Viu la natura a kirgistan

Aquesta frase podria ser l’eslògan per promocionar el país en els proper anys, i seria ben cert .És un paradís pels amants de la muntanya i dels animals. Així com a Uzbekistan el més interessant són les mesquites i construccions similars, aquí és un lloc per venir a caminar, fer esports de neu, alpinisme, muntar a cavall…i en els propers anys estarà ple de “motxilerus” atrapats en aquest paisatge alpí.

Les carreteres són impressionants, per anar des de la frontera fins a la capital, vam  passar dos ports de tres mil i pico metres i un túnel de casi 3 km, sense cap curva i amb un desnivell considerable. En aquesta època de l’any, durant el camí, hi pots trobar de tot, ramats de vaques, de xais, pastors a cavall, yurts a peu de carretera, botiguetes improvisades i algun cafè on et fan plats regionals, boníssims i barats.

En aquest país és inevitable fer llargues tirades amb taxi compartit o amb furgoneta i el millor que es pot fer per passar les hores és gaudir del paisatge.

La capital, lluny de ser una gran ciutat cosmopolita té gairebé de tot, només li cal una mica de temps. Fa relativament poc el país era un dels més pobres del món i poc a poc s’està obrint al turisme i incrementant el seu poder econòmic. No és que hi hagi massa res a fer, bàsicament nosaltres hem aprofitat per fer gestions que anàvem arrossegant i descansar a una Guesthouse molt acollidora, portada per un japonès a qui li agrada molt el vodka,. El lloc el vam acabar trobant després de molt voltar per tots els possibles llocs que posava a la guia.

El més impressionant de Bishkek són els bazars, l’Osh bazar és enorme!!!! Hi  ha la part de menjar, de roba (amb passadissos tant estrets que has de passar de costat), de tecnologia, de joguines, de productes per la casa…vaja de tot, a més, com bé ens va recomanar en Carles, un noi d’Olot que vam conèixer, s’hi menja molt bé i barat. Quan camines per la  ciutat has d’anar alerta perquè està tota plena de roures i els WALNUT cauen per tot arreu, si fa una mica de vent sembla una guerra. I si agafes furgoneta ja et pots preparar i agafar aire perquè en la meitat d’espai d’un autobús de Barcelona hi posen el triple de gent.

És habitual trobar nois joves que es paren pel carrer per parlar amb tu, molts d’ells el que volen és practicar una mica d’anglès, però en general la gent és molt més seca que a Uzbekistan, sempre i quan no vagin massa beguts. Una ampolla de vodka val uns 20 cèntims d’euro, menys que una d’aigua o que un suc de fruita, així que ja deveu suposar que es pren aquí per passar la sed. Principalment els homes grans segueixen portant els barrets regionals, tot i que el d’aquí és força més divertit i una mica més ridícul.

La principal atracció turística del país és sense cap dubte el llac Issik-kool. El segon llac alpí més gran del món, amb una profunditat de fins a 700 m i que degut a la seva salinitat i extensió no es glaça mai. Diuen que els soviètics hi feien proves amb submarins. Està tot envoltat de muntanyes i a l’estiu s’omple de russos que hi venen a passar uns dies de “platja”.

Karakol és la ciutat més gran que hi ha al voltant de llac i és on vam fer una mica de campament base. Per sort, vam trobar un apartament fantàstic que ens va servir de caseta durant 4 dies. Els diumenges fan un mercat d’animals, és molt divertit i pels quatre preus que vam preguntar, comprar un cavall no és massa car, la única pega és que els cavalls kirgs no poden sortir del país.

En aquesta època de l’any ja comença a fer fresca, bé, molt fred…els passos de muntanya tenen dos pams de neu i els jailoos (pastors de muntanya) ja baixen cap a les valls a passar-hi l’hivern. La millor època per venir diuen que és entre juny i agost, encara que si el que es vol és gaudir de l’esqui, a l’hivern o per setmana santa ha de ser impressionant!!!! Nosaltres vam ser molt prudents, només vam anar a fer una caminadeta d’un dia que va ser preciosa, caminar sols per la vora del riu fins a arribar a la vall de les flors (que ara no n’hi havia) i poder veure Yurts, ja a punt de recollir i tota mena de pastures i animals en plena natura va ser tot un luxe. També vam arribar a un sanatori que segons els locals  Yuri Gagarin, l’astronauta, venia a fer descompressions després d’una missió estel·lar!!!

A la banda sud del llac hi ha molts poblets típicament kirgs sense  massa res a fer però a un cop de pedra del llac, si el temps acompanya és molt agradable passar la tarda a la vora de l’aigua contemplant al fons les muntanyes.

De tornada cap a la capital, a la furgoneta vam conèixer en Cuba, un noi kirg que està estudiant a noruega. Ara passava les vacances a casa i estava esperant a que vinguessin gent del departament on fa la tesi, per fer una expedició a les muntanyes i observar lleopards polars, ossos, llops i tota mena d’animals de muntanya. Va estar molt interessant de conèixe’l i tot i que no vam poder veure tots aquests animals al natural ens en va ensenyat fotos d’expedicions passades.

De Bishkek a Osh, la segona ciutat més important hi ha unes 10 hores de taxi, amb les corresponents parades per dinar, anar al lavabo i gràcies al simpàtic conductor que teníem fer unes quantes fotos. Osh és un poble de pas, està en plena vall del riu Fergana i des d’aquí es passa cap a Uzbekistan, Tajikistan o com farem nosaltres, cap a Xina. És una ciutat sense cap encant especial i de les més musulmanes de la zona. Aquí es nota que les dones van més tapades, que als cafès només hi trobes homes i el cant dels Imans cridant a la gent a la mesquita és la banda sonora la ciutat.

Conseguir passar una frontera sempre té una mica de intringulis, aquesta que passarem ara està tancada el cap de setmana, així que estarem a Osh fins diumenge al vespre que un autobus-llit (si, un autobus on en comtes de seients hi ha lliteras) ens portarà directament a Kashgar, a la regió sudoest de la xina. Creuem els dits perquè tot surti bé i no haguem de passar masses hores a la frontera!!!

gracies a tots per les felicitacions!!!!

E….moltes gracies!!! sou una passada! m’heu fet sentir com a casa! Tothom se n’ha enrecordat i m’ha fet una il.lusio tremenda veure tots els missatges de la web, del mail, del mobil i del facebook!!! gracies de nou!!!

Com ja veieu ara som a KIrgistan i ja es un altre rotllo, aqui podem penjar coses i estar mes en contacte…tot i que a vegades le conexions no son massa bones.

Dema marxem de la capital aixi que….no sabem com anira, de totes maneres….ja sabeu que pensem molt en tots vosaltres!!!!!

bsitos des de Bishkek!!!!

Laureta

El Mar d’Aral

Des de que vam començar a pensar en venir a Uzbekistan i el vam tenir situat al mapa, noms com Samarkanda, la ruta de la Seda i el mar d’Aral ens cridaven l’atenció. Després, mirant be la ruta que pensàvem fer i els dies que teníem de visat vam pensar que seria una mica difícil arribar-hi però cada cop que ens hi acostàvem, les ganes de veure els vaixells enmig d’un desert de sorra, anaven creixent exponencialment. El mar d’Aral es troba entre Kazakhstan i Uzbekistan, bé, millor dit es trobava. Als anys 60, els soviets moscovites van idear un pla per irrigar les zones àrides d’Uzbekistan i Tukmenistan. Aquest pla consistia ni mes ni menys en crear un canal gegant d’aigua des de Siberia fins a Uzbekistan, i per alimentar aquest canal només calia desviar l’aigua de dos rius, els que alimentaven el Mar d’Aral. Així que van dur a terme el seu pla concients que anaven a asecar el quart llac més gran del planeta per tal de regar zones desèrtiques. El desastre ecològic estava servit, els soviets van pensar que podien crear rius i assecar mars, però no van pensar que el que estaven a punt de crear era un inmens dessert i en consequencia la ruïna d’una basta, bastissima regió del planeta. Passaven els anys i cada cop decreixia més el nivell del mar i els camps necessitaven més aigua perquè les terres plantades eren més dolentes. Tant va ser així, que cap als anys 80 el mar ja havia reculat considerablement i poblacions típicament pesqueres, com Moynac (la que vam anar a veure nosaltres) van deixar de tenir costa, en relativament poc temps , menys d’una generació, va passar de ser un port a un desert.

La nostra visita va ser ràpida, un desig que ens vam permetre. Un taxi de lloguer per nosaltres dos, tres horetes de camí, mitja horeta per fer les fotos i caminar una estona pel que abans havia estat un mar, (encara hi ha petxines!!! ) i tres mes per tornar.

La veritat és que va valer la pena, és increïble veure els esquelets metàl·lics dels vaixells que encara recorden que allí hi va haver un port. Només n’hi ha una desena i algú ens va comentar que semblaven ben be posats pel turistes però igualment, és impressionant.

HI ha un mirador i unes fotos satèl·lit que mostren com va decreixent l’extensió del mar, en 5 anys la distancia és molt considerable Només cal dir que all 2007, Moynac es trobava a 150km del mar, us imagineu??  Actualment, han construït un dic per mantenir almenys una petita part del nord i un futur molt proper, Uzbekistan ja no tindrà res del que havia estat un llac tant gran com tota Catalunya. 

 No vam poder sentir el pessimisme que segons sembla es respira a la ciutat i tampoc vam poder parlar amb cap local però ens podem imaginar com ha arribat a canviar la vida d’aquesta i de tantes poblacions.

UNA VOLTA PER UZBEKISTAN

Tal i com ja pensàvem, ha estat en entrar a Uzbekistan que el viatge ha agafat un altre ritme. Ja per començar la història de perdre les maletes. Arribar sense equipatge, a una ciutat gegant, una mica expectants per la típica por al que desconeixem, el problema de d’idioma, no entendre i que no t’entenguin, un país totalment desconegut del que tan sols sabíem que hi ha una dictadura i que la policia ho controla i remena tot…uf! I mira tu per on que tot d’una ja està a punt de caducar el visat i demà mateix deixarem aquesta última ciutat Uzbeka que ni tan sols hem visitat, Namangan, marxarem cap a Kyrgistan i haurem deixat enrere 14 dies molt intensos per aquest més que curiós país. L’hem recorregut de punta a punta, hem fet un munt de quilòmetres visitant les ciutats de l’antiga ruta de la seda, hem travessat deserts i hem vist deserts allí on abans, no fa ni trenta anys, hi havia mars.

Pel que fa a la ruta varem anar de la capital, Tashkent, un cop recuperades les maletes, cap a Samarkanda, d’allí a Bukhara, després a Khiva, Nukus, Moynaq, Urgench, Tashkent de nou i finalment avui hem arribat a tocar de la frontera a Namangan, una ciutat on no pensàvem ni tan sols parar.

Aquest país és potser un lloc on seria recomanable fer ruta amb un tour organitzat, o si no contractar un guia que t’acompanyi allí on vagis tal i com fa molta gent. I si no vols fer ni una cosa ni l’altre, com a mínim és una bona pensada venir acompanyat d’algu que parli Rus o Uzbek. Bé, sigui com sigui, nosaltres i les nostres motxilles han anat amunt i avall en tren (que es el més recomanable, perquè compleixen els horaris i funcionen molt bé) ,en taxis compartits, és a dir taxis que fan una ruta i que engeguen tant bon punt son plens, en furgonetes compartides, que son com els taxis però a lo bèstia, i amb autobús, que si bé no es gens recomanable per aquells que vagin amb pressa (2 hores 60 quilòmetres), si que ha estat el transport més divertit de tots. El conductor de l’autobús no parava d’insistir en que volia que veure’ns ballar la musica, Uzbeka és clar, que sonava per la radio. I evidentment no li ha calgut insistir massa per que la Laura s’aixequés i balles amb ell al passadís del autobús. La gent aplaudia i reia. Increïble, tant increïble com que el tio li passes el volant del autobús a un altre en plena marxa per posar-se a ballar….sort que el cacharro no passava dels trenta quilòmetres per hora. Us pengem una foto de l’acruacio, ja que un video no podem perque aquest internet es una merda…

Continuant amb el transport, no cal dir que es un merder intentar arribar d’un lloc a un altre, ja no tan sols per l’idioma, si no que a més els taxistes sempre et diuen que per anar allà on sigui no hi ha autobús o que ja ha marxat i que hi hauràs d’anar amb ells. El tema es passar d’ells i preguntar a algú altre on pots agafar autobús o furgonetes. En aquest país si vols anar en autobús has de tenir sort, perquè mai no marxen a la mateixa hora pel que sembla, així que per molt que preguntis mai no sabràs l’hora exacta a la que has d’estar a la parada. A més has de tenir en conte que la gent sap dir els números en anglès, però que probablement no saben exactament quin número és cada un, vull dir que per dir a les nou, potser et diuen “seven” i es queden tant amples, i arribes a les “seven” i res de res. De fet a Nukus vam tindre tres hores diferents per un mateix autobus, i tot i així el vam perdre perque ens vam equivocar de parada; resulta que el dia anterior estava parat allí on el vam veure perque estava espatllat, aixi que allo no era la parada i efectivament despres d’estar esperant més d’una hora no havia passat ni l’autobus ni ningu….jeje.

Però si vam fer quelcom espectacular en quant a transport va ser tornar d’Urgench fins a Tashkent en una furgoneta, plena com un ou (quinze persones), fent mes de mil quilòmetres….potser mil cinc cents, no se, en catorze hores, parant mitja hora per dinar, es clar!!! Ni us expliquem que les últimes hores ja no sabies ni on ficar les cames, de fet no sabies ni on ficar res, peruqe clar erem quinze amb equipatge inclos. Realment va ser demolidor, i per rematar-ho, en arribar a la capital, no hi havia lloc a l’hotel….però be, després de voltar una horeta més amunt i avall ens van oferir una habitacio genial a l’hotel de l’estació d’una gent que tot just acabava de marxar, a les dues de la matinada, a agafa el tren. Així que al final fins i tot vam dormir de gratis aquella nit.

Bé, i en quant a les ciutats….que us podem explicar. Tashkent es una ciutat inmensa, gegant, desproporcionada. Els carrers normals son amples com la diagonal de Barcelona, i les avingudes no se ni amb que compararles. Hi ha edificis monumentals arreu. No son edificis alts, ni molt menys, però si que son mastodontics, decorats amb columnes grosses i altes. Son com grans blocs de pedra amb finestres. Es evident que tot això es el que van aportar els soviets a aquesta capital. Això i el metro. El metro es espectacular. Cada parada està decorada amb un motiu diferent: les mil i una nits, els astronautes, un bosc….jo que se, però tot fet de pedra i màrmol, amb grans lampares i columnes formant pagodes, cúpules i arcs. Una pasada. La llàstima es que està prohibidissim ferhi fotos ja que està construït i concebut com a refugi nuclear! Hi ha policies i militars a cada parada, aixi que no hi ha opcio, fotos: NO. Això si, es el metro més net del mon, sempre hi ha gent netejant’ho tot, fins l’ultim racò. De fet tota la ciutat i el pais en general es molt net. No paren de regar i netejar el terra i les parets. Potser això contrasta amb la bruticia al voltant de les carreteres, on efectivament s’hi acumula el plastic. Però continuant amb la capital. Tot es ple de grans parcs, inmensos, amb grans fonts i encara més grans monuments. Els més representats son Amir Timur i Alister Navoi, dos herois nacionals, i tambe la “Mare que plora”, monument present a varies ciutats en honor als morts en la segona guerra mundial. La ciutat es tan béstia que al principi et plantejes anar caminant amunt i avall, però es impossible. De fet, mireu com es d’ample tot, que vas pel carrer i les cases queden tant lluny de l’acera que realment no saps que hi ha un bar o un restaurant o una botiga fins que no hi ets just davant i gires el cap per veure la façana de la casa en questio. Si vas de front, tot sembla un gran carrer amb unes grans voreres i parterres i arbres i, al costat, com per no fer nosa, alguns edificis, tambe grans però llunyans. Al principi, perque no dirho, acollona bastant tot plegat. No hi ha gent al carrer ni massa cotxes, però es clar, es que hi ha tant d’espai que per molts de tot que hi hagin no abulten…

Bé, això pel que fa a la capital, però es clar que lo bonic i turístic es cap al sud, les ciutats de la ruta de la seda. Nosaltres vam anar primer a Samarkanda, potser el lloc més conegut del pais i potser per això ens va decepcionar una mica. Esperavem una ciutat antiga i marcada per prop de dos mil anys dhistòria, i res de res. Les avingudes i tot això també son sovieticas. Del barri antic, on estan tots els hostals, poc es pot explicar, carrers bruts, clavegueres a l’aire lliure i cases que per fora semblen cuchitrils, i que en canvi, hi entres i totes tenen el seu pati i la casa, la cuina i les habitacions al voltant. Però es clar, es quan vas a donar una volta per les mezquites, els mausoleus i les madrasses quant te n’adones del que és Samarkanda. Son impresionants. Realment les fotos no enganyen. Tenen aquesta arquitectura tant característica, amb grans cúpules i minarets amples i rodons, tot plegat recobert d’aquestes ceràmiques blaves tan xules. N’hi ha un munt, però la més impresionant es sens dubte el Registan, un conjunt de tres edificis grans i macos al voltant d’una plaça. Nosaltres no el vam veure en el seu millor moment perque aquells dies s’hi celebrava el festival bianual de música i hi havia l’escenari al bell mig de la plaça, però bé, tot i així, impresionant. A dins d’un dels edificis s’hi pot contemplar les cupules daurades i els acabats treballats de tot plegat. L’única pega de tot plegat es que tots aquets edificis son restaurats, o gairebé reconstruïts. Diguessim que pels anys i uns quants terratremols poc quedava de tot plegat, així que en aquest ultim mig segle ho ha fet tot de nou. Però també s’ha de dir que ho han fet la mar de bé, o com a mínim davant dels ulls d’uns inexperts sembla ben be tal i com havia de ser tot plegat fa mil o dos mil anys. A Samarkanda vam tenir la sort de trobar a l’Andi i la Helena, ell, anglès-anglès i ella una mescla entre Kazakistan-russa-alemana i resident a Anglaterra, feia dies que no trobavem viatgers i va ser molt agradable fer unes birretes i uns riures amb ells.

La següent ciutat, Bukhara va ser la que més ens va agradar. Tot plegat era més recollidet, es a dir la part antiga de la ciutat era petita i acollidora i tot el que es pot considerar turistic estava a un cop de pedra. A més, l’hostal on ens varem estar estava molt be i allí vam coincidir amb en Chris i la Machiko. El primer un angles trotamundos de 44 anys, que despres de passar-se vuit anys superant les seves adiccions i cuidant a la seva mare havia decidit anar fins a la india xinoxano per passars’hi un mesos posant en pràctica les sesions de meditació i pau espiritual que li havien permes refer la seva vida els ultims anys. Tot un personatge, vamos. La segona una japonesa la mar de graciosa i maja que anava de ruta per vacances. Tots cuatre vam anar a fer una volta per la ciutat, vam fer un munt de fotos i vam xerrar dels nostres viatges i de les nostres vides. I tot va anar tan bé que al dia següent vam anar tots plegats en taxi fins a Khiva. Per arribarhi, nada más i nada menos que sis hores de cotxe tot atravessant un dessert, el de Kyzylkum, on a sobre d’una duna s’hi pot observar un magnific avió de passatgers que algun dia no va acavar de funcionar be i va aterrar alli mateix. Curios. I be, ja a Khiva, ens vam trobar amb una ciutat amurallada i realment espectacular, amb grans minarets i mausoleus per tot arreu. El carrer principal es fins i tot una mica massa exagerat de tant atapeït com està d’edifis d’aquets. Quant hi passeges fins i tot hi ha moments que et dona la sensació que estas dins d’un parc temàtic, ja que està tot tant perfecte, tant ben reconstruït i tant nou, que sembla un decorat. Amb els anys i el desgast guanyara una mica de credibilitat to plegat. Però be, el que si que es veritat es que es molt maco i tot un plaer poderhi passejar i més quant tot d’una una noia local,la Iroda, que estudia idiomes et convida a casa seva i et dona sopar i conversa. Això va ser molt agradable. Va ser tota una experiència poder entrar dins d’una casa vella del casc antic i compartir amb ella el té i el menjar.

I ja separats del grup vam fer taxi compartit, la Laura i jo i dos locals més, cap a Nukus. L’unic sentit d’arribarhi era poder anar a visitar el Mar d’Aral. I realment, si no fos per això, perque està de cami i perque te el millor museu d’art modern del pais, no caldria ni comentar que hi vam estar. Lleig, hotels desastre i res per fer. I d’aqui a Moynaq, el mar d’Aral, que ja te escrit a part, i de tornada cap a la capital.

De nou a Tashkent no ens vam poder estar de anar a la opera…si, si a la opera, més concretament a veure Carmen en rus! Resulta que al teatre Navoi, un gran teatre d’arquitectura sovietica, pots anar a la opera per tot just dos euros (a la fila sis) i cada dia fan un espectacle diferent. Ara, un cop veus la opera saps el perque del preu. La musica de l’orquestra es bona, però els actors, pobrets, son de traca. La Carmen era la Carmen, però la de Mairena, que ni deu es podia enamorar d’allò. Els toreros i les sevillanes eran si més no curiosos, de fet els picadors semblaven més aviat legionaris romans, i pel que fa als extras, no coment….n’hi havia que ni actuaven, feien bulto i miraven que feia el del costat per imitarlo i riure. Increïble moment quant tots plegats, al final de la obra, feien veure que estaven veient la corrida de toros des de la grada. José, el protagonista, estava a punt de matar a Carmen, i tota aquella colla fent la ola a la grada de la plaça de toros!!! Memorable, com si la gent anes als toros a fer la ola, no te jode. Alli nomes faltava que aparagues algun amb la samarreta del Real Betis Balonpie per fer-ho tot més creïble…però be, cantar van cantar bé, això si que es veritat. La gent al final va aixecarse i es van sentir varios “bravos”, probablement del fill de la protagonista.

I res, tot i que segur que com sempre ens falten coses i moltes, per explicar, ja n’hi ha prou per avui.

Ah! Un parell de comentaris. Primer i important. A Uzbekistan estava prohibit l’acces al worpress i per tant al nostre blog, per això tot d’una pengem tot plegat i podem confirmar els missatges que heu anat deixant i tot això. Penseu que aqui hi ha dictadura, i resulta que aquesta dictadura no es massa amiga de la prensa, sobretot de l’extrajera. Suposem que per això lo de wordpress no els hi devia fer massa gracia i ¡zas! Sin acceso.

La policia aqui està per tot arreu. N’hi a cabassos. Per fer 1000 i pico quilómetres vam parar com a minim a deu controls permanents de policia i a uns quants de sorpresa. Això si, amb nosaltres cap problema. Es més, la mar de majos, fins i tot un ens va portar en cotxe fins a l’hotel  a la capital….ara estar clar que a la gent del pais la tenen fregida. Llastima no poder comunicarnos mes per saber com estan els anims aqui…

Per altra banda, perque us feu una idea, aquest trajecte tatn llarg amb furgo, ens va costar uns 34 dollars tots dos, vint i pico euros, i avui sopar dos plats i postre ens ha costat cuatre euros…fins i tot un dia vam dormir tots dos en una habitacio doble per tres euros i pico. Això si, cochambrosa i amb lavabo compartit, però per les hores que eren i lo cansats que estavem aquella habitació de l’estació de tren d’Urgench a aquell preu va ser tota una troballa.

Va i per acabar, dues coses curioses. Les dents. El 99% de la gent d’aquest pais porta dents d’or….es terrible veurel’s somriure, sembla que d’hagin de fer mal amb aquells pinyos metàl.lics! Per altra banda es super simpatica i amable en general. Per ultim, el tema diners. Un euro son 2150 sums (la moneda local) i el bitllet mes gran que tenen es de 1000, aixi que ja us podeu imaginar el fotimer de calers que has de portar a sobre per sortir de casa a fer el cafe. La gent va pel mon amb boses plenes de bitllets, es memorable. A mes hi ha un mercat negre de canvi de calers que no veas. Es per ferne una pelicula, de veritat, tothom fent canvis de diners davant de la policia, tot una història.

Ara si, final. La pròxima des de Kyrgistan, si tot va bé! Petons.

WELLCOME TO UZBEKISTAN

24 agost 12:30 a.m. : Arribem a l’aeroport d’Istambul, després de dues hores de viatge, hem hagut de passar pel consulat de Kirgiristan a recollir els visats.

Més de mitja hora esperant davant del panell d’informació per saber on s’han d’embarcar les maletes. El noi de la finestreta ens diu: “I AM SORRY BUT, YOU CANNOT FLY!!!” “QUÈEEEEEEEEEEEEE???? (la nostra immediata resposta).  Al veure la nostra sorpresa i indignació diu que farà una trucada abans de donar-nos una resposta definitiva. Fa la trucada. Nosaltres fllipant. Diu que el nostre visat comença l’endemà i no ens pot deixar agafar el vol. COM????? És cert que el visat comença el dia 25 però el vol va de Istambul a Riga i de Riga a Tashken arribant el 25 d’agost a les 01:35. Intentem explicar-li però no ho vol entendre, s’excusa dient que són normes de la companyia i ens envia a l’oficina d’Air Baltic on una senyoreta mooooooooooolt estúpida ens diu que no hi pot fer res. Demanem que almenys ens deixi anar fins a Riga i així no perdem tot el bitllet i des d’allí podem intentar discutir-ho amb algú una mica més obert de ment. La resposta: “YOU CANNOT GO TO RIGA BECAUSE YOU DON’T HAVE THE VISA TO RIGA” QUEEEEEEEE???? La indignació es multiplica, aquesta imbècil no s’ha dignat a mirar ni d’on som, o potser no té ni idea de que és la unió europea i que no necessitem visats per anar a Riga. Demanem que truqui a Riga i que ho pregunti a algú més competent i es nega en rodó. (segons ella el telèfon de l’empresa no es pot fer servir per aquestes coses). Finalment ho deixem estar i tornem a la finestreta de Check-in per almenys volar cap a Riga. Ens fan els bitllets però no ens volen fer el transfer de les maletes cap a Tashken. Només tenim mitja hora per fer el transfer i es pràcticament impossible baixar de l’avio, recollir maletes, explicar tot el tinglado i que ens deixin embarcar en tant poc temps però ho hem de provar, no tenim una altra sortida. Agafem el vol a les 15:05, amb una mica de retard per fer-ho més emocionant. Tornem a explicar el problema a la tripulació i ens diuen que no hi poden fer res. Demanem de posar-nos a primera fila per sortir el mes aviat possible i la resposta es que hi ha més gent que també tenen transfers a fer. A les 17:55 p.m., convençuts que perdem el vol i que passarem els propers tres dies a Riga ( el proper avio no surt fins els 27 d’agost) baixem de l’avió el més de pressa que podem. Realment és un aeroport molt petit i hi ha temps suficient per fer un transfer habitual però, el nostre equipatge espera ser recollit i això si que comporta una mica més de temps. Anem al taulell d’embarcament, expliquem que no tenim fet el transfer però que hem d’anar cap a Tashken, no hi posen CAP IMPEDIMENT , ens fan allà mateix la nova targeta d’embarcament i ens fan córrer cap a l’autobús que hi ha just davant, és el que ens ha de portar a l’avió i ja fa estona que espera. Preguntem per l’equipatge i ens diuen que està arreglat, insistim que a Istambul no ens han deixat enviar-lo directament a Tashken, llavors la hostessa canvia totalment la seva expressió i uns ulls de sorpresa em miren fixament. “WHY’?????’’ No ho sé, li responc. Intenta canviar-ho a l’ordinador i em diu que hem de recollir les maletes a Riga però que ara no tenim temps. Pregunto què hem de fer i ens diu que un cop a Tashken anem a l’oficina de “lost and founds” i posem una reclamació, que ens enviaran les maletes amb el proper vol. QUEEEE???? Ens fan pujar a l’autobús, veiem com una camioneta porta les nostres bosses en sentit contrari però no podem baixar, estem enmig de la pista d’aterratge. El vol surt amb retard i hi ha moltes turbulències. 01:45 arribem a Tashkent, sabent que les nostres maletes s’han quedat a Riga i preparats (o no) per afrontar un nou país.

No som els únics que no tenen l’equipatge, 4 o 5 passatgers també s’han quedat sense maletes. Anem tots junts cap a la oficina de “lost and founds” (el que vindria a ser els objectes perduts) i ens fan omplir tot de paperassa. No entenem pràcticament res del que ens diuen i ells tampoc a nosaltres. Trobem una noia que ve d’Estocolm i que tampoc no té la maleta, va amb un guia uzbek, per ella la paperassa serà més fàcil, ella ens intenta ajudar però quan demanem al seu guia que ens ajudi es nega en rodó. L’home de la oficina d’objectes perduts és molt amable, no parla anglès però ens acabem entenent. Ens truca a l’hotel per demanar habitació i ens diu que ens podem quedar allà per no haver de pagar aquella nit. Són ja les 4:00 am. Sortim un moment a fora, fa hores que no hem menjat res, però no tenim gana. Canviem diners, comprem una aigua i tornem a la oficina. Passem unes hores allà. Mig dormint mig desperts, a les 7:00 l’home ens diu que marxem. Agafem un taxi cap a l’estació, és un cotxe molt petit. El conductor fa un pont per engegar-lo i se li cala passats 200m. Torna a engegar, no dona massa confiança però l’estació està nomes a un parell de quilòmentres. Ens diu que l’hotel on anem no és massa bo, ja ho sabem però pel que hem llegit és sencill i bé de preu. Ens deixa davant de l’estació, hi ha una pila d’homes oferint canvi de diners, taxi, hotel…un d’ells es posa a parlar amb nosaltres. Parla una mica d’anglès i sembla bon home. Ens acompanya a l’hotel. La recepcionista, com una sargent russa ens diu que fins que no s’aixequi la gent no sap si tindrà lloc, que els turistes dormen fins ben be les 9 o les 10. Fem temps a l’estació, intentem donar una volta però comença a ploure fort i no tenim gaire roba de recanvi. Ens resguardem en un pedrisc i un policia ens ve a dir que no podem estar-hi, tornem cap a l’estació. Allà faig una altra dormida fins ben be les 9:00, tornem a l’hotel i demanem directament per  un apartament, ens porten cap a l’altre costat de l’edifici i ens diuen que cap problema. Una habitació gran, amb bany i prou neta. Descansem una mica i tornem a sortir, necessitem menjar quelcom. Engolim un parell de kebabs al restaurant de la cantonada i ens disposem a veure la ciutat, abans però demanem a la senyora de la recepció, que és molt amable i sembla que ens ha agafat apreci, si ens pot trucar a l’aeroport per tenir mes informació de les maletes. Ens confirma el que sabiem, que el proper vol és  d’aquí dos dies però diu que no ens poden assegurar que les maletes arribin. Ens passem el dia caminant, Tashken és una ciutat enorme, les avingudes son gegants, els edificis monumentals, sembla que no hi hagi ningú pel carrer i per veure si hi ha una botiga o un restaurant o algo t’hi has de trobar davant. Busquem un lloc per conectar-nos a internet, escrivim mails a totes les adreces que trobem d’Air Baltic i de l’aeroport de Riga, necessitem saber del cert que les nostres maletes estan localitzades i no donant voltes en una cinta transportadora. Intentem trucar però no hi ha manera de trobar a ningú que parli anglès. Finalment, anem a un hotel a treure diners (dins els hotels hi ha caixers automàtics que et donen $, després els has de canviar al banc o al carrer per sums uzbeks) i demanem per fer una trucada, el recepcionista ens farà d’interpret. Deu minuts de trucada a preu d’or per donar-nos una mica de tranquil.litat, finalment hem trobat a algú que parlés angles i ens ha dit que estava tot correcte, que el 27 d’agost sortia un vol cap a Tashken amb les nostres maletes.

Sortim d’allà pràcticament plorant, no sé si de l’emoció o del cansament o de tot plegat.  Anem a sopar i  cap a les 23:00 ens posem al llit…. no ens tornem a despertar fins les 14:30, després d’un dia tant llarg ho necessitavem. Poc a poc anem agafant el ritme, visitem Tashken amb tranquilitat i esperem ansiosos el moment de recollir l’equipatge.

La nit del 27 al 28 d’agost a les 01:00 sona el despertador, ens dirigim a l’aeroport, demanem un taxi, amb 10 minuts som allà, entrem a la oficina de “lost and founds”, com si fos casa nostra, (fa dos dies hi vam estar passant la nit) els nervis estan a flor de pell, no hi ha l’home que ens havia atès, una parella jove passen l’estona jugant a l’ordinador, ens fan seure i esperar, el vol arriba a les 01:35, se sent alguna cosa per l’altaveu i ens avisen de que ja podem anar cap a la sala de recollida d’equipatge. Allà ens trobem amb altres passatgers del nostre vol que també esperen. Aproximadament a les 02:00 comencen a sortir maletes per la cinta. N’hi ha un munt, moltes  més que la gent que surt de l’avió, l’espera es fa eterna, s’encallen maletes a la cinta, s’acumulen i cauen a terra Finalment, veiem aparèixer les nostres i un esclat d’alegria ens fa saltar de l’emoció. 03:00, arribem de nou a l’hotel, la senyora de recepció (una de nova) ens mira estranyada, dormim tres horetes, a les 07:00 hem d’agafar el tren cap a Samarkanda!!!!!

Comença per fi l’aventura asiàtica.

 

PD: Dos consells

 

1-     Si feu un vol estrany, arriveu a l’aeroport ben aviat per tenir temps de discutir amb els possibles incompetents.

2-     Si heu d’embarcar l’equipatge, prepareu sempre una bossa de má amb l’imprescindible (dues mudes, aparells electrics i cables, kit de higiene, guia del lloc de desti…) per tal de portarho amb vosaltres i tenirho si no arriben les maletes.

3-     Si teniu un visat per un pais, sapigueu que el visat comença el dia que sigui a les 00:01 am. El personal de terra pot ser subcontractat i incompetent i poden fins i tot negar evidencies com l’hora d’inici d’un visat per tal d’estalviarse problemes (i per tant, crearte problemes a tu).

4-     Si us intenten negar l’embarcament per algun motiu estrany, o perque no tenen ni idea de res i no volen correr riscos, NO US MOGUEU DEL CHECK IN per molta cua que es formi i exigiu que us donin per escrit la NO AUTORITZACIO per volar. Si no haureu de canviar el bitllet i us el faran pagar perque sereu vosaltres qui haureu perdut el vol.

5-     Arreu del mon hi ha bona gent, i molta. Intenteu trobarlos i arreglar amb ells el que algun altre imbecil hagi fet malament.

UN DIA DE PESCA

El despertador va sonar molt aviat aquell matí. Tot i que era diumenge, a les cinc i mitja tocava diana, i a les sis ja estàvem al petit port d’Egidir, tot seguint les instruccions de l’amo de l’hostal, esperant l’arribada dels pescadors locals que havien de sortir a feinejar com cada dia. L’espera s’anava fent llarga, potser era massa d’hora i portàvem moltes hores de viatge, però tot d’una, desprès de vint minutets molt llargs, una parella ja entrada en anys va aparcar el seu vell cotxe i es va dirigir cap el moll. Sens dubte eren pescadors. Amb una curta negociació, mig en angles, mig en turc i amb molts gestos, els vam fer entendre que volíem anar a pescar amb ells, i de bon grat van acceptar, potser fins i tot una mica sorpresos de que quatre turistes estiguessin a aquelles hores demanant anar a treballar.  

Així doncs tots sis ens vam embarcar en un petit bot de no mes de quatre metres de llarg i metre i mig d’ample, vam sortir del port, vam travessar el petit pont que divideix la part antiga d’Egidir i ens vam anar allunyant del poble tot vorejant el llac durant aproximadament una hora…llavors en Ibrahim i la seva dona van aturar el motor i van inspeccionar l’horitzó ¿que buscaven? Poc desprès vam descobrir-ho, ella va senyalar un punt al vell mig del llac. Nosaltres no veiem res. Van engegar el motor i van dirigir la barca cap aquell punt i tot d’una vam trobar la boia, que no era més que una ampolla buida de gasoil o oli pel cotxe. L’Ibrahim la va recollir mentre la seva dona repartia culleretes de cafè per tots els presents. Rere la boia va començar a aparèixer, primer molt embolicada i liada, desprès ja en millor estat, la xarxa que el dia abans els dos pescadors havien deixat  a consciència perquè ella sola fes la feina bruta d’atrapar els peixos que distrets intentessin entravessar-la. La xarxa anava sortint buida…potser els peixos ja la coneixien, o potser era ja tant vella i plena de forats que ni volent, els peixos s’hi quedaven atrapats, però vet aquí que de sobte va aparèixer el primer peix, i darrera d’aquest un altre, i així  més i més. L’Ibrahim recollia la xarxa i la resta, cullereta en mà, alliberàvem els peixos, els desenredàvem, amb més o menys feina, i els deixàvem a la caixa, on els peixos, desprès de passar qui sap quantes hores atrapats sota l’aigua, semblaven començar a entendre quin era el seu destí i saltaven i revinclaven intentant escapar d’aquesta desdita tant funesta i tornar a l’aigua, a la vida.

Així vam passar la següent hora. L’Ibrahim recollint xarxa i la resta desenredant peixos. Tots els peixos eren iguals, potser n’hi havia de dos classes diferents, però davant els nostres ulls inexperts tots semblaven de la mateixa família i de la mateixa mida. En un parell de moments puntuals en sortien tants que se’ns acumulava la feina, no donàvem a l’abast. De tant en tant en sortia algun de petit, i sabent el que s’hi jugaven, els pescadors el retornaven al llac. Algun que altre cranc i una mena de cigala van sortir també atrapats a la xarxa. La feina cada cop es feia més pesada. El sol començava a picar. A la fi, l’Ibrahim va acabar de recollir el kilòmetre de xarxa. La barca era plena de peix. Ja eren quarts de deu del matí i semblava que teníem la feina feta. Però clar, no contàvem a que ara tocava llençar de nou la xarxa per tal de que al dia següent els pescadors tornessin a trobar-la plena de peix. I així va ser com tot mirant les corrents de l’aigua i la direcció del vent, l’Ibrahim va decidir on llençarien la xarxa, no massa lluny d’on érem, però seguint un altre direcció. La feina de llençar la xarxa es va fer llarga, potser fins i tot més llarga que la feina de recollir-la, i a més nosaltres no podíem fer res. La dona portava el timó i l’home anava desenredant i deixant anar la trampa al llarg d’un kilòmetre de llac. Bé, ara si que semblava que teníem el matí fet. Però vet aquí quina va ser la nostre sorpresa que no, que amb el llenguatge dels gestos no havíem acabat d’entendre en que consistia la feina diària d’aquesta gent. Ells van tornar a engegar la el motor i es van dirigir cap a un altre punt del llac, el van aturar, van tornar a buscar quelcom, potser un altre boia, a l’horitzó i va tornar a ser ella qui va senyalar quelcom que nosaltres no veiem al mig del llac. Efectivament ens vam dirigir cap a un altre boia, i rere d’aquesta va aparèixer un altre xarxa, aquesta, per sort d’uns set-cents metres “només”. El procés de recollida va ser el mateix. L’única diferència va ser que el sol cada cop era més fort i que el vent cada cop bufava més i aixecava més les onades. Tot plegat va fer que apareguessin símptomes de mareig en la tripulació, però per sorpresa dels presents, l’unica que va acabar per vomitar per la borda va ser la dona del pescador. I així va ser com ja realment cansats i amb ganes de tornar a tocar terra ferma i menjar quelcom, no havíem esmorzat més que un tros de pa que ens va donar amablement la família de pescadors, vam acabar amb la segona xarxa, la vam tornar a tirar al llac i per fi vam tornar cap a port, una hora més de camí, ara si, amb unes onades bastant fortes.

La barca era plena fins a dalt de peix, semblava que havia estat un bon dia. En arribar a port, altres pescadors i gent de la llotja va semblar sorpresa de veure l’Ibrahim acompanyat de tanta gent. Vam desembarcar la mercaderia i, desprès d’una visita obligada a Can Felip, vam anar a pesar la mercaderia. Eren, ni més ni menys, cent trenta quilos de peix fresc, tot un record per nosaltres, i semblava que una molt bona pesca per ells. La nostra sorpresa va arribar desprès, quant tot prenent un té amb la resta de pescadors ens van explicar el destí de tot aquest peix. El congelaven i l’enviaven cap a Austràlia i Amèrica, només uns quants peixoses quedaven a Egidir per ser servits per sopar als hostes dels Allotjaments locals. Increïble.

I bé, aquesta va ser la nostra aventura aquell dia. Tot seguit vam anar a dinar i tots vam escollir carn, es clar.