ISLÀNDIA: El millor país del món

Després de llegir el llibre de John Carlin que dóna nom a l’escrit, tinc unes ganes enormes de conèixer de primera mà aquest país tant jove i alhora tant madur pel que fa al model social.

Són gairebé dos quarts d’una, el comandant de l’avió amb una veu molt radiofònica ens informa que estem a punt d’arribar a Reykjavik , ens espera una temperatura de 1ºC però menys vent del que anunciaven els pronòstics.

 L’arribada ha estat dolça, per sortir de l’aeroport agafem un bus que ens deixa a l’estació central d’autobusos. Reykjavik és una ciutat petita, en principi només hem de caminar uns quinze minuts però aquí va el primer consell de viatgers, si aneu a un lloc de neu, millor motxilla que no pas maleta amb rodes…..un trajecte de 15 min es pot fer etern.  Els edificis baixos permeten veure, gairebé des de tot arreu l’església luterana de Hallgrimur, el nostre punt de referència, està inspirada en les formacions basàltiques que hi ha arreu del país i presidida per l’estàtua de Leif Eriksson, fill del famós víking Erik el Roig, explorador Europeu considerat el primer en arribar a Amèrica gairebé 500 anys abans de Colom.

Una de les coses que més ens agrada fer quan viatgem és tenir vistes d’ocell així que la pujada a la torre era obligatòria i tal i com havíem llegit, no hem tingut cap problema en deixar les maletes a la botiga de souvenirs on es compren els tickets per pujar a la torre, sense més vigilància que la del venedor. Islàndia presumeix de ser un país molt segur i no en podem dir pas el contrari.

L’Altra cosa que ens apassiona és el menjar típic de cada lloc que visitem. El cafè Loki ve anunciat a la guia i queda just davant de l’església. Són ja tocades les tres, bon moment per degustar  Kjotsúpa, la tradicional sopa de carn de corder i un plat combinat amb peix marinat, pa de sègol, una espècie de brandada de bacallà i el fabulós gelat de sègol! De nou ens fan deixar les maletes a l’entrada, sense cap vigilància.

Reykjavik és un poble gran. Hi ha un parell de carrers peatonals que concentren la majoria de botigues. Són totes molt més originals del que estem  acostumats a altres països europeus. Ens sorpren molt que la botiga que tanca més tard siguin les llibreries. Moltes d’elles és veritat que són cafè-llibreria, però en els temps que corren, que tot ha passat a ser digital, no deixa de ser curiós i diu molt d’aquesta societat exemplar. Fins els anys 60 els Islandesos encara vivien repartits en granges i va ser llavors que van començar a desplaçar-se cap a la ciutat. Reykjavik és una capital encara molt nova!

Aquest viatge no ha seguit la línia del que solem fer, hem vingut només quatre dies a descansar i gaudir com a parella. El fred ajuda a no fer massa coses, llegint, xerrant i en remull a l’spa de l’hotel se’ns han passat les hores volant. Un dels dies hem agafat un tour per veure quatre coses representatives del país , o més ben dit, dels voltants de Reykjavik.  Vam escollir d’entre les múltiples possibilitats  el que vam trobar més variat i poc invasiu. La companyia que teníem pensat triar, que teníem descompte per estar a l’hotel, estava plena així que el mateix dissabte vam escollir-ne una altra. També hi havia la possibilitat de llogar cotxe però tal i com estaven les carreteres de nevades, ho vam trobar massa arriscat. Val a dir que durant el tour, vam veure un cotxe volcat cap avall i un que va sortir de la carretera. Així que crec que no va ser una mala elecció.

L’excursió comença de bon matí i la recollida es a un altre hotel més gran a uns 15 min a peu. A l’hora indicada neva fort i el vent ens ve de cara, així que l’aventura esta assegurada. Mai havíem caminat per la neu d’aquesta manera, gairebé no podem mirar endavant, sort de la orientació del Victor perquè tot i que el dia anterior vam fer part del camí, amb la tempesta de neu sembla que mai haguéssim passat per aquells carrers. Hem  arribat amb temps i per sort al hall de l’hotel de trobada ens podem refer una mica.

Passades les 9 una noia que sembla sortida de les olimpiades d’hivern crida els nostres noms , ens dirigeix a la furgoneta i  seguim cap a recollir més gent. Un cop té a tothom a bord, explica que li podiem dir “I” , que és  Islandesa i guia turística, que passarà  el dia amb nosaltres i que ens intentarà  explicar tot el que pogui del seu país. Parla un anglès molt clar, com tothom a Islàndia, i el seu to és sec però no desagradable. Li brillen els ulls quan parla d’Islàndia, dels seus racons , tradicions i curiositats.

Primera parada, parc nacional de PINGVELLIR , la seu de l’antic parlament . És un paratge natural  molt significatiu pels islandesos pel seu significat històric i per la seva bellesa. Està al mig de la falla que separa Amèrica d’Europa i segons ens van dir cada any creix aproximadament 10 cm. Aquí hi ha tingut lloc esdeveniments molt importants pel país, com la independència de Dinamarca, la primera festa nacional …

A les guies de viatges, almenys la que portem nosaltres, Islàndia és tota de color verd i de fet molta gent ho comenta, però el paisatge hivernal, que ho deixa tot cobert de blanc ho fa molt màgic. Ens comenten que no ha nevat massa fins la setmana passada i tothom esta content de rebre les primeres neus. Per nosaltres caminar sobre neu verge et dóna una sensació de llibertat absoluta, encara que hi ha gent, pots buscar camins on estàs completament sol, amb la natura, amb l’entorn.

La segona parada del dia és GULFOSS, un dels salts d’aigua més fotografiats del país. Són més de 30 m de caiguda en dos etapes que et fan sentir molt i molt petit.  El nom és la traducció en islandès de “salt d’aigua daurat” perquè quan el sol il·lumina directament, l’aigua es veu d’aquest color or.

És curiós com ens relacionem amb el que veiem, la manera de viatjar ha canviat molt al llarg del temps però ara, cada cop anem més de pressa. L’únic que ens interessa és fer la foto, si pot ser un selfie i que tothom vegi el que fem. Gairebé ens oblidem de mirar, de gaudir i de viure l’experiència que tenim davant nostre o potser l’experiència és pròpiament el fer la foto? A Gulfoss vam veure un parell de joves amb un dron que enviaven ben a prop del salt d’aigua, des de la pantalla veien les imatges al moment i era realment brutal. Em pregunto quan tardarem en anar tots amb drons i fent fotos aèries. Són uns pioners?

Abans de dinar tenim una altra parada al poble de GEISER, sí, ho heu encertat, l’atracció és la font d’aigua calenta que s’enlairava  fins a 80 m en les seves bones èpoques i ens deixa a tots bocabadats. Però Geiser, tot i ser el nom de la primera font i que dóna nom al poble, i a aquest fenomen natural, fa anys que va deixar de ser actiu. El seu germà petit, Strokkur ha agafat el relleu i atrau a milers de turistes que cada 10 minuts poden veure com llança una erupció d’aigua calenta cap al cel.  Tota la zona està plena de canals d’aigua fent bombolles i l’olor de sofre ho inunda tot.

Acostumats a anar al nostre aire, quan ens n’hem adonat ja és l’hora de tornar a la furgoneta i tot just tenim la sopa al plat. Està clar que no és lo nostre això d’anar amb presses quan viatgem, segur que si haguéssim anat pel nostre compte hauríem estat encara una bona estona més admirant l’espectacle natural.

Però l’última parada val molt la pena, la SECRET LAGOON , uns banys termals naturals a l’aire lliure que et deixen com nou. A dintre l’aigua la temperatura és d’uns 38ºc i a fora estem a  -1 o -2ºC . La cara de satisfacció és màxima. Com a curiositat, com que és totalment natural, la llacuna té corrents d’aigua més calenta i altres més freda i t’has d’anar movent per trobar la teva temperatura optima. A l’entrada hi ha lloc per deixar les sabates i llavors passes a uns vestidors. Abans de sortir a la piscina t’has de despullar completament i dutxar-te amb sabó , després ja et pots posar el banyador i sortir cap a fora. Si no vols que se’t congeli el cap, tens dos opcions, o no te’l mulles, si vols hi ha gent que surt amb el gorro de llana i tot, o el vas sucant a l’aigua calenta tot sovint. Sinó, l’ encostipat està assegurat.

Després d’un dia tant complert, només ens quedava rematar-ho amb un bon sopar i així ho fem. A L’old Iceland restaurant serveixen una selecció de plats tradicionals amb un punt de modernitat (el que vindria a ser la nostra cuina d’autor) en un petit local molt senzill i cèntric. Ens donen una tauleta per dos just al mig de la sala des d’on podem veure també els altres comensals. Tastem  el famós cabrit, excel·lent, com si fos un bistec de vedella, no l’havíem menjat mai així . I com no, el peix, el tant anomenat bacallà d’Islàndia, també espectacular.

Amb quatre dies no es pot aprofundir gaire, això està clar, però la impressió que ens emportem del país és fantàstica. Ja tenim ganes de tornar-hi, potser a l’estiu o primavera, per veure aquesta verdor que tothom explica però si tornés a ser a l’hivern, també estaria bé. Aquesta vegada no hem pogut veure les aurores boreals, sempre s’ha de deixar alguna cosa per la següent no?