Felicitaaats!

Si, avui faig 32 anys, i com us podeu imaginar no necesito més regals, simplement poder-ho celebrar aquí, a l’altra banda del món, a Wellington, capital de Nova Zelanda, visitant la Weta Cave (on es feien i desfeien els efectes especials i tot això del Senyor dels Anells…), sopant amb la Laura , tot fent temps per agafar el ferry que ens ha de dur cap a la illa del sud, ja es el millor regal que em podria imaginar….la veritat es que si pogués, celebraria cada un dels meus aniversaris en una ciutat diferent, ho celebraria de viatge, així segur que ho recordaria …però es clar, com que tot no pot ser perfecte, doncs el fet de estar tant lluny fa que trobi molta gent a faltar, molts amics i sobretot la familia: els Erics (es a dir mon germà, la cunyi i la nebodeta que no ens coneixerà quant tornem!!!), la iaia i els pares, que son, sens dubte, els culpables d’aquesta passió per viatjar i descobrir món que ara ens ha portat a fer aquesta aventura, i qui sap que ens portarà a fer en el futur! Sabeu, quant era ben jove, a partir dels vuit anys, als estius, soliem recòrrer europa en cotxe amb els meus pares. El tema es que el meu pare anava als Grans Premis de Fórmula 1 i nosaltres, l’Eric la mama i jo, doncs aprofitavem i feiem el viatge amb ell, i així, que jo recordi, anant en cotxe i escoltant  Johnny Cash, vam visitar França, Alemanya, Anglaterra, Escòcia, Hungria, Itàlia, Holanda….i, tot i  que jo no m’enterava massa d’on era en cada moment (a casa sempre recordarem aquella aquella frase que vaig dir un cop que estavem tots al cap damunt de la Torre Eiffel de Paris i la mare em va preguntar que em semblava, i clar, jo vaig contestar: “Que gran i bonic es veu Londres des de aquí!” 😉 ) sembla, que aquets viatges, van ser la llavor de l’esperit viatger que avui en dia tinc….i clar, entre això i trobar algú que té el mateix esperit i el coratge per fer una aventura com la que estem duent a terme, la Laura, resulta que el que fa no més de un any semblava un somni imposible, sigui a hores d’ara l’experiència més increïble de la meva vida, i es per això, que tot i no poder estar rodejat de tota la gent que voldria tindre a prop avui, em sento feliç, privilegiat, i content d’estar aquí fent els anys, amb la Laura i tot pensant que no falta massa per tornar a Barcelona i poder explicar-vos en persona el nostre viatge, que de fet, una de les gràcies de viatjar es aquesta, no?  Tornar per explicar-ho!!! I no res, tallo el rollo, simplement  tenia ganes d’escriure quelcom pel meu aniversari. Petons a tothom des de Nova Zelanda, on podrè celebrar els meus anys dotze hores abans del que tocaria a casa!!!

PD: Tranquils, que tornaré i parlaré del viatge amb els qui vulguin, intentaré no ser el típic pesat que sempre surt amb el mateix cuento…..jejeje.

PD2: Em permeto icloure un poema que el senyor Lluis Serrano de Sant Hilari ens ha dedicat i tot just acabem de rebre! Es molt xulo….gràcies:

 

L’única llibertat és estimar
A Laura i Victor
 
I això és el que feu.
Amb foc dintre el cos.
Cremant rutes arreu.
I anant a redós
del trepig dels peus.
 
La il·lusió és tanta
que el temps no existeix.
I la vida, tan curta
que no abastem res.
 
Mimeu el brot de l’arbre
que creix i creix i creix
dins la cambra de l’ànim.
El demà vindrà amb escreix.
 
Amb els ulls plens de colors,
haureu tastat tot l’amor
que ens hauria de portar
a la llibertat absoluta!
 
Lluís Serrano 19.02.2010

Anuncis

Aterrant a Nova Zelanda

Doncs ves per on, que despres de la visita fugaç a Melbourne hem aterrat, per fi, a Nova Zelanda. I dic per fi perque els que hem coneixeu sabeu que era un dels meus somnis arribar fins aquí…suposo que des de que el meu pare va tenir la ocasió de visitar aquestes terres entre gran premi  i gran premi  fa ja gairebé 20 anys i en va tornar entussiasmat, se m’havia ficat al cap que algun dia havia de visitar Nova Zelanda, i més encara després que es rodés aquí la trilogia del Senyor dels Anells, això ja va fer que arribar fins aquí fos un tema d’honor (jejeje). I la veritat es que no podiem haver aterrat amb més bon peu. Resulta que la Laura va contactar per internet una gent d’Argentina que oferien allotjament als viatgers gratis a casa seva. Es una cosa molt popular avui en dia i ho podeu consultar a la pàginja web (www.couchsurfing.com) i veureu que hi ha per tot arreu del món, i pel que sembla es una forma de coneixer més i millor el pais que visites, i no cal dir-ho, més econòmic…bé, sigui com sigui, tot just arribar, vam trucar al Gonzalo i la Mili, i ens van indicar on vivien, i sorpresa nostra, que era just al centre d’Auckland, la ciutat més gran del país…increible!!! Vam passar allí les tres primeres nits, fent amistat, coneixent aquesta gran i agradable ciutat, i parlant molt…resulta que Auckland es la capital mundial de la navegació esportiva, aquí tothom té un barquet i navega després de la feina, i tant a en Gonzalo com  a la Miliels apasiona aquest esport, i resulta que treballen fent veles per grans velers, no es perden ni una de les regates de la Copa Amèrica i surten a navegar sobint….han estat uns dies fantàstics, i a més, com son d’Argentina, el nostre proper destí, doncs ens han donat informació d’allí també! Magnífic, no?

I bé, per altra banda, també vam aprofitar aquets dies per buscar furgoneta. Veureu, resulta que per visitar aquest gran pais tant deshabitat (es més gran que Anglaterra i hi viuen tan sols 4 milions de persones….i la mitat a Auckland….us podeu imaginar que tot es natura, i natura, i natura….poca gent) el millor es llogar cotxe o comprar-lo…nosaltres ens vam recòrrer tots els mercats de furgonetas de la ciutat, i al final ens vam enamorar de la Rossi, la que es ara la nostra furgoneta!!! Es magnífica, una mica vella, però té tot el que necesitem: llit, cuina, armariet….bé, tot un luxe, ja veureu les fotos….aquí tant bon punt compres un cotxe, vas a correus, omples un formulari, pagues 4 euros i ja has canviat de nom el vehicle…es increïble…i apa,  així que la vam tenir vam començar la ruta, i que us podem explicar…. hem vist un pilo de coses!!!:  Un desfile de bandes escoceses, un bon grapat de salts d’aigua preciosos, paratges de muntanya en temporada baixa on es van filmar escenes del Senyor del Anells (Mordor, per concretar), i la caminata més bonica de moment, la de les Waitonga Waterfalls, a peus del mont Ruapehu (Monte del destino a la triologia). Es increïble la quantitat de parcs naturals i camins de tots els nivells que hi ha per aquí, des de caminadetes precioses pel mig de boscos molt densos i plens de molsa d’un quart d’hora, fins a caminades com l’alpine crossing, de set o vuit hores que creua pics de gairebé 2000 metres i passa per craters i llacs preciosos…aquesta la voliem fer, però degut a la pluja i la boira al parc nacional de Tongariro els dos ultims dies ho hem hagut de deixar còrrer….però com deiem, aquí fas una caminadeta de 20 minuts i ja sembla que estiguis en un altre mon, al mig de la película gairebé, del Senyor dels Anells….

Comentari a part mereix Rotorua, una població propera Auckland famosa per ser zona volcànica. Hi ha un parc al mig del poble on hi ha forats plens de laves i fangs bullents, es memorable. Tota la ciutat fa olor a sofre, es una cosa ben extranya, la veritat, però massa turística potser…

I res, dir-vos que tant sols conduint per aquets paratges, fent alguna caminadeta i parant a sopar i dormir en algun paratge de películ.la, ens sembla que ja val la pena haver arribat fins aquí….i pel que diu tothom, el més bonic ho trobarem a la illa sud…ja ho veurem!

Melbourne: A place to be

Wuaaaau!!! La nostra estada a Melbourne ha estat de pel.lícula. Només arribar en Dion (un dels nois que vam conèixer a Laos) ja ens estava esperant a l’aeroport i ens va portar cap a casa l’Amir (el noi que ens va tenir a casa seva), un piset acollidor en un barri tranquil de les afores de Melbourne. Mentre conduiem cap allà vam veure “la City” amb els seus alts edificis i el nou l’estadi.

Vam arribar un divendres així que ens esperava tot un cap de setmana ple d’activitats. Al vespre, l’Amir ens va portar a casa la seva germana. Com cada divendres queden per celebrar el Sabat (dia de culte pels jueus), va ser molt interessant i vam menjar estupendament. El nebot de l’Amir, en Brandon, ens va fer un pastis de xocolata i el Victor i els nois van jugar un partit de futbol al jardi. La casa era d’aquestes que surten a les revistes del cor i  tota la familia són encantadors. El pare de l’Amir va estar vivint un temps a Barcelona, ja fa uns quants anys i era increible com recordava noms de carrers i direccions.   Després de sopar vam anar a un pub on fan musica en directe practicament cada dia. Estava ple de gent i de tots els estils i edats, vam pensar molt en tota la penya. Com agraïriem un lloc així a Barcelona!!

Dissabte tocaven “wineries”. Des de que ens vam conèixer a Vientiane, l’Amir ens havia promès que ens portaria a donar una volta per les vinyes del voltant de la ciutat i com no…també ho va cumplir. És increible com només a mitja horeta conduïnt pots trobar aquests paratges tant meravellosos. Vam recorrer tota la vall de Yarra, tastant vins i formatges de la zona i després a dinar a un dels  restaurants més famosos. Al vespre estàvem esgotats, la Laureta es va quedar a casa però el Victor encara va tenir energia per ajuntar-se amb l’Amir i uns amics i anar cap a un aniversari a un bar molt “fashion” davant del mar, amb vistes a tota la badia de Melbourne. La veritat és que ens vam sentir molt ben acollits. Els australians són una gent molt sociable, estableixen  conversa amb molta facilitat i no et fan sentir estrany en cap moment. I el que si que podem afirmar rotundament és que són uns grans bebedors! 

Diumenge ens vam llevar tard, vam anar a donar una volteta pel mercadillo del barri de St Kilda,que és la zona més de moda plena de bars, restaurant, hostels i un fantastic  passeig maritim. També va coindicir que feien una “gay parade”, molt divertida però poc animada i després un segon aniversari, aquest cop de la Romi,una amiga de l’escola de l’Amir. Vam passar una tarda molt agradable a un pub amb tota la seva colla d’amics.

Dilluns l’Amir havia d’anar a treballar i nosaltres vam aprofitar per veure “la city”. El millor transport  local és el tramvia, i per la zona del centre n’hi ha un parell de gratuïts que et passegen per les principals atraccions de la ciutat. El centre s’explora amb un matí, la plaça de la Federació (Federatio Square), l’estació de tren, la catedral,el parlament, la biblioteca, etc. El que més impressiona és lo bé que convinen els edificis moderns i antics. Tot sembla encaixar perfectament, la ciutat és molt neta i tothom va impecablement ben vestit. Cada cop ens donava més la impressió d’estar en una pel.lícula.

Al mig de Melbourne hi ha un circuit de cotxes impressionant, l’Albert Park,  a la tarda hi vam anar a fer una volta amb l’Amir i en Dion i ens van comentar que inclús hi ha camps de golf publics on tu arribes, fas uns quants forats i apa! Les platges de la ciutat també són xules, bé,  són llarguíssimes però potser no espectaculars , com passa habitualment si marxes una mica del centre en trobes de molt millors i segons ens van assegurar, plenes de foques i fins i tot taurons.

Una de les coses que costaran d’oblidar d’aquests dies a Melbourne és la hospitalitat de la seva gent, l’Amir, en Dion, el David i la Isabela, en Dani, la Romi…són una passada i la barbacoa de l’últim dia, impressionant, dimarts a la nit a casa del David (que es carnicer!!!). Definitivament, és un lloc per tornar-hi…i “ yes Amir,definitively, next time we will choose the other box”.

La peninsula Malaca!

Ens havíem queda’t tot tornant des de l’illa paradisíaca de Ko Lipe, a Tailàndia. Bé, doncs un cop vam tocar terra ferma, i desprès de fer nit a la no gens interessant ciutat de Hat Yai, vam agafar un tren cap a la frontera sud-est de Tailàndia amb Malàisia. El viatge de quatre hores ens va confirmar el que ja havíem notat a la ciutat: tot i encara trobar-nos en territori Tai, la cultura i la gent ja havia canviat, semblava més aviat que ja ens trobéssim a Malàsia. Les noies amb el seu mocador al cap, els homes amb el barret islàmic…però tot plegat molt allunyat del islamisme que coneixem a Europa. Aquí ja vèiem que era quelcom més alegre, més modern, els mocadors de les noies eren de colors, alguns amb estampats….no se, un sensació de bon feeling ens va envair abans de creuar la frontera, tot i haver-nos costat molt marxar de Ko Lipe. 

A la frontera vam estrenar el nou passaport d’en Victor sense massa problemes….va sortir de Tailandia amb un passaport  i va entrar a Malàisia amb l’altre….això va crear una mena de curtcircuit a la funcionaria de torn que no entenia que no tingues segell de sortida en el nou passaport….però res fora de comú, per entendre’ns. I així doncs ja ens trobàvem de nou en terres islàmiques! La primera parada va ser a la població de Kota Baru, un lloc prop de la costa, molt freqüentat pel que sembla pels “surferos” quan es temporada (ara no per sort) i que ofereix un bon grapat d’allotjaments ben confortables. El fet de tindre un hostel ben agradable i que hi arribéssim en cap de setmana (divendres i dissabte es cap de setmana aquí) va fer que ens hi passéssim dos dies sense fer gairebé res destacable, a part de conèixer una gent que tot just tornava d’unes illes properes, les Perethians i ens recomanessin enormement anar-hi. El que ens van dir per convence’ns va ser: És final de temporada baixa, no hi ha ningú, els preus son realment baixos i el clima perfecte….el paradís! Així, ens vam armar al supermercat (entre altres coses indispensables varem comprar un equip cutre d’snorkeling i unes pales de bàdminton!!!! Tot plegat quatre eurazos!) i ens vam moure cap a la illa menor, la Perethian Kecil. Ja en el trajecte en vaixell, on per cert va quedar totalment xops, vam conèixer alguna de la gent amb la que faríem amistat aquells dies meravellosos a l’illa. Allí estaven en Willy i la Birgitt, i la Jane i en Pascal, alemanys i francesos respectivament, i veterans viatgers. Ja a la illa vam conèixer la Crsitina, també alemanya i veterana viatgera, i l’ Ikgnasi, un jove polac. Tos plegats vam formar una mena de família que es reunia per esmorçar i sopar i ens explicàvem històries i rèiem molt, molt. Però bé, parlem de l’illa. Resulta que la temporada comença al març, així que ara tot just comencen a engegar màquines, els resorts estan tancats, i l’únic que funciona té uns preus increïbles…i les barbacoes a la platja amb peix frec tres quarts del mateix. L’illa es petita i hi ha un parell de camins que comuniquen les petites platjes de ponent de nord a sud, i les dues platjes principals de llevant i ponent. Hi ha camins per caminar, no hi ha vehicles, però es que a tot arreu hi arribes en menys d’una hora, i si no, doncs hi vas en barca. Al sud està el poble dels pescadors (es diu així, no te un altre nom). Es un poble tradicional, on la gent viu ara una mica del turisme, però continuen pescant. Des de la Coral Beach (on estava l’hotel) fins al poble hi ha una horeta caminant per dins la selva i passant per tres platges paradisíaques! No se, tot plegat es un lloc meravellós, i el fet de poder gaudir-lo sense massa gent (20 turistes mes en tota la illa….) ha estat un luxe. Un dels dies vam aprofitar i tota la “família” vam anar amb un guia local a fer snorkeling pels voltants de l’illa, i va ser impressionant! Els jardins de coral de tots els colors i estils, amb els milers de peixos de tots els colors que hi havia, o el fet de capbussar-se a un lloc amb taurons (tot i que per desgracia no en vam veure cap…bé, en Wily si, un!),  no té preu. Però el que va ser increïble va ser poder nedar i capbussar-se tot acompanyant tortugues de més d’un metre, m’atreviria a dir més de metre i mig, pel canal que separa les dues illes….va ser una experiència indescriptible! Aquets animals tant lents a terra, son veritablement ràpids  a l’aigua! En vam poder veure tres o quatre i fins i tot en un moment vam veuren dos de juntes, i varem nedar amb una increïblement gran durant una bona estona….a un metre d’ella!!! Uf! Encara se’m posa la pell de gallina en recordar-ho! Ah! Per no parlar de la iguana gegant (havia de fer gairebé dos metres) que ens va vindre a rebre la primera tarda a la platja! Increïble també! I bé, entre això, lo altre i lo de més allà, van passar cinc dies i mig al paradís, i tot i que ens va costar, vam fer la motxil.la de nou, i vam marxar cap a el Parc Nacional de Taman Negara, a mig camí de la capital…i desprès de dia mig de viatge vam arribar-hi! El fet es que ens vam desviar una mica de la via directa per tal de poder anar-hi amb el tren de la jungla. I podem dir que va valer la pena. El tren com bé diu el seu nom, travessa la jungla i fa que puguis gaudir-la sense moure ni un dit. Es un bon trajecte, potser un pel llarg (8-10 hores) i en un tren bastant llardós, però val la pena. Un cop vam ser al parc, tot rodat. L’entrada d’un més val 20 centims d’euro, i tant bon punt hi entras, tant sols cal escollir qualsevol dels caminets i perdre’s. La jungla es fa espessa i si et quedes quiet sents tots els animals (sobretot ocells) allí mateix. Nosaltres, afortunats com sempre ( ;-)), en el parell de dies que hi vam ser, i sense caminar massa, la veritat, vam poder veure una serp molt maca i gran (més de mig metre), molts esquirols voladors,  alguna altre iguana (petites en aquest cas), un ocell gegant amb un bec de colors vius (tucan es diuen aquets? No ho se…), formigues gegants, molts ocells, famílies de micos, papallones de tots els tamanys i colors, libèl·lules grans com un puny….i tot d’animalons, però sobretot vam gaudir d’un parc natural gens masificat, i on segons el teu nivell pots arribar a llocs gairebé inaccesibles i potser veure animals grossos com tigres, rinos o lleopards, però on sembla que no hi ha tours organitzats i que ningú es dedica a molestar els animals….ens va agradar molt aquesta actitud del govern la veritat.

I apa, de Taman Negara ja vam enfilar cap a Kuala Lumpur, on estem ara mateix. Aquí, de nou gestions. Vam anar a recollir el paquet amb el regal de nadal que l’Eric i la Marta ens van enviar (gracies un altre cop!!! Ens va fer molt il.lu rebre un regal tant lluny! Gràcies, gràcies i gràcies!), vam enviar nosaltres paquetet cap a casa, imprimir visats australians i sobretot els bitllets d’avió cap a Melbourne!!! Iuju!!! Però bé, encara aquí, hem descobert una ciutat moderna, que barreja cases baixes col.lonials amb gratacels, on hi ha barris molt cool junt amb barris més tradicionals, barris xinesos e indis i on les cultures conviuen en una aparent harmonia idídlica. Evidentment, a part de donar voltes amunt i avall, hem visitat el símbol de la ciutat, les que en el seu dia van ser els edificis més alts del mon, les Torres Petronas. La visita val la pena, tot i que només es fins al pis 41 on hi ha el pont que les uneix. Es gratuïta i limitada a 1700 persones al dia, però evidentment, com sol passar en aquets casos, la foto maca es des de fora…jeje. I res, demà sembla que tornarem a empaquetar i per la nit cap a l’aeroport…i sabeu que? Els australians amb qui vam passar el cap d’any a Vientian, ens rebran a casa seva i estaremm allí els cinc dies que farem escala a Melbourne…el mon està ple de casualitats, bona gent i la vida plena de sorpreses increïbles….demà segur en descobrirem un altre, no? Una abraçada molt càlida a tothom des de Kuala Lumpur!!! I no deixeu de llegir i escriure, per favor, que ens dona molts ànims, de veritat!!!!