Una mica de Natura…

Un cop visitada San Francisco, una ciutat encantadora i plena de vida, hem volgut canviar una mica d’aires i prendre més contacte amb la natura i amb la carretera. La direcció estava clara, cap al nord.El que no teníem tant clar era quant…jajaja( entre milles i km i que el mapa que duiem no era massa explicit, vam calcular una mica malament i el que havia de ser un viatge d’unes horetes es va convertir en tot el dia!). L’objectiu , “la calçada dels gegants” ,una carretera que passa enmig d’un bosc de sequoies enormes on et sents molt diminut. El dia estava fresquet i les sequoies encara tapaven més el sol però l’olor i la immensitat d’aquests arbres et fa sentir a centenars de quilometres de qualsevol lloc. N’hi ha que fan més de 100m i realment no ho aprecies del tot fins que et topes amb algun dels arbres caiguts que jeuen tots llargs al terra o et poses al costat d’un que te les arrels al descobert . Fins i tot n’hi ha un que pots passar-hi pel mig amb el cotxe!! És espectacular!

Sortir d’allà ens va costar gairebé tant com arribar-hi, vam voler creuar cap a Sacramento per una carretereta que passava un port de muntanya plena de curves on la neu encara estava present  i es va fer fosc abans d’arribar al destí, així que vam parar a Chico, una ciutat universitaria sense massa encant però lloc de fabricació de la cervesa Sierra Nevada i clar, tenint això de referent vam anar a degustar-ne a la mateixa bodega!

La visita a Sacramento va quedar una mica passada per aigua, no teniem gaire clar que hi anavem a veure però suposo que la capital de l’Estat s’ha de conèixer no? Ens va sorprendre gratament el casc antic, conservat com una ciutat típica de l’Oest, amb cases de fusta, un tren dels antics i un ambient molt autèntic. Sacrameto era la última estació del famós Ponny Express, un servei de missatgeria i paqueteria urgent que recorria els EUA a fials del s. XIX.

També vam anar a veure el Capitol, la seu del govern. Com que hi tenen cuadres de tots els presidents, vam buscar al Governator Swagzenager però ens van dir que feia massa poc que havia deixat el càrrec i que encara no li tenien fet el cuadre. Vam deixar la capital cap al sud passant per carreteretes secundaries que voregen el delta del riu San Joaquin, molt autèntic! Pobles de quatre cases que havien estat assentaments de xinesos treballadors del ferrocarril o de les mines on sembla que el temps no hagi passat. Seguint la ruta vam passar per Stokton, només a fer una foto per la nostra amiga Katrina i vam parar a fer un supergelat i un megabatut a un d’aquells típics Drive trhu on pots demanar des del cotxe i venen les noies a servirte amb patins!! Jajajaja diuen que Geroge Lukas va passar per aquest lloc quan era jove.  La intenció era tirar el més a prop possible del Yosemite National Park per gaudir del dia següent sense haver de fer massa quilometres (ai..milles!) així que vam parar a Mariposa, a una hora del park. L’Endemà vam començar el dia amb un d’aquells esmorçars que fan por, pancakes, ous, cafè, mermelada, salsitxes, patates al forn…ai, ja m’atipo només d’escriure-ho! I després al park! És molt guapo, muntanyes de granit que semblen blocs d’una sola peça com els dels dibuixos japonesos, salts d’aigua que et mullen només estant a peu de camí i animalons per tot arreu, vam veure un llop, esquirols, ocells i cérvols,  i hectàries i hectàries de bosc. Vam fer tres caminadetes curtes, ens va fer un dia preciós i vam decidir dedicar-hi un altre dia per fer una altra zona. Només per creuar el park amb cotxe t’estàs gairebé una hora i el paisatge net, ple de rocotes gegants ja és tota una maravella.

 

 

El segon dia al park vam estar a la zona sud, vam caminar fins a uns salts d’aigua per un cami que segons unes senyores que vam trobar de baixada, normalment els turistes no freqüenten i ho vam poder comprovar perquè arribant a dalt, on la neu ens cobria  gairebé fins els genolls, no s’hi veien petjades. Arribar al cim tenint la sensació que fa dies que no hi ha anat ningú. És genial i la imatge de tenir per sota tot un bosc en un dia tant clar com el que vam poder gaudir, no té paraules.

Des de Yosemite teniem un parell de coses per veure però tot quedava lluny, finalment vam sacrificar el Death Valley per tirar milles cap al Gran Canyon, i crec que vam encertar. Primer un dia intens de carretera, travessant de nou la mítica 66 i aquest cop passant pobles molt més emblemàtics que principalment viuen del mite d’aquesta ruta que creua des de Chicago a Los Angeles. A les botigues de souvenirs pots arribar a trobar de tot amb la marca “66” i pels més frickies, fins i tot un carnet de conduir d’Elvis o de Marilyn….tot plegat una mica massa però, és Amèrica i els mites són els mites i nosaltres també vam caure a la temptació i ens vam entaular en un d’aquells dinners amb sortidor de gasolina i cotxe a la pared inclòs.

El dia següent, el Gran Canyó ens esperava amb tota la seva immensitat perquè si aquí tot és gran, què hem de dir del fabulós canyó del riu Colorado! Vam estar al parc gairebé tot el dia, entre el recorregut amb bus que et va deixant als punts més fotogènics i les nostres ànsies per veure’n més, que ens vam posar a caminar i caminar per veure una altra prespectiva, se’ns va passar el dia volant. Ja cap a la tarda tiràvem cap a la Desert view road, una carretera que surt del park direcció sud-est i va vorejant el congost, espectacular. Els tons vermells de la roca i el blau del cel feien un panorama digne de ser fotografiat en tot moment i quan apareixia el riu allà al fons tot “colorado” senties una emoció que recorria tot el cos. Però el dia no havia acabat, la carretera en aquesta zona és d’aquelles que sembla que no s’acabin mai. Rectes que no en veus el final i cap població en tot el que t’arriba la vista. Quilòmetres i més quilòmetres de terres de colors vermellosos, alguns arbres que no saps com poden viure i el cel. Es feia fosc i teníem una meta, el Monument Valley, quedaven potser vint minuts de llum quan hi vam arribar, des de la mateixa carretera vam parar a fer les fotos i a contemplar l’espectacle de colors que creaven els últims rajos de sol en contacte amb les formacions rocoses i tanta va ser l’emoció que no vam ni veure el desvio cap a l’hotel que ens havien recomenat i vam seguir endevant més de 30 milles fins a Mexican Hat, un poblet de no més de 100 habitants dedicats al turisme que s’exten a 2 milles al sud d’una roca surrealista que li’n dóna el nom. Vam sopar a lo “vaquero”, una hamburguesota feta a la brasa en un lloc molt autèntic amb uns locals que bebien cervesa i passaven l’estona sense massa paraules i vam passar la nit a l’hotel San Juan. L’endemà al matí, ens vam llevar tard i per sorpresa, ens havíen tallat l’aigua sense avisar!! Merda! Justament estaven arreglant la canyeria i tal com va dir el de recepció es van descuidar de comentar-ho, la veritat és que molt malament per part seva així que, si per una d’aquestes coses voleu dormir a Mexican Hat, no ho feu al hotel San Juan, feu-ho al que té el restaurant a tocar de carretera que és molt autèntic i val el mateix!!! Jajaajja

Bé, tonteries a part, vam recular cap a Monument Valley de nou i aquest cop si que vam veure el desvio, nosaltres que ja estavem contents amb el que es veia des de la carretera, vam quedar flipats! Aquesta terra és una reserva dels indis Navajos i ells mateixos gestionen el parc i l’hotel que hi ha dins. Tenen montat un circuit que pots fer amb el teu propi vehicle o amb una furgoneta que et passeja per tota la vall i vas reconeixent les formes més caracteristiques de les formacions rocoses com l’elefant, el camell , el Jonh Fort point,la monja i les deixebles, etc. Bocabadats tot el matí, no podíem parar d’admirar aquella imatge tant reproduïda a les pel·lícules del Far West, ja ens imaginavem amb el cavall tirant cap a la immensitat.  No podem dir exactament el perquè però ha estat un dels llocs que més ens ha fascinat.

Apa…una abraçada i fins d’aqui uns dies!!!

 

 

 

 

 

 

Anuncis

LANDING LAS VEGAS

Després d’una setmana intensa a Nova York i ja amb el Victor mig recupera’t de la bronquitis, vam volar cap a Las Vegas, fent escala d’unes hores a Miami. El viatge, en una companyia realment barata anomenada Spirit Airlines, va estar genial, tot correcte i sense retards. Ja de nit, vam aterrar per fi a Las Vegas, vam recollir el cotxe de lloguer, i cap a l’hotel, tot atravesant l’strip (que és el carrer principal) de la ciutat, on es concentren la majoria d’hotels-casino de la capital mundial del joc. I és impresionant, tot ple de llum i edificis gegants, amb reproduccions de Nova York, Venecia, Paris…..una animalada! Aquella nit poca cosa vam fer, una petita pasejada i cap a dormir que el cos no donava per més. Ja de dia, vam caminar per molts dels casinos. Impresionant sens dubte el Venetian, on pots passejar pel pont de Rialto, la plaça San Marco, el pont dels suspirs i fins i tot anar en gòndola pels canals interiors de l’hotel. És tan exagerat tot plegat que fins i tot costa de descriure. Altres casinos són més clàssics, com el Flamingo o el Sahara, i alguns també impresionants com el Paris, amb reproducció de la Torre Eiffel i de l’arc del trionf inclosos, el del castell on es fan tornejos mitjevals, que es molt “kitcsh” des de l’exterior, o el de New York, amb un Skyline impresionant….bé, total, tot plegat una gran mostra de l’exageració i el gust pel consumisme extrem dels nordamericans. Molt cartrópedra i parafernalia per atreure turistes de cap de setmana i gent jove amb ganes de juerga….impresionant i cutre tot a l’hora. Nosaltres vam jugar uns calerons a les màquines i uns quants més a la ruleta i al black jack. No vam guanyar, no cal dir-ho, però tampoc vam perdre molt….per cert, xoca bastant que es pot fumar a tot arreu i que mentre jugues la beguda és gratuïta.

De las Vegas, vam fer via cap a Los Angeles, passant pel desert de Mojave i per la ruta 66….el desert és prou xulo, amb molts arbres de Joshua, que son si més no curiosos. El paisatje és agradable i fa que la carretera també ho sigui. Al sud de Mojave pots agafar si vols l’antiga i mítica Ruta 66, ara en desús, que uneix Los Angeles i Chicago. És la mar de tranquil•la, i a mida que avances, vas trobant motels abandonats, antigues gasolineras i algun que altre lloc que encara serveix café i menjar. I mica en mica un va entrant a Los Angeles, ciutat inmensa, atravesada per moltíssimes autopistes de molts carrils i on es fa impensable viure sense cotxe. En els dos dies que hi vam estar vam fer prou feina: vam visitar el teatre Kodak, on es fa l’entrega dels oscar, el paseig de la fama i el teatre xinès, la platja de Santa Mónica, un parell de cases de famosos a Beverly Hills (Madonna i Leo Di Caprio…), vam conduir per Mullholand Drive (una mena d’arrabasada d’aquesta ciutat), vam anar a veure en Gasol en un partit dels Lakers, però no hi vam entrar perquè no quedaven entrades barates(pretenien cobrar 225$ per un seient!!), vam visitar el centre històric de la ciutat i vam estar als mítics estudios Universal, una mena de parc temàtic amb atraccions i visita als propis estudis. Tot plegat molt intens i molt complert….

I d’aquí vam fer ruta cap al nord, per la mitica ruta 1 que puja tota la costa fins a San Francisco. Va ser una llàstima que el temps no ens acompanyès, doncs entre la pluja i la boira, no vam poder gaudir massa del paisatge de la costa del pacífic. Tot i així, vam parar a dinar a un poble preciós anomenat Los Alamos, on sembla que el temps s’ha aturat i encara viuen a principis del segle passat. Vam veure també el curios i també bonic poble de Carmel-by-the-sea, vam pasejar per la platja una estoneta, vam gaudir de les famoses ( i boníssimes) carxofes de la població de Pescadero, i fins i tot vam tenir temps per rondar una estoneta per Monterey, una ciutat també molt agradable.

I desprès de tot això, per rematar-ho, arribavem a San Francisco, la ciutat de la bahia, amb el seu mític Golden Gate vermell, gran i impresionant donant la benvinguda a tots aquells que arriven des de el nord, que no era el nostre cas. San Francisco és tal i com surt a les películes, una ciutat amb moltes pujades i baixades, cases de fusta amb molts colors, tramvies antics circulant de forma normal, la presó d’alcatraz saludant des de la illa prop de la costa, el barri hippy de Haigth fent honor a la seva història, plena de botigues “neo” hippies, amb molts penjats amunt i avall….una pasada vamos. I a sobre per rematarho, aquí hem gaudit de la victoria del Barça sobre l’Arsenal tot rodejats de catalans que per un motiu o altre estan per la ciutat, i coneixent a algun afcionat nord americà del nostre equip (concretament d’Ohio)….
I res, ja encarem l’ultima setmana d’aquesta nova aventura. De moment tot està genial, i tot i que potser no es el nostre estil, la forma de vida nordamricana és fàcil de portar durant un temps: raccions gegants, cotxe per anar a tot arreu……

Apa, fins ara família!!!!

primera parada: NYC

Què us he d’explicar d’aquesta gran ciutat? Ens hi hem passat una setmana i podem dir que hem vist gairebé tots els llocs emblemàtics però podríem estar-hi un mes i encara ens faltarien coses per veure.

Tant bon punt arribes ja t’hi sents a gust, com a casa. Suposo que el cine i les series de televisió han fet força perquè cada racó et sigui familiar. Us faré cinc cèntims de les meves impressions:

Als matins, la gent passeja els gossos mentre fa una mica d’esport o porta un cafè a la mà. Això passa per tot arreu, tant pels carrers com pel Central Park. Quan vam arribar just havia nevat el dia abans així que encara quedava una mica de neu i tot,  i el Central Park estava fantàstic, de postal.

La cinquena  Avinguda,  que hem sentit mil vegades a les pel.lícules és tal qual ens la pinten, un no parar de botigues, gent amunt i avall amb bosses i milers de taxis, majoritariament plens perquè no paren encara que estigui plovent i portis més de deu minunts fent la ona amb la mà.

El famós Rockeffeler center, dona una vista aeria genial de a ciutat i just a sota, hi ha la pista de patinatge, on evidentment no ens hi vam poder resistir, i el lloc on posen l’arbre de Nadal més gran del món.

Edifics com el Chrysler o l’Empire State donen un caràcter especial a la ciutat perquè de gratacels n’hi ha a patades i cada edifici té el seu encant i fins i tot la ONU té aquí la seu central, just a la vora de l’East river i tot passejant pots trobar el famós Daily News, el diari on treballava Superman o la increible Central Station. Una mica més al sud trobem el Flatiron building que semba que hagi de caure’t a sobre.

El menjar és tant variat com la gent. Des dels típics Dinners on et serveixen de tot una mica i estan oberts 24h, fins a conegudes cadenes de fast food, que ja han arribat a casa nostra fa temps o restaurantets més selectes de Sushi, italians, francesos…el que sigui. Els que si que acostuma a ser comú és que les racions són mida XXL.

El financial distric és la part amb més gratacels junts, es nota que la gent hi treballa perquè tothom va com estressat, de pressa..com si fessin tard, queda al sur de a illa de Manhattan i des d’allà es pot agafar un ferry que et porta a Staten Island i en el camí passa per davant de l’estatua de la llibertat, un passeig molt agradable. Una mica més amunt del districte financer, el mític pont de Brooklin,  que es pot creuar a peu, et deixa impressiona’t!

Times Square amb tota la seva llum, colors, anuncis i teatres. Obert a qualsevol hora i ple de vida acull la major part dels musicals de la ciutat i botigues de moda, de souvenirs o d’altres tant especials com la d’M&Ms….una botiga gegant de tres pisos exclusivament dedicada a aquests dolços de colors, us ho podeu imaginar? La veritat es que aquí tot es “a lo grande”, fins a extrems realment surrealistes: botigues gegants dedicades exclusivament a un producte, ja siguin dolços, juguets, diamants, chancletes…..En quant a musicals, nosaltres vam gaudir del de Mary Poppins, simplement fantàstic. Fins i tot la Mary Poppins tria coses gegants del seu fantàstic bolso, com a la película!!!

Si una cosa havia de fer, era una classe de dansa. I si, ho vaig fer, a l’academia de l’Alvin Alley. És força famosa i té professors molt bons però per mi la sensació d’estar ballant en un edifici amb les pareds de vidre i de fons tota la ciutat…ufff, va ser una passada.

Barris com Chinatown, litlle italy, el Soho, el Village tenen un caracter únic i tots ells alguna cosa especial. Els mercats, els restaurants, les galeries i les cases d’estil Anglès els fan uns llocs encantadors per perdre’s i passejar.

També vam tenir temps per enyorar-nos una mica de casa i que millor que veure un partit del barça al Mercat, bar del Bowery on s’ajunta la penya barcelonista de NY. Allà vam trobar gent molt agradable que ens van donar un parell de consells per descobrir la ciutat que no surt a les guies. Com el Chelsea marquet i un passeig per una antiga via de tren que et dona unes vistes molt especials de la city.

No podem deixar de parlar del metro. Funciona vint i quatre hores, i és un pel caòtic fins que aprens a veure com funcionen, quins trens son expres i quins son locals…varies lineas poden parar en una mateixa andana, així que has d’estar atent per no pujar al tren equivoca’t….ah, i els caps de setmana sempre hi ha trens que desvien rutes o s’anulen sense previ avís degut al manteniment….aneu amb compte!!!

Diumenge al matí vam gaudir d’una missa gospel al barri de Harlem….increïble experiència: els discursos dels predicadors, els cants, els plors dels fidels….tot un espectacle. A mes, ens van acollir molt bé i fins i tot ens ban donar d’esmorçar! Bona gent, sens dubte…

Bé, la única pega que hem tingut és que el  victor no es va trobar massa bé i no podia fer tot el hagués volgut. Sort que aquesta vegada teniem un hotelet com déu mana i va poder descansar i recuperar-se per seguir endevant.