Turkmenistan, el país tancat.

21 maig

Bon dia des de Awaza ( el Benidorm turkomà) !! No sé què sabeu de Turkmenistan, per resumir-ho en poques paraules us diria que és un país tancat, que ha tingut dos presidents memorables.

No podria pas decidir si, el més agosarat va ser el que va canviar els noms dels mesos de l’any i els dies de la setmana, va omplir el país d’estàtues seves i va escriure un el llibre que es va convertir en un tot per la població,  Turkmenbasi.

O el que ha convertit la capital del país, Ashbagad, en la ciutat del món amb més façanes de marbre per metre quadrat i que organitza curses de cavalls on ell n’ és absolut guanyador, Gurbangulí Berdimujamédov.

Tots dos mereixen un post sencer per parlar de les seves excentricitats, però si en voleu saber més, hi ha un llibre molt interessant, Sovietistan d’Erika Fatland.

El fet és que ens hem plantat a Awaza, envoltats de macro hotels i de famílies turkomanes, més aviat adinerades, que hi passen les vacances. Demanem aparcar la caravana a l’aparcament d’un dels hotels i cap problema, de fet, ens conviden a la piscina  i al bufet on els nens s’ho passen pipa i nosaltres observem amb els ulls ben oberts. No hi ha internet però al hall hi ha una zona de màquines recreatives i begudes de colors. Les famílies apareixen poc a poc a la piscina, les dones semi-vestides, xerren i miren revistes, els homes juguen a cartes i fumen. Els nens, juguen a pilota i a pales…no sabem com interaccionen amb l’Emma i en Roc, no parlen el mateix idioma però s’entenen.

Per lo gran que és l’hotel, hi ha molt poca gent. Hi ha més servei que hostes. La zona fa una mica de tristesa, infraestructures gegants i buides. La carretera que hi arriba té sis carrils i està recent asfaltada però gairebé no hi passen cotxes. Pel que sabem, va ser una iniciativa del president però que mai ha arribat a ser el que ell esperava i l’hotel no està sol, una avinguda plena, amb piscines i jardins, parcs aquàtics i edificis impressionants. Pel que hem preguntat, els preus són molt assequibles, uns 25£ per nit. El problema és, qui té interès en anar-hi? La gent del país és molt pobre, no s’ho pot permetre i els forasters, fins ara era dificilíssim entrar al país, a més, el mar caspi és fred inclús a l’estiu i a fora fa molta calor. Ni tant sols els anglesos, que són els que es mouen més del món s’hi ha interessat.

Amb un dia en fem prou, passegem una mica sense companyia un cop ja cau el sol. De dia l’únic que es pot fer és remullar-se a les piscines. Dormim al mateix aparcament i l’endemà enfilem cap a Ashbagad ben d’hora, a les cinc de la matinada. És una bona tirada, més de sis hores i no volem que ens enganxi el sol. L’auto només té aire condicionat a la cabina, i quan anem en marxa i les finestres obertes semblem un avió a reacció, tot vibrant. Cap al migdia ja som a la capital, al·lucinem.

 

Entre la calor i la lluentor del marbre sembla que siguem en una bombeta. Estem enlluernats per tots els edificis blancs i monumentals i les estàtues daurades i les fotografies del president  que hi ha per tot arreu no ens ajuden a orientar-nos. Ens hem ben perdut. Parem l’auto i demanem ajuda a un vianant, resulta ser taxista, que just tornava de menjar alguna cosa. Parla perfectament anglès i s’ofereix a indicar-nos el que vulguem. Li diem que no tenim un lloc concret, que estem de pas i que si li sembla i pagant el que calgui ens podria fer de guia durant un parell d’hores. Estem de sort i ens accepta la proposta. Està molt orgullós de la seva ciutat i del seu país i ens vol ensenyar perquè.

Primer ens porta al restaurant on ell ha dinat, ens aconsella sobre el menú i ens fa de traductor amb el cambrer. Menjarem una mena de pinxos de carn i verdures amb pa i acompanyats d’arròs. No allarguem massa l’estona del dinar, tenim ganes de descobrir la ciutat i pugem al seu taxi que té aire potent. Ens passeja pels carrers més importants, plens d’edificis grans de color blanc, fa calor i ens explica que és per això que hi ha tantes fonts per tot arreu. Passem per davant un monument immens d’un llibre i aquí si que s’esplaia amb les bondats de l’antic president del país i per extensió del nou president. Diu que és gràcies a l’esforç d’ells per fer que el país vagi endavant que els habitants de Turkmenistan poden viure amb el gas, l’aigua i els bàsics coberts, que no els cal massa més. Que tot el que han de saber a la vida ho tenen escrit en el llibre del primer president el Ruhnama.

20 04 Ruhnama

Està clar que el senyor te una edad i que va viure en ple règim dictatorial. M’agradaria parlar amb algun jove a veure si pensa el mateix.

Al cap d’un parell d’hores de ruta i molta xarrera ens porta de nou a la caravana, ens aconsella un lloc per aparcar i fer nit. L’home ens ha caigut bé i no tenim molta informació del país així que li fem cas.

Ens fem una dutxa i a dormir, ens hem llevat molt aviat i tot i que no hem caminat gaire, ha estat un dia intens. Demà passejarem una mica més per la ciutat a veure que ens amaga.

George of Lydda…Sant Jordi

21 d’Abril

Ens despertem convençuts. Esmorzem i directes cap a l’agència que ens havien recomanat els amics d’ahir. Kapadocia Balloons ofereix diferents viatges, i optem pel més normal, un viatge d’una hora.

No són les 10 que ens enlairem. A la cistella estem 17 persones. La sensació és emocionant i nerviosa, com quan puges a una atracció de la fira, d’aquelles que et remouen l’estómac. No cal dir que els nens estan súper emocionats, i el Víctor més aviat cagat de por…això de les alçades no ho porta massa bé.

Anem guanyant alçada. La vista s’amplia, fins que t’arribes a enlairar tant que fins i tot creus intuir la curvatura de la superfície terrestre. El paisatge és infinit i espectacular. Al voltant, hi ha bastants globus plens de turistes com el nostre. És impressionant. Potser, algú que es guanyi la vida escrivint, seria capaç de posar-hi paraules, però nosaltres, tan sols us podem deixar unes fotos, sobren la paraula. Els nens, no cal dir-ho, gaudeixen tota l’estona. El Víctor es passa gairebé tot el viatge a l’interior de la cistella, mig ajupit. Tot i així, un cop tornem a terra, afirmem que l’experiència ha estat molt bona i encertada….hauria estat un error no fer-ho. És una manera molt neta de poder visitar aquest territori i gaudir-lo en la seva immensitat, i poder copsar, en un cop d’ull, les infinites varietats de marró i gris que s’escampen fins allí on arriba la vista.

Un cop baixem, ja fem via a l’autocaravana. Cal dinar i visitar Bunyan, una petita ciutat famosa per les seves catifes. En arribar, una horeta després, anem a fer un volt, amb l’objectiu de visitar algun taller de catifes. I fàcilment en trobem un. Com sempre, en aquests indrets, és el lloc que ens troba a nosaltres. Un noi jove ens convida, “sense compromís” a visitar el taller de la seva família. Un cop allí, ens mostren la forma tradicional de teixir les catifes, amb els fils de colors tenyits de forma natural. Ens fan seure, ens donen té, i comença l’espectacle: surten i desenrotllen catifes per tot arreu. És divertidíssim. Els nens flipen: que els passa aquesta gent ara? Doncs que ens volen vendre una catifa. I ho aconsegueixen. Evidentment és una de petita, d’aquelles “individuals”, per posar en un racó…preciosa. Serà un souvenir d’aquells que quan tornem a casa, ens recordarà tota la vida aquest viatge.

Sense massa més, seguim la ruta. El Víctor insisteix que vol anar tirant amb una mica de ritme aquests dies, fins arribar a la frontera amb Armènia.

Fem una horeta més de camí fins a un poble que es diu Pinarbasi, per fer nit a prop d’un llac. Quan hi arribem veiem que simplement és un pantà, i que no val molt la pena. Tot i així hi farem nit, que hi ha botigues d’aliments i així al matí podrem comprar i seguir fent via.

A Pinarbasi, a part de passejar fins al pantà, visitem el Memorial als Turks, una mena de mamotreto estil soviètic que inclou monument, escales immenses i fins i tot un avió de guerra…espectacular.

Dimecres 22 ens despertem a Pinarbasi. Hem passat la nit prop del parc més gran de la ciutat, una esplanada verda bastant maca. De bon matí aprofitem per fer la compra, sobretot llaunes, pasta i fruita i verdura. I fem via. El Víctor insisteix que hem d’anar tirant. Anem per una carretera petita, cap a l’est. És una carretera d’aquelles avorrides, amb un paisatge monòton. Anem fent jocs amb els nens i escoltant música. De sobte trobem un castell mig derruït al costat de la carretera i decidim parar-hi a fer un pícnic per dinar. Aparquem i pugem xino-xano. El castell, en ruïnes, està obert i donem una volta. La veritat, és que és molt xulo, i ens relaxem tot menjant una mica i observant el paisatge. No aconseguim massa informació dels orígens del castell, tot i que en algun lloc d’internet llegim que és de l’imperi romà oriental….bé, no ho donem per cert, la veritat, però el lloc ha estat una sorpresa i una troballa.

I així, tornem a la caravana a fer quilòmetres. La carretera que ha escollit el Víctor és realment secundària. No tenim pressa, així que ell condueix tranquil·lament mentre la resta fem la becaina.

Ens desperta una hora i mitja després, potser dues hores….hem arribat a Malatya. El nom realment no ens diu res, i el que tenim davant no deixa de ser una ciutat com un altre. Decidim aparcar prop d’un parc molt gran amb espai de jocs infantils i així acabem de passar la tarda i el vespre.

I així, ens despertem el dia 23 d’Abril, en aquesta població del mig de Turquia que ahir no sabíem ni que existia…El Víctor diu: “ no és en va que ens haguem aturat aquí, tinc una sorpresa”….però per sorpresa la que treu la Laura de sota de tot el que tenim al maleter. Portava tres llibres guardats des de que vam sortir de Barcelona, i ens els regala per Sant Jordi! Mola molt, estem tots contents!

Llavors és quan en Víctor explica que és just en aquesta ciutat, en la versió llatina de la història (existeix també la grega, de versió),que diu que Sant Jordi, el del Drac, va viure i morir aquí, resulta que va ser un Oficial Romà descendent de grecs instal·lats a la capadòcia.

En això de que era un oficial romà sembla que totes les versions coincideixen, però del cert, se’n sap poca cosa més.

En la tradició llatina, diuen que va morir després de ser torturat de més de vint maneres diferents durant set anys, i que durant aquests anys fins a 40.000 infidels es van convertir en cristians.

Pel matí passegem per les restes de l’antiga ciutat on va morir Sant Jordi, anomenada Melitene, on està la població actual de Arslantepe. Hi ha un monument de pedra de gran tamany, representant un gran lleó (Drac?) i un senyor amb barba (Sant Jordi?) que ens sorprenen, però no estem per visitar massa més pedres.

15 9 Arslantepe

Ens apropem fins a un poble anomenat Darende. El lloc és preciós. Hi ha una gorja preciosa, per on flueix l’aigua i t’hi pots banyar en una mena d’aigües termals. Gaudim com fa dies que no fèiem. És preciós, quina pau.

Ja a mitja tarda, marxem de nou cap A Malatya, que segons ens han comentat uns joves que estaven banyant-se a Darende, vol dir la ciutat dels préssecs. I és que resulta que aquesta regió és coneguda a tota Turquia pels excel·lents préssecs que s’hi fan (de fet, es fan prop del 80% dels préssecs de Turquia a les rodalies d’aquesta ciutat). El Roc està contentíssim perquè li encanten els préssecs!!!

Passegem pel centre, flipem amb una gran Mezquita que està tancada i amb un molí de vent estil holandès que hi ha allí plantat. Aprofitem per comprar préssecs, ens sorprenem de que hi ha fins i tot un Carrefour , sopem delícies locals en un petit restaurant i, sorpresos de no trobar cap referència a Sant Jordi, anem cap a la carvana….i de camí, el Víctor para a una floristeria i compra una flor, el més semblant a una rosa que ha trobat, que és una camèlia, que estan florint justament ara, que n’és la època!