LA CREU DEL SUD

Si no recordo malament haviem explicat les nostres aventures fins a l’arribada als grans glaciars, i d’això ja en fa deu dies com a mínim…ara ja us escribim des de el ferry el mateix que ens va portar de l’illa nord cap al sud, però ara creuant l’estret de Cook en direcció oposada. Aquets dies han continuat sent un no parar. No parar de fer quilòmetres (tot son petites-grans distàncies a l’illa sud) per petites carreteres (no hi ha carreteres de més de dos carrils, un per banda aquí) travessant paratges i paisatges de película. Durant aquets dies també hem après més de cotxes vells, de mecànica bàsica, i tot cuidant de la Rossi, donant-li una mica d’aigua, oli i oli de canvi (te canvi automàtic!!) ella no ens ha donat cap problema tot i fer llargues tirades….i bé, així es com des de els Glaciars vam continuar baixant per la costa oest, tot seguint la carretera de la costa, la única que hi ha entre els Alps neozelandesos i el mar de Tasmania. Entre els glaciars i Queenstown vam fer nit prop del pas de Haast, el pas més baix per travessar els Alps, i per allí, fent caminades de cinc minuts des de la carretera vam descobrir uns quants salts d’aigua maravellosos, dels més bonics que mai no he vist, potser no per l’alçada si no pels paratges on es trobaven, entre boscos humits enmig d’altes muntanyes.
Vam arribar a Queenstown tot esperant una ciutat petita de muntanya, i ves per on la decepció de trobar-nos un lloc totalment monopolitzat en el turisme dels esports de risc. És precisament allí on us heu de dirigir tots aquells que volgueu practicar qualsevol cosa acabada en “-ing” des de el canyoning, al kayaking, pasant pel puenting i tot això…però nosaltres no ho vam fer, més aviat vam fer un passingde llarguing i vam seguir cap al sud, cap a la terra dels fiords neozelandesos…allí si que ens vam maravellar tot visitant el Milford Sound, el fiord més accesible de tots, on hi arribes després de conduir prop de tres hores des de la població més propera, Te Anau. Vam contractar un dels creuers turístics (sembla que és la única manera de visitar-ho, si no vols fer kayak…) i vam gaudir d’aquell troç de mar encabit entre grans parets verticals que de tant en tant deixaven caure grans salts d’aigua des de alçades vertiginoses de més de cent cinquanta metres. El vaixell fins i tot es va posar sota d’un d’aquets salts d’aigua…realment va ser increïble, i el dia solejat que ens va acompanyar, va fer que tot plegat fos preciós…els que hagueu estat a algun fiord estareu d’acord amb mi que no es pot descriure amb paraules tots aquells paisatjes gegantins i preciosos, i potser ni amb les fotos us en podrem donar testimoni, així que suposo que buscant al google alguna foto aerea de la zona un es podrà fer una idea, o si no l’única opció que se m’acudeix es visitar-ho…jeje. I bé, des de aquí un pas més cap al sud i vam arribar a fer nit a Bluff, la població més austral de l’illa sud, un petit poble pesquer (on recullen unes ostres de renom a tot al pais!) on vam compartir unes cervesses amb el jovent local tot sentint una mica de música en directe al pub…des de aquest punt ja només quedava una via: retorn cap el nord…

i així, vam fert via cap a Dunedin, tot travesant els Catlins, una regió de costa trencada pels penyasegats molt maca. És en els Catlins on es troba realment el punt més austral de la illa sud, l’Slope Point, i evidentment fins allí ens vam arribar. I d’allí vam reseguir la petita carretera de la costa fins a Dunedin, tot parant en certs punts per gaudir de les vistes, de la violencia de mar i de la vida salvatge…vam tornar a veure foques, i també vam tenir sort de veure un pingui groc, molt difícils de veure! i alguns dofins des de la llunyania del far del Nugget point.
Ja a Dunedin, ciutat fundada per emigrants escocesos (van anar a trobar un lloc de clima similar a casa seva a l’altra punta del món aquets tios…) i amb clares mostres d’això en la seva arquitectura, edificis de pedra d’estil gòtic mitjeval, (suposem que per fer-se sentir com a casa)de no més de 125 anys d’antiguitat.( doncs així de curta es la història de la colonització d’aquest racò de mon…) Despres de passejar la ciutat (les ciutats aquí les fas en un parell d’hores totes….torno a dir que poca història tenen….) vam anar a la península d’Otago, on per la nit els pinguins blaus solen sortir a fer no se que (reproduir-se, cuidar les cries???), però el fet es que si, si tens sort i la llum de la lluna t’ho permet, pots veure com aquets petits animals de no mes de trenta o quaranta centímetres pasen pel teu costat….nosaltres no vam tindre gaire sort però be, si que en vam veure cinc o sis. Son tant graciosos els pinguins!
I apa, sense temps per pensa-ho massa, cap al nord, camí de Cristchurch on teniem intenció de vendre la Rossi si algú oferia bon preu…pel camí però vam fer via cap a l’interior, no voliem deixar de visitar el que es muntanya més alta del pais, el Mount Cook. Avans però vam visitar a la costa els Moreaki Boulders, unes boles inmenses de lava que es troven a la platja i que son, si més no curioses de veure. I si, d’aquí, tot travessant el condad McKenzie vam arribar al mont Cook, on fent una petita excusió de no més de dues hores, arrives al llac que s’ha format (fa trenta anys, pel calentament global diuen) al final d’un dels glaciars als peus de la Muntanya….vam tornar a gaudir d’un dia magnífic, i a més vam acampar a un lloc amb unes vistes maravelloses de la Muntanya, així que vam anar a dormir i vam despertar amb unes vistes maravelloses, de veritat.
A Cristchurch, la ciutat més important de l’illa sud, vam arribar-hi, i vam comprovar que els preus de les furgonetes eren molt més baixos que a Auckland i que a més al ser final de temporada alta, costava molt vendre i cap dels dos teniem moltes ganes d’abandonar a la Rossi, així que no ens va costar gens decidir-nos a fer via cap al nord un altre cop, tornant a passar per Kaikoura i Blenheim (on vam tornar a parar a fer uns vins i unes cerveses, doncs ja us vam explicar que és zona de vinyes!) i vam arribar fins a Picton, on ara fa una horeta hem agafat el ferry que d’aquí un parell d’horetes ens ha de deixar de nou a Wellington….una abraçada i fins aviat! Pels qui no ho sabeu, el dia 19 ja volem de nou, i aquest cop cap a sud amèrica…però procurarem escriure abans per explicar-vos els ultims dies a les antípodes on esperem trobar-nos amb unes amigues de Barcelona….ay! Petons a tots!

PD: Per cert, impagables han estat les postes de sol i el fet de poder aparcar i dormir al mig del no res tot veient com per la nit apareixia la constelació de la “Southern Cros”, la creu del sud…

Anuncis

6 Respostes

  1. Ui, no se m’acut dir res més que…

    … el nivell de l’oli del canvi es mesura amb el motor engegat… Jo em vaig carregar el del Buick per no saber-ho… !

    lalalalalalalala…

    I ja era hora que actualitzéssiu, mantes!!!

  2. Xiquets, totes los fotos fins ara son una passada, pero aquestes m’han deixat amb la boca oberta….. que guapes!!!!
    El que més m’agrada del vostre viatge es que em serveix de guia per a triar possibles destinacions on disfrutar dels paisatges!! 🙂

    Apa, a seguir donant-me idees i penjant fotos!

  3. Estic d’acord amb tu Roger; son tan mantes que inclús han repetit alguna foto de l’anterior post!!

    Això és motiu de cese!!!!

  4. bon viatge a sud-amèrica! i visquin les lioneses!

  5. La Creu del Sud… encara m’enrecordo d’una nit màgica a l’Altiplà Bolivià i tot ple d’estels. I és que ara, la Creu del Sud us acompanyarà un xic! Petons

  6. ai, el pingüins… que macos que són!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: