Tailandia, same same but diferent

Marxar de Laos ens feia una mica de mandra però teníem ganes d’arribar a les platges de Tailàndia i abans volíem veure una mica del nord del país també així que just després del trekking vam decidir creuar la frontera, una frontera natural, el riu que separa dos països i on sorprenentment, trobes una manera de fer de la gent completament diferent. Ni millor ni pitjor però diferent. Estan molt més dedicats al turisme, hi ha restaurants occidentals a tot arreu, els 7/11 (supermercats més famosos del país), aeròbic al carrer, parlen més anglès i hi ha europeus instal•lats a tot arreu. Curiosament, tot just creuar la frontera ens van rebre d’una manera que ens va fer sentir com a casa: vam seure per sopar després de dutxar-nos, i mentre esperavem el menjar va començar a sonar l’Albert Pla! Increïble! Tota una casualitat, no?
Total, que ens dirigíem a Chiang Mai, la ciutat cultural del nord. Es diu que hi ha més temples aquí que a Bangkok, es poden fer cursos de tot: cuina, meditació…també hi ha moltíssimes llibreries i un mercat nocturn els diumenges que ocupa gairebé la meitat del casc antic on pots menjar de tot, comprar artesania tribal i coses no tant artesanals però realment sorprenents, fins i tot es poden veure espectacles gratuïts. Un dia vam llogar una bici, estàvem acostumats a pedalar tranquil•lament per Laos i definitivament, Tailàndia no és el mateix. Quin estres de dia!!! Cotxes per tot arreu que no paraven, no hi ha passos de zebra…ahhh Vam acabar agotats! Però vam veure la gran estupa i un Wat (temple) molt gran que està enmig d’un bosc molt guapo.
De Chiang Mai vam anar a Pak Chong, ens havien recomanat el parc natural de Kao Yai i després de l’experiència de caminar per la selva a Laos ens va semblar molt interessant poder veure animals en llibertat. El tema és que, com a gairebé tot el país, el que volen és turisme organitzat, i hi ha diferents resorts que organitzen unes caminades nocturnes molt xules i veus molts animals però si ho vols fer pel teu compte, com nosaltres, resulta una mica complicat. El parc és enorme, des d’on et deixa el bus fins a les oficines centrals hi ha 14 km i cap tipus de transport així que ens vam passar el dia fent autostop. Ja vam veure coses però potser ens va decepcionar una mica perquè l’entrada era cara i no oferien cap servei.
De nou a Bkk, teníem que recollir el nou passaport del Victor ( l’altre li caducava i ja el tenía pràcticament ple!). Ens vam trobar de nou amb l’Àlex, vam passejar pels centres comercials més moderns de la ciutat i al vespre ens vam trobar amb la Cris, el Ricky (el primer lector del blogg que coneixem en persona, i de casualitat) i en David. Tots junts vam sopar, fer unes quantes cervesetes i molts riures!
I de la capital cap a les illes, que son l’atractiu turístic per excel•lència del país!! La veritat és que no teníem massa clar quina illa escollir i una mica per recomanacions de viatgers, una mica per estar més a prop de Malasia vam triar Ko Lipe. Ens va costar gairebé tot un dia arribar-hi i el ferry barat no és, però, és que el paradís no té preu!!!

Ko lipe és una illa molt petita, només un parell de km de diàmetre, caminant s’arriba a tot arreu i forma part d’un parc natural marí.
El primer occidental que va arribar a la illa va ser un Alemany i només fa vint anys, fins fa 10 anys no hi havia encara pràcticament res i ha estat des de fa dos o tres anys que han començat a obrir-la massivament al turisme, pel nostre entendre un pel massa i tot perquè com passa normalment, quan aquestes coses es descontrolen perden l’encant i el cúmul d’escombreries en algunes parts de l’illa comencen a ser un greu problema.
A Ko Lipe vam llogar un bungalow de bambú molt ben equipat, vam descobrir unes platges de pel•lícula, vam conèixer una gent genial ( Valeria, Lucky, Loe, Yolanda, Sergio i Michelle), vam jugar un torneig de tenis a la platja, vam fer snorkeling ( a menys de 10 metres de la platja hi havia tants peixos que ens semblava que estavem veient un documental) i com ja teníem pensat, vam fer submarinisme!! Quina passada!! Vam fer dues immersions, la primera, entre els nervis i que ens vam posar enmig d’una corrent d’aigua, va ser com estar dins d’una rentadora però la segona molt tranquil•la, veient peixos de colors, muntanyes de corall i tot un món amagat sota l’agua, és fantàstic! Aquí si que sería un lloc per relaxar-se una quants dies però la nostra visa de Tailàndia acabava ahir així que…a moure’s!!! Desprès de quatre dies al paradís, tocava rodar de nou, aquest cop cap a Malasia, des de on escrivim ara…un petó ben fort a tots!!! Ah, i si voleu perdre-us per una illa impressionant…busqueu per Tailàndia que n’hi ha varies!

Anuncis

Descobrint Laos

Sempre que sentia parlar de Laos em recordava d’aquell ministre, en Roldan, que va fugir amb els diners i mesos després el van trobar en aquest país quan jo era adolescent. La veritat és que mai no m’havia interessat massa per saber-ne més, suposo que abans de saber que hi passaríem ni tan sols tenia una imatge mental de on quedava exactament….i el fet es que aquest país tan similar a Itàlia (en la forma que te sobre el mapa, es clar) ens ha sorprès molt i molt gratament. Tant bon punt varem arribar-hi vam notar una tranquil·litat que distava molt de l’estrès i l’agressivitat Vietnamita en el tracte. El fet d’haver de despertar el comissari d’aduanes per tal de que ens fes els visats denotava un altre tarannà, un altre ritme.

Tan bon punt vam passar la frontera (molt fàcil en quant a tràmits) vam fer nit al primer poble important del país en aquella zona, Lak Sao. Un poble de carretera sense massa més interes que estar prop de Vietnam. I d’allí ja vam fer via cap a Vientian, la capital. Faltaven dos dies per fi d’any i la nostra intenció era anar una mica més al nord a celebrar-ho, a Luang Prabang, una població que és Patrimoni de la Humanitat, però la veritat és que Vientian ens va atrapar. És una ciutat petita, gairebé podríem dir que és un poble gran, i clar, es fa estrany que sigui la capital del país. Allí es respira tranquil·litat, com a tot el país, i a més hi ha totes les facilitats. Vam passar els dies de relax, visitant temples budistes, estupes i monuments d’estil comunistes (aquí ho son de comunistes, encara que tot visitant-ho no ho sembli, la veritat) en honor al Soldat Desconegut i coses així. El fi d’any i tota la pesca, com ja vam explicar, va ser tranquil i diferent. I bé, ja entrats al nou any vam agafar l’autobús cap a Luang Prabang. Entre les dues poblacions (10 hores d’autobús) hi ha un altre poble important, Vang Vieng, que es veu que es una mena de Las Vegas del país, és a dir una Zona Especial Turística, on la gent hi va a emborratxar-se i a fer tot allò que a casa seva no pot fer….de fet, entre les moltes “activitats” que s’ofereixen allí la més famosa és el Tubbing, que no és altre cosa que fer un descens en flotador gegant pel riu tot parant de barra en barra pel riu bevent cubates i més cubates per arribar al final borratxo com una cuba…¿curiós, lamentable? Sigui el que sigui, hi ha molta, moltissima gent que hi va des de Europa, Amèrica i Austràlia….

Bé, nosaltres arribàvem de matinada a Luang Prabang, i ves per on que allí cada matí els monjos dels temples budistes (que n’hi ha moltíssim, de temples i de monjos) surten en processió pels carrers del poble a recollir el menjar que la gent els ofereix, el carreguen a una carmanyola que porten i tornen cap al temple. És molt curiós, i molt maco de veure la veritat, i a més, com ens va agafar de sorpresa, encara ens va fer sentir més afortunats.

Ja pel poble, doncs que explicar? És un poble preciós format per antigues cases colonials franceses on hi pots trobar totes les facilitats occidentals però també la cuina i la vida local original. Passejar-hi t’omple de goig. Allí a prop són molt famoses unes cascades, i un dels dies i vam fer cap. Són a uns 35 kilòmetres, així que vam decidir-nos per arribar-hi amb bicicleta, i tot i que va ser dur, molt dur, va valer molt la pena. Poder passejar pel mig dels camps d’arròs, gaudir dels paisatges i arribar als salts d’aigua fets una piltrafa i acte seguit fer un banyet en un toll d’aigües turqueses val qualsevol esforç. Com veureu a les fotos, les cascades eren realment paradisíaques, estaven formades per una de molt grossa i desprès quatre o cinc més de petites que formaven les piscines on la gent es banyava, tot un  luxe. 

I apa, d’aquí encara més cap al nord, a Luang Nam Tha, una petita població ja a tocar de les fronteres amb Xina, Myanmar i Tailàndia. Al voltant d’aquesta població hi ha, distribuïdes per les muntanyes, moltes viles i pobles habitades per les gents de les diferents minories ètniques de la zona i és un bon punt base per fer trekkings tant pel Parc Natural que envolta el poble com per arribar a les viles d’aquesta gent. Nosaltres ens vam decidir per fer un trekking de dos dies tot fent nit a una vila Akhan, i l’experiència va ser increïble. No vam caminar més de 3 o 4 hores al dia, però vam fer-ho pel mig de la jungla verge i amb un guia que ens explicava gran quantitat de coses sobre la vida tradicional i les medicines naturals que podíem trobar en les plantes que ens rodejaven. La nit a la vila va ser tranquil·la. Tenint en compte que ja estan habituats a rebre “visites” i que la carretera més propera està a una hora amb moto per un camí de cabres, el poble no ha perdut la seva essència: viuen de forma tradicional. Es beneficien dels diners que amb els trekking ingressen en la comunitat tot donat allotjament als turistes. Alguns dels habitants es sorprenen quan passeges pel poble, d’altres s’interessen i et demanen que els facis fotos i els nens es sorprenen molt de veure estranys.

I bé, així va ser com aquets dos rodamóns van passar aquets dotze dies descobrint una petita part d’un gran i sorprenent país i van entrar amb moltes ganes a aquest nou any 2010! Una abraçada o tothom!

PD: per cert, de ben poc no varem estar a Vientian mentre es celebraven els 25ens jocs del Sudest Asiàtic (SEA Games), una mena de jocs olímpics amb esports típics de les contrades. Aixi i tot, amb els que si varem coincidir, com veureu a les fotos, son amb el Champa i la Champi, les mascotes…. J.

Frontera Vietnam-Laos, evitant el bus interminable….

Tothom qui ha creuat des de Vietnam a  Laos ens ha dit que els busos directes que van de Hanoi a Vientiane o el que va a Luang Prabang s’han convertit en les experiències més horroroses que han passat viatjant. Se suposa que són 24 hores de bus però que la majoria de vegades s’acaben convertint en gairebé 36 hores, poques parades per menjar o anar al lavabo, autobusos que s’espatllen i alguns, fins i tot han hagut d’empènyer una mica. Vaja que com suposareu, no en teníem massa ganes. Així que…vam buscar un pla alternatiu.

Per arribar a la frontera que ens quedava més a prop de Hanoi, la carretera està molt malament i també suposa unes 15 horetes de bus. Com que no teníem els visats per Lao i sabíem segur que a la frontera de Cao Treu els feien vam decidir agafar aquesta via. El camí semblava fàcil. De Hanoi a Vinh amb tren (6h) dormir allà i l’endemà agafar un bus fins a Trung Tam, una furgo per fer els 30 km fins a la frontera i pel que semblava a la part laosiana no hi havia d’haver problemes amb el transport. Però bé, una cosa són els plans i l’altre…la realitat.

Per començar, vam anar a l’estació de trens i no hi havia bitllets fins a Vinh, tot ple. Començàvem bé! I ara que? Canvi de plans?? El tema era que volíem estar a Luang Prabang per fi d’any i si perdíem més dies no hi arribaríem. Després d’uns moments de crisi, el Victor va proposar anar-hi amb bus i si si…vam agafar un bus interurbà fins l’estació de busos i un cop allà, la feina va ser nostra per trobar una furgoneta que ens portés a Vinh. A Hanoi hi ha varies estacions i segons on vas has d’anar a una o a una altra estació, pel que vam deduir després, no estàvem a la correcta.

Finalment, i descartant un autobús pudent i que anava carregat de sacs, de tal manera que ja no hi havia ni passadís entre els seients, vam agafar una furgoneta. Ens va dir que parava abans però que ens portaria a Vinh si li pagàvem una mica més. Com habitualment fem, li vam dir que li pagaríem a l’arribar però estàvem molt insistents així que li vam pagar un dels dos bitllets per fer-los callar. Només per sortir de l’estació va trigar gairebé una hora. La furgoneta anava circulant pel garatge, esquivant les altres furgonetes. Com ja és habitual el viatge no comença fins que no estan tots els seients ocupats de manera que a vegades es posen molt agressius per captar passatgers. Encara abans de sortir de l’aparcament, vam veure com empenyien a entrar a la furgo a una pobre noia, li prenien la bossa i fins que nosaltres no vam posar-nos a defensar-la no la van deixar estar. Realment agafar un microbús d’aquests és la jungla.

Bé, el trajecte va ser ràpid, anava pujant i baixant gent però el conductor li fotia canya i amb tres horetes vam ser a on deia el rètol que seria el final de trajecte. Vam dir que nosaltres havíem quedat que ens portava a Vinh però…com si sentissin ploure. Resulta que els que negocien amb tu després no pugen al bus, que si apareix algú que sembla que parla anglès i et vol ajudar també acostuma a ser part de la trama i que el que ven els tiquets no té res a veure amb el conductor…un jaleo que no es deuen aclarir ni ells però que al que t’acaben fotent és a tu. El fet és que no els vam pagar res més i vam anar a buscar una altra furgo cap a Vinh. I aquesta encara va ser pitjor. El que venia els tiquets era un mal educat de cuidado, tot el viatge mofant-se de nosaltres, ens demanava que paguéssim el doble que el preu normal, durant les quatre o cinc horetes que va durar el trajecte no va parar ni un moment d’emprenyar. Cridant com un energumen, estirant a la gent que volia pujar i apilonant-los uns sobre els altres, posant la musica del mòbil a tota castanya i cada deu min demanant-nos que paguéssim. La veritat és que gairebé era per baixar a mig camí i agafar-ne una altra. El més dur del cas és que la resta de passatgers acotaven el cap de la vergonya que passaven però ningú va ser capaç de dir-li res.

Finalment ens vam plantar a Vinh ja era fosc i estàvem rebentats,sobretot mentalment. Buscar un allotjament, sopar una mica i apa. Al dia següent a les set del matí ja érem camí a la parada del bus. No estàvem segurs d’on era l’estació i cada cop que preguntàvem ens embolicaven més. Després de caminar una mica, vam parar a un hotel bo i allà ens van donar la informació correcte. Teòricament el trajecte del dia anterior era el fàcil i aquest havia de ser més complicat però en el nostre cas va ser el  contrari.  Només arribar a l’estació ja hi havia els busos cap a Trung Tam a 30 km de la frontera i no vam esperar més de deu minuts per marxar. Ens va dir que ens portaria fins a la frontera, Cao Treo, vam dir que pagaríem al final i cap problema. Vaja, que estàvem sorpresos i tot de tanta amabilitat. Tot va anar sobre rodes, vam gaudir d’un paisatge magnífic i un cop a destí ens van canviar de furgo per anar fins la frontera sense ni intentar-nos pirulejar ni res.

Arribats al pas fronterer hi havia una boira que no es veia res de res. Una mica perduts vam arribar a la banda vietnamita perquè ens posessin el segell de sortida,ja havíem estat advertits de que ens demanarien un dollar pel segell. Vam començar de bones dient que enlloc et cobren pel segell  de sortida i vam acabar dient-los que eren una colla de corruptes tots plegats. Sense moure’ns de la finestreta i amb el braç allargat ensenyant el passaport, finalment vam aconseguir el segell i com que l’oficial havia trencat una de les nostres fundes de passaport, ens va acabar donant 1000 DVN , una misèria evidentment però és graciós que ja van dos fronteres on ens donen calers!!!

La banda de Lao era la que ens feia més por, ens havíen de fer el visat i si per alguna d’aquelles coses ens deien que no, ens quedàvem en tierra de nadie. Sorprenent l’eficàcia dels oficials de Lao! Tret de que vam haver de despertar literalment al tio que feia els visats, en menys de 15 min havíem passat la frontera i ens havien fet visats.

Això demostra el morro que tenen alguns països que et diuen que el visat triga una setmana o més.

Un cop a Lao el nostre destí era Laksao, a 35 km. Teòricament no havíem de tenir problemes per trobar transport fins allà però…diguéssim que per no voler pagar 4 dollars vam perdre la nostra única oportunitat. Vam fer més de 3km caminant, fins que una parella que venien de buscar canyes de palmera ens van oferir portar-nos un tros, vam fer amb ells la meitat del camí, després caminant un parell de km més fins que un segon cotxe després de passar de llarg, s’ho va repensar i va recular per venir-nos a buscar. Tant l’estona que vam caminar com quan vam anar de paquets vam veure uns paisatges preciosos, vam trobar una gent encantadora i un país molt més tranquil que esperem descobrir properament. 

A Laksao vam fer el de sempre, buscar habitació i un lloc per dinar. També vam donar una volteta pel mercat, impressionant veure esquirols, rates i ocellets enmig dels tomàquets i les cebes!!! Amb la conya se’ns van fer gairebé les cinc de la tarda i com que ens havíem de llevar molt aviat vam decidir canviar els horaris i anar a dormir ben d’hora.

La última etapa no tenia secret, un bus ens portaria directament de Laksao a Vientien, capital de Lao, així que després de 8 horetes ja érem a la capital on segurament farem una parada i hi passarem el fi d’any!!!

QUE ENTREU AMB BON PEU AL 2010!

Família, no podíem començar l’any sense felicitar-vos a tots i desitjar-vos una bona entrada d’any i que el 2010 us sigui fantàstic!!! Nosaltres vam entrar a l’any nou unes 6 horetes abans que la majoria de vosaltres, i aquí a Vientian, Laos, vam gaudir d’una petita festa concert a la plaça major, amb un compte enrere musical acompanyats de dos amiguets d’Australia i tot de gent d’arreu del món (Suecs, Xinesos, Japoneos, Laosians, Noruecs, Anglesos….), tot això desprès de regalar-nos un magnífic sopar en un petit restaurantet francès….en definitiva, la nostra entrada d’any va ser tranquil•la (aquí tan bon punt van acabar les campanades va acabar la festa….) i molt agradable. Molts petons a tots i totes, a la família, sobretot, als amics que aneu llegint i animant i també a tots aquets companys que sembla que ens aneu seguint pel blog i que també ens aneu escrivint tot i no que no ens coneixem personalment….ens fa molta il•lusió saber de vosaltres i ens anima a seguir escrivint més i més!!!! Mooooooooooooooooooooooooolt boooooon any 2010!!!!!!!!!!!