KARAKOAM HIGHWAY, UN PASSAPORT DE GRAN VIATGER

Com ja vam explicar a l’escrit de la Xina, la Karakoam Highway és la carretera internacional que passa a més alçada del planeta. Uneix Xina i Pakistan tot travessant el lloc on s’uneixen, i es confonen, l’Himalaia tibetà i els Pamirs Tajiks. La carretera surt des de Kashgar. La forma habitual, si no la única de fer la ruta, es en autobús. Un autobús llit que només surt els dies en que hi ha com a mínim deu passatgers. Així que el tema es anar cada dia a l’estació i esperar a veure si sortirà o no el bus. Nosaltres vam estar de sort i dijous quant vam arribar a l’estació d’autobus ens vam trobar amb cinc altres turistes (tots ells, curiosament, ja coneguts d’altres llocs pels que haviem passat durant el viatge, un fins i tot, en Chris, que no el veiem des de Bukhara, a l’Uzbekistan), i un grup de vuit pakistanesos. A més entre els cinc turistes estaven en Nick i la Laura, una parella de canadencs amb els que haviem decidit fer aquesta ruta junts el dia que ens varem trobar fent els visats per Pakistan a Bishkek. A cap de nosaltres no ens feia gràcia travessar el Pakistan, i trobar un altre parella que feia i tenia en mateix feeling que nosaltres ens reconfortava a tots, ens donava seguretat.
Bé, de Kashgar la carretera va per una plana durant una bona estona, fins que de sobte, a l’horitzó apareixen la monumental serralada de l’Himalaia i les seves mastodòntiques muntanyes. Es al•lucinant. Mica en mica et vas apropant, fins entrar en una vall suau de petites muntanyetes rogenques. Comença l’ascens, i la vall s’estreta. Darrera d’una corba apareix una muntanya gegant, i darrera la següent corba, un altre encara més alta, i així durant hores. Es impressionant. No hi ha paraules per descriure-ho. Vas ascendint fins a una plana on trobes el llac Karakul (jeje, bon nom, si senyor). Aquest llac, a més de 4000 metres d’alçada s’omple amb les aigües del desglaç i es va buidant poc a poc durant l’estiu. Així nosaltres el varem veure amb poc aigua, però suficient per quedar-nos bocabadats: el llac i al fons el Mount Kongur, que amb els seus 7719 metres i les seves neus eternes formen una postal increïble. El bus tot just va parar mitja horeta, temps suficient per poder fer les fotos de rigor i retrobar-nos amb en Koordi, un col•lega belga amb el qui varem fer molt bones migues al hostal de Kashgar.

P1070200

De nou al bus, vam anar carretera amunt cap a Tashkurgan, tot passant prop del pic Muztagh Ata (7546m) que fa de frontera entre Xina i Tajikistan. Tashkurgan es l’ultima població de la xina, a vuitanta kilòmetres de la frontera, i el lloc on si o si hi has de passar la nit si vols anar cap a Pakistan. Es un lloc sense massa encant, tret de la antiga fortalesa mig derruïda des de la qual es pot contemplar la vall i una posta de sol preciosa. Al dia següent tots amunt ben aviat per passar la frontera, però mira tu per on que la frontera xinesa estava tancada, segons la versió oficial per problemes informàtics, segons altres versions perquè ens haviem d’esperar a carregar més gent al bus. Sigui con sigui ens varem haver de quedar una nit més allí, de relax, sense res a fer. Això si, varem gaudir d’un veritable sopar xines (xines, no Uigur) en companyia dels amics Canadencs. Una bona forma de d’acomiadar la nostra fugaç visita al gegant asiàtic.
Així doncs, amb un dia de retràs i l’autobús ple fins a dalt, vam passar aduana i vam fer els vuitanta kilòmetres fins a Pakistan. Allí, curiosament, res especial, tan sols un gran arc que separa els dos països en el Khunjerab pass (4730m); cap control seriós ni res de res. La conseqüència més evident del canvi de país es el canvi de paviment. Els xinesos, com no, tenen la seva carretera en perfecte estat, neta i acabada. Però un cop entres a Pakistan desapareix l’asfalt i apareixen la sorra i les pedres. La carretera es va construir durant els seixantes i setantes, però ara l’estant refent, suposem perquè el govern xinés estava fart de la degrada carretera Pakistaní. Així tot està “patas p’arriba” i ple de xinos construint parets de contenció i obres de drenatge i fent una carretera que d’aquí a uns anys serà de ben segur una de les mes boniques del mon. I es que d’aquí en endavant, es va endinsant en una vall increïblement profunda, estreta e impossible per una carretera com aquesta. Les parets de les muntanyes que formen la vall s’estreten i hi ha moments que sembla que la carretera no hagi de poder endinsar-se per aquell petit forat ja ocupat per la llera del riu Hunza, però tot i així ho fa, i poder-ho gaudir dins del bus va ser realment una aventura única, incomparable. I així vam anar fent via durant hores fins arribar a Sost, lloc de control fronterer Pakistaní, i primera pressa de contacte real amb aquest nou, temut i desconegut país.

Anuncis

2 Respostes

  1. quinq emoció!!!!!

  2. Eiii Parelleta, he fet varis intents d’escriure però jo i les màquines infrmàtiques no som gaire amigues.
    A veure si aquest cop va bé.
    Ja veig que esteu formidables i que us ho esteu passant de conya!!!!!
    laureta BB ja ha coemnçat i amb moltes ganes, s’ha puntat gent nova pot ser deuen ser unes quatre o cinc persones.
    Aquest curs anirà un Segle de dança del 1910 fins el 2010.
    Us trobem a falatr però aprofiteu cada segon!!!!

    Petons

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: