Aquest any hem volgut provar l’experiència del càmping, durant una època de la vida és una manera fàcil de viatjar, passar les vacances i gaudir de la natura sense haver de perdre un ull de la cara o un ronyó. I val a dir, que ens ha agradat molt.
La zona escollida, la Vall Fosca, vall pirinenca poc coneguda turísticament parlant, recorre la ribera del riu Flamisell entre Senterada i Cabdella i engloba una desena de poblets i un munt de barrancs i rierols . El 1914 s’hi va construir la primera central hidroelèctrica de l’estat espanyol que avui en dia segueix en ple funcionament.
Ara que ja ens hem situat, us explicarem una mica com hem passat la setmana. Ens vam instal·lar al càmping La vall fosca, un lloc molt familiar, tranquil i molt bàsic. Em refereixo a que no us penseu trobar-hi una piscina gegant ni animació per nens o inflables ni musica a tot drap…tot i ensopegar el 4rt festival de senderisme , el càmping estava prou buit. En un primer moment vaig pensar que no complia les expectatives, però ja ens coneixem… vam estar voltant tant que amb prou feines hi passàvem unes horetes al vespre. Nosaltres havíem triat allotjar-nos amb bungalow, som atrevits i el tema tenda és més autèntic però que coi, per una setmaneta que marxem, tampoc cal fer penitència, i cal dir que això si que va ser un encert. La caseta de fusta equipada amb cuina i bany, amb dues habitacions separades i situada a l’entrada del càmping va ser la nostra llar durant 5 nits.
El càmping està situat al poble de Torre de cabdella, a uns pocs metres del centre i en el mateix poble també hi ha un alberg regentat per un Vilafrnaquí molt autèntic, en Vasco.
La primera excursió la vam fer a l’estany de Montcortès, un dels pocs llacs càrstics de Catalunya. Aparcant el cotxe al poble i a pas lleuger no es triga més de 10 minuts però a ple sol i amb els nens, ens va semblar una eternitat. La recompensa, val la pena. Un entorn idíl·lic i l’aigua fresqueta ens van donar piles per la tornada.
De tornada vam arribar-nos a Sort, a fer una mica d’avituallament al supermercat per poder sopar tranquil·lament al càmping i abans de marxar una remullada al noguera pallaresa per acabar de fer la tarda. Sort i la Pobla de Segur són les poblacions més grans de la zona on trobar tots els serveis.
La vall fosca, l’anomenen així per les poques hores de sol que té, cap a les 18 de la tarda ja queda tota a l’ombra però el diumenge encara ens en van dir una altra. Com que pintaven pluges, vam decidir visitar la central hidroelèctrica i mentre érem a la visita, va caure una trompa d’aigua impressionant. La senyora de l’entrada del museu ens va dir “ d’aquí en diuen l’orinal de Catalunya, perquè quan cau aigua és com si buidessin un orinal” . Encara que no plogui val molt la pena la visita de la centrat, és molt interessant, com el senyor Rius va embarcar-se en el projecte de la central, com en va aconseguir el finançament, com es va construir la carretera en un tres i no res i l’origen de l’actual refugi de muntanya de la Colomina són algunes de les curiositats que hem pogut aprendre i ens han fet sentir més a prop de com deuria ser la vida anys enrere en aquesta vall.
Suposo que el fet de que no hi hagi massa turisme fa que la gent tingui ganes d’explicar coses. Tant és així que passejant per Espui, un ramader de la zona ens va convidar a veure un vedellet de només dos dies i ens va explicar coses de la seva feina i de la vall. Un altre dia, passejant per Antist una parella de Sabadell que feia més de trenta anys que tenien casa a la vall ens van confirmar que ens aquestes contrades, com en molts pobles, per molt de temps que visquis en un lloc, si no hi ets nascut, sempre en seràs foraster.
El que més ens ha agradat, a part del paisatge i els poblets, és poder-nos banyar per tot arreu i gairebé sempre sols. El congost de l’Erinyà, la palanca de prop de Mont-ros, el noguera pallaresa pel seu pas per Sort i sota el pont de Gerri de la Sal són els llocs que més hem gaudit.
Una part important de l’interès de la vall fosca és el bon menjar i cada dia vam intentar tastar els plats típics de la zona. Tot arreu que hem anat, hem menjat bé. A Fonda Farré (Baro), ens va sorprendre l’adaptació moderna que fan dels plats. Al Montseny (Espui) la taula d’embotits impressionant. A l’Era del marxant (Pobleta de Bellvei), les brases i a Cal Tomàs (Gerri de la Sal), l’estima pel poble català i l’impressionant gust de bon tomàquet i les flors de carbassó farcides.
Quan vam decidir fer les vacances per aquesta zona deuria ser finals d’abril o principis de maig, us he de confessar que ho vaig haver de buscar al googlemaps i clar, vaig anar mirant fotos fins que em vaig quedar enamorada d’un lloc. El refugi de la colomina. No teníem clar què visitaríem però el que tenia segur és que volia passar una nit en aquell lloc i van reservar pel dimecres 17 juliol. Un cop aquí, un parells de dies abans i just després del ruixat del diumenge a Cabdella, se’ns va ocórrer mirar el temps i malauradament, pintava pluja així que vam anar fins a la Pobla de Segur a buscar un impermeable pel Roc. De pas, a la Pobla, vam poder veure el conjunt arquitectònic modernista de Torre Mauri que acull actualment l’ajuntament i el moli de l’oli i fer una visita a la carnisseria Bastús on fan una girella i un xolís, boníssims!
El día 17 al matí vam recollir els vàrtols del càmping i cap al refugi. Vam preparar una motxilla gran amb tot el que necessitàvem, una amb el menjar i dues de petites pels nens amb la seva aigua, els impermeables i un jersei. A les 12 ja estàvem al telefèric que ens portaria fins l’estany Gento i després teníem una hora i escaig fins al refugi però amenaçava pluja i no teníem clar com aniria el camí amb els nens. Mai havíem fet una excursió d’alta muntanya però va anar fantàstic. La pujada és forta, sobretot per ells però jugant i cantant vam anar tirant fins a l ‘estany tort. Allà vam decidir menjar una mica però just un núvol empipador ens va venir a visitar, just el temps d’equipar-nos amb les capelines i guardar-ho tot i va parar però ja havíem engegat de nou així que, vam decidir tirar fins al refugi. En dues hores exactes, ja érem a dalt, amb unes vistes increïbles i una sensació de llibertat extrema. No podíem demanar més.
El refugi de la colomina està dins el parc nacional d’aigües tortes i forma part d’un circuit de 9 refugis que es coneix amb el nom de carros de foc i és molt conegut, a l’estiu està molt freqüentat per gent de tot arreu i es un turisme molt especial. No sé si és massa freqüent veure gaires nens de 3 i 5 anys però he de dir que ens vam integrar molt bé i l’endemà, vam tornar a baixar cap a l’estany Gento.
No podíem marxar de la Vall sense visitar la Cinta, una companya del Victor que va ser una de les instigadores de que hàgim gaudit d’aquesta setmana fantàstica. Ella és nascuda a Castell-estaó, un poble preciós de la vall on, segons ens va dir, a l’Hivern només hi ha una casa habitada i que quan hi tornem, tenim un secret per descobrir.
I així vam deixar definitivament la Vall enrere, però les vacances van seguir. L’Any passat ja vam dir que passaríem uns dies d’estiu a la zona de l’Ariege aprofitant que tenim casa a Tarascón. Sempre hi anem per setmana santa i encara fa fred i és una zona molt xula per aprofitar a l’estiu. Quan som allà ens encanta descobrir racons i practiquem molt el que el meu tiet diu que és l’esport nacional: “ anar al supermercat” i tastar productes diferents, des de formatges a cerveses, embotits, conserves….i tota la gastronomia francesa.
El fet és que vàrem arribar a Tarascon directament des de el Pallars, anant per la carretera anomenada “Eje Pirenaico”, que és aquella carretera nacional on els cartells laterals solen ser més amples que la pròpia carretera. Es una tirada llarga, però per sort tenim uns nens que viatgen molt bé. Al matí erem al refugi de la Colomina, al matí a Castell-Estaó, al migdia a Sort visitant en Ramón i el seu hotel Pesets, i al vespre ¡, just per sopar, a Tarascon. Els tiets i la iaia Montse ja ens esperaven, per sort, perquè estàvem rebentats.
Vàrem passar gairebé una setmana de relax per l’Ariege. La vida allí, la nostra vida, es relaxada: aixecar-se, esmorçar sense presa, i potser cap a les 11 veure que fem. …
Durant aquells dies, vam descobrir nous paratges: un dels que cal destacar amb majúscules és el petit poble de Puègverd. Una petita vila que té un llac a prop on hi ha una platja on refrescar-se. Allí hi vam passar el dia, i varem fer pícnic…i per la tarda, abans de marxar, passejant, descobrirem un casal popular autogestionat, on vam poder gaudir d’un concert de música folk. Però no va ser l’únic descobriment, una mica més enllà a la carretera, hi ha un brew-pub increïble, la Brasserie du Quercorb, on de nou vam gaudir d’un altre concert i unes tapes per sopar, a part de les cerveses fetes allí mateix, esclar.
Un altre nom a destacar, és la RIviere souterraine de Labouiche. Unes coves navegables properes a Foix. És una visita increïble, al mig del no res hi ha aquestes coves, on s’hi formen cues per visitar-les (nosaltres vam haver d’esperar fins a quatre hores). Un cop t’endinses a la cova, viatges amb un guia sobre una barqueta en petits grups de 12 persones. Es realment espectacular i una gran visita pels nens.
Com que feia molta calor, un altre dia vam anar a un altre llac que ja coneixíem, el Montbél, on hi ha també una platja i uns grans inflables on els nens disfruten d’allò més.
Un dels dies, diumenge, el Tour de França va passar per Tarascon. Quin espectacle! Cuanta gent esperant la caravana dels ciclistes. El Tour no és només un grup de tios en bicicleta que passen a tota castanya: abans dels ciclistes, hi ha un muntatge brutal, merchadising i grans camions muntant zones de chill out per periodistes, directors i vips…arriben un dia abans, ho muntent tot, i un parell d’hores abans que els ciclistes, passa la gran caravana, tots els patrocinadors amb els seus vehivles regalant samarretes, bolígrafs, joguines, caramels, ninos, barrets….tot el que hom es pugui imaginar i més. I per últim passen els pobres ciclistes, en un obrir i tancar d’ulls. Podem dir que ja ho hem vist…si algun dia tornem a coincidir, magnífic, si no, no crec que fem massa esforç per veure-ho de nou.
També a Tarascon, vam descobrir el Parc de la Prehistòria, un espai molt xulo on els petits, però també els grans, poden passejar tot descobrint com vivien els homes durant la prehistòria, amb reproduccions de cases, coves, animals….pots practicar el tir amb llança, fer una cursa amb un guepard, i posar al costat d’un mamut, entra altres moltes activitats. És cartró pedra, però cartró pedra del bó.
Per últim, algun dels dies vam anar a fer una visita, ja clàssica, a Mirapoix, potser un dels pobles més macos de la zona. La seva plaça porticada és magnífica.
I amb això, unes quantes passejades per Tarascó, i les inevitables visites al supermercats de la zona, ja vam passar uns dies magnífics tots plegats, i va arribar l’hora de tornar cap a Casa a celebrar l’aniversari de la petita Emma amb els cosins, la iaia Fina i els amics del poble….aquest estiu, ha estat un gran estiu. Tots l’hem gaudit, i els que més, els nens, que ja es van fent grans.
Filed under: Uncategorized | 1 Comment »
RODAMONS 