excursionistes de pega

Seguim camí d’Armènia, la parada a Batman no ha sigut gran cosa, ens ha servit per fer una bona compra al súper, omplir dipòsit d’aigua i poca cosa més. Anem en direcció Tatvan però passarem la localitat per fer parada a kiyidüzü, una petit llogaret a la riba del llac Van que té com a màxima atracció el llarg recorregut que fan els pastors amb les seves ovelles durant l’estiu per recórrer les valls plenes de pols de colors vermellós durant la posta de sol. Estem de sort o trobem un gran ramat que fa la travessia. És divertit, els nens baixen de l’auto, nosaltres també, el pastor les va cridant pujat sobre un ase i els gossos van dirigint el ramat. Hi ha moltes ovelles, potser 500 o 1000, no les hem contat però l’espectacle dura ben bé mitja horeta i enfilen cap a la muntanya.

17 1 a kiyidüzü ovelles

Tota aquesta regió era part d’Armènia i s’hi poden observar molts signes del seu passat, tant en edificacions, com en tradicions i els armenis consideren el llac Van com un dels seus tres mars.

Voregem el llac, a la nostra esquerra hi ha un dels volcans més alts de Turquia, el mont Suphan o Suphan Dagi com surt al mapa. És imponent i domina tot el paisatge, ens apropem tant com podem amb l’auto, volem intentar pujar-hi una mica, són 4058 m. Òbviament no som experts i portem dos nens petits però ni que sigui fer un tros del recorregut, ens fa il·lusió. Preparem entrepans, agafem fruita i fruits secs, força aigua i ens calcem les botes d’anar a caminar. Els nens ja són uns habituals de la muntanya, no els fa mandra i ens veuen tant emocionats que enfilen tant ràpid com poden. Quan portem més d’una hora de pujada comencen els mals de tot, que si tinc gana, que si em pica un ull, que si se m’ha posat una pedreta a la sabata, en fi…el que vindria a ser una excursió i mira que han tirat estona, no ens queixem. Trobem una mica de planícia per seure i picar alguna cosa, de fet, ja és hora, entre una cosa i l’altre se’ns han fet les tres i és normal que tinguin gana. El cim queda molt a munt, aquest cop no hi arribarem però qui sap si més endavant tornem a fer una bona grimpada!

Decidim baixar, estem cansats i ja se sap que a vegades les baixades són pitjor que les pujades. Els nens rai però a mi, em comença a fer mal el genoll. Només em passa de viatge, suposo que és el forçar, fem a poc a poc i quan arribem a l’auto m’hi poso gel. Esperem que no sigui res.

Ens fem una bona dutxa i caiem rodons, una migdiada de les bones, tots quatre ens quedem planxats. Al cap d’una hora ens comencem a despertar, jo la primera, l’Emma, que té l’orella fina, sent la cafetera i el Victor es desperta per l’olor, el cafè turk és intens i molt aromàtic, suposo que deu ser perquè està extremadament mòlt i perquè la tècnica amb la que el preparen deixa evaporar més l’aroma. De totes maneres, nosaltres portem una cafetera italiana, així que, potser és que la caravana és petita i que el Victor ja havia acabat la son.

Engeguem de nou, cap al mont Ararat, a tocar d’Armènia i ens aturem a Dogubayazit, és la típica població al peu del cim, dedicada exclusivament a les expedicions de muntanya i al turisme. HI ha autocars aparcats davant dels dos o tres grans hotels, és ple de restaurants, botigues de roba de muntanya i se sent parlar anglès, francès i una mica d’espanyol.

Busquem el càmping, hem de llençar les aigües grises i en un lloc així ens estimem més dormir una mica acompanyats. Ens atén en Murat, parla perfectament l’anglès, ens ensenya les instal·lacions i ens explica les normes. Els nens ja estan voltant, hi ha piscina, un pont de pedra, un petit restaurant amb terrassa i fins i tot un lloc on rentar els gossos. Després de prendre’ns un tè amb en Murat, anem a l’auto i fem una mica de balanç. Portem novament molts dies de trote i volem descansar una mica. Aquí hi ha excursions amb cavall, un riu al costat per anar-nos a banyar, fan activitats pels nens i sembla un bon lloc per quedar-nos uns dies. L’entrada a Armènia ens fa molta il·lusió però la volem agafar amb energia i ara estem una mica fluixos, així que, ens quedarem aquí almenys dos o tres nits per recuperar forces abans de passar frontera.

Quan els nens se n’assabenten, ho celebrem molt. Han vist la piscina i podran jugar amb altres nens. Sopem al restaurant  en una taula llarga amb els demés hostes, explicant batalletes i compartint informació de la zona. Necessitàvem una mica de vida social.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: