gracies a tots per les felicitacions!!!!

E….moltes gracies!!! sou una passada! m’heu fet sentir com a casa! Tothom se n’ha enrecordat i m’ha fet una il.lusio tremenda veure tots els missatges de la web, del mail, del mobil i del facebook!!! gracies de nou!!!

Com ja veieu ara som a KIrgistan i ja es un altre rotllo, aqui podem penjar coses i estar mes en contacte…tot i que a vegades le conexions no son massa bones.

Dema marxem de la capital aixi que….no sabem com anira, de totes maneres….ja sabeu que pensem molt en tots vosaltres!!!!!

bsitos des de Bishkek!!!!

Laureta

El Mar d’Aral

Des de que vam començar a pensar en venir a Uzbekistan i el vam tenir situat al mapa, noms com Samarkanda, la ruta de la Seda i el mar d’Aral ens cridaven l’atenció. Després, mirant be la ruta que pensàvem fer i els dies que teníem de visat vam pensar que seria una mica difícil arribar-hi però cada cop que ens hi acostàvem, les ganes de veure els vaixells enmig d’un desert de sorra, anaven creixent exponencialment. El mar d’Aral es troba entre Kazakhstan i Uzbekistan, bé, millor dit es trobava. Als anys 60, els soviets moscovites van idear un pla per irrigar les zones àrides d’Uzbekistan i Tukmenistan. Aquest pla consistia ni mes ni menys en crear un canal gegant d’aigua des de Siberia fins a Uzbekistan, i per alimentar aquest canal només calia desviar l’aigua de dos rius, els que alimentaven el Mar d’Aral. Així que van dur a terme el seu pla concients que anaven a asecar el quart llac més gran del planeta per tal de regar zones desèrtiques. El desastre ecològic estava servit, els soviets van pensar que podien crear rius i assecar mars, però no van pensar que el que estaven a punt de crear era un inmens dessert i en consequencia la ruïna d’una basta, bastissima regió del planeta. Passaven els anys i cada cop decreixia més el nivell del mar i els camps necessitaven més aigua perquè les terres plantades eren més dolentes. Tant va ser així, que cap als anys 80 el mar ja havia reculat considerablement i poblacions típicament pesqueres, com Moynac (la que vam anar a veure nosaltres) van deixar de tenir costa, en relativament poc temps , menys d’una generació, va passar de ser un port a un desert.

La nostra visita va ser ràpida, un desig que ens vam permetre. Un taxi de lloguer per nosaltres dos, tres horetes de camí, mitja horeta per fer les fotos i caminar una estona pel que abans havia estat un mar, (encara hi ha petxines!!! ) i tres mes per tornar.

La veritat és que va valer la pena, és increïble veure els esquelets metàl·lics dels vaixells que encara recorden que allí hi va haver un port. Només n’hi ha una desena i algú ens va comentar que semblaven ben be posats pel turistes però igualment, és impressionant.

HI ha un mirador i unes fotos satèl·lit que mostren com va decreixent l’extensió del mar, en 5 anys la distancia és molt considerable Només cal dir que all 2007, Moynac es trobava a 150km del mar, us imagineu??  Actualment, han construït un dic per mantenir almenys una petita part del nord i un futur molt proper, Uzbekistan ja no tindrà res del que havia estat un llac tant gran com tota Catalunya. 

 No vam poder sentir el pessimisme que segons sembla es respira a la ciutat i tampoc vam poder parlar amb cap local però ens podem imaginar com ha arribat a canviar la vida d’aquesta i de tantes poblacions.

UNA VOLTA PER UZBEKISTAN

Tal i com ja pensàvem, ha estat en entrar a Uzbekistan que el viatge ha agafat un altre ritme. Ja per començar la història de perdre les maletes. Arribar sense equipatge, a una ciutat gegant, una mica expectants per la típica por al que desconeixem, el problema de d’idioma, no entendre i que no t’entenguin, un país totalment desconegut del que tan sols sabíem que hi ha una dictadura i que la policia ho controla i remena tot…uf! I mira tu per on que tot d’una ja està a punt de caducar el visat i demà mateix deixarem aquesta última ciutat Uzbeka que ni tan sols hem visitat, Namangan, marxarem cap a Kyrgistan i haurem deixat enrere 14 dies molt intensos per aquest més que curiós país. L’hem recorregut de punta a punta, hem fet un munt de quilòmetres visitant les ciutats de l’antiga ruta de la seda, hem travessat deserts i hem vist deserts allí on abans, no fa ni trenta anys, hi havia mars.

Pel que fa a la ruta varem anar de la capital, Tashkent, un cop recuperades les maletes, cap a Samarkanda, d’allí a Bukhara, després a Khiva, Nukus, Moynaq, Urgench, Tashkent de nou i finalment avui hem arribat a tocar de la frontera a Namangan, una ciutat on no pensàvem ni tan sols parar.

Aquest país és potser un lloc on seria recomanable fer ruta amb un tour organitzat, o si no contractar un guia que t’acompanyi allí on vagis tal i com fa molta gent. I si no vols fer ni una cosa ni l’altre, com a mínim és una bona pensada venir acompanyat d’algu que parli Rus o Uzbek. Bé, sigui com sigui, nosaltres i les nostres motxilles han anat amunt i avall en tren (que es el més recomanable, perquè compleixen els horaris i funcionen molt bé) ,en taxis compartits, és a dir taxis que fan una ruta i que engeguen tant bon punt son plens, en furgonetes compartides, que son com els taxis però a lo bèstia, i amb autobús, que si bé no es gens recomanable per aquells que vagin amb pressa (2 hores 60 quilòmetres), si que ha estat el transport més divertit de tots. El conductor de l’autobús no parava d’insistir en que volia que veure’ns ballar la musica, Uzbeka és clar, que sonava per la radio. I evidentment no li ha calgut insistir massa per que la Laura s’aixequés i balles amb ell al passadís del autobús. La gent aplaudia i reia. Increïble, tant increïble com que el tio li passes el volant del autobús a un altre en plena marxa per posar-se a ballar….sort que el cacharro no passava dels trenta quilòmetres per hora. Us pengem una foto de l’acruacio, ja que un video no podem perque aquest internet es una merda…

Continuant amb el transport, no cal dir que es un merder intentar arribar d’un lloc a un altre, ja no tan sols per l’idioma, si no que a més els taxistes sempre et diuen que per anar allà on sigui no hi ha autobús o que ja ha marxat i que hi hauràs d’anar amb ells. El tema es passar d’ells i preguntar a algú altre on pots agafar autobús o furgonetes. En aquest país si vols anar en autobús has de tenir sort, perquè mai no marxen a la mateixa hora pel que sembla, així que per molt que preguntis mai no sabràs l’hora exacta a la que has d’estar a la parada. A més has de tenir en conte que la gent sap dir els números en anglès, però que probablement no saben exactament quin número és cada un, vull dir que per dir a les nou, potser et diuen “seven” i es queden tant amples, i arribes a les “seven” i res de res. De fet a Nukus vam tindre tres hores diferents per un mateix autobus, i tot i així el vam perdre perque ens vam equivocar de parada; resulta que el dia anterior estava parat allí on el vam veure perque estava espatllat, aixi que allo no era la parada i efectivament despres d’estar esperant més d’una hora no havia passat ni l’autobus ni ningu….jeje.

Però si vam fer quelcom espectacular en quant a transport va ser tornar d’Urgench fins a Tashkent en una furgoneta, plena com un ou (quinze persones), fent mes de mil quilòmetres….potser mil cinc cents, no se, en catorze hores, parant mitja hora per dinar, es clar!!! Ni us expliquem que les últimes hores ja no sabies ni on ficar les cames, de fet no sabies ni on ficar res, peruqe clar erem quinze amb equipatge inclos. Realment va ser demolidor, i per rematar-ho, en arribar a la capital, no hi havia lloc a l’hotel….però be, després de voltar una horeta més amunt i avall ens van oferir una habitacio genial a l’hotel de l’estació d’una gent que tot just acabava de marxar, a les dues de la matinada, a agafa el tren. Així que al final fins i tot vam dormir de gratis aquella nit.

Bé, i en quant a les ciutats….que us podem explicar. Tashkent es una ciutat inmensa, gegant, desproporcionada. Els carrers normals son amples com la diagonal de Barcelona, i les avingudes no se ni amb que compararles. Hi ha edificis monumentals arreu. No son edificis alts, ni molt menys, però si que son mastodontics, decorats amb columnes grosses i altes. Son com grans blocs de pedra amb finestres. Es evident que tot això es el que van aportar els soviets a aquesta capital. Això i el metro. El metro es espectacular. Cada parada està decorada amb un motiu diferent: les mil i una nits, els astronautes, un bosc….jo que se, però tot fet de pedra i màrmol, amb grans lampares i columnes formant pagodes, cúpules i arcs. Una pasada. La llàstima es que està prohibidissim ferhi fotos ja que està construït i concebut com a refugi nuclear! Hi ha policies i militars a cada parada, aixi que no hi ha opcio, fotos: NO. Això si, es el metro més net del mon, sempre hi ha gent netejant’ho tot, fins l’ultim racò. De fet tota la ciutat i el pais en general es molt net. No paren de regar i netejar el terra i les parets. Potser això contrasta amb la bruticia al voltant de les carreteres, on efectivament s’hi acumula el plastic. Però continuant amb la capital. Tot es ple de grans parcs, inmensos, amb grans fonts i encara més grans monuments. Els més representats son Amir Timur i Alister Navoi, dos herois nacionals, i tambe la “Mare que plora”, monument present a varies ciutats en honor als morts en la segona guerra mundial. La ciutat es tan béstia que al principi et plantejes anar caminant amunt i avall, però es impossible. De fet, mireu com es d’ample tot, que vas pel carrer i les cases queden tant lluny de l’acera que realment no saps que hi ha un bar o un restaurant o una botiga fins que no hi ets just davant i gires el cap per veure la façana de la casa en questio. Si vas de front, tot sembla un gran carrer amb unes grans voreres i parterres i arbres i, al costat, com per no fer nosa, alguns edificis, tambe grans però llunyans. Al principi, perque no dirho, acollona bastant tot plegat. No hi ha gent al carrer ni massa cotxes, però es clar, es que hi ha tant d’espai que per molts de tot que hi hagin no abulten…

Bé, això pel que fa a la capital, però es clar que lo bonic i turístic es cap al sud, les ciutats de la ruta de la seda. Nosaltres vam anar primer a Samarkanda, potser el lloc més conegut del pais i potser per això ens va decepcionar una mica. Esperavem una ciutat antiga i marcada per prop de dos mil anys dhistòria, i res de res. Les avingudes i tot això també son sovieticas. Del barri antic, on estan tots els hostals, poc es pot explicar, carrers bruts, clavegueres a l’aire lliure i cases que per fora semblen cuchitrils, i que en canvi, hi entres i totes tenen el seu pati i la casa, la cuina i les habitacions al voltant. Però es clar, es quan vas a donar una volta per les mezquites, els mausoleus i les madrasses quant te n’adones del que és Samarkanda. Son impresionants. Realment les fotos no enganyen. Tenen aquesta arquitectura tant característica, amb grans cúpules i minarets amples i rodons, tot plegat recobert d’aquestes ceràmiques blaves tan xules. N’hi ha un munt, però la més impresionant es sens dubte el Registan, un conjunt de tres edificis grans i macos al voltant d’una plaça. Nosaltres no el vam veure en el seu millor moment perque aquells dies s’hi celebrava el festival bianual de música i hi havia l’escenari al bell mig de la plaça, però bé, tot i així, impresionant. A dins d’un dels edificis s’hi pot contemplar les cupules daurades i els acabats treballats de tot plegat. L’única pega de tot plegat es que tots aquets edificis son restaurats, o gairebé reconstruïts. Diguessim que pels anys i uns quants terratremols poc quedava de tot plegat, així que en aquest ultim mig segle ho ha fet tot de nou. Però també s’ha de dir que ho han fet la mar de bé, o com a mínim davant dels ulls d’uns inexperts sembla ben be tal i com havia de ser tot plegat fa mil o dos mil anys. A Samarkanda vam tenir la sort de trobar a l’Andi i la Helena, ell, anglès-anglès i ella una mescla entre Kazakistan-russa-alemana i resident a Anglaterra, feia dies que no trobavem viatgers i va ser molt agradable fer unes birretes i uns riures amb ells.

La següent ciutat, Bukhara va ser la que més ens va agradar. Tot plegat era més recollidet, es a dir la part antiga de la ciutat era petita i acollidora i tot el que es pot considerar turistic estava a un cop de pedra. A més, l’hostal on ens varem estar estava molt be i allí vam coincidir amb en Chris i la Machiko. El primer un angles trotamundos de 44 anys, que despres de passar-se vuit anys superant les seves adiccions i cuidant a la seva mare havia decidit anar fins a la india xinoxano per passars’hi un mesos posant en pràctica les sesions de meditació i pau espiritual que li havien permes refer la seva vida els ultims anys. Tot un personatge, vamos. La segona una japonesa la mar de graciosa i maja que anava de ruta per vacances. Tots cuatre vam anar a fer una volta per la ciutat, vam fer un munt de fotos i vam xerrar dels nostres viatges i de les nostres vides. I tot va anar tan bé que al dia següent vam anar tots plegats en taxi fins a Khiva. Per arribarhi, nada más i nada menos que sis hores de cotxe tot atravessant un dessert, el de Kyzylkum, on a sobre d’una duna s’hi pot observar un magnific avió de passatgers que algun dia no va acavar de funcionar be i va aterrar alli mateix. Curios. I be, ja a Khiva, ens vam trobar amb una ciutat amurallada i realment espectacular, amb grans minarets i mausoleus per tot arreu. El carrer principal es fins i tot una mica massa exagerat de tant atapeït com està d’edifis d’aquets. Quant hi passeges fins i tot hi ha moments que et dona la sensació que estas dins d’un parc temàtic, ja que està tot tant perfecte, tant ben reconstruït i tant nou, que sembla un decorat. Amb els anys i el desgast guanyara una mica de credibilitat to plegat. Però be, el que si que es veritat es que es molt maco i tot un plaer poderhi passejar i més quant tot d’una una noia local,la Iroda, que estudia idiomes et convida a casa seva i et dona sopar i conversa. Això va ser molt agradable. Va ser tota una experiència poder entrar dins d’una casa vella del casc antic i compartir amb ella el té i el menjar.

I ja separats del grup vam fer taxi compartit, la Laura i jo i dos locals més, cap a Nukus. L’unic sentit d’arribarhi era poder anar a visitar el Mar d’Aral. I realment, si no fos per això, perque està de cami i perque te el millor museu d’art modern del pais, no caldria ni comentar que hi vam estar. Lleig, hotels desastre i res per fer. I d’aqui a Moynaq, el mar d’Aral, que ja te escrit a part, i de tornada cap a la capital.

De nou a Tashkent no ens vam poder estar de anar a la opera…si, si a la opera, més concretament a veure Carmen en rus! Resulta que al teatre Navoi, un gran teatre d’arquitectura sovietica, pots anar a la opera per tot just dos euros (a la fila sis) i cada dia fan un espectacle diferent. Ara, un cop veus la opera saps el perque del preu. La musica de l’orquestra es bona, però els actors, pobrets, son de traca. La Carmen era la Carmen, però la de Mairena, que ni deu es podia enamorar d’allò. Els toreros i les sevillanes eran si més no curiosos, de fet els picadors semblaven més aviat legionaris romans, i pel que fa als extras, no coment….n’hi havia que ni actuaven, feien bulto i miraven que feia el del costat per imitarlo i riure. Increïble moment quant tots plegats, al final de la obra, feien veure que estaven veient la corrida de toros des de la grada. José, el protagonista, estava a punt de matar a Carmen, i tota aquella colla fent la ola a la grada de la plaça de toros!!! Memorable, com si la gent anes als toros a fer la ola, no te jode. Alli nomes faltava que aparagues algun amb la samarreta del Real Betis Balonpie per fer-ho tot més creïble…però be, cantar van cantar bé, això si que es veritat. La gent al final va aixecarse i es van sentir varios “bravos”, probablement del fill de la protagonista.

I res, tot i que segur que com sempre ens falten coses i moltes, per explicar, ja n’hi ha prou per avui.

Ah! Un parell de comentaris. Primer i important. A Uzbekistan estava prohibit l’acces al worpress i per tant al nostre blog, per això tot d’una pengem tot plegat i podem confirmar els missatges que heu anat deixant i tot això. Penseu que aqui hi ha dictadura, i resulta que aquesta dictadura no es massa amiga de la prensa, sobretot de l’extrajera. Suposem que per això lo de wordpress no els hi devia fer massa gracia i ¡zas! Sin acceso.

La policia aqui està per tot arreu. N’hi a cabassos. Per fer 1000 i pico quilómetres vam parar com a minim a deu controls permanents de policia i a uns quants de sorpresa. Això si, amb nosaltres cap problema. Es més, la mar de majos, fins i tot un ens va portar en cotxe fins a l’hotel  a la capital….ara estar clar que a la gent del pais la tenen fregida. Llastima no poder comunicarnos mes per saber com estan els anims aqui…

Per altra banda, perque us feu una idea, aquest trajecte tatn llarg amb furgo, ens va costar uns 34 dollars tots dos, vint i pico euros, i avui sopar dos plats i postre ens ha costat cuatre euros…fins i tot un dia vam dormir tots dos en una habitacio doble per tres euros i pico. Això si, cochambrosa i amb lavabo compartit, però per les hores que eren i lo cansats que estavem aquella habitació de l’estació de tren d’Urgench a aquell preu va ser tota una troballa.

Va i per acabar, dues coses curioses. Les dents. El 99% de la gent d’aquest pais porta dents d’or….es terrible veurel’s somriure, sembla que d’hagin de fer mal amb aquells pinyos metàl.lics! Per altra banda es super simpatica i amable en general. Per ultim, el tema diners. Un euro son 2150 sums (la moneda local) i el bitllet mes gran que tenen es de 1000, aixi que ja us podeu imaginar el fotimer de calers que has de portar a sobre per sortir de casa a fer el cafe. La gent va pel mon amb boses plenes de bitllets, es memorable. A mes hi ha un mercat negre de canvi de calers que no veas. Es per ferne una pelicula, de veritat, tothom fent canvis de diners davant de la policia, tot una història.

Ara si, final. La pròxima des de Kyrgistan, si tot va bé! Petons.