De Kosovo a Macedònia (del nord…)

Ens despertem, i com cada matí, fem torns pel petit bany, anem calentant cafè, i mengem pa amb mantega i melmelades del mercat de Zalek…

Sortim a estirar les cames. Els nens juguen una bona estona en un parc infantil d’aquells dels anys vuitanta….decidim anar tirant cap a la capital, Pristina, no sense abans passar pel monument als Partisans. Un altre gegant de formigó d’aquests que tant ens agrada.

Molt aviat, encara no són les 11, ja estem a Pristina. Aquí, la Jelena ens fa un passeig que ens porta a veure la fantàstica biblioteca nacional, el palau d’esports que és simètric, com també va ser la simetria entre els arquitectes que el van fer, un serbi i un albanès, i el nom original del palau, Boro i Ramiz ( dos herois de la revolució , un serbi i un albanès també).

Davant el palau d’esports està el centre comercial NewBorn, per on passem per arribar fins a l’estàtua de Bill Clinton, tot un heroi al país des de que va donar suport a la intervenció de la OTAN en el conflicte amb Sèrbia, que va portar la independència de Kosovo, però també el bombardeig de Sèrbia, imatges terribles d’avions sobrevolant Belgrad que encara retenim en les nostres ments….

Pasejar per Pristina es una sensació estranya. Estem de ben segur a una de les zones d’Europa més desafavorides econòmicament. Aquí s’ajunta orient amb occident. Els edificis més moderns i les construccions més precàries conviuen porta a porta, i els mercats de carrer estan arreu, com descontrolats. El tràfic és dens, i la moda és com antiga…tot plegat és com si ajuntessis la Barcelona dels anys vuitanta, amb els barris més pintorescs de Londres, ho barregessis una mica amb un poble de Turquia, i de tot plegat, un cop passat per un colador balcànic, sortís aquest lloc tant únic. La gent és viva, la música sona arreu, al igual que el tràfic i el tràfec de gent i cotxes….. i no sembla que mai es pugui estar en silenci aquí. No és una ciutat tranquil.la.

Bé, per acabar l’aventura Kosovar, seiem en un petit bar local, la Taverna Tirona, i la Jelena s’encarrega de demanar unes bones “tapes” típiques de la zona: burek, sarma, kevapi, shope, pershut, sarape….una festa de gustos i sabors.

Sortim, mai millor dit, rodant.  I rodant ràpid, cap al sud. La gent condueix realment com bojos per aquí. Dos i tres cotxes en un sentit en carreteres d’un sol carril per banda. Això ens obliga a fer més d’una maniobra brusca per evitar algun cotxe que ve de front…a més, fa conduir molt tens i molt lent. Tardem molt més del que pensàvem en arribar a la frontera amb Macedònia del Nord, com és diu ara. La tarda ja és bastant avançada quan entrem a la Skopje. Aprofitem per aparcar l’autocaravana més o menys cèntrica i fer que els nens corrin per un parc la mar de xulo, l’Skopje City park, amb un llac brutal, arbres i una zona infantil molt i molt guapa. Dediquem l’estona als nens i a xerrar mentre bevem unes cerveses abans de fer el sopar.

Demà tindrem feina. Hem de fer una ruta per la ciutat, que es la capital mundial del brutalisme arquitectònic. Skopje va ser arrasada degut a un terratrèmol l’any 1963, i clar, es va haver de reconstruir en plena guerra freda i exaltació socialista. L’arquitecte japonès Kenzo Tange va ser l’encarregat de dirigir aquesta reconstrucció i de donar un toc diferent al brutalisme de les altres zones del que va ser Jugoslàvia…però això, serà demà. Avui, dormirem al costat del parc.