Una de les coses que més ens agrada dels viatges és trobar gent, com que aquest any es fa una mica difícil conèixer gent nova, pel tema de les distàncies socials i perquè evidentment tothom està més prudent. Hem pensat en fer la baixada visitant amics i família.
Ha estat una setmana de relax, compartint experiències i pors al que ens espera a la tornada. Sembla que serà un any mogudet i tot el que portem a l’esquena ens fa repensar moltes coses.
Aquesta setmana l’hem començat amb un dia ben atapeït. Ens vam llevar a Delft, vam parar a Anvers, a la Casa de la República i a París per arribar a la casa familiar d’uns bons amics i veïns de Barcelona.
A Delft (Holanda), jo em vaig retrobar amb una ciutat que em va fer créixer, que em va ensenyar molt, em va fer plorar i riure i que em va unir a gent meravellosa ara farà ja vint anys, en una estada d’erasmus. Vam menjar peix al mercat, vam comprar formatges i ens van sorprendre els canvis que ha experimentat la ciutat.
A Anvers (Bèlgica), on els efectes del corona sobre el turisme estan afectant molt ,vam perdre la Ramona (no recordàvem on l’havíem aparcat) i ens hi vam passar més estona del que volíem.
A Waterloo, a la Casa de la República, vam saludar i donar ànims als exiliats.
A París vam passar pel costat de l’Arc de Triomf i ens vam fer una foto amb la Tour Eiffel, com sempre captivadora.
A Buno- Bonnevaux, a la casa familiar d’uns veïns i amics de Barcelona, hem sentit que bò que és parar i compartir. Els nens encantats d’estar amb els seus amics i nosaltres també, descansant, xerrant i passejant tranquil·lament pel bosc. Dues nits de calma per seguir endavant.
A Bonu un petit poble de cinquanta habitants a prop de Limoges, , al mig de la campanya francesa i al costat d’un llac, ens hem trobat amb uns altres amics. Aquest cop la parada era sorpresa pels nens i van estar contentíssims de retrobar-se amb uns amics que coneixen des de la llar d’infans. Especial menció a la Lili i al Roland, una parella encantadora que ens van acollir amb els braços oberts.
Així doncs un parell de dies més de calma, platja, jocs i caminades nocturnes per fer via cap a un lloc ja ben conegut, l’Ariege. Concretament Tarascon sur l’ariege a casa els tiets que sempre ens tracten a cos de rei, ens cuiden, estan amb els nens, ens porten de compres i ens ajuden a arreclar coses.
Finalment, dijous 27 d’agost, l’última etapa, amb una doble sensació. Tenim ganes de veure a la família, mares, germans i cosins però hem estat tant bé que tornaríem a començar i estaríem dos mesos més o tres o quatre…. i és que viatjar és el nostre estat natural, és quan som més feliços i d’aquí poc faré ja 40 anys i em pregunten la família, què farem per celebrar-ho? I jo, dintre meu ja se la resposta, ja he fet el que em fa més feliç. Tot el que vingui d’aquí en endavant és un extra!!!!
I amb aquest escrit ens acomiadem fins la propera, esperem que no sigui gaire tard. Gràcies a tots els que ens heu acompanyat amb els vostres comentaris, missatges i consells.
Filed under: Uncategorized |
RODAMONS 
Deixa un comentari