De camí cap a Sérbia. La ruta Spomenik!

5 d’Abril

Bon dia Croàcia! Anar a dormir aviat és el que té, t’aixeques aviat. Tot just són dos quarts de vuit, que ja estem tots de peu. Fem una mica el ronso tots plegats a la llitera caputxina, ens arreglem una mica i traiem el cap per la porta…tot està tranquil, com no pot ser d’un altre manera, és diumenge, vuit del matí. Agafem unes galetes, un got de llet, i esmorzem asseguts a un banc davant la caravana. Els veïns del poble, sembla que van tots en la mateixa direcció, i tornen tots igual, pa a una mà i pastissos a l’altre….i clar, nosaltres no serem menys. La Laura i l’Emma segueixen el camí dels veïns, mentre en Roc i jo ens quedem jugant una estona a la pilota….no triguen en tornar, amb un fabulós pa de pagès que fa la meitat de l’alçada de l’Emma, i una petita safata amb dos coses extraordinàries: Povitica, una mena de pa de brioix amb crema de nous que dibuixa fabuloses formes a l’interior, i Madjarica, un pastís de làmines de cacau molt i molt tradicional.

Finalment, després d’esmorzar, engeguem, que tenim un dia ben atapeït per davant. Fa un dia magnífic….i l’hem d’aprofitar. La nostra amiga Jelena ens ha fet una ruta “d’arquitectura brutalista” que volem seguir fil per randa….

La Jelena és moltes coses…almenys per nosaltres. La primera és que és la dona del Roger, un amic meu de tota la vida. A més, és una magnífica arquitecta que fa molts anys va aterrar a Barcelona. El seu català és millor que el meu. Ella i en Roger són els responsables en bona part de la meva curiositat per aquesta arquitectura brutalista que es va fer als països socialistes durant la guerra freda. Han escrit llibres sobre això, i a més, són les úniques persones que conec que han viatjat a Corea del Nord, i entre d’altres coses, han escrit a quatre mans un llibre sobre l’arquitectura Uche de l’hermètic  país Asiàtic “Corea del Norte – Utopia de Hormigón”. Tot un referent per als amants de brutalisme.

Així, seguint la ruta marcada per la Jelena, pasem per Vukovar, a veure el que ens ha descrit com el “no monument a la barbàrie dels nacionalistes serbis dels 90”. Vukovar és una petita ciutat fluvial, just al punt on es troben els rius Vukar i Danubi, on hi ha una torre que encara guarda en la seva estructura els forats de les bombes que li van ploure durant un llarg setge a la guerra dels noranta….terrible. Abans de marxar també fem una breu parada al monument a la revolució, de Bogdan Bogdànovic. Memorable monument amb cinc punxes….Ahir, de passada, també vam parar un moment a fer la foto de rigor del monument de Bogdànovic a Jasenovac: la gran flor de formigó. Ja ens va dir la nostra amiga que ens en faríem un fart de veure monuments d’aquest senyor. Segons paraules de la pròpia Jelena, “Bogdanòvic és una estrella indiscutible en el món dels Spomenik (que vol dir monuments en Serbo-croata-slové, i que en anglés designen els monuments bestials que durant l’època de Tito a Iugoslàvia van inundar tota la geografia del país).

26.07.2008., Vukovar – Grad i najveca hrvatska rijecna luka na Dunavu. Vukovar je stari barokni grad, poznat po Domovinskom ratu i strasnim razaranjima. Istice se mnostvom vrlo atraktivnih, ali u ratu tesko stradalih gradjevina. Vodotoranj. Photo: Marko Lukunic/PIXSELL

El dia sembla que es va encapotant, i el que era un matí magnífic, es va enterbolint…Ja em fet la foto de rigor de la torre a Vukovar,  i ara seguim cap al sud, convençuts de passar la frontera cap a Serbia, pel punt conegut com Granični Prijelaz Principovac. La carretera cada cop es més estreta i descuidada. El paisatge és preciós i els camps estan florint, la primavera treu el cap. Comença a ploure. A la frontera hi ha una llarga cua de camions. La cosa és pot allargar. Anem avançant. En breu serà migdia, així que en un tres i no res, la Laura fa uns entrepans que mengem mentre conduïm poc a poc. La frontera no és massa exhaustiva per nosaltres, ens miren els passaports i ens pregunten cap a on anem en anglés….”cap a Serbia? De fet, cap a Novi Sad.” Ens diuen que seguim endavant….i la tristor ens omple els ulls. A la banda sèrbia hi ha una mena de gran campament. No sabem de que va el tema. Els nens cauen adormits i seguim endavant. La Laura busca informació: aquells campaments són de migrants que intenten arribar a la Unió Europea, i que estan retinguts a la frontera amb Croàcia…estan atrapats, milers de persones, sense poder avançar i sense cap terra on tornar. Pàries dels nostres dies, la gran vergonya dels drets humans i de l’Europa que deia ser la gran defensora d’aquests drets humans. Allí els tenim, abandonats, pagant a tercers països perquè els retingui….seguim endavant. La realitat ens ha colpejat sense avís aquest cop.

En poc més d’una hora estem a Novi Sad. Pugem, no sense esforç per a la pobre autocaravana (li hauríem de posar nom a ja, oi?), fins a la ciutadella de Petro Varadin. Des de aquí tenim unes vistes magnífiques de la ciutat, i també de la torre amb un rellotge que té les agulles al revés.

Dinem tard, avui amanida de cigrons i ens posem en marxa de nou, passant per davant del monstruós edifici del govern regional que hi ha a  la ciutat, de l’arquitecte Dragisa Brasovan.

Sortim de Novi Sad, camí de Belgrad. La carretera és bona, el dia aguanta, i travessem el Danubi, gran i magnífic, a l’hora que travessem la reserva natural “Koviljsko-petrovaradinski rit”. Mica en mica, en un trajecte curt, una hora i escaig, ens plantem a Belgrad. A l’entrada ens topem amb la Torre Genex. La Jelena ja ens havia advertit, però això supera qualsevol expectativa que poguéssim tenir. Bestial. L’hotel Hespèria Tower és una floreta al costat d’aquesta magnífica torre. Entrem a Belgrad. Ja és ben entrada la tarda. Travessem diferents barris residencials amb edificis de l’època  socialista. Estem bocabadats. Bestials.

Truquem amb la Jelena, que està aquells dies per allí amb la família i ens indica un lloc cèntric i tranquil on aparcar l’autocaravana. Ara si, toca relaxar-se. Ens trobem, amb molta, moltíssima il·lusió a prop del Danubi, i anem passejant, a fer un deliciós gelat tots plegats. Ens allarguem, i acabem sopant junts a casa la seva família. Ens preparen unes Gibanica, que són unes pites de formatge fresc casolà Kajmak. Tremendes. I uns Cevapi, que són com una mena de kebabs dels balcans… Brutal….i tot regat amb unes cervesetes de mig litre, ara una Lav, ara una Jelen.

 

Ens acomiadem. Al Roger i a l’Adrià, el seu fill, no els veurem més. La Jelena, en canvi, s’ha decidit a acompanyar-nos l’endemà a fer ruta i ensenyar-nos el país.  Marxem amb la caravana de nou cap a les afores de la ciutat, on trobarem un lloc tranquil, en una àrea de descans per autocaravanes. Estem fregits. Caiem rendits. No podrem seguir aquest ritme massa més dies.