Una setmana de vacances

Ja sé que tots debeu estar pesant que de setmanes de vacances en portem moltes però fer aquest viatge és una manera de viure, d’acord que no treballem però també tenim feina, buscar allotjament, llocs per menjar, si tenim possiblilitat comprar per cuinar, anar amunt i avall amb bus, traginar motxil.les i fer el turista..que no és pas descansat això!! (quantes vegades hem sentit allò de necessito unes vacances de les vacances?) Aquesta setmana, sí que podem dir que hem estat totalment de vacances…Hem anat a Caviahue. Molts ja sabeu de que va, aquí hi ha el Jaume i la Rossita, (el germà i la mare de la MªTeresa, amics de la familia des de fa molts anys!) i hem pogut estar per aquí gaudint de les preciositats de la zona, com si estiguessim a casa. Hem fet excursions cap a les casacades del rio Agrio, hem pujat el volcà Copahue, ens hem relaxat a les termes i hem fet passejades pel poble.
Caviahue és un lloc molt agradable del nord de la provincia de Neuquén i tocant a la cordillera dels Andes, on hi viuen permanentment només unes 500 persones però ,a la temporada d’esqui s’omple fins a gairebé triplicar la seva població. Està en una zona plena d’araucaries (uns arbres milenaris i molt caracteristics de la patagonia, semblans als pins però amb unes pinyes enormes!) i a la vora del llac Caviahue (o lago Agrio), un llac amb molta quantitat de sofre i que com el seu nom indica té un gust molt particular; només a 19 km està Copahue, la vila termal per excel•lència d’aquesta zona. Cal dir que no està pensat com un lloc d’esbarjo sinó que estan plantejades més com a termes terapèutiques pel mal d’òssos, per problemes respiratoris i per la pell, i la gent que hi ve, repeteix anys i anys i fa tractaments setmanals.

Qui va posar nom al volcà i al poble de Copahue són els antics habitants de la zona, el mapuches i ho van batejar així perquè en la seva llengua significa lloc dels metalls, ja que la zona és molt rica en sofre i ferro. Aquesta comunitat que viu en concordància amb la natura, té una reserva en aquesta zona i quan vam arribar nosaltres ja estaven preparant la temporada d’hivern, recollint el bestiar i baixant-lo de les muntanyes per evitar la neu.
Una de les coses més impressionants que hem fet per aquí ha estat pujar al volcà. Va ser una caminadeta llarga, d’unes set hores, però gràcies a en Charlie, el guia que ens van recomenar en el mateix hotel Nevado, vam apendre molt i no ens vam cansar gaire. Tot el camí és preciós, però arribar al cràter i veure tota l’aigua bullint en contrast amb les neus eternes i els glaciars és fantàstic. Llàstima que no ens hi vam poder quedar gaire estona al cràter ja que els gasos que en surten (sulfhídric i clorhídric) són molt irritants tant pels ulls com pel sistema respiratori i segons bufa el vent, no fan massa agradable l’estada al cim.
Bé, després de passar uns dies per Caviahue, hem tingut la oportunitat d’anar a una casa de camp (una estancia en diuen…), a prop de Las Lajas, una mica més al sud de la mateixa provincia, entre els meandres del mateix rio Agrio. Hi hem passat un parell de dies, muntant a cavall, passejant pels camps, veient les vaques, ovelles, ocells grans i petits, cavalls i sopant a la vora de la llar de foc.
De nou a Caviahue, vam passar l’últim dia anat a veure el Salto del Agrio, una cascada de 60 metres molt espectacular i acomiadant-nos de tota la gent d’allà que són encantadors i ens van tractar molt i molt bé. Especial menció al Jaume, la Rossita ,al Dario, l’escriptor de Caviahue; la Vale, que esperem veure-la ven aviat per Barcelona, al Robert, que ens va portar cap al camp i al “mascota” que ens va fer engreixar un parell de quilets!!! Jajjaa

Anuncis

ELS CATALANS D’ARGENTINA: PERGAMINO

Varem marxar de Buenos Aires cap a l’oest. La nostre intenció era anar cap al sud, però l’Eric ens va insistir que haviem de visitar Pergamino, on ell i la Marta en el seu viatge en busca de casals catalans per Amèrica del Sud, van trobar la família Coca, uns catalans que fa un bon grapat d’anys van emigrar cap a Argentina i van fundar una agrupació catalana i mantenen les seves arrels….bé, així és que vam agafar el bus cap a Pergamino, tot fent parada a San Antonio de Areco, una petita vila de la Pampa, on el turisme de cap de setmana i els artesans de la plata fan que aquesta població conservi l’aspecte d’un lloc d’aquells que sembla que surti d’una película antiga, de l’oeste, però de l’oeste argentí, la Pampa i els gauchos que anys ençà sobrevivien per aquestes terres.
I això, doncs ja de nit vam arribar a Pergamino, vam dormir a un hotelet antic i ja al dia seguent ens vam trobar amb la senyora Teresa, que junt amb el seu marit i quatre catalans més van fundar l’any 1977 l’Agrupació Catalana de Pergamino. Ens va explicar com durant la dècada dels 50 van emigrar cap a Argentina, com es va casar amb el senyor Coca per poders, molts records que tenia de Catalunya, com van fundar l’Agrupació per mantenir les seves tradicions catalanes, com havien ballat la primera sardana allí mateix al pati de casa seva, com havien rebut el president Pujol l’any 1988, com havien fet trobades i actuacions junt amb els casals bascos, com s’havien anat fundant més i més casals i agrupacions….en fi, tants i tans records i parts de la seva història, que és la història de tants catalans que tot i trobar-se tant lluny de casa no van oblidar les seves arrels. …si voleu saber el que en el seu dia van escriure l’Eric i la Marta sobre la seva visita a Pergamino aqui teniu el link directe.

A nosaltres el que més ens va sorprendre, a part de la casa plena de cosetes catalanes (banderes, escuts….), va ser, per començar, que la senyora Coca parlava un català com si mai no hagués marxat, i això que fa més de 50 anys que viu a l’Argentina! També que continuesin vivint i sentint tan a dins la seva terra i les seves tradicions, i veure que la segona generació, els fills dels emigrants, continuesin amb aquestes tasques, i que des de l’Agrupació Catalana es fesin trobades, festes, classes de català i tantes altres activitats. De fet, ens va encantar també xerrar amb la Montse Coca, que amb un català perfecte ens va possar al dia de la situació actual de l’Agrupació (ara estan canviant la seu d’ubicació i tenien tot a casa la mare:banderes, capgrossos, televisors…)…la veritat és que ens vam sentir molt ben acollits i rebuts pels catalans de Pergamino, una gent que ens va fer adonar que potser es a casa on estem deixant perdre moltes tradicions que mai no hauriem d’oblidar, que si ells son capasos de mantindre-les, nosaltres no hauriem de ser menys a Catalunya…i bé, si algun dia ens visiten només esperem poder acollirlos tant bé co ells van fer-ho amb nosaltres.
Per acabar, i només com apunt curiós, aquesta trobada succeia mentre l’argentí més català de l’actualitat marcava quatre gols contra l’arsenal i ens classificava per les semifinals de la Champions…que bó que es Lionel Messi, eh!?

BUENOS AIRES

Sembla incrible però ja fa més de dues setmanes que vam aterrar a Buenos Aires.Tot i que la idea inicial era estar-hi com a molt una setmana, el fet de trobar-nos una ciutat tan gran, on l’idioma no és problema per nosaltres, ser acollits per l’Alba i el Javi a casa seva i poder trasladar-nos a un petit (mini) apartament al centre poc després, trobar bars i menjar de gustos similars als de casa i mil petits detalls més ens han fet estar aquí disset dies. I és que parlar de Buenos Aires és parlar d’ una ciutat que recorda molt a Madrid, pels seus cafès de tota la vida, les seves grans avingudes, els teatres i els grans edificis, però també ens ha recordat en molts dels seus racons a Barcelona. Sense anar més lluny, el barri on hem viscut, la Recoleta, recorda molt a Sant Gervasi. És un barri senyorial, tranquil i amb pocs turistes, on ens hi hem trobat molt bé i hem recuperat forces per començar de nou la ruta amb la motxil.la.
El fet d’aterrar a casa l’Alba ens ha permés conèixer molta gent. Molts d’ells del món de teatre, ja que ella n’estudia i és que aquesta ciutat respira cultura: hi ha petits teatres per tot arreu, teatres-bar i grans teatres (el gran teatro Colon està tancat i no l’hem pogut visitar…), moltes llibreries de llibres nous i vells, i molta música, al carrer i a les sales de ball (milongas en diuen). Axí que us podeu imaginar que la nostra vida aquí ha sigut bàsicament passeig turístic durant el dia i activitats variades per les nit: dos nits al teatre, un parell més a la milonga (No podíem deixar la ciutat sense fer una classe de tango!!! si, si el Victor ballant tango sense haver-lo d’amenaçar i val a dir que se n’ha sortit molt bé! ), un aniversari (el del Javier), una nit a una penya, ( són unes festes on la gent balla música tradicional del camp i de sudamèrica en general, i on ens va sorprendre especialment que estava ple de gent jove ballant), un sopar a casa, un altre a casa d’uns amics,etc. La veritat és que no hem parat, però tampoc no ens hem cansat.
Voltant hem visitat evidentment molts dels punts turístics de la ciutat: el barri de San Telmo, el Palacio de Gobierno i la plaza de Mayo, la avenida corrientes, on estan els grans teatres, el puerto Madero, el barri de la Boca, l’estadi del Boca Juniors i Caminito amb les seves casetes de colors, els cementiris de Recoleta i Chacarita on estan entre d’altres, la Evita i en Gardel, hem vist el parc de la Mafalda (en Quino, el seu autor, és argentí…i si voleu saber una curiositat, aquí quan volen dir que a una noia li agraden els nens, li diuen que és molt Susanita, com el persontaje del còmic que sempre somia en tindre criatures…jeje) i fins i tot hem anat a veure, de casualitat, un partidillo de polo (un esport molt practicat aquí, pel que sembla)i hem anat a l’hipòdrom i hem apostat! Llàstima que no vam guanyar, però va anar de ben poc, el nostre cavall va acabar segon. També per casualitat hem visitat el casal català de Buenos Aires, un edifici preciós on els exil.liats catalans van conservar la seva cultura a l’altra banda de l’Atlàntic…si voleu saber més del tema visiteu la web de l’Eric i la Marta, ells en van visitar molts de casals en el seu viatge (www.bolivioncerrado.com) . Fins i tot hem menjat un bon bifé de lomo (un bon filet, si senyor) amb en Jaume, un familiar de la Laura, que ja ens ha fet lloc per anar a visitar la seva finca a Caviahue, als Andes, prop de Bariloche. En breu hi anirem, si senyor. Aprofitant que era setmana santa i que l’Alba, el Javier i els seus amics (la Faith i el Bernardo) tenien festa, vam anar a passar el dia a el delta del Tigre tots junts, un lloc fantàstic només a una horeta de la capital i on vam gaudir del sol i d’un asado espectaculars!!

Per altra banda, comentar que tothom ens havia advertit de lo perillós que es Buenos Aires i sudamèrica en general… bé, si bé es veritat que hem anat amb molt de compte, no hem tingut cap problema, ni de dia ni de nit. Ens hem mogut en transport públic i cap problema. Evidentment hem evitat visitar barris xungos (villas), i de nit hem anat per carrers amples i sempre vestits sense res que pogues cridar l’atenció. Però el fet es que no hem tingut ni la sensació de perill algun, si bé si que es veritat que la societat que ens hem trobat ens ha recordat molt, moltíssim als nostres records dels anys 80: moltes pintades per totes les parets, caques de gos per les boreres, molta movilització política (vam estar aquí el dia 24 de març, 30 aniversari del cop d’estat militar i ara anomenat “Dia de la Memòria) i molts problemes amb drogues que golpejen als més pobres (la pasta de cocaina o PACO, està fent un mal terrible per aquí…molt adictiva, molt barata i totalment tòxica = joventut anul.lada)…es una sensació extranya passejar per una ciutat que et transporta a aquells records que tens de quant eres una criatura, et fa adonar de coma canviat la teva pròpia ciutat, el teu barri en aquets últims vint i cinc anys.
No cal dir que un cop surts dels barris del centre (Buenos Aires capital té quinze milions d’habitants), qualsevol similitut amb Madrid o Barcelona és casualitat. Els barris més allunyats son de casetes baixes i la ciutat es fa inacabable. Agafar un autobús per anar d’una punta a l’altre de la ciutat fa que estiguis hores per arribar-hi, i per això, moure’s amunt i avall es una mica conyazo. Aquí tothom té la GuiaT, una mena de llibre-mapa de la ciutat amb el recorregut de tots els autobusos urbans per tal de poder saber com pots arribar allí on t’interessi….es un merder, però les alternatives no son massa millors: el metro s’ha quedat curt i no cobreix massa res de la ciutat actual, i el taxi es car…parlant de diners, sembla que la inflació torna a fer estragos per aquest pais i els preus que ens hem trobat estant molt lluny del que espravem i la gent ens ha comentat que després del corralito de 2001, els preus es van mantindre molt baixos fins que aquets ultims anys han comença’t a disparar-se de nou….
I res, demà si tot va bé, de nou en marxa…Però bé, sembla que aquí els autobusos son de gran qualitat i els llargs trajectes seràn si més no, més cómodes.
Una abraçada i fins ara!!!