La peninsula Malaca!

Ens havíem queda’t tot tornant des de l’illa paradisíaca de Ko Lipe, a Tailàndia. Bé, doncs un cop vam tocar terra ferma, i desprès de fer nit a la no gens interessant ciutat de Hat Yai, vam agafar un tren cap a la frontera sud-est de Tailàndia amb Malàisia. El viatge de quatre hores ens va confirmar el que ja havíem notat a la ciutat: tot i encara trobar-nos en territori Tai, la cultura i la gent ja havia canviat, semblava més aviat que ja ens trobéssim a Malàsia. Les noies amb el seu mocador al cap, els homes amb el barret islàmic…però tot plegat molt allunyat del islamisme que coneixem a Europa. Aquí ja vèiem que era quelcom més alegre, més modern, els mocadors de les noies eren de colors, alguns amb estampats….no se, un sensació de bon feeling ens va envair abans de creuar la frontera, tot i haver-nos costat molt marxar de Ko Lipe. 

A la frontera vam estrenar el nou passaport d’en Victor sense massa problemes….va sortir de Tailandia amb un passaport  i va entrar a Malàisia amb l’altre….això va crear una mena de curtcircuit a la funcionaria de torn que no entenia que no tingues segell de sortida en el nou passaport….però res fora de comú, per entendre’ns. I així doncs ja ens trobàvem de nou en terres islàmiques! La primera parada va ser a la població de Kota Baru, un lloc prop de la costa, molt freqüentat pel que sembla pels “surferos” quan es temporada (ara no per sort) i que ofereix un bon grapat d’allotjaments ben confortables. El fet de tindre un hostel ben agradable i que hi arribéssim en cap de setmana (divendres i dissabte es cap de setmana aquí) va fer que ens hi passéssim dos dies sense fer gairebé res destacable, a part de conèixer una gent que tot just tornava d’unes illes properes, les Perethians i ens recomanessin enormement anar-hi. El que ens van dir per convence’ns va ser: És final de temporada baixa, no hi ha ningú, els preus son realment baixos i el clima perfecte….el paradís! Així, ens vam armar al supermercat (entre altres coses indispensables varem comprar un equip cutre d’snorkeling i unes pales de bàdminton!!!! Tot plegat quatre eurazos!) i ens vam moure cap a la illa menor, la Perethian Kecil. Ja en el trajecte en vaixell, on per cert va quedar totalment xops, vam conèixer alguna de la gent amb la que faríem amistat aquells dies meravellosos a l’illa. Allí estaven en Willy i la Birgitt, i la Jane i en Pascal, alemanys i francesos respectivament, i veterans viatgers. Ja a la illa vam conèixer la Crsitina, també alemanya i veterana viatgera, i l’ Ikgnasi, un jove polac. Tos plegats vam formar una mena de família que es reunia per esmorçar i sopar i ens explicàvem històries i rèiem molt, molt. Però bé, parlem de l’illa. Resulta que la temporada comença al març, així que ara tot just comencen a engegar màquines, els resorts estan tancats, i l’únic que funciona té uns preus increïbles…i les barbacoes a la platja amb peix frec tres quarts del mateix. L’illa es petita i hi ha un parell de camins que comuniquen les petites platjes de ponent de nord a sud, i les dues platjes principals de llevant i ponent. Hi ha camins per caminar, no hi ha vehicles, però es que a tot arreu hi arribes en menys d’una hora, i si no, doncs hi vas en barca. Al sud està el poble dels pescadors (es diu així, no te un altre nom). Es un poble tradicional, on la gent viu ara una mica del turisme, però continuen pescant. Des de la Coral Beach (on estava l’hotel) fins al poble hi ha una horeta caminant per dins la selva i passant per tres platges paradisíaques! No se, tot plegat es un lloc meravellós, i el fet de poder gaudir-lo sense massa gent (20 turistes mes en tota la illa….) ha estat un luxe. Un dels dies vam aprofitar i tota la “família” vam anar amb un guia local a fer snorkeling pels voltants de l’illa, i va ser impressionant! Els jardins de coral de tots els colors i estils, amb els milers de peixos de tots els colors que hi havia, o el fet de capbussar-se a un lloc amb taurons (tot i que per desgracia no en vam veure cap…bé, en Wily si, un!),  no té preu. Però el que va ser increïble va ser poder nedar i capbussar-se tot acompanyant tortugues de més d’un metre, m’atreviria a dir més de metre i mig, pel canal que separa les dues illes….va ser una experiència indescriptible! Aquets animals tant lents a terra, son veritablement ràpids  a l’aigua! En vam poder veure tres o quatre i fins i tot en un moment vam veuren dos de juntes, i varem nedar amb una increïblement gran durant una bona estona….a un metre d’ella!!! Uf! Encara se’m posa la pell de gallina en recordar-ho! Ah! Per no parlar de la iguana gegant (havia de fer gairebé dos metres) que ens va vindre a rebre la primera tarda a la platja! Increïble també! I bé, entre això, lo altre i lo de més allà, van passar cinc dies i mig al paradís, i tot i que ens va costar, vam fer la motxil.la de nou, i vam marxar cap a el Parc Nacional de Taman Negara, a mig camí de la capital…i desprès de dia mig de viatge vam arribar-hi! El fet es que ens vam desviar una mica de la via directa per tal de poder anar-hi amb el tren de la jungla. I podem dir que va valer la pena. El tren com bé diu el seu nom, travessa la jungla i fa que puguis gaudir-la sense moure ni un dit. Es un bon trajecte, potser un pel llarg (8-10 hores) i en un tren bastant llardós, però val la pena. Un cop vam ser al parc, tot rodat. L’entrada d’un més val 20 centims d’euro, i tant bon punt hi entras, tant sols cal escollir qualsevol dels caminets i perdre’s. La jungla es fa espessa i si et quedes quiet sents tots els animals (sobretot ocells) allí mateix. Nosaltres, afortunats com sempre ( ), en el parell de dies que hi vam ser, i sense caminar massa, la veritat, vam poder veure una serp molt maca i gran (més de mig metre), molts esquirols voladors,  alguna altre iguana (petites en aquest cas), un ocell gegant amb un bec de colors vius (tucan es diuen aquets? No ho se…), formigues gegants, molts ocells, famílies de micos, papallones de tots els tamanys i colors, libèl·lules grans com un puny….i tot d’animalons, però sobretot vam gaudir d’un parc natural gens masificat, i on segons el teu nivell pots arribar a llocs gairebé inaccesibles i potser veure animals grossos com tigres, rinos o lleopards, però on sembla que no hi ha tours organitzats i que ningú es dedica a molestar els animals….ens va agradar molt aquesta actitud del govern la veritat.

I apa, de Taman Negara ja vam enfilar cap a Kuala Lumpur, on estem ara mateix. Aquí, de nou gestions. Vam anar a recollir el paquet amb el regal de nadal que l’Eric i la Marta ens van enviar (gracies un altre cop!!! Ens va fer molt il.lu rebre un regal tant lluny! Gràcies, gràcies i gràcies!), vam enviar nosaltres paquetet cap a casa, imprimir visats australians i sobretot els bitllets d’avió cap a Melbourne!!! Iuju!!! Però bé, encara aquí, hem descobert una ciutat moderna, que barreja cases baixes col.lonials amb gratacels, on hi ha barris molt cool junt amb barris més tradicionals, barris xinesos e indis i on les cultures conviuen en una aparent harmonia idídlica. Evidentment, a part de donar voltes amunt i avall, hem visitat el símbol de la ciutat, les que en el seu dia van ser els edificis més alts del mon, les Torres Petronas. La visita val la pena, tot i que només es fins al pis 41 on hi ha el pont que les uneix. Es gratuïta i limitada a 1700 persones al dia, però evidentment, com sol passar en aquets casos, la foto maca es des de fora…jeje. I res, demà sembla que tornarem a empaquetar i per la nit cap a l’aeroport…i sabeu que? Els australians amb qui vam passar el cap d’any a Vientian, ens rebran a casa seva i estaremm allí els cinc dies que farem escala a Melbourne…el mon està ple de casualitats, bona gent i la vida plena de sorpreses increïbles….demà segur en descobrirem un altre, no? Una abraçada molt càlida a tothom des de Kuala Lumpur!!! I no deixeu de llegir i escriure, per favor, que ens dona molts ànims, de veritat!!!!

Tailandia, same same but diferent

Marxar de Laos ens feia una mica de mandra però teníem ganes d’arribar a les platges de Tailàndia i abans volíem veure una mica del nord del país també així que just després del trekking vam decidir creuar la frontera, una frontera natural, el riu que separa dos països i on sorprenentment, trobes una manera de fer de la gent completament diferent. Ni millor ni pitjor però diferent. Estan molt més dedicats al turisme, hi ha restaurants occidentals a tot arreu, els 7/11 (supermercats més famosos del país), aeròbic al carrer, parlen més anglès i hi ha europeus instal•lats a tot arreu. Curiosament, tot just creuar la frontera ens van rebre d’una manera que ens va fer sentir com a casa: vam seure per sopar després de dutxar-nos, i mentre esperavem el menjar va començar a sonar l’Albert Pla! Increïble! Tota una casualitat, no?
Total, que ens dirigíem a Chiang Mai, la ciutat cultural del nord. Es diu que hi ha més temples aquí que a Bangkok, es poden fer cursos de tot: cuina, meditació…també hi ha moltíssimes llibreries i un mercat nocturn els diumenges que ocupa gairebé la meitat del casc antic on pots menjar de tot, comprar artesania tribal i coses no tant artesanals però realment sorprenents, fins i tot es poden veure espectacles gratuïts. Un dia vam llogar una bici, estàvem acostumats a pedalar tranquil•lament per Laos i definitivament, Tailàndia no és el mateix. Quin estres de dia!!! Cotxes per tot arreu que no paraven, no hi ha passos de zebra…ahhh Vam acabar agotats! Però vam veure la gran estupa i un Wat (temple) molt gran que està enmig d’un bosc molt guapo.
De Chiang Mai vam anar a Pak Chong, ens havien recomanat el parc natural de Kao Yai i després de l’experiència de caminar per la selva a Laos ens va semblar molt interessant poder veure animals en llibertat. El tema és que, com a gairebé tot el país, el que volen és turisme organitzat, i hi ha diferents resorts que organitzen unes caminades nocturnes molt xules i veus molts animals però si ho vols fer pel teu compte, com nosaltres, resulta una mica complicat. El parc és enorme, des d’on et deixa el bus fins a les oficines centrals hi ha 14 km i cap tipus de transport així que ens vam passar el dia fent autostop. Ja vam veure coses però potser ens va decepcionar una mica perquè l’entrada era cara i no oferien cap servei.
De nou a Bkk, teníem que recollir el nou passaport del Victor ( l’altre li caducava i ja el tenía pràcticament ple!). Ens vam trobar de nou amb l’Àlex, vam passejar pels centres comercials més moderns de la ciutat i al vespre ens vam trobar amb la Cris, el Ricky (el primer lector del blogg que coneixem en persona, i de casualitat) i en David. Tots junts vam sopar, fer unes quantes cervesetes i molts riures!
I de la capital cap a les illes, que son l’atractiu turístic per excel•lència del país!! La veritat és que no teníem massa clar quina illa escollir i una mica per recomanacions de viatgers, una mica per estar més a prop de Malasia vam triar Ko Lipe. Ens va costar gairebé tot un dia arribar-hi i el ferry barat no és, però, és que el paradís no té preu!!!

Ko lipe és una illa molt petita, només un parell de km de diàmetre, caminant s’arriba a tot arreu i forma part d’un parc natural marí.
El primer occidental que va arribar a la illa va ser un Alemany i només fa vint anys, fins fa 10 anys no hi havia encara pràcticament res i ha estat des de fa dos o tres anys que han començat a obrir-la massivament al turisme, pel nostre entendre un pel massa i tot perquè com passa normalment, quan aquestes coses es descontrolen perden l’encant i el cúmul d’escombreries en algunes parts de l’illa comencen a ser un greu problema.
A Ko Lipe vam llogar un bungalow de bambú molt ben equipat, vam descobrir unes platges de pel•lícula, vam conèixer una gent genial ( Valeria, Lucky, Loe, Yolanda, Sergio i Michelle), vam jugar un torneig de tenis a la platja, vam fer snorkeling ( a menys de 10 metres de la platja hi havia tants peixos que ens semblava que estavem veient un documental) i com ja teníem pensat, vam fer submarinisme!! Quina passada!! Vam fer dues immersions, la primera, entre els nervis i que ens vam posar enmig d’una corrent d’aigua, va ser com estar dins d’una rentadora però la segona molt tranquil•la, veient peixos de colors, muntanyes de corall i tot un món amagat sota l’agua, és fantàstic! Aquí si que sería un lloc per relaxar-se una quants dies però la nostra visa de Tailàndia acabava ahir així que…a moure’s!!! Desprès de quatre dies al paradís, tocava rodar de nou, aquest cop cap a Malasia, des de on escrivim ara…un petó ben fort a tots!!! Ah, i si voleu perdre-us per una illa impressionant…busqueu per Tailàndia que n’hi ha varies!

Descobrint Laos

Sempre que sentia parlar de Laos em recordava d’aquell ministre, en Roldan, que va fugir amb els diners i mesos després el van trobar en aquest país quan jo era adolescent. La veritat és que mai no m’havia interessat massa per saber-ne més, suposo que abans de saber que hi passaríem ni tan sols tenia una imatge mental de on quedava exactament….i el fet es que aquest país tan similar a Itàlia (en la forma que te sobre el mapa, es clar) ens ha sorprès molt i molt gratament. Tant bon punt varem arribar-hi vam notar una tranquil·litat que distava molt de l’estrès i l’agressivitat Vietnamita en el tracte. El fet d’haver de despertar el comissari d’aduanes per tal de que ens fes els visats denotava un altre tarannà, un altre ritme.

Tan bon punt vam passar la frontera (molt fàcil en quant a tràmits) vam fer nit al primer poble important del país en aquella zona, Lak Sao. Un poble de carretera sense massa més interes que estar prop de Vietnam. I d’allí ja vam fer via cap a Vientian, la capital. Faltaven dos dies per fi d’any i la nostra intenció era anar una mica més al nord a celebrar-ho, a Luang Prabang, una població que és Patrimoni de la Humanitat, però la veritat és que Vientian ens va atrapar. És una ciutat petita, gairebé podríem dir que és un poble gran, i clar, es fa estrany que sigui la capital del país. Allí es respira tranquil·litat, com a tot el país, i a més hi ha totes les facilitats. Vam passar els dies de relax, visitant temples budistes, estupes i monuments d’estil comunistes (aquí ho son de comunistes, encara que tot visitant-ho no ho sembli, la veritat) en honor al Soldat Desconegut i coses així. El fi d’any i tota la pesca, com ja vam explicar, va ser tranquil i diferent. I bé, ja entrats al nou any vam agafar l’autobús cap a Luang Prabang. Entre les dues poblacions (10 hores d’autobús) hi ha un altre poble important, Vang Vieng, que es veu que es una mena de Las Vegas del país, és a dir una Zona Especial Turística, on la gent hi va a emborratxar-se i a fer tot allò que a casa seva no pot fer….de fet, entre les moltes “activitats” que s’ofereixen allí la més famosa és el Tubbing, que no és altre cosa que fer un descens en flotador gegant pel riu tot parant de barra en barra pel riu bevent cubates i més cubates per arribar al final borratxo com una cuba…¿curiós, lamentable? Sigui el que sigui, hi ha molta, moltissima gent que hi va des de Europa, Amèrica i Austràlia….

Bé, nosaltres arribàvem de matinada a Luang Prabang, i ves per on que allí cada matí els monjos dels temples budistes (que n’hi ha moltíssim, de temples i de monjos) surten en processió pels carrers del poble a recollir el menjar que la gent els ofereix, el carreguen a una carmanyola que porten i tornen cap al temple. És molt curiós, i molt maco de veure la veritat, i a més, com ens va agafar de sorpresa, encara ens va fer sentir més afortunats.

Ja pel poble, doncs que explicar? És un poble preciós format per antigues cases colonials franceses on hi pots trobar totes les facilitats occidentals però també la cuina i la vida local original. Passejar-hi t’omple de goig. Allí a prop són molt famoses unes cascades, i un dels dies i vam fer cap. Són a uns 35 kilòmetres, així que vam decidir-nos per arribar-hi amb bicicleta, i tot i que va ser dur, molt dur, va valer molt la pena. Poder passejar pel mig dels camps d’arròs, gaudir dels paisatges i arribar als salts d’aigua fets una piltrafa i acte seguit fer un banyet en un toll d’aigües turqueses val qualsevol esforç. Com veureu a les fotos, les cascades eren realment paradisíaques, estaven formades per una de molt grossa i desprès quatre o cinc més de petites que formaven les piscines on la gent es banyava, tot un  luxe. 

I apa, d’aquí encara més cap al nord, a Luang Nam Tha, una petita població ja a tocar de les fronteres amb Xina, Myanmar i Tailàndia. Al voltant d’aquesta població hi ha, distribuïdes per les muntanyes, moltes viles i pobles habitades per les gents de les diferents minories ètniques de la zona i és un bon punt base per fer trekkings tant pel Parc Natural que envolta el poble com per arribar a les viles d’aquesta gent. Nosaltres ens vam decidir per fer un trekking de dos dies tot fent nit a una vila Akhan, i l’experiència va ser increïble. No vam caminar més de 3 o 4 hores al dia, però vam fer-ho pel mig de la jungla verge i amb un guia que ens explicava gran quantitat de coses sobre la vida tradicional i les medicines naturals que podíem trobar en les plantes que ens rodejaven. La nit a la vila va ser tranquil·la. Tenint en compte que ja estan habituats a rebre “visites” i que la carretera més propera està a una hora amb moto per un camí de cabres, el poble no ha perdut la seva essència: viuen de forma tradicional. Es beneficien dels diners que amb els trekking ingressen en la comunitat tot donat allotjament als turistes. Alguns dels habitants es sorprenen quan passeges pel poble, d’altres s’interessen i et demanen que els facis fotos i els nens es sorprenen molt de veure estranys.

I bé, així va ser com aquets dos rodamóns van passar aquets dotze dies descobrint una petita part d’un gran i sorprenent país i van entrar amb moltes ganes a aquest nou any 2010! Una abraçada o tothom!

PD: per cert, de ben poc no varem estar a Vientian mentre es celebraven els 25ens jocs del Sudest Asiàtic (SEA Games), una mena de jocs olímpics amb esports típics de les contrades. Aixi i tot, amb els que si varem coincidir, com veureu a les fotos, son amb el Champa i la Champi, les mascotes…. J.

Frontera Vietnam-Laos, evitant el bus interminable….

Tothom qui ha creuat des de Vietnam a  Laos ens ha dit que els busos directes que van de Hanoi a Vientiane o el que va a Luang Prabang s’han convertit en les experiències més horroroses que han passat viatjant. Se suposa que són 24 hores de bus però que la majoria de vegades s’acaben convertint en gairebé 36 hores, poques parades per menjar o anar al lavabo, autobusos que s’espatllen i alguns, fins i tot han hagut d’empènyer una mica. Vaja que com suposareu, no en teníem massa ganes. Així que…vam buscar un pla alternatiu.

Per arribar a la frontera que ens quedava més a prop de Hanoi, la carretera està molt malament i també suposa unes 15 horetes de bus. Com que no teníem els visats per Lao i sabíem segur que a la frontera de Cao Treu els feien vam decidir agafar aquesta via. El camí semblava fàcil. De Hanoi a Vinh amb tren (6h) dormir allà i l’endemà agafar un bus fins a Trung Tam, una furgo per fer els 30 km fins a la frontera i pel que semblava a la part laosiana no hi havia d’haver problemes amb el transport. Però bé, una cosa són els plans i l’altre…la realitat.

Per començar, vam anar a l’estació de trens i no hi havia bitllets fins a Vinh, tot ple. Començàvem bé! I ara que? Canvi de plans?? El tema era que volíem estar a Luang Prabang per fi d’any i si perdíem més dies no hi arribaríem. Després d’uns moments de crisi, el Victor va proposar anar-hi amb bus i si si…vam agafar un bus interurbà fins l’estació de busos i un cop allà, la feina va ser nostra per trobar una furgoneta que ens portés a Vinh. A Hanoi hi ha varies estacions i segons on vas has d’anar a una o a una altra estació, pel que vam deduir després, no estàvem a la correcta.

Finalment, i descartant un autobús pudent i que anava carregat de sacs, de tal manera que ja no hi havia ni passadís entre els seients, vam agafar una furgoneta. Ens va dir que parava abans però que ens portaria a Vinh si li pagàvem una mica més. Com habitualment fem, li vam dir que li pagaríem a l’arribar però estàvem molt insistents així que li vam pagar un dels dos bitllets per fer-los callar. Només per sortir de l’estació va trigar gairebé una hora. La furgoneta anava circulant pel garatge, esquivant les altres furgonetes. Com ja és habitual el viatge no comença fins que no estan tots els seients ocupats de manera que a vegades es posen molt agressius per captar passatgers. Encara abans de sortir de l’aparcament, vam veure com empenyien a entrar a la furgo a una pobre noia, li prenien la bossa i fins que nosaltres no vam posar-nos a defensar-la no la van deixar estar. Realment agafar un microbús d’aquests és la jungla.

Bé, el trajecte va ser ràpid, anava pujant i baixant gent però el conductor li fotia canya i amb tres horetes vam ser a on deia el rètol que seria el final de trajecte. Vam dir que nosaltres havíem quedat que ens portava a Vinh però…com si sentissin ploure. Resulta que els que negocien amb tu després no pugen al bus, que si apareix algú que sembla que parla anglès i et vol ajudar també acostuma a ser part de la trama i que el que ven els tiquets no té res a veure amb el conductor…un jaleo que no es deuen aclarir ni ells però que al que t’acaben fotent és a tu. El fet és que no els vam pagar res més i vam anar a buscar una altra furgo cap a Vinh. I aquesta encara va ser pitjor. El que venia els tiquets era un mal educat de cuidado, tot el viatge mofant-se de nosaltres, ens demanava que paguéssim el doble que el preu normal, durant les quatre o cinc horetes que va durar el trajecte no va parar ni un moment d’emprenyar. Cridant com un energumen, estirant a la gent que volia pujar i apilonant-los uns sobre els altres, posant la musica del mòbil a tota castanya i cada deu min demanant-nos que paguéssim. La veritat és que gairebé era per baixar a mig camí i agafar-ne una altra. El més dur del cas és que la resta de passatgers acotaven el cap de la vergonya que passaven però ningú va ser capaç de dir-li res.

Finalment ens vam plantar a Vinh ja era fosc i estàvem rebentats,sobretot mentalment. Buscar un allotjament, sopar una mica i apa. Al dia següent a les set del matí ja érem camí a la parada del bus. No estàvem segurs d’on era l’estació i cada cop que preguntàvem ens embolicaven més. Després de caminar una mica, vam parar a un hotel bo i allà ens van donar la informació correcte. Teòricament el trajecte del dia anterior era el fàcil i aquest havia de ser més complicat però en el nostre cas va ser el  contrari.  Només arribar a l’estació ja hi havia els busos cap a Trung Tam a 30 km de la frontera i no vam esperar més de deu minuts per marxar. Ens va dir que ens portaria fins a la frontera, Cao Treo, vam dir que pagaríem al final i cap problema. Vaja, que estàvem sorpresos i tot de tanta amabilitat. Tot va anar sobre rodes, vam gaudir d’un paisatge magnífic i un cop a destí ens van canviar de furgo per anar fins la frontera sense ni intentar-nos pirulejar ni res.

Arribats al pas fronterer hi havia una boira que no es veia res de res. Una mica perduts vam arribar a la banda vietnamita perquè ens posessin el segell de sortida,ja havíem estat advertits de que ens demanarien un dollar pel segell. Vam començar de bones dient que enlloc et cobren pel segell  de sortida i vam acabar dient-los que eren una colla de corruptes tots plegats. Sense moure’ns de la finestreta i amb el braç allargat ensenyant el passaport, finalment vam aconseguir el segell i com que l’oficial havia trencat una de les nostres fundes de passaport, ens va acabar donant 1000 DVN , una misèria evidentment però és graciós que ja van dos fronteres on ens donen calers!!!

La banda de Lao era la que ens feia més por, ens havíen de fer el visat i si per alguna d’aquelles coses ens deien que no, ens quedàvem en tierra de nadie. Sorprenent l’eficàcia dels oficials de Lao! Tret de que vam haver de despertar literalment al tio que feia els visats, en menys de 15 min havíem passat la frontera i ens havien fet visats.

Això demostra el morro que tenen alguns països que et diuen que el visat triga una setmana o més.

Un cop a Lao el nostre destí era Laksao, a 35 km. Teòricament no havíem de tenir problemes per trobar transport fins allà però…diguéssim que per no voler pagar 4 dollars vam perdre la nostra única oportunitat. Vam fer més de 3km caminant, fins que una parella que venien de buscar canyes de palmera ens van oferir portar-nos un tros, vam fer amb ells la meitat del camí, després caminant un parell de km més fins que un segon cotxe després de passar de llarg, s’ho va repensar i va recular per venir-nos a buscar. Tant l’estona que vam caminar com quan vam anar de paquets vam veure uns paisatges preciosos, vam trobar una gent encantadora i un país molt més tranquil que esperem descobrir properament. 

A Laksao vam fer el de sempre, buscar habitació i un lloc per dinar. També vam donar una volteta pel mercat, impressionant veure esquirols, rates i ocellets enmig dels tomàquets i les cebes!!! Amb la conya se’ns van fer gairebé les cinc de la tarda i com que ens havíem de llevar molt aviat vam decidir canviar els horaris i anar a dormir ben d’hora.

La última etapa no tenia secret, un bus ens portaria directament de Laksao a Vientien, capital de Lao, així que després de 8 horetes ja érem a la capital on segurament farem una parada i hi passarem el fi d’any!!!

QUE ENTREU AMB BON PEU AL 2010!

Família, no podíem començar l’any sense felicitar-vos a tots i desitjar-vos una bona entrada d’any i que el 2010 us sigui fantàstic!!! Nosaltres vam entrar a l’any nou unes 6 horetes abans que la majoria de vosaltres, i aquí a Vientian, Laos, vam gaudir d’una petita festa concert a la plaça major, amb un compte enrere musical acompanyats de dos amiguets d’Australia i tot de gent d’arreu del món (Suecs, Xinesos, Japoneos, Laosians, Noruecs, Anglesos….), tot això desprès de regalar-nos un magnífic sopar en un petit restaurantet francès….en definitiva, la nostra entrada d’any va ser tranquil•la (aquí tan bon punt van acabar les campanades va acabar la festa….) i molt agradable. Molts petons a tots i totes, a la família, sobretot, als amics que aneu llegint i animant i també a tots aquets companys que sembla que ens aneu seguint pel blog i que també ens aneu escrivint tot i no que no ens coneixem personalment….ens fa molta il•lusió saber de vosaltres i ens anima a seguir escrivint més i més!!!! Mooooooooooooooooooooooooolt boooooon any 2010!!!!!!!!!!!

Vietnam del Nord, la jungla!!!

Doncs si, havent recorregut el país de sud a nord podem afirmar que per aquí dalt són bastant més agressius que pel sud, sobretot a Hanoi.

Els dies a Hué es van limitar a contemplar una mica la fortalesa, darrera una cortina de pluja, i sortir de l’hotel de tant en tant per degustar els boníssim plats vietnamites de diferents restaurants de la ciutat. Sobretot del Tam Thien,un restaurantet d’un vietnamita sordmut molt simpàtic i que feien uns pancakes de banana and chocolate deliciosos!

Creuant els dits perquè canvies el temps, ens vam  dirigir cap a Nim Binh, molta gent ens havia recomanat la zona de Tam Coc amb unes formacions de roca semblants a les de Halong però a les vores d’un riu on et porten a bord d’una barqueta de rems i on  també vam poder fer unes quantes excursions amb bicicleta per la zona i veure que a aquest fantàstic indret li queden quatre telediaris. Estan construint a marxes forçades per crear una mena de “disneilandia” per turistes amb grans hotels, restaurants de buffet i aquestes coses. A Tam Coc mateix vam conèixer un noi holandès que hi té un petit restaurant amb la seva dona (ella vietnamita) i ell ens ho va confirmar. Al vespre ens vam ajuntar amb una parella d’alemanys que també corrien per allà vam anar-hi a sopar i a veure algun xupitillo de vi d’arròs. Al restaurant també hi havia un home vietnamita de calers, que finalment va asseure’s amb nosaltres i ens va explicar que hi havia un projecte per fer entre altres coses, un camp de golf de 54 forats!!!!(el que vindrien a ser 3 camps junts). Vam passar una vetllada molt agradable tots plegats i fins i tot ens vam plantejar quedar-nos una nit més i celebrar allà la nit de Nadal però finalment vam decidit anar cap a la capital.

Hanoi és una ciutat força gran, tant en habitants com en extensió però la vida es mou bàsicament al casc antic que tranquil·lament es pot recórrer a peu, bé tranquil·lament és un dir. Has d’esquivar les motos que vénen per tots costats, piten continuament i pugen a les voreres per fer adelantaments. Com que les voreres estan plenes de parades o tauletes petites que fan de restaurant o de més motos aparcades, fa gairebé impossible passejar. Hanoi està plena de llacs però n’hi ha un que està justament al centre del casc antic i és el més concorregut. Durant la nit de Nadal vam decidir anar a donar una volta pel costat del llac i ens vam trobar amb una riuada de gent per tots costats, gent fent picnic, nens vestits de pare noel i pràcticament tothom amb gorres vermelles i blanques i celebrant el Nadal tant o més que el que estem acostumats. Fugint una mica de tot això ens vam anar a fotre un bon sopar, aquest cop europeu, per celebrar la festa!

A part d’anar a veure el mausoleu del senyor Ho Chi Min, el jardí botànic, que curiosament és un lloc ple de parelles de nuvis fent-se fotos, i la catedral de St Josep, on tenien muntat un gran pessebre, no vam visitar massa més  de la ciutat.

Una altra cosa que ens va cridar molt l’atenció de Hanoi és que està ple d’agències turístiques. T’organitzen tours per tot i pel que sabem d’altres viatgers i per nosaltres mateixos, cap d’elles et dona garanties de res, és a dir, que habitualment quedes bastant decebut. Nosaltres vam escollir el de l’emblemàtica Badia de Halong. Un conjunt de més de 1900 illes i illetes que segur que mereixen dedicar-hi un parell o tres de dies però com que de nou pintava mal temps, i no volíem marxar del país sense veure-la, vam contractar un tour des del mateix hostal on estàvem. A les 8 del matí ens passaven a buscar i teòricament  passaves cinc horetes voltant per la Badia, que al final es van convertir en tres hores, visita de dos botigues i tot i que el dinar anava inclòs paraven davant d’un lloc per comprar peix i abans d’anar a les coves que també estaven incloses al tour oferien una excursió extra amb barqueta per una cova d’aigua….vaja, una mica desastre i un dia molt llarg però tot i amb boira, val a dir que l’indret és realment espectacular i de ben segur que si mai tornem, hi passarem més dies!!! Pel que vam veure a qui els agrada molt fer aquests tours d’un dia són als asiàtics, a la nostra excursió eren gairebé tots japonesos i coreans.

Després d’un dia voltant per la city i un altre d’excursió vam veure que Hanoi no ens aportava massa res i  com que no teníem intenció d’anar cap a les muntanyes de Sapa, doncs seguia fent fred i ens quedaven pocs dies de visat, vam decidir creuar cap a Lao per passar-hi el fi d’any i canviar una mica d’aires.

Bon Nadal !!!!!

HOla a tothom!!! Encara que aquest any no estem amb vosaltres per compratir els típics sopars, els amics invisibles, els riures i en general tots  els dies de festa i xerinol·la, que sapigueu que us portem a tots al cor i que pensem molt en tots!!!

Un petonàs enormeeeeee des de Vietnam….

Hem trobat una petita mama noel que us desitja molt bon Nadal !!!!

Alguna pregunta més?

Estem a Hue, al bell mig de Vietnam, i profitant un temps horrible, de pluja i més pluja, hem penjat un parell de novetats al blog! Per una banda una nova pestanya, l’APM?, on esperem poder respondre totes, si totes, les vostres preguntes, sobre el viatge, nosaltres, consells….el que sigui. Per altra banda actualitzem les cuines, que les teniem un pel abandonades, afegint Sri Lanka i Cambotja!

Petons!!! Ja s’acosten les festes!!!

Rodamon i torna al Born, tot passant pel Mekong!

Si senyors, ja estem al centre de Vietnam, més concretament a Hoi An, un poble preciós, turístic, però preciós. Ja fa un grapat de dies que correm per terres vietnamites, aquestes terres que ves a saber per quins motius es van veure emmerdades en una guerra ara ja fa cinquanta anys, una guerra que va durar disset anys, i que a nosaltres ens ha arribat a través dels “flims” americans….no cal dir que aquí, sota el règim comunista (un pel destil•lat, com a mínim pel que com a turista es percep….suposo que serà diferent si ets un ciutadà), la visió del que va passar és bastant diferent. Sigui com sigui, costa molt no posicionar-se, el que està clar és que aquí, en aquesta guerra els que van perdre van ser els americans, però els qui la van patir van ser els vietnamites… es va abusar de bombes (encara hi ha moltes zones del país amb munició que no ha explotat), es van utilitzar bombes de Napalm per cremar la selva, cremant conseqüentment nuclis habitats, camps i persones, i es van utilitzar massivament armes químiques, com el gas taronja, que encara te conseqüències en la població civil, fent que hi hagi gran quantitat de gent amb malformacions, deficiències psíquiques i tot de coses així. Sembla que no fa massa es va condemnar a Estats Units per haver creat una guerra il•legal ( no oblidem que Vietnam era un país sobirà, que no havia atacat ningú) i haver utilitzat armes il•legals massivament.

Sigui com sigui, sembla que aquí els vietnamites han perdonat. La gent és molt agradable i simpàtica. Anar voltant per un lloc turístic no deixa de ser com a qualsevol altre lloc del món, ells volen vendre i t’atabalen. A la que surts cap a llocs normals, la gent es encantadora, acollidora i fins i tot vergonyosa, una vergonya poruga.
Vam entrar al país des de Cambotja pel riu Mekong, aquest riu immens que desemboca a Vietnam tot creant un delta preciós. Poder passar entre els dos països tot passejant amb una barqueta és una experiència que recomanem a tothom qui passi per aquí. És una excursió que pot portar tot el dia, però que sens dubte et fa arribar relaxat a l’altre banda de la frontera. Un cop entres a Vietnam, el passegi passa per la xarxa de canals que formen el delta, fins arribar a Chau Doc, un petit poble sense cap encant meravellós. I d’aquí a voltar pel delta i els seus canals. Hem visitat Chau Doc, Can Tho i Ben Tre amb un nano de Múrcia, en Pepe, que varem conèixer a la frontera. Sens dubte, del que hem conegut, és a Can Tho on s’ha d’anar. Aquest poble a la vora del riu ofereix la possibilitat de visitar mercats flotants de veritat, on la gent passa de tu i es dediquen a vendre coses entre ells, no els hi importen els turistes. A més, vam tenir la sort de visitar també una fàbrica de noddles, els fideus d’arròs típics d’aquí, però això ja ho explicarem al menjar…només dir que era molt rústic! De fet aquí tot es molt rústic, modern però rústic…es un país de contrastos…el que si que són sens dubte és polits. Netegen tot, a tot hora. Els mercats, plens de menjar fresc no fan gens d’olor, els carrers, sense massa papereres estan nets (cremen les deixalles per les nits a la vorera)….es un plaer, doncs et fa sentir segur, tant a l’hora de menjar com a la de passejar.
Bé, deixant el delta del Mekong i la seva vida rural, els seus camps d’arròs i les seves cases sobre l’aigua, vam arribar a Ho Chi Min (Saigon), una mega ciutat, sense massa encant però amb molta vida al carrer…sortint del carrer turístic, molt turístic, es fàcil moure’s. El museu sobre la guerra, de la que ja hem parlat abans, es força interessant…com a dada extra, dir que tot aprofitant la guerra de Vietnam, estats units també va farcir de bombes Laos, moltes de les quals encara no han explotat…però bé, aquesta guerra ni tan sols va existir oficialment. Bé, Saigon s’ha de visitar però no pas perdre-hi massa temps. Així que autobús i cap a la muntanya. És increïble que Vietnam tingui aquesta part interior tant desconeguda. En un tres i no res (vuit hores de bus) ens trobàvem a Dalat, un poble de muntanya (1500m) força freaky. És un punt turístic, on pots visitar amb un guia motoritzat tot de coses estrambòtiques, com la casa boja, el vall de l’amor, on uns vietnamites amb poni i vestits de cowboy faran les teves delícies, o observar el llac on un gran cor fet de flors roses i blanques et desitjarà bon Nadal…be, sigui com sigui, es un lloc agradable lluny de la costa. Nosaltres vam fer el tour pel nostre comte, així que ni cowboys ni res, i varem fer una excursioneta per un parc natural format per cinc pics volcànics. Una bona caminada per passar el dia. El més interessant va passa desprès. Aquestes zones estan habitades per altres ètnies, així que tot circulant per la carretereta, travesses els seus pobles, que son diferents però res d’especial. Ens vam aturar a un, i ves per on que tot d’una buscant un lloc per dinar ens vam trobar al vell mig d’una celebració local (una boda o un bateig, no ens va quedar clar) i ens vam donar de menjar i beure, van fer ballar a la Laura i vam seure a la taula presidencial (bé, de fet van ser la parella homenatjada la que va venir a seure a la nostra taula…). Tot una experiència per nosaltres, sobretot veure que tot i no entendre’ns i no tenir tants recursos, era la seva festa i es sentien orgullosos de poder-nos-hi convidar. De fet, pel que vam entendre, marxar sense fer un mos era una falta de respecte, però si et menjaves tot el que et servien, llavors significava que encara tenies gana i te’n servien més…total, que allí vam estar, tot gaudint d’una celebració local….després, sobre la petita moto que havíem llogat, també de casualitat, ens vam aturar just davant d’un temple, on unes dones grans, “abuelitas”, es dedicaven a fabricar encens. Tot un altre experiència, veure tot el procés, des de les flors assecant-se fins al producte final, les bengales de encens.
I rés, més autobús, una mica de tren (preciós viatge trajecte entre camps d’arròs) i de nou a la costa, aquí a Hoi An, on només passejant pels carrers plens de botiguetes i pel centre històric declarat patrimoni de la humanitat per la Unesco, ja fas el dia. Ah, si! Aquí a prop es poden visitar les muntanyes de Marbre, unes petites formacions de l’estil dibuixos animats japonesos, on hi ha un conjunt de coves i temples realment bonics, val la pena visitar-los.
I res, això es tot per avui….demà o passat esperem penjar una nova pestanya al blog on puguem contestar totes les vostres preguntes i curiositats, que no son poques, però que ens fa molta il•lusió que ens feu arribar!
Com a dada extra, comentar que ningú es sorprengui quant a Vietnam les coses tinguin un preu però a tu en concret et vulguin fer pagar una mica més…depenent de les ganes que tinguis de discutir ho pots pagar o no, però el que està clar es que en la majoria dels casos ells no baixen del burro, es a dir que prefereixen no vendre-ho que no pas donar-t’ho pel preu real…el millor es no comprar-ho i anar a la botigueta següent. Això passa amb l’aigua, el tabac, les entrades a llocs turísitcs, bitllets de bus local…de vegades no et queda més remei (en el cas del autobus) que mantenir-te ferm en la teva postura fins que acceptin els diners que els hi penses pagar.
Apa, una abraçada!

El reclam d’Angkor

La tirada de Bangkok a Siem Reap, a Camboja, després del partit del Barça-Madrid (1 a 0, pallissa històrica!!!), va ser dura…havíem dormit poques hores i com sol passar amb les coses organitzades mai són el que et prometen, així que aguantant com a campions més hores de les esperades, vam començar la visita per la capital de l’imperi Khmer. Sí, Siem Reap, encara que no és la capital del país n’és la ciutat més visitada. A pocs quilometres dels famosos temples d’Angkor és una parada obligatòria. Ens vam donar un dia de relax abans d’anar a visitar els temples però vam aprofitar per pedalar una mica entre els camps d’arròs, les cases alçades i els preciosos paisatges de les rodalies. Tothom recomanava la sortida del sol i això volia dir matinar de valent. Així que, després de degustar algun plat de cuina cambodjana només ens quedava agafar forces per l’endemà. Encara sent negra nit xino-xano amb bicicleta vam arribar al temple gran: AngkoWat. És preciós, impressionant però és com tot…hi havia tanta gent amunt i a vall, tants flashos i tant poc silenci que la màgia de la sortida del sol és va quedar en un no res. El que vam gaudir més va ser el temple de Bayon. Grans cares fetes amb pedra que observen i vigilen per tot arreu i la fantàstica llum de primera hora del matí van recompensar els esforços. Al nostre ritme vam anar fent tot el circuit petit, d’uns 17 km tot parant als temples que ens venien de camí. La veritat és que si la intenció és veure molts temples val la pena estar-hi almenys tres dies. N’hi ha moltíssim i alguns estan a més de 35km de l’entrada!! Però això ja depèn dels interessos de cadascú.

A part dels temples, Siem Reap té molta vida. Hi ha un mercat nocturn on hi pots trobar souvenirs de tot tipus, bars, restaurants i supermercats oberts a tota hora i fins i tot hi pots fer cursos de cuina. Vaja, un lloc realment turístic.
El segon lloc que vam trepitjar va ser Kratie. És una població molt més tranquil.la, a la riba del Mekong, on hi ha moltes coses a fer pels voltant i des d’on és fàcil obsevar dofins d’aigua dolça, els Irrawaddy, una espècie en perill d’extinció. Vam llogar una moto i ens vam perdre una mica per pobles petits a peu de carretera fins a una pagoda que és famosa per tenir 100 columnes. En l’època del Khmer Roig la van destrossar tota però l’han reconstruït i realment és interessant de veure. Els petits poblats de peu de carretera són espectaculars. Cases de fusta i palla, altres de ciment i la gent fent tota la vida al carrer.
La moda de les noies cambojanes és si més no curiosa. Es vesteixen amb el que nosaltres entenem com a pijama,d’aquells d’ossets o dibuixos infantils i gairebé sempre porten els seus mocadors de quadres col•locats de mil maneres diferents segons el que facin. Al voltant del cap per anar al camp, al coll si passegen pel carrer, cobrint la boca per anar amb bicicleta o amb moto amunt i avall. Tot plegat, és una imatge típica de postal.
Els cambojans en general no són simpàtics, costa arrancar-los una rialla, fins i tot als nens i evidentment té una raó. El seu caràcter està molt marcat pel seu passat. Fa només 25 anys van patir una guerra civil i després un règim marxista molt dur, el Khmer Roig, que enviava a la gent de les ciutats a treballar al camp, va abolir la propietat privada i torturava i matava famílies senceres sense motiu. Vam coincidir amb un home en un llarg trajecte de bus i ens va explicar que en general no els agrada viatjar, que tenen una obsessió per treballar, guanyar diners i comprar or perquè tenen por de que la historia es repeteixi. Actualment tenen una “democràcia” però els membres del govern es dediquen a enriquir-se i el país viu pràcticament de les ajudes d’altres països com Japó o Korea.
L’Últim lloc que vam visitar va ser la capital, Phon Penh. És una ciutat gran, plena de motos tant circulant com aparcades a les voreres. A la vora del riu hi ha la zona més turística plena de bars, restaurants i amb més vidilla però cap al centre apareixen petits carrerons, gent menjant a qualsevol racó i els carrers atrotinats.
En un petit turó hi ha un temple budista i un parc molt agradable per fer-hi una bona passejada i contemplar els enormes micos que hi ronden demanant menjar als visitants.
La visita obligada són els “camps de la mort”, als afores de la ciutat, on els homes del Khmer roig, el famós Pol Pot i companyia, portaven als presoners per executar-los. Un monument ple d’ossos i de calaveres ret memorial als centenars de milers de víctimes i un petit museu explica les atrocitats que s’hi van arribar a produir.
Novament a Phon Penh, ens hem anat retrobant amb antics coneguts de viatge. Primer a l’hostal, amb un noi que vam creuar-nos a Uzbekistan, després a un dels bars a la vora del riu vam trobar a un noi japonès amb qui vam veure el partit a Bangkok i finalment al Peter, un veterà viatger amb qui vam creuar Pakistan.
Però si hi ha alguna cosa ens ha sorprès molt a Camboja és la manera de viatjar. Sembla que al contrari de tots els països que hem anat visitant, aquí és més barat comprar tours organitzats que buscar pel teu compte el transport local. Ja creuant cap a Vietnam ho hem pogut comprovar. Nosaltres ho hem fet per lliure i ha estat genial perquè recórrer el Mekong amb una llanxa a tota castanya va estar molt bé però vam acabar pagant una mica més que qui ho encarregava a l’hotel. A més, en general, tot es fa pagar i t’ofereixen ben poc a canvi. Els temples d’Angkor estan molt bé però…almenys un mapa amb el preu de l’entrada seria d’agrair….