Una mica de Natura…

Un cop visitada San Francisco, una ciutat encantadora i plena de vida, hem volgut canviar una mica d’aires i prendre més contacte amb la natura i amb la carretera. La direcció estava clara, cap al nord.El que no teníem tant clar era quant…jajaja( entre milles i km i que el mapa que duiem no era massa explicit, vam calcular una mica malament i el que havia de ser un viatge d’unes horetes es va convertir en tot el dia!). L’objectiu , “la calçada dels gegants” ,una carretera que passa enmig d’un bosc de sequoies enormes on et sents molt diminut. El dia estava fresquet i les sequoies encara tapaven més el sol però l’olor i la immensitat d’aquests arbres et fa sentir a centenars de quilometres de qualsevol lloc. N’hi ha que fan més de 100m i realment no ho aprecies del tot fins que et topes amb algun dels arbres caiguts que jeuen tots llargs al terra o et poses al costat d’un que te les arrels al descobert . Fins i tot n’hi ha un que pots passar-hi pel mig amb el cotxe!! És espectacular!

Sortir d’allà ens va costar gairebé tant com arribar-hi, vam voler creuar cap a Sacramento per una carretereta que passava un port de muntanya plena de curves on la neu encara estava present  i es va fer fosc abans d’arribar al destí, així que vam parar a Chico, una ciutat universitaria sense massa encant però lloc de fabricació de la cervesa Sierra Nevada i clar, tenint això de referent vam anar a degustar-ne a la mateixa bodega!

La visita a Sacramento va quedar una mica passada per aigua, no teniem gaire clar que hi anavem a veure però suposo que la capital de l’Estat s’ha de conèixer no? Ens va sorprendre gratament el casc antic, conservat com una ciutat típica de l’Oest, amb cases de fusta, un tren dels antics i un ambient molt autèntic. Sacrameto era la última estació del famós Ponny Express, un servei de missatgeria i paqueteria urgent que recorria els EUA a fials del s. XIX.

També vam anar a veure el Capitol, la seu del govern. Com que hi tenen cuadres de tots els presidents, vam buscar al Governator Swagzenager però ens van dir que feia massa poc que havia deixat el càrrec i que encara no li tenien fet el cuadre. Vam deixar la capital cap al sud passant per carreteretes secundaries que voregen el delta del riu San Joaquin, molt autèntic! Pobles de quatre cases que havien estat assentaments de xinesos treballadors del ferrocarril o de les mines on sembla que el temps no hagi passat. Seguint la ruta vam passar per Stokton, només a fer una foto per la nostra amiga Katrina i vam parar a fer un supergelat i un megabatut a un d’aquells típics Drive trhu on pots demanar des del cotxe i venen les noies a servirte amb patins!! Jajajaja diuen que Geroge Lukas va passar per aquest lloc quan era jove.  La intenció era tirar el més a prop possible del Yosemite National Park per gaudir del dia següent sense haver de fer massa quilometres (ai..milles!) així que vam parar a Mariposa, a una hora del park. L’Endemà vam començar el dia amb un d’aquells esmorçars que fan por, pancakes, ous, cafè, mermelada, salsitxes, patates al forn…ai, ja m’atipo només d’escriure-ho! I després al park! És molt guapo, muntanyes de granit que semblen blocs d’una sola peça com els dels dibuixos japonesos, salts d’aigua que et mullen només estant a peu de camí i animalons per tot arreu, vam veure un llop, esquirols, ocells i cérvols,  i hectàries i hectàries de bosc. Vam fer tres caminadetes curtes, ens va fer un dia preciós i vam decidir dedicar-hi un altre dia per fer una altra zona. Només per creuar el park amb cotxe t’estàs gairebé una hora i el paisatge net, ple de rocotes gegants ja és tota una maravella.

 

 

El segon dia al park vam estar a la zona sud, vam caminar fins a uns salts d’aigua per un cami que segons unes senyores que vam trobar de baixada, normalment els turistes no freqüenten i ho vam poder comprovar perquè arribant a dalt, on la neu ens cobria  gairebé fins els genolls, no s’hi veien petjades. Arribar al cim tenint la sensació que fa dies que no hi ha anat ningú. És genial i la imatge de tenir per sota tot un bosc en un dia tant clar com el que vam poder gaudir, no té paraules.

Des de Yosemite teniem un parell de coses per veure però tot quedava lluny, finalment vam sacrificar el Death Valley per tirar milles cap al Gran Canyon, i crec que vam encertar. Primer un dia intens de carretera, travessant de nou la mítica 66 i aquest cop passant pobles molt més emblemàtics que principalment viuen del mite d’aquesta ruta que creua des de Chicago a Los Angeles. A les botigues de souvenirs pots arribar a trobar de tot amb la marca “66” i pels més frickies, fins i tot un carnet de conduir d’Elvis o de Marilyn….tot plegat una mica massa però, és Amèrica i els mites són els mites i nosaltres també vam caure a la temptació i ens vam entaular en un d’aquells dinners amb sortidor de gasolina i cotxe a la pared inclòs.

El dia següent, el Gran Canyó ens esperava amb tota la seva immensitat perquè si aquí tot és gran, què hem de dir del fabulós canyó del riu Colorado! Vam estar al parc gairebé tot el dia, entre el recorregut amb bus que et va deixant als punts més fotogènics i les nostres ànsies per veure’n més, que ens vam posar a caminar i caminar per veure una altra prespectiva, se’ns va passar el dia volant. Ja cap a la tarda tiràvem cap a la Desert view road, una carretera que surt del park direcció sud-est i va vorejant el congost, espectacular. Els tons vermells de la roca i el blau del cel feien un panorama digne de ser fotografiat en tot moment i quan apareixia el riu allà al fons tot “colorado” senties una emoció que recorria tot el cos. Però el dia no havia acabat, la carretera en aquesta zona és d’aquelles que sembla que no s’acabin mai. Rectes que no en veus el final i cap població en tot el que t’arriba la vista. Quilòmetres i més quilòmetres de terres de colors vermellosos, alguns arbres que no saps com poden viure i el cel. Es feia fosc i teníem una meta, el Monument Valley, quedaven potser vint minuts de llum quan hi vam arribar, des de la mateixa carretera vam parar a fer les fotos i a contemplar l’espectacle de colors que creaven els últims rajos de sol en contacte amb les formacions rocoses i tanta va ser l’emoció que no vam ni veure el desvio cap a l’hotel que ens havien recomenat i vam seguir endevant més de 30 milles fins a Mexican Hat, un poblet de no més de 100 habitants dedicats al turisme que s’exten a 2 milles al sud d’una roca surrealista que li’n dóna el nom. Vam sopar a lo “vaquero”, una hamburguesota feta a la brasa en un lloc molt autèntic amb uns locals que bebien cervesa i passaven l’estona sense massa paraules i vam passar la nit a l’hotel San Juan. L’endemà al matí, ens vam llevar tard i per sorpresa, ens havíen tallat l’aigua sense avisar!! Merda! Justament estaven arreglant la canyeria i tal com va dir el de recepció es van descuidar de comentar-ho, la veritat és que molt malament per part seva així que, si per una d’aquestes coses voleu dormir a Mexican Hat, no ho feu al hotel San Juan, feu-ho al que té el restaurant a tocar de carretera que és molt autèntic i val el mateix!!! Jajaajja

Bé, tonteries a part, vam recular cap a Monument Valley de nou i aquest cop si que vam veure el desvio, nosaltres que ja estavem contents amb el que es veia des de la carretera, vam quedar flipats! Aquesta terra és una reserva dels indis Navajos i ells mateixos gestionen el parc i l’hotel que hi ha dins. Tenen montat un circuit que pots fer amb el teu propi vehicle o amb una furgoneta que et passeja per tota la vall i vas reconeixent les formes més caracteristiques de les formacions rocoses com l’elefant, el camell , el Jonh Fort point,la monja i les deixebles, etc. Bocabadats tot el matí, no podíem parar d’admirar aquella imatge tant reproduïda a les pel·lícules del Far West, ja ens imaginavem amb el cavall tirant cap a la immensitat.  No podem dir exactament el perquè però ha estat un dels llocs que més ens ha fascinat.

Apa…una abraçada i fins d’aqui uns dies!!!

 

 

 

 

 

 

Advertisements

3 Respostes

  1. PROU, PROU, PROU!!!!!!!!!!!!!
    🙂

  2. parelleta!! ja veig que no hi ha ningú que us pari….la veritat es que les fotos són espectaculars!!!
    una abraçada!!!!!!!!

  3. Hola nanos!!! Salutacions desde La Paz, just ara hem estat llegint les vostres aventures pel Far West i ens imaginem que es una passada… (Com sempre sen’s possen les dents llargues i anem prenent nota ja ja).
    Nosaltres ja hem enllestit el salar d’Uyuni i el Titicaca, el salar ens va impressionar molt, no vam poder agafar el tren Oruro -Uyuni per tema d’horaris però vam fer l’excurssió en 4×4 desde Tupiza passant pel dessert de Dalí i creuant el salar inundat que tal com vau dir és espectacular… Aquesta nit anem a Potosí per estar a finals de setmana a Paraguay.
    Ens anem sentint i una forta abraçada!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: