New York des de la mirada d’un nen

 

Quan vam tenir la idea d’anar a New York, em va semblar una bogeria. Els nens són encara massa petits, pensava. És un viatge massa intens per nens tant petits, massa hores de vol, el jet-lag…només hi veia que inconvenients però una sola frase em va fer canviar d’opinió. I és que avui  hi som tots, la vida dóna girs inesperats, qui sap si un altre any tindrem l’oportunitat de fer el mateix. Així que, dit i fet.  La família al complert de vacances a la Gran poma.

Per sort, és un destí que ja coneixíem tant el Victor,la Fina i jo, sinó segur que m’hauria posat nerviosa de tantes coses que voldria fer. Aquest cop vam decidir planificar-ho bé. Veure les icones de la ciutat però sense posar-nos metes impossibles. Gaudir de poder estar tots junts i de les mateixes coses que gaudim el dia a dia.

Havíem reservat un apartament prou cèntric per no fer massa desplaçaments, i cal dir que hi vam estar molt bé. A l’arribar ens vam posar nerviosos perquè no aconseguíem contactar amb la noia que se suposava que ens obriria la porta però per sort tot es va quedar en un petit ensurt. Així que després d’un vol plàcid, cap a les quatre de la tarda ens plantàvem al que seria el nostre campament base durant una setmaneta.

Després d’un merescut descans, la primera volta per la ciutat ja ens va fer obrir els ulls com a taronges. Edificis que mai s’acaben, taxis grocs com els que hem vist en centenars de pel·lícules, fum sortint de sota terra….estem a NY !!!

Els nens es fixaven en el que nosaltres assenyalàvem però òbviament no els semblava estrany. Passejant per la cinquena avinguda l’Emma va voler provar un d’aquells prètzels gegants que venen en furgonetes  de menjar ràpid,  i envoltats de botigues mítiques com Tiffany&Co, la Trump tower, aparadors llampants que desprenien moda i tendència per tot arreu, en un moment vam arribar al Central Park. Volíem portar als nens a FAO, la botiga de joguines mes gran, però resulta que ara és una Apple store i l’hotel Plaza ara són apartahotels amb galeries comercials. Ens va sobtar veure que hi havia obres a tot arreu, sembla que l’especulació urbanística hi està molt present.

El primer dia no podíem fer altra cosa que anar al rovell de l’ou. Rockeffeller center, amb un dels edificis més emblemàtics, Top of the rock, era un bon punt per agafar perspectiva de la ciutat. De camí un parell de botigues ens van cridar l’atenció. Una de nines ens va enamorar, American Girl ,en diuen. Nines de tots colors, rosses, morenes, amb cabell curt,llarg, rinxolades, amb pigues, de pell blanca, morena i un gran etcètera perquè totes les nenes poguessin tenir el seu similar. A preus prohibitius i amb tots els accessoris imaginables.  Molt americà. L’Altre, la mítica botiga de Lego, aquestes petites peces de plàstic de colors que et permeten fer volar la imaginació fins  apunts insospitables.

Passejant vam passar per llocs mítics, com el Radio City Music Hall , la catedral de St Patricks i poc a poc vam arribar a un altre punt clau. Times square i els seus anuncis plens de neons i bullici que novament ens transportava a una de tantes filmacions que podem veure a la gran pantalla i ara a moltes sèries de televisió.

Segur que si féssim un viatge ràpid,d’aquests que en una setmana visiten quatre o cinc ciutats, ja hauríem donat per vista NY. Per sort, nosaltres tot just acabàvem d’arribar i podríem empapar-nos una mica més de la ciutat.

El dia dos, el vam dedicar a la Zona Cero. Allà on hi havia les torres bessones i on actualment hi ha el nou One World Trade Center, les dues piscines buides en commemoració de tanta gent que va perdre la vida en l’ atemptat i una estació de metro feta  per Santiago Calatrava que simbolitza un colom de la pau.  El lloc és molt emotiu i les vistes des de dalt  són fantàstiques. Tot i que no estàvem al cent per cent, el jet lag, passava factura, vam haver de fer cua durant una bona estona i els nens ja en començaven a tenir prou, l’experiència d’arribar a dalt amb l’ascensor, veure el vídeo que recull com es va anar construint NY i finalment la vista d’ocell que ofereix,  la recordem com una de les millors sensacions del viatge.

De camí cap a casa, no podia faltar una volta per la Borsa, Wall Street i una foto amb el Brau i la Nena.

De moment, tot ho fèiem junts, pare, mare, dos nens (amb dos cotxets) i dues iaies. Podem dir que la logística no era del tot fàcil. Que si jo prefereixo anar amb metro, que si és més còmode el bus. Que si jo ara pararia una mica, que si els nens tenen gana, que si aquesta botiga m’interessa però em sap greu que m’espereu….Res greu però ja que estàvem, seria interessant poder fer  tots el que volguéssim i el dia tres vam decidir fer equips.

De nou vam sortir plegats cap al Gughenheim i un cop allà, les iaies es van quedar al museu i la resta vam anar cap al parc. Després de tres dies, ja tocava que els nens s’esbargissin una mica. I quin parc!!! Tots sabem que el Central Park és grandiós, que hi ha boscos, camins, que la gent fa esport, que hi ha animals, llacs però a més hi ha ni més ni menys que vint-i-set zones de parc infantil i no com els d’aquí amb un gronxador i para de comptar. Són una passada. A demés, un dia entre setmana i al matí, estàvem pràcticament sols, només durant una estona van aparèixer uns nens d’una escola veïna que hi venien a fer l’hora del pati. Hi vam passar tot el matí fins que van arribar les àvies. El sol ens va acompanyar i vam poder fer un picnic de categoria. Tot seguit, volíem anar a fer el cafè a la terrassa del Metropolitan museum, que ens l’havien recomanat ja l’altre cop que vaig estar a NY i resulta que només està obert quan fa bon temps i la veritat és que val la pena, vistes impressionants del parc però cafè no n’hi ha, només podies fer un cocktail o una copa de cava així que vam baixar de nou en busca de la cafeteria i de pas, un gelat ben americà.

A la sortida del parc, el memorial IMAGINE de John Lenon, una mirada l’edifici Dakota, i una passada pel Lincon center, seu del Ballet de Nova York i de la filarmonica , ens va acabar d’arrodonir la passejada.

Tot i que al tenir l’apartament els sopars i esmorçars els feiem a “casa” un sopar a un típic DInner, no podia faltar i ves per on, en teníem un només a dos carrers. Fantàstic!

El pont de Brookling és probablement el que més recordaran els nens. El vam creuar caminant,xino-xano…tombant-nos de tant en tant a fer fotos i a observar el panorama. En Roc va dormir força estona, en canvi l ‘Emma el va caminar tot! Bé, fins i tot la Fina que no les tenia totes de creuar-lo a peu va aconseguir la fita. Volíem arribar a un carrousel que hi ha a la banda de Brookling però estava tancat i vam seguir caminant fins el parc de la vora del riu. Un lloc de cine, a l’arribar, unes taules i cadires de colors, a primera fila van aparèixer com per art de màgia. Encara no me’n ser a venir que estiguessin lliures, hi havia gent passejant, no estàvem pas sols però res agobiant. Ens va sorprendre molt poder passar una estona tant agradable mirant el riu i Manhattan amb aquella tranquil·litat. De tornada vam innovar  en quan a mitja de transport, un vaixell, semblant el que serien les nostres “golondrines” creuava a l’altre vora, i amb tant sols un autobús més per fer via cap al nord,  ja ens vam plantar a casa.

Només ens quedava agafar un telefèric, i ho teníem ben fàcil. El que va de Manhattan a l’illa Roostvel és com un transbordador integrat en la xarxa de transport metropolitana, és a dir, que valia el mateix bitllet setmanal, i passava cada cinc minuts. Que xulo!!! Veient la ciutat des d’una nova perspectiva, amb un skyline espectacular i ben a prop del famós banc que apareix a la portada de la pel·lícula Manhattan de Woody Allen.

Encara que visitis mil vegades NY, cada una és diferent. La meva primera vegada va ser un viatge en parella, amb el Víctor, i tot i que ell es va posar malalt i es va convertir un viatge en semi-solitari, descobrint la ciutat, anant a classes de dansa i passejant al meu aire. Aquesta vegada, res a veure,  parcs i més parcs. És una visió singular.

 Quan et pares a pensar i veus que estàs gronxant als teus fills enmig de Manhattan o amb els gratacels més famosos a l’horitzó de cop una sensació de felicitat envaeix tot el cos. I ja ho sé, hi ha gent que ho fa d’habitual, però mira, potser és que a mi m’encanta conèixer llocs nous però realment el que més gaudim, i ho dic en plural perquè crec que no sóc jo sola, és el petit instant de descobrir, que et fa sentir únic i que dibuixa un somriure al rostre.

Continuant amb els descobriments, en podem anomenar molts. Des del cocktail a la terrassa d’un hotel de més de cinquanta plantes a les botigues de galetes 24h, dels ninots de coure repartits en una estació de metro a les pintures del MOMa o del Whitney museum i des dels autèntics restaurants de Chinatown on ni tant sols tenen carta de postres als deliciosos canolis del mític litlle italy. A Nova York tot és curiós i tot és conegut, ens ho han presentat moltes vegades i té alguna cosa que enganxa, que et fa repetir.