BULGÀRIA

9 i 10 d’abril

Quina nit…a alguna hora va començar a ploure, no sé quan…poc a poc el soroll exterior de les gotes impactant contra caravana va anar creixent….el primer en despertar-se va ser en Roc, que espantat ens va cridar i ens va despertar a tots. Eren prop de les tres de la matinada. La tempesta era forta i els llamps il·luminaven l’exterior cada pocs segons. La pluja era realment forta…així vam estar gairebé una hora, tots quatre arraulits dins un dels llits. Els nens encara anaven fent algun son, nosaltres ja no. Fins que va arribar la calma…la pluja ja era suau, fins i tot agradable. Vam portar els nens al seu llit, i em vaig atrevir a treure el cap per la porta. El terra era encara un riu amb un pam d’aigua, però no semblava que la cosa fos dramàtica….fins que va caure una petita pedra davant meu, i un altre, i un altre, i per tota la caravana vam començar a sentir “poc” “pac” “plonch”….increïble, ara queia pedra! I la caravana al descobert. La Laura va mirar que els nens estiguessin ben protegits al llit i va vindre al lloc del copilot. Jo ja havia engegat el motor. Calia anar a cobert o alguna lluna de la caravana podia rebentar. La pedra era cada cop més grossa. Els fars no podien il·luminar massa amb la cortina d’aigua que hi havia al davant, però poc a poc vam anar avançant. Vam aconseguir posar la caravana ben enganxada a la paret principal del Monestir, on entre el monestir i una paret de pedra, quedava a resguard, mes o menys…després, a correcuita, la Laura va córrer fins al contenidor que quedava a prop i va agafar uns quants cartrons. Vam protegir el vidre del davant i les finestres de la cabina, i després, ens vam enfilar fins els sostre per protegir les dues claraboies …salvats! No se si vam dormir més, ja eren les sis del matí entre una cosa i l’altre. Quina nit!

A tot això, els nens a les vuit ja ens van tornar a despertar del nostre atordiment. I que vam fer? Doncs esmorzar. Encara plovia, i res no ens convidava a sortir. Així que ja ens vam plantejar un dia de camí, de fer quilòmetres.

El següent objectiu marcat en el mapa era Buzludzha, a Bulgària. Aquest monument, o mamotreto arquitectònic és una mena d’ovni que descansa a dalt del pas de muntanya de Shipka. Aquest pas de muntanya travessa els Balcans orientals, per un espai Natural, i va ser l’escenari a finals del segle XIX d’una sèrie de batalles conegudes com la Batalla del coll de Shipka, entre Rússia, amb ajuda de tropes voluntàries Búlgars, i l’imperi Otomà. El monument en qüestió no fa menció a aquesta batalla, sino que és un auditori gegant on el Partit Comunista Búlgar hi feia les seves reunions, o algunes d’elles. Es va fer en aquell pic, a uns 1500 metres d’alçada, per commemorar la reunió del primer grup comunista organitzat del país, al 1891. Es va començar a construir el 1974, i l’arquitecte era Georgi Stoilov. Finalment es va inaugurar el 1981, i es va abandonar amb la caiguda del mur de Berlin, el 1989. I des de llavors, diuen, està abandonat.

En fi, acabats d’esmorzar vam engegar i vam fer viar per la petita carretera del monestir fins a trobar la ruta principal, que en poca estona ens va dur a creuar la frontera de nou. Entràvem a Bulgària, i un altre cop, al que és la Unió Europea. Cap canvi en la realitat. Una frontera que simplement separa diferents realitats econòmiques i diferents realitats culturals.

Vam seguir camí. Els nens jugaven fins que van caure adormits. Quan els nens dormen a la caravana es el millor moment de fer quilòmetres. Així vam tirar milles fins arribar a les rodalies de Sofia, la capital. No teníem cap intenció d’entrar-hi…les ciutats, i encara menys les ciutats grans, no estan pensades per a les caravanes. La vam rodejar, per la autopista i vam parar a dinar a un àrea de servei.

Un cop vam estirar les cames i jugar una estona a saltar la corda i a la pilota, vam seguir. Encara era aviat, i encara que semblés increïble després de la terrible nit que havíem passat, ara brillava un sol espatarrant. Pura primavera.

Anem tirant endavant. És molt aviat, tot just la una i mitja. El sol comença a ser realment fort…i de sobte, apareix un miratge davant nostre: “Hydropark” Gorna Malina, 25 km….No ens ho pensem dos cops, i cap allà que anem. Els nens s’ho mereixen i nosaltres també.

Arribem en un tres i no res, els nens al·lucinen. Ja des de l’aparcament es veuen uns molins de vent gegants, així com tot de tobogans de totes les mides. Ens falta temps per vestir-nos amb banyador, agafar tovalloles i crema solar i anar cap allí. Quin paradís. Ara descobrim que darrera l’indesxifrable nom en alfabet ciríl·lic, s’amaga el Parc Aquàtic dels Molins de Vent. És preciós, realment. Els molins de vent, gegants, amaguen habitacions d’hotel i restaurants. L’ambient és familiar. Ens ho passem pipa…quines ganes teníem tots de fer una bona remullada. En una estona els nens estan a la piscina baixa mentre la Laura i jo ens relaxem a les gandules. Crec que faig un son i quan em desperto, la Laura està parlant amb una parella. Són el Crissantos i la Sarah. Ell brasiler i ella Neozelandesa. Tots dos residents a Londres. També tenen dues criatures i estan viatjant en furgo tot un mes per Bulgària. La conversa és agradable. Parlem de Londres, de Nova Zelanda, de Barcelona, que coneixen bé…i tot d’una ens veiem tant a gust que se’ns fa curta l’estona. El parc tanca aviat i ens veiem obligats a seguir ruta plegats. Ells ens diuen que la nit passada han estat en un llac proper. És un pantà on es pot acampar. Els seguim, pel camí parem en un supermercat, i arribem tot just en una hora i mitja a la vora del pantà de Sopot.

Ens han convidat a fer barbacoa. Els nens juguen a estones, tot i que els costa trencar la barrera de l’idioma, però amb les cartes de l’uno i , la pilota i la corda, passen força estona. Encenem el foc i anem fent cerveses. La nit és afable. Hi ha més gent acampada. Hem comprat una mena de salsitxes i uns bons entrecots. També unes patates i xampinyons. En Crisantos ens sorprèn amb una mena de carn marinada que ja tenia preparada.

Quin luxe. Entre riures i una conversa molt amena, ja ben entrada la nit, decidim que és hora d’anar a dormir. El cel torna a estar tapat, i la lluna és casi inexistent, tan sols un fil.

El cansament ens fa dormir bé, a tots. Quan despertem, els nostres veïns ja corren pel llac. Sembla que el dia està clar. Esmorzem plegats, i decidim que no podem marxar encara, així que passem el matí allí, sense fer massa res. Ara un bany, ara llegir, ara preparar el dinar…

A la tarda, després de la migdiada, ara si, ha arribat l’hora de fer camí. Ens acomiadem dels veïns, que encara sembla estaran una nit més allí. Nosaltres enfilem cap al Pas de Shipka. Vull arribar-hi ara que encara és de dia. La carretera està dins el Park Natural dels Balcans Centrals. I no decep. Tot verd i en plena esplendor. La carretera va pujant i pujant fins al monument a la Llibertat, al pic d’Stoletov. Allí baixem i fem la foto de rigor.

Estirem les cames, fem un mos, i seguim per la carena, per la estreta i descuidada carretera 5005 que ens porta fins a Buzludzha. A mesura que ens anem apropant anem flipant més i més amb l’edifici. Una anada d’olla absoluta. Un ovni gegant, amb una torre de formigó altíssima en mig d’una muntanya…Passem un petit hostal i una indicació d’una estació d’ski, just abans d’arribar als peus del monument. Aparquem. Ja és molt tard i aviat es farà fosc. Tot i així no podem estar-nos de donar una volta pels exteriors de l’edifici. Està ple de grafitis. Fem fotos des de totes les perspectives. Demà intentarem entrar-hi, tot i que “oficialment” està clausurat. Sopem una mica, i sortim a gaudir de la foscor. Perquè tots sabem que les nits de foscor absoluta i sense lluna, si el cel està net i estàs dalt d’una muntanya, és impossible arribar a contar el nombre d’estrelles que hi ha en cada centímetre quadrat de cel….quin espectacle! Mai no havíem vist tantes estrelles, de veritat. Traiem el petit llibre de constel·lacions que portem amb nosaltres, i ens divertim imaginant dibuixos….