LA CIUTAT DEL RETROBAMENT (BANGKOK)

Potser per casual, el retrobament més espectacular va ser el d’en Rubèn. Un dia vam decidir anar a fer una volteta amb vaixell pel riu, i allí vam conèixer en José Mari, un Navarro molt simpàtic, amb el qual vam passar el dia, i amb el qual, tot passejant pel barri xino de Bangkok, un lloc espectacular i realment xino (els xinos van ser la ma d’obra de la construcció de Bangkok fa uns centenars d’anys…i clar, van crear una colònia que encara perdura), ens vam trobar en Rubén…ara us explico. Anàvem caminant, i tot passant pel costat d’un noi que menjava coco, la Laura em diu: “Aquest noi el conec”. Jo el miro, la miro i dic: “Que va, a mi no em sona”. El noi ens mira, mira la Laura, i continua menjant coco com si amb ell no anés la cosa. Jo li dic a la Laura: “Ell no et coneix, et deus confondre”. Però ella insisteix, i li pregunta: eres espanyol? De donde? Etc, etc….i mira com es el món, que resulta que havien estudiat junts un erasmus a Holanda fa sis anys!!! Increïble. Però els retrobaments van començar tant bon punt vam posar el peu a Bangkok, una gran ciutat, amb prop de vuit milions d’habitants, capital de Tailàndia. Allí ens hi esperava en Jordi, germà de la Laura, i el seu col.lega l’Alex, que tornaven de fer ruta per Cambotja i Vietnam. Vam compartir un parell de dies, unes quantes cerveses i unes quantes experiències abans no van haver de marxar cap a Barcelona. Va ser curt però bé, ens com a mínim varem veure i sempre podrem explicar que un dia ens vam trobar a Bangkok!

Entre retrobaments, aquí hem aprofitat per fer nous visats (Vietnam) i renovar el passaport del Víctor, que caducava. Així vam visitar una part de la ciutat menys turística, on estan els gratacels, les oficines, el “Skytrain”, un tren elevat la mar de xulo, i en general, la part més moderna de la capital. Una ciutat tranquil•la tot i la seva magnitud. Els cotxes no piten i la gent no va estressada pel carrer. Tothom t’ajuda si et veu perdut amb un plànol a la mà, es pot menjar en qualsevol paradeta pel carrer, que n’hi ha milions, i et preparen qualsevol cosa a l’instant. Tots els turistes, van al mateix tros de la ciutat a allotjar-se, a Kaosan Road, un petit carrer petat de hostals, hotels, bars, pubs, botiguetes, agències de viatges….es un lloc increïble, on hi trobes de tot i a uns preus raonables però si vols dormir a les nits, val més que t’allunyis una mica.
Allí prop de Kaosan Road, on ens allotjàvem, ens vam retrobar amb la Igone, en Damian i els dos bitxos, en Mumbai i en Banbaki, una de les famílies amb qui havíem estat a Goa, la India, i amb els que ens havíem de trobar al mateix hostal, però que no va ser així…al final, un vespre, desprès de no poder contactar amb ells durant dos dies, ens vam trobar per casualitat pel carrer…uf!!! Casi nada…suma i sigue.
Entre tant, continuàvem coneixent ciutat. Amb en Jose Mari vam visitar també el barri vermell, els seus carrerons famosos arreu del mon pel turisme sexual. Existeixen, però el fet de visitar-los de dia va fer que no hi hagués massa activitat, però tot i així, a tot arreu trobaves occidentals de mitjana edat acompanyats per noietes locals…sembla que així funcionen les coses aquí: pots llogar noies de companyia per un dia o per totes les vacances…una mica patètic, però bé, es així. També vam visitar també el gratacels més alt de la ciutat, l’hotel Bayoke. Es espectacular, 87 plantes i un mirador que va girant tot sol des de on pots veure tota la city…i amb l’entrada pots gaudir d’un cocktail al bar del capdamunt de la torre amb unes vistes meravelloses…tot un luxe!
Ja per lliure, vam visitar un petit mercat flotant prop del centre. Era petit, però suficient per fer-te la idea del tema. La veritat es que més que un mercat, era gairebé un restaurant flotant, i clar, tot i ser les deu del matí, ens vam cruspir un bon parell de gambes!!! I així, entre turisme, retrobaments i burocràcies es com hem passat aquesta setmaneta a Bangkok, una ciutat que ens ha encantat i on ens hi hem trobat la mar de bé, seria un possible destí per una temporada.
I avui, diumenge, ens trobarem amb l’Alex, un trapella que vam conèixer a Amritsar, nord de l’India, i amb el qual gaudirem del Barça-Mandril, que aquí serà a la una del matí….guanyarem? La Laura diu 3 a 1 i jo dic 2 a 1….sigui com sigui, el veurem i farem unes cerveses acompanyats, i com a mínim estarem fent el mateix que la majoria de catalans, només que una mica més lluny! Petons!

Anuncis

Un tastet d’Sri Lanka

Sembla mentida com països tant propers com India i Sri Lanka poden arribar a ser tant diferents. Després de llargues hores d’espera a l’aeroport de Chennai, que no és dels més còmodes del món, i un parell d’hores d’avió, ens plantàvem de bon matí a Colombo i teníem tot un país per descobrir en només sis dies. Tornàvem a viatjar amb els nostres amics canadencs però ells teníen un mes sencer per endavant a l’illa. Tot just arribar, ja vam veure que les coses anaven diferent. Al mateix aeroport hi havia un munt d’estants d’informació, lloguer de cotxes, canvi de moneda,etc…. i un bus gratuït et portava cap a la població més propera. Increïble!! Tanta organització, ordre i “serietat” ens tenia bocabadats.

La primera parada va ser Kandy, una ciutat important i gran que es troba al mig de l’illa. El més interessant que té és el llac i un gran temple budista, que no vam poder veure perquè just quan passàvem per davant,queia una trompa d’aigua que no deixava veure res. El que si que vam poder visitar va ser un altre temple que es trobava al capdamunt d’un turonet, amb una gran, grandíssima estàtua de buda i un espectacle de dansa tradicional, una mica per a guiris però divertit de veure. L’endemà, un viatge amb tren pel vell mig de les muntanyes cobertes de plantacions de tè i tot gaudint d’unes vistes fantàstiques ens va acabar portant al poblet de Ella. Un lloc encantador, amb un munt d’excursions per fer pels voltants i que tot i estar ple de Guest House i hotelets, encara conserva aquell encant de poble de muntanya, de muntanya tropical es clar. Si no hagués estat per la pressa i per la pluja, que ens visitava cada dia puntualment a partir del migdia, ben segur que ens hi hauríem quedat tres o quatre dies. Allà ens vam acomiadar dels nostres companys canadencs, compartint la vetllada amb una parella d’alemanys i amb una ampolla de Grant que el Nick havia comprat al Duty free per ocasions especials.
Sempre recordarem Ella com un lloc amb molta vida. Al Victor el van picar un parell de sangoneres i a mi un gos se’m va menjar mitja sabata! De bon matí, amb tirita a la cama i sabates mossegades vam fer camí a la costa sud. De camí varem parar a Buduruwagala (ufff….tots els nomes son d’aquest calibre, així que costa fer-te entendre d’on vols anar), on hi ha uns budes esculpits en unes grans roques i finalment vam fer cap a Mirissa. Una platja paradisíaca, amb un ambient molt tranquil, pocs hotelets a ran de sorra i molt bona gent. Llàstima que de nou, el monsó ens perseguia. Ens vam banyar sota la pluja a la costa on cinc anys enrere va patir de valent el tsunami i que encara ho tenen molt present. El noi de l’hotelet on estàvem ens va explicar que ho va viure en primera persona, que justament a Mirissa no van tenir cap ona gegant però el nivell de l’aigua va pujar uns set o vuit peus i van morir set persones del poble. Deia que hi ha famílies que ja mai més s’han acostat al mar.
Com a dada curiosa, si visiteu aquest país, que sincerament us recomanem si voleu relaxar-vos a una bona platja i gaudir de mil excursions en una illa tropical, veureu que hi coexisteixen varies religions, però que la principal es el budisme, i que a tot arreu hi ha llocs reservats pels monjos: la primera fila als transports públics, les millors cadires de l’aeroport…es curiós, i a més la gent ho respecta….
Bé, per sort l’últim dia va fer un matí preciós. Una remulladeta a la platja i cap a l’aeroport…d’aquí res a Bangkok on ens esperen el meu germà i un amic seu!!

ADEU AL PAIS DE LES SABATES PERDUDES

La ultima setmana a la India a estat un no parar de trens i autobusos. El fet es que havíem de creuar el país d’oest a est per tal d’agafar un vol des de Chennai cap a Colombo, a Sri Lanka, ja, que el visat se’ns acabava i ja tocava canviar d’aires…viatjar es avançar i descobrir llocs nous! Així vam deixar Goa, tot i que ens va costar molt, un matí, i després de quatre autobusos, no se quants trens i quinze hores de viatje, ens vam plantar de matinada a Hampi, al vell mig de la selva. Hampi, segons ens havien explicat altres viatgers, era una antiga població que havia quedat abandonada feia molt de temps, però que en els últims anys, el turisme havia fet que la població tornes a donar-li vida….i res més lluny de la realitat. Tant bon punt ens varem despertar vam descobrir un poble rodejat de centenars de temples, al vell mig d’un paisatge únic. Per una banda estava la selva i el clima humit que el riu i la pluja que ens va acompanyar tots aquells dies feien arribar a límits extrems (tot estava humit: roba, llits….i res no s’assecava encara que ho estenguessis tot el sant dia). Per altra banda els caps d’arròs i la gent treballant-hi de forma tradicional. El temple principal, d’aquells de pel•lícula de Indiana Jones, donava al conjunt un aire de paratge mític, fins i tot oblidat, i per arrodonir-ho tot plegat, les petites muntanyes formades de roques gegants, molt conegudes pels escaladors d’arreu del món, feien que ens sentíssim al vell mig d’un lloc únic. A Hampi ens hi varem passar tres o quatre dies. Un d’ells el vam aprofitar per anar a voltar pels temples més propers al poble amb en Jordi, un nano de la Verneda que vam trobar aquell mateix matí…n’hi ha centenars, grans, petits i gegants. Des de un que està al cap damunt d’una de les petites muntanyes pots observar tot el conjunt i quedar-te bocabadat. L’altre dia ens vam unir a en Jordi i un conjunt d’escaladors d’arreu del mon per anar a veure com practicaven bulder (escalada sense corda, ja que no puges massa i posant matalassos a terra ja fas) . La formació geològica i un parell de videos famosos entre els escaladors han donat molta fama a aquesta zona, que alguns defineixen com el bulder natural més gran del món, i probablement ho és. Com ja hem dit, les muntanyes aquí estan formades per roques més petites, de no més de quatre metres d’alt. N’hi roques per tot arreu, i per tant hi ha bulder per tot arreu. Es molt divertit. Hi ha gent que viatja fins aquí tan sols per escalar, com si fos una meca dels escaladors, i la veritat es que no ens estranya: arribes a un lloc únic, amb el material bàsic i trobes tot de gent que comparteix la mateixa afició i uns allotjaments la mar de macos i barats….i a no massa lluny d’unes platges magnífiques! Total, el paradís pels escaladors…si voleu veure algun vídeo al Youtube, tan sols buscant Baba Cafe o Hampi en trobareu molts.

L’últim dia, tot just abans de marxar vam compartir una estoneta amb en Sheshank. Va ser molt curiós, us expliquem. Resulta que tot visitant un temple, de lluny vam veure un hindú que venia en direcció contraria amb un gran tambor, i més a prop ens va saludar amb un gran “bon dia!!!”. Nosaltres ens vam quedar parats un moment “ens acaba de saludar en català aquest noi?”… i si, ens vam aturar un moment i vam xerrar en català i vam quedar en veure’ns un altre dia ja que en aquell moment no hi havia temps. En Sheshank, de sang india, ha viscut molts anys a Andorra, on de fet hi viu la seva família. Però ell, pintor, cada cop necessita visitar les seves arrels més sovint, visitar el seu pais i trobar la inspiració aquí. Aquest any que ve te previst fer una exposició a Barcelona, ja intentarem informar a on i quant. La xerrada va ser d’allò més interessant, sobretot per nosaltres, per conèixer una mica més de la cultura India…llàstima que no hi hagués més temps, doncs visitar els temples amb ell hauria estat tot un luxe per tal de descobrir molts més detalls en ells.
I res, tren i cap a Anantapur. També hi vam arribar de matinada. A Anantapur es la província on la Fundació Vicenç Ferrer desenvolupa principalment la seva tasca. Teníem ganes de visitar-ho, i la meva mare va insistir perquè ho féssim. Ells, els meus pares, tenen una nena apadrinada per la fundació. I tot va ser arribar i bufar ampolles. Al campus de la fundació hi pots estar tres nits, on et donen un allotjament magnífic, menjar i et porten a visitar projectes i el nen apadrinat. Nosaltres, juntament amb una parella del costat de Reus, la Mercè i el Marcel, vam visitar un dels quatre hospitals generals que tenen, una clínica d’ajuda als zero positius, una escola d’educació integrada per nens cecs….uf! una petita part de tot plegat, però que ens va deixar bocabadats….la gran organització i la increïble feina que fan amb els diners que els arriben. Penseu que la província te uns quatre milions de persones i reben ajuda o se’n beneficien uns dos milions, la meitat…la veritat es que ens va donar la sensació que actuaven com un govern a la ombra, es a dir, fan la feina que hauria de fer el govern i la fan ben feta…hi ha qui diu que la fundació ja no es una ONG, que es una empresa, i tenen raó, però es que si no fos així no podria tirar endavant en aquest país tant complicat on per comprar un simple bitllet de tren has d’omplir formularis…ells han de comprar terrenys i construir tot allò que la gent pobre necessita. A més està obert a tota la població, es a dir, qui pot paga i qui no, hi té accés gratuïtament. A més, si es una empresa, es una empresa de la bona voluntat, està clar…total, això va ser el primer dia. El segon el vam aprofitar per visitar la Priyanka, la nena apadrinada pels meus pares. Viu no massa lluny de la ciutat, a una horeta en cotxe. La família es molt pobre, viuen en un extrem del poble, en una minúscula casa, no més gran que el rebedor de casa. Ens van rebre amb uns collars de flors i ens van fer passar a la casa. Tot el barri ens seguia, algú fins i tot escombrava el carrer perquè hi passéssim…ens rebien com si fóssim algú molt especial, no sabem com explicar-ho. A la casa, amb una traductora de la fundació, vam xerrar amb la Priyanka i la seva mare i ens van oferir unes galetes i fruita…després vam visitar l’escola del barri i alguns nens van ballar i cantar per nosaltres i els vam expressar la gran alegria que ens feia poder veure que amb tant poc ells podien fer tant. Ara en aquell barri la fundació a comprat unes quantes màquines de cosir per tal que les dones puguin tirar endavant, els nens van a l’escola i els homes treballen al camp…tot plegat una mica d’aire per poder veure el futur amb una mica d’alegria…i poc després el comiat, que potser va ser el moment més dur, veure com t’agraïen un i mil cops la teva existència, per dir-ho d’alguna manera, i veure com et miraven donant-te a entendre que segons la seva percepció, gracies a tu, a una persona d’un lloc molt llunyà, ells tiren endavant….per nosaltres es clar que tot plegat es diferent, més fàcil: donem diners i la fundació ja en farà quelcom…però bé, marxar d’allà va ser realment emotiu.
A la fundació també vam poder conèixer la Anna Ferrer, la dona d’en Vicenç, que va morir fa uns mesos. Ella es ara qui lidera la feina, el dia a dia, però tot i així es una persona d’allò més accessible i afable. Diu que tan sols fa allò que durant tants anys li havia dit el seu marit que havia de fer per anar be: “si ajudes als pobres segur que no t’estàs equivocant” i “si algú necessita ajuda, doncs ajuda’l, que després ja trobaràs els recursos per fer-ho” son dues de les principals premisses que segueix. També vam visitar la tomba d’en Vicenç, una tomba humil, al costat d’un dels hospitals de la fundació.
I apa, després d’aquets dies magnífics i tant intensos, vam començar a marxar de la India. Tren cap a Bangalore, nit a la ciutat, tren cap a Chennai, dia a la ciutat, nit a l’aeroport i cap a Colombo, Realement hem arribat planxats pero ara, Sri Lanka, tot un país per descobrir en tot just una setmana!
Per cert, qui visiti o hagi visitat la India podrà corroborar això: a tot arreu hi ha sabates perdudes, sandalies sense amo abandonades a cada raco de la India….es per això que tanta gent va descalça a la India? Van perdent les sabates pel carrer?

JA TENIM L’ANUNCI!!!

Hola!!! Carai! Si, si, ja sortim per la tele india! Si aneu a aquest link podeu veure el video. Veureu que sortim al principi de tot, al segon 2 veureu la Laura vestida de groc i amb perruca observant la Kareena Kapoor, i al segon 3 surt el Victor llegint el diari al fons del vago!!!! Jajaja.  Per cert tambe hi ha un video del making off,  aqui el podeu veure, evidentment tambe hi sortim!!!

Molts petons a tots!!!

LA MAGIA DE INDIA

Si algú us preguntés un escenari perfecte per anar a desaparèixer una bona temporada, que li respondríeu? Jo demanaria un lloc tranquil, prop de la platja, allunyat de tot arreu però on hi pugui trobar totes les facilitats que em facin sentir com a casa; a més demanaria que fos barat, i si pogués ser, que la gent que hi hagués allí, com a mínim la gent que jo hagi de conèixer, fos de puta mare….ah! i clar, per fer un turisme responsable, demanaria que els hostals i els restaurants fossin de la gent local, no d’algun altre estranger… Demanaria que la platja fos tranquil•la i neta, i que quant estigués dins de l’aigua i mirés cap a la platja no hi veiés gens de formigó, tan sols selva, palmeres gegants i restaurants i xiringuitos que es confonguessin amb la selva. Evidentment demanaria una platja de pel•lícula, si, d’aquelles que no s’acaben mai, on hi ha espai tant pel qui vol estar sol com pel qui vol estar acompanyat, i que si caminés una bona estona trobés un lloc on per una estona pogués sentir que soc el primer humà que trepitja aquell tros de platja…uf!!! Demanaria poder menjar cada dia peix fresc que els pescadors de la zona hagin portat pel matí o la mateixa tarda, i clar, a mi que méncanta la pasta i les amanides, demanaria que fos facil poder trobar tot tipus d’especialitats cul.linàries, locals i internacionals.

ostres

Ay! Doncs si, no us enganyem si us diem que em trobat aquest lloc. Vam arribar a Arambol, al nord de la provincia de Goa, a la India, amb la idea de passarhi tres o quatre dies. En arribar, tot buscant algun lloc on instal.lar-nos vam coneixer en Rafa i la Bea, que ens van recomanar el lloc on ells estaven allotjats, i allí ens hi vam quedar. Vam llogar una petita cabana a dos minuts de la platja, amb llit doble i bany, i tota feta de fusta i bambu. Al dia següent van arribar en Emi i la Noe i els seus fills Diego i Dara, i en Damián i la Igone amb els seus fills, en Mumbai i en Banbaki. I així, a partir d’aquell dia tots plegats vam fer colla, pasant el dia a la platja junts, i compartint àpats i algunes cervessetes. Resulta que tots ells ja es coneixien d’Espanya. Treballen l’artesania i els productes naturals i monten la parada de fira en fira, sobretot en fires mitjevals i d’artesania…i la veritat es que tot parlant amb ells, hem descobert un mon nou per nosaltres, tant el de les fires com el dels artesans, un mundillo que sembla d’allò més especial, que està dins d’aquesta societat, però que, com a mínim per la gent que nosaltres hem conegut, sembla una forma molt coherent de dur una vida diferent, on a part de treballar, pots trobar el moment per desconectar i marxar, com ara fan ells, uns mesos ben lluny a relaxarte i qui sap si a trobar nova inspiració.
Bé, sigui com sigui, hem tingut la sort de compartir aquest deu dies en aquest petit paradis amb un grup de gent encantadora i de jugar amb aquesta colla de criatures que, tot i que només tenien entre divuit mesos i quatre anyets, aconseguien que els vuit adults acabessim el dia realment cansadots….i es que ja sabem tots que les criatures tenen una energia i una imaginació desmesurades…..ah, per cert, und’aquest dies, vam tindre la sort de cel.lebrar el tercer aniversari d’en Mumbai, amb una festeta a la platja amb patates, pastis i guitarreta magnífica!!!!!
Si, a part de panxing i fer poquet, alguns dies varem passejar per les rodalies, ens vam arribar fins a una platja propera molt mes arrassarada, però molt més bruta i on el mar era molt més fort. …….i fins i tot un dia, el dimecres, varem llogar una moto i vam anar fins el mercat d’Anjuna, un mercat pels turistes, on hi pots trobar indis venent souvenirs i roba i artesans extrangers que fan temporada aquí a la india i despres allí on sigui: Ibiza, Espanya, sud Amèrica….entre aquest estaven en Víctor i la Sandra, una parella que feia macramé i que ves per on son de Vilassar i amb els quals xerrant varem descobrir tenir varies amistats en comú….que petit es el món!
I bé, tot i que ens hi quedariem més temps, sembla que demà despres de deu dues ja partirem cap a Hampi, a l’interior….i després ja veurem….