UN TOMB PER VILANOVA I LA GELTRU

Un dissabte de maig, inici de pont per uns i dissabte normal pels altres ens hem llevat amb ganes de conèixer. Segur que la visita el passat dimecres de la Blanca i el Quique (el toghethers) explicant com els havia anat a la seva aventura ha tingut molt a veure.

El dia no s’ha llevat massa esplèndid, ja ho havien estat anunciant els homes del temps però nosaltres erre que erre amb el cuquet de passejar. Després de sospesar varies opcions, ens ha cridat l’atenció Vilanova, població costanera amb força renom on tots dos hi tenim amics però que no ens hi havíem passejat massa, el Victor hi va anar un cop per la feina i jo mai.

Així que anem fins a sants estació i cap allà s’ha dit. Els aproximadament 45 km de distància entre les dues ciutats es recorren amb una mica més de mitja hora i hi ha força trens, així que abans de l’esperat ja ens plantem al nostre destí.

El primer que tenim davant és el museu del ferrocarril, ubicat on antigament hi havia el dipòsit de locomotores de vapor de Vilanova i que a dia d’avui conté peces tant singulars com una rèplica del primer tren que circulà a l’estat espanyol el 1848 a la línia Barcelona Mataró o una col·lecció de vint-i-vuit locomotores de vapor, un lloc indispensable pels amants d’aquest mitjà de transport.

Imatge

Com ja sabeu no som uns amant dels museus i si hem de començar explorar un indret preferim fer-ho passejant pels carrerons que no pas visitant el seu patrimoni cultural però com que el dia amenaçava a no poder passejar massa un pla B, interior, no està mai de més.

La ruta comença a la façana marítima que s’estén des del passeig de Ribes Roges a ponent on hi ha el poblat d’Adarró, ja habitat pels ibers entre el S VI i el I aC. fins a l’ermita de Sant Cristòfol, que data del S XIII i que Eugeni d’Ors tingué al costat fins l’hora de la seva mort. Enmig del passeig trobem la Torre de Ribes Roges com a única resta de la fortificació de la marina de Vilanova, un munt de cases modernistes, el monument a Francesc Macià, la Casa del Mar i molts restaurants per poder degustar les especialitats d’aquesta vila costanera, entre les quals destaquen el Xató i tots els plats que s’elaboren amb el peix procedent directament de la llotja.

Com que encara no apreta la gana, decidim pujar fins a la Geltru, casc antic de la ciutat que antigament era població per si mateixa.

La via del tren separa la zona de mar de la ciutat i tot just sortint del pas soterrani trobem una casa modernista, Can Pahissa espectacular. Aquest moviment artístic tant recarregat per uns i tant espectacular per altres va deixar petja a bona part de Catalunya. Actualment és un casal d’avis amb un pati preciós, potser encara hi podrem venir a actuar amb Ballet Barcelona?

Rambla amunt veiem que tots els carrers comercials són el mateix, les petites botigues acaben deixant lloc a les grans marques en qüestió de moda, només alguns establiments de tota la vida es mantenen ferms al seu lloc i és justament en un d’ells on ens dediquem unes patates fregides, per obrir una mica la gana. HI ha força gent passejant, passem alguna casa modernista que ens crida l’atenció i el teatre on s’estan fent obres interessants com “Qui te por de Virginia Wolf” o demà IT dansa i més endevant “Els dolents de Shakespeare”. Justament avui és el dia internacional de la dansa i a la plaça de les Neus han muntat un escenari on les escoles de dansa locals ofereixen un espectacle.

Hem trucat als nostres amics i en Joan no hi és, ha marxat de cap de setmana. A la Laia li he escrit un sms dient que corria per allà però actualment viu a Reus així que és poc probable que ens trobem.

Passem per la plaça de la Vila on el Victor recorda que l’actor Sergi Lopez, nascut a Vilanova, va mostrar en una entrevista que li van fer on li demanaven quins racons de la ciutat tenien un lloc especial en el seu cor.

Seguim passejant pel casc antic i el xivarri ens atrau cap a un carreró, hi ha un casament al Castell de la Geltrú, donem la volta a l’edifici per no quedar-nos allà amb els convidats mentre es fan les fotografies de rigor i apareixem a l’església de Sant Maria de la Geltrú.

Ens parem en un aparador de maquines de cosir Singer, una botiga singular que sembla que han adaptat un negoci a la demanda actual i ara fan cursos de patchwork. Tot mirant la botiga sento algú a darrera que parla. Textualment diu : “si, vaig començar ahir la feina…..”, amb la Laia ens havíem estat enviant mails i just em va explicar això de que començava una nova feina. Em giro i allà està, quines casualitats més maques té la vida!

Ens fa una il·lusió enorme, tant de temps sense veure’ns. Xarrem una mica però ella té pressa així que quedem que ja ens tornarem a trobar per parlar més amb calma. Ens aconsella un parell de llocs per menjar i nosaltres seguim la ruta.

Ja ens queda poc i comença a ser hora de pensar en dinar. Una vista ràpida a Can Papiol, casa de marquesos conservada amb tot el seu parament i convertida en museu, passada per la plaça de Sant Antoni, on quedem impressionats per les barbes de l’escultura que hi ha a la façana i el campanar i direcció al mercat. En Joan ens ha recomanat un lloc per dinar allà a prop que es diu l’Onaindía. El trobem fàcilment, tot i que si no ens ho haguessin dit potser l’hauríem passat de llarg i realment, en Joan té bon gust. Hem dinat de conya!!! Menjar elaborat però sense les modernitats aquestes que no saps ni que menges, plats generosos i un ambient molt agradable. El lloc és un homenatge a l’avi del propietari que va anar a Mèxic a complir “el somni americà” i les fotografies antigues que decoren l’espai evoquen un sentiment entranyable.

Després del bon àpat ens toca anar desfilant, una petita caminada pel passeig marítim per fer baixar el dinar on ens sorprèn un grup de turistes, que nosaltres etiquetem com malais que fan una barbacoa a la platja i una trobada de Corvette, on no ens podem resistir de fotografiar un d’aquests clàssics del motor.

El tren ens porta de tornada a casa, per sort no hem esperat massa i l’excursió ens ha agradat molt, si no m’agradés tant Barcelona, de ben segur que Vilanova seria un lloc que tindria molt en compte a l’hora de buscar la meva llar.

 

Anuncis