Sardenya amb nens, res a envejar al Carib

Aquestes vacances són les primeres que fem tots quatre. Els nostres fills, Roc i Emma, i els Rodamons (victor i Laura). Ja veieu, l’esperit viatger no es separa de nosaltres, tot i que els nens encara són petits, sempre estem a punt per conèixer llocs nous.

Sardenya és una illa fantàstica per iniciar-se al viatge familiar. Aquesta vegada hem optat per portar-nos el cotxe de casa, així podíem agafar tot el que necessitàvem ( i el que no, perquè sempre t’endús coses de més, com més espai tens, més l’omples).

Als nens els ha encatat això de pujar al vaixell amb el cotxe!! Tot i que el trajecte és llarg, dotze hores, i que entre l’embarcament i tot plegat es fa pesadet, és important fer-los sentir aventurers. L’Emma estava molt emocionada i contenta amb l’experiència. El vaixell, el cotxe, el camarot…novetats a tort i dret.

Després d’una plàcida nit, l’arribada a Porto Torres, al nord de l’illa, ens va descol·locar a tots una mica. Sense conèixer l’illa i amb les indicacions escrites en un paperot, trobar l’agroturisme que havíem reservat es va fer una mica llarg. Apuntem per la propera vegada, hem d’anar més preparats, potser últimament abusem massa de l’internet i quan ens trobem que no va el wifi i que no podem preguntar al Sr. Google, ens sentim perduts.

L’Agroturisme és una opció molt popular a l’illa i una manera fantàstica de tastar menjar típic i casolà, conèixer gent i costums locals, estar tranquil i envoltat d’animals, cosa que els nens també gaudeixen molt. Obviament, no és la més econòmica però per un parell de nits vam fer-nos aquest regal. Nosaltres vam trobar l’agroturismo “Il Mirto” per internet, el vam triar perquè tenien zona de jocs infantils, tothom deia que es menjava bé i perquè estava a prop de Porto Torres i l’Alguer. Vam estar-hi molt bé i vam veure que gent local hi venia a sopar per la varietat i qualitat del menjar que s’hi servia, ho recomenem sense cap dubte.

El primer dia de vacances tens aquell cuquet que et fa moure amunt i avall sense parar, amb les ànsies per conèixer, per visitar, per tastar…. i tant va ser així que tot i que ens pensàvem que faríem ben poc, aquest primer dia vam fer ruta pels voltants del lloc on ens allotjavem. Dinant a Sa Sevada, un restaurant fantàstic també pels nens, que ens van recomanar des de el propi allotjament, per després banyar-nos a la platja veïna, Porto Ferro ( plena de surfistes) i visitant Sassari, la segona ciutat més gran de l’illa.

Sassari potser no es una visita que surti a cap “top ten” de les guies turísitques….pero passarhi un parell d’hores, visitar la Piazza d’Italia, la Piazza Castello, baixar pel magnific Corso Vitorio Emmanuelle II fins a la catedral tot menjant el primer gelat italià i passar per davant dels precioses i tradicionals cafeteries, et fa sentir que no has perdut el temps.

D’aquesta zona nort-oest, el que és totalment imprescindible de veure és la ciutat de l’Alguer, tant per la seva història i pel que pels catalans representa com per el seu encant. El casc antic conserva les muralles, els carrerons i els palaus que en altres èpoques en van fer un territori català. Tot i la calor, la visita va valer molt la pena, inclús les botigues de turistes, que a tot arreu són iguals,a L’Alguer tenen un encant especial. La ciutat pren el nom precissament de la seva platja, on s’hi acumulen moltes algues, cosa que vam poder corrovorrar ja que, després de la passejada, una remulladeta ens va acabar d’arrodonir la tarda. En Roc no s’ho podia creure, anava com boig per posar-se a l’aigua. Habitualment la troba massa freda però aquí, al ser platges tant poc fondes, està calentona i pots caminar força abans no t’arriba l’aigua a la cintura. És ideal pels nens, i pels pares que ens podem relaxar sabent que no hi ha massa perill.

Una cosa que està despuntant a Sardenya són els vins. En general la fruita i la verdura de l’illa són molt bones però d’uns anys ençà, les vinyes i els vins estan agafant molta força. De tornada a il Mirto, vam parar a una bodega per degustar-ne, potser ens hauríem d’haver assessorat més o potser és que a casa en tenim de molt bons i les comparacions sempre són odioses, però no ens van sorprendre. De fet, després, parlant amb un amic sard, ens va donar una llista dels que ell creia millors, estic segura que la propera vegada podrem canviar d’opinió.

Una de les raons per triar Sardenya com a destí de vacances va ser que hi tenim bons amics, en Giulio i la Stefania. Ells viuen a la capital Cagliari, al sud i això vol dir creuar tota l’illa.

El sud no és una zona molt popular o una ruta molt habitual de fer però els viatges són així, et mous per moltes raons diferents i aquesta vegada, no ens motivava tant les atraccions turístiques o les platges més populars o les restes arqueològiques. Veure els nostres amics i compartir amb ells el cap de setmana va ser l’excusa del viatge, i realment ha estat un plaer i una manera genial de conèixer l’illa.

De cami cap a Cagliari, això si, vam desviar-nos de l’autopista per fer recòrrer la carretera panoràmica de la costa i visitar Bossa, un poble preciós, amb cases de colors sota un castell amb bones vistes, el castell de Malaspina (que te la explicació turística escrita en català, tot i que no t’ho informen), i un riu navegable que la travessa, un lloc emblemàtic que no ens volíem passar de llarg. De fet, en diuen la Venecia de Cerdenya….potser una mica agossarada la comparació….

El llarg trajecte en cotxe ens va deixar una mica ko. Les carreteres no són com aquí i la conducció tampoc. Els italians sempre han tigut fama de conduir bruscament i els sards no seran menys però a més, les indicacions no són el seu fort, si no ho conèixes és més fàcil perdre’t que encertar el camí i com que som de la vella escola i anti GPS, doncs a donar voltes, que no ha estat res, fins a trobar l’allotjament que teniem reservat. Durant els dies del sud vam optar per un apartament, airb&b, a Quartu sta Elena, el que vindria a ser l’Hospitalet o millor dit, El Prat si ho comparem amb Barcelona. L’apartament era tal i com mostraven les fotos, molt coquetó, però potser una neteja a fons i un millor assortiment d’estris de cuina ajudaria a estar-hi més a gust, ara tot s’ha de dir, qualitat-preu, val la pena.

El primer dia a Quartu vam decidir fer platges, la intenció era arribar a la zona sud est però altra cop, les carretes no ens van ajudar i després d’una estona de passar per una autovia que s’endinsava cap a l’interior vam girar cua i vam tornar a les platges que havíem vist pel cami, Capitania, també amb algues i poca sorra, però amb una aigua transaparent com un mirall i Poeto, una platja fantàstica, llarguíssima, només a cinc minuts de la urbe, amb poca gent i molt tranquil·la, degut a l’època de l’any. Ens hi vam quedar fins tard. Per sopar vam anar a una pizzeria especialitzada en cerveses artesanes, una de les noves passions que també ens fan moure amunt i avall i formen una part important dels nostres viatges.

Guiats pels nostres amics, vam poder comprovar que Sardenya no té res a envejar al Carib. Ens van portar a Cala Pino. És una platja de sorra clara i aigües transparents on els nens van estar jugant, xipollejant i divertint-se infinitament. La imatge de quan un pensa en vacances, en relax, en benestar, és això i si ho rematem amb un bany a la piscina i un sopar de brasa a la caseta de platja de Castiades, el colofó està servit. Això és vida senyors!!!

A Sardenya, no només es menja pasta, també fan molts guisats i ens va sorprendre que es mengi tanta carn de cavall. Aquí cada cop té més tirada lo saludable, i això fa que tinguin triturats, per nens a partir dels quatre mesos, de cavall o conill….. ens va xocar. I és que les recomenacions alimentaries pels nadons varien moltissim d’un país a l’altre. Per sort, en Roc és bon menjador i tot el que prova li agrada.

Cagliari és la ciutat més gran de l’illa i per això hi vam dedicar, al igual que l’Alguer, pràcticament tot el dia. Refugiant-nos com podíem de la fortíssima calor i seguin la ruta que en Giulio (apasionat de la història, gran lector i treballador de l’arxiu oficial) ens marcava, vam poder veure tot el casc antic, la torre de l’elefant, la catedral, on hi estaven celebrant un casament, gràcies al qual vam poder veure la impressionant cripta en exclusiva (se suposava que estava tancada al públic però en Giulio ens hi va colar…), la imponent basilica de Bonaire, el seu claustre i la seva Verge que va ser “miraculosament trobada” dins una caixa davant les costes de la ciutat….. i com no, no podia faltar en la ruta, la visita a la botiga oficial de l’equip de futbol, el Cagliari, del que els nostres anfitrions son grans aficionats. Botiga plena de merchandaising amb la bandera de l’illa que consisteix en una creu i quatre caps de raça negra amb els ulls tapats per una cinta o bé amb la cinta com a diadema. La llegenda més acceptada, segons en Giulio, diu que aquesta bandera prové de la Corona d’Aragó, per la qual van lluitar, en l’època de dominació Catalano Aragonesa, nombrosos Sards.

Per dinar van escollir un lloc ben típic, l’Antica Cagliari, a la via Sardegna, un carrer molt centric. Com ja ens van dir, aquí hi ha mil llocs per menjar, estem al rovell de l’ou, però en aquest, a més menges bé. I no els faltava raó, tot el que vam tastar va ser de categoria. Inclós els bons vins blancs locals. Impressionant.

Per sopar, tot i que no teníem gana, vam gaudir d’un magnific birrificcio (o brewpub en termes anglesos), el Cattarancio, on a més de bona cervesa artesana produïda allà mateix, tenen un local molt acollidor i una bona carta. La Pale Ale de la casa es realment magnífica.

Van anar passant els dies, i de platja en platja i “tiro perquè em toca”: Chia, una de les més conegudes del sud oest ens va tocar ventosa però preguntant s’arriba a Roma i de seguida ens van indicar una altra platja a prop de Pula, La figuetta, més arreserada per poder passar la tarda.

L’Emma estava entusiasmada amb tanta aigua, es com un peixet i en Roc, a part de fer les seves primeres capbussades també va començar a fer les seves primeres passes.

Amb el cotxe ple de productes típics, pasta de mil formes i especialitats (currigioli, mellorelli, trofia, orechiettes)…salses, formatges, galetes, cafè etc tocava començar a tornar, aquest cop vam travessar més de pressa, només ens vam desviar a Cabras, per dinar. Varies persones ens ho havíen recomenat però potser per la calor o que havíen estat de festa el dia abans, el poble estava mig apagat, i encara és hora que sapiguem què volíen que hi anessim a veure.

Afortunadament, el fantàstic dinar amb spaguetti a la bottagara ( ous de peix, molt típic de la zona….inclus sembla la industria més potent del poble) i entrants típics i la posterior visita fugaç a San Salvatore, un poble amb els carrers sense asfaltar i les cases baixetes que recorden una pel·lícula de far west, van salvar la tornada.

Tampoc podíem marxar sense acomiadar-nos del mar. No sé si perquè no ens tornaria a veure o perquè, però estava una mica més empipat que de costum, així que les onades i la bandera vermella van dir-nos adeu o millor dit, fins una altra perquè l’illa és gran i només en coneixem una petita part.

A les quatre i mitja del matí i després d’una nit de tempesta, estavem al port, esperant per embarcar cap a casa, mig endormiscats i amb la satisfacció d’haver passat uns dies molt agradables. Tot un encert per viatjar amb nens.