La Capadocia

 

Bogazkale és un lloc prou conegut, els caps de setmana s’omple de visitants locals i el diumenge tothom s’engalana, es posen les millors joies i passegen per deixar-se veure. Així que, nosaltres no serem menys. Ens posem ben guapos i a comprar unes pastes per esmorzar. Mirem el mapa, estudiem una mica la zona i decidim que tot i desviar-nos una mica volem passar per la Capadòcia. És a només tres hores d’aquí i segons ens ha dit molta gent, val la pena. Tornem a l’auto i sortim de Bogazkale, agafem la carretera D200, només fa una mitja horeta que conduïm i ja comencen les sorpreses. L’Emma s’està marejant. No li passa sovint i tenim recursos per quan passa però aquest cop sembla que va més seriosament. Veiem una indicació, Yozgat Çamligi Milli Parki i no dubtem en tirar cap allà, si hem de passejar una mica, almenys que sigui per un park. La Sorpresa que ens emportem és màxima.

Un lloc bucòlic amb un llac i zona de barbacoa. Tot i que és d’hora, no ho pensem ni cinc segons, ens quedem una estona gaudint del paisatge i encenem el foc, tenim verdures, una mica de carn i patates per fer al caliu, avui…barbacoa!!!

L’Emma ja està recuperada i amb en Roc juguen a la vora de llac tirant pedres per saber qui arriba més lluny. Jo mentre tant prenc el sol i el Victor als fogons.

Durant el dinar,  riem de la nostra ruta d’avui, havíem de tirar dues o tres hores i hem tirat no més de quaranta-cinc minuts, a la tarda ens tocarà fer camí. Els nens no paren i ja ens va bé, això vol dir que acabaran dormint la migdiada a l’auto.

Cap a les quatre de la tarda, ens posem en marxa, aquest cop si, tirem força estona. El sol ja va baixant i la llum ataronjada tenyeix la carretera, seguim conduint fins a Göreme. Al ser un lloc turístic anem directament al Camping, probablement en aquesta parada farem més de turistes que de viatgers però hi ha coses que val la pena visitar.

Arribem al vespre, ja és fosc i l’encant de Goreme ens fascina. Una màgia especial es palpa per tot arreu, amb les llums des de l’interior de les coves i l’olor d’incens i d’espècies que embriaga tant sols arribar, en adormim plàcidament fins l’endemà.

Hem llegit molt sobre totes les coses que es poden fer per la zona i sembla que ens hi hauríem de quedar un parell de mesos per gaudir-ho intensament però això és només una petita etapa del nostre viatge i com a molt hi estarem un parell de dies, així que, haurem d’escollir.

Comencem pel museu a l’aire lliure de Goreme, a tant sols un quart d’hora a peu del mateix poble. A part de la multitud de coves i l’increïble paisatge, hi trobem una església dins les roques espectacular, amb frescos pintats centenars d’anys enrere i que encara preserven la intensitat dels colors originals. Visitem una altra massa rocosa amb sis o set pisos amb menjador, cuina i una altra església i el que se’ns passa pel cap és pensar com al segle X o XI eren capaços de poder fer aquestes meravelles.

Des de primera hora del matí, el cel de Goreme s’omple de globus aerostàtics, els nens al·lucinen perquè n’hi ha un munt. És la millor manera de captar l’essència de la zona.

Sortim de Goreme direcció Zelve i pel camí troben la zona de les xemeneies de les fades. Són formacions rocoses amb forma de bolet molt espectaculars. Correm, saltem, juguem a fet i amar entre les xemeneies, els nens gauideixen molt i nosaltres també. Per l’època de l’any encara hi ha pocs turistes i com que no hem agafat cap tour, sinó que anem pel nostre compte podem estar-hi l’estona que vulguem. Decidim dinar aquí, hem portat uns entrepans i una mica de fruita i ens entretenim buscant formes d’animals entre les xemeneies, hem trobat un camell, claríssim!

L’última parada del dia és Zelve, una població abandonada als anys 50 degut a l’erosió de les roques i que en el seu millor moment havia arribat a ser una de les majors poblacions de la zona, compartida per cristians i musulmans fins que al 1924 els cristians van ser-ne expulsats per la divisió ètnica entre Grècia i Turquia. A Zelve hi ha un molí de pedra excavat a la roca que va funcionar fins que van abandonar el poble. Per desgràcia fa poc es va esllavissar l’entrada i només es pot veure des de lluny.

Tornem al càmping i sentim que algú parla català quan anem camí a la recepció, ens falta temps per dir: “ catalans???” com ens agrada trobar gent que parli la nostra llengua quan estem lluny de casa! Són dos nois de València,en Rafa i en Gustau, que han vingut de viatge de nuvis a la Capadocia i estaran una setmaneta instal·lats a Goreme. Ens asseiem una mica amb ells i compartim uns veure i uns riures, són molt simpàtics. En Gustau proposa un joc als nens semblant al pica paret i s’ho passen pipa. Els dos es dediquen a la dansa, un és ballarí i l’altre escenògraf d’una companyia de dansa contemporània i han aprofitat que tenien un bolo a Istambul per fer una escapada romàntica. Per suposat que acabem sopant plegats, ells estan en un bungalow i plantem la taula davant de “casa seva”, ens recomanen moltíssim que no marxem sense fer el viatge amb globus, no ho pensàvem fer però potser ens ho repensem. Ho rumiarem amb el coixí.

TURQUIA CENTRAL. UN PARADÍS.

14-18 d’abril

Ens em aixecat mandrosos. Després de tants dies a corre cuita, aquests dies de relax a la platja ens estan anat molt bé. Sense presa hem fet el matí, ens hem tornat a banyar a platja amb els altres turistes que hi ha, i ben dinat, quan el dia s’ha anat encapotant em decidit tocar el dos.

La idea principal es anar tirant cap a l’est, cap a la frontera amb Armènia, sense fer massa volta. Ara ja volem anar fent el viatge a poc a poc, però també es cert que sabem que els llocs on ens entretindrem més (per voluntat pròpia i per voluntat dels altres) serà al centre Àsia.

Sigui com sigui, sortim amb la caravana cap a la propera ciutat d’Akçakoca. No n’havíem sentit a parlar mai, i probablement oblidarem aquest nom amb el pas del temps…és el que te viatjar per lliure, que tot sovint sorgeixen noms a la teva ruta que es converteixen en objectius “importantíssims” i que amb el temps, ja ni els recordes….

Bé, ara l’objectiu és aquesta petita ciutat costanera. Volem comprar provisions així com anar a la farmàcia. En Roc ha tossit molt la nit passada, i com que ens coneixem i sabem que en un tres i no res fa bronquitis, volem anar a buscar un ventolin a la farmàcia….sembla que ens vam deixar el que teníem a Barcelona, i per sort, de moment no l’havíem necessitat.

Aquesta població, Akçakoca és una ciutat turística. Plena d’edificis d’apartaments i que sembla que viu els seus moments forts a l’estiu, amb l’arribada massiva de turisme, sobretot local.

No pensem trobar massa res d’interès, però tot i així, aparquem al centre, prop de la platja. La visita a la farmàcia és curiosa. La Laura es fa entendre i troba un ventolin. De pas també ens fem un suministre de complements de vitamines i coses així. La veritat, es que sembla una farmàcia qualsevol de Barcelona.

El supermercat és una mica més curiós. Hi ha una barreja de productes que ens agrada….molta cosa que reconeixem d’occident, però també molts altres productes diferents, la majoria, orientals. Els olors, el producte fresc, i el menjar preparat…tot això es diferent. Anem als bàsics: arròs, pasta, ous, llet, iogurts (bonissims)…i arrisquem amb alguna coseta, algunes llaunes de llegums ja cuinats, així com alguns dolços i, galetes i snacks locals.

Com que no fa massa bon dia, però tampoc arriba a ploure, passegem per la ciutat…i ens trobem de sobte, davant la immensa mesquita de la ciutat….una mena d’edifici futurista que ens deixa astorats, brutalisme islàmic en tota regla. Un temple en forma esfèrica amb dos minarets en forma de romboide. Sembla ben ve de la guerra de les galàxies. A més, els baixos, son botigues de menjar i roba….molt curiós tot plegat. Entrem a l’interior, i igualment és espectacular, amb tot de talls moderns futuristes, i amb el toc de les catifes i la fusta dels oratoris i les baranes, donen un toc que et descol·loca totalment.

Animats, decidim fer una excussió fins al castell que hi ha a l’extrem del poble, sobre un petit pujol al final de la platja. Bé, més que un castell és una torre en ruïnes. Però pujar allí en permet tindre vistes de la platja i la ciutat, i sobretot, de l’immens i calmat Mar Negre.

I així, sense massa res més especial, tornem xino-xano cap a la caravana. No és tard, així que conduïm fins als afores, prop de la platja de Halk i acampem. Ara està deserta, però de ben segur, a l’estiu ha d’estar a tope aquesta platja. Hi ha càmpings i tot de serveis a prop.

El dimecres ens llevem aviat, el dia segueix sense acompanyar massa. Alguna gota s’escapa, i per tant, decidim que marxem de la platja, tot i que ens fa una mica de pena no poder aprofitar aquest paradís en el que estem pràcticament sols. Sigui com sigui, marxem i sobre la marxa la Laura proposa d’anar a visitar un parc natural al sud, on sembla que hi ha un gran salt d’aigua. Sense pensar-ho hi anem. Es tracta del salt d’aigua de Samandere (samandere şelalesi). Quin encert!

Es tracta, curiosament, del primer Parc Natural Registrat com a tal a Turquia. Un cop accedeixes al recinte, vas avançant entre grans arbres durant mig kilòmetre almenys, pujant i baixant escales. Fins que arribes als salts d’aigua, tres, monumentals, que van a petar a un canyó impressionant, que en diuen el “Cadı Kazanı” que vol dir quelcom així com l’olla de les bruixes. El soroll de l’aigua es brutal… i com et deixa xop també. Gaudim d’una estona impressionant. A més el recinte té zona de pícnic i està realment adequat per als visitants. Així que agafem menjar de l’autocaravana, i dinem tranquil·lament allí.

Juguem a la gespa, a la pilota i a saltar a la corda i ens relaxem. El Roc segueix tenint tos, i potser deixar que anés amb els mitjons molls no ha estat la millor idea…però bé, quan tornem a la caravana el canviem de dalt a baix. Tot i així, ara si té molta tos, i per precaució, decidim avançar només una mica fins a la propera ciutat gran, Bolu, als afores de la qual hi ha un bonic llac on parem a fer nit, al Golcuk Nature Park. I efectivament, la nit se’ns fa llarga, i el Roc ha de prendre ventolin varies vegades. Tot i així, no li puja la febre i es desperta eixerit però cansat. Passem una estona passejant al voltant del llac. És preciós. Juguem i passem el matí…el pla es veure si en Roc millora i podem seguir per la tarda quan faci la becaina, o si és millor parar més dies per aquí. Bolu és una ciutat gran i hi ha de tot. Hem trucat al “seguro” de viatge i ens han confirmat que hi ha centres hospitalaris on podem anar sense cap problema. Però per sort, sembla que de moment, no ens caldrà. Tot i que està cansat, no té febre i a més està animat. Així que per la tarda, ben dinat, marxem.

Doğal güzellikleriyle ünlü Gölcük Tabiat Parkı’nda sonbaharın güzellikleri yaşanıyor. (İlhami ÇETİN – Anadolu Ajansı)

Mentre els nens dormen, fem via. I en un parell d´hores ens hem plantat a Bayramoren. Estem en un poble sense cap mena d’atractiu turístic, però semba ser que a prop hi ha un pont molt bonic que el Víctor s’ha entestat en visitar. El dia s’està posant lleig, El Roc es desperta aixafat, però fa estona que no té tos…de totes formes no estem ni a dues hores de Bolu encara. Pasejem pel poble i parem a fer un té, mentre els nens juguen a pilota pel carrer i van amunt i avall. La gent, com és natural ens mira, i algun pregunta. Els expliquem que fem mig en anglés, mig en francès, mig en català…son divertits, la gent. Els avis juguen al backgamon, a les dames i al remigio aquest amb fitxes…passem una estona agradable, abans de fer retirada a la caravana. Fa una mica de fred i no volem que el Roc empitjori.

La nit és tranquil·la, i més en aquest poble on tot el soroll ve de la Mezquita i prou. En Roc passa molt bona nit, i tot i que no està al 100% i seguim amb el ventolin abans d’anar a dormir, ja se’l veu que respira bé.

Així, ja som a dijous, que sortim a fer una petita excursió. Caminant son tot just 20 minuts, una mica més amb els nens. La pau és absoluta. Camps i boscos fan el paisatge. I al final, el pont de Tarihi Bayramören Köprüsü. Un petit i estret pont de fusta preciós, que passa per sobre el riu Akçay. És realment fotogènic l’indret. A més, als voltants hi ha tot de roques que fan les delícies dels nens, que els encanta escalar.

Durant l’estona que estem allí, coneixem en Tadaaki. Un jove d’un poble proper, Ödemiş. És estudiant de veterinària a Ankara, la capital, però ara està de vacances al poble. Ens explica com li agrada el seu poble i el seu entorn. No li agrada gens la ciutat, i es per això que estudia veterinària, per poder ser el doctor dels animals de la zona. Amb ell passegem per la zona, no deixa de somriure i jugar amb els nens. Finalment el convidem a dinar a la caravana. Fem pasta i carn a la planxa. Per la tarda ens diu d’anar cap a casa seva a fer el té. Així que anem tots cinc dins la caravana cap a Ödemiş. En Tadaaki flipa de com tremola tot dins la carvana, però riu sense parar. En poca estona ens plantem al petit poble. Com és natural, ell va saludant tothom i els va dient quelcom semblant a “anem a fer el té amb aquesta gent a casa”. De cop, un veí l’atura, i acabem anant amb ell. En Tadaaki ens deixa allí i ens explica que va cap a casa seva a vestir-se de doctor, doncs ha d’anar a mirar una ovella del veí. I així comença la tarda, amb mig poble veient com rebia una ovella el nostre amic. Després fem el tè, i cada cop es va ajuntant més i més gent. La cosa es va animant, i ja comença a sonar una mica de música. En Arda, toca  unes quantes cançons pròpies, segons ens explica, amb la seva baglama, una mena de llaüt molt gran de tres cordes.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

La tarda avança, i evidentment ens conviden a sopar. Les dones del poble (si, només les dones, ☹) ja fa estona que estan totes a dins la cuina. Sembla que fan un sopar comunitari. Els proposem de fer una truita de patates. Ells posen els ingredients i nosaltres la cuinem. Els nens juguen pel carrer, corren i en algun moment sembla que  fins i tot connecten amb els nens locals. El sopar és boníssim, i a la sobretaula, sorgeixen més músics. Es aviat encara. No son les vuit del vespre, encara hi ha llum del sol, que poc a poc es va ponent. Entrem dins la casa, doncs el fred comença a ser intens. Al saló de casa, seguim amb la música tradicional, ara ja són cinc els músics, amb un violí, un tambor i tres baglamas. Les cançons que toquen son com aquestes.

La sobretaula s’allarga. Ens diuen que ens quedem a casa a passar la nit, però preferim passar-la a la nostra casa amb rodes, que aparquem finalment a tocar de la casa. No és realment tard quan marxem a dormir, però pel ritme que portem, estem molt cansats, i els nens estan rebentats. Ha estat un dia rodó.

Divendres, dia 17, dormim fins més tard que de costum. Els nens no s’han despertat amb la crida de la mesquita, i així hem pogut allargar el son fins les nou del matí. La vida la poble, ja fa estona que ha començat. Ens conviden a cafè, té i pastes….i també volen que ens quedem a dinar, però amablement els diem que em de seguir viatge. No son quarts de onze que marxem. La despedida es calorosa, mig poble ens ve a dir adeu.

I ja fem via. La idea que tenim és arribar fins a les restes d’antigues civilitzacions de d’Hüyük i Hattussas, a unes quatre hores de camí cap al sud est. Abans però hem de fer parada, i escollim fer-ho al parc Natural de Bülbül Pınarı Mesire Alanı, un parc que separa dues provícies turques, i on sembla es pot passejar tranquil.lament entre grans pins. Hi arribem en un parell d’hores llargues, i la veritat és que la carretera, avui se’ns ha fet llarga. Estem tots cansat, molta corba. Molts paisatges monòtons. Tot això fa que decidim parar al Parc Nacional i tindre ben poca intenció de seguir camí. Ens relaxem, passegem entre els arbres gegants i les abundants fonts d’aigua. La tranquil.litat és absoluta i a més, ens torna a sorprendre lo ben cuidat i arreglat que està tot. Un luxe. Decidim de totes formes, que havent sopat anirem a fer el petit trajecte fins al l’area de l’altiplà  d’Ilgaz – Kırkpınar. I l’encertem, la nit, allí dalt, prop del gran estany a 1650m d’alçada, es fosca i prtant, ens permet veure moltes i moltes estrelles abans d’anar a dormir.

Dissabte ens donem el luxe d’esmorçar amb les vistes meravelloses del lloc….cel clar, llac d’aigua pura. No podem demanar més. Tot i així, fem via cap a Çatalhöyük.

El camí torna a ser llarg, i el paisatge, pel mig de turons i muntanyes es fa repetitiu. Abans del migdia, arribem a lloc.

Çatalhöyük, és el conjunt de restes d’un assentament del neolític, més ben conservat del mig orient. Es tremendo, consta de tot un poble que es creu que va arribar a tindre 10000 habitants, i un gran museu amb tot de restes trobades, entre les que destaca la Dona asseguda de Çatalhöyük. A les fotos us ensenyem com està ara mateix i com es pensa que va ser la ciutat.

Després fem cap al proper Alacahöyük, un altre jaciment, però aquest cop un conjunt impressionant de tombes de la civilització Hittita. L’entrada és impressionant, el conjunt també, amb pedres gegants que conformen un espai esplendorós tot i que data de l’any 2500 a.C.

Finalment, i havent fet un parell d’snacks pel camí, ens arribem al també proper jaciment de Hattussa, la que va ser la capital dels Hittitas. Aquí també al.lucinem: les restes de la ciutat son precioses, i hi ha una reconstrucció de les muralles que son impressionants. També descobrim una gran rampa de pedra en un dels extrems, que fa vertigen i la misteriosa gran pedra verda que es troba al bell mig de tot, i que es creu que era una mena d’objecte d’adoració per a la antiga civilització.

Finalment, ens regalem un soparet de kebabs i similars, al poble de Bogazkale, que es allí mateix. Ni ens hem plantejat anar al museu del poble, on estan totes les restes trobades al jaciment…

Demà, diumenge, no sabem que farem, però estem realment contents de com està anant tot plegat.

Mar negra.

13 d’abril

Avui ens dona la sensació de començar de nou el viatge. Ens despertem a la platja, al Mar Negre,a una petita cala al nord de Turquia. Mirant l’horitzó. La sensació del temps desapareix, respirem fons i simplement gaudim. Jo faig la meva sessió de gim matutina, els nens corren per la platja, els dos saben nedar, però no els deixem posar-se més de mig cos a dintre l’aigua. No fa massa calor però el sol il·lumina el paisatge. El Victor esmorza tranquil·lament i llegeix. Hem decidit que avui no ens mourem, farem la bogada, que fa dies que no rentem, neteja de l’auto, que ja li convé una mica i relax. La platja no és espectacular i les onades piquen amb força. La sorra és molt agradable, caminar descalços fins al final de la cala i tornar plens de closques de mol·luscs i de pedres arrodonides, com aquell qui ha trobat un tresor és el nostre entreteniment. Els nens, quan ens veuen llegir o consultar les guies també s’animen i ens demanen feinetes de l’escola. L’Emma té un munt de llibrets que ens han preparat els mestres i pel Roc tenim unes fitxes per començar a fer lletres però generalment el que fa és dibuixar i pintar el que més li ha agradat del dia. Els jocs de taula també ens agraden molt i ens en vam portar una pila, el monza, el catan, speed cups, doubble…fem unes sessions molt professionals. L’Emma ens apunta a la seva llibreta els punt de cadascú i les partides que guanyem.

No estem sols, hi ha un parell de caravanes més i un petit xiringuito amb dues taules i una nevera que fa al mateix temps de botiga de bàsics, de bar i de restaurant improvisat. Avui soparem allà, ens han promès peix fresc i amanida.

Els propietaris parles anglès, de fet, ell és turc però ella és anglesa. Ens expliquen que ja fa deu anys que estan allà. Que òbviament no viuen només d’això, que tenen un pis a Istambul i entre el lloguer que en treuen i això, van fent. Diuen que en temporada alta han arribat a tenir unes vint caravanes i trenta tendes, però avui només som tres caravanes i una colla de nois d’uns setze o disset anys que venen a celebrar un aniversari, esperem que no facin molt d’escàndol.

El sopar és espectacular el millor peix en molts dies i la conversa amb aquesta parella, molt agradable. Et fa pensar que la vida és molt més del que estem acostumats. Encara que nosaltres, ja ho intuíem. Sinó no hauríem fet aquest viatge.

Bé, el dia s’acaba, sense fer res espectacular però havent gaudit. Ja es tracta d’això. Demà també ens ho prendrem amb calma però segurament farem camí, frisem per saber què ens espera més endavant.

El premi

Un dia més per davant. Ja som a Turquia, i en breu podrem creuar el Bòsfor, i entrar així al continent Asiàtic….però encara hi em d’arribar.

Tenim un pla secret des de que vam sortir de Barcelona. Sabíem que aquests primers dies de viatge serien si o si, durs. Volíem travessar Europa el més ràpid possible, però a l’hora no ens volíem perdre algunes coses “imprescindibles” pel camí. La nostra check-list està complerta, i fins i tot hem vist més coses de les que prevèiem, i el més important: els nens estan bé, sembla que els prova això de viatjar (tot i que, òbviament, no relatem aquí els moments més durs de la convivència durant el viatge…evidentment hi ha plors, enrabiades i moments de tensió). I pels nens és la sorpresa que tenim…

Així doncs, aprofitem l’àrea de servei per posar gasoil ben barat, per primer cop en tot el trajecte el preu del gasoil baixa dels 90 cèntims el litre. Comprem algunes pastes turques i a més tastem un deliciós cafè turk…això promet!

No tenim realment pressa. Encara no son les 9 del matí que ja estem fent carretera. L’objectiu d’avui és anar fins a Istambul, tot i que no volem entrar dins la ciutat.

Parem una estona a estirar les cames a Vize, un petit poble de  carretera. Hem decidit anar per l’antiga carretera. Ara comença el viatge tranquil, el de no agafar autopistes ni tindre pressa. Tot el paisatge fins ara a Turquia han estat camps de cultiu i pobles petits amb Mezquita. Anar per aquesta carretera ens ha permès passar pel bell mig de les poblacions. Tot és tranquil. Els minarets dominen cada un dels pobles. Els homes fan té i peten la xerrada als cafès dels pobles, amb les cadires mirant sempre cap a la carretera. Hi circulen molts camions.

“Vize Fortress (Vize Kalesi), A fortification constructed in the Ancient Roman era. Vize, Bizye, Kirklareli Province, Marmara Region, Turkey”

Com he dit, decidim parar a Vize. El poble, petit, té una petita fortalesa que no sembla realment més interesant que cap altre, però és fotogènica. Una Mezquita amb sostre de fusta, que sembla que va ser en el seu temps una església, i sobretot un petit teatre Romà, mig abandonat i al que s’hi pot accedir lliurement. Està descuidat i hi ha plantes arreu. Tot i així, hi seiem a fer un mos i ens animem a fer una mica el ruc per comprovar l’acústica del lloc….el resultat és prou divertit. Fins i tot uns grup de locals s’han parat a veure com l’Emma ens feia un “espectacle” de dansa…

Marxem sense massa més. I seguim camí. Poc després ja parem a menjar, en un petit “merendero” de la carretera de nom impronunciable: Çakilli yörük Çadiri Kahvalti ve Izgara. I quin encert! Allò és un festival de familiaritat, aromes i gustos. El que podria ser un problema, l’idioma, no ho és pas en aquest lloc. Simplement assenyalem els plats que estan menjant els de les taules del costat, fem senyals al cambrer, i en un tres i no res tenim davant nostre una mena de plats degustació d’entrants (Serpme Kahvaltimiz), uns pans estil Chapati indis (Gözlememiz Bulunur), Hamburguesetes, carn picada especiada, salses, amanides…tant de menjar, que finalment hem d’anar a buscar carmanyoles a la caravana i omplir-les. Els nostres veïns de taula són una família local, amb quatre fills. La mare parla anglès, el pare ho intenta, i els nens riuen…ens expliquen que són de Vize i que estan celebrant l’aniversari d’ell, 55 anys. Estan fent temps fins que arribi la resta de la família. Ens pregunten pel viatge, per la caravana, que accedim a ensenyar-los-la , i finalment ens unim a la seva taula, llarguíssima, on van arribant familiars i familiars: tiets, àvies, cosins, nebots…són, pel cap baix, 40 persones. Quan ells comencen a dinar, nosaltres ja hem digerit. Fem el cafè i anem a buscar els nens que fa estona que corren i juguen pel parc del costat amb els nens dels nostres amics i els seus cosins…

Hem de pujar a la caravana i fer camí….perquè, com els diem als nens (quan desperteu de la becaina) estareu potser en un lloc màgic…

I efectivament, en poca estona, una horeta, quan ja estem entrant de ple a Istambul, trobem el premi dels nens: el park temàtic de Vialand. Som a primera hora de la tarda…mica en mica els nens es desperten, i ràpidament, quan senten la música exterior, s’activen. I no cal explicar massa més: jocs, cues, diversió i fins i tot alguns focs d’artifici quan ja fosqueja.

Tenim entrada per dos dies, així que el matí de dilluns també el passem al parc, a repetir totes i cada una d eles atraccions, ara sense cua, ja que és dilluns pel matí. No em canso de pujar un cop rere l’altre a totes les muntanyes russes, i els nens de donar voltes i voltes a les cadires i de pujar al castell màgic.

Ben dinats a la caravana fem via. Cap destí en especial. Rodegem Istambul, no sense ganes d’entrar-hi, però aquest cop no pot ser, i per fi entrem a Àsia, travessant el Bòsfor pel nord d’Istambul, pel Fatih Sultan Mehmet Köprusü, un dels quatre ponts que creuen aquest estret que separa Europa i Àsia.

Seguim, deixem enrere la gran ciutat i els seus barris metropolitans…quilòmetre a quilòmetre, anem deixant enrere Europa, el paisatge va canviant, i els seus colors, sorolls, olors….ens fan sentir que estem en un lloc desconegut, agradable…i així passem les hores, amb alguna pel·lícula els nens, música, i bon rotllo…sense destí, acabem arribant a una petita carretera que ens porta fins a un lloc màgic, Pasalar Plaji….una petita cala, amb lloc on aparcar la caravana…la temperatura suau i la llum del cap vespre ens conviden a remullar els peus a l’aigua, i ens permet veure que no som els únics afortunats en gaudir del petit paradís: altres famílies estan fent el mateix…demà veurem el què, però sembla que aquest lloc ens pot permetre agafar forces uns dies. Ja veurem.

Què es pot fer i què no?

El matí a Buzludzha és preciós. Si de nit es veuen un munt d’estrelles, de dia el sol brilla intensament sobre el verd de l’herba i la sensació d’estar just al costat d’una nau espacial ens fa imaginar que som en un altre planeta. Ens llevem de matinada, per veure sortir el sol. Fa fred, però l’espectacle val la pena.

Ben aviat ens vestim i sortim a ficar-nos allí on teòricament no es pot….els nens porten les seves lots d’investigadors, i tenen molt clar que no s’han de separar ni un metre dels pares.

La porta del gran edifici està tancada amb una gran cadena, sembla que haurem de buscar una alternativa…ens girem per anar-la a buscar, i de cop, sentim un gran soroll metàl·lic a l’esquena….els nens han anat a tocar la cadena! El que hem sentit era la gran cadena caient….l’últim visitant s’havia assegurat de fer veure que tot quedava tancat….però en realitat, està tot ben obert.

Així doncs entrem al gran edifici fantasmagòric. Al davant, el gran hall, unes escales et condueixen fins al ovni i les grades, el gran auditori. És impressionant. Al sostre encara hi ha,  just al centre, al bell mig de la deteriorada estructura, el símbol comunista. Sembla estar esperant el senyal per caure definitivament….però resisteix.

En algun lloc vaig llegir que no era fàcil trobar les escales que porten al cap damunt de la gran torre de formigó….però em va quedar gravada a la memòria una petita porta darrere les grans escales del hall. I allí la trobem, una ridícula porta, petita, que només permet el pas individual, és la que amaga l’accés a les escales i la torre del monument. Tot està molt deteriorat, però tot i així, per torns, primer l’Emma i el Víctor, i després, el Roc i la Laura, pugem fins a dalt….i traiem el cap per la gran estrella vermella de vidres trencats que es dibuixa a la paret de formigó…

Bé, l’aventura queda aquí. Quina experiència. És com remoure el passat…sortim de l’edifici i tornem a posar la cadena, que ningú sense nens, pugui trobar la manera d’entrar fàcilment…

L’auto ha pogut pujar fins aquí, patint una mica, però ara toca desfer el camí. Anem a poc a poc, gaudint, avui tenim una missió, creuar frontera i això sempre posa una mica nerviós.

Després de més d’una hora de camí arribem a Dimitrovgrad, una ciutat que no ens sona ni sembla tenir res destacat, en el mapa hem vist un parc on poder passar l’estona. Aparquem i muntem la paradeta per menjar una mica, estirar les cames i agafar forces. El parc és molt curiós, hi ha una zona de nens amb atraccions, molt verd i unes escultures curioses que recreen l’habitació o més ben dit, el despatx d’algun gegant.

Aprofitem per dutxar-nos, hem de fer bona impressió, preparem un dinar de diumenge i fem un pícnic. Fa bon dia i som els únics amb autocaravana per la zona, la gent s’apropa però es queden una mica apartats. Un grup d’estudiants ens venen a parlar. Jo, de Bulgària, no en sé pràcticament res, així que els demanem a ells. Ens expliquen que la ciutat és relativament nova, fundada als anys 40, que el nom ve d’un líder comunista, la ciutat es va construir per ser una important zona industrial però amb la caiguda del socialisme molta gent va marxar. Un poeta famós, un tal “Penyo Penev” n’és la figura més representativa, lamentablement es va suïcidar molt jove, quan va veure que les seves idees comunistes, fracassaven. Els estudiants marxen cap a dinar. Sempre ens sorprèn parlar amb la gent t’acaben donant dades curioses i  molt subjectives!

 Quan acabem de dinar, emprenem de nou el viatge. Els nens s’adormen just fins arribar a la frontera. Ens registren de dalt a baix, passaports, papers, preguntes, a la zona búlgara tot ha anat com una seda però els Turcs són molt més estrictes. Després d’esperar i esperar que ens donin el permís, jugant  a cartes i al parxís, ens diuen que necessiten una autorització per passar que no la tenim.

Ens quedem blancs, en principi, Turquia només requereix un visat molt senzill que consisteix en pagar un cop arribes, però ens posen pegues per l’autocaravana. És diumenge, ambaixada tancada, no podem consultar a ningú i no ens donen més opció. Per sort, tenim aigua suficient, menjar i podem esperar. Es van acostant oficials, cada cop amb menys ganes, tot és qüestió de temps, ja ens ha passat a altres llocs. Després de quatre hores esperant, ens diuen que podem passar que han aconseguit parlar amb l’ambaixada espanyola i ho ha autoritzat. Òbviament és mentida, volien diners de sotamà, però com que no han vist ni un gest, no han insistit més. Tirem milles, que no se’n desdiguin, parem en una àrea de descans i sopem, quina aventura eh??? Els nens no entenen res, i nosaltres estem esgotats. Posem música a tot drap i fem discoteca, com diuen ells….ballem i saltem, estem sols i ha estat un dia intens. Quan ja cauen rendits, seguim una mica més i a la següent gasolinera fem nit. Demà, ja veurem que ens espera.

BULGÀRIA

9 i 10 d’abril

Quina nit…a alguna hora va començar a ploure, no sé quan…poc a poc el soroll exterior de les gotes impactant contra caravana va anar creixent….el primer en despertar-se va ser en Roc, que espantat ens va cridar i ens va despertar a tots. Eren prop de les tres de la matinada. La tempesta era forta i els llamps il·luminaven l’exterior cada pocs segons. La pluja era realment forta…així vam estar gairebé una hora, tots quatre arraulits dins un dels llits. Els nens encara anaven fent algun son, nosaltres ja no. Fins que va arribar la calma…la pluja ja era suau, fins i tot agradable. Vam portar els nens al seu llit, i em vaig atrevir a treure el cap per la porta. El terra era encara un riu amb un pam d’aigua, però no semblava que la cosa fos dramàtica….fins que va caure una petita pedra davant meu, i un altre, i un altre, i per tota la caravana vam començar a sentir “poc” “pac” “plonch”….increïble, ara queia pedra! I la caravana al descobert. La Laura va mirar que els nens estiguessin ben protegits al llit i va vindre al lloc del copilot. Jo ja havia engegat el motor. Calia anar a cobert o alguna lluna de la caravana podia rebentar. La pedra era cada cop més grossa. Els fars no podien il·luminar massa amb la cortina d’aigua que hi havia al davant, però poc a poc vam anar avançant. Vam aconseguir posar la caravana ben enganxada a la paret principal del Monestir, on entre el monestir i una paret de pedra, quedava a resguard, mes o menys…després, a correcuita, la Laura va córrer fins al contenidor que quedava a prop i va agafar uns quants cartrons. Vam protegir el vidre del davant i les finestres de la cabina, i després, ens vam enfilar fins els sostre per protegir les dues claraboies …salvats! No se si vam dormir més, ja eren les sis del matí entre una cosa i l’altre. Quina nit!

A tot això, els nens a les vuit ja ens van tornar a despertar del nostre atordiment. I que vam fer? Doncs esmorzar. Encara plovia, i res no ens convidava a sortir. Així que ja ens vam plantejar un dia de camí, de fer quilòmetres.

El següent objectiu marcat en el mapa era Buzludzha, a Bulgària. Aquest monument, o mamotreto arquitectònic és una mena d’ovni que descansa a dalt del pas de muntanya de Shipka. Aquest pas de muntanya travessa els Balcans orientals, per un espai Natural, i va ser l’escenari a finals del segle XIX d’una sèrie de batalles conegudes com la Batalla del coll de Shipka, entre Rússia, amb ajuda de tropes voluntàries Búlgars, i l’imperi Otomà. El monument en qüestió no fa menció a aquesta batalla, sino que és un auditori gegant on el Partit Comunista Búlgar hi feia les seves reunions, o algunes d’elles. Es va fer en aquell pic, a uns 1500 metres d’alçada, per commemorar la reunió del primer grup comunista organitzat del país, al 1891. Es va començar a construir el 1974, i l’arquitecte era Georgi Stoilov. Finalment es va inaugurar el 1981, i es va abandonar amb la caiguda del mur de Berlin, el 1989. I des de llavors, diuen, està abandonat.

En fi, acabats d’esmorzar vam engegar i vam fer viar per la petita carretera del monestir fins a trobar la ruta principal, que en poca estona ens va dur a creuar la frontera de nou. Entràvem a Bulgària, i un altre cop, al que és la Unió Europea. Cap canvi en la realitat. Una frontera que simplement separa diferents realitats econòmiques i diferents realitats culturals.

Vam seguir camí. Els nens jugaven fins que van caure adormits. Quan els nens dormen a la caravana es el millor moment de fer quilòmetres. Així vam tirar milles fins arribar a les rodalies de Sofia, la capital. No teníem cap intenció d’entrar-hi…les ciutats, i encara menys les ciutats grans, no estan pensades per a les caravanes. La vam rodejar, per la autopista i vam parar a dinar a un àrea de servei.

Un cop vam estirar les cames i jugar una estona a saltar la corda i a la pilota, vam seguir. Encara era aviat, i encara que semblés increïble després de la terrible nit que havíem passat, ara brillava un sol espatarrant. Pura primavera.

Anem tirant endavant. És molt aviat, tot just la una i mitja. El sol comença a ser realment fort…i de sobte, apareix un miratge davant nostre: “Hydropark” Gorna Malina, 25 km….No ens ho pensem dos cops, i cap allà que anem. Els nens s’ho mereixen i nosaltres també.

Arribem en un tres i no res, els nens al·lucinen. Ja des de l’aparcament es veuen uns molins de vent gegants, així com tot de tobogans de totes les mides. Ens falta temps per vestir-nos amb banyador, agafar tovalloles i crema solar i anar cap allí. Quin paradís. Ara descobrim que darrera l’indesxifrable nom en alfabet ciríl·lic, s’amaga el Parc Aquàtic dels Molins de Vent. És preciós, realment. Els molins de vent, gegants, amaguen habitacions d’hotel i restaurants. L’ambient és familiar. Ens ho passem pipa…quines ganes teníem tots de fer una bona remullada. En una estona els nens estan a la piscina baixa mentre la Laura i jo ens relaxem a les gandules. Crec que faig un son i quan em desperto, la Laura està parlant amb una parella. Són el Crissantos i la Sarah. Ell brasiler i ella Neozelandesa. Tots dos residents a Londres. També tenen dues criatures i estan viatjant en furgo tot un mes per Bulgària. La conversa és agradable. Parlem de Londres, de Nova Zelanda, de Barcelona, que coneixen bé…i tot d’una ens veiem tant a gust que se’ns fa curta l’estona. El parc tanca aviat i ens veiem obligats a seguir ruta plegats. Ells ens diuen que la nit passada han estat en un llac proper. És un pantà on es pot acampar. Els seguim, pel camí parem en un supermercat, i arribem tot just en una hora i mitja a la vora del pantà de Sopot.

Ens han convidat a fer barbacoa. Els nens juguen a estones, tot i que els costa trencar la barrera de l’idioma, però amb les cartes de l’uno i , la pilota i la corda, passen força estona. Encenem el foc i anem fent cerveses. La nit és afable. Hi ha més gent acampada. Hem comprat una mena de salsitxes i uns bons entrecots. També unes patates i xampinyons. En Crisantos ens sorprèn amb una mena de carn marinada que ja tenia preparada.

Quin luxe. Entre riures i una conversa molt amena, ja ben entrada la nit, decidim que és hora d’anar a dormir. El cel torna a estar tapat, i la lluna és casi inexistent, tan sols un fil.

El cansament ens fa dormir bé, a tots. Quan despertem, els nostres veïns ja corren pel llac. Sembla que el dia està clar. Esmorzem plegats, i decidim que no podem marxar encara, així que passem el matí allí, sense fer massa res. Ara un bany, ara llegir, ara preparar el dinar…

A la tarda, després de la migdiada, ara si, ha arribat l’hora de fer camí. Ens acomiadem dels veïns, que encara sembla estaran una nit més allí. Nosaltres enfilem cap al Pas de Shipka. Vull arribar-hi ara que encara és de dia. La carretera està dins el Park Natural dels Balcans Centrals. I no decep. Tot verd i en plena esplendor. La carretera va pujant i pujant fins al monument a la Llibertat, al pic d’Stoletov. Allí baixem i fem la foto de rigor.

Estirem les cames, fem un mos, i seguim per la carena, per la estreta i descuidada carretera 5005 que ens porta fins a Buzludzha. A mesura que ens anem apropant anem flipant més i més amb l’edifici. Una anada d’olla absoluta. Un ovni gegant, amb una torre de formigó altíssima en mig d’una muntanya…Passem un petit hostal i una indicació d’una estació d’ski, just abans d’arribar als peus del monument. Aparquem. Ja és molt tard i aviat es farà fosc. Tot i així no podem estar-nos de donar una volta pels exteriors de l’edifici. Està ple de grafitis. Fem fotos des de totes les perspectives. Demà intentarem entrar-hi, tot i que “oficialment” està clausurat. Sopem una mica, i sortim a gaudir de la foscor. Perquè tots sabem que les nits de foscor absoluta i sense lluna, si el cel està net i estàs dalt d’una muntanya, és impossible arribar a contar el nombre d’estrelles que hi ha en cada centímetre quadrat de cel….quin espectacle! Mai no havíem vist tantes estrelles, de veritat. Traiem el petit llibre de constel·lacions que portem amb nosaltres, i ens divertim imaginant dibuixos….

Macedònia (del Nord)

Doncs si, aquí estem, a Skopje capital del brutalisme, aquest tipus d’arquitectura socialista monumental i feta bàsicament amb grans blocs de ciment. ( Explicat per a no entesos en la matèria). Hi ha fins i tot un mapa perquè el visitant no es perdi cap dels edificis….com si fos fàcil esquivar-los.

Passem per la universitat, per tabacalera de macedònia, per l’estació de tren, pel banc central, per la biblioteca, per la central de comunicacions… anem tirant amb l’autocaravana i baixem de tant en tant per agafar consciència de la immensitat de les dimensions mentre la Jelena ens va explicant.

Skopje és una ciutat molt antiga, hi ha un aqüeducte romà espectacular que en dona fe i una fortalesa  a la part més alta de la ciutat amb vistes al riu Vadar que ha anat aguantant terratrèmols, batalles i guerres, sobretot entre els segles XIV i XIX. Novament en el terratrèmol de 1963 va ser parcialment destruïda i no la van reconstruir fins fa relativament poc.

Per dinar, tornem a fer un Snack al carrer, carn especiada, formatge i pastes variades, tot regat amb una bona cerveseta. Ens hi podríem acostumar!!!

Com a dada curiosa, val a dir que la Mare Teresa de Calcuta (Agnes Gonxha Bojaxhiu) va néixer a l’actual Skopje, si, a nosaltres també ens ha sorprès, ens pensàvem que era albanesa, i així és, d’ètnia albanesa i nascuda a Uskub ( el nom antic de la ciutat, quan pertanyia a l’imperi Otomà).

Passem el dia gaudint de la ciutat, ens encanta. Hi ha molt bon ambient i la gent somriu. Els parcs i el riu li donen un aire especial. Tenir a la Jelena a l’expedició també ens encanta, ho hem passat molt bé aquests dies i hem après un munt de coses, però la seva família també la reclama. Ens acomiadem a l’estació de tren i nosaltres emprenem camí cap a un nou país, Bulgària ens espera.

Després d’un parell d’hores de camí ens trobem un monestir ortodox que acull una colònia d’art i  durant els mesos d’estiu s’omple d’estudiants.

El monestir consta de dues esglésies, una de més petita, dedicada a la mare de Déu i l’altre més gran amb dotze cúpules cadascuna dedicada a un dels apòstols i totes pintades per Dimitar Andonov Papradiški, un dels pares de la pintura macedònia moderna.

El lloc és espectacular decidim fer- hi parada llarga. Els nens necessiten córrer i nosaltres volem gaudir del paisatge. Venim de veure molt formigó i ara el verd i la tranquil·litat ens donen un respir.  Fem una petita excursió i ens trobem a una família macedònia que ha vingut a passar el dia. Tenen un nen petit,  deu tenir més de dos anys i el porten en braços. Només ens saludem però veiem que es miren l’autocaravana, de ben segur que si parléssim l’idioma ja ens posaríem a xerrar.

Se’n va el sol i la temperatura baixa, entrem a l’auto i juguem una mica a cartes. Ens encanta jugar al rellotge, és molt simple però divertit, perquè sigui més emocionant ens juguem a veure qui farà l’esmorzà.

De Kosovo a Macedònia (del nord…)

Ens despertem, i com cada matí, fem torns pel petit bany, anem calentant cafè, i mengem pa amb mantega i melmelades del mercat de Zalek…

Sortim a estirar les cames. Els nens juguen una bona estona en un parc infantil d’aquells dels anys vuitanta….decidim anar tirant cap a la capital, Pristina, no sense abans passar pel monument als Partisans. Un altre gegant de formigó d’aquests que tant ens agrada.

Molt aviat, encara no són les 11, ja estem a Pristina. Aquí, la Jelena ens fa un passeig que ens porta a veure la fantàstica biblioteca nacional, el palau d’esports que és simètric, com també va ser la simetria entre els arquitectes que el van fer, un serbi i un albanès, i el nom original del palau, Boro i Ramiz ( dos herois de la revolució , un serbi i un albanès també).

Davant el palau d’esports està el centre comercial NewBorn, per on passem per arribar fins a l’estàtua de Bill Clinton, tot un heroi al país des de que va donar suport a la intervenció de la OTAN en el conflicte amb Sèrbia, que va portar la independència de Kosovo, però també el bombardeig de Sèrbia, imatges terribles d’avions sobrevolant Belgrad que encara retenim en les nostres ments….

Pasejar per Pristina es una sensació estranya. Estem de ben segur a una de les zones d’Europa més desafavorides econòmicament. Aquí s’ajunta orient amb occident. Els edificis més moderns i les construccions més precàries conviuen porta a porta, i els mercats de carrer estan arreu, com descontrolats. El tràfic és dens, i la moda és com antiga…tot plegat és com si ajuntessis la Barcelona dels anys vuitanta, amb els barris més pintorescs de Londres, ho barregessis una mica amb un poble de Turquia, i de tot plegat, un cop passat per un colador balcànic, sortís aquest lloc tant únic. La gent és viva, la música sona arreu, al igual que el tràfic i el tràfec de gent i cotxes….. i no sembla que mai es pugui estar en silenci aquí. No és una ciutat tranquil.la.

Bé, per acabar l’aventura Kosovar, seiem en un petit bar local, la Taverna Tirona, i la Jelena s’encarrega de demanar unes bones “tapes” típiques de la zona: burek, sarma, kevapi, shope, pershut, sarape….una festa de gustos i sabors.

Sortim, mai millor dit, rodant.  I rodant ràpid, cap al sud. La gent condueix realment com bojos per aquí. Dos i tres cotxes en un sentit en carreteres d’un sol carril per banda. Això ens obliga a fer més d’una maniobra brusca per evitar algun cotxe que ve de front…a més, fa conduir molt tens i molt lent. Tardem molt més del que pensàvem en arribar a la frontera amb Macedònia del Nord, com és diu ara. La tarda ja és bastant avançada quan entrem a la Skopje. Aprofitem per aparcar l’autocaravana més o menys cèntrica i fer que els nens corrin per un parc la mar de xulo, l’Skopje City park, amb un llac brutal, arbres i una zona infantil molt i molt guapa. Dediquem l’estona als nens i a xerrar mentre bevem unes cerveses abans de fer el sopar.

Demà tindrem feina. Hem de fer una ruta per la ciutat, que es la capital mundial del brutalisme arquitectònic. Skopje va ser arrasada degut a un terratrèmol l’any 1963, i clar, es va haver de reconstruir en plena guerra freda i exaltació socialista. L’arquitecte japonès Kenzo Tange va ser l’encarregat de dirigir aquesta reconstrucció i de donar un toc diferent al brutalisme de les altres zones del que va ser Jugoslàvia…però això, serà demà. Avui, dormirem al costat del parc.

Sèrbia i Kosovo

Dia 6 d’abril

Avui emprenem ruta amb la Jelena!! Ahir, després de les cervesetes ens va comentar que li faria gràcia passar uns dies amb nosaltres, i clar, que més volem que una guia local i tant entesa en la matèria!!! Fitxada!!! Mentre l’esperem, posem a punt l’auto. Avui toca buidar aigües grises ( la del wc) i omplir el dipòsit d’aigua. De moment anem bé d’electricitat i de gas. Els nens estan tope excitats, ja han decidit que la Jelena serà “la profe” d’avui.

Sortint de Belgrad ens parem a Avala, un turó amb un monument al soldat desconegut, una gran torre  d’Ugljesa Bogunovic que va ser tombada per l’aviació de l’OTAN el 1999 i posteriorment reconstruïda, seguim endavant cap a  Kosmaj  per admirar un nou spometik que sembla el casc de un transformer.

Ens aturem a dinar a Kragujevac….La Jelena ens mostra el “magnífic” ajuntament de la ciutat, i ens explica una mica la història del lloc…. uff! quina història més tràgica que té aquest lloc: els nazis van assassinar més de 2000 persones l’octubre del 1941, entre ells, molts estudiants, i el memorial ens ho recorda. També passem per davant d’un altre estrambòtic edifici…un museu segons la Jelena.

Els nens, escolten detingudament la tràgica història, però per sort, no ho assimilen i en dos minuts ja estan saltant i brincant. Hi ha molta gent pel carrer, sembla que hi ha alguna celebració o algun esdeveniment que se’ns escapa, per sort avui portem intèrpret. La Jelena s’acosta a un grup de noies que riuen i comparteixen unes pastes d’aquestes tant espectaculars. Quan torna cap a nosaltres ens explica la situació. Resulta que celebren que han guanyat un concurs de cinema. Ara mateix acaben d’anunciar els guanyadors del 23e festival de cinema Serbi i Kragujevac studios va presentar una pel·lícula costumista molt xul.la, on gairebé tot el poble s’hi havia implicat ja sigui amb la producció com en l’esponsorització del projecte com aquell qui diu portant entrepans als actors. Així que tothom estava súper content de l’èxit i acabaven d’anunciar un sopar popular per dissabte a la nit al poliesportiu municipal  i la projecció del  film al cinema.

Després de celebrar-ho amb una bona cervesa i menjar una mica, enfilem camí cap a  Krusevac, l’antiga capital de  la Sèrbia medieval. Aquí hi van tenir residència més d’un rei del país i també va ser el lloc d’un va sortir l’exèrcit que va perdre la famosa batalla de Kosovo l’any 1389 contra els otomans.  De camí, els nens, ajudats una mica per la Jelena han fet uns dibuixos fantàstics dels spometik que anem trobant i dels edificis que veuen. Obviament, d’arquitectura no en saben però ja se’ls fa estrany i curiós, com a nosaltres.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Krusevac és una ciutat molt socialista, tot i que té la part antiga on destaquem l’església dedicada al Tzar Lazar i les restes de la torre la reina Milica, on segons la llegenda els corbs li van portar la notícia de la derrota. A prop podem visitar ràpidament un bestial Spomenik de Bogdan Bogdanovic…quin artista!

Després de tot aquest recorregut, els nens es mereixen un respir i hem trobat el lloc perfecte! Una sala de jocs ambientada en uns dibuixos animats que ells coneixen, “ Lazy town”. No és que siguem uns ultrafans d’aquests llocs però a ells els agraden i amb els dies que portem, tant intensos, una mica d’esbarjo no fa mal a ningú, al contrari.

Quan sortim de la sala, estan esgotats. Fem un sopar a l’auto, tenim provisions i aprofitem per conduir una mica més. Ja amb els nens adormits arribem a Mitrovica, ja hem creuat frontera. Bé, pel serbis encara no, de moment Kosovo no l’han reconegut com a país.

De camí cap a Sérbia. La ruta Spomenik!

5 d’Abril

Bon dia Croàcia! Anar a dormir aviat és el que té, t’aixeques aviat. Tot just són dos quarts de vuit, que ja estem tots de peu. Fem una mica el ronso tots plegats a la llitera caputxina, ens arreglem una mica i traiem el cap per la porta…tot està tranquil, com no pot ser d’un altre manera, és diumenge, vuit del matí. Agafem unes galetes, un got de llet, i esmorzem asseguts a un banc davant la caravana. Els veïns del poble, sembla que van tots en la mateixa direcció, i tornen tots igual, pa a una mà i pastissos a l’altre….i clar, nosaltres no serem menys. La Laura i l’Emma segueixen el camí dels veïns, mentre en Roc i jo ens quedem jugant una estona a la pilota….no triguen en tornar, amb un fabulós pa de pagès que fa la meitat de l’alçada de l’Emma, i una petita safata amb dos coses extraordinàries: Povitica, una mena de pa de brioix amb crema de nous que dibuixa fabuloses formes a l’interior, i Madjarica, un pastís de làmines de cacau molt i molt tradicional.

Finalment, després d’esmorzar, engeguem, que tenim un dia ben atapeït per davant. Fa un dia magnífic….i l’hem d’aprofitar. La nostra amiga Jelena ens ha fet una ruta “d’arquitectura brutalista” que volem seguir fil per randa….

La Jelena és moltes coses…almenys per nosaltres. La primera és que és la dona del Roger, un amic meu de tota la vida. A més, és una magnífica arquitecta que fa molts anys va aterrar a Barcelona. El seu català és millor que el meu. Ella i en Roger són els responsables en bona part de la meva curiositat per aquesta arquitectura brutalista que es va fer als països socialistes durant la guerra freda. Han escrit llibres sobre això, i a més, són les úniques persones que conec que han viatjat a Corea del Nord, i entre d’altres coses, han escrit a quatre mans un llibre sobre l’arquitectura Uche de l’hermètic  país Asiàtic “Corea del Norte – Utopia de Hormigón”. Tot un referent per als amants de brutalisme.

Així, seguint la ruta marcada per la Jelena, pasem per Vukovar, a veure el que ens ha descrit com el “no monument a la barbàrie dels nacionalistes serbis dels 90”. Vukovar és una petita ciutat fluvial, just al punt on es troben els rius Vukar i Danubi, on hi ha una torre que encara guarda en la seva estructura els forats de les bombes que li van ploure durant un llarg setge a la guerra dels noranta….terrible. Abans de marxar també fem una breu parada al monument a la revolució, de Bogdan Bogdànovic. Memorable monument amb cinc punxes….Ahir, de passada, també vam parar un moment a fer la foto de rigor del monument de Bogdànovic a Jasenovac: la gran flor de formigó. Ja ens va dir la nostra amiga que ens en faríem un fart de veure monuments d’aquest senyor. Segons paraules de la pròpia Jelena, “Bogdanòvic és una estrella indiscutible en el món dels Spomenik (que vol dir monuments en Serbo-croata-slové, i que en anglés designen els monuments bestials que durant l’època de Tito a Iugoslàvia van inundar tota la geografia del país).

26.07.2008., Vukovar – Grad i najveca hrvatska rijecna luka na Dunavu. Vukovar je stari barokni grad, poznat po Domovinskom ratu i strasnim razaranjima. Istice se mnostvom vrlo atraktivnih, ali u ratu tesko stradalih gradjevina. Vodotoranj. Photo: Marko Lukunic/PIXSELL

El dia sembla que es va encapotant, i el que era un matí magnífic, es va enterbolint…Ja em fet la foto de rigor de la torre a Vukovar,  i ara seguim cap al sud, convençuts de passar la frontera cap a Serbia, pel punt conegut com Granični Prijelaz Principovac. La carretera cada cop es més estreta i descuidada. El paisatge és preciós i els camps estan florint, la primavera treu el cap. Comença a ploure. A la frontera hi ha una llarga cua de camions. La cosa és pot allargar. Anem avançant. En breu serà migdia, així que en un tres i no res, la Laura fa uns entrepans que mengem mentre conduïm poc a poc. La frontera no és massa exhaustiva per nosaltres, ens miren els passaports i ens pregunten cap a on anem en anglés….”cap a Serbia? De fet, cap a Novi Sad.” Ens diuen que seguim endavant….i la tristor ens omple els ulls. A la banda sèrbia hi ha una mena de gran campament. No sabem de que va el tema. Els nens cauen adormits i seguim endavant. La Laura busca informació: aquells campaments són de migrants que intenten arribar a la Unió Europea, i que estan retinguts a la frontera amb Croàcia…estan atrapats, milers de persones, sense poder avançar i sense cap terra on tornar. Pàries dels nostres dies, la gran vergonya dels drets humans i de l’Europa que deia ser la gran defensora d’aquests drets humans. Allí els tenim, abandonats, pagant a tercers països perquè els retingui….seguim endavant. La realitat ens ha colpejat sense avís aquest cop.

En poc més d’una hora estem a Novi Sad. Pugem, no sense esforç per a la pobre autocaravana (li hauríem de posar nom a ja, oi?), fins a la ciutadella de Petro Varadin. Des de aquí tenim unes vistes magnífiques de la ciutat, i també de la torre amb un rellotge que té les agulles al revés.

Dinem tard, avui amanida de cigrons i ens posem en marxa de nou, passant per davant del monstruós edifici del govern regional que hi ha a  la ciutat, de l’arquitecte Dragisa Brasovan.

Sortim de Novi Sad, camí de Belgrad. La carretera és bona, el dia aguanta, i travessem el Danubi, gran i magnífic, a l’hora que travessem la reserva natural “Koviljsko-petrovaradinski rit”. Mica en mica, en un trajecte curt, una hora i escaig, ens plantem a Belgrad. A l’entrada ens topem amb la Torre Genex. La Jelena ja ens havia advertit, però això supera qualsevol expectativa que poguéssim tenir. Bestial. L’hotel Hespèria Tower és una floreta al costat d’aquesta magnífica torre. Entrem a Belgrad. Ja és ben entrada la tarda. Travessem diferents barris residencials amb edificis de l’època  socialista. Estem bocabadats. Bestials.

Truquem amb la Jelena, que està aquells dies per allí amb la família i ens indica un lloc cèntric i tranquil on aparcar l’autocaravana. Ara si, toca relaxar-se. Ens trobem, amb molta, moltíssima il·lusió a prop del Danubi, i anem passejant, a fer un deliciós gelat tots plegats. Ens allarguem, i acabem sopant junts a casa la seva família. Ens preparen unes Gibanica, que són unes pites de formatge fresc casolà Kajmak. Tremendes. I uns Cevapi, que són com una mena de kebabs dels balcans… Brutal….i tot regat amb unes cervesetes de mig litre, ara una Lav, ara una Jelen.

 

Ens acomiadem. Al Roger i a l’Adrià, el seu fill, no els veurem més. La Jelena, en canvi, s’ha decidit a acompanyar-nos l’endemà a fer ruta i ensenyar-nos el país.  Marxem amb la caravana de nou cap a les afores de la ciutat, on trobarem un lloc tranquil, en una àrea de descans per autocaravanes. Estem fregits. Caiem rendits. No podrem seguir aquest ritme massa més dies.