Patagonia Express

No se quant de temps fa des de que vam escriure l’últim post, però tinc la sensaciò que fa molt que no diem res, i la veritat es que en tinc ganes. Ara mateix som a Ushuaia, la ciutat permanentment poblada més austral d’Argentina, que no del món, doncs just a l’altra banda de l’estret de Beagle que separa Argentina i Chile, està Fuerte Williams, que sembla que si que es la població més Austral del planeta….però bé, deixant-nos de tecnicis-mes i rollos politico geogràfics estúpids, resulta que nosaltres, després de moltes (moltíssimes) hores d’autobus som aquí. Per aquestes terres ja comença a fer fres, s’apropa l’hivern i no hi ha massa turisme. Això es bo, doncs no cal fer reserves en lloc, però fa que tampoc hi hagi massa a fer…ja veurem.
Aquestes últimes setmanes han estat intenses. Des de Caviahue vam anar en bus fins a San Martin de los Andes. Aquesta població turística de muntanya va ser la nostra primera parada de la zona. És un poble de postal, a la riba d’un dels milions de llacs que hi ha per la zona, amb milers de botigues i restaurants, i molts, molts i molts allotjaments tiups cabanyeta….i clar, de tant maco, fins i tot cansa, la veritat. Vam anar a cauure a casa un senyor molt peculiar, en Mario, que llogava habitacions a casa seva i ja només això va ser tota una experiència. San Martin és un poble que dóna la sensació d’ estar totalment pensat pel turisme, i per la gent que vol esquiar, i on, a part de comprar, menjar i dormir ( i esquiar si es època), no ofereix massa alternatives. Nosaltres vam fer una petita caminata fins a uns poblats Mapuches i així vam passar la tarda.
La següent parada patagònica va ser a Villa la Angostura, una petitíssima vila al final de la ruta dels siete lagos, que comença precisament a San Martin. La Angostura és similar a San Martin, però molt més tranquil, sense pistes d’esquí i amb alguna alternativa més en quant a caminades. Entre això i el fet de parar a un hostal la mar de maco i tranquilet, allí hi vam fer un parell de dies la mar d’agradables, caminant i fent vida d’hostal. I bé, despres de fer una nit intensa de vi i monopoli amb un frances molt simpàtic, vam fer via cap a San Carlos de Bariloche, capital argentina dels viatges de final d’estudis,és a dir, de les juergas juvenils ….però tot i això hem de dir que Bariloche ens va agradar. És una ciutat petita (uns 100000 hab) just davant d’un llac, el Nahuel Huapi, on hi ha moltes excursions a fer i cosetes per passar el dia. A més vam tornar a trobar un bon hostel, que a sobre oferia esmorçar i sopar per un preu increïble on ens vam retrobar amb en Mathieu (que havíem conegut a Sant Martin)…, vam patir una vaga d’autobusos (amb cremada de pneumàtics inclosa) que no ens va permetre visitar el parc Nacional de Nahuel Huapi, però com alternativa vam visitar el museu de la xocolata (jejeje), i és que resulta que aquí a Bariloche, ves a saber perquè, hi ha moltes i moltes confiterias i xocolateries. El que també vam visitar va ser el cerro campanario, una petita escursió de no més de una horeta (o 5 minuts si agafes el telecadira…) que et porta fins a un mirador magnífic, des de on, si tens un bon dia, pots gaudir de unes vistes sobre els llacs i el Parc Nacional, inmillorables.

I bé, ja avançant una mica més, la següent parada va ser El Bolson, un poble petitó a dues hores de Bariloche (dues hores a la Patagonia son no res, de veritat i especialment aquestes on la carretera per on passa és sencillament un lloc a visitar per si mateix), on des de fa molts anys s’hi van instalant hippies i altra gent i sembla que fan una vida tranquileta…també aquí vam trobar un hostal magnífic, la casa La Camorra, on els amos, dos jubilats encantadors ens van rebre com si arribessim a casa, però es clar que no tot podia ser perfecte, i en obrir la motxil.la, sorpresa! Algú la havia obert abans i ens havien robat algo de plata (diners!!!)…enseguida vam veure que l’únic moment en que haviem descuidat la bossa era un cop l’havien carregat al bus a la terminal de Bariloche, així que ràpidament vam anar a posar la denúncia i la reclamació a la companyia…ay! quina putada…i al dia següent tornem cap a Bariloche a fer més queixes i a veure com resulta que tothom sap que els nois que pugen les maletes en els autobusos roben tot el que poden però que ningú no ho diu i que ningú se’n fa responsable,perquè no treballen ni per les companyies de bus, ni per la terminal ni per l’ajuntament…més que els diners, va ser deseperant no poder fer una queixa en condicions. Al final, vam poder parlar amb el gerent de la companyia de busos i vam ampliar la denúncia a la policia per tal que quedés clar que el robo havia d’haver estat dins del maleter del bus, doncs fins aquell moment la maleta va estar sempre sota control…però bé, com diem, resulta que això es molt habitual en aquesta terminal…per sort, podem seguir endavant i entre el seguro de la companyia de busos i el nostre seguro de viatge suposem que aconseguirem recuperar-ho! (quin pal fer papeleos des de tant lluny!!!)
Així que ja al Bolson de nou, ens vam tornar a centrar en l’important i vam decidir seguir fent viatge. Vam fer un parell més d’excursions, una fins a la cabeza de el Indio, una roca molt curiosa que realment sembla el perfil de la cara d’una persona. Va ser als peus de la roca on vam poder gaudir de la visita d’uns quants ocells “carpinteros?”, increibles, igualets que el pàjaro loco dels dibuixos animats, molt xulos i poc fotogènics (ni una foto els vam poder fer!!!!). L’altra excursió, més complicada, va ser fins al refugi del cerro Piriquitron, tot travessant el bosque tallado (un conjunt d’escultures de fusta tallades sobre troncs caiguts fa anys per un incendi, molt maco) i arribant fins a prop d’un pic ja tot cobert, i molt cobert, de neu. Van ser unes bones excursions, però sens dubte, el millor de el Bolson va ser l’hostal. Allí a la Camorra vam gaudir de les històries de la Patagònia que ens va explicar l’Eduardo, l’amo de la casa. Històries que algun dia hauriem d’escriure, doncs realment ens van fer veure que ens estavem apropant a un dels llocs de més difícil accés del món, i on la colonització tot just hi acaba d’arribar com qui diu. Entre l’Eduardo, gran coneixedor de la Patagonia (ex-encarregat de Parcs Naturals de la zona, o algo així), un amic seu càmara de televisió i corresponsal de guerra, el veí que tocava la guitarra, la dona de l’Eduardo que tocava el piano, el propi Eduardo que tocava el bandoneon (com una acordió típica d’Argentina), altres viatgers, el vi i un bon asado, podem dir que aviat ens va passar l’enoig del robo i vam començar a entrar de veritat a la Patagonia misteriosa i salvatge….
Però clar, el camí segueix, i aquí sembla que mai no acaba…el Bolson ja està bastant al sud, però resulta que per arribar a la nostra pròxima parada, el Calafate, vam haver de passar ni més ni menys que vint i sis hores d’autobus. Per sort aqui els autobusos són realment cómodes, i tenen inclós el menjar i tot això, així que realment no sens va fer pesat. A El Calafate, l’estada va ser breu però intensa. Junt amb en Piedrik (Belga) i en Morten (Danes) vam llogar un cotxe i vam visitar el glaciar del Perito Moreno. Crec que és el quart glaciar que veiem en aquest viatge, però sens dubte és el millor de tots. Quant t’hi vas apropant i veus aquella inmensa llengua de gel, et quedes, com diria ma mare, “patidifuso”…és espectacular, incomparable. Per unes pasarel•les t’apropes gairebé fins el front, on un et podries quedar hores i hores mirant i fent fotos, doncs el color blau del gel canvia segons el sol que faci, i com era un d’aquells dies que ara fa sol i ara es tapa, l’espectacle era inmillorable…a més per rematar-ho, de tant en tant apareixia l’arc de san Martí…uf! Però espereu, que això no es tot! Mentre estavem allí al.lucinant amb el tema, va i veiem com davant nostre es desploma una columna inmensa, gegant, de gel del front del galciar…crec que tots quatre vam començar a saltar i a cridar d’emoció veient com queia aquella muntanya de gel…desprès en van caure unes quantes més de petitones…increïble, de veritat. Però és clar, com no tot podia ser perfecte un altre cop, aquella mateixa tarda al Barça se li va escapar la final del Bernabeu…vam veure el partit en un bar de El Calafate. Una llàstima de partit, doncs va anar de ben poc que no ho aconseguim!!! Bé, ara la lliga, i fins l’any que ve!
De El Calafate, setze hores més d’autobus, i fins a Ushuaia, on si no millora el temps sembla que no podrem fer gran cosa, només dir que un cop hi vam ser…i des de aquí, ja només ens queda una opció: cap al nord, i mica en mica i pas a pas, trobar el camí cap a casa!
Molts petons i gràcies a tots (coneguts i desconeguts), per llegir i animar-nos a seguir endavant!

PD: Ah! Molt important! Ja se m’oblidava!! Evidentment varem celebrar Sant Jordi, a el Bolsón!!! Amb una rosa del jardí de La Camorra i el llibre que ha escrit l’Eduardo!
PD2: Ens hem comprat sabates noves….això de rondar pel món desgasta molt!!! ()