El premi

Un dia més per davant. Ja som a Turquia, i en breu podrem creuar el Bòsfor, i entrar així al continent Asiàtic….però encara hi em d’arribar.

Tenim un pla secret des de que vam sortir de Barcelona. Sabíem que aquests primers dies de viatge serien si o si, durs. Volíem travessar Europa el més ràpid possible, però a l’hora no ens volíem perdre algunes coses “imprescindibles” pel camí. La nostra check-list està complerta, i fins i tot hem vist més coses de les que prevèiem, i el més important: els nens estan bé, sembla que els prova això de viatjar (tot i que, òbviament, no relatem aquí els moments més durs de la convivència durant el viatge…evidentment hi ha plors, enrabiades i moments de tensió). I pels nens és la sorpresa que tenim…

Així doncs, aprofitem l’àrea de servei per posar gasoil ben barat, per primer cop en tot el trajecte el preu del gasoil baixa dels 90 cèntims el litre. Comprem algunes pastes turques i a més tastem un deliciós cafè turk…això promet!

No tenim realment pressa. Encara no son les 9 del matí que ja estem fent carretera. L’objectiu d’avui és anar fins a Istambul, tot i que no volem entrar dins la ciutat.

Parem una estona a estirar les cames a Vize, un petit poble de  carretera. Hem decidit anar per l’antiga carretera. Ara comença el viatge tranquil, el de no agafar autopistes ni tindre pressa. Tot el paisatge fins ara a Turquia han estat camps de cultiu i pobles petits amb Mezquita. Anar per aquesta carretera ens ha permès passar pel bell mig de les poblacions. Tot és tranquil. Els minarets dominen cada un dels pobles. Els homes fan té i peten la xerrada als cafès dels pobles, amb les cadires mirant sempre cap a la carretera. Hi circulen molts camions.

Com he dit, decidim parar a Vize. El poble, petit, té una petita fortalesa que no sembla realment més interesant que cap altre, però és fotogènica. Una Mezquita amb sostre de fusta, que sembla que va ser en el seu temps una església, i sobretot un petit teatre Romà, mig abandonat i al que s’hi pot accedir lliurement. Està descuidat i hi ha plantes arreu. Tot i així, hi seiem a fer un mos i ens animem a fer una mica el ruc per comprovar l’acústica del lloc….el resultat és prou divertit. Fins i tot uns grup de locals s’han parat a veure com l’Emma ens feia un “espectacle” de dansa…

Marxem sense massa més. I seguim camí. Poc després ja parem a menjar, en un petit “merendero” de la carretera de nom impronunciable: Çakilli yörük Çadiri Kahvalti ve Izgara. I quin encert! Allò és un festival de familiaritat, aromes i gustos. El que podria ser un problema, l’idioma, no ho és pas en aquest lloc. Simplement assenyalem els plats que estan menjant els de les taules del costat, fem senyals al cambrer, i en un tres i no res tenim davant nostre una mena de plats degustació d’entrants (Serpme Kahvaltimiz), uns pans estil Chapati indis (Gözlememiz Bulunur), Hamburguesetes, carn picada especiada, salses, amanides…tant de menjar, que finalment hem d’anar a buscar carmanyoles a la caravana i omplir-les. Els nostres veïns de taula són una família local, amb quatre fills. La mare parla anglès, el pare ho intenta, i els nens riuen…ens expliquen que són de Vize i que estan celebrant l’aniversari d’ell, 55 anys. Estan fent temps fins que arribi la resta de la família. Ens pregunten pel viatge, per la caravana, que accedim a ensenyar-los-la , i finalment ens unim a la seva taula, llarguíssima, on van arribant familiars i familiars: tiets, àvies, cosins, nebots…són, pel cap baix, 40 persones. Quan ells comencen a dinar, nosaltres ja hem digerit. Fem el cafè i anem a buscar els nens que fa estona que corren i juguen pel parc del costat amb els nens dels nostres amics i els seus cosins…

Hem de pujar a la caravana i fer camí….perquè, com els diem als nens (quan desperteu de la becaina) estareu potser en un lloc màgic…

I efectivament, en poca estona, una horeta, quan ja estem entrant de ple a Istambul, trobem el premi dels nens: el park temàtic de Vialand. Som a primera hora de la tarda…mica en mica els nens es desperten, i ràpidament, quan senten la música exterior, s’activen. I no cal explicar massa més: jocs, cues, diversió i fins i tot alguns focs d’artifici quan ja fosqueja.

Tenim entrada per dos dies, així que el matí de dilluns també el passem al parc, a repetir totes i cada una d eles atraccions, ara sense cua, ja que és dilluns pel matí. No em canso de pujar un cop rere l’altre a totes les muntanyes russes, i els nens de donar voltes i voltes a les cadires i de pujar al castell màgic.

Ben dinats a la caravana fem via. Cap destí en especial. Rodegem Istambul, no sense ganes d’entrar-hi, però aquest cop no pot ser, i per fi entrem a Àsia, travessant el Bòsfor pel nord d’Istambul, pel Fatih Sultan Mehmet Köprusü, un dels quatre ponts que creuen aquest estret que separa Europa i Àsia.

11 2 punt sultan ahmed

Seguim, deixem enrere la gran ciutat i els seus barris metropolitans…quilòmetre a quilòmetre, anem deixant enrere Europa, el paisatge va canviant, i els seus colors, sorolls, olors….ens fan sentir que estem en un lloc desconegut, agradable…i així passem les hores, amb alguna pel·lícula els nens, música, i bon rotllo…sense destí, acabem arribant a una petita carretera que ens porta fins a un lloc màgic, Pasalar Plaji….una petita cala, amb lloc on aparcar la caravana…la temperatura suau i la llum del cap vespre ens conviden a remullar els peus a l’aigua, i ens permet veure que no som els únics afortunats en gaudir del petit paradís: altres famílies estan fent el mateix…demà veurem el què, però sembla que aquest lloc ens pot permetre agafar forces uns dies. Ja veurem.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: