Vietnam del Nord, la jungla!!!

Doncs si, havent recorregut el país de sud a nord podem afirmar que per aquí dalt són bastant més agressius que pel sud, sobretot a Hanoi.

Els dies a Hué es van limitar a contemplar una mica la fortalesa, darrera una cortina de pluja, i sortir de l’hotel de tant en tant per degustar els boníssim plats vietnamites de diferents restaurants de la ciutat. Sobretot del Tam Thien,un restaurantet d’un vietnamita sordmut molt simpàtic i que feien uns pancakes de banana and chocolate deliciosos!

Creuant els dits perquè canvies el temps, ens vam  dirigir cap a Nim Binh, molta gent ens havia recomanat la zona de Tam Coc amb unes formacions de roca semblants a les de Halong però a les vores d’un riu on et porten a bord d’una barqueta de rems i on  també vam poder fer unes quantes excursions amb bicicleta per la zona i veure que a aquest fantàstic indret li queden quatre telediaris. Estan construint a marxes forçades per crear una mena de “disneilandia” per turistes amb grans hotels, restaurants de buffet i aquestes coses. A Tam Coc mateix vam conèixer un noi holandès que hi té un petit restaurant amb la seva dona (ella vietnamita) i ell ens ho va confirmar. Al vespre ens vam ajuntar amb una parella d’alemanys que també corrien per allà vam anar-hi a sopar i a veure algun xupitillo de vi d’arròs. Al restaurant també hi havia un home vietnamita de calers, que finalment va asseure’s amb nosaltres i ens va explicar que hi havia un projecte per fer entre altres coses, un camp de golf de 54 forats!!!!(el que vindrien a ser 3 camps junts). Vam passar una vetllada molt agradable tots plegats i fins i tot ens vam plantejar quedar-nos una nit més i celebrar allà la nit de Nadal però finalment vam decidit anar cap a la capital.

Hanoi és una ciutat força gran, tant en habitants com en extensió però la vida es mou bàsicament al casc antic que tranquil·lament es pot recórrer a peu, bé tranquil·lament és un dir. Has d’esquivar les motos que vénen per tots costats, piten continuament i pugen a les voreres per fer adelantaments. Com que les voreres estan plenes de parades o tauletes petites que fan de restaurant o de més motos aparcades, fa gairebé impossible passejar. Hanoi està plena de llacs però n’hi ha un que està justament al centre del casc antic i és el més concorregut. Durant la nit de Nadal vam decidir anar a donar una volta pel costat del llac i ens vam trobar amb una riuada de gent per tots costats, gent fent picnic, nens vestits de pare noel i pràcticament tothom amb gorres vermelles i blanques i celebrant el Nadal tant o més que el que estem acostumats. Fugint una mica de tot això ens vam anar a fotre un bon sopar, aquest cop europeu, per celebrar la festa!

A part d’anar a veure el mausoleu del senyor Ho Chi Min, el jardí botànic, que curiosament és un lloc ple de parelles de nuvis fent-se fotos, i la catedral de St Josep, on tenien muntat un gran pessebre, no vam visitar massa més  de la ciutat.

Una altra cosa que ens va cridar molt l’atenció de Hanoi és que està ple d’agències turístiques. T’organitzen tours per tot i pel que sabem d’altres viatgers i per nosaltres mateixos, cap d’elles et dona garanties de res, és a dir, que habitualment quedes bastant decebut. Nosaltres vam escollir el de l’emblemàtica Badia de Halong. Un conjunt de més de 1900 illes i illetes que segur que mereixen dedicar-hi un parell o tres de dies però com que de nou pintava mal temps, i no volíem marxar del país sense veure-la, vam contractar un tour des del mateix hostal on estàvem. A les 8 del matí ens passaven a buscar i teòricament  passaves cinc horetes voltant per la Badia, que al final es van convertir en tres hores, visita de dos botigues i tot i que el dinar anava inclòs paraven davant d’un lloc per comprar peix i abans d’anar a les coves que també estaven incloses al tour oferien una excursió extra amb barqueta per una cova d’aigua….vaja, una mica desastre i un dia molt llarg però tot i amb boira, val a dir que l’indret és realment espectacular i de ben segur que si mai tornem, hi passarem més dies!!! Pel que vam veure a qui els agrada molt fer aquests tours d’un dia són als asiàtics, a la nostra excursió eren gairebé tots japonesos i coreans.

Després d’un dia voltant per la city i un altre d’excursió vam veure que Hanoi no ens aportava massa res i  com que no teníem intenció d’anar cap a les muntanyes de Sapa, doncs seguia fent fred i ens quedaven pocs dies de visat, vam decidir creuar cap a Lao per passar-hi el fi d’any i canviar una mica d’aires.

Bon Nadal !!!!!

HOla a tothom!!! Encara que aquest any no estem amb vosaltres per compratir els típics sopars, els amics invisibles, els riures i en general tots  els dies de festa i xerinol·la, que sapigueu que us portem a tots al cor i que pensem molt en tots!!!

Un petonàs enormeeeeee des de Vietnam….

Hem trobat una petita mama noel que us desitja molt bon Nadal !!!!

Alguna pregunta més?

Estem a Hue, al bell mig de Vietnam, i profitant un temps horrible, de pluja i més pluja, hem penjat un parell de novetats al blog! Per una banda una nova pestanya, l’APM?, on esperem poder respondre totes, si totes, les vostres preguntes, sobre el viatge, nosaltres, consells….el que sigui. Per altra banda actualitzem les cuines, que les teniem un pel abandonades, afegint Sri Lanka i Cambotja!

Petons!!! Ja s’acosten les festes!!!

Rodamon i torna al Born, tot passant pel Mekong!

Si senyors, ja estem al centre de Vietnam, més concretament a Hoi An, un poble preciós, turístic, però preciós. Ja fa un grapat de dies que correm per terres vietnamites, aquestes terres que ves a saber per quins motius es van veure emmerdades en una guerra ara ja fa cinquanta anys, una guerra que va durar disset anys, i que a nosaltres ens ha arribat a través dels “flims” americans….no cal dir que aquí, sota el règim comunista (un pel destil•lat, com a mínim pel que com a turista es percep….suposo que serà diferent si ets un ciutadà), la visió del que va passar és bastant diferent. Sigui com sigui, costa molt no posicionar-se, el que està clar és que aquí, en aquesta guerra els que van perdre van ser els americans, però els qui la van patir van ser els vietnamites… es va abusar de bombes (encara hi ha moltes zones del país amb munició que no ha explotat), es van utilitzar bombes de Napalm per cremar la selva, cremant conseqüentment nuclis habitats, camps i persones, i es van utilitzar massivament armes químiques, com el gas taronja, que encara te conseqüències en la població civil, fent que hi hagi gran quantitat de gent amb malformacions, deficiències psíquiques i tot de coses així. Sembla que no fa massa es va condemnar a Estats Units per haver creat una guerra il•legal ( no oblidem que Vietnam era un país sobirà, que no havia atacat ningú) i haver utilitzat armes il•legals massivament.

Sigui com sigui, sembla que aquí els vietnamites han perdonat. La gent és molt agradable i simpàtica. Anar voltant per un lloc turístic no deixa de ser com a qualsevol altre lloc del món, ells volen vendre i t’atabalen. A la que surts cap a llocs normals, la gent es encantadora, acollidora i fins i tot vergonyosa, una vergonya poruga.
Vam entrar al país des de Cambotja pel riu Mekong, aquest riu immens que desemboca a Vietnam tot creant un delta preciós. Poder passar entre els dos països tot passejant amb una barqueta és una experiència que recomanem a tothom qui passi per aquí. És una excursió que pot portar tot el dia, però que sens dubte et fa arribar relaxat a l’altre banda de la frontera. Un cop entres a Vietnam, el passegi passa per la xarxa de canals que formen el delta, fins arribar a Chau Doc, un petit poble sense cap encant meravellós. I d’aquí a voltar pel delta i els seus canals. Hem visitat Chau Doc, Can Tho i Ben Tre amb un nano de Múrcia, en Pepe, que varem conèixer a la frontera. Sens dubte, del que hem conegut, és a Can Tho on s’ha d’anar. Aquest poble a la vora del riu ofereix la possibilitat de visitar mercats flotants de veritat, on la gent passa de tu i es dediquen a vendre coses entre ells, no els hi importen els turistes. A més, vam tenir la sort de visitar també una fàbrica de noddles, els fideus d’arròs típics d’aquí, però això ja ho explicarem al menjar…només dir que era molt rústic! De fet aquí tot es molt rústic, modern però rústic…es un país de contrastos…el que si que són sens dubte és polits. Netegen tot, a tot hora. Els mercats, plens de menjar fresc no fan gens d’olor, els carrers, sense massa papereres estan nets (cremen les deixalles per les nits a la vorera)….es un plaer, doncs et fa sentir segur, tant a l’hora de menjar com a la de passejar.
Bé, deixant el delta del Mekong i la seva vida rural, els seus camps d’arròs i les seves cases sobre l’aigua, vam arribar a Ho Chi Min (Saigon), una mega ciutat, sense massa encant però amb molta vida al carrer…sortint del carrer turístic, molt turístic, es fàcil moure’s. El museu sobre la guerra, de la que ja hem parlat abans, es força interessant…com a dada extra, dir que tot aprofitant la guerra de Vietnam, estats units també va farcir de bombes Laos, moltes de les quals encara no han explotat…però bé, aquesta guerra ni tan sols va existir oficialment. Bé, Saigon s’ha de visitar però no pas perdre-hi massa temps. Així que autobús i cap a la muntanya. És increïble que Vietnam tingui aquesta part interior tant desconeguda. En un tres i no res (vuit hores de bus) ens trobàvem a Dalat, un poble de muntanya (1500m) força freaky. És un punt turístic, on pots visitar amb un guia motoritzat tot de coses estrambòtiques, com la casa boja, el vall de l’amor, on uns vietnamites amb poni i vestits de cowboy faran les teves delícies, o observar el llac on un gran cor fet de flors roses i blanques et desitjarà bon Nadal…be, sigui com sigui, es un lloc agradable lluny de la costa. Nosaltres vam fer el tour pel nostre comte, així que ni cowboys ni res, i varem fer una excursioneta per un parc natural format per cinc pics volcànics. Una bona caminada per passar el dia. El més interessant va passa desprès. Aquestes zones estan habitades per altres ètnies, així que tot circulant per la carretereta, travesses els seus pobles, que son diferents però res d’especial. Ens vam aturar a un, i ves per on que tot d’una buscant un lloc per dinar ens vam trobar al vell mig d’una celebració local (una boda o un bateig, no ens va quedar clar) i ens vam donar de menjar i beure, van fer ballar a la Laura i vam seure a la taula presidencial (bé, de fet van ser la parella homenatjada la que va venir a seure a la nostra taula…). Tot una experiència per nosaltres, sobretot veure que tot i no entendre’ns i no tenir tants recursos, era la seva festa i es sentien orgullosos de poder-nos-hi convidar. De fet, pel que vam entendre, marxar sense fer un mos era una falta de respecte, però si et menjaves tot el que et servien, llavors significava que encara tenies gana i te’n servien més…total, que allí vam estar, tot gaudint d’una celebració local….després, sobre la petita moto que havíem llogat, també de casualitat, ens vam aturar just davant d’un temple, on unes dones grans, “abuelitas”, es dedicaven a fabricar encens. Tot un altre experiència, veure tot el procés, des de les flors assecant-se fins al producte final, les bengales de encens.
I rés, més autobús, una mica de tren (preciós viatge trajecte entre camps d’arròs) i de nou a la costa, aquí a Hoi An, on només passejant pels carrers plens de botiguetes i pel centre històric declarat patrimoni de la humanitat per la Unesco, ja fas el dia. Ah, si! Aquí a prop es poden visitar les muntanyes de Marbre, unes petites formacions de l’estil dibuixos animats japonesos, on hi ha un conjunt de coves i temples realment bonics, val la pena visitar-los.
I res, això es tot per avui….demà o passat esperem penjar una nova pestanya al blog on puguem contestar totes les vostres preguntes i curiositats, que no son poques, però que ens fa molta il•lusió que ens feu arribar!
Com a dada extra, comentar que ningú es sorprengui quant a Vietnam les coses tinguin un preu però a tu en concret et vulguin fer pagar una mica més…depenent de les ganes que tinguis de discutir ho pots pagar o no, però el que està clar es que en la majoria dels casos ells no baixen del burro, es a dir que prefereixen no vendre-ho que no pas donar-t’ho pel preu real…el millor es no comprar-ho i anar a la botigueta següent. Això passa amb l’aigua, el tabac, les entrades a llocs turísitcs, bitllets de bus local…de vegades no et queda més remei (en el cas del autobus) que mantenir-te ferm en la teva postura fins que acceptin els diners que els hi penses pagar.
Apa, una abraçada!

El reclam d’Angkor

La tirada de Bangkok a Siem Reap, a Camboja, després del partit del Barça-Madrid (1 a 0, pallissa històrica!!!), va ser dura…havíem dormit poques hores i com sol passar amb les coses organitzades mai són el que et prometen, així que aguantant com a campions més hores de les esperades, vam començar la visita per la capital de l’imperi Khmer. Sí, Siem Reap, encara que no és la capital del país n’és la ciutat més visitada. A pocs quilometres dels famosos temples d’Angkor és una parada obligatòria. Ens vam donar un dia de relax abans d’anar a visitar els temples però vam aprofitar per pedalar una mica entre els camps d’arròs, les cases alçades i els preciosos paisatges de les rodalies. Tothom recomanava la sortida del sol i això volia dir matinar de valent. Així que, després de degustar algun plat de cuina cambodjana només ens quedava agafar forces per l’endemà. Encara sent negra nit xino-xano amb bicicleta vam arribar al temple gran: AngkoWat. És preciós, impressionant però és com tot…hi havia tanta gent amunt i a vall, tants flashos i tant poc silenci que la màgia de la sortida del sol és va quedar en un no res. El que vam gaudir més va ser el temple de Bayon. Grans cares fetes amb pedra que observen i vigilen per tot arreu i la fantàstica llum de primera hora del matí van recompensar els esforços. Al nostre ritme vam anar fent tot el circuit petit, d’uns 17 km tot parant als temples que ens venien de camí. La veritat és que si la intenció és veure molts temples val la pena estar-hi almenys tres dies. N’hi ha moltíssim i alguns estan a més de 35km de l’entrada!! Però això ja depèn dels interessos de cadascú.

A part dels temples, Siem Reap té molta vida. Hi ha un mercat nocturn on hi pots trobar souvenirs de tot tipus, bars, restaurants i supermercats oberts a tota hora i fins i tot hi pots fer cursos de cuina. Vaja, un lloc realment turístic.
El segon lloc que vam trepitjar va ser Kratie. És una població molt més tranquil.la, a la riba del Mekong, on hi ha moltes coses a fer pels voltant i des d’on és fàcil obsevar dofins d’aigua dolça, els Irrawaddy, una espècie en perill d’extinció. Vam llogar una moto i ens vam perdre una mica per pobles petits a peu de carretera fins a una pagoda que és famosa per tenir 100 columnes. En l’època del Khmer Roig la van destrossar tota però l’han reconstruït i realment és interessant de veure. Els petits poblats de peu de carretera són espectaculars. Cases de fusta i palla, altres de ciment i la gent fent tota la vida al carrer.
La moda de les noies cambojanes és si més no curiosa. Es vesteixen amb el que nosaltres entenem com a pijama,d’aquells d’ossets o dibuixos infantils i gairebé sempre porten els seus mocadors de quadres col•locats de mil maneres diferents segons el que facin. Al voltant del cap per anar al camp, al coll si passegen pel carrer, cobrint la boca per anar amb bicicleta o amb moto amunt i avall. Tot plegat, és una imatge típica de postal.
Els cambojans en general no són simpàtics, costa arrancar-los una rialla, fins i tot als nens i evidentment té una raó. El seu caràcter està molt marcat pel seu passat. Fa només 25 anys van patir una guerra civil i després un règim marxista molt dur, el Khmer Roig, que enviava a la gent de les ciutats a treballar al camp, va abolir la propietat privada i torturava i matava famílies senceres sense motiu. Vam coincidir amb un home en un llarg trajecte de bus i ens va explicar que en general no els agrada viatjar, que tenen una obsessió per treballar, guanyar diners i comprar or perquè tenen por de que la historia es repeteixi. Actualment tenen una “democràcia” però els membres del govern es dediquen a enriquir-se i el país viu pràcticament de les ajudes d’altres països com Japó o Korea.
L’Últim lloc que vam visitar va ser la capital, Phon Penh. És una ciutat gran, plena de motos tant circulant com aparcades a les voreres. A la vora del riu hi ha la zona més turística plena de bars, restaurants i amb més vidilla però cap al centre apareixen petits carrerons, gent menjant a qualsevol racó i els carrers atrotinats.
En un petit turó hi ha un temple budista i un parc molt agradable per fer-hi una bona passejada i contemplar els enormes micos que hi ronden demanant menjar als visitants.
La visita obligada són els “camps de la mort”, als afores de la ciutat, on els homes del Khmer roig, el famós Pol Pot i companyia, portaven als presoners per executar-los. Un monument ple d’ossos i de calaveres ret memorial als centenars de milers de víctimes i un petit museu explica les atrocitats que s’hi van arribar a produir.
Novament a Phon Penh, ens hem anat retrobant amb antics coneguts de viatge. Primer a l’hostal, amb un noi que vam creuar-nos a Uzbekistan, després a un dels bars a la vora del riu vam trobar a un noi japonès amb qui vam veure el partit a Bangkok i finalment al Peter, un veterà viatger amb qui vam creuar Pakistan.
Però si hi ha alguna cosa ens ha sorprès molt a Camboja és la manera de viatjar. Sembla que al contrari de tots els països que hem anat visitant, aquí és més barat comprar tours organitzats que buscar pel teu compte el transport local. Ja creuant cap a Vietnam ho hem pogut comprovar. Nosaltres ho hem fet per lliure i ha estat genial perquè recórrer el Mekong amb una llanxa a tota castanya va estar molt bé però vam acabar pagant una mica més que qui ho encarregava a l’hotel. A més, en general, tot es fa pagar i t’ofereixen ben poc a canvi. Els temples d’Angkor estan molt bé però…almenys un mapa amb el preu de l’entrada seria d’agrair….