La peninsula Malaca!

Ens havíem queda’t tot tornant des de l’illa paradisíaca de Ko Lipe, a Tailàndia. Bé, doncs un cop vam tocar terra ferma, i desprès de fer nit a la no gens interessant ciutat de Hat Yai, vam agafar un tren cap a la frontera sud-est de Tailàndia amb Malàisia. El viatge de quatre hores ens va confirmar el que ja havíem notat a la ciutat: tot i encara trobar-nos en territori Tai, la cultura i la gent ja havia canviat, semblava més aviat que ja ens trobéssim a Malàsia. Les noies amb el seu mocador al cap, els homes amb el barret islàmic…però tot plegat molt allunyat del islamisme que coneixem a Europa. Aquí ja vèiem que era quelcom més alegre, més modern, els mocadors de les noies eren de colors, alguns amb estampats….no se, un sensació de bon feeling ens va envair abans de creuar la frontera, tot i haver-nos costat molt marxar de Ko Lipe. 

A la frontera vam estrenar el nou passaport d’en Victor sense massa problemes….va sortir de Tailandia amb un passaport  i va entrar a Malàisia amb l’altre….això va crear una mena de curtcircuit a la funcionaria de torn que no entenia que no tingues segell de sortida en el nou passaport….però res fora de comú, per entendre’ns. I així doncs ja ens trobàvem de nou en terres islàmiques! La primera parada va ser a la població de Kota Baru, un lloc prop de la costa, molt freqüentat pel que sembla pels “surferos” quan es temporada (ara no per sort) i que ofereix un bon grapat d’allotjaments ben confortables. El fet de tindre un hostel ben agradable i que hi arribéssim en cap de setmana (divendres i dissabte es cap de setmana aquí) va fer que ens hi passéssim dos dies sense fer gairebé res destacable, a part de conèixer una gent que tot just tornava d’unes illes properes, les Perethians i ens recomanessin enormement anar-hi. El que ens van dir per convence’ns va ser: És final de temporada baixa, no hi ha ningú, els preus son realment baixos i el clima perfecte….el paradís! Així, ens vam armar al supermercat (entre altres coses indispensables varem comprar un equip cutre d’snorkeling i unes pales de bàdminton!!!! Tot plegat quatre eurazos!) i ens vam moure cap a la illa menor, la Perethian Kecil. Ja en el trajecte en vaixell, on per cert va quedar totalment xops, vam conèixer alguna de la gent amb la que faríem amistat aquells dies meravellosos a l’illa. Allí estaven en Willy i la Birgitt, i la Jane i en Pascal, alemanys i francesos respectivament, i veterans viatgers. Ja a la illa vam conèixer la Crsitina, també alemanya i veterana viatgera, i l’ Ikgnasi, un jove polac. Tos plegats vam formar una mena de família que es reunia per esmorçar i sopar i ens explicàvem històries i rèiem molt, molt. Però bé, parlem de l’illa. Resulta que la temporada comença al març, així que ara tot just comencen a engegar màquines, els resorts estan tancats, i l’únic que funciona té uns preus increïbles…i les barbacoes a la platja amb peix frec tres quarts del mateix. L’illa es petita i hi ha un parell de camins que comuniquen les petites platjes de ponent de nord a sud, i les dues platjes principals de llevant i ponent. Hi ha camins per caminar, no hi ha vehicles, però es que a tot arreu hi arribes en menys d’una hora, i si no, doncs hi vas en barca. Al sud està el poble dels pescadors (es diu així, no te un altre nom). Es un poble tradicional, on la gent viu ara una mica del turisme, però continuen pescant. Des de la Coral Beach (on estava l’hotel) fins al poble hi ha una horeta caminant per dins la selva i passant per tres platges paradisíaques! No se, tot plegat es un lloc meravellós, i el fet de poder gaudir-lo sense massa gent (20 turistes mes en tota la illa….) ha estat un luxe. Un dels dies vam aprofitar i tota la “família” vam anar amb un guia local a fer snorkeling pels voltants de l’illa, i va ser impressionant! Els jardins de coral de tots els colors i estils, amb els milers de peixos de tots els colors que hi havia, o el fet de capbussar-se a un lloc amb taurons (tot i que per desgracia no en vam veure cap…bé, en Wily si, un!),  no té preu. Però el que va ser increïble va ser poder nedar i capbussar-se tot acompanyant tortugues de més d’un metre, m’atreviria a dir més de metre i mig, pel canal que separa les dues illes….va ser una experiència indescriptible! Aquets animals tant lents a terra, son veritablement ràpids  a l’aigua! En vam poder veure tres o quatre i fins i tot en un moment vam veuren dos de juntes, i varem nedar amb una increïblement gran durant una bona estona….a un metre d’ella!!! Uf! Encara se’m posa la pell de gallina en recordar-ho! Ah! Per no parlar de la iguana gegant (havia de fer gairebé dos metres) que ens va vindre a rebre la primera tarda a la platja! Increïble també! I bé, entre això, lo altre i lo de més allà, van passar cinc dies i mig al paradís, i tot i que ens va costar, vam fer la motxil.la de nou, i vam marxar cap a el Parc Nacional de Taman Negara, a mig camí de la capital…i desprès de dia mig de viatge vam arribar-hi! El fet es que ens vam desviar una mica de la via directa per tal de poder anar-hi amb el tren de la jungla. I podem dir que va valer la pena. El tren com bé diu el seu nom, travessa la jungla i fa que puguis gaudir-la sense moure ni un dit. Es un bon trajecte, potser un pel llarg (8-10 hores) i en un tren bastant llardós, però val la pena. Un cop vam ser al parc, tot rodat. L’entrada d’un més val 20 centims d’euro, i tant bon punt hi entras, tant sols cal escollir qualsevol dels caminets i perdre’s. La jungla es fa espessa i si et quedes quiet sents tots els animals (sobretot ocells) allí mateix. Nosaltres, afortunats com sempre ( ;-)), en el parell de dies que hi vam ser, i sense caminar massa, la veritat, vam poder veure una serp molt maca i gran (més de mig metre), molts esquirols voladors,  alguna altre iguana (petites en aquest cas), un ocell gegant amb un bec de colors vius (tucan es diuen aquets? No ho se…), formigues gegants, molts ocells, famílies de micos, papallones de tots els tamanys i colors, libèl·lules grans com un puny….i tot d’animalons, però sobretot vam gaudir d’un parc natural gens masificat, i on segons el teu nivell pots arribar a llocs gairebé inaccesibles i potser veure animals grossos com tigres, rinos o lleopards, però on sembla que no hi ha tours organitzats i que ningú es dedica a molestar els animals….ens va agradar molt aquesta actitud del govern la veritat.

I apa, de Taman Negara ja vam enfilar cap a Kuala Lumpur, on estem ara mateix. Aquí, de nou gestions. Vam anar a recollir el paquet amb el regal de nadal que l’Eric i la Marta ens van enviar (gracies un altre cop!!! Ens va fer molt il.lu rebre un regal tant lluny! Gràcies, gràcies i gràcies!), vam enviar nosaltres paquetet cap a casa, imprimir visats australians i sobretot els bitllets d’avió cap a Melbourne!!! Iuju!!! Però bé, encara aquí, hem descobert una ciutat moderna, que barreja cases baixes col.lonials amb gratacels, on hi ha barris molt cool junt amb barris més tradicionals, barris xinesos e indis i on les cultures conviuen en una aparent harmonia idídlica. Evidentment, a part de donar voltes amunt i avall, hem visitat el símbol de la ciutat, les que en el seu dia van ser els edificis més alts del mon, les Torres Petronas. La visita val la pena, tot i que només es fins al pis 41 on hi ha el pont que les uneix. Es gratuïta i limitada a 1700 persones al dia, però evidentment, com sol passar en aquets casos, la foto maca es des de fora…jeje. I res, demà sembla que tornarem a empaquetar i per la nit cap a l’aeroport…i sabeu que? Els australians amb qui vam passar el cap d’any a Vientian, ens rebran a casa seva i estaremm allí els cinc dies que farem escala a Melbourne…el mon està ple de casualitats, bona gent i la vida plena de sorpreses increïbles….demà segur en descobrirem un altre, no? Una abraçada molt càlida a tothom des de Kuala Lumpur!!! I no deixeu de llegir i escriure, per favor, que ens dona molts ànims, de veritat!!!!

Anuncis