Entrant a Àsia Central

18 de Maig de 2020

Hem arribat aquest matí a Turkmenbasy, estem oest de Turkmenistan. Estem realment excitats.

Aquests últims dies, els hem dedicat a descansar i relaxar-nos.

Els dies 12 i 13 de maig encara vam estar per la Costa del Caspi, mentre gestionàvem els visats de Turkmenistan via telèfon amb l’ambaixada de Bakú. És realment curiós com pot canviar la forma d’aconseguir un visat segons a quin país el demanis: no és matemàtic el tràmit que has de seguir, i menys si el visat és d’un país poc transparent en la seva organització estatal. I Turkmenistan no ho és gens de clar…bé, de fet si que és clar: és una dictadura. Una de les més xungues. Però això ja us ho anirem explicant.

En fi, el visat va ser realment fàcil de gestionar.

L’altre cosa caòtica era aconseguir saber quan sortia el pròxim ferry cap a Turkemnistan. Això era qüestió de trucar cada dia. Finalment, el dia 16 al matí ens van dir que sortiria el vaixell aquell mateix vespre. No ens van dir exactament l’hora. Sort que ja havíem quedat per recollir els visats aquell mateix migdia a Bakú.

Amb presses vam anar cap a la Capital, una ciutat moderna i rica (Azerbaijan té petroli, molt petroli), vam poder veure una mica els edificis i el centre des de la caravana, i vam recollir visats.

Finalment ens van convocar a port a les quatre de la tarda. A les vuit ja érem a bord i a les deu marxàvem.

Tot i que el trajecte van ser unes 14 hores, entre tràmits d’entrada a port i diplomàcia variada, el vaixell no entrava a port fins el 17 ben entrada la nit, i fins a la matinada no trepitjàvem terra Turkomana un cop superada la aduana (tot havent repartit uns quants marlboro…).

El ferry és molt més modern del que esperàvem, i a més anava molt poc ple. Amb el mar en calma i poc per fer, vam jugar, dormir i gaudir de la brisa marina, bàsicament. Érem els únics europeus, la resta de passatge eren Tukomans i russos principalment. Sembla que serà els panorama que ens espera els pròxims dies.

19 06 caspian ferry turkmenbasy

EL CAUCAS. ENTREM DE PLE A LES REPÚBLIQUES SOVIÈTIQUES.

Abans de començar, deixeu-nos mostrar-vos el camí fet, i explicat, fins ara:

18 1 trajecte fins ara

I ara, us mostrem el mapa del que us expliquem en aquest post, per tal que us sigui més fàcil viatjar amb nosaltres:

18 1 trajecte d'aquest escrit

Ara si, som-hi.

Era el 26 d’abril.

Avui que escrivim aquesta crònica, ja fa més de dues setmanes que vam marxar del càmping de Dogubayazit. Estem ja a 12 de Maig, ens trobem a Müqtədir, un petit poble Azerí al nord de Bakú (Azerbaiyán), tot fent temps, a la costa del mar Caspi, per anar en un parell de dies a buscar els visats i entrar a Turkmenistan.

Els dies passats han estat intensos, hem entrat de ple al viatge en majúscules. L’aventura ha estat bestial, intensa, inoblidable. Espero poder relatar com es mereixen aquest quinze dies plens d’imprevistos, nervis i sobretot emocions. Moltes emocions.

Vam passar dos dies bestials al càmping: feia dies que necessitàvem no fer absolutament res, només piscina i una petita excursió per veure i trepitjar el Mount Ararat.

L’Ararat és una muntanya increïble: més de 5100 metres en forma cònica. És aquí on la llegenda cristiana diu que Noé va aparcar l’arca després del diluvi universal. Nosaltres, simplement ens hi vam apropar amb més gent del càmping, vam caminar una mica i vam fer pícnic a la seva falda. I allí va ser on se’ns van començar a trasbalsar els plans que teníem, tot just quan el Nerius, un lituà que viatja en bicicleta cap a l’Índia, i que si tot va bé a hores d’ara deu estar pel mig d’Iran, ens va dir que no podíem travessar directament de Turquía cap a Armènia, doncs els dos passos fronterers estan tancats, unilateralment per part Turca, des de fa anys. Realment aquesta frontera, ha estat objecte de conflicte des de fa dècades…

Sigui com sigui, ens trastoca el trajecte. Estem a menys d’una hora de terres Armènies, però el camí més curt ens obliga a fer una volta de sis hores, anant cap al nord, entrant primer a Geòrgia, per després tornar cap al sud per arribar a Armènia. Un jaleo que a més ens obliga a fer una volta per poder cumplir l’objectiu del viatge: trepitjar les 15 repúbliques que en el seu dia van formar part de la Unió Soviètica, i per tant, si o si hem de trepitjar Armènia.

Així que el dimecres 29 sortíem ben aviat amb la idea de trepitjar la primera de les ex repúbliques soviètiques del viatge, que finalment seria Geòrgia, terra natal d’Stalin. Tot anava bé, camí cap al nord de Turquia, quan de sobte, en una llarga recta vam veure que hi havia un ciclista, encara molt lluny, davant nostre. El camió que portàvem darrera ens va avançar, i en un moviment brusc per no xocar frontalment , va tornar al nostre carril, davant nostre, colpejant al ciclista i empenyent-lo fora de la carretera. Tot això ho observàvem mentre nosaltres mentre fèiem una frenada brusca, que per sort no va comportar massa més que algunes coses volant per dins la caravana i alguna trencadissa, i clar, l’ensurt.

Ens vam aturar del tot, nosaltres, el camió no. No va ni frenar. Amb la caravana al voral de la carretera, vam anar a mirar on era el ciclista. I estava uns metres més avall, estirat. Cridava. Un cop la Laura s’hi va apropar, mentre jo restava amb els nens prop de la caravana, va comprovar que la cosa era greu. Hi havia sang al braç i la cama dreta i molts cops per tot arreu. La bicicleta estava feta un nyap. La ciclista era una noia Suïssa, la Klara. Estava en xoc. Mica en mica vam anar entrant tots en raó, i amb l’ajuda d’una altra família Turca que es va aturar,  vam pujar a la noia i a la seva bicicleta fins a la caravana. Ens van dir que anéssim fins a Kars, la capital de la província, on hi havia un hospital. La Klara, se’ns dubte, tenia quelcom trencat. Per sort, la carretera és prou bona, i vam poder arribar en menys d’una hora. La ciclista està semi inconscient, estirada al sofà, mig plorant de dolor, fent crits cada cop que la carretera feia irregularitats. Mentre la Laura la cuidava al costat i els nens l’observaven fins a cert punt espantats.

Per sort, de seguida ens van atendre. La Klara tenia una fractura al braç i dues costelles trencades. Vam poder contactar amb la seva família, que semblaven fer-se càrrec de la situació i ens deien que intentarien arribar tant aviat com els fos possible. Vam passar les hores amb ella, a l’hospital. Vam aprofitar també per voltar per la ciutat amb els nens i anar a algun parc. A la tarda, la família ens informà que el germà de la Klara arribaria a Kars, si els vols anaven bé, l’endemà al matí. De fet, en el moment que ens trucaven, ell ja estava al tren de camí a Ginebra, des de on volaria el mateix dia cap a Istambul, i l’endemà al matí arribaria a Kars.

18 1 1 1 1 Kars Hospital

La Klara insistia que estava bé, i que seguíssim camí, però evidentment, ens hi negarem. La Laura passà la nit amb ella a l’hospital, mentre els nens i jo ho vam fer a la autocaravana. I efectivament, l’endemà, abans de migdia va aparèixer en Karl, germà de la Klara. Ens va voler convidar a dinar, i bé, al final, férem un pícnic amb els germans suïssos a l’habitació de l’hospital.

Sembla que si tot va bé, l’endemà mateix podran tornar cap a suïssa. La bicicleta sembla que l’enviaran també cap a casa. La Klara, que tot just te 25 anys, diu que aquest cop no ha pogut ser, però que tant bon punt es recuperi, tornarà cap a Kars, per acabar el seu viatge, que l’havia de portar fins a casa des de Teheran, Iran. Tot just feia dues setmanes que pedalejava.

Ens desitgem el millor, i ens n’anem tranquils de saber que tots estem bé. Ens conviden a passar per Suïssa quan estiguem de tornada del viatge. Esperem poder retrobar-nos d’aquí a uns mesos.

La tarda la passem fent el curt viatge fins la frontera amb Geòrgia. I finalment, accedim la primera de les exrepúbliques, la tarda del 30 d’Abril. Ho fem pel pas d’Aktas, a tocar del llac Kartsakhis, el segon llac més gran de Geòrgia. I tot canvia. Entrem ja en un país amb un alfabet totalment desconegut i fins a cert punt inaccessible. Són trenta tres lletres de grafia preciosa, que prové de l’alfabet grec. Totes tenen transcripció més o menys directa amb el nostre alfabet, i podríem arribar a llegir cartells, però sembla que serà una utopia aconseguir-ho.

Un cop creuada la frontera, que dona més problemes per sortir que no pas per entrar al nou pais, tot just parem a fer nit al primer poble que hi ha, a tocar del llac.

Els nostres plans ja estan trastocats. La idea era creuar Armènia de sud a nord i llavors creuar Geòrgia. Una trajecte lògic. Ara això ja no pot ser, i trepitjar territori Armeni ens comporta fer una volta “il.lògica”. Per tant, descartem de visitar tot el que teníem previst del centre i el sud d’Armènia. Tot just farem una volta pel nord del país.

L’altre punt, és que el següent embut o punt calent del viatge, és agafar el ferry que ens ha de dur fins a l’Àsia central. I aquest punt comporta quadrar vàries coses: no podem trigar massa en anar cap a Turkmenistan i Uzbekistan per temes climàtics. En països com aquests, les temperatures a mitjans de Juny ja pugen cap als trenta o trenta cinc graus durant el dia, i al juliol arriben i sobrepassen diàriament els quaranta graus. Per tant, sense presa, hem d’intentar agafar el ferry que uneix Bakú, la capital d’Azervaian, amb Turkmenbashi, la ciutat més occidental de Turkmenistan, aviat. Aquest ferry travessa el mar Caspi de forma regular, però no té un horari fixe, i per tant haurem d’estar de ben segur a Bakú uns dies, que haurem d’aprofitar per tramitar el visat de Turkmenistan.

Sabent això, comencem la ruta pel Caucas. El Caucas són les muntanyes que separen actualment Rússia pel sud, entre el mar Caspi i el Mar Negre. Les repúbliques independents del Caucas són Geòrgia, Azerbajan i Armènia, però també hi ha tot un grapat de Repúbliques caucàsiques que són part de l’actual Federació Russa, com son Ossetia, Ingusetia, Txetxènia o el Daguestan.

La nostra ruta Georgiana entre la frontera Turca i la frontera Armenia, ens porta a travessar el Park Nacional de Javakheti (En Georgià: ჯავახეთის ეროვნული პარკი), un Park transfronterer que al costat Armeni passa a anomenar-se Lake Arpi National Park (En Armeni: Արփի լիճ ազգային պարկ).

Es un recorregut paisatgístic preciós. A més, descobrim que és un parc on molts ornitòlegs s’hi deixen caure o hi viatgen expressament. La quantitat d’ocells que hi ha és brutal. Evidentment nosaltres no diferenciem cap espècie, però l’espectacle és realment extraordinari.  Us pengem unes fotos, com sempre.

Pel nord d’Armènia, passem un parell de nits i tres dies tot just, visitant paisatge i pobles, i molts monestirs. N’hi ha per tot arreu, i són preciosos. Fem un recorregut pel nord en forma de U, passant per les Ciutats de Gumru, Vanadzor i Akhtala.

Armènia, o almenys el nord, és preciós. Ens trobem amb un nou alfabet, aquest  encara més antic que el georgià, i amb unes lletres que semblen totes la mateixa, se’ns fa difícil diferenciar-les, i diuen que n’hi ha trenta nou de diferents. Al·lucinem, doncs per nosaltres totes semblen “u” i “y” cap per amunt o cap per avall. De fet, és un alfabet tant curiós, que li han dedicat tot un parc, prop de la ciutat Byurakan. És un monument que es va fer per commemorar els 1600 anys de la seva història, i en que l’artista Mesrop Mashtots va omplir tot un espai natural amb representacions gegants de les lletres. Una barbaritat en tota regla, que tot i quedar lluny de la ruta, ens vàrem veure obligats a visitar. De pas també vam poder gaudir de la magnífica arquitectura de l’observatori astronòmic de Byurakan… brutalisme en estat pur. 😊

Sigui com sigui, com hem dit, vam passar o visitar molts monestirs, com el de Marmashen, Hnevank, Kobair, Haghpat o Akhtala. Tot plegat passant per paisatges realment increïbles, i pobles que realment semblaven haver-se quedat vivint unes quantes dècades enrere: si no fos perquè no hi havia cap mena de facilitat ni de connexió a internet, hauria estat el paradís dels hipsters de les ciutats occidental: roba antiga de muntanya, cotxes d’èpoques soviètiques, maquinària agrícola obsoleta i cases que ja formaven part de la natura.

En el petit poble de Haghtanak, abans de tornar a entrar en territori Georgià vam poder gaudir d’una petita festa local. No vam arribar a entendre que era el que realment celebraven, però vàrem deduir que el tema era que el patriarca o alguna persona gran i important del poble feia anys, molts anys. La festa incloïa tot de menjar típic, i deliciós, així com espectacles, valls i gent amb roba tradicional. Va ser una passada, tot i que realment només hi vàrem estar una estona per la tarda.

L’última nit a Armènia la passàrem als terrenys d’en Màxim, un Molokan. Els molokan són uns cristians de tradició molt antiga, que van ser perseguits i matxacats en diferents moments de la història antiga i recent. Són una gent rebel, de fet el seu nom prové de Moloko, que vol dir llet en rus, perquè es veu que en algun moment de la història es van saltar la prohibició de beure llet de vaca, així com van negar-se a seguir l’època anual de l’abstinència. En Màxim ens va explicar molt de la seva història, però realment, entre el vodka i la dificultat d’entendre els seu pobre anglès, no ens vam assabentar massa. Això si, va ser un amfitrió molt correcte i amable. Tot i que va costar, finalment, li vam poder fer una foto.

18 29 Maxim

I així de nou tornàvem a entrar a Geòrgia. De camí cap a la capital, Tiblisi, ens vam aturar als afores. En Víctor havia contactat amb un grup musical de noies que coneixia per internet. Eren les Trio Mandili. Unes noies super agradables, que tot i la fama que ja estaven experimentant, no van dubtar en fer un té amb nosaltres i que gustosament van signar-nos el cd que els vam comprar. No paren ara de sonar a la autocaravana.

Aquí teniu la cançó que les va llençar a la fama, i que com elles mateixes diuen, els està fent viure un conte de fades: un dia passejant pels camins del costat del barri, van decidir gravar en vídeo el que feien habitualment, tocar la guitarra i cantar, però aquest cop ho van penjar a internet….i vet aquí, en menys d’un més ja estaven sortint per la tele i ara ja fan concerts arreu del món:

18 00 trio mandili

trio mandili video

Ja aquell vespre vam fer nit als afores de la capital del país. I al dia següent hi vam passar el dia. Tiblisi ens sorprèn. Una capital molt bonica, amb una part antiga amb cases de colors que s’enfilen per les muntanyes. Fins a cert punt recorda a Valparaíso, Xile.

Hi ha diversos monuments d’aquest gegants i fora de lloc que tant ens agraden, com l’estàtua gegant de la Mare de Kartili o el monument a la Crònica de Geòrgia, una mena de Mont Olimp amb tot d’estàtues en forma de columnes a dalt de tot d’una llarga escalinata.

També és maca de veure la fortalesa de Narikala, que domina la ciutat des d’un turó…i com no, els moderns edificis brutals, d’arquitectura impossible. I fins i tot un pont, el de la Pau, fins a cert punt tant modern que queda molt kitsch.

Gaudim de la ciutat durant tot el dia. Els parcs pels nens, i el menjar a una hamburgueseria fan que tot sigui fàcil.

La idea ara era anar cap al nord oest del país, cap a la vall de Svanetia i el poble d’Ushguli i d’altres propers. Un bon company de feina del Víctor, l’Oriol, ens havia recomanat molt de visitar aquest indret, una vall remota en que els petits pobles, conserven les torres de defensa. Estàvem convençuts d’anar-hi, però la previsió del temps ens va començar a tirar enrere: pluges fortes molt concentrades en aquella zona els propers dies. Per altra banda, el fet de tenir el visat per entrar tants cops com desitgem a territori Rus, ens van començar a temptar. Ens acabaríem de decidir l’endemà.

Vam fer via cap al nord, això si, però primer ens dirigim cap Gaudari, on hi ha un Monument de l’època soviètica que commemorava l’amistat entre russos i georgians. Una altre bestialitat al cap damunt d’una muntanya. De camí parem per observar la famosa Ananuri Fortress, una fortificació preciosa al peu d’un llac, com totes aquí, amb la seva església o monestir al bell mig.

Després de passar nit a Gaudari a peu del monument soviètic, ens decidim. No anirem cap a la vall d’Svanetia. Ens sap greu, però realment, tenim a tocar la frontera amb Rússia, i ens fa il.lusió travessar les gegants muntanyes del Caucas que tenim al davant fins a trepitjar les repúbliques ruses de Ingusetia, Txetxènia i Daguestan. Tres repúbliques inaccessibles en circumstàncies normals i que ara tenim a tocar. A més, pel que em vist, durant la travessia del Caucas, està ben ple de pobles amb torres de defensa com les de la vall d’Savanetia.

I bé, amb una mica de nervis i el cor a petar d’emoció, dirigim la autocaravana muntanya amunt, cap al pas de Kazbeghi, on dins el parc Nacional del mateix nom, trobarem la frontera. És una carretera atrotinada i plena de tràfic de camions russos, que van mig bojos, però anem flipats: pugem i pugem entre mig de dos gegants del Caucas: el Kauzbek (5033 m) i el Mt’a Shani o Gora Shan (4451 m). Fem nit a la carretera. Les estrelles que podem observar són incomptables. Les nits encara són fredes, i evidentment, encara es veu neu a dalt de les muntanyes.

El pas fronterer es troba en el congost de Darial, una terra inhòspita al mig dels gegants de pedra. Un petit riu discorre entre tot de pedres. Se suposa que amb el desgel el riu es fa gran i cobreix gran part del congost. Tot just abans del pas fronterer hi ha encara un monestir imponent, el monestir de Dariali.

Com era d’esperar, a la frontera ens hi van tenir hores i hores. Ni era habitual que una autocaravana anés per allí, i menys amb matrícula espanyola. Els nostres visats no són els habituals dels turistes i els militars rusos, no les tenen totes….és hora de treure el primer paquet de Marlboro de l’amagatall. El portàvem de Barcelona, dos cartrons. N’oferim als militars, que encantats accepten. No podem comunicarnos, però sembla que ja ens comencen a veure’ns amb menys mals ulls. Finalment passem, i ens endinsem, per fi, a Russia! Quines ganes teníem. I en cap dels nostres plans prevèiem fer-ho per la república d’Ingusia, i a tocar d’Ossetia. Emoció total.

Ens vam endinsar  per la gorja de Jeyrah, on vam anar trobant molts pobles amb torres, la majoria totalment abandonats. Una carretera preciosa. Paisatges verges que sembla que no han conegut el pas del temps.

Tot anava perfecte fins que quelcom va començar a fallar. El Víctor patia, doncs quelcom fallava amb l’autocaravana. No frenava bé. Ja abans de sortir de Barcelona ens van advertir que els frens estaven bé, però que si fèiem molta muntanya, potser començaríem a patir. I sospitem que és això. Així, que molt poc a poc, doncs la carretera té grans pendents, vam anar baixant cap a la població de Nesterevskaia. Ens vam trobar el típic poble soviètic, de cases antigues i carrers ortogonals. Amb deu i ajuda vam aconseguir saber on estava el taller més proper, i finalment un senyor, en Ievgeni , ens diu que pot canviar les pastilles de frens….i òbviament això vol dir fer nit allí, i amb sort sortir al dia següent si es que té el material que necessita allí, no acabem d’entendre massa…

Finalment vam fer dos nits en aquell poble perdut de la mà de deu. Lloc avorrit per excel·lència. Cap atractiu de cap tipus, com podeu veure a les fotografies. Això si, l’autocaravana amb frens nous, i canvi d’oli fet.  I uns quants paquets menys de tabac….aquest al·licient va convèncer algun taxista d’anar a buscar les peces necessàries per arreglar els frens fins a Magas, la capital de la república, i tornar ràpidament.

El trajecte per Ingusètia i Txetxènia ha estat una aventura.

18 55 txetxenia

Txetxènia està ple de militars russos fent controls. Ens aturen mil cops, i no podem anar tranquils. La gent per altra banda ens miren amb desconfiança, però sembla més que vulguin saber de nosaltres que no pas que ens vulguin mal. Per ells som extraterrestres. En una parada per fer pícnic, un local ens insisteix a acompanyar-nos a un lloc que diu que em de veure: com que no tenim cap guia del lloc, i les connexions d’internet no són massa habituals, ens hi llencem. El nano es diu Abudat, i no té trenta o trenta cinc anys. Ens porta en l’autocaravana fins a les cascades Nihaloy, una sèrie de salts d’aigua, que són realment macos. Sorprèn un salt d’aigua interior que encara està congelat.

Li vam proposar a l’Abudat que ens acompanyés tots els dies mentre estavem a Txetxenia, ja que ell parlava anglès i ens podia ajudar en aquesta terra tant difícil. I ell acceptà encantat, vam acordar preu i endavant…no preveiem estar-hi més de dos dies.

La ruta amb Abudat ens porta a passar per la capital, Grozni, que segons ens explica, va ser destrossada per l’exèrcit rus a finals del segle passat. Els Txetxens són musulmans, i han estat lluitant contra russia per obtenir la independència. Els russos els van matxacar, i la capital va veure’s seriosament afectada en aquesta guerra.

Ara hi ha edificis moderns i alts al centre….però són com unes torres fantasma, al mig d’una ciutat que encara té moltes marques de la guerra.

Després vam anar cap al llac de Kezenoy-Am, a l’extrem est de la república, ja a tocar del Daguestan. A aquest llac, l’anomenen, segons Abudat, la Suissa del Caucas. I efectivament és precios, i fins i tot hi ha cases i construccions que recorden a Suïssa, i és lloc d’estiueig de gent adinerada. Destaca un gran hotel triangular, amb una teulada que arriba ben bé fins a terra.

Pel camí, en un poble vam tindre un ensurt. De sobte van començar a sonar dispars. Molts. A sac. Ens vam quedar blancs i els nens es van espantar molt. Sort de la reacció del bó de l’Abudat. Ens fa parar i baixar, i rient ens diu que es tracta d’una boda, i la gent dispara a l’aire els seus kalaixnikov per celebrar-ho. Es veu que és tradicional…en fi.

I així, fa tres dies vam acomiadar-nos de l’Abudat, a la petita suïssa Txetxena. I vàrem entrar al Daguestan, fatigats, però satisfets de l’aventura.

I el camí pel caucas del Daguestan ens va portar per pobles perduts de la mà de deu, però preciosos, com Chokh. Gent vestida de forma tradicional, però no pas per folklore, si no perquè vesteixen així dia a dia. Els paisatges són indescriptibles. Un s’acaba acostumant fins i tot a pensar que és normal estar entre tantes muntanyes….però quan tornes a mirar a munt no deixes d’al·lucinar.

I per fi es van acabar les muntanyes i vam tornar a unes carreteres més o menys normals. Vam fer parada a la ciutat murallada de Derbent. La mil·lenària població és actualment la ciutat més al sud de la Confederació Russa, i està a la costa del Mar Caspi. Optem per fer un a primera aproximació a aquest Mar, i ens remullem els peus. Voltem la ciutat i observem les muralles que la fan famosa. Estem tant fatigats! Finalment decidim que anem cap a Azebaijan i farem parada al poble de costa de Müqtədir, on podrem prendre un respir abans d’entrar a Baku, on sembla que en cinc dies sortirà el ferry cap a Turkmenistan.

I així estem, 12 de Maig i des d’ahir, aquí, descansant i banyant-nos al Caspi, en breu seguim endavant. Ens espera centre Àsia, la que ha estat l’excusa principal del viatge.

18 78 Muqtədir beach

excursionistes de pega

Seguim camí d’Armènia, la parada a Batman no ha sigut gran cosa, ens ha servit per fer una bona compra al súper, omplir dipòsit d’aigua i poca cosa més. Anem en direcció Tatvan però passarem la localitat per fer parada a kiyidüzü, una petit llogaret a la riba del llac Van que té com a màxima atracció el llarg recorregut que fan els pastors amb les seves ovelles durant l’estiu per recórrer les valls plenes de pols de colors vermellós durant la posta de sol. Estem de sort o trobem un gran ramat que fa la travessia. És divertit, els nens baixen de l’auto, nosaltres també, el pastor les va cridant pujat sobre un ase i els gossos van dirigint el ramat. Hi ha moltes ovelles, potser 500 o 1000, no les hem contat però l’espectacle dura ben bé mitja horeta i enfilen cap a la muntanya.

17 1 a kiyidüzü ovelles

Tota aquesta regió era part d’Armènia i s’hi poden observar molts signes del seu passat, tant en edificacions, com en tradicions i els armenis consideren el llac Van com un dels seus tres mars.

Voregem el llac, a la nostra esquerra hi ha un dels volcans més alts de Turquia, el mont Suphan o Suphan Dagi com surt al mapa. És imponent i domina tot el paisatge, ens apropem tant com podem amb l’auto, volem intentar pujar-hi una mica, són 4058 m. Òbviament no som experts i portem dos nens petits però ni que sigui fer un tros del recorregut, ens fa il·lusió. Preparem entrepans, agafem fruita i fruits secs, força aigua i ens calcem les botes d’anar a caminar. Els nens ja són uns habituals de la muntanya, no els fa mandra i ens veuen tant emocionats que enfilen tant ràpid com poden. Quan portem més d’una hora de pujada comencen els mals de tot, que si tinc gana, que si em pica un ull, que si se m’ha posat una pedreta a la sabata, en fi…el que vindria a ser una excursió i mira que han tirat estona, no ens queixem. Trobem una mica de planícia per seure i picar alguna cosa, de fet, ja és hora, entre una cosa i l’altre se’ns han fet les tres i és normal que tinguin gana. El cim queda molt a munt, aquest cop no hi arribarem però qui sap si més endavant tornem a fer una bona grimpada!

Decidim baixar, estem cansats i ja se sap que a vegades les baixades són pitjor que les pujades. Els nens rai però a mi, em comença a fer mal el genoll. Només em passa de viatge, suposo que és el forçar, fem a poc a poc i quan arribem a l’auto m’hi poso gel. Esperem que no sigui res.

Ens fem una bona dutxa i caiem rodons, una migdiada de les bones, tots quatre ens quedem planxats. Al cap d’una hora ens comencem a despertar, jo la primera, l’Emma, que té l’orella fina, sent la cafetera i el Victor es desperta per l’olor, el cafè turk és intens i molt aromàtic, suposo que deu ser perquè està extremadament mòlt i perquè la tècnica amb la que el preparen deixa evaporar més l’aroma. De totes maneres, nosaltres portem una cafetera italiana, així que, potser és que la caravana és petita i que el Victor ja havia acabat la son.

Engeguem de nou, cap al mont Ararat, a tocar d’Armènia i ens aturem a Dogubayazit, és la típica població al peu del cim, dedicada exclusivament a les expedicions de muntanya i al turisme. HI ha autocars aparcats davant dels dos o tres grans hotels, és ple de restaurants, botigues de roba de muntanya i se sent parlar anglès, francès i una mica d’espanyol.

Busquem el càmping, hem de llençar les aigües grises i en un lloc així ens estimem més dormir una mica acompanyats. Ens atén en Murat, parla perfectament l’anglès, ens ensenya les instal·lacions i ens explica les normes. Els nens ja estan voltant, hi ha piscina, un pont de pedra, un petit restaurant amb terrassa i fins i tot un lloc on rentar els gossos. Després de prendre’ns un tè amb en Murat, anem a l’auto i fem una mica de balanç. Portem novament molts dies de trote i volem descansar una mica. Aquí hi ha excursions amb cavall, un riu al costat per anar-nos a banyar, fan activitats pels nens i sembla un bon lloc per quedar-nos uns dies. L’entrada a Armènia ens fa molta il·lusió però la volem agafar amb energia i ara estem una mica fluixos, així que, ens quedarem aquí almenys dos o tres nits per recuperar forces abans de passar frontera.

Quan els nens se n’assabenten, ho celebrem molt. Han vist la piscina i podran jugar amb altres nens. Sopem al restaurant  en una taula llarga amb els demés hostes, explicant batalletes i compartint informació de la zona. Necessitàvem una mica de vida social.

George of Lydda…Sant Jordi

21 d’Abril

Ens despertem convençuts. Esmorzem i directes cap a l’agència que ens havien recomanat els amics d’ahir. Kapadocia Balloons ofereix diferents viatges, i optem pel més normal, un viatge d’una hora.

No són les 10 que ens enlairem. A la cistella estem 17 persones. La sensació és emocionant i nerviosa, com quan puges a una atracció de la fira, d’aquelles que et remouen l’estómac. No cal dir que els nens estan súper emocionats, i el Víctor més aviat cagat de por…això de les alçades no ho porta massa bé.

Anem guanyant alçada. La vista s’amplia, fins que t’arribes a enlairar tant que fins i tot creus intuir la curvatura de la superfície terrestre. El paisatge és infinit i espectacular. Al voltant, hi ha bastants globus plens de turistes com el nostre. És impressionant. Potser, algú que es guanyi la vida escrivint, seria capaç de posar-hi paraules, però nosaltres, tan sols us podem deixar unes fotos, sobren la paraula. Els nens, no cal dir-ho, gaudeixen tota l’estona. El Víctor es passa gairebé tot el viatge a l’interior de la cistella, mig ajupit. Tot i així, un cop tornem a terra, afirmem que l’experiència ha estat molt bona i encertada….hauria estat un error no fer-ho. És una manera molt neta de poder visitar aquest territori i gaudir-lo en la seva immensitat, i poder copsar, en un cop d’ull, les infinites varietats de marró i gris que s’escampen fins allí on arriba la vista.

Un cop baixem, ja fem via a l’autocaravana. Cal dinar i visitar Bunyan, una petita ciutat famosa per les seves catifes. En arribar, una horeta després, anem a fer un volt, amb l’objectiu de visitar algun taller de catifes. I fàcilment en trobem un. Com sempre, en aquests indrets, és el lloc que ens troba a nosaltres. Un noi jove ens convida, “sense compromís” a visitar el taller de la seva família. Un cop allí, ens mostren la forma tradicional de teixir les catifes, amb els fils de colors tenyits de forma natural. Ens fan seure, ens donen té, i comença l’espectacle: surten i desenrotllen catifes per tot arreu. És divertidíssim. Els nens flipen: que els passa aquesta gent ara? Doncs que ens volen vendre una catifa. I ho aconsegueixen. Evidentment és una de petita, d’aquelles “individuals”, per posar en un racó…preciosa. Serà un souvenir d’aquells que quan tornem a casa, ens recordarà tota la vida aquest viatge.

Sense massa més, seguim la ruta. El Víctor insisteix que vol anar tirant amb una mica de ritme aquests dies, fins arribar a la frontera amb Armènia.

Fem una horeta més de camí fins a un poble que es diu Pinarbasi, per fer nit a prop d’un llac. Quan hi arribem veiem que simplement és un pantà, i que no val molt la pena. Tot i així hi farem nit, que hi ha botigues d’aliments i així al matí podrem comprar i seguir fent via.

A Pinarbasi, a part de passejar fins al pantà, visitem el Memorial als Turks, una mena de mamotreto estil soviètic que inclou monument, escales immenses i fins i tot un avió de guerra…espectacular.

Dimecres 22 ens despertem a Pinarbasi. Hem passat la nit prop del parc més gran de la ciutat, una esplanada verda bastant maca. De bon matí aprofitem per fer la compra, sobretot llaunes, pasta i fruita i verdura. I fem via. El Víctor insisteix que hem d’anar tirant. Anem per una carretera petita, cap a l’est. És una carretera d’aquelles avorrides, amb un paisatge monòton. Anem fent jocs amb els nens i escoltant música. De sobte trobem un castell mig derruït al costat de la carretera i decidim parar-hi a fer un pícnic per dinar. Aparquem i pugem xino-xano. El castell, en ruïnes, està obert i donem una volta. La veritat, és que és molt xulo, i ens relaxem tot menjant una mica i observant el paisatge. No aconseguim massa informació dels orígens del castell, tot i que en algun lloc d’internet llegim que és de l’imperi romà oriental….bé, no ho donem per cert, la veritat, però el lloc ha estat una sorpresa i una troballa.

I així, tornem a la caravana a fer quilòmetres. La carretera que ha escollit el Víctor és realment secundària. No tenim pressa, així que ell condueix tranquil·lament mentre la resta fem la becaina.

Ens desperta una hora i mitja després, potser dues hores….hem arribat a Malatya. El nom realment no ens diu res, i el que tenim davant no deixa de ser una ciutat com un altre. Decidim aparcar prop d’un parc molt gran amb espai de jocs infantils i així acabem de passar la tarda i el vespre.

I així, ens despertem el dia 23 d’Abril, en aquesta població del mig de Turquia que ahir no sabíem ni que existia…El Víctor diu: “ no és en va que ens haguem aturat aquí, tinc una sorpresa”….però per sorpresa la que treu la Laura de sota de tot el que tenim al maleter. Portava tres llibres guardats des de que vam sortir de Barcelona, i ens els regala per Sant Jordi! Mola molt, estem tots contents!

Llavors és quan en Víctor explica que és just en aquesta ciutat, en la versió llatina de la història (existeix també la grega, de versió),que diu que Sant Jordi, el del Drac, va viure i morir aquí, resulta que va ser un Oficial Romà descendent de grecs instal·lats a la capadòcia.

En això de que era un oficial romà sembla que totes les versions coincideixen, però del cert, se’n sap poca cosa més.

En la tradició llatina, diuen que va morir després de ser torturat de més de vint maneres diferents durant set anys, i que durant aquests anys fins a 40.000 infidels es van convertir en cristians.

Pel matí passegem per les restes de l’antiga ciutat on va morir Sant Jordi, anomenada Melitene, on està la població actual de Arslantepe. Hi ha un monument de pedra de gran tamany, representant un gran lleó (Drac?) i un senyor amb barba (Sant Jordi?) que ens sorprenen, però no estem per visitar massa més pedres.

15 9 Arslantepe

Ens apropem fins a un poble anomenat Darende. El lloc és preciós. Hi ha una gorja preciosa, per on flueix l’aigua i t’hi pots banyar en una mena d’aigües termals. Gaudim com fa dies que no fèiem. És preciós, quina pau.

Ja a mitja tarda, marxem de nou cap A Malatya, que segons ens han comentat uns joves que estaven banyant-se a Darende, vol dir la ciutat dels préssecs. I és que resulta que aquesta regió és coneguda a tota Turquia pels excel·lents préssecs que s’hi fan (de fet, es fan prop del 80% dels préssecs de Turquia a les rodalies d’aquesta ciutat). El Roc està contentíssim perquè li encanten els préssecs!!!

Passegem pel centre, flipem amb una gran Mezquita que està tancada i amb un molí de vent estil holandès que hi ha allí plantat. Aprofitem per comprar préssecs, ens sorprenem de que hi ha fins i tot un Carrefour , sopem delícies locals en un petit restaurant i, sorpresos de no trobar cap referència a Sant Jordi, anem cap a la carvana….i de camí, el Víctor para a una floristeria i compra una flor, el més semblant a una rosa que ha trobat, que és una camèlia, que estan florint justament ara, que n’és la època!

Què es pot fer i què no?

El matí a Buzludzha és preciós. Si de nit es veuen un munt d’estrelles, de dia el sol brilla intensament sobre el verd de l’herba i la sensació d’estar just al costat d’una nau espacial ens fa imaginar que som en un altre planeta. Ens llevem de matinada, per veure sortir el sol. Fa fred, però l’espectacle val la pena.

Ben aviat ens vestim i sortim a ficar-nos allí on teòricament no es pot….els nens porten les seves lots d’investigadors, i tenen molt clar que no s’han de separar ni un metre dels pares.

La porta del gran edifici està tancada amb una gran cadena, sembla que haurem de buscar una alternativa…ens girem per anar-la a buscar, i de cop, sentim un gran soroll metàl·lic a l’esquena….els nens han anat a tocar la cadena! El que hem sentit era la gran cadena caient….l’últim visitant s’havia assegurat de fer veure que tot quedava tancat….però en realitat, està tot ben obert.

Així doncs entrem al gran edifici fantasmagòric. Al davant, el gran hall, unes escales et condueixen fins al ovni i les grades, el gran auditori. És impressionant. Al sostre encara hi ha,  just al centre, al bell mig de la deteriorada estructura, el símbol comunista. Sembla estar esperant el senyal per caure definitivament….però resisteix.

En algun lloc vaig llegir que no era fàcil trobar les escales que porten al cap damunt de la gran torre de formigó….però em va quedar gravada a la memòria una petita porta darrere les grans escales del hall. I allí la trobem, una ridícula porta, petita, que només permet el pas individual, és la que amaga l’accés a les escales i la torre del monument. Tot està molt deteriorat, però tot i així, per torns, primer l’Emma i el Víctor, i després, el Roc i la Laura, pugem fins a dalt….i traiem el cap per la gran estrella vermella de vidres trencats que es dibuixa a la paret de formigó…

Bé, l’aventura queda aquí. Quina experiència. És com remoure el passat…sortim de l’edifici i tornem a posar la cadena, que ningú sense nens, pugui trobar la manera d’entrar fàcilment…

L’auto ha pogut pujar fins aquí, patint una mica, però ara toca desfer el camí. Anem a poc a poc, gaudint, avui tenim una missió, creuar frontera i això sempre posa una mica nerviós.

Després de més d’una hora de camí arribem a Dimitrovgrad, una ciutat que no ens sona ni sembla tenir res destacat, en el mapa hem vist un parc on poder passar l’estona. Aparquem i muntem la paradeta per menjar una mica, estirar les cames i agafar forces. El parc és molt curiós, hi ha una zona de nens amb atraccions, molt verd i unes escultures curioses que recreen l’habitació o més ben dit, el despatx d’algun gegant.

Aprofitem per dutxar-nos, hem de fer bona impressió, preparem un dinar de diumenge i fem un pícnic. Fa bon dia i som els únics amb autocaravana per la zona, la gent s’apropa però es queden una mica apartats. Un grup d’estudiants ens venen a parlar. Jo, de Bulgària, no en sé pràcticament res, així que els demanem a ells. Ens expliquen que la ciutat és relativament nova, fundada als anys 40, que el nom ve d’un líder comunista, la ciutat es va construir per ser una important zona industrial però amb la caiguda del socialisme molta gent va marxar. Un poeta famós, un tal “Penyo Penev” n’és la figura més representativa, lamentablement es va suïcidar molt jove, quan va veure que les seves idees comunistes, fracassaven. Els estudiants marxen cap a dinar. Sempre ens sorprèn parlar amb la gent t’acaben donant dades curioses i  molt subjectives!

 Quan acabem de dinar, emprenem de nou el viatge. Els nens s’adormen just fins arribar a la frontera. Ens registren de dalt a baix, passaports, papers, preguntes, a la zona búlgara tot ha anat com una seda però els Turcs són molt més estrictes. Després d’esperar i esperar que ens donin el permís, jugant  a cartes i al parxís, ens diuen que necessiten una autorització per passar que no la tenim.

10 12 jugant a cartes

Ens quedem blancs, en principi, Turquia només requereix un visat molt senzill que consisteix en pagar un cop arribes, però ens posen pegues per l’autocaravana. És diumenge, ambaixada tancada, no podem consultar a ningú i no ens donen més opció. Per sort, tenim aigua suficient, menjar i podem esperar. Es van acostant oficials, cada cop amb menys ganes, tot és qüestió de temps, ja ens ha passat a altres llocs. Després de quatre hores esperant, ens diuen que podem passar que han aconseguit parlar amb l’ambaixada espanyola i ho ha autoritzat. Òbviament és mentida, volien diners de sotamà, però com que no han vist ni un gest, no han insistit més. Tirem milles, que no se’n desdiguin, parem en una àrea de descans i sopem, quina aventura eh??? Els nens no entenen res, i nosaltres estem esgotats. Posem música a tot drap i fem discoteca, com diuen ells….ballem i saltem, estem sols i ha estat un dia intens. Quan ja cauen rendits, seguim una mica més i a la següent gasolinera fem nit. Demà, ja veurem que ens espera.

Sèrbia i Kosovo

Dia 6 d’abril

Avui emprenem ruta amb la Jelena!! Ahir, després de les cervesetes ens va comentar que li faria gràcia passar uns dies amb nosaltres, i clar, que més volem que una guia local i tant entesa en la matèria!!! Fitxada!!! Mentre l’esperem, posem a punt l’auto. Avui toca buidar aigües grises ( la del wc) i omplir el dipòsit d’aigua. De moment anem bé d’electricitat i de gas. Els nens estan tope excitats, ja han decidit que la Jelena serà “la profe” d’avui.

Sortint de Belgrad ens parem a Avala, un turó amb un monument al soldat desconegut, una gran torre  d’Ugljesa Bogunovic que va ser tombada per l’aviació de l’OTAN el 1999 i posteriorment reconstruïda, seguim endavant cap a  Kosmaj  per admirar un nou spometik que sembla el casc de un transformer.

Ens aturem a dinar a Kragujevac….La Jelena ens mostra el “magnífic” ajuntament de la ciutat, i ens explica una mica la història del lloc…. uff! quina història més tràgica que té aquest lloc: els nazis van assassinar més de 2000 persones l’octubre del 1941, entre ells, molts estudiants, i el memorial ens ho recorda. També passem per davant d’un altre estrambòtic edifici…un museu segons la Jelena.

Els nens, escolten detingudament la tràgica història, però per sort, no ho assimilen i en dos minuts ja estan saltant i brincant. Hi ha molta gent pel carrer, sembla que hi ha alguna celebració o algun esdeveniment que se’ns escapa, per sort avui portem intèrpret. La Jelena s’acosta a un grup de noies que riuen i comparteixen unes pastes d’aquestes tant espectaculars. Quan torna cap a nosaltres ens explica la situació. Resulta que celebren que han guanyat un concurs de cinema. Ara mateix acaben d’anunciar els guanyadors del 23e festival de cinema Serbi i Kragujevac studios va presentar una pel·lícula costumista molt xul.la, on gairebé tot el poble s’hi havia implicat ja sigui amb la producció com en l’esponsorització del projecte com aquell qui diu portant entrepans als actors. Així que tothom estava súper content de l’èxit i acabaven d’anunciar un sopar popular per dissabte a la nit al poliesportiu municipal  i la projecció del  film al cinema.

Després de celebrar-ho amb una bona cervesa i menjar una mica, enfilem camí cap a  Krusevac, l’antiga capital de  la Sèrbia medieval. Aquí hi van tenir residència més d’un rei del país i també va ser el lloc d’un va sortir l’exèrcit que va perdre la famosa batalla de Kosovo l’any 1389 contra els otomans.  De camí, els nens, ajudats una mica per la Jelena han fet uns dibuixos fantàstics dels spometik que anem trobant i dels edificis que veuen. Obviament, d’arquitectura no en saben però ja se’ls fa estrany i curiós, com a nosaltres.

Krusevac és una ciutat molt socialista, tot i que té la part antiga on destaquem l’església dedicada al Tzar Lazar i les restes de la torre la reina Milica, on segons la llegenda els corbs li van portar la notícia de la derrota. A prop podem visitar ràpidament un bestial Spomenik de Bogdan Bogdanovic…quin artista!

Després de tot aquest recorregut, els nens es mereixen un respir i hem trobat el lloc perfecte! Una sala de jocs ambientada en uns dibuixos animats que ells coneixen, “ Lazy town”. No és que siguem uns ultrafans d’aquests llocs però a ells els agraden i amb els dies que portem, tant intensos, una mica d’esbarjo no fa mal a ningú, al contrari.

Quan sortim de la sala, estan esgotats. Fem un sopar a l’auto, tenim provisions i aprofitem per conduir una mica més. Ja amb els nens adormits arribem a Mitrovica, ja hem creuat frontera. Bé, pel serbis encara no, de moment Kosovo no l’han reconegut com a país.

6 14 Kosovo

De camí cap a Sérbia. La ruta Spomenik!

5 d’Abril

Bon dia Croàcia! Anar a dormir aviat és el que té, t’aixeques aviat. Tot just són dos quarts de vuit, que ja estem tots de peu. Fem una mica el ronso tots plegats a la llitera caputxina, ens arreglem una mica i traiem el cap per la porta…tot està tranquil, com no pot ser d’un altre manera, és diumenge, vuit del matí. Agafem unes galetes, un got de llet, i esmorzem asseguts a un banc davant la caravana. Els veïns del poble, sembla que van tots en la mateixa direcció, i tornen tots igual, pa a una mà i pastissos a l’altre….i clar, nosaltres no serem menys. La Laura i l’Emma segueixen el camí dels veïns, mentre en Roc i jo ens quedem jugant una estona a la pilota….no triguen en tornar, amb un fabulós pa de pagès que fa la meitat de l’alçada de l’Emma, i una petita safata amb dos coses extraordinàries: Povitica, una mena de pa de brioix amb crema de nous que dibuixa fabuloses formes a l’interior, i Madjarica, un pastís de làmines de cacau molt i molt tradicional.

Finalment, després d’esmorzar, engeguem, que tenim un dia ben atapeït per davant. Fa un dia magnífic….i l’hem d’aprofitar. La nostra amiga Jelena ens ha fet una ruta “d’arquitectura brutalista” que volem seguir fil per randa….

La Jelena és moltes coses…almenys per nosaltres. La primera és que és la dona del Roger, un amic meu de tota la vida. A més, és una magnífica arquitecta que fa molts anys va aterrar a Barcelona. El seu català és millor que el meu. Ella i en Roger són els responsables en bona part de la meva curiositat per aquesta arquitectura brutalista que es va fer als països socialistes durant la guerra freda. Han escrit llibres sobre això, i a més, són les úniques persones que conec que han viatjat a Corea del Nord, i entre d’altres coses, han escrit a quatre mans un llibre sobre l’arquitectura Uche de l’hermètic  país Asiàtic “Corea del Norte – Utopia de Hormigón”. Tot un referent per als amants de brutalisme.

Així, seguint la ruta marcada per la Jelena, pasem per Vukovar, a veure el que ens ha descrit com el “no monument a la barbàrie dels nacionalistes serbis dels 90”. Vukovar és una petita ciutat fluvial, just al punt on es troben els rius Vukar i Danubi, on hi ha una torre que encara guarda en la seva estructura els forats de les bombes que li van ploure durant un llarg setge a la guerra dels noranta….terrible. Abans de marxar també fem una breu parada al monument a la revolució, de Bogdan Bogdànovic. Memorable monument amb cinc punxes….Ahir, de passada, també vam parar un moment a fer la foto de rigor del monument de Bogdànovic a Jasenovac: la gran flor de formigó. Ja ens va dir la nostra amiga que ens en faríem un fart de veure monuments d’aquest senyor. Segons paraules de la pròpia Jelena, “Bogdanòvic és una estrella indiscutible en el món dels Spomenik (que vol dir monuments en Serbo-croata-slové, i que en anglés designen els monuments bestials que durant l’època de Tito a Iugoslàvia van inundar tota la geografia del país).

El dia sembla que es va encapotant, i el que era un matí magnífic, es va enterbolint…Ja em fet la foto de rigor de la torre a Vukovar,  i ara seguim cap al sud, convençuts de passar la frontera cap a Serbia, pel punt conegut com Granični Prijelaz Principovac. La carretera cada cop es més estreta i descuidada. El paisatge és preciós i els camps estan florint, la primavera treu el cap. Comença a ploure. A la frontera hi ha una llarga cua de camions. La cosa és pot allargar. Anem avançant. En breu serà migdia, així que en un tres i no res, la Laura fa uns entrepans que mengem mentre conduïm poc a poc. La frontera no és massa exhaustiva per nosaltres, ens miren els passaports i ens pregunten cap a on anem en anglés….”cap a Serbia? De fet, cap a Novi Sad.” Ens diuen que seguim endavant….i la tristor ens omple els ulls. A la banda sèrbia hi ha una mena de gran campament. No sabem de que va el tema. Els nens cauen adormits i seguim endavant. La Laura busca informació: aquells campaments són de migrants que intenten arribar a la Unió Europea, i que estan retinguts a la frontera amb Croàcia…estan atrapats, milers de persones, sense poder avançar i sense cap terra on tornar. Pàries dels nostres dies, la gran vergonya dels drets humans i de l’Europa que deia ser la gran defensora d’aquests drets humans. Allí els tenim, abandonats, pagant a tercers països perquè els retingui….seguim endavant. La realitat ens ha colpejat sense avís aquest cop.

En poc més d’una hora estem a Novi Sad. Pugem, no sense esforç per a la pobre autocaravana (li hauríem de posar nom a ja, oi?), fins a la ciutadella de Petro Varadin. Des de aquí tenim unes vistes magnífiques de la ciutat, i també de la torre amb un rellotge que té les agulles al revés.

Dinem tard, avui amanida de cigrons i ens posem en marxa de nou, passant per davant del monstruós edifici del govern regional que hi ha a  la ciutat, de l’arquitecte Dragisa Brasovan.

5 7 govern novi sad

Sortim de Novi Sad, camí de Belgrad. La carretera és bona, el dia aguanta, i travessem el Danubi, gran i magnífic, a l’hora que travessem la reserva natural “Koviljsko-petrovaradinski rit”. Mica en mica, en un trajecte curt, una hora i escaig, ens plantem a Belgrad. A l’entrada ens topem amb la Torre Genex. La Jelena ja ens havia advertit, però això supera qualsevol expectativa que poguéssim tenir. Bestial. L’hotel Hespèria Tower és una floreta al costat d’aquesta magnífica torre. Entrem a Belgrad. Ja és ben entrada la tarda. Travessem diferents barris residencials amb edificis de l’època  socialista. Estem bocabadats. Bestials.

Truquem amb la Jelena, que està aquells dies per allí amb la família i ens indica un lloc cèntric i tranquil on aparcar l’autocaravana. Ara si, toca relaxar-se. Ens trobem, amb molta, moltíssima il·lusió a prop del Danubi, i anem passejant, a fer un deliciós gelat tots plegats. Ens allarguem, i acabem sopant junts a casa la seva família. Ens preparen unes Gibanica, que són unes pites de formatge fresc casolà Kajmak. Tremendes. I uns Cevapi, que són com una mena de kebabs dels balcans… Brutal….i tot regat amb unes cervesetes de mig litre, ara una Lav, ara una Jelen.

 

Ens acomiadem. Al Roger i a l’Adrià, el seu fill, no els veurem més. La Jelena, en canvi, s’ha decidit a acompanyar-nos l’endemà a fer ruta i ensenyar-nos el país.  Marxem amb la caravana de nou cap a les afores de la ciutat, on trobarem un lloc tranquil, en una àrea de descans per autocaravanes. Estem fregits. Caiem rendits. No podrem seguir aquest ritme massa més dies.