ADEU AL PAIS DE LES SABATES PERDUDES

La ultima setmana a la India a estat un no parar de trens i autobusos. El fet es que havíem de creuar el país d’oest a est per tal d’agafar un vol des de Chennai cap a Colombo, a Sri Lanka, ja, que el visat se’ns acabava i ja tocava canviar d’aires…viatjar es avançar i descobrir llocs nous! Així vam deixar Goa, tot i que ens va costar molt, un matí, i després de quatre autobusos, no se quants trens i quinze hores de viatje, ens vam plantar de matinada a Hampi, al vell mig de la selva. Hampi, segons ens havien explicat altres viatgers, era una antiga població que havia quedat abandonada feia molt de temps, però que en els últims anys, el turisme havia fet que la població tornes a donar-li vida….i res més lluny de la realitat. Tant bon punt ens varem despertar vam descobrir un poble rodejat de centenars de temples, al vell mig d’un paisatge únic. Per una banda estava la selva i el clima humit que el riu i la pluja que ens va acompanyar tots aquells dies feien arribar a límits extrems (tot estava humit: roba, llits….i res no s’assecava encara que ho estenguessis tot el sant dia). Per altra banda els caps d’arròs i la gent treballant-hi de forma tradicional. El temple principal, d’aquells de pel•lícula de Indiana Jones, donava al conjunt un aire de paratge mític, fins i tot oblidat, i per arrodonir-ho tot plegat, les petites muntanyes formades de roques gegants, molt conegudes pels escaladors d’arreu del món, feien que ens sentíssim al vell mig d’un lloc únic. A Hampi ens hi varem passar tres o quatre dies. Un d’ells el vam aprofitar per anar a voltar pels temples més propers al poble amb en Jordi, un nano de la Verneda que vam trobar aquell mateix matí…n’hi ha centenars, grans, petits i gegants. Des de un que està al cap damunt d’una de les petites muntanyes pots observar tot el conjunt i quedar-te bocabadat. L’altre dia ens vam unir a en Jordi i un conjunt d’escaladors d’arreu del mon per anar a veure com practicaven bulder (escalada sense corda, ja que no puges massa i posant matalassos a terra ja fas) . La formació geològica i un parell de videos famosos entre els escaladors han donat molta fama a aquesta zona, que alguns defineixen com el bulder natural més gran del món, i probablement ho és. Com ja hem dit, les muntanyes aquí estan formades per roques més petites, de no més de quatre metres d’alt. N’hi roques per tot arreu, i per tant hi ha bulder per tot arreu. Es molt divertit. Hi ha gent que viatja fins aquí tan sols per escalar, com si fos una meca dels escaladors, i la veritat es que no ens estranya: arribes a un lloc únic, amb el material bàsic i trobes tot de gent que comparteix la mateixa afició i uns allotjaments la mar de macos i barats….i a no massa lluny d’unes platges magnífiques! Total, el paradís pels escaladors…si voleu veure algun vídeo al Youtube, tan sols buscant Baba Cafe o Hampi en trobareu molts.

L’últim dia, tot just abans de marxar vam compartir una estoneta amb en Sheshank. Va ser molt curiós, us expliquem. Resulta que tot visitant un temple, de lluny vam veure un hindú que venia en direcció contraria amb un gran tambor, i més a prop ens va saludar amb un gran “bon dia!!!”. Nosaltres ens vam quedar parats un moment “ens acaba de saludar en català aquest noi?”… i si, ens vam aturar un moment i vam xerrar en català i vam quedar en veure’ns un altre dia ja que en aquell moment no hi havia temps. En Sheshank, de sang india, ha viscut molts anys a Andorra, on de fet hi viu la seva família. Però ell, pintor, cada cop necessita visitar les seves arrels més sovint, visitar el seu pais i trobar la inspiració aquí. Aquest any que ve te previst fer una exposició a Barcelona, ja intentarem informar a on i quant. La xerrada va ser d’allò més interessant, sobretot per nosaltres, per conèixer una mica més de la cultura India…llàstima que no hi hagués més temps, doncs visitar els temples amb ell hauria estat tot un luxe per tal de descobrir molts més detalls en ells.
I res, tren i cap a Anantapur. També hi vam arribar de matinada. A Anantapur es la província on la Fundació Vicenç Ferrer desenvolupa principalment la seva tasca. Teníem ganes de visitar-ho, i la meva mare va insistir perquè ho féssim. Ells, els meus pares, tenen una nena apadrinada per la fundació. I tot va ser arribar i bufar ampolles. Al campus de la fundació hi pots estar tres nits, on et donen un allotjament magnífic, menjar i et porten a visitar projectes i el nen apadrinat. Nosaltres, juntament amb una parella del costat de Reus, la Mercè i el Marcel, vam visitar un dels quatre hospitals generals que tenen, una clínica d’ajuda als zero positius, una escola d’educació integrada per nens cecs….uf! una petita part de tot plegat, però que ens va deixar bocabadats….la gran organització i la increïble feina que fan amb els diners que els arriben. Penseu que la província te uns quatre milions de persones i reben ajuda o se’n beneficien uns dos milions, la meitat…la veritat es que ens va donar la sensació que actuaven com un govern a la ombra, es a dir, fan la feina que hauria de fer el govern i la fan ben feta…hi ha qui diu que la fundació ja no es una ONG, que es una empresa, i tenen raó, però es que si no fos així no podria tirar endavant en aquest país tant complicat on per comprar un simple bitllet de tren has d’omplir formularis…ells han de comprar terrenys i construir tot allò que la gent pobre necessita. A més està obert a tota la població, es a dir, qui pot paga i qui no, hi té accés gratuïtament. A més, si es una empresa, es una empresa de la bona voluntat, està clar…total, això va ser el primer dia. El segon el vam aprofitar per visitar la Priyanka, la nena apadrinada pels meus pares. Viu no massa lluny de la ciutat, a una horeta en cotxe. La família es molt pobre, viuen en un extrem del poble, en una minúscula casa, no més gran que el rebedor de casa. Ens van rebre amb uns collars de flors i ens van fer passar a la casa. Tot el barri ens seguia, algú fins i tot escombrava el carrer perquè hi passéssim…ens rebien com si fóssim algú molt especial, no sabem com explicar-ho. A la casa, amb una traductora de la fundació, vam xerrar amb la Priyanka i la seva mare i ens van oferir unes galetes i fruita…després vam visitar l’escola del barri i alguns nens van ballar i cantar per nosaltres i els vam expressar la gran alegria que ens feia poder veure que amb tant poc ells podien fer tant. Ara en aquell barri la fundació a comprat unes quantes màquines de cosir per tal que les dones puguin tirar endavant, els nens van a l’escola i els homes treballen al camp…tot plegat una mica d’aire per poder veure el futur amb una mica d’alegria…i poc després el comiat, que potser va ser el moment més dur, veure com t’agraïen un i mil cops la teva existència, per dir-ho d’alguna manera, i veure com et miraven donant-te a entendre que segons la seva percepció, gracies a tu, a una persona d’un lloc molt llunyà, ells tiren endavant….per nosaltres es clar que tot plegat es diferent, més fàcil: donem diners i la fundació ja en farà quelcom…però bé, marxar d’allà va ser realment emotiu.
A la fundació també vam poder conèixer la Anna Ferrer, la dona d’en Vicenç, que va morir fa uns mesos. Ella es ara qui lidera la feina, el dia a dia, però tot i així es una persona d’allò més accessible i afable. Diu que tan sols fa allò que durant tants anys li havia dit el seu marit que havia de fer per anar be: “si ajudes als pobres segur que no t’estàs equivocant” i “si algú necessita ajuda, doncs ajuda’l, que després ja trobaràs els recursos per fer-ho” son dues de les principals premisses que segueix. També vam visitar la tomba d’en Vicenç, una tomba humil, al costat d’un dels hospitals de la fundació.
I apa, després d’aquets dies magnífics i tant intensos, vam començar a marxar de la India. Tren cap a Bangalore, nit a la ciutat, tren cap a Chennai, dia a la ciutat, nit a l’aeroport i cap a Colombo, Realement hem arribat planxats pero ara, Sri Lanka, tot un país per descobrir en tot just una setmana!
Per cert, qui visiti o hagi visitat la India podrà corroborar això: a tot arreu hi ha sabates perdudes, sandalies sense amo abandonades a cada raco de la India….es per això que tanta gent va descalça a la India? Van perdent les sabates pel carrer?

Anuncis

4 Respostes

  1. Ei! Nosaltres ja som a casa, ja se’ns ha acabat el viatge, i comença la dura etapa de tornar a la feina. Anirem connectant per saber de vosaltres. Disfruteu molt del viatge i l’aventura.
    Una abraçada!

  2. Bones tardes,som el Menorqui que segueix el vostre viatge,vull felicitar.vos ja que les vostres vivencies son molt interesants,veig tanbè totes unes actituds de curiositat,solidaritat,comprensiò,desig de coneixe no unicament el paisatge, tanbè el” paisatge” huma tant important.A menorca rebem bastant de turisme, anglès,aleman, italia,espanyol, catala, i et dones conte que ia gent que es pase quince dies sensa sortir de l’apartament,la piscina la platge i poques coses mès, fa rabia no tenir punts de contacte,porer intercanviar informaciò, sebre com viuen, explicar-lis com vivim.
    No se qui escriu del dos, pero la narraciò es molt bona, fluida,concreta,engrescadora.Ben segur pot ser la base d’un llibre molt polit.
    Una forta abraçada.

  3. La India… i continueu caminant… Quasi cinc mesos de viatge.
    Buff!! Tantes preguntes a fer-vos i tantes ganes d’escoltar-vos. Molts petons, tiets, germans, cunyats.

  4. olÉEEEE!!!

    que bó, anar a fer el “trepa” a l’india!! es que estem per tot arreu ostia!

    Una abraçada!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: