Sardenya amb nens, res a envejar al Carib

Aquestes vacances són les primeres que fem tots quatre. Els nostres fills, Roc i Emma, i els Rodamons (victor i Laura). Ja veieu, l’esperit viatger no es separa de nosaltres, tot i que els nens encara són petits, sempre estem a punt per conèixer llocs nous.

Sardenya és una illa fantàstica per iniciar-se al viatge familiar. Aquesta vegada hem optat per portar-nos el cotxe de casa, així podíem agafar tot el que necessitàvem ( i el que no, perquè sempre t’endús coses de més, com més espai tens, més l’omples).

Als nens els ha encatat això de pujar al vaixell amb el cotxe!! Tot i que el trajecte és llarg, dotze hores, i que entre l’embarcament i tot plegat es fa pesadet, és important fer-los sentir aventurers. L’Emma estava molt emocionada i contenta amb l’experiència. El vaixell, el cotxe, el camarot…novetats a tort i dret.

Després d’una plàcida nit, l’arribada a Porto Torres, al nord de l’illa, ens va descol·locar a tots una mica. Sense conèixer l’illa i amb les indicacions escrites en un paperot, trobar l’agroturisme que havíem reservat es va fer una mica llarg. Apuntem per la propera vegada, hem d’anar més preparats, potser últimament abusem massa de l’internet i quan ens trobem que no va el wifi i que no podem preguntar al Sr. Google, ens sentim perduts.

L’Agroturisme és una opció molt popular a l’illa i una manera fantàstica de tastar menjar típic i casolà, conèixer gent i costums locals, estar tranquil i envoltat d’animals, cosa que els nens també gaudeixen molt. Obviament, no és la més econòmica però per un parell de nits vam fer-nos aquest regal. Nosaltres vam trobar l’agroturismo “Il Mirto” per internet, el vam triar perquè tenien zona de jocs infantils, tothom deia que es menjava bé i perquè estava a prop de Porto Torres i l’Alguer. Vam estar-hi molt bé i vam veure que gent local hi venia a sopar per la varietat i qualitat del menjar que s’hi servia, ho recomenem sense cap dubte.

El primer dia de vacances tens aquell cuquet que et fa moure amunt i avall sense parar, amb les ànsies per conèixer, per visitar, per tastar…. i tant va ser així que tot i que ens pensàvem que faríem ben poc, aquest primer dia vam fer ruta pels voltants del lloc on ens allotjavem. Dinant a Sa Sevada, un restaurant fantàstic també pels nens, que ens van recomanar des de el propi allotjament, per després banyar-nos a la platja veïna, Porto Ferro ( plena de surfistes) i visitant Sassari, la segona ciutat més gran de l’illa.

Sassari potser no es una visita que surti a cap “top ten” de les guies turísitques….pero passarhi un parell d’hores, visitar la Piazza d’Italia, la Piazza Castello, baixar pel magnific Corso Vitorio Emmanuelle II fins a la catedral tot menjant el primer gelat italià i passar per davant dels precioses i tradicionals cafeteries, et fa sentir que no has perdut el temps.

D’aquesta zona nort-oest, el que és totalment imprescindible de veure és la ciutat de l’Alguer, tant per la seva història i pel que pels catalans representa com per el seu encant. El casc antic conserva les muralles, els carrerons i els palaus que en altres èpoques en van fer un territori català. Tot i la calor, la visita va valer molt la pena, inclús les botigues de turistes, que a tot arreu són iguals,a L’Alguer tenen un encant especial. La ciutat pren el nom precissament de la seva platja, on s’hi acumulen moltes algues, cosa que vam poder corrovorrar ja que, després de la passejada, una remulladeta ens va acabar d’arrodonir la tarda. En Roc no s’ho podia creure, anava com boig per posar-se a l’aigua. Habitualment la troba massa freda però aquí, al ser platges tant poc fondes, està calentona i pots caminar força abans no t’arriba l’aigua a la cintura. És ideal pels nens, i pels pares que ens podem relaxar sabent que no hi ha massa perill.

img_20160903_150714

Una cosa que està despuntant a Sardenya són els vins. En general la fruita i la verdura de l’illa són molt bones però d’uns anys ençà, les vinyes i els vins estan agafant molta força. De tornada a il Mirto, vam parar a una bodega per degustar-ne, potser ens hauríem d’haver assessorat més o potser és que a casa en tenim de molt bons i les comparacions sempre són odioses, però no ens van sorprendre. De fet, després, parlant amb un amic sard, ens va donar una llista dels que ell creia millors, estic segura que la propera vegada podrem canviar d’opinió.

Una de les raons per triar Sardenya com a destí de vacances va ser que hi tenim bons amics, en Giulio i la Stefania. Ells viuen a la capital Cagliari, al sud i això vol dir creuar tota l’illa.

El sud no és una zona molt popular o una ruta molt habitual de fer però els viatges són així, et mous per moltes raons diferents i aquesta vegada, no ens motivava tant les atraccions turístiques o les platges més populars o les restes arqueològiques. Veure els nostres amics i compartir amb ells el cap de setmana va ser l’excusa del viatge, i realment ha estat un plaer i una manera genial de conèixer l’illa.

De cami cap a Cagliari, això si, vam desviar-nos de l’autopista per fer recòrrer la carretera panoràmica de la costa i visitar Bossa, un poble preciós, amb cases de colors sota un castell amb bones vistes, el castell de Malaspina (que te la explicació turística escrita en català, tot i que no t’ho informen), i un riu navegable que la travessa, un lloc emblemàtic que no ens volíem passar de llarg. De fet, en diuen la Venecia de Cerdenya….potser una mica agossarada la comparació….

El llarg trajecte en cotxe ens va deixar una mica ko. Les carreteres no són com aquí i la conducció tampoc. Els italians sempre han tigut fama de conduir bruscament i els sards no seran menys però a més, les indicacions no són el seu fort, si no ho conèixes és més fàcil perdre’t que encertar el camí i com que som de la vella escola i anti GPS, doncs a donar voltes, que no ha estat res, fins a trobar l’allotjament que teniem reservat. Durant els dies del sud vam optar per un apartament, airb&b, a Quartu sta Elena, el que vindria a ser l’Hospitalet o millor dit, El Prat si ho comparem amb Barcelona. L’apartament era tal i com mostraven les fotos, molt coquetó, però potser una neteja a fons i un millor assortiment d’estris de cuina ajudaria a estar-hi més a gust, ara tot s’ha de dir, qualitat-preu, val la pena.

El primer dia a Quartu vam decidir fer platges, la intenció era arribar a la zona sud est però altra cop, les carretes no ens van ajudar i després d’una estona de passar per una autovia que s’endinsava cap a l’interior vam girar cua i vam tornar a les platges que havíem vist pel cami, Capitania, també amb algues i poca sorra, però amb una aigua transaparent com un mirall i Poeto, una platja fantàstica, llarguíssima, només a cinc minuts de la urbe, amb poca gent i molt tranquil·la, degut a l’època de l’any. Ens hi vam quedar fins tard. Per sopar vam anar a una pizzeria especialitzada en cerveses artesanes, una de les noves passions que també ens fan moure amunt i avall i formen una part important dels nostres viatges.

Guiats pels nostres amics, vam poder comprovar que Sardenya no té res a envejar al Carib. Ens van portar a Cala Pino. És una platja de sorra clara i aigües transparents on els nens van estar jugant, xipollejant i divertint-se infinitament. La imatge de quan un pensa en vacances, en relax, en benestar, és això i si ho rematem amb un bany a la piscina i un sopar de brasa a la caseta de platja de Castiades, el colofó està servit. Això és vida senyors!!!

A Sardenya, no només es menja pasta, també fan molts guisats i ens va sorprendre que es mengi tanta carn de cavall. Aquí cada cop té més tirada lo saludable, i això fa que tinguin triturats, per nens a partir dels quatre mesos, de cavall o conill….. ens va xocar. I és que les recomenacions alimentaries pels nadons varien moltissim d’un país a l’altre. Per sort, en Roc és bon menjador i tot el que prova li agrada.

Cagliari és la ciutat més gran de l’illa i per això hi vam dedicar, al igual que l’Alguer, pràcticament tot el dia. Refugiant-nos com podíem de la fortíssima calor i seguin la ruta que en Giulio (apasionat de la història, gran lector i treballador de l’arxiu oficial) ens marcava, vam poder veure tot el casc antic, la torre de l’elefant, la catedral, on hi estaven celebrant un casament, gràcies al qual vam poder veure la impressionant cripta en exclusiva (se suposava que estava tancada al públic però en Giulio ens hi va colar…), la imponent basilica de Bonaire, el seu claustre i la seva Verge que va ser “miraculosament trobada” dins una caixa davant les costes de la ciutat….. i com no, no podia faltar en la ruta, la visita a la botiga oficial de l’equip de futbol, el Cagliari, del que els nostres anfitrions son grans aficionats. Botiga plena de merchandaising amb la bandera de l’illa que consisteix en una creu i quatre caps de raça negra amb els ulls tapats per una cinta o bé amb la cinta com a diadema. La llegenda més acceptada, segons en Giulio, diu que aquesta bandera prové de la Corona d’Aragó, per la qual van lluitar, en l’època de dominació Catalano Aragonesa, nombrosos Sards.

Per dinar van escollir un lloc ben típic, l’Antica Cagliari, a la via Sardegna, un carrer molt centric. Com ja ens van dir, aquí hi ha mil llocs per menjar, estem al rovell de l’ou, però en aquest, a més menges bé. I no els faltava raó, tot el que vam tastar va ser de categoria. Inclós els bons vins blancs locals. Impressionant.

Per sopar, tot i que no teníem gana, vam gaudir d’un magnific birrificcio (o brewpub en termes anglesos), el Cattarancio, on a més de bona cervesa artesana produïda allà mateix, tenen un local molt acollidor i una bona carta. La Pale Ale de la casa es realment magnífica.

Van anar passant els dies, i de platja en platja i “tiro perquè em toca”: Chia, una de les més conegudes del sud oest ens va tocar ventosa però preguntant s’arriba a Roma i de seguida ens van indicar una altra platja a prop de Pula, La figuetta, més arreserada per poder passar la tarda.

L’Emma estava entusiasmada amb tanta aigua, es com un peixet i en Roc, a part de fer les seves primeres capbussades també va començar a fer les seves primeres passes.

Amb el cotxe ple de productes típics, pasta de mil formes i especialitats (currigioli, mellorelli, trofia, orechiettes)…salses, formatges, galetes, cafè etc tocava començar a tornar, aquest cop vam travessar més de pressa, només ens vam desviar a Cabras, per dinar. Varies persones ens ho havíen recomenat però potser per la calor o que havíen estat de festa el dia abans, el poble estava mig apagat, i encara és hora que sapiguem què volíen que hi anessim a veure.

Afortunadament, el fantàstic dinar amb spaguetti a la bottagara ( ous de peix, molt típic de la zona….inclus sembla la industria més potent del poble) i entrants típics i la posterior visita fugaç a San Salvatore, un poble amb els carrers sense asfaltar i les cases baixetes que recorden una pel·lícula de far west, van salvar la tornada.

Tampoc podíem marxar sense acomiadar-nos del mar. No sé si perquè no ens tornaria a veure o perquè, però estava una mica més empipat que de costum, així que les onades i la bandera vermella van dir-nos adeu o millor dit, fins una altra perquè l’illa és gran i només en coneixem una petita part.

A les quatre i mitja del matí i després d’una nit de tempesta, estavem al port, esperant per embarcar cap a casa, mig endormiscats i amb la satisfacció d’haver passat uns dies molt agradables. Tot un encert per viatjar amb nens.

Ja som familia! I seguim viatjant!

Quantes coses han passat des de l’ultima entrada,no se ni per on començar. Faré un resum ràpid del més destacat. Ha passat més d’un any des del darrer post de les nostres escapades i segurament n’hem fet d’altres perquè això de moure’ns ho duem a dins però, el blogg l’hem tingut més aparcat. En aquest any, el Victor ha trobat feina, a Londres;La Laura ha seguit treballant a la farmàcia del centre de Barcelona; Vam estar junts de vacances al Canadà i mira per on, hem tingut una nena,l’Emma! Maquíssima,boníssima i que ens ha donat un rajolí més de felicitat en les nostres vides.

 

Bé doncs un cop posats en situació, potser ja deduïu d’on anirà el post aquesta vegada, si, Londres o millor dit,Anglaterra perquè com que ja està molt vist explicarem l’escapadeta que hem fet cap a Oxford, Stratford upon Avon i Warwik.

 

Aprofitant la baixa maternal,la Laura i l’Emma han anat dues setmanetes a veure al papa, el Victor. Per sort i encara que sembli mentida ha fet dies molt bons,tret d’un parell de vespres que va refrescar de valent, el temps londinenc es va comportar amb la petita Emma.

 

Així que després de passejar pel barri de Wapping, el mercat dominical de Brick lane, Victoria’s park, Trafalgar square amb la obligada visita a la National Gallery i fer una mica de barri per Algate i Whitechapel, ens decidim a llogar un cotxe i fer una escapada.

 

Primera parada, Oxford on arribem després de poc mes d’una hora d’haver abandonat London, que evidentment, com qualsevol ciutat gran, en costa molt sortir-ne. Comencem a veure els camps verds, amb ovelles, tant típics d’aquestes contrades.

La ciutat d’Oxford és famosa per la seva universitat, la mes antiga d’Anglaterra i la primera en llengua anglesa, per les desenes de “colleges” amb aquesta arquitectura tant característica i com no, per aparèixer en una pila de pel·lícules, potser les que ens venen més al cap són les de Harry potter i tota la seva tropa o Tomorrow never dies de James Bon.

Ara la visita la marca l’Emma i la seva gana. Bé, la nostra també. Només arribar el primer que vam fer va ser entaular-nos al cafè més antic de la ciutat i degustar un fish and chips i una burguer, perque amb l’estomac ple, les visites son molt més enriquidores.

Unes hores son suficients per passejar per la ciutat, impregnar-se de la tranquil·litat que es respira, sobretot si ho comparem amb la City de Londres, on tothom corre amunt i avall, i n’hi ha prou per adonar-se que és un bon lloc per passar-hi una temporada. Tant de bo ens hi haguessim pogut instal·lar un anyet, com estudiants! Pel que vam veure, tot gira entorn els estudis, hi ha colleges per tot arreu, la biblioteca és enorme i els uniformes estan a l’ordre del dia.

L’anècdota del dia ens la va proporcionar un taxista d’origen albanès, que just quan el Victor va anar a posar diners al parquímetre mentre l’Emma i jo preníem un “relaxing cup of cafe con leche” i un scone, va xocar amb el nostre cotxe de lloguer i ens el va abonyegar…. es que en Giovani, que així es deia el taxista, anava marxa enrera, sense mirar i parlant pel mòbil. Per sort ho vam arreglar amistosament i va quedar en una cosa més a explicar.

La nit la vam passar a un hotel de l’autopista, un d’aquests de la cadena Days inn, que surten molt econòmics i estan la mar de bé. Suposo que si haguéssim viatjat sols ho hauríem fet diferent però amb la nena, vam preferir tenir un centre d’operacions i des d’allà fer les visites pertinents.

El segon destí, Stratford-upon-avon, el lloc que va veure néixer Shakespeare i on està enterrat.

Hi anàvem amb una mica de recança, doncs ens havien dit que estava ple de turistes, i que semblava un parc temàtic, però potser per això mateix vam trobar que no n’hi havia per tant.

A part de les atraccions més populars com són la casa on va néixer el famós escriptor i el teatre, la passejada pel riu i la caminada fins a l’església on descansen les restes del mestre, rematen una visita agradable i molt recomanable.

Potser a l’Emma també li va semblar interessant perquè tot i que normalment dorm força durant el dia, va estar atenta i desperta durant tota la visita. Només es va adormir quan vam tornar a agafar el cotxe cap a l’hotel. Fins i tot a mig dinar, el Victor va haver d’aixecar-se i passejar una estona.

La darrera , i segurament la més especials de les visites, va ser a Warwick. Aquest cop, teníem un objectiu clar. Fer una foto el més similar possible a una que s’havien fet els pares del Victor, més de trenta anys enrere. Segurament un estiu que el Javier va haver d’anar al Circuit de Silverstone i aprofitant les vacances, la Josefina el va acompanyar. La foto ens la va fer un noi molt simpàtic, que va tenir la paciència de buscar l’angle similar i fer que quedés prou acurada.

Warwick és un poble bonic, amb un castell impressionant, on s’hi fan representacions, banquets medievals, passatges del terror i que podríem qualificar-lo de parc temàtic que no vam poder visitar, però només el fet de passejar una mica amb la foto feta ja ens va omplir del tot el dia.

 

Les gairebé tres hores de tornada a London, amb el sol que s’anava apagant i el bon gust de boca d’aquests dies de calma, van acabar d’arrodonir la primera escapada de l’Emma, fora de les terres catalanes.

Imatge

UN TOMB PER VILANOVA I LA GELTRU

Un dissabte de maig, inici de pont per uns i dissabte normal pels altres ens hem llevat amb ganes de conèixer. Segur que la visita el passat dimecres de la Blanca i el Quique (el toghethers) explicant com els havia anat a la seva aventura ha tingut molt a veure.

El dia no s’ha llevat massa esplèndid, ja ho havien estat anunciant els homes del temps però nosaltres erre que erre amb el cuquet de passejar. Després de sospesar varies opcions, ens ha cridat l’atenció Vilanova, població costanera amb força renom on tots dos hi tenim amics però que no ens hi havíem passejat massa, el Victor hi va anar un cop per la feina i jo mai.

Així que anem fins a sants estació i cap allà s’ha dit. Els aproximadament 45 km de distància entre les dues ciutats es recorren amb una mica més de mitja hora i hi ha força trens, així que abans de l’esperat ja ens plantem al nostre destí.

El primer que tenim davant és el museu del ferrocarril, ubicat on antigament hi havia el dipòsit de locomotores de vapor de Vilanova i que a dia d’avui conté peces tant singulars com una rèplica del primer tren que circulà a l’estat espanyol el 1848 a la línia Barcelona Mataró o una col·lecció de vint-i-vuit locomotores de vapor, un lloc indispensable pels amants d’aquest mitjà de transport.

Imatge

Com ja sabeu no som uns amant dels museus i si hem de començar explorar un indret preferim fer-ho passejant pels carrerons que no pas visitant el seu patrimoni cultural però com que el dia amenaçava a no poder passejar massa un pla B, interior, no està mai de més.

La ruta comença a la façana marítima que s’estén des del passeig de Ribes Roges a ponent on hi ha el poblat d’Adarró, ja habitat pels ibers entre el S VI i el I aC. fins a l’ermita de Sant Cristòfol, que data del S XIII i que Eugeni d’Ors tingué al costat fins l’hora de la seva mort. Enmig del passeig trobem la Torre de Ribes Roges com a única resta de la fortificació de la marina de Vilanova, un munt de cases modernistes, el monument a Francesc Macià, la Casa del Mar i molts restaurants per poder degustar les especialitats d’aquesta vila costanera, entre les quals destaquen el Xató i tots els plats que s’elaboren amb el peix procedent directament de la llotja.

Com que encara no apreta la gana, decidim pujar fins a la Geltru, casc antic de la ciutat que antigament era població per si mateixa.

La via del tren separa la zona de mar de la ciutat i tot just sortint del pas soterrani trobem una casa modernista, Can Pahissa espectacular. Aquest moviment artístic tant recarregat per uns i tant espectacular per altres va deixar petja a bona part de Catalunya. Actualment és un casal d’avis amb un pati preciós, potser encara hi podrem venir a actuar amb Ballet Barcelona?

Rambla amunt veiem que tots els carrers comercials són el mateix, les petites botigues acaben deixant lloc a les grans marques en qüestió de moda, només alguns establiments de tota la vida es mantenen ferms al seu lloc i és justament en un d’ells on ens dediquem unes patates fregides, per obrir una mica la gana. HI ha força gent passejant, passem alguna casa modernista que ens crida l’atenció i el teatre on s’estan fent obres interessants com “Qui te por de Virginia Wolf” o demà IT dansa i més endevant “Els dolents de Shakespeare”. Justament avui és el dia internacional de la dansa i a la plaça de les Neus han muntat un escenari on les escoles de dansa locals ofereixen un espectacle.

Hem trucat als nostres amics i en Joan no hi és, ha marxat de cap de setmana. A la Laia li he escrit un sms dient que corria per allà però actualment viu a Reus així que és poc probable que ens trobem.

Passem per la plaça de la Vila on el Victor recorda que l’actor Sergi Lopez, nascut a Vilanova, va mostrar en una entrevista que li van fer on li demanaven quins racons de la ciutat tenien un lloc especial en el seu cor.

Seguim passejant pel casc antic i el xivarri ens atrau cap a un carreró, hi ha un casament al Castell de la Geltrú, donem la volta a l’edifici per no quedar-nos allà amb els convidats mentre es fan les fotografies de rigor i apareixem a l’església de Sant Maria de la Geltrú.

Ens parem en un aparador de maquines de cosir Singer, una botiga singular que sembla que han adaptat un negoci a la demanda actual i ara fan cursos de patchwork. Tot mirant la botiga sento algú a darrera que parla. Textualment diu : “si, vaig començar ahir la feina…..”, amb la Laia ens havíem estat enviant mails i just em va explicar això de que començava una nova feina. Em giro i allà està, quines casualitats més maques té la vida!

Ens fa una il·lusió enorme, tant de temps sense veure’ns. Xarrem una mica però ella té pressa així que quedem que ja ens tornarem a trobar per parlar més amb calma. Ens aconsella un parell de llocs per menjar i nosaltres seguim la ruta.

Ja ens queda poc i comença a ser hora de pensar en dinar. Una vista ràpida a Can Papiol, casa de marquesos conservada amb tot el seu parament i convertida en museu, passada per la plaça de Sant Antoni, on quedem impressionats per les barbes de l’escultura que hi ha a la façana i el campanar i direcció al mercat. En Joan ens ha recomanat un lloc per dinar allà a prop que es diu l’Onaindía. El trobem fàcilment, tot i que si no ens ho haguessin dit potser l’hauríem passat de llarg i realment, en Joan té bon gust. Hem dinat de conya!!! Menjar elaborat però sense les modernitats aquestes que no saps ni que menges, plats generosos i un ambient molt agradable. El lloc és un homenatge a l’avi del propietari que va anar a Mèxic a complir “el somni americà” i les fotografies antigues que decoren l’espai evoquen un sentiment entranyable.

Després del bon àpat ens toca anar desfilant, una petita caminada pel passeig marítim per fer baixar el dinar on ens sorprèn un grup de turistes, que nosaltres etiquetem com malais que fan una barbacoa a la platja i una trobada de Corvette, on no ens podem resistir de fotografiar un d’aquests clàssics del motor.

El tren ens porta de tornada a casa, per sort no hem esperat massa i l’excursió ens ha agradat molt, si no m’agradés tant Barcelona, de ben segur que Vilanova seria un lloc que tindria molt en compte a l’hora de buscar la meva llar.

 

ULTIMS DIES I MARATÓ DE TORNADA

Ara ja fa dies que vam tornar a Barcelona, però encara hem d’explicar que vam fer els últims dies per Estats Units.

Un cop visitat el Monument Valley i totalment meravellats pels paisatges al més pur estil Far West, vam anar cosint la frontera entre Arizona y Utah pel nord de gran canyó. La carretera és plàcida als Estats Units, i tot i que les distàncies són llargues (vam fer més de 5500km en 15 dies) no es fa pesat recórrer el país. Hi ha milers de paisatges diferents i poc trànsit tret de a les grans ciutats. Vam fer nit a un poble anomenat Hurricane (l’elecció va estar una mica condicionada pel mateix nom del poble), al sud de l’estat de Utah. Va ser un encert, hi havia molts motels i moltes opcions per menjar. L’endemà, carretera cap a Las Vegas, pasant a prop de la gran presa de Hoover, una de les més grans del món que avasteix d’aigua a la ciutat del joc creada en ple desert. Un cop arribats a la ciutat del vici, vam visitar el carrer Freemont, on es concentren els casinos més antics i històrics. Vam anar al Golden Nugget, on hi ha exposada la pepita d’or més gran del món, vam caminar amunt i avall i com no, vam visitar un parell d’esglésies on fan cerimonies a la carta….especialment impresionant veure que si vols, et pots casar dins el cotxe, estil restaurant de fastfood, toques l’interfono, dones les dades i et casen des de la ventanilla. Això es el servei més barat, a partir d’aquí pots demanar mil i una cosetes més, fins i tot que et casi Elvis Presley, però clar, tot això va encarint el tema….

Per la tarda, ja vam visitar de nou l’Strip, la zona de casinos gegants, i mira tu per on que tot jugant a la ruleta vam guanyar prou diners per pagarnos un sopar de buffet lliure abans d’anar cap a l’aeroport. I això, havent sopat vam fer via cap a l’aeroport, on va començar la marató de vols. Primer vam volar cap a Detroit, i d’allí, canvi d’avió cap a Nova York. Ja de bon matí tornavem a ser a la ciutat dels gratacels, on haviem de passar tot el dia per agafar a la nit el vol cap a Madrid. Vam decidir anar cap a Brooklin seguint els consells d’uns catalans que haviem conegut tres setmanes abans. I la vam encertar. A Brooklin hi ha un carrer anomenat Bedford Avenue que té un ambient impresionant. Vam pasejar amunt i avall amb les motxiles, vam gaudir d’unes cervesses molt més económiques que no pas les de Manhattam i vam anar fins a la llera de l’East River per veure la Gran Manzana des d’allí….però clar, inquiets com sempre i coincidint que era el dia de Sant Patrici, patró dels Irlandesos, vam decidir passar la tarda per Manhatam i Times Square….i quin agobio! Tot de gent al carrer amb motius o vestimentas irlandesas, festa per tot arreu, ambusos de trànsit, aglomeracions….uf, el pitjor per anar carregat com un borrego la veritat….tot i així vam poder veure part de la desfilada de entitats Irlandes-americanes i vam poder seure a una terrasa per fer una birra i un pica pica…..i llavors si que si, vam fer cap a l’aeroport de JFK, vam pujar a l’avió i vam caure rendits fins a Madrid. Canvi d’avió (tot i que eren bitllets de Catalunya Intercontinental, és a dir una enganyifa d’ibèria per fer-nos creure que conecten Barcelona amb la resta del món amb vols directes….) i per fi a Barcelona, on les mares ens van recollir i ens van portar a casa la iaia a menjar una bona paella!!!

Com a conclusió, tan sols podem dir que a estat una passada, i que hem gaudit a tope d’un pais que la veritat és que vist des de lluny ens fa bastanta ràbia, per l’estil de vida i la seva política envers la resta del món. Però un cop allà veus que hi ha moltes “Amèricas” dins d’Estat Units, i que anant amb cotxe, gaudint del paisatge i parlant amb la gent, que és la mar de simpàtica, és un país que es fa agradable. És un pais de cine, i ara cada cop que veiem una película americana, ens adonem que simplement reflecteixen el seu dia a dia i els seus paisatges increïbles….si, hi ha llocs on pares a

menjar i una noia amb patins et porta la comanda fins el cotxe, hi ha parcs naturals impresionants, carreteres rectes que no acaven mai, motels de carretera a tot arreu, cotxes grandiosos i cadillacs dels 60’s circulant, camions grossos com cases, gent molt agradable, milers d’hispans per tot arreu, mescla de cultures que formen grans comunitats, llocs totalment lliberals al costat de llocs totalment sectaris i religiosos….i sobretot molta opulència i riquesa al costat de molta misèria i pobresa….de tot hi ha als Estats Units, i això que només n’hem visitat una petita part.

Apa, seguirem escribint, tot i que ara si que si, sembla que farem una vida una mica més sedentària, a veure si li donem més vida a aquest bloc que últimament hem tingut una mica abandonat.

Una abraçada a tots i totes!

Una mica de Natura…

Un cop visitada San Francisco, una ciutat encantadora i plena de vida, hem volgut canviar una mica d’aires i prendre més contacte amb la natura i amb la carretera. La direcció estava clara, cap al nord.El que no teníem tant clar era quant…jajaja( entre milles i km i que el mapa que duiem no era massa explicit, vam calcular una mica malament i el que havia de ser un viatge d’unes horetes es va convertir en tot el dia!). L’objectiu , “la calçada dels gegants” ,una carretera que passa enmig d’un bosc de sequoies enormes on et sents molt diminut. El dia estava fresquet i les sequoies encara tapaven més el sol però l’olor i la immensitat d’aquests arbres et fa sentir a centenars de quilometres de qualsevol lloc. N’hi ha que fan més de 100m i realment no ho aprecies del tot fins que et topes amb algun dels arbres caiguts que jeuen tots llargs al terra o et poses al costat d’un que te les arrels al descobert . Fins i tot n’hi ha un que pots passar-hi pel mig amb el cotxe!! És espectacular!

Sortir d’allà ens va costar gairebé tant com arribar-hi, vam voler creuar cap a Sacramento per una carretereta que passava un port de muntanya plena de curves on la neu encara estava present  i es va fer fosc abans d’arribar al destí, així que vam parar a Chico, una ciutat universitaria sense massa encant però lloc de fabricació de la cervesa Sierra Nevada i clar, tenint això de referent vam anar a degustar-ne a la mateixa bodega!

La visita a Sacramento va quedar una mica passada per aigua, no teniem gaire clar que hi anavem a veure però suposo que la capital de l’Estat s’ha de conèixer no? Ens va sorprendre gratament el casc antic, conservat com una ciutat típica de l’Oest, amb cases de fusta, un tren dels antics i un ambient molt autèntic. Sacrameto era la última estació del famós Ponny Express, un servei de missatgeria i paqueteria urgent que recorria els EUA a fials del s. XIX.

També vam anar a veure el Capitol, la seu del govern. Com que hi tenen cuadres de tots els presidents, vam buscar al Governator Swagzenager però ens van dir que feia massa poc que havia deixat el càrrec i que encara no li tenien fet el cuadre. Vam deixar la capital cap al sud passant per carreteretes secundaries que voregen el delta del riu San Joaquin, molt autèntic! Pobles de quatre cases que havien estat assentaments de xinesos treballadors del ferrocarril o de les mines on sembla que el temps no hagi passat. Seguint la ruta vam passar per Stokton, només a fer una foto per la nostra amiga Katrina i vam parar a fer un supergelat i un megabatut a un d’aquells típics Drive trhu on pots demanar des del cotxe i venen les noies a servirte amb patins!! Jajajaja diuen que Geroge Lukas va passar per aquest lloc quan era jove.  La intenció era tirar el més a prop possible del Yosemite National Park per gaudir del dia següent sense haver de fer massa quilometres (ai..milles!) així que vam parar a Mariposa, a una hora del park. L’Endemà vam començar el dia amb un d’aquells esmorçars que fan por, pancakes, ous, cafè, mermelada, salsitxes, patates al forn…ai, ja m’atipo només d’escriure-ho! I després al park! És molt guapo, muntanyes de granit que semblen blocs d’una sola peça com els dels dibuixos japonesos, salts d’aigua que et mullen només estant a peu de camí i animalons per tot arreu, vam veure un llop, esquirols, ocells i cérvols,  i hectàries i hectàries de bosc. Vam fer tres caminadetes curtes, ens va fer un dia preciós i vam decidir dedicar-hi un altre dia per fer una altra zona. Només per creuar el park amb cotxe t’estàs gairebé una hora i el paisatge net, ple de rocotes gegants ja és tota una maravella.

 

 

El segon dia al park vam estar a la zona sud, vam caminar fins a uns salts d’aigua per un cami que segons unes senyores que vam trobar de baixada, normalment els turistes no freqüenten i ho vam poder comprovar perquè arribant a dalt, on la neu ens cobria  gairebé fins els genolls, no s’hi veien petjades. Arribar al cim tenint la sensació que fa dies que no hi ha anat ningú. És genial i la imatge de tenir per sota tot un bosc en un dia tant clar com el que vam poder gaudir, no té paraules.

Des de Yosemite teniem un parell de coses per veure però tot quedava lluny, finalment vam sacrificar el Death Valley per tirar milles cap al Gran Canyon, i crec que vam encertar. Primer un dia intens de carretera, travessant de nou la mítica 66 i aquest cop passant pobles molt més emblemàtics que principalment viuen del mite d’aquesta ruta que creua des de Chicago a Los Angeles. A les botigues de souvenirs pots arribar a trobar de tot amb la marca “66” i pels més frickies, fins i tot un carnet de conduir d’Elvis o de Marilyn….tot plegat una mica massa però, és Amèrica i els mites són els mites i nosaltres també vam caure a la temptació i ens vam entaular en un d’aquells dinners amb sortidor de gasolina i cotxe a la pared inclòs.

El dia següent, el Gran Canyó ens esperava amb tota la seva immensitat perquè si aquí tot és gran, què hem de dir del fabulós canyó del riu Colorado! Vam estar al parc gairebé tot el dia, entre el recorregut amb bus que et va deixant als punts més fotogènics i les nostres ànsies per veure’n més, que ens vam posar a caminar i caminar per veure una altra prespectiva, se’ns va passar el dia volant. Ja cap a la tarda tiràvem cap a la Desert view road, una carretera que surt del park direcció sud-est i va vorejant el congost, espectacular. Els tons vermells de la roca i el blau del cel feien un panorama digne de ser fotografiat en tot moment i quan apareixia el riu allà al fons tot “colorado” senties una emoció que recorria tot el cos. Però el dia no havia acabat, la carretera en aquesta zona és d’aquelles que sembla que no s’acabin mai. Rectes que no en veus el final i cap població en tot el que t’arriba la vista. Quilòmetres i més quilòmetres de terres de colors vermellosos, alguns arbres que no saps com poden viure i el cel. Es feia fosc i teníem una meta, el Monument Valley, quedaven potser vint minuts de llum quan hi vam arribar, des de la mateixa carretera vam parar a fer les fotos i a contemplar l’espectacle de colors que creaven els últims rajos de sol en contacte amb les formacions rocoses i tanta va ser l’emoció que no vam ni veure el desvio cap a l’hotel que ens havien recomenat i vam seguir endevant més de 30 milles fins a Mexican Hat, un poblet de no més de 100 habitants dedicats al turisme que s’exten a 2 milles al sud d’una roca surrealista que li’n dóna el nom. Vam sopar a lo “vaquero”, una hamburguesota feta a la brasa en un lloc molt autèntic amb uns locals que bebien cervesa i passaven l’estona sense massa paraules i vam passar la nit a l’hotel San Juan. L’endemà al matí, ens vam llevar tard i per sorpresa, ens havíen tallat l’aigua sense avisar!! Merda! Justament estaven arreglant la canyeria i tal com va dir el de recepció es van descuidar de comentar-ho, la veritat és que molt malament per part seva així que, si per una d’aquestes coses voleu dormir a Mexican Hat, no ho feu al hotel San Juan, feu-ho al que té el restaurant a tocar de carretera que és molt autèntic i val el mateix!!! Jajaajja

Bé, tonteries a part, vam recular cap a Monument Valley de nou i aquest cop si que vam veure el desvio, nosaltres que ja estavem contents amb el que es veia des de la carretera, vam quedar flipats! Aquesta terra és una reserva dels indis Navajos i ells mateixos gestionen el parc i l’hotel que hi ha dins. Tenen montat un circuit que pots fer amb el teu propi vehicle o amb una furgoneta que et passeja per tota la vall i vas reconeixent les formes més caracteristiques de les formacions rocoses com l’elefant, el camell , el Jonh Fort point,la monja i les deixebles, etc. Bocabadats tot el matí, no podíem parar d’admirar aquella imatge tant reproduïda a les pel·lícules del Far West, ja ens imaginavem amb el cavall tirant cap a la immensitat.  No podem dir exactament el perquè però ha estat un dels llocs que més ens ha fascinat.

Apa…una abraçada i fins d’aqui uns dies!!!

 

 

 

 

 

 

LANDING LAS VEGAS

Després d’una setmana intensa a Nova York i ja amb el Victor mig recupera’t de la bronquitis, vam volar cap a Las Vegas, fent escala d’unes hores a Miami. El viatge, en una companyia realment barata anomenada Spirit Airlines, va estar genial, tot correcte i sense retards. Ja de nit, vam aterrar per fi a Las Vegas, vam recollir el cotxe de lloguer, i cap a l’hotel, tot atravesant l’strip (que és el carrer principal) de la ciutat, on es concentren la majoria d’hotels-casino de la capital mundial del joc. I és impresionant, tot ple de llum i edificis gegants, amb reproduccions de Nova York, Venecia, Paris…..una animalada! Aquella nit poca cosa vam fer, una petita pasejada i cap a dormir que el cos no donava per més. Ja de dia, vam caminar per molts dels casinos. Impresionant sens dubte el Venetian, on pots passejar pel pont de Rialto, la plaça San Marco, el pont dels suspirs i fins i tot anar en gòndola pels canals interiors de l’hotel. És tan exagerat tot plegat que fins i tot costa de descriure. Altres casinos són més clàssics, com el Flamingo o el Sahara, i alguns també impresionants com el Paris, amb reproducció de la Torre Eiffel i de l’arc del trionf inclosos, el del castell on es fan tornejos mitjevals, que es molt “kitcsh” des de l’exterior, o el de New York, amb un Skyline impresionant….bé, total, tot plegat una gran mostra de l’exageració i el gust pel consumisme extrem dels nordamericans. Molt cartrópedra i parafernalia per atreure turistes de cap de setmana i gent jove amb ganes de juerga….impresionant i cutre tot a l’hora. Nosaltres vam jugar uns calerons a les màquines i uns quants més a la ruleta i al black jack. No vam guanyar, no cal dir-ho, però tampoc vam perdre molt….per cert, xoca bastant que es pot fumar a tot arreu i que mentre jugues la beguda és gratuïta.

De las Vegas, vam fer via cap a Los Angeles, passant pel desert de Mojave i per la ruta 66….el desert és prou xulo, amb molts arbres de Joshua, que son si més no curiosos. El paisatje és agradable i fa que la carretera també ho sigui. Al sud de Mojave pots agafar si vols l’antiga i mítica Ruta 66, ara en desús, que uneix Los Angeles i Chicago. És la mar de tranquil•la, i a mida que avances, vas trobant motels abandonats, antigues gasolineras i algun que altre lloc que encara serveix café i menjar. I mica en mica un va entrant a Los Angeles, ciutat inmensa, atravesada per moltíssimes autopistes de molts carrils i on es fa impensable viure sense cotxe. En els dos dies que hi vam estar vam fer prou feina: vam visitar el teatre Kodak, on es fa l’entrega dels oscar, el paseig de la fama i el teatre xinès, la platja de Santa Mónica, un parell de cases de famosos a Beverly Hills (Madonna i Leo Di Caprio…), vam conduir per Mullholand Drive (una mena d’arrabasada d’aquesta ciutat), vam anar a veure en Gasol en un partit dels Lakers, però no hi vam entrar perquè no quedaven entrades barates(pretenien cobrar 225$ per un seient!!), vam visitar el centre històric de la ciutat i vam estar als mítics estudios Universal, una mena de parc temàtic amb atraccions i visita als propis estudis. Tot plegat molt intens i molt complert….

I d’aquí vam fer ruta cap al nord, per la mitica ruta 1 que puja tota la costa fins a San Francisco. Va ser una llàstima que el temps no ens acompanyès, doncs entre la pluja i la boira, no vam poder gaudir massa del paisatge de la costa del pacífic. Tot i així, vam parar a dinar a un poble preciós anomenat Los Alamos, on sembla que el temps s’ha aturat i encara viuen a principis del segle passat. Vam veure també el curios i també bonic poble de Carmel-by-the-sea, vam pasejar per la platja una estoneta, vam gaudir de les famoses ( i boníssimes) carxofes de la població de Pescadero, i fins i tot vam tenir temps per rondar una estoneta per Monterey, una ciutat també molt agradable.

I desprès de tot això, per rematar-ho, arribavem a San Francisco, la ciutat de la bahia, amb el seu mític Golden Gate vermell, gran i impresionant donant la benvinguda a tots aquells que arriven des de el nord, que no era el nostre cas. San Francisco és tal i com surt a les películes, una ciutat amb moltes pujades i baixades, cases de fusta amb molts colors, tramvies antics circulant de forma normal, la presó d’alcatraz saludant des de la illa prop de la costa, el barri hippy de Haigth fent honor a la seva història, plena de botigues “neo” hippies, amb molts penjats amunt i avall….una pasada vamos. I a sobre per rematarho, aquí hem gaudit de la victoria del Barça sobre l’Arsenal tot rodejats de catalans que per un motiu o altre estan per la ciutat, i coneixent a algun afcionat nord americà del nostre equip (concretament d’Ohio)….
I res, ja encarem l’ultima setmana d’aquesta nova aventura. De moment tot està genial, i tot i que potser no es el nostre estil, la forma de vida nordamricana és fàcil de portar durant un temps: raccions gegants, cotxe per anar a tot arreu……

Apa, fins ara família!!!!

primera parada: NYC

Què us he d’explicar d’aquesta gran ciutat? Ens hi hem passat una setmana i podem dir que hem vist gairebé tots els llocs emblemàtics però podríem estar-hi un mes i encara ens faltarien coses per veure.

Tant bon punt arribes ja t’hi sents a gust, com a casa. Suposo que el cine i les series de televisió han fet força perquè cada racó et sigui familiar. Us faré cinc cèntims de les meves impressions:

Als matins, la gent passeja els gossos mentre fa una mica d’esport o porta un cafè a la mà. Això passa per tot arreu, tant pels carrers com pel Central Park. Quan vam arribar just havia nevat el dia abans així que encara quedava una mica de neu i tot,  i el Central Park estava fantàstic, de postal.

La cinquena  Avinguda,  que hem sentit mil vegades a les pel.lícules és tal qual ens la pinten, un no parar de botigues, gent amunt i avall amb bosses i milers de taxis, majoritariament plens perquè no paren encara que estigui plovent i portis més de deu minunts fent la ona amb la mà.

El famós Rockeffeler center, dona una vista aeria genial de a ciutat i just a sota, hi ha la pista de patinatge, on evidentment no ens hi vam poder resistir, i el lloc on posen l’arbre de Nadal més gran del món.

Edifics com el Chrysler o l’Empire State donen un caràcter especial a la ciutat perquè de gratacels n’hi ha a patades i cada edifici té el seu encant i fins i tot la ONU té aquí la seu central, just a la vora de l’East river i tot passejant pots trobar el famós Daily News, el diari on treballava Superman o la increible Central Station. Una mica més al sud trobem el Flatiron building que semba que hagi de caure’t a sobre.

El menjar és tant variat com la gent. Des dels típics Dinners on et serveixen de tot una mica i estan oberts 24h, fins a conegudes cadenes de fast food, que ja han arribat a casa nostra fa temps o restaurantets més selectes de Sushi, italians, francesos…el que sigui. Els que si que acostuma a ser comú és que les racions són mida XXL.

El financial distric és la part amb més gratacels junts, es nota que la gent hi treballa perquè tothom va com estressat, de pressa..com si fessin tard, queda al sur de a illa de Manhattan i des d’allà es pot agafar un ferry que et porta a Staten Island i en el camí passa per davant de l’estatua de la llibertat, un passeig molt agradable. Una mica més amunt del districte financer, el mític pont de Brooklin,  que es pot creuar a peu, et deixa impressiona’t!

Times Square amb tota la seva llum, colors, anuncis i teatres. Obert a qualsevol hora i ple de vida acull la major part dels musicals de la ciutat i botigues de moda, de souvenirs o d’altres tant especials com la d’M&Ms….una botiga gegant de tres pisos exclusivament dedicada a aquests dolços de colors, us ho podeu imaginar? La veritat es que aquí tot es “a lo grande”, fins a extrems realment surrealistes: botigues gegants dedicades exclusivament a un producte, ja siguin dolços, juguets, diamants, chancletes…..En quant a musicals, nosaltres vam gaudir del de Mary Poppins, simplement fantàstic. Fins i tot la Mary Poppins tria coses gegants del seu fantàstic bolso, com a la película!!!

Si una cosa havia de fer, era una classe de dansa. I si, ho vaig fer, a l’academia de l’Alvin Alley. És força famosa i té professors molt bons però per mi la sensació d’estar ballant en un edifici amb les pareds de vidre i de fons tota la ciutat…ufff, va ser una passada.

Barris com Chinatown, litlle italy, el Soho, el Village tenen un caracter únic i tots ells alguna cosa especial. Els mercats, els restaurants, les galeries i les cases d’estil Anglès els fan uns llocs encantadors per perdre’s i passejar.

També vam tenir temps per enyorar-nos una mica de casa i que millor que veure un partit del barça al Mercat, bar del Bowery on s’ajunta la penya barcelonista de NY. Allà vam trobar gent molt agradable que ens van donar un parell de consells per descobrir la ciutat que no surt a les guies. Com el Chelsea marquet i un passeig per una antiga via de tren que et dona unes vistes molt especials de la city.

No podem deixar de parlar del metro. Funciona vint i quatre hores, i és un pel caòtic fins que aprens a veure com funcionen, quins trens son expres i quins son locals…varies lineas poden parar en una mateixa andana, així que has d’estar atent per no pujar al tren equivoca’t….ah, i els caps de setmana sempre hi ha trens que desvien rutes o s’anulen sense previ avís degut al manteniment….aneu amb compte!!!

Diumenge al matí vam gaudir d’una missa gospel al barri de Harlem….increïble experiència: els discursos dels predicadors, els cants, els plors dels fidels….tot un espectacle. A mes, ens van acollir molt bé i fins i tot ens ban donar d’esmorçar! Bona gent, sens dubte…

Bé, la única pega que hem tingut és que el  victor no es va trobar massa bé i no podia fer tot el hagués volgut. Sort que aquesta vegada teniem un hotelet com déu mana i va poder descansar i recuperar-se per seguir endevant.