ASTURIES: UNS DIES FANTÀSTICS

Aquest any 2018, entre els dies lliures d’un, de l’altre i del de més enllà, se’ns va fer tard a l’hora de buscar on passar les vacances, i clar, quan un va amb presses, tot surt més car, i més, a l’hora de viatjar. Entre els destins més assequibles vam escollir el nord d’Espanya, que feia temps que el teníem al cap.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Ha estat un viatge en format familiar, però familiar en el sentit més ampli de la paraula: pares, fills i àvies. Total, sis persones que hem pogut gaudir d’un l’inusual bon clima cantàbric.

Al ser tants, ja havíem planificat una mica la logística. Tot just aterrar a l’aeroport d’Astúries,  ens esperava la furgoneta que havíem llogat amb l’empresa local GO rent a car. Tot correcte i ràpidament vam poder enfilar l’autopista cap a l’est, fins a Barro, una petita, molt petita localitat costanera prop de Llanes. Pel camí vam veure les antigues industries pesades d’Avilès i Gijón, els Picos d’Europa i també l’immens mar….hi ha tant poc espai entre les muntanyes i el mar, que la vegetació es veu obligada a gairebé endinsar-se a l’aigua. Si no fos perquè és salada, els arbres, de ben segur, que hi creixerien dins.

Va ser tot un encert allotjar-se a Barro, i ho vam saber tant bon punt vam arribar al hotel. La marea era baixa, i la platja, que començava tot just al sortir de l’hotel, era immensa. Era primera hora de la tarda, i tots vam estar d’acord que era l’hora ideal per anar a gaudir del mar. I així, començaven cinc dies meravellosos, que no descriuré de forma cronològica perquè no cal fer aquí un diari de viatge, i perquè ho trobo molt avorrit.

En cinc dies, vam tenir temps de veure infinitat de coses. Covadonga, la seva església i les seves coves ens van encantar…suposo que si ets creient, és visita obligatòria, però si no ho ets, es pot dir que és un passeig molt entretingut i bonic, on no cal gastar diners extres en aparcament o similar…tot es gratuït. De fet, et fan aparcar una mica més avall de l’església i s’ha de fer un petit passeig muntanya amunt per arribar-hi, i després es baixa tot travessant les coves i bevent de la “Fuente de los siete caños” que segons la tradició popular, si beus de tots ells et cases el proper any.

Un dels nostres llocs habituals durant aquests dies va ser Llanes, amb els seus carrers antics i atapeïts de tasques, sidreries i turistes, la majoria locals.

Llanes, té un petit port interior molt bucòlic, d’on surten els carrerons del centre, plens de tasques i sidreries. Ens van encantar les moltes botigues tradicionals, des de llibreries fins a confiteries, farmàcies o estancs, amb aparença de portar centenars d’anys obertes. Encantador!!!

Vam visitar també llocs més inaccessibles, i per tant, originals i preciosos. Segur que n’hi ha moltíssim, però nosaltres, àvies i criatures incloses, vam triar pujar amb el funicular fins a Bulnes, un petit poble aïllat, que només és accessible pel propi funicular o caminant un parell de hores muntanya amunt. El funicular en sí mateix no és pas espectacular, de fet, és un túnel de pendent constant que travessa la roca de banda a banda. Bulnes és un petit conjunt de cases, totes dedicades al turisme, molt bucòlic. Pertany al concejo de Cabrales i es troba ja dintre del Parc Nacional de los Picos de Europa. Des d’allà pots fer algun cim proper com el famós Naranjo de Bulnes i és parada obligatòria abans d’arribar fins al refugi que hi ha quatre hores més amunt. Tot el que hi ha a fer és seure a contemplar el paisatge tot prenent un cafè i arribar xino-xano fins un altre petit conjunt de cases que són una mica més amunt, on si que encara hi viu gent.

L’altre lloc inaccessible és la Cuevona de Cuevas, a prop de Ribadesella. Aquí ens hi va acompanyar la Blanca, una antiga companya de feina de la Laura, que és Asturiana i va passar un dia amb nosaltres. Primer vam visitar els Bufones de Pria, una mena de geisers que es formen a la costa, també a prop de Ribadesella. Tot i que vam mirar que fos una bona hora, perquè la visita s’ha de fer quan la marea és alta, no vam poder veure geirsers, el bon temps i la mala mar no solen anar junts i ja hem dit que vam tenir la sort de gaudir d’un sol excepcional, però el paisatge i les vistes de la costa des de aquells penya-segats van ser més que suficients perquè la visita valgués la pena. I com he comentat, després vam anar fins a Cuevas, perquè algú ens ho va comentar. La Blanca tampoc ho coneixia, així que anàvem una mica a cegues. La sensació va ser molt impressionant: girar una corba més del llarg camí i trobar-nos una immensa cova. Et quedes astorat, no saps que fer. La carretera entra cova endins, però realment s’hi pot circular? No les teníem totes i vam aparcar la furgo cent metres abans, en un petit racó, i vam decidir entrar a la cova a peu. I Déu n’hi do quina cova! Alta, fosca i llarga, tota ella asfaltada, hi havia alguns altres visitants i tothom feia la mateixa cara de sorpresa. Un cop passada la cova, després d’uns 5 minuts caminant, un petit poble, preciós, com la majoria dels secrets que la gent local procura guardar, al qual només s’accedeix per la cova i en un parells de trens rodalies al dia. A part de les típiques cases asturianes i els seus “horreos”, construccions molt peculiars, habitualment de fusta, que se sostenen per pilars i on antigament es guardaven els aliments per tal de mantenir-los aïllats de la humitat i dels animals del camp, l’estació de tren també és bonica i després de caminar una mica al costat de les vies vam donar per acabada la visita.

Un altre lloc que no podíem obviar és la zona de Cabrales.  Com bons amants dels formatges vam anar a la granja de Vega de Tordin que oferia visites per les seves instal·lacions i et permetia aprendre tot el procés d’elaboració del cabrales de la mà de Dorita, la cinquena o sisena generació de mestres formatgers. L’únic que no es pot visitar són les coves de maduració, que estan lluny al capdamunt de les muntanyes. Ens va encantar , ens va semblar una iniciativa moderna dins un entorn tradicional: vam veure les vaques, la llet, les gran banyeres d’elaboració i els formatges en cambra esperant a ser portats a la cova, per acabar passant a la zona de tast, degustar el formatge i, evidentment, comprant-ne un bon bocí envasat al buit per emportar-nos cap a casa. Que bo que es el cabrales!!!

Per últim, i potser fora d’itinerari, ens vam deixar veure també una mica per Cantàbria, a una petita població de la costa, Comillas, molt popular per la burgesia i l’aristocràcia espanyola.  És aquí on Antonio López y López, primer marqués de Comillas, amic del rei Alfons XII, va fer construir una de les poques obres de Gaudí fora de Catalunya: “el Capricho”. Una preciosa casa modernista que fins fa poc no era visitable, i que gràcies a una iniciativa privada ara ho és, i per si sola ja justificava la visita. A Comillas també  hi ha el Palau de Sobrellano, d’un altre arquitecte català, Joan Martorell, els seus jardins i les vistes són molt bonics, la Universitat Pontificia és un edifici espectacular de Lluís Domenech i Muntaner i les impressionants cases dels indians que van fer fortuna a Amèrica i a l’arribar ostentaven del seu nou estatus social estan repartides per diferents punts del municipi. A Comilles, vam optar per agafar el petit tren turístic que et porta amunt i avall de la població, prop del cementiri, amb una escultura de Josep LLimona i de la Universitat, passant per la platja i altres llocs emblemàtics.

Menjar a Astúries és sinònim d’atipar-se i a Llanes ens vam atipar un parell de dies. Xoriçets a la sidra, embotits i formatges típics, peix, calamars…tot deliciós, i acompanyat de bona sidra i aquí cal fer una menció especial. La sidra, és cosa seria a Astúries. És una beguda econòmica, i als llocs on l’aprecien, el propi cambrer  s’encarrega de servir-la cada cop que li demanes… I que té això d’especial? Doncs que al decantar la sidra, aquesta s’oxigena, i per tant, s’ha de beure de cop, cada got sol ser de poca quantitat, i no se sol beure molt seguit. Així que l’escena típica del cambrer servint és una feinada, no ho fan perquè si, vamos.

Dinar i sopar, si no era en petits restaurants del camí, com Els Arcos, que era a prop de Barro, on es menjava fantàsticament, eren l’excusa per visitar llocs populars com Ribadesella, plena de vida i amb una petita plaça, on vam descobrir el Chigre’l Xabron, una tasca 100% asturiana, on vam menjar els percebes i les lapas que el propi amo, que era un tio fantàstic i molt autèntic, recollia a la costa. També vam fer l’excusa per visitar la playa de la Cueva, on s’hi arriba a través d’una cova i té una guingueta de menjar semi sofisticat ens va arrodonir la vetllada tranquil·la a prop de mar. A Gijón ens havien recomanat un lloc per provar “el cachopo”, que a part de “la fabada” i les “fabes con almejas”, és la cosa més espectacular que ens han posat sobre una taula últimament (espectacular per la mida, i també per sabor).

Per últim, cal parlar de Gijón,  és una ciutat costera que permet gaudir d’un magnífic passeig marítim val la pena pujar al turó que servia per vigilar i protegir la ciutat, un parc enorme, les restes militars i les vistes van suposar l’acomiadament d’un gran poble, l’asturià i ens van donar forces per entomar el camí cap a .

Ha estat un viatge tant fantàstic…tot això que us hem explicat ho hem fet en cinc dies mentre gaudíem de llargues estones de platja a Barro. Les marees van ser una altra de les grans sorpreses. Amb una marea alta que ens feia la platja petita però acollidora, i amb una marea baixa que unia la nostra platja amb la següent, i que feia aparèixer coves increïbles, crancs, musclos i petites basses d’aigua cristal·lina entre les roques i que en altres moments no es podien ni veure de tant alta que estava l’aigua….

Com deia, tot tant fantàstic, que ni tan sols les sis hores de retràs en el vol de tornada, quelcom al que els pobres viatgers asturians ja hi estan acostumats, amb Vueling, ens van poder esguerrar el bon gust de boca. Quin país tan fantàstic Astúries.