ULTIMS DIES I MARATÓ DE TORNADA

Ara ja fa dies que vam tornar a Barcelona, però encara hem d’explicar que vam fer els últims dies per Estats Units.

Un cop visitat el Monument Valley i totalment meravellats pels paisatges al més pur estil Far West, vam anar cosint la frontera entre Arizona y Utah pel nord de gran canyó. La carretera és plàcida als Estats Units, i tot i que les distàncies són llargues (vam fer més de 5500km en 15 dies) no es fa pesat recórrer el país. Hi ha milers de paisatges diferents i poc trànsit tret de a les grans ciutats. Vam fer nit a un poble anomenat Hurricane (l’elecció va estar una mica condicionada pel mateix nom del poble), al sud de l’estat de Utah. Va ser un encert, hi havia molts motels i moltes opcions per menjar. L’endemà, carretera cap a Las Vegas, pasant a prop de la gran presa de Hoover, una de les més grans del món que avasteix d’aigua a la ciutat del joc creada en ple desert. Un cop arribats a la ciutat del vici, vam visitar el carrer Freemont, on es concentren els casinos més antics i històrics. Vam anar al Golden Nugget, on hi ha exposada la pepita d’or més gran del món, vam caminar amunt i avall i com no, vam visitar un parell d’esglésies on fan cerimonies a la carta….especialment impresionant veure que si vols, et pots casar dins el cotxe, estil restaurant de fastfood, toques l’interfono, dones les dades i et casen des de la ventanilla. Això es el servei més barat, a partir d’aquí pots demanar mil i una cosetes més, fins i tot que et casi Elvis Presley, però clar, tot això va encarint el tema….

Per la tarda, ja vam visitar de nou l’Strip, la zona de casinos gegants, i mira tu per on que tot jugant a la ruleta vam guanyar prou diners per pagarnos un sopar de buffet lliure abans d’anar cap a l’aeroport. I això, havent sopat vam fer via cap a l’aeroport, on va començar la marató de vols. Primer vam volar cap a Detroit, i d’allí, canvi d’avió cap a Nova York. Ja de bon matí tornavem a ser a la ciutat dels gratacels, on haviem de passar tot el dia per agafar a la nit el vol cap a Madrid. Vam decidir anar cap a Brooklin seguint els consells d’uns catalans que haviem conegut tres setmanes abans. I la vam encertar. A Brooklin hi ha un carrer anomenat Bedford Avenue que té un ambient impresionant. Vam pasejar amunt i avall amb les motxiles, vam gaudir d’unes cervesses molt més económiques que no pas les de Manhattam i vam anar fins a la llera de l’East River per veure la Gran Manzana des d’allí….però clar, inquiets com sempre i coincidint que era el dia de Sant Patrici, patró dels Irlandesos, vam decidir passar la tarda per Manhatam i Times Square….i quin agobio! Tot de gent al carrer amb motius o vestimentas irlandesas, festa per tot arreu, ambusos de trànsit, aglomeracions….uf, el pitjor per anar carregat com un borrego la veritat….tot i així vam poder veure part de la desfilada de entitats Irlandes-americanes i vam poder seure a una terrasa per fer una birra i un pica pica…..i llavors si que si, vam fer cap a l’aeroport de JFK, vam pujar a l’avió i vam caure rendits fins a Madrid. Canvi d’avió (tot i que eren bitllets de Catalunya Intercontinental, és a dir una enganyifa d’ibèria per fer-nos creure que conecten Barcelona amb la resta del món amb vols directes….) i per fi a Barcelona, on les mares ens van recollir i ens van portar a casa la iaia a menjar una bona paella!!!

Com a conclusió, tan sols podem dir que a estat una passada, i que hem gaudit a tope d’un pais que la veritat és que vist des de lluny ens fa bastanta ràbia, per l’estil de vida i la seva política envers la resta del món. Però un cop allà veus que hi ha moltes “Amèricas” dins d’Estat Units, i que anant amb cotxe, gaudint del paisatge i parlant amb la gent, que és la mar de simpàtica, és un país que es fa agradable. És un pais de cine, i ara cada cop que veiem una película americana, ens adonem que simplement reflecteixen el seu dia a dia i els seus paisatges increïbles….si, hi ha llocs on pares a

menjar i una noia amb patins et porta la comanda fins el cotxe, hi ha parcs naturals impresionants, carreteres rectes que no acaven mai, motels de carretera a tot arreu, cotxes grandiosos i cadillacs dels 60’s circulant, camions grossos com cases, gent molt agradable, milers d’hispans per tot arreu, mescla de cultures que formen grans comunitats, llocs totalment lliberals al costat de llocs totalment sectaris i religiosos….i sobretot molta opulència i riquesa al costat de molta misèria i pobresa….de tot hi ha als Estats Units, i això que només n’hem visitat una petita part.

Apa, seguirem escribint, tot i que ara si que si, sembla que farem una vida una mica més sedentària, a veure si li donem més vida a aquest bloc que últimament hem tingut una mica abandonat.

Una abraçada a tots i totes!