Felicitaaats!

Si, avui faig 32 anys, i com us podeu imaginar no necesito més regals, simplement poder-ho celebrar aquí, a l’altra banda del món, a Wellington, capital de Nova Zelanda, visitant la Weta Cave (on es feien i desfeien els efectes especials i tot això del Senyor dels Anells…), sopant amb la Laura , tot fent temps per agafar el ferry que ens ha de dur cap a la illa del sud, ja es el millor regal que em podria imaginar….la veritat es que si pogués, celebraria cada un dels meus aniversaris en una ciutat diferent, ho celebraria de viatge, així segur que ho recordaria …però es clar, com que tot no pot ser perfecte, doncs el fet de estar tant lluny fa que trobi molta gent a faltar, molts amics i sobretot la familia: els Erics (es a dir mon germà, la cunyi i la nebodeta que no ens coneixerà quant tornem!!!), la iaia i els pares, que son, sens dubte, els culpables d’aquesta passió per viatjar i descobrir món que ara ens ha portat a fer aquesta aventura, i qui sap que ens portarà a fer en el futur! Sabeu, quant era ben jove, a partir dels vuit anys, als estius, soliem recòrrer europa en cotxe amb els meus pares. El tema es que el meu pare anava als Grans Premis de Fórmula 1 i nosaltres, l’Eric la mama i jo, doncs aprofitavem i feiem el viatge amb ell, i així, que jo recordi, anant en cotxe i escoltant  Johnny Cash, vam visitar França, Alemanya, Anglaterra, Escòcia, Hungria, Itàlia, Holanda….i, tot i  que jo no m’enterava massa d’on era en cada moment (a casa sempre recordarem aquella aquella frase que vaig dir un cop que estavem tots al cap damunt de la Torre Eiffel de Paris i la mare em va preguntar que em semblava, i clar, jo vaig contestar: “Que gran i bonic es veu Londres des de aquí!” 😉 ) sembla, que aquets viatges, van ser la llavor de l’esperit viatger que avui en dia tinc….i clar, entre això i trobar algú que té el mateix esperit i el coratge per fer una aventura com la que estem duent a terme, la Laura, resulta que el que fa no més de un any semblava un somni imposible, sigui a hores d’ara l’experiència més increïble de la meva vida, i es per això, que tot i no poder estar rodejat de tota la gent que voldria tindre a prop avui, em sento feliç, privilegiat, i content d’estar aquí fent els anys, amb la Laura i tot pensant que no falta massa per tornar a Barcelona i poder explicar-vos en persona el nostre viatge, que de fet, una de les gràcies de viatjar es aquesta, no?  Tornar per explicar-ho!!! I no res, tallo el rollo, simplement  tenia ganes d’escriure quelcom pel meu aniversari. Petons a tothom des de Nova Zelanda, on podrè celebrar els meus anys dotze hores abans del que tocaria a casa!!!

PD: Tranquils, que tornaré i parlaré del viatge amb els qui vulguin, intentaré no ser el típic pesat que sempre surt amb el mateix cuento…..jejeje.

PD2: Em permeto icloure un poema que el senyor Lluis Serrano de Sant Hilari ens ha dedicat i tot just acabem de rebre! Es molt xulo….gràcies:

 

L’única llibertat és estimar
A Laura i Victor
 
I això és el que feu.
Amb foc dintre el cos.
Cremant rutes arreu.
I anant a redós
del trepig dels peus.
 
La il·lusió és tanta
que el temps no existeix.
I la vida, tan curta
que no abastem res.
 
Mimeu el brot de l’arbre
que creix i creix i creix
dins la cambra de l’ànim.
El demà vindrà amb escreix.
 
Amb els ulls plens de colors,
haureu tastat tot l’amor
que ens hauria de portar
a la llibertat absoluta!
 
Lluís Serrano 19.02.2010

Anuncis