De Xile a Argentina

Suposo que el primer que hauriem de fer es disculpar-nos per trigar tant en escriure un nou post, així que: ho sentim moooooolt!!! Jejeje….Dit això, continuem.

Doncs bé, despres d’ uns dies en aquella fantàstica ciutat Xilena de Valparaiso, vam anar cap a la capital, Santiago de Xile, voliem arribar allí per poder gaudir del final de la lliga en el Casal Català de la ciutat, cosa que vam fer, i que a més també ens va servir per conèixer un bon grapat de catalans i descendents de catalans que viuen, estudien i/o treballen allí. La nostra intenció era estar a la ciutat no més de dos o tres dies, però ves per on que al final ens hi vam estar gairebé cinc, doncs resulta que la gent del casal juga en una lligueta de fútbol, tenien partit dimecres i vam allargar l’estada per poder veure’ls jugar, ¿i sabeu que? Doncs que al final,  el Victor va acabar jugant una bona estona del partit….ay! Com es nota la manca de ritme, doncs dos minuts després de començar, ja no podia ni amb la seva ànima! Però bé, ens ho vàrem passar d’alló més bé, tot i que realment, la ciutat no valia la pena per estar-hi tant de temps. També és veritat que el fet de trobar un hostal just a la Plaza de Armas, al vell mig del centre (el que podria ser la plaça reial de Barcelona o les Rambles, per exemple), molt acollidor i amb unes vistes sobre la plaça increïbles, ens va fer l’estada més agradable.

La ciutat en si, com deia abans, no té gaire res espectacular però si molts llocs entrenyables. Les atraccions turístiques s’acaben un cop has donat una volta pel centre i has pujat un parell de cerros que hi ha, el de San Cristòbal i el de Santa Lucia, i sembla que ho tens tot fet. Però també pots visitar la casa de Neruda als peus del Cerro San Cristobal, fer una cerveceta en un dels centenars de bars “rockeros” del carrer Pio Nono,passejar pel barri de Brasil,fer una volteta per la impressionant catedral,i passar el temps a la plaça, mirant la infinitats de coses que hi succeeixen, uns que juguen a escacs, un altre que predica la paraula del Senyor  com si estigués fent un discurs polític, un que fa mimica, etc…

Abans d’arribar A Santiago ja ens havien advertit sobre l’smoke, que és el gran núbol de contaminació que flota sobre la ciutat. La veritat es que quant hi vam arribar no ens va semblar tant exagerat, però res més lluny de la realitat, doncs ja quant marxàvem cinc dies després, gairebé no es veuen les muntanyes que envolten la ciutat i fins i tot costava veure el sol entre el núvol de merda, increïble de veritat. I és que resulta que el dia abans d’arribar nosaltres havia plogut i per això estava tant net l’ambient, però com us dic, no van caldre més de cinc dies per tornar-se a omplir tot de smoke….

I bé, amb la ciutat vista i amb moltes agulletes vam partir cap a Mendoza, ja un altre cop a Argentina,  el que havia de ser un trajecte de sis hores de bus es van convertir en gairebé dotze, doncs vam estar a la frontera prop de quatre hores….però la veritat és que els paisatjes d’aquell pas entre els Andes eren increïbles i va valer molt la pena creuar la frontera per allí, just als peus de l’Aconcagua, la muntanya més alta d’America, tot i que a les hores que vam passar ja era de nit i no la varem poder veure….

A Mendoza hi vam arribar que ja era negra nit, després d’un llarg dia de viatge en bus i just abans d’un cap de setmana de celebració i festa nacional. Ens va sorprendre la moguda que tenien montada  però pel que vam anar veient, no era només a Mendoza, tot el país estava movilitzat. Banderes, unes fonts amb aigua tenyida de blau i altres blanques, actes de folklore a tot hora, menjars populars , concerts, un no parar!

Després d’un dia passejant per la ciutat, entre les grans places i el gran parc de la ciutat, vam decidir tornar enrera per gaudir de nou del paisatge del Andes, volíem veure unes formacions molt curioses que havíem vist en unes fotografies i de pas, veure l’Aconcagua. Així que, l’endemà vam comprar bitllets cap a Puente del Inca per les deu del matí.

El tema es que Xile i Argentina tenen una hora de diferencia i aqui els mendas (o sea, nosotros!), van canviar totes les hores  dels rellotges menys el del despertador!!! Oleeee…aixi que, ja us imagineu, vam perdre el bus. Evidentment vam comprar bitllets pel seguent bus, però lo bo va ser que a la part Xilena havia nevat molt i havien tancat el pas fronterer així que a l’arribar a l’últim poble on podíem trobar hostal, tot estava ple ja que la gent en no poder creuar la frontera es quedava alli a fer nit…. Concretament ple de Xilens amb ganees de tornar a casa i d’Argentins que aprofitaven el cap de setmana llarg per fer turisme al país veí. Vam fer nit a Uspallata (aquest petit poble fronterer)  i vam compartir la fresca de la nit amb una parella de xilens, un motorista, un cordobès i tres nois porteños la mar de divertits.  L’Endemà si, després d’hores d’espera, la caravana de cotxes van tenir el permís de tirar carretera amunt, nosaltres fins a puente del Inca però la majoria cap a la frontera. Vam passar el dia allà, gaudint de les vistes, d’un dia preciós i tot passejant per l’antiga via del tren, una via abandonada, com tantes altres a Argentina, que havia de ser preciosa quant unia Xile i Argentina per aquelles valls tan estretes que formen el pas fronterer,  vam arribar fins al parc natural de l’Aconcagua i vam poder gaudir de paisatges increÏbles. El bus de tornada cap a Mendoza, el vam compartir amb un altre viatger, en Giacomo. Ell està fent un tour per la pau per l’Amèrica llatina (a la secció de LINKS podeu entrar a la seva pagina) i al hostel on vam anar a parar a Mendoza ens vam trobar amb un català, un home d’aprop de Reus que té un negoci familiar de producció d’oli en aquestes terres, i és que la zona és molt rica en cultius de vinya i d’oliveres, hi ha infinitat de bodegues i una de les activitats més turístiques és la ruta dels vins. Nosaltres no vam fer la ruta però si que vam visitar-ne un parell , La Rural i la Lopez , on vam apendre una mica més de vins i ho vam passar realment molt be!!!

Després d’una nit sencera de bus, arribàvem  Cordoba, on ens esperàva en Sergio, un noi que vam conèixer a Tailandia i ens va convidar a casa seva. Estem passant uns dies genials, sense massa estrés per visitar els llocs turístics sinó de viure la ciutat amb ell i els seus amics. Només per rebrens ja va organitzar un dinar tradicional, després ens va portar a passeig per Las Sierras dels voltants,a assajar amb un grup de música que toca (Versus Banda) i dissabte, de concert!!!!! Bé, no cal dir que és genial retrobar gent però especialment la gent cordobesa que són molt oberts i encantadors!!!

Un petonás i res, nosaltres ja hem fet els deures…ara us toca a vosaltres, que els vostres missatges ens agraden i animen molt!!! Petons!

Anuncis

La lliga a Xile!

Si senyors, hem celebrat la lliga a Xile, a Santiago de Xile….hem vist el partit al casal Catala de la capital i despres hem celebrat la victòria amb barcelonistes-catalans de tot arreu: catalans de Catalunya, de Xile, dels Estats Units, de Colòmbia…en fi, una lliga que de ben segur que recordarem tota la vida, la lliga que es va guanyar a Xile!!!

Molts petons i fins aviat amics!!!!

Visca el Barça !!!!!!

PD1: despres del partit hem fet una mica de carrete (juerga en Xilè)

PD2: hem compartit la vetllada amb en Xavi, net d’emigrants catalans, que s’auto defineix com a “català-xilè, independentista, catalanista i  antiespanyolista….”

PD3: a Santiago hi ha una font de Canaletes, procurarem visitarla i penjar fotos de tot plegat aviat….

Muak!

Venim de pujada!

Hola de nou! Avui des de Valparaiso!!! Com ens hem penjat en això del blogg….!! Em sembla recordar que des de que vam arribar a Ushuaia no havíem tornat a escriure i d’això fa….molt i molts quilòmetres!!!  Bé intentaré fer un resum, aprofitant que plou i no podem sortir a paseig.

Ushuaia és un lloc molt agradable. Tot i que la majoria de gent que hi arriba ho fa només pel fet de que és la ciutat més austral del planeta, val a dir que val molt la pena. HI ha moltes coses que la fan especial. Començant pel paratge natural on es troba i acabant per l’antiga presó, on a part dels delinqüents més perillosos, hi enviaven molts presos polítics. A nosaltres el que ens va agradar especialment, va ser la navegació pel canal Beagle. Vam tenir molta sort  amb el temps, feia una mica de sol, no feia gens de fred i vam poder estar a la coverta del vaixell gairebé tota l’estona gaudint dels “cormoranes” i les foques marines. Van preferir agafar un vaixell petitó, on només hi anavem unes 12 persones, entre elles, tres Vasques molt i molt divertides. Tant bé va estar el grup que vam acabar tots cantant i dinant plegats  el famós Locro per celebrar el dia del treballador.  Una altra  excursioneta molt guapa és al glaciar Marcial, res a veure amb el perito moreno però té de curiós que hi ha una pista d’esquí petita enfocada cap al mar!!! Llàstima que no hi havia neu suficient per fer una baixadeta en condicions.

Com que hi vam arribar ja en temporada baixa, les companyies de transport havien reduït  els serveis de bus, així que no vam poder sortir de Ushuaia fins la matinada del dimarts i no vam poder arribar a Puerto Natales per agafar el barquet de tres dies fins a Puerto Montt. Però bé, això va com va i de tornada cap amunt (vam haver de fer practicament la mateixa ruta que de baixada), vam parar a Puerto San Julian, un poble gran de la costa on tenen l’honor de conmemorar la primera missa patagonica. I vam passar  per tercer cop per Bariloche, sense gaires ganes de tornar a trepitjar aquella terminal de bus però preparats per creuar i canviar de país.

A Xile, hi vam arribar ja fa uns dies, després d’una setmana de moltes hores d’autobus, moltes hores d’espera i amb molts segells al passaport. Si mireu el mapa de tierra del fuego, has de passar per Xile per arribar a Ushuaia i això significa entrar i sortir del país, segell amunt segell avall i registre rere registre. Pel que sembla els xilens no volen res dels argentins i no et deixen passar ni fruita, ni embotits, ni suvenirs de fusta…vaya tot un conyàs pel viatger, que es tradueix en esperes interminables i haver de menjar-te l’entrepà quan no tens gana! Jajaja

El primer que vam visitar de Xile va ser Chiloé, un arxipel·lag del sud del país famos per les seves esglésies de fusta i els palafitos (cases a ran de mar i elevades per troncs de fusta) i també desgraciadament per un terretremol o ”maremoto” i pel bon peix i marisc. Ens vam instal.lar a Ancud, la ciutat més al nord de la illa i també la més gran, vam anar a parar a casa d’una senyora molt entranyable que ens preparava uns esmorçars tremendus i ens explicava històries de quan el terretrèmol del 1960 i de quan van començar a fer-se grans les salmoneres.  De Chiloé, els espanyols en deien la Nueva Galicia perquè igual que a Galicia hi plou molt i el paisatge recorda una mica a les ries del nord però novament vam tenir sort amb el temps i els tres dies ens va fer molt sol. En una excursió vam conèixer Castro i els seus palafitos, la capital de la illa , Dalcahue i el seu mercat i Quinchao, una illa veïna, amb les comunas de Curaco de velez i Achao,i com és clar moltes esglésies de fusta, algunes d’elles construides sense ni un clau, només amb “tarugos “(claus de fusta). Si alguna cosa ens va sorprendre molt gratament va ser lo increiblement bé que es menja. I com ens va dir un noi a l’autobús: “¿Es bonito verdad Chiloé? – Chi lo é, Chi lo é!! “.

Després hem passat per Valdivia, una ciutat universitaria del sud de Xile que ha estat molt anomenada a raó dels terretrèmols que ha patit al llarg de la història. El més destacat el del 22 de maig 1960,(es calcula que va ser un dels més forts de la història i va  tenir conceqüències  fatals tant aqui com a la illa de Chiloé) i el d’aquest mateix any, que tot i que va tenir l’epicentre més a munt (per Concepcion), es poden veure les escletxes que va fer a tot el passeig marítim.Valdivia té d’especial que està situada a la confluència de tres rius i és precisament aquí on diferents espècies d’ocells i els gegants lleons marins sembla que es trobem com a casa, recollint les sobres del mercat de peix i reposant sota el sol. Val a dir que a tota aquesta zona es menja un peix  i un marisc fantàstic i molt bé de preu.

Bé i de Valparaiso, que us he de dir! La Unesco l’ha declarat ja fa uns anys patrimoni de la humanitat i la veritat és que el lloc té molt encant, molt autèntic però que literalment, s’està caient. Està situada entre el mar i molts turons. A la part més tocant al mar hi ha els edificis comercials, bancs i com és evident el gran port .Els barris queden entre els diferents turons o cerros com en diuen aquí, formats per casetes de colors, moltes fetes de xapa i en llocs només accessibles a peu, amb moltes escales i “elevadores” per tot arreu i carrerons mig destroçats plens de grafitis i de gossos. Es respira molta moguda cultural i musical i  és que fins i tot Pablo Neruda,n’era un enamorat que hi va passar temporades i va construir-hi La Sebastiana o la casa-barco, al capdemunt del cerro Bellavista. Passejant entre els cerros,per casualitat hem conegut un personatge de la ciutat: El Motemei o Carlos Martínez B. L’últim pregoner de la saga.

Patagonia Express

No se quant de temps fa des de que vam escriure l’últim post, però tinc la sensaciò que fa molt que no diem res, i la veritat es que en tinc ganes. Ara mateix som a Ushuaia, la ciutat permanentment poblada més austral d’Argentina, que no del món, doncs just a l’altra banda de l’estret de Beagle que separa Argentina i Chile, està Fuerte Williams, que sembla que si que es la població més Austral del planeta….però bé, deixant-nos de tecnicis-mes i rollos politico geogràfics estúpids, resulta que nosaltres, després de moltes (moltíssimes) hores d’autobus som aquí. Per aquestes terres ja comença a fer fres, s’apropa l’hivern i no hi ha massa turisme. Això es bo, doncs no cal fer reserves en lloc, però fa que tampoc hi hagi massa a fer…ja veurem.
Aquestes últimes setmanes han estat intenses. Des de Caviahue vam anar en bus fins a San Martin de los Andes. Aquesta població turística de muntanya va ser la nostra primera parada de la zona. És un poble de postal, a la riba d’un dels milions de llacs que hi ha per la zona, amb milers de botigues i restaurants, i molts, molts i molts allotjaments tiups cabanyeta….i clar, de tant maco, fins i tot cansa, la veritat. Vam anar a cauure a casa un senyor molt peculiar, en Mario, que llogava habitacions a casa seva i ja només això va ser tota una experiència. San Martin és un poble que dóna la sensació d’ estar totalment pensat pel turisme, i per la gent que vol esquiar, i on, a part de comprar, menjar i dormir ( i esquiar si es època), no ofereix massa alternatives. Nosaltres vam fer una petita caminata fins a uns poblats Mapuches i així vam passar la tarda.
La següent parada patagònica va ser a Villa la Angostura, una petitíssima vila al final de la ruta dels siete lagos, que comença precisament a San Martin. La Angostura és similar a San Martin, però molt més tranquil, sense pistes d’esquí i amb alguna alternativa més en quant a caminades. Entre això i el fet de parar a un hostal la mar de maco i tranquilet, allí hi vam fer un parell de dies la mar d’agradables, caminant i fent vida d’hostal. I bé, despres de fer una nit intensa de vi i monopoli amb un frances molt simpàtic, vam fer via cap a San Carlos de Bariloche, capital argentina dels viatges de final d’estudis,és a dir, de les juergas juvenils ….però tot i això hem de dir que Bariloche ens va agradar. És una ciutat petita (uns 100000 hab) just davant d’un llac, el Nahuel Huapi, on hi ha moltes excursions a fer i cosetes per passar el dia. A més vam tornar a trobar un bon hostel, que a sobre oferia esmorçar i sopar per un preu increïble on ens vam retrobar amb en Mathieu (que havíem conegut a Sant Martin)…, vam patir una vaga d’autobusos (amb cremada de pneumàtics inclosa) que no ens va permetre visitar el parc Nacional de Nahuel Huapi, però com alternativa vam visitar el museu de la xocolata (jejeje), i és que resulta que aquí a Bariloche, ves a saber perquè, hi ha moltes i moltes confiterias i xocolateries. El que també vam visitar va ser el cerro campanario, una petita escursió de no més de una horeta (o 5 minuts si agafes el telecadira…) que et porta fins a un mirador magnífic, des de on, si tens un bon dia, pots gaudir de unes vistes sobre els llacs i el Parc Nacional, inmillorables.


I bé, ja avançant una mica més, la següent parada va ser El Bolson, un poble petitó a dues hores de Bariloche (dues hores a la Patagonia son no res, de veritat i especialment aquestes on la carretera per on passa és sencillament un lloc a visitar per si mateix), on des de fa molts anys s’hi van instalant hippies i altra gent i sembla que fan una vida tranquileta…també aquí vam trobar un hostal magnífic, la casa La Camorra, on els amos, dos jubilats encantadors ens van rebre com si arribessim a casa, però es clar que no tot podia ser perfecte, i en obrir la motxil.la, sorpresa! Algú la havia obert abans i ens havien robat algo de plata (diners!!!)…enseguida vam veure que l’únic moment en que haviem descuidat la bossa era un cop l’havien carregat al bus a la terminal de Bariloche, així que ràpidament vam anar a posar la denúncia i la reclamació a la companyia…ay! quina putada…i al dia següent tornem cap a Bariloche a fer més queixes i a veure com resulta que tothom sap que els nois que pugen les maletes en els autobusos roben tot el que poden però que ningú no ho diu i que ningú se’n fa responsable,perquè no treballen ni per les companyies de bus, ni per la terminal ni per l’ajuntament…més que els diners, va ser deseperant no poder fer una queixa en condicions. Al final, vam poder parlar amb el gerent de la companyia de busos i vam ampliar la denúncia a la policia per tal que quedés clar que el robo havia d’haver estat dins del maleter del bus, doncs fins aquell moment la maleta va estar sempre sota control…però bé, com diem, resulta que això es molt habitual en aquesta terminal…per sort, podem seguir endavant i entre el seguro de la companyia de busos i el nostre seguro de viatge suposem que aconseguirem recuperar-ho! (quin pal fer papeleos des de tant lluny!!!)
Així que ja al Bolson de nou, ens vam tornar a centrar en l’important i vam decidir seguir fent viatge. Vam fer un parell més d’excursions, una fins a la cabeza de el Indio, una roca molt curiosa que realment sembla el perfil de la cara d’una persona. Va ser als peus de la roca on vam poder gaudir de la visita d’uns quants ocells “carpinteros?”, increibles, igualets que el pàjaro loco dels dibuixos animats, molt xulos i poc fotogènics (ni una foto els vam poder fer!!!!). L’altra excursió, més complicada, va ser fins al refugi del cerro Piriquitron, tot travessant el bosque tallado (un conjunt d’escultures de fusta tallades sobre troncs caiguts fa anys per un incendi, molt maco) i arribant fins a prop d’un pic ja tot cobert, i molt cobert, de neu. Van ser unes bones excursions, però sens dubte, el millor de el Bolson va ser l’hostal. Allí a la Camorra vam gaudir de les històries de la Patagònia que ens va explicar l’Eduardo, l’amo de la casa. Històries que algun dia hauriem d’escriure, doncs realment ens van fer veure que ens estavem apropant a un dels llocs de més difícil accés del món, i on la colonització tot just hi acaba d’arribar com qui diu. Entre l’Eduardo, gran coneixedor de la Patagonia (ex-encarregat de Parcs Naturals de la zona, o algo així), un amic seu càmara de televisió i corresponsal de guerra, el veí que tocava la guitarra, la dona de l’Eduardo que tocava el piano, el propi Eduardo que tocava el bandoneon (com una acordió típica d’Argentina), altres viatgers, el vi i un bon asado, podem dir que aviat ens va passar l’enoig del robo i vam començar a entrar de veritat a la Patagonia misteriosa i salvatge….
Però clar, el camí segueix, i aquí sembla que mai no acaba…el Bolson ja està bastant al sud, però resulta que per arribar a la nostra pròxima parada, el Calafate, vam haver de passar ni més ni menys que vint i sis hores d’autobus. Per sort aqui els autobusos són realment cómodes, i tenen inclós el menjar i tot això, així que realment no sens va fer pesat. A El Calafate, l’estada va ser breu però intensa. Junt amb en Piedrik (Belga) i en Morten (Danes) vam llogar un cotxe i vam visitar el glaciar del Perito Moreno. Crec que és el quart glaciar que veiem en aquest viatge, però sens dubte és el millor de tots. Quant t’hi vas apropant i veus aquella inmensa llengua de gel, et quedes, com diria ma mare, “patidifuso”…és espectacular, incomparable. Per unes pasarel•les t’apropes gairebé fins el front, on un et podries quedar hores i hores mirant i fent fotos, doncs el color blau del gel canvia segons el sol que faci, i com era un d’aquells dies que ara fa sol i ara es tapa, l’espectacle era inmillorable…a més per rematar-ho, de tant en tant apareixia l’arc de san Martí…uf! Però espereu, que això no es tot! Mentre estavem allí al.lucinant amb el tema, va i veiem com davant nostre es desploma una columna inmensa, gegant, de gel del front del galciar…crec que tots quatre vam començar a saltar i a cridar d’emoció veient com queia aquella muntanya de gel…desprès en van caure unes quantes més de petitones…increïble, de veritat. Però és clar, com no tot podia ser perfecte un altre cop, aquella mateixa tarda al Barça se li va escapar la final del Bernabeu…vam veure el partit en un bar de El Calafate. Una llàstima de partit, doncs va anar de ben poc que no ho aconseguim!!! Bé, ara la lliga, i fins l’any que ve!
De El Calafate, setze hores més d’autobus, i fins a Ushuaia, on si no millora el temps sembla que no podrem fer gran cosa, només dir que un cop hi vam ser…i des de aquí, ja només ens queda una opció: cap al nord, i mica en mica i pas a pas, trobar el camí cap a casa!
Molts petons i gràcies a tots (coneguts i desconeguts), per llegir i animar-nos a seguir endavant!

PD: Ah! Molt important! Ja se m’oblidava!! Evidentment varem celebrar Sant Jordi, a el Bolsón!!! Amb una rosa del jardí de La Camorra i el llibre que ha escrit l’Eduardo!
PD2: Ens hem comprat sabates noves….això de rondar pel món desgasta molt!!! ()