Què es pot fer i què no?

El matí a Buzludzha és preciós. Si de nit es veuen un munt d’estrelles, de dia el sol brilla intensament sobre el verd de l’herba i la sensació d’estar just al costat d’una nau espacial ens fa imaginar que som en un altre planeta. Ens llevem de matinada, per veure sortir el sol. Fa fred, però l’espectacle val la pena.

Ben aviat ens vestim i sortim a ficar-nos allí on teòricament no es pot….els nens porten les seves lots d’investigadors, i tenen molt clar que no s’han de separar ni un metre dels pares.

La porta del gran edifici està tancada amb una gran cadena, sembla que haurem de buscar una alternativa…ens girem per anar-la a buscar, i de cop, sentim un gran soroll metàl·lic a l’esquena….els nens han anat a tocar la cadena! El que hem sentit era la gran cadena caient….l’últim visitant s’havia assegurat de fer veure que tot quedava tancat….però en realitat, està tot ben obert.

Així doncs entrem al gran edifici fantasmagòric. Al davant, el gran hall, unes escales et condueixen fins al ovni i les grades, el gran auditori. És impressionant. Al sostre encara hi ha,  just al centre, al bell mig de la deteriorada estructura, el símbol comunista. Sembla estar esperant el senyal per caure definitivament….però resisteix.

En algun lloc vaig llegir que no era fàcil trobar les escales que porten al cap damunt de la gran torre de formigó….però em va quedar gravada a la memòria una petita porta darrere les grans escales del hall. I allí la trobem, una ridícula porta, petita, que només permet el pas individual, és la que amaga l’accés a les escales i la torre del monument. Tot està molt deteriorat, però tot i així, per torns, primer l’Emma i el Víctor, i després, el Roc i la Laura, pugem fins a dalt….i traiem el cap per la gran estrella vermella de vidres trencats que es dibuixa a la paret de formigó…

Bé, l’aventura queda aquí. Quina experiència. És com remoure el passat…sortim de l’edifici i tornem a posar la cadena, que ningú sense nens, pugui trobar la manera d’entrar fàcilment…

L’auto ha pogut pujar fins aquí, patint una mica, però ara toca desfer el camí. Anem a poc a poc, gaudint, avui tenim una missió, creuar frontera i això sempre posa una mica nerviós.

Després de més d’una hora de camí arribem a Dimitrovgrad, una ciutat que no ens sona ni sembla tenir res destacat, en el mapa hem vist un parc on poder passar l’estona. Aparquem i muntem la paradeta per menjar una mica, estirar les cames i agafar forces. El parc és molt curiós, hi ha una zona de nens amb atraccions, molt verd i unes escultures curioses que recreen l’habitació o més ben dit, el despatx d’algun gegant.

Aprofitem per dutxar-nos, hem de fer bona impressió, preparem un dinar de diumenge i fem un pícnic. Fa bon dia i som els únics amb autocaravana per la zona, la gent s’apropa però es queden una mica apartats. Un grup d’estudiants ens venen a parlar. Jo, de Bulgària, no en sé pràcticament res, així que els demanem a ells. Ens expliquen que la ciutat és relativament nova, fundada als anys 40, que el nom ve d’un líder comunista, la ciutat es va construir per ser una important zona industrial però amb la caiguda del socialisme molta gent va marxar. Un poeta famós, un tal “Penyo Penev” n’és la figura més representativa, lamentablement es va suïcidar molt jove, quan va veure que les seves idees comunistes, fracassaven. Els estudiants marxen cap a dinar. Sempre ens sorprèn parlar amb la gent t’acaben donant dades curioses i  molt subjectives!

 Quan acabem de dinar, emprenem de nou el viatge. Els nens s’adormen just fins arribar a la frontera. Ens registren de dalt a baix, passaports, papers, preguntes, a la zona búlgara tot ha anat com una seda però els Turcs són molt més estrictes. Després d’esperar i esperar que ens donin el permís, jugant  a cartes i al parxís, ens diuen que necessiten una autorització per passar que no la tenim.

10 12 jugant a cartes

Ens quedem blancs, en principi, Turquia només requereix un visat molt senzill que consisteix en pagar un cop arribes, però ens posen pegues per l’autocaravana. És diumenge, ambaixada tancada, no podem consultar a ningú i no ens donen més opció. Per sort, tenim aigua suficient, menjar i podem esperar. Es van acostant oficials, cada cop amb menys ganes, tot és qüestió de temps, ja ens ha passat a altres llocs. Després de quatre hores esperant, ens diuen que podem passar que han aconseguit parlar amb l’ambaixada espanyola i ho ha autoritzat. Òbviament és mentida, volien diners de sotamà, però com que no han vist ni un gest, no han insistit més. Tirem milles, que no se’n desdiguin, parem en una àrea de descans i sopem, quina aventura eh??? Els nens no entenen res, i nosaltres estem esgotats. Posem música a tot drap i fem discoteca, com diuen ells….ballem i saltem, estem sols i ha estat un dia intens. Quan ja cauen rendits, seguim una mica més i a la següent gasolinera fem nit. Demà, ja veurem que ens espera.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: