SOMRIURES DE BOMBAI

Des del moment que vam començar a plantejar-nos la ruta per la India, sabíem que intentaríem passar per Mumbai. És una de les ciutats més conegudes i sembla que una de les més avançades. Una segona raó per visitar-la va ser que fa un parell d’anys el Victor em va regalar el llibre de Somriures de Bombai. Tots dos el vam llegir i ens va semblar molt interessant. El llibre explica bàsicament la fundació de la ONG per part de Jaume Santllorente, un noi català que va deixar enrera tota la seva vida a Barcelona i s’ha instal•lat a Bombai per donar una empenta i intentar canviar algunes de les injusticies d’aquesta gran metropoli. Bé, millor que l’intenteu aconseguir i així estareu col•laborant també amb la causa.

El fet és que uns dies abans d’arribar vam escriure un mail per intentar visitar la ONG. Molt amablement ens van dir que estarien encantats de la visita i ens van facilitar l’adreça i informació per arribar-hi i fins i tot ens van recomanar un hostel que va resultar molt agradable. Habitualment, les visites es fan en dos dies però en aquests moments, coincidint amb les festes de Diwali alguns dels projectes no estan actius.
Vam arribar a les oficines a les 11 i seguidament va començar a venir més convidats, en total érem vuit. Ens van explicar els tres projectes que tenien en marxa amb col•laboració d’altres entitats del país. La creació de més de 100 guarderies a diferents slums de la ciutat, el funcionament d’una escola que sustenta el dia a dia d’un orfanat i la subvenció d’una leproseria. Aquesta última és la que vam poder anar a veure. Molt acuradament ens van explicar la gran problemàtica de la Lepra, l’afectació, el tractament, les seqüeles que deixa etc. Curiosament, la OMS dóna diners per aquestes malalties però ho fa en funció de les xifres d’afectats que presenten els governs i com que és una malaltia que s’associa a països pobres, són els propis governs que falsegen les dades. Així doncs, els fons que dóna la OMS no arriben per tota la gent que s’ha de tractar. El que fa Somriures de Bombai és col•laborar amb els costos dels tractament i ajudar a la reinserció social de pacients que ja han superat la malaltia.
Durant la visita vam tenir la oportunitat de conèixer al Jaume en persona. Un noi encantador, que transmet tota l’energia i entusiasme que posa en els projectes de Somriures i que té les idees molt clares en quant el que vol arribar a fer amb la ONG. A part dels projectes i del dia a dia, sembla que un dels objectius i una de les ideas que te més clares en Jaume es que tot el que es faci ha de ser sostenible (que es pugui arribar a autofinanciar, com l’orfanat que el paguen els nens amb recursos que paguen per anar a l’escola que la ONG ha construït) i que tots els treballadors que hi hagi siguin gent local. Ha Bombai hi ha molta gent preparada per a qualsevol feina. En definitiva, va ser un dia molt especial. Esperem que tot segueixi tant be com en aquest primers cinc anys de la ONG.

Happy Diwali

Entre octubre i novembre, variant segons el calendari indi se celebren les festes de Diwali. Durant dues setmanes, els focs artificials, petards i l’expressió “happy Diwali” són la banda sonora del país. Els carrers s’omplen de dibuixos amb colors vistosos, tanquen alguns comerços i oficines,els nens tenen vacances d’escola i els trens i els autobusos van a petar, més del que ja és habitual, perquè tothom intenta reunir-se amb la família. Pel que ens han explicat, venen a ser com les nostres festes de Nadal. Famílies reunides, menjant dolços i els nens jugant al carrer amb els petards, però també és un moment important pels negocis. A les botigues els arriba nou gènere, els hotels fan obres, netegen a fons i comencen nous llibres de comptes i aquí diuen que tots els diners que entren pel Diwali simbolitzen com anirà la resta de l’any. Bé, almenys ho hem d’aprofitar que així ens assegurem que han canviat llençols!!! Jajajaja
A nosaltres el primer dia ens va enganxar a Agra. De bon matí vam anar a veure el Taj Mahal….espectacular!!! i cap al vespre, mentre esperàvem que es fes l’hora d’anar a l’estació, una traca digne de les falles valencianes ens va donar la benvinguda a les festes. Després, tot de focs artificials i petards van fer que l’espera es fes molt més amena. Vam passar la nit al tren, com ja comença a ser habitual i l’endemà després de 16 hores vam arribar a Jalgaon. És una ciutat petita, sense res a visitar però és un punt base ideal per fer excursions a les coves d’Ajanta, Ellora i trencar una mica amb el tràfec de les ciutats. Les coves d’Ajanta destaquen més per les pintures de dins i per l’emplaçament, estan totes en semicercle i pujant al mirador tens una vista fantàstica. Les escultures de les d’Ellora , pel nostre gust, són molt més impressionants. Tant unes com les altres les van construir com a temples, budistes, hinduistes i jainistes, però no començant per baix i construint sinó escarvant la roca des de dalt imagineu que la Sagrada familia, enlloc d’anar posant pedra a pedra fos tota una roca i li anessin donant forma fins construir tot el temple, vaya una matada!! Algunes fonts diuen que les excavacions van començar al segle II a.c i després els monjos van fer-ne casa seva. Sortint de les coves d’Ajanta vam conèixer en Bruno, un noi francès amb qui vam fer bones xerrades de viatges i potser ens retrobem pel sud est asiàtic on hi acostuma a treballar per temporades com a monitor de submarinisme. Tots junts vam anar cap a Aurangabad.
Novament amb tren camí a Mumbai. Havíem encarregat bitllets dos dies abans però com funcionen en aquest país és tot un misteri. Ens van dir que ens posaven a la llista d’espera, però els vam haver de pagar igualment i quan arribem a l’estació….tatatxan!! No tenim lloc…en principi el tren sortia a les 9 i no volíem fer una altra nit a Aurangabad, vam preguntar pel següent, que ja ens havien dit feia dos dies que estava ple i per art de màgia….dos places per nosaltres!!! Jajajaj De veritat que no s’entén. Una nit més de tren!!! Oleeeee…ja hem agafat tanta pràctica que vam arribar a Mumbai després de 8 horetes i ens vam despertar que no quedava ningú…sort que era final de trajecte que sinó ens passem de llarg!!

Mumbai és un altre món. Segons la zona, sembla que estiguis a Anglaterra. Edificis colonials, grans avingudes, molt més ordre, semàfors, cartells per conscienciar a la gent a mantenir neta la ciutat, botigues internacionals…vaja, com si no fos la India. És una ciutat enoooooooorme, més de 144 km quadrats, que es diu aviat i clar, tot això que nosaltres vam veure tant diferent està bàsicament a la zona turística, si vens de l’aeroport, travesses una colla de barris desastrosos, els famosos slums, com els de la película d’Slumdog Milionaire. Milers i milions de barraques, amb sostres d’uralita, gent dormint pel carrer i brutícia per tot arreu. Nosaltres només hi hem passat amb tren, però és suficient per veure que en aquesta ciutat hi ha un problema important.
A Mumbai hem aprofitat per fer coses diferents, un dia vam anar a veure la ong Somriures de Bombai, que ja ferm un escrit a part, i un altre dia a fer d’extres a una filmació de Bolliwood amb la gran actriu india Kareena Kapoor. Però el que realment volíem era arribar a la platja. Després de quatre dies de ciutat, vam tirar cap al Sud, a la regio de Goa, concretament a Arambol. És un poblet de platja, ple de cabanyetes i força turistes però que encara conserva una mica de tranquil.litat i ens dóna la possibilitat de fer un parèntesi en la nostra visita a l’India.

QUE DUR ES TREBALLAR!

Doncs si família, desprès de quatre mesos sense treballar de forma remunerada, ahir per fi varem trobar feina. Bé, de fet va ser fa un parell de dies, quant tot passejant per Mumbai (Bombay), ens va aturar un home i ens va preguntar si voliem fer d’extres en una gravació de Bollywood! Evidentment no vam dubtar ni un moment i vam acceptar: al dia següent a les set i mitja del matí ens passaven a buscar per l’hostal i ens portaven a l’estudi de gravació.

I així va ser. Es veu que es freqüent el fet que es busquin occidentals per fer d’extres a Bollywood, però bé, la veritat es que ens feia una il•lusió increïble poder veure els estudis per dins, actuar i a sobre cobrar per aquesta experiència! Varem arribar als estudis de “Good Morning Films” amb una dotzena d’estrangers més, mexicans, anglesos, alemanys, francesos…i per començar un bon esmorzar en bufet…jeje. Poc després cap a vestuari i maquillatge. Evidentment ens vam informar de que anava la gravació, i be, tot i que no era una pel•lícula (ohhhh!), anàvem a gravar un anunci d’ordinadors portàtils i el més especial del tema es que la protagonista del anunci era la Kareena Kapoor (http://en.wikipedia.org/wiki/Kareena_Kapoor), una de les actrius més famoses del país, fins i tot la més famosa segons alguns dels presents, una mena de Penelope Cruz a la india, tenint en compte que en aquest país hi ha més de 1200 milions de persones…. quant algú es famós, el coneix un fotimer de gent.

I res, allí varem passar el dia, dins els estudis on havien construït un vagó i una estació de metro on passava tot plegat. A part de la Kareena aquesta, hi havia tres actors-models més, i ves aquí quina casualitat que un d’ells era de Madrid, en Diego Calvo, una mena de rodamóns de la moda, que anava amunt i avall guanyant-se la vida fent de model i coneixent les nits glamouroses d’arreu de l planeta. El dia va ser molt llarg, i vam sortir en cinc o sis de la trentena d’escenes que han de servir per muntar l’anunci. Quant veiem el resultat, que estarà d’aquí poc a Youtube, ja el penjarem a la web, si més no el link. La Kareena realment era famosa i s’ho creia. Ens va costar un fotimer poder-nos fer una foto amb ella tot i estar junts a l’estudi tot el sant dia. Tenia els seus maquilladors i perruquers seguint-la tota l’estona, i fins i tot una noia que semblava que la seva única funció era posar-li la polsera i els anells bé abans de cada escena. Molt arrogant. A la porta de l’estudi hi havia una quinzena de nens esperant-la per aconseguir un autògraf, i us podeu creure que tot i passar a menys de un metre d’ells amb prou feines els va saludar…. Nosaltres anàvem disfressats, la Laura estil retro amb una perruca molt curiosa, i el Victor entre mod i Steve Urkel….jeje.

La veritat es que potser les ultimes cinc hores ja van sobrar, ja havíem vist com funcionava tot i havíem actuat, però bé, el càtering del sopar va valer la pena, i al final, com que molts dels extres ja havien marxat, ens van filmar en un parell d’escenes més… I a més, com que érem dels pocs que no ens havíem queixat i no havíem volgut marxar abans d’acabar el rodatge (havia d’acabar a les set de la tarda, i a les dotze de la nit plegàvem…), varem cobrar doble!!! Havien de ser 500 rupies cada un, i mira tu per on, que van ser 1000, es a dir poc menys de 15 euros per barba….una misèria, però evidentement l’experiència és el que va valer més la pena! Apa, ja veieu que aquí cada dia es quelcom nou! Un petó a tot@s!

ENTRANT A LA INDIA

Arribar a la India sol ser impactant, tothom ho diu. Si hi aterres venint des de occident es tot un xoc. Per nosaltres havia de ser mes suau, la Laura ja hi havia estat, i a més arribàvem des de Pakistan, però res d’això. Aquest país te quelcom que el fa especial tant bon punt hi arribes. Potser es trobar-se de cop i volta rodejat de tanta gent i amb tantes cultures diferents, o potser es arribar a un lloc on un suposa trobar espiritualitat i trobes confusió, soroll i desordre, desordre en tots els sentits…potser es simplement arribar a un lloc on la misèria i l’alegria es mesclen tant fàcilment, on la unió d’aquets dos conceptes tant allunyats formen el dia a dia. De moment, passada una setmana, tot just hem tingut temps de començar a agafar-li el ritme, aquest ritme tant especial que fa que aquí cada dia sigui tot un conjunt d’experiències noves.
Per començar varem passar frontera, una frontera entre dos països en conflicte, i així al pas fronterer està ple de grades a les dues bandes per tal de que la gent pugui anar a veure l’espectacle militar que hi munten tots dos governs cada dia per demostrar el seu poder. Es una d’aquelles coses estúpides, tant pels diners que deu costar com pel benefici que comporta. Bé, com nosaltres totes aquestes coses militars no ens commouen massa, tot just varem passar la duana i varem agafar el bus cap a Amritsar, prop de la frontera. Aquesta ciutat es un bon aperitiu per anar més tard cap a la capital. Amritsar es una ciutat sagrada dels Sigh, que son aquets que es deixen créixer el cabell durant tota la vida, sense tallar-lo mai, i se’l recullen dins d’un turbant amb molt d’estil. Aquí els Sigh hi tenen el seu temple més sagrat, el Temple Daurat. Es un lloc impressionant, realment preciós. L’edifici principal es de planta quadrada tot rodejant un gran pati interior, i a l’hora dins d’aquest pati hi ha una gran piscina al mig de la qual està el Temple Daurat, un edifici de dues plantes tot xapat d’or, tant per dins com per fora, i que està unit amb la vora del llac per una passarel•la. Podríem afirmar que es un dels edificis més bonics que mai hem vist. A més els Sigh, aquets antics guerrers del turbant, ofereixen als viatgers allotjament i menjar gratuït en els seus temples. El problema per nosaltres va ser que just varem arribar el dia de l’aniversari del quart gurú dels Sigh, la festa grossa per entendre’ns, i es clar, la casa d’hostes estava plena, bé, més que plena, a rebentar, hi havia gent dormint a tot arreu, passadissos, patis, escales…el que si que vam poder aprofitar va ser el menjar. Es increïble com aquesta gent tant sols amb donatius i recursos propis pot donar de menjar a tant gent. El menjar era bo i el menjador, on hi cabien centenars, potser milers de persones, funcionava sense parar tot el dia. L’organització era increïble, i funcionava tant amb gent del lloc com amb voluntaris. En el moment que volguessis podies posar-te a recollir plats, netejar-los o ajudar en altres tasques. Tot i que no varem poder estar dormint al temple, allí hi varem conèixer en Marcos i l’Àlex, tots dos de Barcelona. Amb aquest parell de viatgers i amb els nostres dos canadencs, vam passar uns bons dies per Amritsar i més tard a Delhi. El fet que fos festa grossa ens va permetre si mes no gaudir d‘un bon castell de focs i d’una ciutat plena de Sigh fins al cap damunt.

Que sigui ciutat sagrada vol dir que no es pot fumar ni veure ni al temple ni als voltants…has d’anar a la quinta punyeta a fer una cigarreta o aconseguir una cervesa…i evidentment ho varem fer, un dia vam fer una escapadeta fins a la ciutat nova per fer unes cerveses, parlar en català i explicar les nostres aventures arreu del planeta. Els Sigh no prenen cap mena de “drogues”, i això implica no fumar ni veure. Es curiós, perquè et miren malament si fumes o fins i tot et diuen coses i es tapen el nas amb mocadors quant passen a prop teu, però sembla que no els afecta tot el conjunt de merda que respiren cada dia. I es que Amritsar, com la resta de ciutats d’aquest país, es un anar i venir de motos, triciles-taxi (Riksaws), cotxes i camions per tot arreu, que passen per tots els carrerons i carreronets existents. A més tenen el costum de no frenar, així que van tocant el clàxon tota l’estona i ja t’apartaràs. Amb això, a part d’aconseguir respirar merda tot el dia, pel gas i per la pols dels carrers no asfaltats, aconsegueixen crear un clima de soroll i stress per no ser atropellat memorable. Han de passar uns dies fins que ja t’apartes per inèrcia quant sent un clàxon. La llei no escrita es que qui te el vehicle més gran té preferència, així que un autobús comença a tocar el clàxon cent metres avans de la rotonda per avisar que arriba i no fer ni el gest de frenar una mica per precaució, de fet, encara accelera més, i si algú està sord ja s’ho fotrà o se l’emportarà per davant.
Bé, al que anàvem. La ciutat un caos i el temple, a rebentar però preciós. Aquí a més es on els anglesos, amb la seva delicadesa habitual, van fer una matança similar a la del Bloody Sunday irlandes. Van obrir foc davant una manifestació pacífica i van aconseguir que la gent encara es revoltés més i amb més raó. Si veieu la película de Gandhi hi veureu la l’escena i la història. En el lloc on van succeir els fets hi ha ara un memorial i encara es poden veure forats de bala a les parets.
A primera vista Amritsar es una ciutat bruta, però el fet es que la recordes neta tant bon punt trepitges Delhi, la capital. Arribàvem allí en tren. Des de el tren pots veure els camps i el paisatge típic de l’India amb les seves vaques i les muntanyes de porqueria tot al llarg del recorregut, i evidentment el rius i aigües putrefactes. A més el tren es un lloc ple de vida, amb venedors corrent amunt i avall constantment oferint menjar, té, begudes, souvenirs i tonteries varies. Es nota que son trens antics, però encara decents. Per altra banda la gent aquí sembla que va molt de ventre. Es magnífic contemplar el paisatge i trobar de repent un cul fent feina. Però es encara més increïble que la gent passi completament del cartellet que diu que no s’utilitzi el lavabo del tren a les estacions. L’espectacle des de les andanes de les estacions es espectacular….el millor que pots fer es mantenir la mirada a l’horitzó.
Bé, Delhi, la capital es una mega ciutat. De fet la capital es New Delhi, i Delhi es la ciutat vella que està al costat. Però quant arribes a New Delhi veus que lo de New s’ho han tret de la màniga. De fet aquí sembla que els edificis ja siguin vells avans d’acabar-los de construir. La ciutat es bruta com ella sola, i totalment caòtica. El gran basar es la zona turística, amb milers de tendes i hostals. Es un conjunt de carrerons de no més d’un metre i mig d’ample amb voltant del carrer principal. Evidentment per tot arreu circules vehicles, així que es formen uns “pitotes” que no “veas”, bloquejant carrers per desenes de vehicles en totes direccions i la gent passant per on pot…però sembla que es normal, i a part de pitar, ningú no es queixa. Per altra part les vaques, que son sagrades i poden fer el que els hi vingui de gust, van amunt i avall menjant porqueries i seient allí on els plau, ja sigui a un racó o al vell mig de la rotonda principal de la ciutat…no cal dir que això fa molt més pintoresca la situació: al mig del caos de transit més absolut, la vaca paca plantada i que “nadie la mueva”. De pel.licula, si senyor.
Allí a la capital vam gaudir tres dies dels carrerons, les compres i alguna que altra visita, però res espectacular. El fort roig del temps de la colonització anglesa es el més destacat. També vam aprofitar per enviar un paquet cap a casa amb cosetes que ja no ens son útils. Enviar un paquet per correu aquí també requereix el seu temps, expliquem-nos. Resulta que tu no pots enviar el paquet amb una caixa qualsevol, resulta que s’ha d’enviar embolicat amb una tela cosida especial, i clar, cosir això requereix el seu temps, i trobar el tio que ho coseix, que no treballa a correus, es clar, un altre temps. Total, que per enviar un paquet tota una tarda. Estar clar que aquí el temps corre d’un altre manera i es adaptar-se o morir.
I de Delhi cap a Agra en tren un altre cop. Agra es la ciutat del Taj Mahal. Hi arribarem dijous per la nit, i sorpresa! El Taj Mahal tanca els divendres…magnífic! Aprofitant el dia que ens quedava lliura ens vam apropar fins Fatehrim Sacri, una ciutat propera amb una mesquita i un palau preciosos. I per fi dissabte a primera hora va arribar la hora d’entrar al Taj Mahal.

Es realment impresionant, aquest edifici blanc construït com a tomba de la dona de majarahà. Arribar a la porta principal de l’edifici exterior i veure a traves de la seva porta el Taj Mahal, tot blanc i gegant al fons no te preu. Pasejar pels jardins i contemplar-lo et fa sentir en un altre planeta, tot i la gran quantitat de turites que hi ha, molts d’ells per cert turistes indis, i es que la clase mitja i alta està pujant molt aquí, o això es el que diuen.
I res, aquestes son les primeres impresions. Realment, per sentir la India de prop, es necesari anar-hi per lliure, però es clar que també s’ha de tenir estòmac per fer-ho. La miseria està a tot arreu. Els nens demanant i fins i tot intentant pispar-te quelcom estant a tot arreu (al Victor casi li roben la cartera…jeje). Hi ha mutilats, malalts, deformats, cecs i gent feta pols per tot arreu, i la porqueria s’acumula igualment a tots els racons. Per la nit hi ha gent dormint a qualsevol racó, fins i tot en el propi rik-sow dormen molts dels conductors…es evident que potser aquest país està creixent i que cada cop hi ha més adinerats, però tenint en comte que son mil dos-cents milions de persones, també es evident que hi queda molta, moltíssima feina per fer…però com dèiem al principi, aquesta mescla de tot plegat, cultures, pobresa, alegria en la gent i desorganització total es el que fa, de moment, d’aquest lloc un país tant especial.

Que sortim a la Vanguardia!!!!

Hola familia! Mireu, gracies a l’Eric, vam contactar amb la seccio de viatges de la Vanguardia i sembla que aquest mateix dijous sortira publicada la nostra aventura i el nostre blog en aquesta seccio…..quina emocio no??? Be, a veure si algu pot veure-ho, i ens comenta que tal? Petons familia!

Aqui teniu el link!!!

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20091015/53803427132.html

Sortim molt guapos! 🙂

Pel Pakistan

El primer contacte amb Pakistan va ser dins el mateix autobús amb el que vam passar la frontera. Va ser com una festa arribar al país, perquè els vuit pakistanesos que anaven amb nosaltres van començar a cantar i a picar de mans tant bon punt vam marxar de la Xina. Feia més de dos mesos que estaven al país per “business” i tenien moltes ganes de tornar a casa.
Només amb les llargues hores passades a l’autobús ja vam veure que la gent era molt agradable.
La primera parada va ser a Sost, un poble fronterer, que pràcticament viu de canviar diners, dels petits hotels i de poca cosa més…allà hi vam passar una nit amb tota la colla dels backpakers que havíem fet. L’endemà tot seguint la KKH (Karakoam Highway) vam arribar a Karimabad. Un poblet encantador, pel que sembla força turístic però en aquesta època no hi havia pràcticament ningú. Des de la terrassa del hostel teníem una vista privilegiada de la vall del riu Hunza i de quatre pics de més de 7000 metres. Talment com un petit paradís. El més interessant d’aquesta zona son les caminades per la muntanya i la tranquil•litat. Un dels dies que varem estar allà, vam fer una excursió fins a un glacial que hi ha a la vora. Va ser una caminada dura, el sender no estava massa clar i vam haver de creuar la gèlida aigua del riu un parell de vegades, però malgrat tot, va valer la pena tot l’esforç per poder contemplar el glacial i totes les muntanyes que l’envolten. A Karimabad hi ha també un fort la mar de bonic, fort Baltit, al cap de munt del poble. El propi fort es imponent, però les vistes que hi ha des de ell son magnífiques, per una banda tota la vall del Hunza, i tres pics de més de 7000 metres, i per l’altre l’estreta gorja que s’endinsa cap el glacial i els peus d’un altre set mil. I al poble del costat, a vint minuts caminant, hi ha un altre fort, el Eagle Ness o niu de les àguiles, que està sent reconstruït, i als peus d’aquest una població antiga, ancestral, amb carrerons i carreronets la mar de bonica, on encara hi viu la gent i que amb diners i supervisió japonesa, s’està restaurant. Es realment bonica ara, així que d’aquí uns anys serà preciosa, sens dubte.

Deixar Karimabad va ser difícil, primer perquè hi estàvem molt a gust i segon perquè justament el dia que ens decidíem a fer-ho, els autobusos cap a Gilgit no podien passar degut a una esllavissada de pedres que bloquejaven la carretera. Així que de nou, després de llargues hores esperant informació fiable de com estava la carretera per saber si sortiria o no el bus, amb les motxil•les a l’esquena vam tornar al mateix hostel on ens estàvem. L’amo, un home gran, va estar molt content de tornar-nos a veure allà, sobretot perquè li havíem dit que ens agradava molt el lloc i que pensàvem tornar, el que no s’esperava es que fos tant aviat.
El dia següent, si, vam poder arribar a Gilgit, la capital de la contrada. Una “ciutat” sense massa encant on vam aprofitar per fer algunes gestions que teniem pendents (veure fotos). Tot i que en general Pakistan és un lloc segur, dies abans hi havia hagut alguns aldarulls per la zona i tot estava mig tancat així que novament, vam seguir endavant cap a Rawapindi. La intenció era passar-hi un parell de dies. Tothom que havíem trobat ens deia que no valia massa la pena. Ni més ni menys que 19 hores d’autobús i segons sembla encara vam tenir sort (perquè hi ha gent que s’hi passa 25 o 30 hores) . A les tres de la matinada ens plantàvem a Rawapindi, vam demanar un taxi directament a l’hotel que pensaven anar però al arribar ens van dir que estava ple. Vam mirar potser 5 o 6 llocs diferents però a tot arreu ens deien que no acceptaven estrangers i després de dos hores vagant per la ciutat, vam decidir agafar un tren cap a Lahore.
Només amb quatre hores de tren el paisatge canvia molt, abandonem completament les muntanyes i ens endinsem en terres fèrtils pel cultiu de molts tipus de verdures i hortalisses, amb vaques pasturant i fins i tot, la gent té un to de pell més fosc.
Lahore és una ciutat gran, més de 8 millons d’habitants i tants cotxes, motos, rickshaws, bicicletes, carros i persones com us pugueu imaginar. En aquesta època encara fa molta calor durant el dia i costa passejar per la ciutat. No ens volem ni imaginar el juliol o l’agost, ha de ser tremendo!!! La ciutat té un munt de coses per veure, és una ciutat molt antiga i als pakistanesos els agrada explicar-te la seva història. Nosaltres només vam anar a la part vella. El fort “Shahi Qila” i la enòrme mesquita que hi ha davant “Badshashi mosque” són impressionants i s’hi aplega un munt de gent. També vam visitar per dins una Gurdwara, un temple Sikh, però esperem arribar a la India per anar a veure el temple Sikh per excel•lència, el Golden Temple.
Amb la bona experiència del tren anterior ens vam decidir continuar cap a la India amb el mateix mitja de transport. Un cop ja teníem els bitllets ens van dir que aquesta era la pitjor manera d’entrar perquè a la frontera havien de revisar a tothom i per fer un trajecte de 60 km podies passar-hi 10 hores!!! Així que vam tornar a l’estació a tornar els bitllets. Sorprenentment, et reintegren el valor complet si hi vas amb 24 hores d’antelació i el 60% si ho fas el mateix dia. Contant que un bitllet val 130 rupies (equivalent a 1€ aprox.), és segur que val més la paperassa que el mateix bitllet i que seria impensable fer això a casa!!
Bé, com que teníem un dia més vam poder passar el dijous a la city, que segons la guia, és imprescindible!!! Jajajaj El dijous és com el dia cultural. A la tarda fan una cerimònia que es diu Qawwali Vibe on s’apleguen centenars de persones a resar i a escoltar les pregàries de diferents grups musicals. Teòricament només és per hombes però l’amo del nostre hotel té un acord amb la organització i permet que els seus hostes hi vagin. Durant les més de quatre hores que dura la cerimònia, canten, ruixen la sala amb aigua de roses,reparteixen dolços, resen, i llencen diners sobre els musics en senyal de gratitud per la bona pregària.
Al vespre, passades les deu, fan el que ells anomenen “Sufi nights”. El Sufism és la part mística de l’islam. Durant la cerimònia que es fa en un altre lloc a les afores de la ciutat, els Sufis toquen hipnòtiques melodies amb tambors i ballen sacsejant intensament el cap durant hores. És un punt de reunió de molta gent del país, novament , els giris només hi podem anar amb l’amo de l’hotel. Aquest dijous vam tenir sort, tocava una parella de germans molt famosos. Gonga and Mihu Saeen, el gran dels germans és sord i va aprendre a tocar de petit, fan un espectacle impressionant de coordinació i ritme tot i que potser pels no gaire aficionats, massa larg.
Hem de dir que no teníem cap intenció de passar per Pakistan, però com que la idea inicial, passar per Tibet, Nepal i India, semblava molt complicada i cara, vam anar a provar sort a l’ambaixada de Pakistan a Bishkek (Kirgistan). Va ser molt fàcil i molt barat i allà mateix vam trobar una parella de canadencs molt macos i vam decidir que faríem junts aquesta part del viatge. Pakistan és un país complicat per les dones, a l’ambaixada hi havia un cartell que posava que no es donaven visats a dones solteres menors de 30 anys i realment, quan passegem pel carrer semblem una atracció turística i pot arribar a ser molest, sempre que sortim al carrer ens hem de cobrir el cap i per suposat vestir amb pantalons llargs . Però bé, tot i això és un lloc encantador i que recomanem a tothom.

KARAKOAM HIGHWAY, UN PASSAPORT DE GRAN VIATGER

Com ja vam explicar a l’escrit de la Xina, la Karakoam Highway és la carretera internacional que passa a més alçada del planeta. Uneix Xina i Pakistan tot travessant el lloc on s’uneixen, i es confonen, l’Himalaia tibetà i els Pamirs Tajiks. La carretera surt des de Kashgar. La forma habitual, si no la única de fer la ruta, es en autobús. Un autobús llit que només surt els dies en que hi ha com a mínim deu passatgers. Així que el tema es anar cada dia a l’estació i esperar a veure si sortirà o no el bus. Nosaltres vam estar de sort i dijous quant vam arribar a l’estació d’autobus ens vam trobar amb cinc altres turistes (tots ells, curiosament, ja coneguts d’altres llocs pels que haviem passat durant el viatge, un fins i tot, en Chris, que no el veiem des de Bukhara, a l’Uzbekistan), i un grup de vuit pakistanesos. A més entre els cinc turistes estaven en Nick i la Laura, una parella de canadencs amb els que haviem decidit fer aquesta ruta junts el dia que ens varem trobar fent els visats per Pakistan a Bishkek. A cap de nosaltres no ens feia gràcia travessar el Pakistan, i trobar un altre parella que feia i tenia en mateix feeling que nosaltres ens reconfortava a tots, ens donava seguretat.
Bé, de Kashgar la carretera va per una plana durant una bona estona, fins que de sobte, a l’horitzó apareixen la monumental serralada de l’Himalaia i les seves mastodòntiques muntanyes. Es al•lucinant. Mica en mica et vas apropant, fins entrar en una vall suau de petites muntanyetes rogenques. Comença l’ascens, i la vall s’estreta. Darrera d’una corba apareix una muntanya gegant, i darrera la següent corba, un altre encara més alta, i així durant hores. Es impressionant. No hi ha paraules per descriure-ho. Vas ascendint fins a una plana on trobes el llac Karakul (jeje, bon nom, si senyor). Aquest llac, a més de 4000 metres d’alçada s’omple amb les aigües del desglaç i es va buidant poc a poc durant l’estiu. Així nosaltres el varem veure amb poc aigua, però suficient per quedar-nos bocabadats: el llac i al fons el Mount Kongur, que amb els seus 7719 metres i les seves neus eternes formen una postal increïble. El bus tot just va parar mitja horeta, temps suficient per poder fer les fotos de rigor i retrobar-nos amb en Koordi, un col•lega belga amb el qui varem fer molt bones migues al hostal de Kashgar.

De nou al bus, vam anar carretera amunt cap a Tashkurgan, tot passant prop del pic Muztagh Ata (7546m) que fa de frontera entre Xina i Tajikistan. Tashkurgan es l’ultima població de la xina, a vuitanta kilòmetres de la frontera, i el lloc on si o si hi has de passar la nit si vols anar cap a Pakistan. Es un lloc sense massa encant, tret de la antiga fortalesa mig derruïda des de la qual es pot contemplar la vall i una posta de sol preciosa. Al dia següent tots amunt ben aviat per passar la frontera, però mira tu per on que la frontera xinesa estava tancada, segons la versió oficial per problemes informàtics, segons altres versions perquè ens haviem d’esperar a carregar més gent al bus. Sigui con sigui ens varem haver de quedar una nit més allí, de relax, sense res a fer. Això si, varem gaudir d’un veritable sopar xines (xines, no Uigur) en companyia dels amics Canadencs. Una bona forma de d’acomiadar la nostra fugaç visita al gegant asiàtic.
Així doncs, amb un dia de retràs i l’autobús ple fins a dalt, vam passar aduana i vam fer els vuitanta kilòmetres fins a Pakistan. Allí, curiosament, res especial, tan sols un gran arc que separa els dos països en el Khunjerab pass (4730m); cap control seriós ni res de res. La conseqüència més evident del canvi de país es el canvi de paviment. Els xinesos, com no, tenen la seva carretera en perfecte estat, neta i acabada. Però un cop entres a Pakistan desapareix l’asfalt i apareixen la sorra i les pedres. La carretera es va construir durant els seixantes i setantes, però ara l’estant refent, suposem perquè el govern xinés estava fart de la degrada carretera Pakistaní. Així tot està “patas p’arriba” i ple de xinos construint parets de contenció i obres de drenatge i fent una carretera que d’aquí a uns anys serà de ben segur una de les mes boniques del mon. I es que d’aquí en endavant, es va endinsant en una vall increïblement profunda, estreta e impossible per una carretera com aquesta. Les parets de les muntanyes que formen la vall s’estreten i hi ha moments que sembla que la carretera no hagi de poder endinsar-se per aquell petit forat ja ocupat per la llera del riu Hunza, però tot i així ho fa, i poder-ho gaudir dins del bus va ser realment una aventura única, incomparable. I així vam anar fent via durant hores fins arribar a Sost, lloc de control fronterer Pakistaní, i primera pressa de contacte real amb aquest nou, temut i desconegut país.

UNA VISITA FUGAÇ A LA XINA UIGUR

La província de Xinjang, a l’oest de la xina, és una terra diferent, com a mínim diferent del que ens imaginàvem trobar. Arribàvem a Kashgar des de Osh, al Kyrgystan, després de gairebé vint hores d’autobús (autobus-llit, així que com a mínim vam poder dormir prou bé) i de passar una frontera on et revisen l’equipatge tres o quatre vegades. Bé, tot va ser arribar i moldre. Enseguida vam trobar una habitació en el Youth Hostel al vell mig de la ciutat vella. Però hi havia quelcom estrany en aquesta antiga ciutat de la ruta de la seda, ciutat suposem que de repòs per aquells que acabaven de travessar el desert del Gobi camí d’Europa amb els camells plens de seda i espècies i altres mercaderies en altres temps. I és que aquí la població original són els Uigurs, una ètnia molt més propera als centre asiàtics, sense massa similituts fisico-facials als Xinesos. Les seves tradicions, vestits i menjars eren evidentment centre asiàtics. Així doncs ens trobàvem que havíem canviat de país però no pas de costums. Això ens va decebre una mica al principi. A més, com a “conseqüència”, més aviat repressió, dels episodis de violència “étnica-religiosa” (els Uigur son musulmans) i/o política que havien tingut lloc dos mesos abans en aquesta província, el govern central xinés havia decidit tallar tota comunicació des de la província amb l’exterior: res de connexió a internet i res de trucades internacionals, i s’havia fet un desplegament militar excepcional per tota la província…militars per tot arreu, a cada cantonada i a cada sortida de la ciutat. I es que el govern està practicant en aquesta província,al igual que en el Tibet i segurament a la remota Mongólia interior, les províncies on els xinesos son minoria, una política de invassió-colonització duríssima. Per tal de estabilitzar aquestes províncies i fer-les més afins al poder central, s’hi està practicant una política de desplaçaments massius de xinos cap aquí. Milions de xinos arribant a aquestes provincies. Només a la capital de Xinjang, Urumqui, s’hi van desplaçar en poc temps més d’un milió de xinos…us imagineu? De repent a Barcelona s’hi desplacen un milió de castellans per ordre del govern i uns quants més arreu de Catalunya? Definitivament es una forma de colonitzar el propi país un pél perillosa, els anys diran el qué! Sigui com sigui, a Kashgar, la segona ciutat més gran de Xinjang, es notaven els canvis, la ciutat estava plena de grues i obres, construint nous edificis gegants i gratacels per tal d’albergar els nou vinguts i els que encara han d’arribar, i en conseqüència, trobaves restaurants xinesos, entenent xinesos com els de la xina Oriental, arreu, així com botigues i tot el que un espera trobar a la xina, però encara en petita escala. Una dada curiosa d’aquesta part del país es la hora. Més aviat es una altra política centralista del govern de Beijing. Resulta que tota Xina te la mateixa hora, evidentment la hora de la capital. El problema es que Kashgar està a dues hores solars de diferència de Beijing. Així doncs, van amb dues hores de retràs…surt el sol a les nou del matí i es fa de nit cap a les onze…la gent normal fa horaris normals, però tot el que es oficial no, per tant us podeu imaginar el caos, perquè bancs, correus i altres llocs obren que encara es de nit i tanquen al migdia…una bogeria, de veritat.

En quant a la ciutat, poc a destacar, a part de la gran mesquita i la plaça del poble, sobre la que destaca la gran estàtua de Mao. L’eixample de nous edificis contrasta amb la ciutat antiga feta amb maons de fang, i sobretot amb les restes del que era la ciutat en temps de la ruta de la seda, ara un conjunt de cases semi derruïdes rodejades de nous carrers i conservades, sembla, com a recordatori del que durant molt de temps va ser aquesta ciutat Uigur. Com a curiositat, la circulació….es una caos , una teranyina increïble de motos, cotxes, carros i persones, però curiosament es un caos lent. Si et quedes mirant el tràfic veus com tot es un embolic, però un embolic a 10 per hora…es molt curiós, de veritat, sembla que vagin a càmera lenta…a més, les motos, que n’hi ha un fotimer, son elèctriques i no fan gens de soroll, així que et foten més d’un sobresalt tot caminant… I poc més podem explicar. Vam arribar el dilluns i tot just dijous ja agafàvem un altre autocar-llit cap a Tashkurgan i la frontera amb Pakistan, tot seguint la Karakoam Highway, la carretera internacional que passa a més altitud del planeta, tot un somni per a qualsevol viatger. Ah, si! La primera nit a Kashgar, la Laura va poder bufar les espelmes i celebrar els seu aniversari com Déu mana…aprofitant que dos o tres persones més de l’hostal havien fet anys recentment i també estaven bufant espelmes. Amb dotze dies de retràs, però per fi va bufar-les!!!! Felicitats!