Montenegro i Albania tant a prop i a l’hora tant lluny!

Potser a ple estiu no és el millor moment per visitar la costa montenegrina, potser enganxar cap de setmana tampoc va ser una genial idea o potser és que tristament, els montenegrins estan fent de la seva costa el que es va fer en el seu temps amb la nostra. El fet és que, estan en ple “boom” de la construcció. Les imatges que ens han quedat són edificis a mig acabar, platges plenes de tumbones i sombrilles i quelcom semblant a un passeig marítim ple de botiguetes, música de discoteca, atraccions de fira i restaurants.

Bé tot això ho vàrem trobar a Budva, i per suposat no ho recomanarem a ningú, el que si que ens atrevim a recomanar és Kotor. Té un casc antic molt xulo, una muralla gegant i no hi ha tanta gent.

Estàvem massa ben acostumats a trobar-ho tot perfecte i després de passar uns quants dies a Dubrovnik amb els col.legues, de cop ens va semblar haver trepitjat “m”, a Budva ningu ens volia llogar habitació per només una nit i el camping estava a 2, 5 o 10 km  cap a la dreta o l’esquerra, depenent qui et contestes i partint de la base que la majoria de gent ni tant sols sabia que tenien un camping a prop. I l’endemà, va continuar la ratxa, vam trobar un camping a prop de Ulcinj (a 10 km) que semblava un campament de gitanos, jajajaja tallaven l’aigua per la nit i teníem una discoteca al costat que va estar posant musica fins les 4 del matí. Els veíns de tenda ens van dir que passava cada nit, que despres de la tercera ja ni te n’adones però no varem tenir ganes de comprovar-ho i l’endemà agafàrem el primer bus que  va passar cap a Albània, a canviar d’aires!

mosaic comunista de Tirana

A Albania tot és completament diferent. La frontera, per començar, increïble! Una carretereta d’un sol carril per banda, una cua kilometrica, per sortir de Montenegro ( i no volem comentar el perquè) i el nostre autobús en contra direcció per poder adelantar tota la cua. Els adelantaments dobles,amb cotxe de policia inclòs i en plena curva, el triple carril en un pas de no més de 5 m, les pitades constants i molts accidents (3 de grossos fins a Tirana…2 hores de bus) són el pa de cada dia. Les bores de les carreteres, les paltges i el país en general, estan plenes de bunkers, segons ells indestructibles que es van instal·lar durant l’etapa comunista. Albania temia una invasió d’algun dels que havien estat els seus al.liats en temps passats: Jugoslavia, URRS o Xina….i amb els quals va anar trencant relacions succecivament fins quedar totaqlment aïllat del món.

La gent, encantadora, et para pel carrer dient : “ I speak english, ask me” i nosaltres pensant ràpidament un pregunta per fer….jajajaja. A un Internet cafè d’Skhodra, els àvis xatejant i cridant a través d’ordinador amb els familiars emigrats….La capital, Tirana, és una ciutat força curiosa, tota plena d’edificis de colors llampants i de formes raríssimes, a la plaça principal hi ha una gran estàtua al mig i un mosaic comunista molt gran, al costat d’una gran avinguda amb edificis iguals als dos costats i el carrer està asfaltat a pedaços. Els cotxes no tenen cap mena d’ordre i sortosament no tenen costum d’atropellar a la gent, tot i que tampoc tenen el costum de frenar quan veuen a algú passant. Varem estar en un hostel molt acollidor, el portaven tres germans i els interlocutors eren els fills, de 8 i 10 anys aprox. Amb un anglès perfecte i molt servicials. El top manta està també a l’ordre del dia, es ven de tot i fins i tot pots pesar-te al mig del carrer per pocs Lekkas. Està ple de gent amb balances esperant que algú es pari i s’hi pesi…

Ens  havien recomanat Berat, i a Tirana mateix ens van donar l’adreça d’un altre hostel  on podíem allotjarnos. La intenció era arribar al vespre i l’endemà visitar la ciutat museu, Berat, que va conservar el govern comunista, per tal de marxar tot seguit…i al final ens hi varem passar tres dies!… el hostel és molt acollidor, tens la opció de fer camping i ens sentiem com a casa, la veritat és que costa marxar quan estàs a gust. Hem conegut a un grapat de gent, ahir varem anar d’excursió a unes cascades d’aigua gelada, amb el Julien i l’ Alice, una parella de Nantes molt macos i als vespres ens reunim tots per fer una cerveseta, i uns riures. La calor apreta de valent i una mica de relax a la terrassa és la millor opció que hem trobat per convatre-la….i l’opció de tindre un menjador i un sofà on fer la siesta convenç a qualsevol a quedar-se un dia més.

El transport del país es basa en furgonetes de 8 a 12 persones, tenen horaris fixes (el més habitual és a les 5 o 4:30 del mati), però la majoria et permeten arribar al lloc i no et donen la opció de tornar perquè l’ultim bus surt com a molt tard a les 14 o 15h,  és divertit perquè ningú sap exactament com va però arribes a tot arreu! I bé, ja per acabar la nostre ronda per Albania, hem passat un dia a la platja, al sud del pais. Una platja realment increïble, d’aigües sorprenentment transparents,i no gens masificada…però bé, com que res no es perfecte, està lluny del hostel rural on estem acampant, una antiga escola reutilitzada com a allotjament per un parell de hippies. Es molt barat, però també extremadament aïllat de tot pel nostre gust potser…i bé, sembla que ja anem rumb a Grècia, així doncs, d’aquí poc us escriurem un “jroña que jroña”. Petons!

Anuncis

BOSNIA!!!

Potser perquè no ens esperàvem res especial de Bòsnia, ens ha sorprès molt agradablement. Varem viatjar prop de vuit hores de Orebic  a Sarajevo en autobús. El paisatge canviava radicalment. La costa croata es una costa rocosa i on les muntanyes arriben directament al mar, així doncs, calia veure que s’amagava darrera aquestes muntanyes. Ens van sorprendre els paisatges verds, la dificultat del terreny, el fet de creuar tres cops la frontera Bosnio-Croata en poc menys de mitja hora (pels motius que sigui, després de la guerra Bòsnia es va quedar amb un sol poble a la costa, es a dir uns pocs quilòmetres de costa, per tant la carretera entra i surt de Bòsnia dos cops en un tres i no res…curiós si més no)…bé, doncs això, anar fent via fins arribar a Sarajevo prop de les 11 de la nit, on després de  rondar amunt i avall varem comprovar que dormir era car i menjar barato. Al final, després de preguntar a mil llocs i ja a punt d’anar a dormir a un hostel de mal aspecte, un noi ens va oferir un apartament pel mateix preu, no varem dubtar, i la veritat es que genial: el més barat i bonic del que varem veure. Si algú té intenció de visitar aquesta ciutat ja li passarem el contacte.

Ara parlem de Sarajevo. Aquesta ciutat va ser la seu dels jocs olímpics d’hivern de l’any 84. Vuit anys després estava sota setge, situació que es va allargar més de quatre anys, temps durant el qual l’únic contacte amb l’exterior era un petit túnel que passa per sota l’aeroport, i per on entraven els subministres (suposem que més que escassos) per mantenir viva la ciutat. Sarajevo es preciosa. Està en una vall travessada pel riu Miljacka i rodejada per un munt de muntanyes precioses, muntanyes que durant el setge van ser els punts des de on l’enemic disparava el morter que li permetien mantenir fàcilment el setge. Però el més patètic d’aquest conflicte, no se si ho recordeu, eren les imatges que arribaven sobre la gent que no podia ni creuar el carrer. Grans avingudes amb grans parets fetes de xapa o el que fos, perquè la gent passes el carrer sense ser vist des de l’altre banda, i es que a part del morter de les muntanyes, la ciutat estava plena de franctiradors. De fet hi ha una avinguda coneguda aquí com la dels franctiradors. La ciutat està encara marcada per aquest conflicte. Els edificis estan acabats de reformar, sent reconstruïts, moltissims encara amb restes de metralla o dispars. Hi ha cementiris per tot arreu. Cementiris on totes les tombes tenen unes dates de caducitat molt similars… evidentment, els morts tampoc podien sortir de la ciutat sota setge…

Bòsnia, al centre de l’exjugoslavia, era el lloc on es concentraven totes les diferents ètnies i religions; hi ha musulmans, catòlics, protestants, jueus, croats, bosnis, serbis…va ser on es va ajuntar tot el necessari per poder fer una bona guerra. Per rematar el tema, just aquets dies es commemoraven els 14 anys de la matança de Srbrenika, un dels capítols més foscos d’aquesta guerra dels Balcans. Varem visitar una exposició fotogràfica sobre el tema: fosses comuns per tot el territori, matances i massacres indiscriminades, deportacions i execucions de població civil…coses sense sentit, només un militar podria intentar donar alguna explicació d’això per demostrar el seu propi patetisme, el d’ell i el de la seva feina.

Però be, parlem de la Sarajevo que hem visitat. La ciutat que ja s’està refent, on la gent somriu, on passejant tant bon punt entres en el zoco (si, si, un zoco al vell mig d’Europa) com passes per davant de l’església protestant. On les muntanyes tornen a ser verdes, on el menjar es barat i variat, on els minarets canten a l’hora que ho fan les campanes de l’església de Sant Antoni de Pàdua….una ciutat que ens ha agradat molt i on ens hi em sentit realment molt a gust, una mescla curiosa del mon occidental i el musulmà…es molt curiós veure gent blanca vestida d’executius treient-se les sabates per netejar-se els peus a la font  abans d’entrar a la mesquita…a las mesquites que també omplen el paisatge entre les taulades de Mostar, ciutat que varem visitar després de fer un viatge molt bónic de dues hores en tren. Móstar també va patir la part més cruenta de la guerra. El símbol de la ciutat es un pont de pedra preciós, al bell mig de la part vella de la ciutat. Aquest pont va ser derruït per l’artilleria, i així la ciutat va quedar dividida, a una banda croats, a l’altre bosnis, que curiosament fins feia poc lluitaven junts per fer fora els serbis de la ciutat….tots contra tots, i la ciutat dividida…la destrucció del pont va ser com una forma molt visual pel món de comprendre que estava passant a Bòsnia: els que fins ara eren veïns que convivien dins la mateixa ciutat ara eren enemics i es mataven….increïble? Però bé, sembla que a Mostar comença a passar el temps, la ciutat es ara una bassa d’oli, segons ens va comentar un soldat espanyol amb qui varem tenir l’oportunitat de parlar una estona i que estava allí en “missión de paz”, deia ell; Mostar està gairebé reconstruïda en la seva part més turística, que es la part vella, i es molt bonica! La gent es molt agradable, i el menjar es barat. Si algun dia la vida us porta per aquí a prop, no deixeu de fer parada tant a Mostar com a Sarajevo….Bòsnia ens ha sorprès molt gratament.

el pont de Mostar

I de Bòsnia, hem tornat cap a Croàcia un parell de dies, per  visitar Dubrovnik, la perla de l’adriàtic. A Dubrovnik ens haviem de trobar amb en Sergi, col.lega barceloní d’algunas aventurillas, i amb Iria, la seva xicota. I efectivament, vam arribar a la ciutat junt amb Isabel, una Canària-Pamplonica que varem coneixer a l’autobus, allí ens varem ajuntar amb Sergi i Iria, i tots cinc hem passat un parell de dies per aquesta magnífica ciutat amurallada, que també va ser bombardejada durant la guerra, però que aquest cop si, ha estat totalment reconstruïda….i es que Dubrovnik es la estrella de les estrelles del turisme a Croàcia, el lloc on paren tots els creuers, la visita obligada, i realment es preciosa, amb les seves muralles que surten gairebé des de dins del mar…i clar, tant turisme fa que tot sigui car i potser molt menys original (ni el menjar ni els mercats ni els comerços son com a la resta del país…), suportant la increïble calor, vam fer una excursioneta a Cavtat i al tornar a Dubrovnik  vam poder disfrutar d’un concert d’una orquestra francesa que feien a una de les places…

Bé, després d’aquets dies tant agradables al costat d’aquets bons companys, ja tornem a carregar motxilles i anem a descobrir que s’amaga darrera el país més jove del planeta: Montenegro. Fins ara família!

Benvinguts a Croàcia

Ja portem uns dies a Croàcia i sembla que va sent hora de fer una crònica de les nostres. Varem entrar amb tren des de Ljubljana,( no calia però ens van posar el visat al passaport!!jijiji) i cap a la capital croata, Zagreb. Ja ens havien dit que no era un ciutat massa maca i que la gent és una mica seca i ho varem comprovar. L’únic que te és un carrer que tot són bars, cafès i restaurants, i clar, va ser el nostre lloc més visitat. L’endemà varem tirar cap a Plitvice, un parc nacional amb un munt de salts d’aigua, llacs, rierols i milers de plantes diferents. És una passada, hi pot fer excursions des de 3 horetes fins a 7 o 8 hores. Nosaltres havíem de marxar a les 17 perquè volíem agafar l’autobús que ens deixava al càmping més proper, a uns 10 km però un cop a la parada, varem canviar d’idea i varem decidir tirar milles cap a Zadar, una ciutat de costa. Teníem ganes de fer platgeta! Al final varem acabar agafant un taxi entre tots els que érem a la parada del bus i ens va sortir més barat que el propi autobús.

Arribats a Zadar, a la oficina de turisme! Desprès de demanar pel càmping i els albergs, varem acabar quedant-nos a casa una senyora, al mateix centre de la ciutat. És una ciutat agradable, el casc antic molt maco i com a curiositat, al passeig de mar, hi ha un orgue que sona en funció de la força de les onades i una espècie de cercle de colors que s’il·lumina també segons com van les marees. És molt curiós i una bona manera de passar-hi el vespre mirant el mar. De Platges només varem anar a veure la que quedava més a prop i no eren més que pedrotes, la gent aquí té tendència a banyar-se al mateix port esportiu.

Al cap de dos dies varem tirar cap a Split, ja es nota una mica més el canvi de mentalitat de la gent, sortint del bus ja ens esperen un munt d’ofertes d’allotjament, acabem accedint a la primera noia que ens havia dit res. Molt simpàtica i amable, ens diu que té un hostel i  ens ofereix una habitació doble per poques kn (kunes, és la moneda croata) i el resultat és que ens acaba llogant una habitació a casa seva, una mica cutre però podem fer servir la cuina i tenim connexió a internet.

Slpit és una ciutat curiosa, té un centre de l’època romana i els edificis s’han anat restaurant amb l’estil del moment. Sembla que aquí els únics que van treballar una mica van ser romans i els seus esclaus, i la resta han anat reciclant les pedrotes per construir els seus edificis… Et trobes edificis amb part romana, part renaixentista al costa d’altres més moderns i tot barrejat. És molt interessant de veure i hi ha molta vida, és el punt d’on surten més ferris cap a les illes i tothom hi acaba passant. Altra cop, les platges no les hem trobat.

Decidim  anar a la illa de Hvar, té molt fama, i la intenció es fer una mica de campament base. Al  ferry ens trobem una parella de Campdevànol, la Lara i l’Arnau, xerrem tot el trajecte, resulta que el germà de la Lara està fent una cosa similar a nosaltres però amb bicicleta i per Mongòlia, Xina i sud-est asiàtic…si algú vol fer un cop d’ull a aquesta aventura també tenen un blog:

http://xinuxanuinarinant.blogspot.com/

Un cop arribem a la illa, el poble més proper és Stari grad, ells van amb furgoneta i ens hi acosten abans de separar-nos, busquem un càmping i ens plantem. Està al propi poble i no hi ha massa gent, estupendu!

la vista de postal

És un poble molt maco, amb el seu port i petits carrerons. La nostra sorpresa és que el transport és mínim i caríssim! Aquí tothom va amb cotxe o amb motos, només passem  tres o quatre busos al dia i uns horaris molt estranys. Decidim passar el dia pels voltant de Stari grad, buscant platges, però si si….definitiu, no tenim el mateix concepte de platja! Aquí s’ha de venir armat a la platja, amb sabates, un bon matalàs i tot el que et sigui necessari per passar el dia, no hi ha xiringuitos i totes les platges son de roca, i quan diem roca, no vol dir pedreta eh??? Roques grosses com taronges! Fa mal als peus anar caminant de la tovallola a l’aigua…..uf, si això son platges, la verge de Montserrat es blanca!

L’endemà lloguem la moto, no podem marxar sense veure les platges espectaculars, deuen ser a l’altre costat de l’illa, pensem….tot el dia amunt i avall, i res, mes roques, i al final quelcom més semblant a una platja, que tampoc, però ens hem de conformar!

Aprofitant que la moto la tenim durant 24h, al matí següent anem cap a Hvar, els dos, la motxilla i amb una 50cc!!! Oleeeee….la pobre moto que no podia amb tantes pujades!

Ens separem, el Víctor se’n torna a deixar la moto al nostre poble i la Laura es queda per allà. Com el transport va com va, al final el Víctor torna del poble cap a Hvar fent autoestop…la gent de l’illa ja deu estar acostumbrada perquè enseguida l’agafen i en dues tongades de autoestop arriba Hvar city! Realment Hvar és un lloc més gran, té un castell amb una vista de postal, botigues, uns yots amarrats enormes, és on hi ha els hotels, la vida nocturna i se suposa que les platges més maques. Si mai apareixeu per aquí, us ho recomanem! Nosaltres hi varem passar el dia i molt bé, cap a la tarda, fast ferry cap a la illa següent,  Korcula i un altre vaixell cap a terra ferma, a Orebic! Aquí si que hi ha platges de sorra!!!!  Llàstima que aquesta nit ens ha pillat una turmenta d’estiu,(amb la que hem pogut comprovar que la tenda és de putamare, impermeable com deia el prospecte!) i no les podem aprofitar massa les platges….fa massa vent!!!

I res, avui visita per aquí, i demà anem cap a Bòsnia i Hercegovina, a Sarajevo i Mòstar. Serà una visita fugaç, i es que el dimecres 15 sembla que ens trobarem amb uns amics, que estan de vacances per la costa croata, a Dubrovnik. Ja us explicarem!

 Un petonas!

I FEEL sLOVEnia

Mentre avancem amb l’autobús, entre dormida i dormida, veiem com el paisatge canvia totalment. Tot es queda de color verd, prats inacabables i muntanyes enormes al fons. Les cases es transformen en vivendes unifamiliars, com les dels Alps i un sol radiant ens acompanya mentre canviem de país. No tenia cap idea mental de Slovenia, bé, potser si, me la imaginava més aviat gris i trista i tant sols arribar, ja vam veure que no era res d’això.

Arribem a Ljubljana sobre les quatre de la tarda, trobem un hostel molt a prop del centre i tot passejant ja veiem l’ambient que es respira.

La gent viu el carrer, suposem que gaudint dels poc dies d’estiu, en contrast amb els durs hiverns.

Les terrasses plenes,  i no ens estranya, perquè pots fer una cervesa i costa igual tant sigui la petita o la gran. Una canya, 1,90…..mig litro 1,90….una copa 1,90….es genial, tu beus segons la set que tinguis, no segons el preu de la cervesa.  

Tenim la sort d’enganxar un festival de teatre al carrer, com el de Tàrrega. Per la nit, abans d’anar cap el hostel a sopar, gaudim de tres espectacles teatrals….performances i malabars d’artistes d’arreu del mon ens fan anar a dormir amb la sensació que hem aprofitat encara més la nostra curta i bonica estada a Lubjliana.

Ens sorprenen moltes coses: l’animada vida nocturna, el gran mercat a l’aire lliure que munten diàriament, la vista de la ciutat des de dalt el castell i sobretot la felicitat que transmet la gent.

 

A part de la capital també visitem Bled. Un poble que està a uns 50 km amb un castell i un llac turquesa amb una illa al mig on hi ha una església molt maca, de l’estil de de les construccions d’aqui, amb un alt campanar de fusta . Es  poden fer moltes caminades pels voltants, i tot i que el dia pintava difícil al final el sol ens va acompanyar. Varem poder pujar al castell, veure unes panoràmiques genials del llac i després caminar al voltant d’aquest i fer un picnic enmig d’aquesta meravella!

Bled Island

I res, el següent capítol ja serà a Croàcia, esperem. Avui marxem cap a Zagreb!

SOBRE LA MARXA!

Després de quatre hores de tren ens vam plantar a Florència, no podem dir que no ens agradés, perquè és preciosa, el Duomo, la piazza de la signora,el ponte Vecchio, fins i tot l’alberg on estavem era una torre del segle XVII…es respira art per tot arreu! Pensàvem quedar-nos dues nits però amb el ritme que portàvem de Roma, en un tres i no res vam tenir vista la ciutat i com que per entrar a qualsevol lloc et fan pagar  molt, vam decidir fer només una nit i marxar l’endemà cap a Verona.

La intenció era sortir ben aviat, parar a Bologna a dinar, Verona i dormir a Venècia…però això és el que té poder anar al teu aire. Vam arribar a Bologna, una ciutat medieval molt agradable i vam tornar a canviar el plan i ens hi vam quedar. A més, uns bons spaguetti a la bolognesa be es mereixen una parada, no?

A mitja tarda ja érem a Venècia, tots dos ja hi havíem estat però ens va tornar a sorprendre i molt gratament. Per arribar al lloc on dormíem, a Lido, havíem d’agafar el vaporetto. I crec que va ser la millor manera de conectar amb la ciutat, travessar-la amb el vaporetto de punta a punta pel gran canal, contemplant tota els palaus, palauets, mansions, passant per sota del Ponte Rialto, veient la Plaça San Marco….tots just entravem al Hostal i ja teniem la sensació d’haver vist gran part de Venèzia…però evidentment encara ens faltava molt per descobrir. Al final van ser dues nits, es a dir un dia mig a la ciutat dels canals, però creiem que va ser més que suficient. Es una ciutat cara, on no cal gastar diners, només cal perdre’s pels milers de carrerons que travessen els milers de canals, saltar d’illa en illa sense adonar-se’n,  quant et canses agafar el vaporetto i que et passegin pels canals d’aquesta ciutat màgica!

23. venecia

I bé, va arribar el dia de marxar de Venècia i d’Italia, així que ben aviat el dimarts agafavem el vapporeto i mes tard el tren cap a Trieste, i d’aqui l’autobus cap a Lubjliana, capital d’Slovenia! Trieste, on només varem estar-hi un parell d’hores, ens va agradar. Suposem que fa anys havia estat un port comercial important, però ara totes aquelles aduanes i edificis del port estan degradats i abandonats, però tot canvia quant arrives al centre, grans edificis d’epoca i petites cases de tota la vida, i una gran plaça, la de l’ajuntament, que obre la ciutat al mar….i bé, tres horetes d’autobus i ja erem a Lubjliana!!! Com canvia el paissatje. Slovenia hauria de ser un pais de visita obligada per tothom, però bé, tot just acabem d’arribar-hi i ens hi passarem aquí tres dies. Ja us explicarem que tal tot per aquesta petita Austria dels Balcans!!!!