A LA INDIA

Arribar a la India sol ser impactant, tothom ho diu. Si hi aterres venint des de occident es tot un xoc. Per nosaltres havia de ser mes suau, la Laura ja hi havia estat, i a més arribàvem des de Pakistan, però res d’això. Aquest país te quelcom que el fa especial tant bon punt hi arribes. Potser es trobar-se de cop i volta rodejat de tanta gent i amb tantes cultures diferents, o potser es arribar a un lloc on un suposa trobar espiritualitat i trobes confusió, soroll i desordre, desordre en tots els sentits…potser es simplement arribar a un lloc on la misèria i l’alegria es mesclen tant fàcilment, on la unió d’aquets dos conceptes tant allunyats formen el dia a dia. De moment, passada una setmana, tot just hem tingut temps de començar a agafar-li el ritme, aquest ritme tant especial que fa que aquí cada dia sigui tot un conjunt d’experiències noves.
Per començar varem passar frontera, una frontera entre dos països en conflicte, i així al pas fronterer està ple de grades a les dues bandes per tal de que la gent pugui anar a veure l’espectacle militar que hi munten tots dos governs cada dia per demostrar el seu poder. Es una d’aquelles coses estúpides, tant pels diners que deu costar com pel benefici que comporta. Bé, com nosaltres totes aquestes coses militars no ens commouen massa, tot just varem passar la duana i varem agafar el bus cap a Amritsar, prop de la frontera. Aquesta ciutat es un bon aperitiu per anar més tard cap a la capital. Amritsar es una ciutat sagrada dels Sigh, que son aquets que es deixen créixer el cabell durant tota la vida, sense tallar-lo mai, i se’l recullen dins d’un turbant amb molt d’estil. Aquí els Sigh hi tenen el seu temple més sagrat, el Temple Daurat. Es un lloc impressionant, realment preciós. L’edifici principal es de planta quadrada tot rodejant un gran pati interior, i a l’hora dins d’aquest pati hi ha una gran piscina al mig de la qual està el Temple Daurat, un edifici de dues plantes tot xapat d’or, tant per dins com per fora, i que està unit amb la vora del llac per una passarel•la. Podríem afirmar que es un dels edificis més bonics que mai hem vist. A més els Sigh, aquets antics guerrers del turbant, ofereixen als viatgers allotjament i menjar gratuït en els seus temples. El problema per nosaltres va ser que just varem arribar el dia de l’aniversari del quart gurú dels Sigh, la festa grossa per entendre’ns, i es clar, la casa d’hostes estava plena, bé, més que plena, a rebentar, hi havia gent dormint a tot arreu, passadissos, patis, escales…el que si que vam poder aprofitar va ser el menjar. Es increïble com aquesta gent tant sols amb donatius i recursos propis pot donar de menjar a tant gent. El menjar era bo i el menjador, on hi cabien centenars, potser milers de persones, funcionava sense parar tot el dia. L’organització era increïble, i funcionava tant amb gent del lloc com amb voluntaris. En el moment que volguessis podies posar-te a recollir plats, netejar-los o ajudar en altres tasques. Tot i que no varem poder estar dormint al temple, allí hi varem conèixer en Marcos i l’Àlex, tots dos de Barcelona. Amb aquest parell de viatgers i amb els nostres dos canadencs, vam passar uns bons dies per Amritsar i més tard a Delhi. El fet que fos festa grossa ens va permetre si mes no gaudir d‘un bon castell de focs i d’una ciutat plena de Sigh fins al cap damunt.

Que sigui ciutat sagrada vol dir que no es pot fumar ni veure ni al temple ni als voltants…has d’anar a la quinta punyeta a fer una cigarreta o aconseguir una cervesa…i evidentment ho varem fer, un dia vam fer una escapadeta fins a la ciutat nova per fer unes cerveses, parlar en català i explicar les nostres aventures arreu del planeta. Els Sigh no prenen cap mena de “drogues”, i això implica no fumar ni veure. Es curiós, perquè et miren malament si fumes o fins i tot et diuen coses i es tapen el nas amb mocadors quant passen a prop teu, però sembla que no els afecta tot el conjunt de merda que respiren cada dia. I es que Amritsar, com la resta de ciutats d’aquest país, es un anar i venir de motos, triciles-taxi (Riksaws), cotxes i camions per tot arreu, que passen per tots els carrerons i carreronets existents. A més tenen el costum de no frenar, així que van tocant el clàxon tota l’estona i ja t’apartaràs. Amb això, a part d’aconseguir respirar merda tot el dia, pel gas i per la pols dels carrers no asfaltats, aconsegueixen crear un clima de soroll i stress per no ser atropellat memorable. Han de passar uns dies fins que ja t’apartes per inèrcia quant sent un clàxon. La llei no escrita es que qui te el vehicle més gran té preferència, així que un autobús comença a tocar el clàxon cent metres avans de la rotonda per avisar que arriba i no fer ni el gest de frenar una mica per precaució, de fet, encara accelera més, i si algú està sord ja s’ho fotrà o se l’emportarà per davant.
Bé, al que anàvem. La ciutat un caos i el temple, a rebentar però preciós. Aquí a més es on els anglesos, amb la seva delicadesa habitual, van fer una matança similar a la del Bloody Sunday irlandes. Van obrir foc davant una manifestació pacífica i van aconseguir que la gent encara es revoltés més i amb més raó. Si veieu la película de Gandhi hi veureu la l’escena i la història. En el lloc on van succeir els fets hi ha ara un memorial i encara es poden veure forats de bala a les parets.
A primera vista Amritsar es una ciutat bruta, però el fet es que la recordes neta tant bon punt trepitges Delhi, la capital. Arribàvem allí en tren. Des de el tren pots veure els camps i el paisatge típic de l’India amb les seves vaques i les muntanyes de porqueria tot al llarg del recorregut, i evidentment el rius i aigües putrefactes. A més el tren es un lloc ple de vida, amb venedors corrent amunt i avall constantment oferint menjar, té, begudes, souvenirs i tonteries varies. Es nota que son trens antics, però encara decents. Per altra banda la gent aquí sembla que va molt de ventre. Es magnífic contemplar el paisatge i trobar de repent un cul fent feina. Però es encara més increïble que la gent passi completament del cartellet que diu que no s’utilitzi el lavabo del tren a les estacions. L’espectacle des de les andanes de les estacions es espectacular….el millor que pots fer es mantenir la mirada a l’horitzó.
Bé, Delhi, la capital es una mega ciutat. De fet la capital es New Delhi, i Delhi es la ciutat vella que està al costat. Però quant arribes a New Delhi veus que lo de New s’ho han tret de la màniga. De fet aquí sembla que els edificis ja siguin vells avans d’acabar-los de construir. La ciutat es bruta com ella sola, i totalment caòtica. El gran basar es la zona turística, amb milers de tendes i hostals. Es un conjunt de carrerons de no més d’un metre i mig d’ample amb voltant del carrer principal. Evidentment per tot arreu circules vehicles, així que es formen uns “pitotes” que no “veas”, bloquejant carrers per desenes de vehicles en totes direccions i la gent passant per on pot…però sembla que es normal, i a part de pitar, ningú no es queixa. Per altra part les vaques, que son sagrades i poden fer el que els hi vingui de gust, van amunt i avall menjant porqueries i seient allí on els plau, ja sigui a un racó o al vell mig de la rotonda principal de la ciutat…no cal dir que això fa molt més pintoresca la situació: al mig del caos de transit més absolut, la vaca paca plantada i que “nadie la mueva”. De pel.licula, si senyor.
Allí a la capital vam gaudir tres dies dels carrerons, les compres i alguna que altra visita, però res espectacular. El fort roig del temps de la colonització anglesa es el més destacat. També vam aprofitar per enviar un paquet cap a casa amb cosetes que ja no ens son útils. Enviar un paquet per correu aquí també requereix el seu temps, expliquem-nos. Resulta que tu no pots enviar el paquet amb una caixa qualsevol, resulta que s’ha d’enviar embolicat amb una tela cosida especial, i clar, cosir això requereix el seu temps, i trobar el tio que ho coseix, que no treballa a correus, es clar, un altre temps. Total, que per enviar un paquet tota una tarda. Estar clar que aquí el temps corre d’un altre manera i es adaptar-se o morir.
I de Delhi cap a Agra en tren un altre cop. Agra es la ciutat del Taj Mahal. Hi arribarem dijous per la nit, i sorpresa! El Taj Mahal tanca els divendres…magnífic! Aprofitant el dia que ens quedava lliura ens vam apropar fins Fatehrim Sacri, una ciutat propera amb una mesquita i un palau preciosos. I per fi dissabte a primera hora va arribar la hora d’entrar al Taj Mahal.

Es realment impresionant, aquest edifici blanc construït com a tomba de la dona de majarahà. Arribar a la porta principal de l’edifici exterior i veure a traves de la seva porta el Taj Mahal, tot blanc i gegant al fons no te preu. Pasejar pels jardins i contemplar-lo et fa sentir en un altre planeta, tot i la gran quantitat de turites que hi ha, molts d’ells per cert turistes indis, i es que la clase mitja i alta està pujant molt aquí, o això es el que diuen.
I res, aquestes son les primeres impresions. Realment, per sentir la India de prop, es necesari anar-hi per lliure, però es clar que també s’ha de tenir estòmac per fer-ho. La miseria està a tot arreu. Els nens demanant i fins i tot intentant pispar-te quelcom estant a tot arreu (al Victor casi li roben la cartera…jeje). Hi ha mutilats, malalts, deformats, cecs i gent feta pols per tot arreu, i la porqueria s’acumula igualment a tots els racons. Per la nit hi ha gent dormint a qualsevol racó, fins i tot en el propi rik-sow dormen molts dels conductors…es evident que potser aquest país està creixent i que cada cop hi ha més adinerats, però tenint en comte que son mil dos-cents milions de persones, també es evident que hi queda molta, moltíssima feina per fer…però com dèiem al principi, aquesta mescla de tot plegat, cultures, pobresa, alegria en la gent i desorganització total es el que fa, de moment, d’aquest lloc un país tant especial.

Que sortim a la Vanguardia!!!!

Hola familia! Mireu, gracies a l’Eric, vam contactar amb la seccio de viatges de la Vanguardia i sembla que aquest mateix dijous sortira publicada la nostra aventura i el nostre blog en aquesta seccio…..quina emocio no??? Be, a veure si algu pot veure-ho, i ens comenta que tal? Petons familia!

Aqui teniu el link!!!

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20091015/53803427132.html

Sortim molt guapos!

Pel Pakistan

El primer contacte amb Pakistan va ser dins el mateix autobús amb el que vam passar la frontera. Va ser com una festa arribar al país, perquè els vuit pakistanesos que anaven amb nosaltres van començar a cantar i a picar de mans tant bon punt vam marxar de la Xina. Feia més de dos mesos que estaven al país per “business” i tenien moltes ganes de tornar a casa.
Només amb les llargues hores passades a l’autobús ja vam veure que la gent era molt agradable.
La primera parada va ser a Sost, un poble fronterer, que pràcticament viu de canviar diners, dels petits hotels i de poca cosa més…allà hi vam passar una nit amb tota la colla dels backpakers que havíem fet. L’endemà tot seguint la KKH (Karakoam Highway) vam arribar a Karimabad. Un poblet encantador, pel que sembla força turístic però en aquesta època no hi havia pràcticament ningú. Des de la terrassa del hostel teníem una vista privilegiada de la vall del riu Hunza i de quatre pics de més de 7000 metres. Talment com un petit paradís. El més interessant d’aquesta zona son les caminades per la muntanya i la tranquil•litat. Un dels dies que varem estar allà, vam fer una excursió fins a un glacial que hi ha a la vora. Va ser una caminada dura, el sender no estava massa clar i vam haver de creuar la gèlida aigua del riu un parell de vegades, però malgrat tot, va valer la pena tot l’esforç per poder contemplar el glacial i totes les muntanyes que l’envolten. A Karimabad hi ha també un fort la mar de bonic, fort Baltit, al cap de munt del poble. El propi fort es imponent, però les vistes que hi ha des de ell son magnífiques, per una banda tota la vall del Hunza, i tres pics de més de 7000 metres, i per l’altre l’estreta gorja que s’endinsa cap el glacial i els peus d’un altre set mil. I al poble del costat, a vint minuts caminant, hi ha un altre fort, el Eagle Ness o niu de les àguiles, que està sent reconstruït, i als peus d’aquest una població antiga, ancestral, amb carrerons i carreronets la mar de bonica, on encara hi viu la gent i que amb diners i supervisió japonesa, s’està restaurant. Es realment bonica ara, així que d’aquí uns anys serà preciosa, sens dubte.

Deixar Karimabad va ser difícil, primer perquè hi estàvem molt a gust i segon perquè justament el dia que ens decidíem a fer-ho, els autobusos cap a Gilgit no podien passar degut a una esllavissada de pedres que bloquejaven la carretera. Així que de nou, després de llargues hores esperant informació fiable de com estava la carretera per saber si sortiria o no el bus, amb les motxil•les a l’esquena vam tornar al mateix hostel on ens estàvem. L’amo, un home gran, va estar molt content de tornar-nos a veure allà, sobretot perquè li havíem dit que ens agradava molt el lloc i que pensàvem tornar, el que no s’esperava es que fos tant aviat.
El dia següent, si, vam poder arribar a Gilgit, la capital de la contrada. Una “ciutat” sense massa encant on vam aprofitar per fer algunes gestions que teniem pendents (veure fotos). Tot i que en general Pakistan és un lloc segur, dies abans hi havia hagut alguns aldarulls per la zona i tot estava mig tancat així que novament, vam seguir endavant cap a Rawapindi. La intenció era passar-hi un parell de dies. Tothom que havíem trobat ens deia que no valia massa la pena. Ni més ni menys que 19 hores d’autobús i segons sembla encara vam tenir sort (perquè hi ha gent que s’hi passa 25 o 30 hores) . A les tres de la matinada ens plantàvem a Rawapindi, vam demanar un taxi directament a l’hotel que pensaven anar però al arribar ens van dir que estava ple. Vam mirar potser 5 o 6 llocs diferents però a tot arreu ens deien que no acceptaven estrangers i després de dos hores vagant per la ciutat, vam decidir agafar un tren cap a Lahore.
Només amb quatre hores de tren el paisatge canvia molt, abandonem completament les muntanyes i ens endinsem en terres fèrtils pel cultiu de molts tipus de verdures i hortalisses, amb vaques pasturant i fins i tot, la gent té un to de pell més fosc.
Lahore és una ciutat gran, més de 8 millons d’habitants i tants cotxes, motos, rickshaws, bicicletes, carros i persones com us pugueu imaginar. En aquesta època encara fa molta calor durant el dia i costa passejar per la ciutat. No ens volem ni imaginar el juliol o l’agost, ha de ser tremendo!!! La ciutat té un munt de coses per veure, és una ciutat molt antiga i als pakistanesos els agrada explicar-te la seva història. Nosaltres només vam anar a la part vella. El fort “Shahi Qila” i la enòrme mesquita que hi ha davant “Badshashi mosque” són impressionants i s’hi aplega un munt de gent. També vam visitar per dins una Gurdwara, un temple Sikh, però esperem arribar a la India per anar a veure el temple Sikh per excel•lència, el Golden Temple.
Amb la bona experiència del tren anterior ens vam decidir continuar cap a la India amb el mateix mitja de transport. Un cop ja teníem els bitllets ens van dir que aquesta era la pitjor manera d’entrar perquè a la frontera havien de revisar a tothom i per fer un trajecte de 60 km podies passar-hi 10 hores!!! Així que vam tornar a l’estació a tornar els bitllets. Sorprenentment, et reintegren el valor complet si hi vas amb 24 hores d’antelació i el 60% si ho fas el mateix dia. Contant que un bitllet val 130 rupies (equivalent a 1€ aprox.), és segur que val més la paperassa que el mateix bitllet i que seria impensable fer això a casa!!
Bé, com que teníem un dia més vam poder passar el dijous a la city, que segons la guia, és imprescindible!!! Jajajaj El dijous és com el dia cultural. A la tarda fan una cerimònia que es diu Qawwali Vibe on s’apleguen centenars de persones a resar i a escoltar les pregàries de diferents grups musicals. Teòricament només és per hombes però l’amo del nostre hotel té un acord amb la organització i permet que els seus hostes hi vagin. Durant les més de quatre hores que dura la cerimònia, canten, ruixen la sala amb aigua de roses,reparteixen dolços, resen, i llencen diners sobre els musics en senyal de gratitud per la bona pregària.
Al vespre, passades les deu, fan el que ells anomenen “Sufi nights”. El Sufism és la part mística de l’islam. Durant la cerimònia que es fa en un altre lloc a les afores de la ciutat, els Sufis toquen hipnòtiques melodies amb tambors i ballen sacsejant intensament el cap durant hores. És un punt de reunió de molta gent del país, novament , els giris només hi podem anar amb l’amo de l’hotel. Aquest dijous vam tenir sort, tocava una parella de germans molt famosos. Gonga and Mihu Saeen, el gran dels germans és sord i va aprendre a tocar de petit, fan un espectacle impressionant de coordinació i ritme tot i que potser pels no gaire aficionats, massa larg.
Hem de dir que no teníem cap intenció de passar per Pakistan, però com que la idea inicial, passar per Tibet, Nepal i India, semblava molt complicada i cara, vam anar a provar sort a l’ambaixada de Pakistan a Bishkek (Kirgistan). Va ser molt fàcil i molt barat i allà mateix vam trobar una parella de canadencs molt macos i vam decidir que faríem junts aquesta part del viatge. Pakistan és un país complicat per les dones, a l’ambaixada hi havia un cartell que posava que no es donaven visats a dones solteres menors de 30 anys i realment, quan passegem pel carrer semblem una atracció turística i pot arribar a ser molest, sempre que sortim al carrer ens hem de cobrir el cap i per suposat vestir amb pantalons llargs . Però bé, tot i això és un lloc encantador i que recomanem a tothom.