De ruta per Tuquia, i 7 dies a Istambul

Ai…dijous ens varem acomiadar d’en Jacob i la Lídia. Després de 20 dies de viatge tocava separar-nos, ells cap a Barcelona i nosaltres a agafar forces a Istambul per començar la ruta per Àsia central. Han estat uns dies molt intensos, hem fet de tot, platja, cotxe, ferries, ruines i fins i tot pesca!!!!  Ha estat molt bé això de compartir el viatge  i segur que els trobarem a faltar!!! Un petonas parella i….kaputas doneu records a tothom!!!

Recapitulem una mica. A la última crònica estavem a punt d’arribar a Rodes, hi vam arribar a les 4 de la matinada, vam anar directes cap al hostal que estava al mig del casc antic. Era un lloc mot cutre, poc cuidat, a l’amo no el vam veure ni per a rebre’ns ni per acomiadar-nos i al mati següent vam marxar sense pagar. Després d’estar tot el dia voltant per les muralles de Rodes, un cop ja al port va apareixer l’amo del hostel preguntant-nos si coneixíem el lloc. Per sort, no va insistir massa i vam poder dir que no sense fer massa comedia pero vam estar patint fins que vam pujar al ferry que ens duia a kos, un lloc molt turistic i amb poc a fer però que ens venia de ruta per arribar a Turquia. Vam entrar al país per Bodrum, després d’una horeta de viatge amb un altre ferry i moltes cues entre aduanes, visats i taxes de port. No és tampoc un lloc de gran interès aixi que vam agafar un bus cap al sud, a Fethiye per continuar la ruta en busca de l’illa que centrava tot el nostre viatge: Kastellorizo!  Les distancies a Turquia són grans i els autobusos el mitja de transport més habitual així que després de 5 horetes més ja érem a lloc. L’Endemà cap a Kas i ja estàvem a un pas del nostre destí!!! Jajjaaja Vam arribar a Kas a les 17 de tarda pensavem que just a temps per creuar cap a la Illa desitjada però…no. Vam haver de fer nit a Kas perquè l’aduana tancava i no sortien més barcos fins l’endemà. Kasteloritzo s’havia convertit en la nostra Itaca, havíem intentat arribar-hi des de Grecia i no vam poder i ara des de Turquia ja ho teniem casi fet, només calia esperar una nit. Kastellorizo és una illa grega que té un feeling molt especial, és un lloc estratègic i ha estat ocupada constantment, fins i tot els catalans la van ocupar durant uns anys, els seus habitants sempre s’han sentit grecs i l’han defensat en tot moment. És un lloc molt acollidor tot i que cada mati hi arriben un munt de turistes, si t’endinses una mica i vas mes enlla del port és un lloc ideal per descansar i descobrir la Grècia més autèntica. Si voleu fer un tast de l’illa, podeu veure la película Mediterraneo, que va ser filmada allí, i que explica com uns soldats italians s’hi deixen atrapar durant la guerra mundial…nosaltres ens la estem baixant d’internet. Potser el millor de la visita a Kastellorizo va ser la visita a la cova Blava…s’hi arriva amb barca, t’hi porta algun dels “barqueros” locals, i despres d’uns 15 minuts, arribes al peu d’un penyasegat on hi ha una petit orifici de no mes d’un metre d’alt i tres o quatre d’ample, fosc i sense res d’especial. Però un cop et llences a l’aigua i entres nadant a la cova, descobreixes una gran cabitat, de fins a 20 metres d’alt i deu o quinze d’ample, un preciós llac interior, on la poca llum que entra de fora es reflexa per tot arreu donant a l’aigua un increïble color blau turquesa. Impresionant. 

A Kas haviem trobat un hostel molt agradable, on feien barbacoa per sopar, al tornar de Kastellorizo vam repetir-hi nit per degustar novament una bona dorada a la brasa i ens van donar bons consells per seguir la ruta.  Amb cotxe de lloguer i bitllet de bus cap a Istambul  tres dies després ens disposavem a pujar mica en mica descobrint la costa i els llacs de la zona. Vam parar a Myra, on hi ha un teatre romà i unes tombes a la paret impressionants, després a Olimpo, on es pot dormir en un campament de cases de fusta, a Chimaera on hi ha un turonet amb focs naturals entre les pedres al mig d’un bosc, i vam fer un picnic amb barbacoa inclosa. Naturals vol dir això, que d’uns petits orificis que hi ha a terra hi surten flames, i que si vas preparat t’hi pots fer unes bones salsitxes i una mica de conill a la brasa, com vam fer nosaltres. A Belek, un paradis de la mafia russa (al mes pur estil Marbella GiliGil) hi vam haver de fer nit per desgracia, per continuar al matí següent cap al llac de karaköen a Egidir, on vam aprofitar el matí per sortir a pescar al llac amb una parella de pescadors locals, i finalment vam fer via cap a Burdum, d’on sortia el nostre bus que després de 10 horetes ens deixaria a Istambul.

I aqui a Istambul, on ens hi hem estat una setmaneta, escrivim la crònica durant una tarda de relax despres d’aprofitar aquets  dies per  voltar pel Gran Bazar, veure la Mesquita Blava, Santa Sofia, el Bosfor, Dolmebache palace, Topkapi, el barri de Belogu, la Galata tower, entrar en uns banys turcs, pendre un té al Pierreloti, caminar amunt i avall, veure tot de barris poc turístics, menjar per quatre euros tots dos……ah!  i fer visats per poder continuar el nostre viatge per terres una mica més salvatges (turísticament parlant….). I això, des de aquesta magnífica ciutat que fa de pont entre la vella Europa i la encara més vella Asia us deixem fins la pròxima, que si res no falla serà Uzbekistan!

KALIMERA!

Yasa (Hola!). Ja estem al ferry que ens ha de portar des de Creta fins a Rodas, i d’ali a l’illa de Kos i per fi Turquia…així doncs sembla que en un parell de dies acabarem les nostres aventures per Europa. A Grècia hi hem estat gairebé dues setmanes. A finals de juliol varem agafar el bus que ens portava del sud d’Albania cap a Ionnina. I efectivament el bus ens va deixar a mitjanit a les afores de Ioannina…uf! Varem haver de caminar gairebé cinc quilometres fins al camping, instal·lar-nos, sopar i investigar a quin hora era el primer bus cap a Meteora. Varem fer nit a Ioannina, prop del llac i ben aviat pel matí ja érem camí de Meteora. Meteora son una mena de muntanyes estil Montserrat amb tot un conjunt de monestirs als quals els monjos només hi podien accedir pujant-t’hi amb politja…ara, restaurat i obert per als turistes, l’accés es fa pujant un munt d’escales a cadascun dels monestirs. Es un lloc preciós, i a més ens varem allotjar al camping Vrachos, amb piscina i unes vistes espectaculars de Meteora. Només hi havíem d’estar una nit, però al final varem estar-hi tres….i mes que hi hauríem estat, però el viatge continua i no es fa viatge si no s’avança…ay! Bé, la següent parada, Delfi, on estava l’oracle de l’antiga Grècia, tot just dos cents quilòmetres al sud de Meteora….dos cents quilòmetres, cinc autobusos, molts diners i sis hores de viatge. Per sort el càmping també era amb piscina i unes vistes panoràmiques del golf de Corint increïbles. Es veia també un poblet molt petit just a sota al camping i vam pensar que seria un bon lloc per sopar, després d’uns 25 min caminant i perduts pel poble amb una gana de llop, vam aconseguir trobar una taverna molt autèntica, per degustar un bon Souvlaki.  (mireu les cuines i en veureu alguna foto!!) Les ruïnes de l’antic oracle son realment boniques…i ho diem nosaltres que no som massa de veure pedrotes. Hi ha un estadi molt ben conservat i un teatre que déu ni do, i el temple d’Atenea, del qual encara es conserven (creiem que restaurades) tres columnes i un pòrtic força macos. Allí, caminat per les ruïnes ens varem creuar amb l’Alex i la Silvia, una parella de Cornella. Eren molt macos, bona gent, i a més, casualitats de la vida, ella fins feia dues setmanes també havia estat treballant per acciona, al mateix departament que el Victor, però a un altre obra….carai, que petit que es el món!!! I res, el que havia de ser una nit a Delfi, van acabar sent dues. A part de que s’hi estava bé, tant al camping de Meteora com al de Delfi, havíem de fer temps fins a l’arribada a Grècia d’en Jacob i la Lidia, que han vingut a fer part de la ruta amb nosaltres aprofitant les vacances. Doncs bé, ja novament relaxats vam carregar les motxilles i ens vam dirigir cap a Nafpaktos….i el mateix, cent quilòmetres, gairebé quatre hores de viatge. Si teniu pensat visitar Grècia aneu amb conte amb els horaris tant dels autobusos com dels vaixells, es bastant lamentable. Bé, Nafpaktos és la ciutat front a la qual va tenir lloc la batalla de Lepanto. El port es preciós, i la fortalesa que hi ha al capdamunt del turó que protegeix la ciutat també es espectacular, i tot el conjunt es un regal per a la vista. Per altra banda Nafpaktos es un lloc on hi va el turista local, no hi ha gaires estrangers, i no hi ha ni hostals ni càmpings ni allotjaments barats…però vet aquí que quant ja estàvem desesperats amb les nostres motxilles sota un sol de justícia, la Laura va entrar a preguntar a un petit hotel espectacularment ben decorat…jo no apostava un duro, però veient que no sortia hi vaig entrar jo també. Resulta que el gerent de l’hotel tenia una habitació lliure per aquella nit i li interessava omplir, així que al final ens la va deixar per tan sols 50 euros, el preu més barat que havíem trobat fins al moment…i tot d’una, nosaltres que buscàvem l’allotjament més barat de la ciutat ens vam trobar en un hotel cinc estrelles superior, una habitació espectacular, un bany amb una dutxa de màrmol magnífica, connexió a Internet gratis i un buffet d’esmorzar realment increïble…uf! Quina sort. A més l’staff de l’hotel van ser molt atents, i el gerent, increïble. Fins i tot quant marxàvem (després d’haver fet una hora tard pel checkout) ens van donar una ampolla d’aigua fresquíssima pel viatge…total, que el que costava gairebé 150 euros o varem aconseguir de xiripa per tan sols 50…jeje. Aquí a Nafpaktos vam visitar, a part del castell i el port, el museu privat de la batalla de Lepanto…tot eren reproduccions de quadres i banderes, realment no ens va agradar massa. Però bé, el que si ens va agradar va ser la platja, molt neta i tranquil·la. I sobretot, a part de l’hotel, el fet que fos un lloc turístic però de turistes grecs. I així va arribar el dissabte, el dia en que els nostres col·legues arribaven a Atenes, així que cap allí vam anar, aquest cop en un autobús d’una companyia privada. El viatge va ser còmode i ràpid, en tot just hora i mitja havíem fet els dos-cents i escaig quilòmetres fins a la capital, i d’ali cap al hòstel que teníem reservat prop de la plaça Omonia….al vell mig del barri mes podrit d’Atenes, una ciutat que tota ella sembla estar una mica podrida. Tot el barri, i la plaça sobretot, estava plena de “Yonkis” que o bé s’estaven xutant o anaven amb la xeringa amunt o avall buscant diners o algun lloc on caure rodons. Evidentment, les putes, els tuguris, alcohòlics, sense-sostre i tota la resta de “submundo” acompanyava l’escena. Per rematar-ho, al hòstel no tenien constància de la nostra reserva i només els quedava un llit lliure, així que a corra cuita, amb ajuda del tio del hòstel, i contactant pel xat amb en Jacob que encara era a Barcelona, varem aconseguir tres llits més a un hòstel a l’altra punta del barri, i així, per fi, aquella nit vam poder dormir tots en llit però en dos hòstels diferents, un a cada punta del pitjor barri de la ciutat. Per cert, que aquest barri està a cinc minuts caminant del centre, a tocar del museu arqueològic, el qual varem visitar, i inclou entre d’altres edificis l’ajuntament, es a dir, que no es que estiguéssim a un suburbi, sinó que tota la moguda estava al bell mig del centre.

Bé, a Atenes, ja amb Jacob i Lidia vam estar un parell de dies, visitant el museu arqueològic, el Partenó, el barri de Plaka, (que està just sota el Partenó i on es concentra gairebé tota l’activitat turística), i el bar del Hòstel, on vam conèixer multitud de “viajeros”, americans, alemanys, finlandesos, belgues, canadencs, australians, madrilenys i d’alguna altre racó més. La veritat es que la ciutat ens va desapassionar una mica, i el barri on estàvem molt, massa xeringues, així que no vam dubtar en agafar el primer vaixell cap allí on fos, i l’únic que tenia places lliures els següents dies era el de Creta. Així que cap a Creta. Heraklion, la seva capital ens esperava després de vint hores de viatge, que van ser gairebé vint i dues perquè  estan encara a Pireus (el port d’atenès) ens van fer baixar a tots del vaixell per una falsa amenaça de bomba…ay, ay, ay! De bon matí, després de dormir al vaixell, vam desembarcar a Heraklion i tot seguit varem agafar el bus cap a Plakias, un petit poble de la costa sud de l’illa on després de mirar opcions i opinar, ens va semblar que podia estar bé per passar-hi un parell de dies…. i va ser un encert, ja que allí, de nou, ens vam trobar amb poc turisme estranger, unes platges molt boniques i  sobretot una oferta de petits apartaments a primera linia de costa realment econòmics. El nostre ens costava 45 euros la nit tots quatre, amb cuina, aire condicionat i una terrassa magnífica de cara al mar. Hi estàvem tan bé que ens hi hem passat tres nits, gaudint de la platja, d’alguna petita excursió als voltants (unes coves i uns túnels molt bonics travessant els penya-segats que rodejaven la vila…) i un dia vam llogar un cotxe i vam visitar la platja de Preveli, on hi ha la desembocadura d’un petit riu que forma unes gorges precioses on també varem gaudir d’una excursió encantadora, banyant-nos als bassals del riu, observant bitxos i plantes, i caminant entre aquelles parets tant escarpades…de tornada cap al poble vam endinsar-nos cap a les valls interiors de l’illa. Preciós. Pobles on semblava, i gairebé podríem assegurar, que feia anys que no veien un turista. Però llàstima que tampoc semblava que haguessin vist mai una gasolinera, així que apurats per no quedar-nos tirats enmig d’aquelles viles, vam haver d’anar fent via molt lentament aprofitant el cotxe en punt mort a les baixades per no gastar i que poguéssim arribar fins a la gasolinera més propera, que ningú sabia del cert on era. Al final un xaval, l’Elvis (toma ya, el rey del rock!) va pujar al nostre cotxe (ja eren gairebé les deu de la nit) i ens va acompanyar fins la gasolinera…uf!!! Epharitos (gracies) Elvis! I bé, com sempre en el viatge, s’ha d’anar avançant, així que per tal d’arribar amb temps al ferry del dia següent, vam decidir fer la ultima nit a Heraklion i al matí següent amb calma poder agafar aquest ferry on som ara cap a Rodes. Res més lluny de la realitat. A mig camí ens vam recordar que Jacob s’havia oblidat el passaport als apartaments de Plakias….torna enrere, ell i Lidia, mentre nosaltres arribàvem a Herakilon a fer el checkin al hostel, connectar-nos a internet i veure que el nostre vaixell tenia tres hores de retard (gairebé quatre al final) degut a les “circumstancies meteorològiques”, i per tant, que perdíem el següent vaixell de Rodes cap a la illa de Kos….bé, de moment sembla que ja tenim els bitllets canviats, i que a Rodes ja tenim lloc on dormir, encara que potser arribem de matinada a aquest pas….ja veurem, ja us acabarem d’explicar el que des de la crònica de Turquia, la nostra pròxima parada!!!!

Molts petons….ja sabeu que ens en recordem molt de nosaltres i que ens satisfà molt tots els vostres escrits, emails i comentaris que ens envieu. Ens ajuden a seguir avançant i a seguir escrivint les nostres aventures. Gràcies!