Frontera Vietnam-Laos, evitant el bus interminable….

Tothom qui ha creuat des de Vietnam a  Laos ens ha dit que els busos directes que van de Hanoi a Vientiane o el que va a Luang Prabang s’han convertit en les experiències més horroroses que han passat viatjant. Se suposa que són 24 hores de bus però que la majoria de vegades s’acaben convertint en gairebé 36 hores, poques parades per menjar o anar al lavabo, autobusos que s’espatllen i alguns, fins i tot han hagut d’empènyer una mica. Vaja que com suposareu, no en teníem massa ganes. Així que…vam buscar un pla alternatiu.

Per arribar a la frontera que ens quedava més a prop de Hanoi, la carretera està molt malament i també suposa unes 15 horetes de bus. Com que no teníem els visats per Lao i sabíem segur que a la frontera de Cao Treu els feien vam decidir agafar aquesta via. El camí semblava fàcil. De Hanoi a Vinh amb tren (6h) dormir allà i l’endemà agafar un bus fins a Trung Tam, una furgo per fer els 30 km fins a la frontera i pel que semblava a la part laosiana no hi havia d’haver problemes amb el transport. Però bé, una cosa són els plans i l’altre…la realitat.

Per començar, vam anar a l’estació de trens i no hi havia bitllets fins a Vinh, tot ple. Començàvem bé! I ara que? Canvi de plans?? El tema era que volíem estar a Luang Prabang per fi d’any i si perdíem més dies no hi arribaríem. Després d’uns moments de crisi, el Victor va proposar anar-hi amb bus i si si…vam agafar un bus interurbà fins l’estació de busos i un cop allà, la feina va ser nostra per trobar una furgoneta que ens portés a Vinh. A Hanoi hi ha varies estacions i segons on vas has d’anar a una o a una altra estació, pel que vam deduir després, no estàvem a la correcta.

Finalment, i descartant un autobús pudent i que anava carregat de sacs, de tal manera que ja no hi havia ni passadís entre els seients, vam agafar una furgoneta. Ens va dir que parava abans però que ens portaria a Vinh si li pagàvem una mica més. Com habitualment fem, li vam dir que li pagaríem a l’arribar però estàvem molt insistents així que li vam pagar un dels dos bitllets per fer-los callar. Només per sortir de l’estació va trigar gairebé una hora. La furgoneta anava circulant pel garatge, esquivant les altres furgonetes. Com ja és habitual el viatge no comença fins que no estan tots els seients ocupats de manera que a vegades es posen molt agressius per captar passatgers. Encara abans de sortir de l’aparcament, vam veure com empenyien a entrar a la furgo a una pobre noia, li prenien la bossa i fins que nosaltres no vam posar-nos a defensar-la no la van deixar estar. Realment agafar un microbús d’aquests és la jungla.

Bé, el trajecte va ser ràpid, anava pujant i baixant gent però el conductor li fotia canya i amb tres horetes vam ser a on deia el rètol que seria el final de trajecte. Vam dir que nosaltres havíem quedat que ens portava a Vinh però…com si sentissin ploure. Resulta que els que negocien amb tu després no pugen al bus, que si apareix algú que sembla que parla anglès i et vol ajudar també acostuma a ser part de la trama i que el que ven els tiquets no té res a veure amb el conductor…un jaleo que no es deuen aclarir ni ells però que al que t’acaben fotent és a tu. El fet és que no els vam pagar res més i vam anar a buscar una altra furgo cap a Vinh. I aquesta encara va ser pitjor. El que venia els tiquets era un mal educat de cuidado, tot el viatge mofant-se de nosaltres, ens demanava que paguéssim el doble que el preu normal, durant les quatre o cinc horetes que va durar el trajecte no va parar ni un moment d’emprenyar. Cridant com un energumen, estirant a la gent que volia pujar i apilonant-los uns sobre els altres, posant la musica del mòbil a tota castanya i cada deu min demanant-nos que paguéssim. La veritat és que gairebé era per baixar a mig camí i agafar-ne una altra. El més dur del cas és que la resta de passatgers acotaven el cap de la vergonya que passaven però ningú va ser capaç de dir-li res.

Finalment ens vam plantar a Vinh ja era fosc i estàvem rebentats,sobretot mentalment. Buscar un allotjament, sopar una mica i apa. Al dia següent a les set del matí ja érem camí a la parada del bus. No estàvem segurs d’on era l’estació i cada cop que preguntàvem ens embolicaven més. Després de caminar una mica, vam parar a un hotel bo i allà ens van donar la informació correcte. Teòricament el trajecte del dia anterior era el fàcil i aquest havia de ser més complicat però en el nostre cas va ser el  contrari.  Només arribar a l’estació ja hi havia els busos cap a Trung Tam a 30 km de la frontera i no vam esperar més de deu minuts per marxar. Ens va dir que ens portaria fins a la frontera, Cao Treo, vam dir que pagaríem al final i cap problema. Vaja, que estàvem sorpresos i tot de tanta amabilitat. Tot va anar sobre rodes, vam gaudir d’un paisatge magnífic i un cop a destí ens van canviar de furgo per anar fins la frontera sense ni intentar-nos pirulejar ni res.

Arribats al pas fronterer hi havia una boira que no es veia res de res. Una mica perduts vam arribar a la banda vietnamita perquè ens posessin el segell de sortida,ja havíem estat advertits de que ens demanarien un dollar pel segell. Vam començar de bones dient que enlloc et cobren pel segell  de sortida i vam acabar dient-los que eren una colla de corruptes tots plegats. Sense moure’ns de la finestreta i amb el braç allargat ensenyant el passaport, finalment vam aconseguir el segell i com que l’oficial havia trencat una de les nostres fundes de passaport, ens va acabar donant 1000 DVN , una misèria evidentment però és graciós que ja van dos fronteres on ens donen calers!!!

La banda de Lao era la que ens feia més por, ens havíen de fer el visat i si per alguna d’aquelles coses ens deien que no, ens quedàvem en tierra de nadie. Sorprenent l’eficàcia dels oficials de Lao! Tret de que vam haver de despertar literalment al tio que feia els visats, en menys de 15 min havíem passat la frontera i ens havien fet visats.

Això demostra el morro que tenen alguns països que et diuen que el visat triga una setmana o més.

Un cop a Lao el nostre destí era Laksao, a 35 km. Teòricament no havíem de tenir problemes per trobar transport fins allà però…diguéssim que per no voler pagar 4 dollars vam perdre la nostra única oportunitat. Vam fer més de 3km caminant, fins que una parella que venien de buscar canyes de palmera ens van oferir portar-nos un tros, vam fer amb ells la meitat del camí, després caminant un parell de km més fins que un segon cotxe després de passar de llarg, s’ho va repensar i va recular per venir-nos a buscar. Tant l’estona que vam caminar com quan vam anar de paquets vam veure uns paisatges preciosos, vam trobar una gent encantadora i un país molt més tranquil que esperem descobrir properament. 

A Laksao vam fer el de sempre, buscar habitació i un lloc per dinar. També vam donar una volteta pel mercat, impressionant veure esquirols, rates i ocellets enmig dels tomàquets i les cebes!!! Amb la conya se’ns van fer gairebé les cinc de la tarda i com que ens havíem de llevar molt aviat vam decidir canviar els horaris i anar a dormir ben d’hora.

La última etapa no tenia secret, un bus ens portaria directament de Laksao a Vientien, capital de Lao, així que després de 8 horetes ja érem a la capital on segurament farem una parada i hi passarem el fi d’any!!!

Anuncis

5 Respostes

  1. ¡mare meva! quins problemes? a veure si arribeu aviat a la civilització i deixeu de passar penuries, ja sabeu que per aqui patim molt. Tenim ganes de escoltar-ho tot de viva veu!
    Petonassos

  2. Carai nois!!!! Això és més complicat que renovar-se el carnet de conduir a la campana!!! Ah, per cert, deixeu d’extorisionar als aduaneros, pobra gent! 😉

  3. Sort que ja teniem l´escrit del 31, on ho passaveu molt bé!!!!!
    Ja tinc ganes que arribeu a New Zeland.

    Molts petons i que tingueu sort com fins ara.

    Apa, fins aviat.

  4. Bon any rodamons!

    Molt interessants les aventures per passar de Vietnam a Laos. Jo l’any passat vaig estar per Laos, un país super tranquil, amb uns paisatges espectaculars i una gent molt simpàtica. Gaudiu-lo perquè val la pena. No us perdeu Luang Prabang, i si teniu temps i aneu més al nord, us recomano Nong Khiaw.

    Salut!

  5. Hola chicos!
    que tal esa esperiencia laosiana!

    jejej nosotros cruzamos la froontera por el mismo sitio aunque al reves y despues de mucho discutir acabamos haciendo autostop! jeje
    asi que animo!
    de todas formas se os ve felices y wapisimos asi que a seguir disfrutando!
    nosotros estamos en yakarta!, empezando a cruzarla y viendo sus volcanes.. etc! es flipante.
    a ver si coincidimos pronto!
    Un abrazo!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: