New York des de la mirada d’un nen

 

Quan vam tenir la idea d’anar a New York, em va semblar una bogeria. Els nens són encara massa petits, pensava. És un viatge massa intens per nens tant petits, massa hores de vol, el jet-lag…només hi veia que inconvenients però una sola frase em va fer canviar d’opinió. I és que avui  hi som tots, la vida dóna girs inesperats, qui sap si un altre any tindrem l’oportunitat de fer el mateix. Així que, dit i fet.  La família al complert de vacances a la Gran poma.

Per sort, és un destí que ja coneixíem tant el Victor,la Fina i jo, sinó segur que m’hauria posat nerviosa de tantes coses que voldria fer. Aquest cop vam decidir planificar-ho bé. Veure les icones de la ciutat però sense posar-nos metes impossibles. Gaudir de poder estar tots junts i de les mateixes coses que gaudim el dia a dia.

Havíem reservat un apartament prou cèntric per no fer massa desplaçaments, i cal dir que hi vam estar molt bé. A l’arribar ens vam posar nerviosos perquè no aconseguíem contactar amb la noia que se suposava que ens obriria la porta però per sort tot es va quedar en un petit ensurt. Així que després d’un vol plàcid, cap a les quatre de la tarda ens plantàvem al que seria el nostre campament base durant una setmaneta.

Després d’un merescut descans, la primera volta per la ciutat ja ens va fer obrir els ulls com a taronges. Edificis que mai s’acaben, taxis grocs com els que hem vist en centenars de pel·lícules, fum sortint de sota terra….estem a NY !!!DSC_0015

Els nens es fixaven en el que nosaltres assenyalàvem però òbviament no els semblava estrany. Passejant per la cinquena avinguda l’Emma va voler provar un d’aquells prètzels gegants que venen en furgonetes  de menjar ràpid,  i envoltats de botigues mítiques com Tiffany&Co, la Trump tower, aparadors llampants que desprenien moda i tendència per tot arreu, en un moment vam arribar al Central Park. Volíem portar als nens a FAO, la botiga de joguines mes gran, però resulta que ara és una Apple store i l’hotel Plaza ara són apartahotels amb galeries comercials. Ens va sobtar veure que hi havia obres a tot arreu, sembla que l’especulació urbanística hi està molt present.

El primer dia no podíem fer altra cosa que anar al rovell de l’ou. Rockeffeller center, amb un dels edificis més emblemàtics, Top of the rock, era un bon punt per agafar perspectiva de la ciutat. De camí un parell de botigues ens van cridar l’atenció. Una de nines ens va enamorar, American Girl ,en diuen. Nines de tots colors, rosses, morenes, amb cabell curt,llarg, rinxolades, amb pigues, de pell blanca, morena i un gran etcètera perquè totes les nenes poguessin tenir el seu similar. A preus prohibitius i amb tots els accessoris imaginables.  Molt americà. L’Altre, la mítica botiga de Lego, aquestes petites peces de plàstic de colors que et permeten fer volar la imaginació fins  apunts insospitables.DSC_0029

Passejant vam passar per llocs mítics, com el Radio City Music Hall , la catedral de St Patricks i poc a poc vam arribar a un altre punt clau. Times square i els seus anuncis plens de neons i bullici que novament ens transportava a una de tantes filmacions que podem veure a la gran pantalla i ara a moltes sèries de televisió.

Segur que si féssim un viatge ràpid,d’aquests que en una setmana visiten quatre o cinc ciutats, ja hauríem donat per vista NY. Per sort, nosaltres tot just acabàvem d’arribar i podríem empapar-nos una mica més de la ciutat.

El dia dos, el vam dedicar a la Zona Cero. Allà on hi havia les torres bessones i on actualment hi ha el nou One World Trade Center, les dues piscines buides en commemoració de tanta gent que va perdre la vida en l’ atemptat i una estació de metro feta  per Santiago Calatrava que simbolitza un colom de la pau.  El lloc és molt emotiu i les vistes des de dalt  són fantàstiques. Tot i que no estàvem al cent per cent, el jet lag, passava factura, vam haver de fer cua durant una bona estona i els nens ja en començaven a tenir prou, l’experiència d’arribar a dalt amb l’ascensor, veure el vídeo que recull com es va anar construint NY i finalment la vista d’ocell que ofereix,  la recordem com una de les millors sensacions del viatge.

DSC_0066

De camí cap a casa, no podia faltar una volta per la Borsa, Wall Street i una foto amb el Brau i la Nena.

De moment, tot ho fèiem junts, pare, mare, dos nens (amb dos cotxets) i dues iaies. Podem dir que la logística no era del tot fàcil. Que si jo prefereixo anar amb metro, que si és més còmode el bus. Que si jo ara pararia una mica, que si els nens tenen gana, que si aquesta botiga m’interessa però em sap greu que m’espereu….Res greu però ja que estàvem, seria interessant poder fer  tots el que volguéssim i el dia tres vam decidir fer equips.

DSC_0089

De nou vam sortir plegats cap al Gughenheim i un cop allà, les iaies es van quedar al museu i la resta vam anar cap al parc. Després de tres dies, ja tocava que els nens s’esbargissin una mica. I quin parc!!! Tots sabem que el Central Park és grandiós, que hi ha boscos, camins, que la gent fa esport, que hi ha animals, llacs però a més hi ha ni més ni menys que vint-i-set zones de parc infantil i no com els d’aquí amb un gronxador i para de comptar. Són una passada. A demés, un dia entre setmana i al matí, estàvem pràcticament sols, només durant una estona van aparèixer uns nens d’una escola veïna que hi venien a fer l’hora del pati. Hi vam passar tot el matí fins que van arribar les àvies. El sol ens va acompanyar i vam poder fer un picnic de categoria. Tot seguit, volíem anar a fer el cafè a la terrassa del Metropolitan museum, que ens l’havien recomanat ja l’altre cop que vaig estar a NY i resulta que només està obert quan fa bon temps i la veritat és que val la pena, vistes impressionants del parc però cafè no n’hi ha, només podies fer un cocktail o una copa de cava així que vam baixar de nou en busca de la cafeteria i de pas, un gelat ben americà.

A la sortida del parc, el memorial IMAGINE de John Lenon, una mirada l’edifici Dakota, i una passada pel Lincon center, seu del Ballet de Nova York i de la filarmonica , ens va acabar d’arrodonir la passejada.

Tot i que al tenir l’apartament els sopars i esmorçars els feiem a “casa” un sopar a un típic DInner, no podia faltar i ves per on, en teníem un només a dos carrers. Fantàstic!

El pont de Brookling és probablement el que més recordaran els nens. El vam creuar caminant,xino-xano…tombant-nos de tant en tant a fer fotos i a observar el panorama. En Roc va dormir força estona, en canvi l ‘Emma el va caminar tot! Bé, fins i tot la Fina que no les tenia totes de creuar-lo a peu va aconseguir la fita. Volíem arribar a un carrousel que hi ha a la banda de Brookling però estava tancat i vam seguir caminant fins el parc de la vora del riu. Un lloc de cine, a l’arribar, unes taules i cadires de colors, a primera fila van aparèixer com per art de màgia. Encara no me’n ser a venir que estiguessin lliures, hi havia gent passejant, no estàvem pas sols però res agobiant. Ens va sorprendre molt poder passar una estona tant agradable mirant el riu i Manhattan amb aquella tranquil·litat. De tornada vam innovar  en quan a mitja de transport, un vaixell, semblant el que serien les nostres “golondrines” creuava a l’altre vora, i amb tant sols un autobús més per fer via cap al nord,  ja ens vam plantar a casa.

Només ens quedava agafar un telefèric, i ho teníem ben fàcil. El que va de Manhattan a l’illa Roostvel és com un transbordador integrat en la xarxa de transport metropolitana, és a dir, que valia el mateix bitllet setmanal, i passava cada cinc minuts. Que xulo!!! Veient la ciutat des d’una nova perspectiva, amb un skyline espectacular i ben a prop del famós banc que apareix a la portada de la pel·lícula Manhattan de Woody Allen.DSC_0309

Encara que visitis mil vegades NY, cada una és diferent. La meva primera vegada va ser un viatge en parella, amb el Víctor, i tot i que ell es va posar malalt i es va convertir un viatge en semi-solitari, descobrint la ciutat, anant a classes de dansa i passejant al meu aire. Aquesta vegada, res a veure,  parcs i més parcs. És una visió singular.

 Quan et pares a pensar i veus que estàs gronxant als teus fills enmig de Manhattan o amb els gratacels més famosos a l’horitzó de cop una sensació de felicitat envaeix tot el cos. I ja ho sé, hi ha gent que ho fa d’habitual, però mira, potser és que a mi m’encanta conèixer llocs nous però realment el que més gaudim, i ho dic en plural perquè crec que no sóc jo sola, és el petit instant de descobrir, que et fa sentir únic i que dibuixa un somriure al rostre.

Continuant amb els descobriments, en podem anomenar molts. Des del cocktail a la terrassa d’un hotel de més de cinquanta plantes a les botigues de galetes 24h, dels ninots de coure repartits en una estació de metro a les pintures del MOMa o del Whitney museum i des dels autèntics restaurants de Chinatown on ni tant sols tenen carta de postres als deliciosos canolis del mític litlle italy. A Nova York tot és curiós i tot és conegut, ens ho han presentat moltes vegades i té alguna cosa que enganxa, que et fa repetir.

Anuncis

MANRESA, CAP DE SETMANA EN FAMÍLIA

Com l’any passat, gràcies  a la xarxa d’albergs de la Generalitat, hem pogut passar un cap de setmana especial, descobrint una part de Catalunya que, tot i haver-hi anat alguna que d’altre vegada, en sabíem ben poc.

Quan després del sorteig vam veure que teníem un número tant llunyà, ja ens pensàvem que aquest any ens quedàvem sense vacances en família però resulta que a la repesca encara quedaven places a Manresa i dit i fet, ens hi vam apuntar. Quan ho comentàvem, la gent ens deia: “Manresa?? Però que hi ha a Manresa?” Entre això i que el cap de setmana semblava que havia de fer mal temps, no l’esperàvem massa  i com moltes vegades passa, quan menys esperes, més satisfet et sents.

Per sort, vaig poder canviar el torn a la feina, sortir a mitja tarda ens permetia aprofitar el sopar a l’alberg i no perdre tant els horaris però un atac de ciàtica inesperat va semblar que ens esguerrava els plans. A les cinc de la tarda estava garratibada, trucant al fisioterapeuta a veure si tenia hora d’urgència. Em va dir el que m’esperava, que com a molt m’agafava a les nou i vaig decidir prendre’m antiinflamatoris, fer-me unes fregues i aguantar. No em podia ni moure i només en pensar d’agafar al Roc o a l’Emma en braços veia les estrelles.

Quan vam arribar a l’alberg vam veure que no érem massa famílies, només tres. Però els nens si que eren d’edats similars, així que de seguida van fer amistat. Després de sopar venia el més divertit per ells, la sala de joc,piscina de boles, matalassos inflables, casa de nines, trens, puzles i llibres…un món màgic. Van jugar sense parar fins quarts d’onze que ens van fer tancar la sala per no interrompre el descans dels demés alberguistes.

Un cop entres a l’alberg hi ha unes normes que tothom compleix. Són com un codi sagrat, deixar descansar, recollir tot el que fas servir, respectar als  demés , etc.

Les cambres ,que aquesta vegada eren de vuit persones, sempre solen estar distribuïdes en lliteres, amb una tauleta individual i una guixeta per cadascú i els lavabos solen estar separats els de nois i els de noies.

Sempre he pensat que necessites uns quants dies per agafar el ritme d’alberguista , a mi em passa que cada cop que vaig al bany, em deixo alguna cosa. La tovallola per eixugar –me les mans, alguna peça de roba, les sabatilles….el cas és que habitualment em toca fer més viatges dels necessaris.

La nit va ser plàcida, sense incidències, i tot i que va començar tard, en Roc , es va llevar ben aviat. Aquest nen és com les gallines, al mínim raig de sol, ja el tenim en peus.

Vam aprofitar per anar aviat a esmorzar i allargar el dia. En un matí vam visitar Navarcles, que curiosament hi feien fira medieval i el mont Sant Benet.

La fira de Navarcles, val molt la pena. Durant dos o tres dies fan representacions teatrals als carrers més cèntrics, hi ha un munt de parades, unes de més medievals que les altres, i també fan jocs i representen oficis pels més petits. L’Emma es va quedar bocabadada amb un ceramista que feia anar el torn tant bé, que semblava que qualsevol pogués fer una gerra o una guardiola en un moment. També li van ensenyar com feien les monedes de ferro i fins i tot n’hi van deixar fer una de paper. Com no, vam comprar alguna curiositat, concretament, uns retoladors màgics que s’esborren i canvien de color i unes llavors de sèsam,carbassa i lli, que estan boníssimes.

2017 abril mobil laura 1029

Al Mont Sant Benet, no hi vam estar massa. A mi em feia

il·lusió passar per la fundació Alicia, on experimenten amb els aliments,però quan vam arribar estaven fent un taller i tenien la porta tancada. És un espai molt xulo. El monestir, la botiga, la fundació i l’hotel estan situats en una planícia des d’on hi ha unes vistes espectaculars de la zona.  A veure si un dia hi anem a dinar, segur que s’hi menja bé.

S’acostava l’hora de fer un mos i havíem quedat amb en Néstor i la Gloria que feia tant temps que no veiem que ni tant sols coneixíem els seus fills. Ells al ser de la zona ens van suggerir un bon restaurant. Cal Magre, on hi anàvem des de feia anys i sabien del cert que en quedaríem contents, i no es van equivocar. Els nens estaven molt esverats. No paraven de córrer entre les taules, de pintar el terra amb els retoladors màgics i de cridar.  Sort que els postres vam poder-los fer a la terrassa perquè l’ambient estava que semblava una olla a pressió i és que, no diuen que les criatures senten el temps? Doncs tant sols cinc minuts després dels cafès, van començar a caure unes gotes d’aigua i de cop, llamps que il·luminaven el cel i en un tres i no res, ja teníem la tempesta a sobre.  Per sort, ens havien convidat a casa seva i allà hi vam passar la tarda, entre jocs de memòria i osos de peluix.

Quan la pluja va amainar, una passejada pel centre per veure el Pou de la gallina, el casino, el Kursal, el carrer del born, la plaça de l’ajuntament, la rambla i altres edificis emblemàtics va posar punt i final a la visita. Però abans d’acabar, la Joana, la petita del Néstor i la Glòria, es va perdre per uns moments, quin neguit. Segur que van ser cinc minuts però se’ns van fer eterns. Per sort, unes senyores ja la tenien de la ma per portar-la amb els pares.

Ben rebentats vam arribar de nou a l’alberg, just a punt per sopar i retirar cap al llit però com no, l’Emma, abans va voler jugar una estona.

Diumenge vam passar el matí al parc de l’agulla. Un parc amb un llac que hi ha al final de la sèquia que porta l’aigua a Manresa des de Balsareny. El llac diu que té prou aigua per abastir Manresa durant una setmana. El parc està ple de jocs infantils i seguint la sèquia amunt, a tant sols un kilòmetre i poc hi trobem Sant Iscle on podem fer un vermutet per agafar forces. És un lloc molt agradable per passejar , anar amb bicicleta i gaudir de les vistes de la comarca.

L’Últim dinar el vam fer sols, s’ha de dir que tot i ser correcte, el menjar no va ser res especial. Es nota molt quan un lloc té cuina pròpia o és un servei de càtering i des d’aquí, amb tot el carinyo animem a fer més hostals amb cuina pròpia. Esperem que la següent experiència sigui tant satisfactòria com aquesta i fins aquí el cap de setmana.

 

 

 

 

Sardenya amb nens, res a envejar al Carib

Aquestes vacances són les primeres que fem tots quatre. Els nostres fills, Roc i Emma, i els Rodamons (victor i Laura). Ja veieu, l’esperit viatger no es separa de nosaltres, tot i que els nens encara són petits, sempre estem a punt per conèixer llocs nous.

Sardenya és una illa fantàstica per iniciar-se al viatge familiar. Aquesta vegada hem optat per portar-nos el cotxe de casa, així podíem agafar tot el que necessitàvem ( i el que no, perquè sempre t’endús coses de més, com més espai tens, més l’omples).

Als nens els ha encatat això de pujar al vaixell amb el cotxe!! Tot i que el trajecte és llarg, dotze hores, i que entre l’embarcament i tot plegat es fa pesadet, és important fer-los sentir aventurers. L’Emma estava molt emocionada i contenta amb l’experiència. El vaixell, el cotxe, el camarot…novetats a tort i dret.

Després d’una plàcida nit, l’arribada a Porto Torres, al nord de l’illa, ens va descol·locar a tots una mica. Sense conèixer l’illa i amb les indicacions escrites en un paperot, trobar l’agroturisme que havíem reservat es va fer una mica llarg. Apuntem per la propera vegada, hem d’anar més preparats, potser últimament abusem massa de l’internet i quan ens trobem que no va el wifi i que no podem preguntar al Sr. Google, ens sentim perduts.

L’Agroturisme és una opció molt popular a l’illa i una manera fantàstica de tastar menjar típic i casolà, conèixer gent i costums locals, estar tranquil i envoltat d’animals, cosa que els nens també gaudeixen molt. Obviament, no és la més econòmica però per un parell de nits vam fer-nos aquest regal. Nosaltres vam trobar l’agroturismo “Il Mirto” per internet, el vam triar perquè tenien zona de jocs infantils, tothom deia que es menjava bé i perquè estava a prop de Porto Torres i l’Alguer. Vam estar-hi molt bé i vam veure que gent local hi venia a sopar per la varietat i qualitat del menjar que s’hi servia, ho recomenem sense cap dubte.

El primer dia de vacances tens aquell cuquet que et fa moure amunt i avall sense parar, amb les ànsies per conèixer, per visitar, per tastar…. i tant va ser així que tot i que ens pensàvem que faríem ben poc, aquest primer dia vam fer ruta pels voltants del lloc on ens allotjavem. Dinant a Sa Sevada, un restaurant fantàstic també pels nens, que ens van recomanar des de el propi allotjament, per després banyar-nos a la platja veïna, Porto Ferro ( plena de surfistes) i visitant Sassari, la segona ciutat més gran de l’illa.

Sassari potser no es una visita que surti a cap “top ten” de les guies turísitques….pero passarhi un parell d’hores, visitar la Piazza d’Italia, la Piazza Castello, baixar pel magnific Corso Vitorio Emmanuelle II fins a la catedral tot menjant el primer gelat italià i passar per davant dels precioses i tradicionals cafeteries, et fa sentir que no has perdut el temps.

D’aquesta zona nort-oest, el que és totalment imprescindible de veure és la ciutat de l’Alguer, tant per la seva història i pel que pels catalans representa com per el seu encant. El casc antic conserva les muralles, els carrerons i els palaus que en altres èpoques en van fer un territori català. Tot i la calor, la visita va valer molt la pena, inclús les botigues de turistes, que a tot arreu són iguals,a L’Alguer tenen un encant especial. La ciutat pren el nom precissament de la seva platja, on s’hi acumulen moltes algues, cosa que vam poder corrovorrar ja que, després de la passejada, una remulladeta ens va acabar d’arrodonir la tarda. En Roc no s’ho podia creure, anava com boig per posar-se a l’aigua. Habitualment la troba massa freda però aquí, al ser platges tant poc fondes, està calentona i pots caminar força abans no t’arriba l’aigua a la cintura. És ideal pels nens, i pels pares que ens podem relaxar sabent que no hi ha massa perill.

img_20160903_150714

Una cosa que està despuntant a Sardenya són els vins. En general la fruita i la verdura de l’illa són molt bones però d’uns anys ençà, les vinyes i els vins estan agafant molta força. De tornada a il Mirto, vam parar a una bodega per degustar-ne, potser ens hauríem d’haver assessorat més o potser és que a casa en tenim de molt bons i les comparacions sempre són odioses, però no ens van sorprendre. De fet, després, parlant amb un amic sard, ens va donar una llista dels que ell creia millors, estic segura que la propera vegada podrem canviar d’opinió.

Una de les raons per triar Sardenya com a destí de vacances va ser que hi tenim bons amics, en Giulio i la Stefania. Ells viuen a la capital Cagliari, al sud i això vol dir creuar tota l’illa.

El sud no és una zona molt popular o una ruta molt habitual de fer però els viatges són així, et mous per moltes raons diferents i aquesta vegada, no ens motivava tant les atraccions turístiques o les platges més populars o les restes arqueològiques. Veure els nostres amics i compartir amb ells el cap de setmana va ser l’excusa del viatge, i realment ha estat un plaer i una manera genial de conèixer l’illa.

De cami cap a Cagliari, això si, vam desviar-nos de l’autopista per fer recòrrer la carretera panoràmica de la costa i visitar Bossa, un poble preciós, amb cases de colors sota un castell amb bones vistes, el castell de Malaspina (que te la explicació turística escrita en català, tot i que no t’ho informen), i un riu navegable que la travessa, un lloc emblemàtic que no ens volíem passar de llarg. De fet, en diuen la Venecia de Cerdenya….potser una mica agossarada la comparació….

El llarg trajecte en cotxe ens va deixar una mica ko. Les carreteres no són com aquí i la conducció tampoc. Els italians sempre han tigut fama de conduir bruscament i els sards no seran menys però a més, les indicacions no són el seu fort, si no ho conèixes és més fàcil perdre’t que encertar el camí i com que som de la vella escola i anti GPS, doncs a donar voltes, que no ha estat res, fins a trobar l’allotjament que teniem reservat. Durant els dies del sud vam optar per un apartament, airb&b, a Quartu sta Elena, el que vindria a ser l’Hospitalet o millor dit, El Prat si ho comparem amb Barcelona. L’apartament era tal i com mostraven les fotos, molt coquetó, però potser una neteja a fons i un millor assortiment d’estris de cuina ajudaria a estar-hi més a gust, ara tot s’ha de dir, qualitat-preu, val la pena.

El primer dia a Quartu vam decidir fer platges, la intenció era arribar a la zona sud est però altra cop, les carretes no ens van ajudar i després d’una estona de passar per una autovia que s’endinsava cap a l’interior vam girar cua i vam tornar a les platges que havíem vist pel cami, Capitania, també amb algues i poca sorra, però amb una aigua transaparent com un mirall i Poeto, una platja fantàstica, llarguíssima, només a cinc minuts de la urbe, amb poca gent i molt tranquil·la, degut a l’època de l’any. Ens hi vam quedar fins tard. Per sopar vam anar a una pizzeria especialitzada en cerveses artesanes, una de les noves passions que també ens fan moure amunt i avall i formen una part important dels nostres viatges.

Guiats pels nostres amics, vam poder comprovar que Sardenya no té res a envejar al Carib. Ens van portar a Cala Pino. És una platja de sorra clara i aigües transparents on els nens van estar jugant, xipollejant i divertint-se infinitament. La imatge de quan un pensa en vacances, en relax, en benestar, és això i si ho rematem amb un bany a la piscina i un sopar de brasa a la caseta de platja de Castiades, el colofó està servit. Això és vida senyors!!!

A Sardenya, no només es menja pasta, també fan molts guisats i ens va sorprendre que es mengi tanta carn de cavall. Aquí cada cop té més tirada lo saludable, i això fa que tinguin triturats, per nens a partir dels quatre mesos, de cavall o conill….. ens va xocar. I és que les recomenacions alimentaries pels nadons varien moltissim d’un país a l’altre. Per sort, en Roc és bon menjador i tot el que prova li agrada.

Cagliari és la ciutat més gran de l’illa i per això hi vam dedicar, al igual que l’Alguer, pràcticament tot el dia. Refugiant-nos com podíem de la fortíssima calor i seguin la ruta que en Giulio (apasionat de la història, gran lector i treballador de l’arxiu oficial) ens marcava, vam poder veure tot el casc antic, la torre de l’elefant, la catedral, on hi estaven celebrant un casament, gràcies al qual vam poder veure la impressionant cripta en exclusiva (se suposava que estava tancada al públic però en Giulio ens hi va colar…), la imponent basilica de Bonaire, el seu claustre i la seva Verge que va ser “miraculosament trobada” dins una caixa davant les costes de la ciutat….. i com no, no podia faltar en la ruta, la visita a la botiga oficial de l’equip de futbol, el Cagliari, del que els nostres anfitrions son grans aficionats. Botiga plena de merchandaising amb la bandera de l’illa que consisteix en una creu i quatre caps de raça negra amb els ulls tapats per una cinta o bé amb la cinta com a diadema. La llegenda més acceptada, segons en Giulio, diu que aquesta bandera prové de la Corona d’Aragó, per la qual van lluitar, en l’època de dominació Catalano Aragonesa, nombrosos Sards.

Per dinar van escollir un lloc ben típic, l’Antica Cagliari, a la via Sardegna, un carrer molt centric. Com ja ens van dir, aquí hi ha mil llocs per menjar, estem al rovell de l’ou, però en aquest, a més menges bé. I no els faltava raó, tot el que vam tastar va ser de categoria. Inclós els bons vins blancs locals. Impressionant.

Per sopar, tot i que no teníem gana, vam gaudir d’un magnific birrificcio (o brewpub en termes anglesos), el Cattarancio, on a més de bona cervesa artesana produïda allà mateix, tenen un local molt acollidor i una bona carta. La Pale Ale de la casa es realment magnífica.

Van anar passant els dies, i de platja en platja i “tiro perquè em toca”: Chia, una de les més conegudes del sud oest ens va tocar ventosa però preguntant s’arriba a Roma i de seguida ens van indicar una altra platja a prop de Pula, La figuetta, més arreserada per poder passar la tarda.

L’Emma estava entusiasmada amb tanta aigua, es com un peixet i en Roc, a part de fer les seves primeres capbussades també va començar a fer les seves primeres passes.

Amb el cotxe ple de productes típics, pasta de mil formes i especialitats (currigioli, mellorelli, trofia, orechiettes)…salses, formatges, galetes, cafè etc tocava començar a tornar, aquest cop vam travessar més de pressa, només ens vam desviar a Cabras, per dinar. Varies persones ens ho havíen recomenat però potser per la calor o que havíen estat de festa el dia abans, el poble estava mig apagat, i encara és hora que sapiguem què volíen que hi anessim a veure.

Afortunadament, el fantàstic dinar amb spaguetti a la bottagara ( ous de peix, molt típic de la zona….inclus sembla la industria més potent del poble) i entrants típics i la posterior visita fugaç a San Salvatore, un poble amb els carrers sense asfaltar i les cases baixetes que recorden una pel·lícula de far west, van salvar la tornada.

Tampoc podíem marxar sense acomiadar-nos del mar. No sé si perquè no ens tornaria a veure o perquè, però estava una mica més empipat que de costum, així que les onades i la bandera vermella van dir-nos adeu o millor dit, fins una altra perquè l’illa és gran i només en coneixem una petita part.

A les quatre i mitja del matí i després d’una nit de tempesta, estavem al port, esperant per embarcar cap a casa, mig endormiscats i amb la satisfacció d’haver passat uns dies molt agradables. Tot un encert per viatjar amb nens.

Ja som familia! I seguim viatjant!

Quantes coses han passat des de l’ultima entrada,no se ni per on començar. Faré un resum ràpid del més destacat. Ha passat més d’un any des del darrer post de les nostres escapades i segurament n’hem fet d’altres perquè això de moure’ns ho duem a dins però, el blogg l’hem tingut més aparcat. En aquest any, el Victor ha trobat feina, a Londres;La Laura ha seguit treballant a la farmàcia del centre de Barcelona; Vam estar junts de vacances al Canadà i mira per on, hem tingut una nena,l’Emma! Maquíssima,boníssima i que ens ha donat un rajolí més de felicitat en les nostres vides.

 

Bé doncs un cop posats en situació, potser ja deduïu d’on anirà el post aquesta vegada, si, Londres o millor dit,Anglaterra perquè com que ja està molt vist explicarem l’escapadeta que hem fet cap a Oxford, Stratford upon Avon i Warwik.

 

Aprofitant la baixa maternal,la Laura i l’Emma han anat dues setmanetes a veure al papa, el Victor. Per sort i encara que sembli mentida ha fet dies molt bons,tret d’un parell de vespres que va refrescar de valent, el temps londinenc es va comportar amb la petita Emma.

 

Així que després de passejar pel barri de Wapping, el mercat dominical de Brick lane, Victoria’s park, Trafalgar square amb la obligada visita a la National Gallery i fer una mica de barri per Algate i Whitechapel, ens decidim a llogar un cotxe i fer una escapada.

 

Primera parada, Oxford on arribem després de poc mes d’una hora d’haver abandonat London, que evidentment, com qualsevol ciutat gran, en costa molt sortir-ne. Comencem a veure els camps verds, amb ovelles, tant típics d’aquestes contrades.

La ciutat d’Oxford és famosa per la seva universitat, la mes antiga d’Anglaterra i la primera en llengua anglesa, per les desenes de “colleges” amb aquesta arquitectura tant característica i com no, per aparèixer en una pila de pel·lícules, potser les que ens venen més al cap són les de Harry potter i tota la seva tropa o Tomorrow never dies de James Bon.

Ara la visita la marca l’Emma i la seva gana. Bé, la nostra també. Només arribar el primer que vam fer va ser entaular-nos al cafè més antic de la ciutat i degustar un fish and chips i una burguer, perque amb l’estomac ple, les visites son molt més enriquidores.

Unes hores son suficients per passejar per la ciutat, impregnar-se de la tranquil·litat que es respira, sobretot si ho comparem amb la City de Londres, on tothom corre amunt i avall, i n’hi ha prou per adonar-se que és un bon lloc per passar-hi una temporada. Tant de bo ens hi haguessim pogut instal·lar un anyet, com estudiants! Pel que vam veure, tot gira entorn els estudis, hi ha colleges per tot arreu, la biblioteca és enorme i els uniformes estan a l’ordre del dia.

L’anècdota del dia ens la va proporcionar un taxista d’origen albanès, que just quan el Victor va anar a posar diners al parquímetre mentre l’Emma i jo preníem un “relaxing cup of cafe con leche” i un scone, va xocar amb el nostre cotxe de lloguer i ens el va abonyegar…. es que en Giovani, que així es deia el taxista, anava marxa enrera, sense mirar i parlant pel mòbil. Per sort ho vam arreglar amistosament i va quedar en una cosa més a explicar.

La nit la vam passar a un hotel de l’autopista, un d’aquests de la cadena Days inn, que surten molt econòmics i estan la mar de bé. Suposo que si haguéssim viatjat sols ho hauríem fet diferent però amb la nena, vam preferir tenir un centre d’operacions i des d’allà fer les visites pertinents.

El segon destí, Stratford-upon-avon, el lloc que va veure néixer Shakespeare i on està enterrat.

Hi anàvem amb una mica de recança, doncs ens havien dit que estava ple de turistes, i que semblava un parc temàtic, però potser per això mateix vam trobar que no n’hi havia per tant.

A part de les atraccions més populars com són la casa on va néixer el famós escriptor i el teatre, la passejada pel riu i la caminada fins a l’església on descansen les restes del mestre, rematen una visita agradable i molt recomanable.

Potser a l’Emma també li va semblar interessant perquè tot i que normalment dorm força durant el dia, va estar atenta i desperta durant tota la visita. Només es va adormir quan vam tornar a agafar el cotxe cap a l’hotel. Fins i tot a mig dinar, el Victor va haver d’aixecar-se i passejar una estona.

La darrera , i segurament la més especials de les visites, va ser a Warwick. Aquest cop, teníem un objectiu clar. Fer una foto el més similar possible a una que s’havien fet els pares del Victor, més de trenta anys enrere. Segurament un estiu que el Javier va haver d’anar al Circuit de Silverstone i aprofitant les vacances, la Josefina el va acompanyar. La foto ens la va fer un noi molt simpàtic, que va tenir la paciència de buscar l’angle similar i fer que quedés prou acurada.

Warwick és un poble bonic, amb un castell impressionant, on s’hi fan representacions, banquets medievals, passatges del terror i que podríem qualificar-lo de parc temàtic que no vam poder visitar, però només el fet de passejar una mica amb la foto feta ja ens va omplir del tot el dia.

 

Les gairebé tres hores de tornada a London, amb el sol que s’anava apagant i el bon gust de boca d’aquests dies de calma, van acabar d’arrodonir la primera escapada de l’Emma, fora de les terres catalanes.

Imatge

UN TOMB PER VILANOVA I LA GELTRU

Un dissabte de maig, inici de pont per uns i dissabte normal pels altres ens hem llevat amb ganes de conèixer. Segur que la visita el passat dimecres de la Blanca i el Quique (el toghethers) explicant com els havia anat a la seva aventura ha tingut molt a veure.

El dia no s’ha llevat massa esplèndid, ja ho havien estat anunciant els homes del temps però nosaltres erre que erre amb el cuquet de passejar. Després de sospesar varies opcions, ens ha cridat l’atenció Vilanova, població costanera amb força renom on tots dos hi tenim amics però que no ens hi havíem passejat massa, el Victor hi va anar un cop per la feina i jo mai.

Així que anem fins a sants estació i cap allà s’ha dit. Els aproximadament 45 km de distància entre les dues ciutats es recorren amb una mica més de mitja hora i hi ha força trens, així que abans de l’esperat ja ens plantem al nostre destí.

El primer que tenim davant és el museu del ferrocarril, ubicat on antigament hi havia el dipòsit de locomotores de vapor de Vilanova i que a dia d’avui conté peces tant singulars com una rèplica del primer tren que circulà a l’estat espanyol el 1848 a la línia Barcelona Mataró o una col·lecció de vint-i-vuit locomotores de vapor, un lloc indispensable pels amants d’aquest mitjà de transport.

Imatge

Com ja sabeu no som uns amant dels museus i si hem de començar explorar un indret preferim fer-ho passejant pels carrerons que no pas visitant el seu patrimoni cultural però com que el dia amenaçava a no poder passejar massa un pla B, interior, no està mai de més.

La ruta comença a la façana marítima que s’estén des del passeig de Ribes Roges a ponent on hi ha el poblat d’Adarró, ja habitat pels ibers entre el S VI i el I aC. fins a l’ermita de Sant Cristòfol, que data del S XIII i que Eugeni d’Ors tingué al costat fins l’hora de la seva mort. Enmig del passeig trobem la Torre de Ribes Roges com a única resta de la fortificació de la marina de Vilanova, un munt de cases modernistes, el monument a Francesc Macià, la Casa del Mar i molts restaurants per poder degustar les especialitats d’aquesta vila costanera, entre les quals destaquen el Xató i tots els plats que s’elaboren amb el peix procedent directament de la llotja.

Com que encara no apreta la gana, decidim pujar fins a la Geltru, casc antic de la ciutat que antigament era població per si mateixa.

La via del tren separa la zona de mar de la ciutat i tot just sortint del pas soterrani trobem una casa modernista, Can Pahissa espectacular. Aquest moviment artístic tant recarregat per uns i tant espectacular per altres va deixar petja a bona part de Catalunya. Actualment és un casal d’avis amb un pati preciós, potser encara hi podrem venir a actuar amb Ballet Barcelona?

Rambla amunt veiem que tots els carrers comercials són el mateix, les petites botigues acaben deixant lloc a les grans marques en qüestió de moda, només alguns establiments de tota la vida es mantenen ferms al seu lloc i és justament en un d’ells on ens dediquem unes patates fregides, per obrir una mica la gana. HI ha força gent passejant, passem alguna casa modernista que ens crida l’atenció i el teatre on s’estan fent obres interessants com “Qui te por de Virginia Wolf” o demà IT dansa i més endevant “Els dolents de Shakespeare”. Justament avui és el dia internacional de la dansa i a la plaça de les Neus han muntat un escenari on les escoles de dansa locals ofereixen un espectacle.

Hem trucat als nostres amics i en Joan no hi és, ha marxat de cap de setmana. A la Laia li he escrit un sms dient que corria per allà però actualment viu a Reus així que és poc probable que ens trobem.

Passem per la plaça de la Vila on el Victor recorda que l’actor Sergi Lopez, nascut a Vilanova, va mostrar en una entrevista que li van fer on li demanaven quins racons de la ciutat tenien un lloc especial en el seu cor.

Seguim passejant pel casc antic i el xivarri ens atrau cap a un carreró, hi ha un casament al Castell de la Geltrú, donem la volta a l’edifici per no quedar-nos allà amb els convidats mentre es fan les fotografies de rigor i apareixem a l’església de Sant Maria de la Geltrú.

Ens parem en un aparador de maquines de cosir Singer, una botiga singular que sembla que han adaptat un negoci a la demanda actual i ara fan cursos de patchwork. Tot mirant la botiga sento algú a darrera que parla. Textualment diu : “si, vaig començar ahir la feina…..”, amb la Laia ens havíem estat enviant mails i just em va explicar això de que començava una nova feina. Em giro i allà està, quines casualitats més maques té la vida!

Ens fa una il·lusió enorme, tant de temps sense veure’ns. Xarrem una mica però ella té pressa així que quedem que ja ens tornarem a trobar per parlar més amb calma. Ens aconsella un parell de llocs per menjar i nosaltres seguim la ruta.

Ja ens queda poc i comença a ser hora de pensar en dinar. Una vista ràpida a Can Papiol, casa de marquesos conservada amb tot el seu parament i convertida en museu, passada per la plaça de Sant Antoni, on quedem impressionats per les barbes de l’escultura que hi ha a la façana i el campanar i direcció al mercat. En Joan ens ha recomanat un lloc per dinar allà a prop que es diu l’Onaindía. El trobem fàcilment, tot i que si no ens ho haguessin dit potser l’hauríem passat de llarg i realment, en Joan té bon gust. Hem dinat de conya!!! Menjar elaborat però sense les modernitats aquestes que no saps ni que menges, plats generosos i un ambient molt agradable. El lloc és un homenatge a l’avi del propietari que va anar a Mèxic a complir “el somni americà” i les fotografies antigues que decoren l’espai evoquen un sentiment entranyable.

Després del bon àpat ens toca anar desfilant, una petita caminada pel passeig marítim per fer baixar el dinar on ens sorprèn un grup de turistes, que nosaltres etiquetem com malais que fan una barbacoa a la platja i una trobada de Corvette, on no ens podem resistir de fotografiar un d’aquests clàssics del motor.

El tren ens porta de tornada a casa, per sort no hem esperat massa i l’excursió ens ha agradat molt, si no m’agradés tant Barcelona, de ben segur que Vilanova seria un lloc que tindria molt en compte a l’hora de buscar la meva llar.

 

ULTIMS DIES I MARATÓ DE TORNADA

Ara ja fa dies que vam tornar a Barcelona, però encara hem d’explicar que vam fer els últims dies per Estats Units.

Un cop visitat el Monument Valley i totalment meravellats pels paisatges al més pur estil Far West, vam anar cosint la frontera entre Arizona y Utah pel nord de gran canyó. La carretera és plàcida als Estats Units, i tot i que les distàncies són llargues (vam fer més de 5500km en 15 dies) no es fa pesat recórrer el país. Hi ha milers de paisatges diferents i poc trànsit tret de a les grans ciutats. Vam fer nit a un poble anomenat Hurricane (l’elecció va estar una mica condicionada pel mateix nom del poble), al sud de l’estat de Utah. Va ser un encert, hi havia molts motels i moltes opcions per menjar. L’endemà, carretera cap a Las Vegas, pasant a prop de la gran presa de Hoover, una de les més grans del món que avasteix d’aigua a la ciutat del joc creada en ple desert. Un cop arribats a la ciutat del vici, vam visitar el carrer Freemont, on es concentren els casinos més antics i històrics. Vam anar al Golden Nugget, on hi ha exposada la pepita d’or més gran del món, vam caminar amunt i avall i com no, vam visitar un parell d’esglésies on fan cerimonies a la carta….especialment impresionant veure que si vols, et pots casar dins el cotxe, estil restaurant de fastfood, toques l’interfono, dones les dades i et casen des de la ventanilla. Això es el servei més barat, a partir d’aquí pots demanar mil i una cosetes més, fins i tot que et casi Elvis Presley, però clar, tot això va encarint el tema….

Per la tarda, ja vam visitar de nou l’Strip, la zona de casinos gegants, i mira tu per on que tot jugant a la ruleta vam guanyar prou diners per pagarnos un sopar de buffet lliure abans d’anar cap a l’aeroport. I això, havent sopat vam fer via cap a l’aeroport, on va començar la marató de vols. Primer vam volar cap a Detroit, i d’allí, canvi d’avió cap a Nova York. Ja de bon matí tornavem a ser a la ciutat dels gratacels, on haviem de passar tot el dia per agafar a la nit el vol cap a Madrid. Vam decidir anar cap a Brooklin seguint els consells d’uns catalans que haviem conegut tres setmanes abans. I la vam encertar. A Brooklin hi ha un carrer anomenat Bedford Avenue que té un ambient impresionant. Vam pasejar amunt i avall amb les motxiles, vam gaudir d’unes cervesses molt més económiques que no pas les de Manhattam i vam anar fins a la llera de l’East River per veure la Gran Manzana des d’allí….però clar, inquiets com sempre i coincidint que era el dia de Sant Patrici, patró dels Irlandesos, vam decidir passar la tarda per Manhatam i Times Square….i quin agobio! Tot de gent al carrer amb motius o vestimentas irlandesas, festa per tot arreu, ambusos de trànsit, aglomeracions….uf, el pitjor per anar carregat com un borrego la veritat….tot i així vam poder veure part de la desfilada de entitats Irlandes-americanes i vam poder seure a una terrasa per fer una birra i un pica pica…..i llavors si que si, vam fer cap a l’aeroport de JFK, vam pujar a l’avió i vam caure rendits fins a Madrid. Canvi d’avió (tot i que eren bitllets de Catalunya Intercontinental, és a dir una enganyifa d’ibèria per fer-nos creure que conecten Barcelona amb la resta del món amb vols directes….) i per fi a Barcelona, on les mares ens van recollir i ens van portar a casa la iaia a menjar una bona paella!!!

Com a conclusió, tan sols podem dir que a estat una passada, i que hem gaudit a tope d’un pais que la veritat és que vist des de lluny ens fa bastanta ràbia, per l’estil de vida i la seva política envers la resta del món. Però un cop allà veus que hi ha moltes “Amèricas” dins d’Estat Units, i que anant amb cotxe, gaudint del paisatge i parlant amb la gent, que és la mar de simpàtica, és un país que es fa agradable. És un pais de cine, i ara cada cop que veiem una película americana, ens adonem que simplement reflecteixen el seu dia a dia i els seus paisatges increïbles….si, hi ha llocs on pares a

menjar i una noia amb patins et porta la comanda fins el cotxe, hi ha parcs naturals impresionants, carreteres rectes que no acaven mai, motels de carretera a tot arreu, cotxes grandiosos i cadillacs dels 60’s circulant, camions grossos com cases, gent molt agradable, milers d’hispans per tot arreu, mescla de cultures que formen grans comunitats, llocs totalment lliberals al costat de llocs totalment sectaris i religiosos….i sobretot molta opulència i riquesa al costat de molta misèria i pobresa….de tot hi ha als Estats Units, i això que només n’hem visitat una petita part.

Apa, seguirem escribint, tot i que ara si que si, sembla que farem una vida una mica més sedentària, a veure si li donem més vida a aquest bloc que últimament hem tingut una mica abandonat.

Una abraçada a tots i totes!

Una mica de Natura…

Un cop visitada San Francisco, una ciutat encantadora i plena de vida, hem volgut canviar una mica d’aires i prendre més contacte amb la natura i amb la carretera. La direcció estava clara, cap al nord.El que no teníem tant clar era quant…jajaja( entre milles i km i que el mapa que duiem no era massa explicit, vam calcular una mica malament i el que havia de ser un viatge d’unes horetes es va convertir en tot el dia!). L’objectiu , “la calçada dels gegants” ,una carretera que passa enmig d’un bosc de sequoies enormes on et sents molt diminut. El dia estava fresquet i les sequoies encara tapaven més el sol però l’olor i la immensitat d’aquests arbres et fa sentir a centenars de quilometres de qualsevol lloc. N’hi ha que fan més de 100m i realment no ho aprecies del tot fins que et topes amb algun dels arbres caiguts que jeuen tots llargs al terra o et poses al costat d’un que te les arrels al descobert . Fins i tot n’hi ha un que pots passar-hi pel mig amb el cotxe!! És espectacular!

Sortir d’allà ens va costar gairebé tant com arribar-hi, vam voler creuar cap a Sacramento per una carretereta que passava un port de muntanya plena de curves on la neu encara estava present  i es va fer fosc abans d’arribar al destí, així que vam parar a Chico, una ciutat universitaria sense massa encant però lloc de fabricació de la cervesa Sierra Nevada i clar, tenint això de referent vam anar a degustar-ne a la mateixa bodega!

La visita a Sacramento va quedar una mica passada per aigua, no teniem gaire clar que hi anavem a veure però suposo que la capital de l’Estat s’ha de conèixer no? Ens va sorprendre gratament el casc antic, conservat com una ciutat típica de l’Oest, amb cases de fusta, un tren dels antics i un ambient molt autèntic. Sacrameto era la última estació del famós Ponny Express, un servei de missatgeria i paqueteria urgent que recorria els EUA a fials del s. XIX.

També vam anar a veure el Capitol, la seu del govern. Com que hi tenen cuadres de tots els presidents, vam buscar al Governator Swagzenager però ens van dir que feia massa poc que havia deixat el càrrec i que encara no li tenien fet el cuadre. Vam deixar la capital cap al sud passant per carreteretes secundaries que voregen el delta del riu San Joaquin, molt autèntic! Pobles de quatre cases que havien estat assentaments de xinesos treballadors del ferrocarril o de les mines on sembla que el temps no hagi passat. Seguint la ruta vam passar per Stokton, només a fer una foto per la nostra amiga Katrina i vam parar a fer un supergelat i un megabatut a un d’aquells típics Drive trhu on pots demanar des del cotxe i venen les noies a servirte amb patins!! Jajajaja diuen que Geroge Lukas va passar per aquest lloc quan era jove.  La intenció era tirar el més a prop possible del Yosemite National Park per gaudir del dia següent sense haver de fer massa quilometres (ai..milles!) així que vam parar a Mariposa, a una hora del park. L’Endemà vam començar el dia amb un d’aquells esmorçars que fan por, pancakes, ous, cafè, mermelada, salsitxes, patates al forn…ai, ja m’atipo només d’escriure-ho! I després al park! És molt guapo, muntanyes de granit que semblen blocs d’una sola peça com els dels dibuixos japonesos, salts d’aigua que et mullen només estant a peu de camí i animalons per tot arreu, vam veure un llop, esquirols, ocells i cérvols,  i hectàries i hectàries de bosc. Vam fer tres caminadetes curtes, ens va fer un dia preciós i vam decidir dedicar-hi un altre dia per fer una altra zona. Només per creuar el park amb cotxe t’estàs gairebé una hora i el paisatge net, ple de rocotes gegants ja és tota una maravella.

 

 

El segon dia al park vam estar a la zona sud, vam caminar fins a uns salts d’aigua per un cami que segons unes senyores que vam trobar de baixada, normalment els turistes no freqüenten i ho vam poder comprovar perquè arribant a dalt, on la neu ens cobria  gairebé fins els genolls, no s’hi veien petjades. Arribar al cim tenint la sensació que fa dies que no hi ha anat ningú. És genial i la imatge de tenir per sota tot un bosc en un dia tant clar com el que vam poder gaudir, no té paraules.

Des de Yosemite teniem un parell de coses per veure però tot quedava lluny, finalment vam sacrificar el Death Valley per tirar milles cap al Gran Canyon, i crec que vam encertar. Primer un dia intens de carretera, travessant de nou la mítica 66 i aquest cop passant pobles molt més emblemàtics que principalment viuen del mite d’aquesta ruta que creua des de Chicago a Los Angeles. A les botigues de souvenirs pots arribar a trobar de tot amb la marca “66” i pels més frickies, fins i tot un carnet de conduir d’Elvis o de Marilyn….tot plegat una mica massa però, és Amèrica i els mites són els mites i nosaltres també vam caure a la temptació i ens vam entaular en un d’aquells dinners amb sortidor de gasolina i cotxe a la pared inclòs.

El dia següent, el Gran Canyó ens esperava amb tota la seva immensitat perquè si aquí tot és gran, què hem de dir del fabulós canyó del riu Colorado! Vam estar al parc gairebé tot el dia, entre el recorregut amb bus que et va deixant als punts més fotogènics i les nostres ànsies per veure’n més, que ens vam posar a caminar i caminar per veure una altra prespectiva, se’ns va passar el dia volant. Ja cap a la tarda tiràvem cap a la Desert view road, una carretera que surt del park direcció sud-est i va vorejant el congost, espectacular. Els tons vermells de la roca i el blau del cel feien un panorama digne de ser fotografiat en tot moment i quan apareixia el riu allà al fons tot “colorado” senties una emoció que recorria tot el cos. Però el dia no havia acabat, la carretera en aquesta zona és d’aquelles que sembla que no s’acabin mai. Rectes que no en veus el final i cap població en tot el que t’arriba la vista. Quilòmetres i més quilòmetres de terres de colors vermellosos, alguns arbres que no saps com poden viure i el cel. Es feia fosc i teníem una meta, el Monument Valley, quedaven potser vint minuts de llum quan hi vam arribar, des de la mateixa carretera vam parar a fer les fotos i a contemplar l’espectacle de colors que creaven els últims rajos de sol en contacte amb les formacions rocoses i tanta va ser l’emoció que no vam ni veure el desvio cap a l’hotel que ens havien recomenat i vam seguir endevant més de 30 milles fins a Mexican Hat, un poblet de no més de 100 habitants dedicats al turisme que s’exten a 2 milles al sud d’una roca surrealista que li’n dóna el nom. Vam sopar a lo “vaquero”, una hamburguesota feta a la brasa en un lloc molt autèntic amb uns locals que bebien cervesa i passaven l’estona sense massa paraules i vam passar la nit a l’hotel San Juan. L’endemà al matí, ens vam llevar tard i per sorpresa, ens havíen tallat l’aigua sense avisar!! Merda! Justament estaven arreglant la canyeria i tal com va dir el de recepció es van descuidar de comentar-ho, la veritat és que molt malament per part seva així que, si per una d’aquestes coses voleu dormir a Mexican Hat, no ho feu al hotel San Juan, feu-ho al que té el restaurant a tocar de carretera que és molt autèntic i val el mateix!!! Jajaajja

Bé, tonteries a part, vam recular cap a Monument Valley de nou i aquest cop si que vam veure el desvio, nosaltres que ja estavem contents amb el que es veia des de la carretera, vam quedar flipats! Aquesta terra és una reserva dels indis Navajos i ells mateixos gestionen el parc i l’hotel que hi ha dins. Tenen montat un circuit que pots fer amb el teu propi vehicle o amb una furgoneta que et passeja per tota la vall i vas reconeixent les formes més caracteristiques de les formacions rocoses com l’elefant, el camell , el Jonh Fort point,la monja i les deixebles, etc. Bocabadats tot el matí, no podíem parar d’admirar aquella imatge tant reproduïda a les pel·lícules del Far West, ja ens imaginavem amb el cavall tirant cap a la immensitat.  No podem dir exactament el perquè però ha estat un dels llocs que més ens ha fascinat.

Apa…una abraçada i fins d’aqui uns dies!!!