EL CAUCAS. ENTREM DE PLE A LES REPÚBLIQUES SOVIÈTIQUES.

Abans de començar, deixeu-nos mostrar-vos el camí fet, i explicat, fins ara:

I ara, us mostrem el mapa del que us expliquem en aquest post, per tal que us sigui més fàcil viatjar amb nosaltres:

Ara si, som-hi.

Era el 26 d’abril.

Avui que escrivim aquesta crònica, ja fa més de dues setmanes que vam marxar del càmping de Dogubayazit. Estem ja a 12 de Maig, ens trobem a Müqtədir, un petit poble Azerí al nord de Bakú (Azerbaiyán), tot fent temps, a la costa del mar Caspi, per anar en un parell de dies a buscar els visats i entrar a Turkmenistan.

Els dies passats han estat intensos, hem entrat de ple al viatge en majúscules. L’aventura ha estat bestial, intensa, inoblidable. Espero poder relatar com es mereixen aquest quinze dies plens d’imprevistos, nervis i sobretot emocions. Moltes emocions.

Vam passar dos dies bestials al càmping: feia dies que necessitàvem no fer absolutament res, només piscina i una petita excursió per veure i trepitjar el Mount Ararat.

L’Ararat és una muntanya increïble: més de 5100 metres en forma cònica. És aquí on la llegenda cristiana diu que Noé va aparcar l’arca després del diluvi universal. Nosaltres, simplement ens hi vam apropar amb més gent del càmping, vam caminar una mica i vam fer pícnic a la seva falda. I allí va ser on se’ns van començar a trasbalsar els plans que teníem, tot just quan el Nerius, un lituà que viatja en bicicleta cap a l’Índia, i que si tot va bé a hores d’ara deu estar pel mig d’Iran, ens va dir que no podíem travessar directament de Turquía cap a Armènia, doncs els dos passos fronterers estan tancats, unilateralment per part Turca, des de fa anys. Realment aquesta frontera, ha estat objecte de conflicte des de fa dècades…

Sigui com sigui, ens trastoca el trajecte. Estem a menys d’una hora de terres Armènies, però el camí més curt ens obliga a fer una volta de sis hores, anant cap al nord, entrant primer a Geòrgia, per després tornar cap al sud per arribar a Armènia. Un jaleo que a més ens obliga a fer una volta per poder cumplir l’objectiu del viatge: trepitjar les 15 repúbliques que en el seu dia van formar part de la Unió Soviètica, i per tant, si o si hem de trepitjar Armènia.

Així que el dimecres 29 sortíem ben aviat amb la idea de trepitjar la primera de les ex repúbliques soviètiques del viatge, que finalment seria Geòrgia, terra natal d’Stalin. Tot anava bé, camí cap al nord de Turquia, quan de sobte, en una llarga recta vam veure que hi havia un ciclista, encara molt lluny, davant nostre. El camió que portàvem darrera ens va avançar, i en un moviment brusc per no xocar frontalment , va tornar al nostre carril, davant nostre, colpejant al ciclista i empenyent-lo fora de la carretera. Tot això ho observàvem mentre nosaltres mentre fèiem una frenada brusca, que per sort no va comportar massa més que algunes coses volant per dins la caravana i alguna trencadissa, i clar, l’ensurt.

Ens vam aturar del tot, nosaltres, el camió no. No va ni frenar. Amb la caravana al voral de la carretera, vam anar a mirar on era el ciclista. I estava uns metres més avall, estirat. Cridava. Un cop la Laura s’hi va apropar, mentre jo restava amb els nens prop de la caravana, va comprovar que la cosa era greu. Hi havia sang al braç i la cama dreta i molts cops per tot arreu. La bicicleta estava feta un nyap. La ciclista era una noia Suïssa, la Klara. Estava en xoc. Mica en mica vam anar entrant tots en raó, i amb l’ajuda d’una altra família Turca que es va aturar,  vam pujar a la noia i a la seva bicicleta fins a la caravana. Ens van dir que anéssim fins a Kars, la capital de la província, on hi havia un hospital. La Klara, se’ns dubte, tenia quelcom trencat. Per sort, la carretera és prou bona, i vam poder arribar en menys d’una hora. La ciclista està semi inconscient, estirada al sofà, mig plorant de dolor, fent crits cada cop que la carretera feia irregularitats. Mentre la Laura la cuidava al costat i els nens l’observaven fins a cert punt espantats.

Per sort, de seguida ens van atendre. La Klara tenia una fractura al braç i dues costelles trencades. Vam poder contactar amb la seva família, que semblaven fer-se càrrec de la situació i ens deien que intentarien arribar tant aviat com els fos possible. Vam passar les hores amb ella, a l’hospital. Vam aprofitar també per voltar per la ciutat amb els nens i anar a algun parc. A la tarda, la família ens informà que el germà de la Klara arribaria a Kars, si els vols anaven bé, l’endemà al matí. De fet, en el moment que ens trucaven, ell ja estava al tren de camí a Ginebra, des de on volaria el mateix dia cap a Istambul, i l’endemà al matí arribaria a Kars.

La Klara insistia que estava bé, i que seguíssim camí, però evidentment, ens hi negarem. La Laura passà la nit amb ella a l’hospital, mentre els nens i jo ho vam fer a la autocaravana. I efectivament, l’endemà, abans de migdia va aparèixer en Karl, germà de la Klara. Ens va voler convidar a dinar, i bé, al final, férem un pícnic amb els germans suïssos a l’habitació de l’hospital.

Sembla que si tot va bé, l’endemà mateix podran tornar cap a suïssa. La bicicleta sembla que l’enviaran també cap a casa. La Klara, que tot just te 25 anys, diu que aquest cop no ha pogut ser, però que tant bon punt es recuperi, tornarà cap a Kars, per acabar el seu viatge, que l’havia de portar fins a casa des de Teheran, Iran. Tot just feia dues setmanes que pedalejava.

Ens desitgem el millor, i ens n’anem tranquils de saber que tots estem bé. Ens conviden a passar per Suïssa quan estiguem de tornada del viatge. Esperem poder retrobar-nos d’aquí a uns mesos.

La tarda la passem fent el curt viatge fins la frontera amb Geòrgia. I finalment, accedim la primera de les exrepúbliques, la tarda del 30 d’Abril. Ho fem pel pas d’Aktas, a tocar del llac Kartsakhis, el segon llac més gran de Geòrgia. I tot canvia. Entrem ja en un país amb un alfabet totalment desconegut i fins a cert punt inaccessible. Són trenta tres lletres de grafia preciosa, que prové de l’alfabet grec. Totes tenen transcripció més o menys directa amb el nostre alfabet, i podríem arribar a llegir cartells, però sembla que serà una utopia aconseguir-ho.

Un cop creuada la frontera, que dona més problemes per sortir que no pas per entrar al nou pais, tot just parem a fer nit al primer poble que hi ha, a tocar del llac.

Els nostres plans ja estan trastocats. La idea era creuar Armènia de sud a nord i llavors creuar Geòrgia. Una trajecte lògic. Ara això ja no pot ser, i trepitjar territori Armeni ens comporta fer una volta “il.lògica”. Per tant, descartem de visitar tot el que teníem previst del centre i el sud d’Armènia. Tot just farem una volta pel nord del país.

L’altre punt, és que el següent embut o punt calent del viatge, és agafar el ferry que ens ha de dur fins a l’Àsia central. I aquest punt comporta quadrar vàries coses: no podem trigar massa en anar cap a Turkmenistan i Uzbekistan per temes climàtics. En països com aquests, les temperatures a mitjans de Juny ja pugen cap als trenta o trenta cinc graus durant el dia, i al juliol arriben i sobrepassen diàriament els quaranta graus. Per tant, sense presa, hem d’intentar agafar el ferry que uneix Bakú, la capital d’Azervaian, amb Turkmenbashi, la ciutat més occidental de Turkmenistan, aviat. Aquest ferry travessa el mar Caspi de forma regular, però no té un horari fixe, i per tant haurem d’estar de ben segur a Bakú uns dies, que haurem d’aprofitar per tramitar el visat de Turkmenistan.

Sabent això, comencem la ruta pel Caucas. El Caucas són les muntanyes que separen actualment Rússia pel sud, entre el mar Caspi i el Mar Negre. Les repúbliques independents del Caucas són Geòrgia, Azerbajan i Armènia, però també hi ha tot un grapat de Repúbliques caucàsiques que són part de l’actual Federació Russa, com son Ossetia, Ingusetia, Txetxènia o el Daguestan.

La nostra ruta Georgiana entre la frontera Turca i la frontera Armenia, ens porta a travessar el Park Nacional de Javakheti (En Georgià: ჯავახეთის ეროვნული პარკი), un Park transfronterer que al costat Armeni passa a anomenar-se Lake Arpi National Park (En Armeni: Արփի լիճ ազգային պարկ).

Es un recorregut paisatgístic preciós. A més, descobrim que és un parc on molts ornitòlegs s’hi deixen caure o hi viatgen expressament. La quantitat d’ocells que hi ha és brutal. Evidentment nosaltres no diferenciem cap espècie, però l’espectacle és realment extraordinari.  Us pengem unes fotos, com sempre.

Pel nord d’Armènia, passem un parell de nits i tres dies tot just, visitant paisatge i pobles, i molts monestirs. N’hi ha per tot arreu, i són preciosos. Fem un recorregut pel nord en forma de U, passant per les Ciutats de Gumru, Vanadzor i Akhtala.

Armènia, o almenys el nord, és preciós. Ens trobem amb un nou alfabet, aquest  encara més antic que el georgià, i amb unes lletres que semblen totes la mateixa, se’ns fa difícil diferenciar-les, i diuen que n’hi ha trenta nou de diferents. Al·lucinem, doncs per nosaltres totes semblen “u” i “y” cap per amunt o cap per avall. De fet, és un alfabet tant curiós, que li han dedicat tot un parc, prop de la ciutat Byurakan. És un monument que es va fer per commemorar els 1600 anys de la seva història, i en que l’artista Mesrop Mashtots va omplir tot un espai natural amb representacions gegants de les lletres. Una barbaritat en tota regla, que tot i quedar lluny de la ruta, ens vàrem veure obligats a visitar. De pas també vam poder gaudir de la magnífica arquitectura de l’observatori astronòmic de Byurakan… brutalisme en estat pur. 😊

Sigui com sigui, com hem dit, vam passar o visitar molts monestirs, com el de Marmashen, Hnevank, Kobair, Haghpat o Akhtala. Tot plegat passant per paisatges realment increïbles, i pobles que realment semblaven haver-se quedat vivint unes quantes dècades enrere: si no fos perquè no hi havia cap mena de facilitat ni de connexió a internet, hauria estat el paradís dels hipsters de les ciutats occidental: roba antiga de muntanya, cotxes d’èpoques soviètiques, maquinària agrícola obsoleta i cases que ja formaven part de la natura.

En el petit poble de Haghtanak, abans de tornar a entrar en territori Georgià vam poder gaudir d’una petita festa local. No vam arribar a entendre que era el que realment celebraven, però vàrem deduir que el tema era que el patriarca o alguna persona gran i important del poble feia anys, molts anys. La festa incloïa tot de menjar típic, i deliciós, així com espectacles, valls i gent amb roba tradicional. Va ser una passada, tot i que realment només hi vàrem estar una estona per la tarda.

L’última nit a Armènia la passàrem als terrenys d’en Màxim, un Molokan. Els molokan són uns cristians de tradició molt antiga, que van ser perseguits i matxacats en diferents moments de la història antiga i recent. Són una gent rebel, de fet el seu nom prové de Moloko, que vol dir llet en rus, perquè es veu que en algun moment de la història es van saltar la prohibició de beure llet de vaca, així com van negar-se a seguir l’època anual de l’abstinència. En Màxim ens va explicar molt de la seva història, però realment, entre el vodka i la dificultat d’entendre els seu pobre anglès, no ens vam assabentar massa. Això si, va ser un amfitrió molt correcte i amable. Tot i que va costar, finalment, li vam poder fer una foto.

I així de nou tornàvem a entrar a Geòrgia. De camí cap a la capital, Tiblisi, ens vam aturar als afores. En Víctor havia contactat amb un grup musical de noies que coneixia per internet. Eren les Trio Mandili. Unes noies super agradables, que tot i la fama que ja estaven experimentant, no van dubtar en fer un té amb nosaltres i que gustosament van signar-nos el cd que els vam comprar. No paren ara de sonar a la autocaravana.

Aquí teniu la cançó que les va llençar a la fama, i que com elles mateixes diuen, els està fent viure un conte de fades: un dia passejant pels camins del costat del barri, van decidir gravar en vídeo el que feien habitualment, tocar la guitarra i cantar, però aquest cop ho van penjar a internet….i vet aquí, en menys d’un més ja estaven sortint per la tele i ara ja fan concerts arreu del món:

trio mandili video

Ja aquell vespre vam fer nit als afores de la capital del país. I al dia següent hi vam passar el dia. Tiblisi ens sorprèn. Una capital molt bonica, amb una part antiga amb cases de colors que s’enfilen per les muntanyes. Fins a cert punt recorda a Valparaíso, Xile.

Hi ha diversos monuments d’aquest gegants i fora de lloc que tant ens agraden, com l’estàtua gegant de la Mare de Kartili o el monument a la Crònica de Geòrgia, una mena de Mont Olimp amb tot d’estàtues en forma de columnes a dalt de tot d’una llarga escalinata.

També és maca de veure la fortalesa de Narikala, que domina la ciutat des d’un turó…i com no, els moderns edificis brutals, d’arquitectura impossible. I fins i tot un pont, el de la Pau, fins a cert punt tant modern que queda molt kitsch.

Gaudim de la ciutat durant tot el dia. Els parcs pels nens, i el menjar a una hamburgueseria fan que tot sigui fàcil.

La idea ara era anar cap al nord oest del país, cap a la vall de Svanetia i el poble d’Ushguli i d’altres propers. Un bon company de feina del Víctor, l’Oriol, ens havia recomanat molt de visitar aquest indret, una vall remota en que els petits pobles, conserven les torres de defensa. Estàvem convençuts d’anar-hi, però la previsió del temps ens va començar a tirar enrere: pluges fortes molt concentrades en aquella zona els propers dies. Per altra banda, el fet de tenir el visat per entrar tants cops com desitgem a territori Rus, ens van començar a temptar. Ens acabaríem de decidir l’endemà.

Vam fer via cap al nord, això si, però primer ens dirigim cap Gaudari, on hi ha un Monument de l’època soviètica que commemorava l’amistat entre russos i georgians. Una altre bestialitat al cap damunt d’una muntanya. De camí parem per observar la famosa Ananuri Fortress, una fortificació preciosa al peu d’un llac, com totes aquí, amb la seva església o monestir al bell mig.

Després de passar nit a Gaudari a peu del monument soviètic, ens decidim. No anirem cap a la vall d’Svanetia. Ens sap greu, però realment, tenim a tocar la frontera amb Rússia, i ens fa il.lusió travessar les gegants muntanyes del Caucas que tenim al davant fins a trepitjar les repúbliques ruses de Ingusetia, Txetxènia i Daguestan. Tres repúbliques inaccessibles en circumstàncies normals i que ara tenim a tocar. A més, pel que em vist, durant la travessia del Caucas, està ben ple de pobles amb torres de defensa com les de la vall d’Savanetia.

I bé, amb una mica de nervis i el cor a petar d’emoció, dirigim la autocaravana muntanya amunt, cap al pas de Kazbeghi, on dins el parc Nacional del mateix nom, trobarem la frontera. És una carretera atrotinada i plena de tràfic de camions russos, que van mig bojos, però anem flipats: pugem i pugem entre mig de dos gegants del Caucas: el Kauzbek (5033 m) i el Mt’a Shani o Gora Shan (4451 m). Fem nit a la carretera. Les estrelles que podem observar són incomptables. Les nits encara són fredes, i evidentment, encara es veu neu a dalt de les muntanyes.

El pas fronterer es troba en el congost de Darial, una terra inhòspita al mig dels gegants de pedra. Un petit riu discorre entre tot de pedres. Se suposa que amb el desgel el riu es fa gran i cobreix gran part del congost. Tot just abans del pas fronterer hi ha encara un monestir imponent, el monestir de Dariali.

Com era d’esperar, a la frontera ens hi van tenir hores i hores. Ni era habitual que una autocaravana anés per allí, i menys amb matrícula espanyola. Els nostres visats no són els habituals dels turistes i els militars rusos, no les tenen totes….és hora de treure el primer paquet de Marlboro de l’amagatall. El portàvem de Barcelona, dos cartrons. N’oferim als militars, que encantats accepten. No podem comunicarnos, però sembla que ja ens comencen a veure’ns amb menys mals ulls. Finalment passem, i ens endinsem, per fi, a Russia! Quines ganes teníem. I en cap dels nostres plans prevèiem fer-ho per la república d’Ingusia, i a tocar d’Ossetia. Emoció total.

Ens vam endinsar  per la gorja de Jeyrah, on vam anar trobant molts pobles amb torres, la majoria totalment abandonats. Una carretera preciosa. Paisatges verges que sembla que no han conegut el pas del temps.

Tot anava perfecte fins que quelcom va començar a fallar. El Víctor patia, doncs quelcom fallava amb l’autocaravana. No frenava bé. Ja abans de sortir de Barcelona ens van advertir que els frens estaven bé, però que si fèiem molta muntanya, potser començaríem a patir. I sospitem que és això. Així, que molt poc a poc, doncs la carretera té grans pendents, vam anar baixant cap a la població de Nesterevskaia. Ens vam trobar el típic poble soviètic, de cases antigues i carrers ortogonals. Amb deu i ajuda vam aconseguir saber on estava el taller més proper, i finalment un senyor, en Ievgeni , ens diu que pot canviar les pastilles de frens….i òbviament això vol dir fer nit allí, i amb sort sortir al dia següent si es que té el material que necessita allí, no acabem d’entendre massa…

Finalment vam fer dos nits en aquell poble perdut de la mà de deu. Lloc avorrit per excel·lència. Cap atractiu de cap tipus, com podeu veure a les fotografies. Això si, l’autocaravana amb frens nous, i canvi d’oli fet.  I uns quants paquets menys de tabac….aquest al·licient va convèncer algun taxista d’anar a buscar les peces necessàries per arreglar els frens fins a Magas, la capital de la república, i tornar ràpidament.

El trajecte per Ingusètia i Txetxènia ha estat una aventura.

Txetxènia està ple de militars russos fent controls. Ens aturen mil cops, i no podem anar tranquils. La gent per altra banda ens miren amb desconfiança, però sembla més que vulguin saber de nosaltres que no pas que ens vulguin mal. Per ells som extraterrestres. En una parada per fer pícnic, un local ens insisteix a acompanyar-nos a un lloc que diu que em de veure: com que no tenim cap guia del lloc, i les connexions d’internet no són massa habituals, ens hi llencem. El nano es diu Abudat, i no té trenta o trenta cinc anys. Ens porta en l’autocaravana fins a les cascades Nihaloy, una sèrie de salts d’aigua, que són realment macos. Sorprèn un salt d’aigua interior que encara està congelat.

Li vam proposar a l’Abudat que ens acompanyés tots els dies mentre estavem a Txetxenia, ja que ell parlava anglès i ens podia ajudar en aquesta terra tant difícil. I ell acceptà encantat, vam acordar preu i endavant…no preveiem estar-hi més de dos dies.

La ruta amb Abudat ens porta a passar per la capital, Grozni, que segons ens explica, va ser destrossada per l’exèrcit rus a finals del segle passat. Els Txetxens són musulmans, i han estat lluitant contra russia per obtenir la independència. Els russos els van matxacar, i la capital va veure’s seriosament afectada en aquesta guerra.

Ara hi ha edificis moderns i alts al centre….però són com unes torres fantasma, al mig d’una ciutat que encara té moltes marques de la guerra.

Després vam anar cap al llac de Kezenoy-Am, a l’extrem est de la república, ja a tocar del Daguestan. A aquest llac, l’anomenen, segons Abudat, la Suissa del Caucas. I efectivament és precios, i fins i tot hi ha cases i construccions que recorden a Suïssa, i és lloc d’estiueig de gent adinerada. Destaca un gran hotel triangular, amb una teulada que arriba ben bé fins a terra.

Pel camí, en un poble vam tindre un ensurt. De sobte van començar a sonar dispars. Molts. A sac. Ens vam quedar blancs i els nens es van espantar molt. Sort de la reacció del bó de l’Abudat. Ens fa parar i baixar, i rient ens diu que es tracta d’una boda, i la gent dispara a l’aire els seus kalaixnikov per celebrar-ho. Es veu que és tradicional…en fi.

I així, fa tres dies vam acomiadar-nos de l’Abudat, a la petita suïssa Txetxena. I vàrem entrar al Daguestan, fatigats, però satisfets de l’aventura.

I el camí pel caucas del Daguestan ens va portar per pobles perduts de la mà de deu, però preciosos, com Chokh. Gent vestida de forma tradicional, però no pas per folklore, si no perquè vesteixen així dia a dia. Els paisatges són indescriptibles. Un s’acaba acostumant fins i tot a pensar que és normal estar entre tantes muntanyes….però quan tornes a mirar a munt no deixes d’al·lucinar.

I per fi es van acabar les muntanyes i vam tornar a unes carreteres més o menys normals. Vam fer parada a la ciutat murallada de Derbent. La mil·lenària població és actualment la ciutat més al sud de la Confederació Russa, i està a la costa del Mar Caspi. Optem per fer un a primera aproximació a aquest Mar, i ens remullem els peus. Voltem la ciutat i observem les muralles que la fan famosa. Estem tant fatigats! Finalment decidim que anem cap a Azebaijan i farem parada al poble de costa de Müqtədir, on podrem prendre un respir abans d’entrar a Baku, on sembla que en cinc dies sortirà el ferry cap a Turkmenistan.

I així estem, 12 de Maig i des d’ahir, aquí, descansant i banyant-nos al Caspi, en breu seguim endavant. Ens espera centre Àsia, la que ha estat l’excusa principal del viatge.

Què es pot fer i què no?

El matí a Buzludzha és preciós. Si de nit es veuen un munt d’estrelles, de dia el sol brilla intensament sobre el verd de l’herba i la sensació d’estar just al costat d’una nau espacial ens fa imaginar que som en un altre planeta. Ens llevem de matinada, per veure sortir el sol. Fa fred, però l’espectacle val la pena.

Ben aviat ens vestim i sortim a ficar-nos allí on teòricament no es pot….els nens porten les seves lots d’investigadors, i tenen molt clar que no s’han de separar ni un metre dels pares.

La porta del gran edifici està tancada amb una gran cadena, sembla que haurem de buscar una alternativa…ens girem per anar-la a buscar, i de cop, sentim un gran soroll metàl·lic a l’esquena….els nens han anat a tocar la cadena! El que hem sentit era la gran cadena caient….l’últim visitant s’havia assegurat de fer veure que tot quedava tancat….però en realitat, està tot ben obert.

Així doncs entrem al gran edifici fantasmagòric. Al davant, el gran hall, unes escales et condueixen fins al ovni i les grades, el gran auditori. És impressionant. Al sostre encara hi ha,  just al centre, al bell mig de la deteriorada estructura, el símbol comunista. Sembla estar esperant el senyal per caure definitivament….però resisteix.

En algun lloc vaig llegir que no era fàcil trobar les escales que porten al cap damunt de la gran torre de formigó….però em va quedar gravada a la memòria una petita porta darrere les grans escales del hall. I allí la trobem, una ridícula porta, petita, que només permet el pas individual, és la que amaga l’accés a les escales i la torre del monument. Tot està molt deteriorat, però tot i així, per torns, primer l’Emma i el Víctor, i després, el Roc i la Laura, pugem fins a dalt….i traiem el cap per la gran estrella vermella de vidres trencats que es dibuixa a la paret de formigó…

Bé, l’aventura queda aquí. Quina experiència. És com remoure el passat…sortim de l’edifici i tornem a posar la cadena, que ningú sense nens, pugui trobar la manera d’entrar fàcilment…

L’auto ha pogut pujar fins aquí, patint una mica, però ara toca desfer el camí. Anem a poc a poc, gaudint, avui tenim una missió, creuar frontera i això sempre posa una mica nerviós.

Després de més d’una hora de camí arribem a Dimitrovgrad, una ciutat que no ens sona ni sembla tenir res destacat, en el mapa hem vist un parc on poder passar l’estona. Aparquem i muntem la paradeta per menjar una mica, estirar les cames i agafar forces. El parc és molt curiós, hi ha una zona de nens amb atraccions, molt verd i unes escultures curioses que recreen l’habitació o més ben dit, el despatx d’algun gegant.

Aprofitem per dutxar-nos, hem de fer bona impressió, preparem un dinar de diumenge i fem un pícnic. Fa bon dia i som els únics amb autocaravana per la zona, la gent s’apropa però es queden una mica apartats. Un grup d’estudiants ens venen a parlar. Jo, de Bulgària, no en sé pràcticament res, així que els demanem a ells. Ens expliquen que la ciutat és relativament nova, fundada als anys 40, que el nom ve d’un líder comunista, la ciutat es va construir per ser una important zona industrial però amb la caiguda del socialisme molta gent va marxar. Un poeta famós, un tal “Penyo Penev” n’és la figura més representativa, lamentablement es va suïcidar molt jove, quan va veure que les seves idees comunistes, fracassaven. Els estudiants marxen cap a dinar. Sempre ens sorprèn parlar amb la gent t’acaben donant dades curioses i  molt subjectives!

 Quan acabem de dinar, emprenem de nou el viatge. Els nens s’adormen just fins arribar a la frontera. Ens registren de dalt a baix, passaports, papers, preguntes, a la zona búlgara tot ha anat com una seda però els Turcs són molt més estrictes. Després d’esperar i esperar que ens donin el permís, jugant  a cartes i al parxís, ens diuen que necessiten una autorització per passar que no la tenim.

Ens quedem blancs, en principi, Turquia només requereix un visat molt senzill que consisteix en pagar un cop arribes, però ens posen pegues per l’autocaravana. És diumenge, ambaixada tancada, no podem consultar a ningú i no ens donen més opció. Per sort, tenim aigua suficient, menjar i podem esperar. Es van acostant oficials, cada cop amb menys ganes, tot és qüestió de temps, ja ens ha passat a altres llocs. Després de quatre hores esperant, ens diuen que podem passar que han aconseguit parlar amb l’ambaixada espanyola i ho ha autoritzat. Òbviament és mentida, volien diners de sotamà, però com que no han vist ni un gest, no han insistit més. Tirem milles, que no se’n desdiguin, parem en una àrea de descans i sopem, quina aventura eh??? Els nens no entenen res, i nosaltres estem esgotats. Posem música a tot drap i fem discoteca, com diuen ells….ballem i saltem, estem sols i ha estat un dia intens. Quan ja cauen rendits, seguim una mica més i a la següent gasolinera fem nit. Demà, ja veurem que ens espera.

BULGÀRIA

9 i 10 d’abril

Quina nit…a alguna hora va començar a ploure, no sé quan…poc a poc el soroll exterior de les gotes impactant contra caravana va anar creixent….el primer en despertar-se va ser en Roc, que espantat ens va cridar i ens va despertar a tots. Eren prop de les tres de la matinada. La tempesta era forta i els llamps il·luminaven l’exterior cada pocs segons. La pluja era realment forta…així vam estar gairebé una hora, tots quatre arraulits dins un dels llits. Els nens encara anaven fent algun son, nosaltres ja no. Fins que va arribar la calma…la pluja ja era suau, fins i tot agradable. Vam portar els nens al seu llit, i em vaig atrevir a treure el cap per la porta. El terra era encara un riu amb un pam d’aigua, però no semblava que la cosa fos dramàtica….fins que va caure una petita pedra davant meu, i un altre, i un altre, i per tota la caravana vam començar a sentir “poc” “pac” “plonch”….increïble, ara queia pedra! I la caravana al descobert. La Laura va mirar que els nens estiguessin ben protegits al llit i va vindre al lloc del copilot. Jo ja havia engegat el motor. Calia anar a cobert o alguna lluna de la caravana podia rebentar. La pedra era cada cop més grossa. Els fars no podien il·luminar massa amb la cortina d’aigua que hi havia al davant, però poc a poc vam anar avançant. Vam aconseguir posar la caravana ben enganxada a la paret principal del Monestir, on entre el monestir i una paret de pedra, quedava a resguard, mes o menys…després, a correcuita, la Laura va córrer fins al contenidor que quedava a prop i va agafar uns quants cartrons. Vam protegir el vidre del davant i les finestres de la cabina, i després, ens vam enfilar fins els sostre per protegir les dues claraboies …salvats! No se si vam dormir més, ja eren les sis del matí entre una cosa i l’altre. Quina nit!

A tot això, els nens a les vuit ja ens van tornar a despertar del nostre atordiment. I que vam fer? Doncs esmorzar. Encara plovia, i res no ens convidava a sortir. Així que ja ens vam plantejar un dia de camí, de fer quilòmetres.

El següent objectiu marcat en el mapa era Buzludzha, a Bulgària. Aquest monument, o mamotreto arquitectònic és una mena d’ovni que descansa a dalt del pas de muntanya de Shipka. Aquest pas de muntanya travessa els Balcans orientals, per un espai Natural, i va ser l’escenari a finals del segle XIX d’una sèrie de batalles conegudes com la Batalla del coll de Shipka, entre Rússia, amb ajuda de tropes voluntàries Búlgars, i l’imperi Otomà. El monument en qüestió no fa menció a aquesta batalla, sino que és un auditori gegant on el Partit Comunista Búlgar hi feia les seves reunions, o algunes d’elles. Es va fer en aquell pic, a uns 1500 metres d’alçada, per commemorar la reunió del primer grup comunista organitzat del país, al 1891. Es va començar a construir el 1974, i l’arquitecte era Georgi Stoilov. Finalment es va inaugurar el 1981, i es va abandonar amb la caiguda del mur de Berlin, el 1989. I des de llavors, diuen, està abandonat.

En fi, acabats d’esmorzar vam engegar i vam fer viar per la petita carretera del monestir fins a trobar la ruta principal, que en poca estona ens va dur a creuar la frontera de nou. Entràvem a Bulgària, i un altre cop, al que és la Unió Europea. Cap canvi en la realitat. Una frontera que simplement separa diferents realitats econòmiques i diferents realitats culturals.

Vam seguir camí. Els nens jugaven fins que van caure adormits. Quan els nens dormen a la caravana es el millor moment de fer quilòmetres. Així vam tirar milles fins arribar a les rodalies de Sofia, la capital. No teníem cap intenció d’entrar-hi…les ciutats, i encara menys les ciutats grans, no estan pensades per a les caravanes. La vam rodejar, per la autopista i vam parar a dinar a un àrea de servei.

Un cop vam estirar les cames i jugar una estona a saltar la corda i a la pilota, vam seguir. Encara era aviat, i encara que semblés increïble després de la terrible nit que havíem passat, ara brillava un sol espatarrant. Pura primavera.

Anem tirant endavant. És molt aviat, tot just la una i mitja. El sol comença a ser realment fort…i de sobte, apareix un miratge davant nostre: “Hydropark” Gorna Malina, 25 km….No ens ho pensem dos cops, i cap allà que anem. Els nens s’ho mereixen i nosaltres també.

Arribem en un tres i no res, els nens al·lucinen. Ja des de l’aparcament es veuen uns molins de vent gegants, així com tot de tobogans de totes les mides. Ens falta temps per vestir-nos amb banyador, agafar tovalloles i crema solar i anar cap allí. Quin paradís. Ara descobrim que darrera l’indesxifrable nom en alfabet ciríl·lic, s’amaga el Parc Aquàtic dels Molins de Vent. És preciós, realment. Els molins de vent, gegants, amaguen habitacions d’hotel i restaurants. L’ambient és familiar. Ens ho passem pipa…quines ganes teníem tots de fer una bona remullada. En una estona els nens estan a la piscina baixa mentre la Laura i jo ens relaxem a les gandules. Crec que faig un son i quan em desperto, la Laura està parlant amb una parella. Són el Crissantos i la Sarah. Ell brasiler i ella Neozelandesa. Tots dos residents a Londres. També tenen dues criatures i estan viatjant en furgo tot un mes per Bulgària. La conversa és agradable. Parlem de Londres, de Nova Zelanda, de Barcelona, que coneixen bé…i tot d’una ens veiem tant a gust que se’ns fa curta l’estona. El parc tanca aviat i ens veiem obligats a seguir ruta plegats. Ells ens diuen que la nit passada han estat en un llac proper. És un pantà on es pot acampar. Els seguim, pel camí parem en un supermercat, i arribem tot just en una hora i mitja a la vora del pantà de Sopot.

Ens han convidat a fer barbacoa. Els nens juguen a estones, tot i que els costa trencar la barrera de l’idioma, però amb les cartes de l’uno i , la pilota i la corda, passen força estona. Encenem el foc i anem fent cerveses. La nit és afable. Hi ha més gent acampada. Hem comprat una mena de salsitxes i uns bons entrecots. També unes patates i xampinyons. En Crisantos ens sorprèn amb una mena de carn marinada que ja tenia preparada.

Quin luxe. Entre riures i una conversa molt amena, ja ben entrada la nit, decidim que és hora d’anar a dormir. El cel torna a estar tapat, i la lluna és casi inexistent, tan sols un fil.

El cansament ens fa dormir bé, a tots. Quan despertem, els nostres veïns ja corren pel llac. Sembla que el dia està clar. Esmorzem plegats, i decidim que no podem marxar encara, així que passem el matí allí, sense fer massa res. Ara un bany, ara llegir, ara preparar el dinar…

A la tarda, després de la migdiada, ara si, ha arribat l’hora de fer camí. Ens acomiadem dels veïns, que encara sembla estaran una nit més allí. Nosaltres enfilem cap al Pas de Shipka. Vull arribar-hi ara que encara és de dia. La carretera està dins el Park Natural dels Balcans Centrals. I no decep. Tot verd i en plena esplendor. La carretera va pujant i pujant fins al monument a la Llibertat, al pic d’Stoletov. Allí baixem i fem la foto de rigor.

Estirem les cames, fem un mos, i seguim per la carena, per la estreta i descuidada carretera 5005 que ens porta fins a Buzludzha. A mesura que ens anem apropant anem flipant més i més amb l’edifici. Una anada d’olla absoluta. Un ovni gegant, amb una torre de formigó altíssima en mig d’una muntanya…Passem un petit hostal i una indicació d’una estació d’ski, just abans d’arribar als peus del monument. Aparquem. Ja és molt tard i aviat es farà fosc. Tot i així no podem estar-nos de donar una volta pels exteriors de l’edifici. Està ple de grafitis. Fem fotos des de totes les perspectives. Demà intentarem entrar-hi, tot i que “oficialment” està clausurat. Sopem una mica, i sortim a gaudir de la foscor. Perquè tots sabem que les nits de foscor absoluta i sense lluna, si el cel està net i estàs dalt d’una muntanya, és impossible arribar a contar el nombre d’estrelles que hi ha en cada centímetre quadrat de cel….quin espectacle! Mai no havíem vist tantes estrelles, de veritat. Traiem el petit llibre de constel·lacions que portem amb nosaltres, i ens divertim imaginant dibuixos….

Macedònia (del Nord)

Doncs si, aquí estem, a Skopje capital del brutalisme, aquest tipus d’arquitectura socialista monumental i feta bàsicament amb grans blocs de ciment. ( Explicat per a no entesos en la matèria). Hi ha fins i tot un mapa perquè el visitant no es perdi cap dels edificis….com si fos fàcil esquivar-los.

Passem per la universitat, per tabacalera de macedònia, per l’estació de tren, pel banc central, per la biblioteca, per la central de comunicacions… anem tirant amb l’autocaravana i baixem de tant en tant per agafar consciència de la immensitat de les dimensions mentre la Jelena ens va explicant.

Skopje és una ciutat molt antiga, hi ha un aqüeducte romà espectacular que en dona fe i una fortalesa  a la part més alta de la ciutat amb vistes al riu Vadar que ha anat aguantant terratrèmols, batalles i guerres, sobretot entre els segles XIV i XIX. Novament en el terratrèmol de 1963 va ser parcialment destruïda i no la van reconstruir fins fa relativament poc.

Per dinar, tornem a fer un Snack al carrer, carn especiada, formatge i pastes variades, tot regat amb una bona cerveseta. Ens hi podríem acostumar!!!

Com a dada curiosa, val a dir que la Mare Teresa de Calcuta (Agnes Gonxha Bojaxhiu) va néixer a l’actual Skopje, si, a nosaltres també ens ha sorprès, ens pensàvem que era albanesa, i així és, d’ètnia albanesa i nascuda a Uskub ( el nom antic de la ciutat, quan pertanyia a l’imperi Otomà).

Passem el dia gaudint de la ciutat, ens encanta. Hi ha molt bon ambient i la gent somriu. Els parcs i el riu li donen un aire especial. Tenir a la Jelena a l’expedició també ens encanta, ho hem passat molt bé aquests dies i hem après un munt de coses, però la seva família també la reclama. Ens acomiadem a l’estació de tren i nosaltres emprenem camí cap a un nou país, Bulgària ens espera.

Després d’un parell d’hores de camí ens trobem un monestir ortodox que acull una colònia d’art i  durant els mesos d’estiu s’omple d’estudiants.

El monestir consta de dues esglésies, una de més petita, dedicada a la mare de Déu i l’altre més gran amb dotze cúpules cadascuna dedicada a un dels apòstols i totes pintades per Dimitar Andonov Papradiški, un dels pares de la pintura macedònia moderna.

El lloc és espectacular decidim fer- hi parada llarga. Els nens necessiten córrer i nosaltres volem gaudir del paisatge. Venim de veure molt formigó i ara el verd i la tranquil·litat ens donen un respir.  Fem una petita excursió i ens trobem a una família macedònia que ha vingut a passar el dia. Tenen un nen petit,  deu tenir més de dos anys i el porten en braços. Només ens saludem però veiem que es miren l’autocaravana, de ben segur que si parléssim l’idioma ja ens posaríem a xerrar.

Se’n va el sol i la temperatura baixa, entrem a l’auto i juguem una mica a cartes. Ens encanta jugar al rellotge, és molt simple però divertit, perquè sigui més emocionant ens juguem a veure qui farà l’esmorzà.

De Kosovo a Macedònia (del nord…)

Ens despertem, i com cada matí, fem torns pel petit bany, anem calentant cafè, i mengem pa amb mantega i melmelades del mercat de Zalek…

Sortim a estirar les cames. Els nens juguen una bona estona en un parc infantil d’aquells dels anys vuitanta….decidim anar tirant cap a la capital, Pristina, no sense abans passar pel monument als Partisans. Un altre gegant de formigó d’aquests que tant ens agrada.

Molt aviat, encara no són les 11, ja estem a Pristina. Aquí, la Jelena ens fa un passeig que ens porta a veure la fantàstica biblioteca nacional, el palau d’esports que és simètric, com també va ser la simetria entre els arquitectes que el van fer, un serbi i un albanès, i el nom original del palau, Boro i Ramiz ( dos herois de la revolució , un serbi i un albanès també).

Davant el palau d’esports està el centre comercial NewBorn, per on passem per arribar fins a l’estàtua de Bill Clinton, tot un heroi al país des de que va donar suport a la intervenció de la OTAN en el conflicte amb Sèrbia, que va portar la independència de Kosovo, però també el bombardeig de Sèrbia, imatges terribles d’avions sobrevolant Belgrad que encara retenim en les nostres ments….

Pasejar per Pristina es una sensació estranya. Estem de ben segur a una de les zones d’Europa més desafavorides econòmicament. Aquí s’ajunta orient amb occident. Els edificis més moderns i les construccions més precàries conviuen porta a porta, i els mercats de carrer estan arreu, com descontrolats. El tràfic és dens, i la moda és com antiga…tot plegat és com si ajuntessis la Barcelona dels anys vuitanta, amb els barris més pintorescs de Londres, ho barregessis una mica amb un poble de Turquia, i de tot plegat, un cop passat per un colador balcànic, sortís aquest lloc tant únic. La gent és viva, la música sona arreu, al igual que el tràfic i el tràfec de gent i cotxes….. i no sembla que mai es pugui estar en silenci aquí. No és una ciutat tranquil.la.

Bé, per acabar l’aventura Kosovar, seiem en un petit bar local, la Taverna Tirona, i la Jelena s’encarrega de demanar unes bones “tapes” típiques de la zona: burek, sarma, kevapi, shope, pershut, sarape….una festa de gustos i sabors.

Sortim, mai millor dit, rodant.  I rodant ràpid, cap al sud. La gent condueix realment com bojos per aquí. Dos i tres cotxes en un sentit en carreteres d’un sol carril per banda. Això ens obliga a fer més d’una maniobra brusca per evitar algun cotxe que ve de front…a més, fa conduir molt tens i molt lent. Tardem molt més del que pensàvem en arribar a la frontera amb Macedònia del Nord, com és diu ara. La tarda ja és bastant avançada quan entrem a la Skopje. Aprofitem per aparcar l’autocaravana més o menys cèntrica i fer que els nens corrin per un parc la mar de xulo, l’Skopje City park, amb un llac brutal, arbres i una zona infantil molt i molt guapa. Dediquem l’estona als nens i a xerrar mentre bevem unes cerveses abans de fer el sopar.

Demà tindrem feina. Hem de fer una ruta per la ciutat, que es la capital mundial del brutalisme arquitectònic. Skopje va ser arrasada degut a un terratrèmol l’any 1963, i clar, es va haver de reconstruir en plena guerra freda i exaltació socialista. L’arquitecte japonès Kenzo Tange va ser l’encarregat de dirigir aquesta reconstrucció i de donar un toc diferent al brutalisme de les altres zones del que va ser Jugoslàvia…però això, serà demà. Avui, dormirem al costat del parc.

Sèrbia i Kosovo

Dia 6 d’abril

Avui emprenem ruta amb la Jelena!! Ahir, després de les cervesetes ens va comentar que li faria gràcia passar uns dies amb nosaltres, i clar, que més volem que una guia local i tant entesa en la matèria!!! Fitxada!!! Mentre l’esperem, posem a punt l’auto. Avui toca buidar aigües grises ( la del wc) i omplir el dipòsit d’aigua. De moment anem bé d’electricitat i de gas. Els nens estan tope excitats, ja han decidit que la Jelena serà “la profe” d’avui.

Sortint de Belgrad ens parem a Avala, un turó amb un monument al soldat desconegut, una gran torre  d’Ugljesa Bogunovic que va ser tombada per l’aviació de l’OTAN el 1999 i posteriorment reconstruïda, seguim endavant cap a  Kosmaj  per admirar un nou spometik que sembla el casc de un transformer.

Ens aturem a dinar a Kragujevac….La Jelena ens mostra el “magnífic” ajuntament de la ciutat, i ens explica una mica la història del lloc…. uff! quina història més tràgica que té aquest lloc: els nazis van assassinar més de 2000 persones l’octubre del 1941, entre ells, molts estudiants, i el memorial ens ho recorda. També passem per davant d’un altre estrambòtic edifici…un museu segons la Jelena.

Els nens, escolten detingudament la tràgica història, però per sort, no ho assimilen i en dos minuts ja estan saltant i brincant. Hi ha molta gent pel carrer, sembla que hi ha alguna celebració o algun esdeveniment que se’ns escapa, per sort avui portem intèrpret. La Jelena s’acosta a un grup de noies que riuen i comparteixen unes pastes d’aquestes tant espectaculars. Quan torna cap a nosaltres ens explica la situació. Resulta que celebren que han guanyat un concurs de cinema. Ara mateix acaben d’anunciar els guanyadors del 23e festival de cinema Serbi i Kragujevac studios va presentar una pel·lícula costumista molt xul.la, on gairebé tot el poble s’hi havia implicat ja sigui amb la producció com en l’esponsorització del projecte com aquell qui diu portant entrepans als actors. Així que tothom estava súper content de l’èxit i acabaven d’anunciar un sopar popular per dissabte a la nit al poliesportiu municipal  i la projecció del  film al cinema.

Després de celebrar-ho amb una bona cervesa i menjar una mica, enfilem camí cap a  Krusevac, l’antiga capital de  la Sèrbia medieval. Aquí hi van tenir residència més d’un rei del país i també va ser el lloc d’un va sortir l’exèrcit que va perdre la famosa batalla de Kosovo l’any 1389 contra els otomans.  De camí, els nens, ajudats una mica per la Jelena han fet uns dibuixos fantàstics dels spometik que anem trobant i dels edificis que veuen. Obviament, d’arquitectura no en saben però ja se’ls fa estrany i curiós, com a nosaltres.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Krusevac és una ciutat molt socialista, tot i que té la part antiga on destaquem l’església dedicada al Tzar Lazar i les restes de la torre la reina Milica, on segons la llegenda els corbs li van portar la notícia de la derrota. A prop podem visitar ràpidament un bestial Spomenik de Bogdan Bogdanovic…quin artista!

Després de tot aquest recorregut, els nens es mereixen un respir i hem trobat el lloc perfecte! Una sala de jocs ambientada en uns dibuixos animats que ells coneixen, “ Lazy town”. No és que siguem uns ultrafans d’aquests llocs però a ells els agraden i amb els dies que portem, tant intensos, una mica d’esbarjo no fa mal a ningú, al contrari.

Quan sortim de la sala, estan esgotats. Fem un sopar a l’auto, tenim provisions i aprofitem per conduir una mica més. Ja amb els nens adormits arribem a Mitrovica, ja hem creuat frontera. Bé, pel serbis encara no, de moment Kosovo no l’han reconegut com a país.