George of Lydda…Sant Jordi

21 d’Abril

Ens despertem convençuts. Esmorzem i directes cap a l’agència que ens havien recomanat els amics d’ahir. Kapadocia Balloons ofereix diferents viatges, i optem pel més normal, un viatge d’una hora.

No són les 10 que ens enlairem. A la cistella estem 17 persones. La sensació és emocionant i nerviosa, com quan puges a una atracció de la fira, d’aquelles que et remouen l’estómac. No cal dir que els nens estan súper emocionats, i el Víctor més aviat cagat de por…això de les alçades no ho porta massa bé.

Anem guanyant alçada. La vista s’amplia, fins que t’arribes a enlairar tant que fins i tot creus intuir la curvatura de la superfície terrestre. El paisatge és infinit i espectacular. Al voltant, hi ha bastants globus plens de turistes com el nostre. És impressionant. Potser, algú que es guanyi la vida escrivint, seria capaç de posar-hi paraules, però nosaltres, tan sols us podem deixar unes fotos, sobren la paraula. Els nens, no cal dir-ho, gaudeixen tota l’estona. El Víctor es passa gairebé tot el viatge a l’interior de la cistella, mig ajupit. Tot i així, un cop tornem a terra, afirmem que l’experiència ha estat molt bona i encertada….hauria estat un error no fer-ho. És una manera molt neta de poder visitar aquest territori i gaudir-lo en la seva immensitat, i poder copsar, en un cop d’ull, les infinites varietats de marró i gris que s’escampen fins allí on arriba la vista.

Un cop baixem, ja fem via a l’autocaravana. Cal dinar i visitar Bunyan, una petita ciutat famosa per les seves catifes. En arribar, una horeta després, anem a fer un volt, amb l’objectiu de visitar algun taller de catifes. I fàcilment en trobem un. Com sempre, en aquests indrets, és el lloc que ens troba a nosaltres. Un noi jove ens convida, “sense compromís” a visitar el taller de la seva família. Un cop allí, ens mostren la forma tradicional de teixir les catifes, amb els fils de colors tenyits de forma natural. Ens fan seure, ens donen té, i comença l’espectacle: surten i desenrotllen catifes per tot arreu. És divertidíssim. Els nens flipen: que els passa aquesta gent ara? Doncs que ens volen vendre una catifa. I ho aconsegueixen. Evidentment és una de petita, d’aquelles “individuals”, per posar en un racó…preciosa. Serà un souvenir d’aquells que quan tornem a casa, ens recordarà tota la vida aquest viatge.

Sense massa més, seguim la ruta. El Víctor insisteix que vol anar tirant amb una mica de ritme aquests dies, fins arribar a la frontera amb Armènia.

Fem una horeta més de camí fins a un poble que es diu Pinarbasi, per fer nit a prop d’un llac. Quan hi arribem veiem que simplement és un pantà, i que no val molt la pena. Tot i així hi farem nit, que hi ha botigues d’aliments i així al matí podrem comprar i seguir fent via.

A Pinarbasi, a part de passejar fins al pantà, visitem el Memorial als Turks, una mena de mamotreto estil soviètic que inclou monument, escales immenses i fins i tot un avió de guerra…espectacular.

Dimecres 22 ens despertem a Pinarbasi. Hem passat la nit prop del parc més gran de la ciutat, una esplanada verda bastant maca. De bon matí aprofitem per fer la compra, sobretot llaunes, pasta i fruita i verdura. I fem via. El Víctor insisteix que hem d’anar tirant. Anem per una carretera petita, cap a l’est. És una carretera d’aquelles avorrides, amb un paisatge monòton. Anem fent jocs amb els nens i escoltant música. De sobte trobem un castell mig derruït al costat de la carretera i decidim parar-hi a fer un pícnic per dinar. Aparquem i pugem xino-xano. El castell, en ruïnes, està obert i donem una volta. La veritat, és que és molt xulo, i ens relaxem tot menjant una mica i observant el paisatge. No aconseguim massa informació dels orígens del castell, tot i que en algun lloc d’internet llegim que és de l’imperi romà oriental….bé, no ho donem per cert, la veritat, però el lloc ha estat una sorpresa i una troballa.

I així, tornem a la caravana a fer quilòmetres. La carretera que ha escollit el Víctor és realment secundària. No tenim pressa, així que ell condueix tranquil·lament mentre la resta fem la becaina.

Ens desperta una hora i mitja després, potser dues hores….hem arribat a Malatya. El nom realment no ens diu res, i el que tenim davant no deixa de ser una ciutat com un altre. Decidim aparcar prop d’un parc molt gran amb espai de jocs infantils i així acabem de passar la tarda i el vespre.

I així, ens despertem el dia 23 d’Abril, en aquesta població del mig de Turquia que ahir no sabíem ni que existia…El Víctor diu: “ no és en va que ens haguem aturat aquí, tinc una sorpresa”….però per sorpresa la que treu la Laura de sota de tot el que tenim al maleter. Portava tres llibres guardats des de que vam sortir de Barcelona, i ens els regala per Sant Jordi! Mola molt, estem tots contents!

Llavors és quan en Víctor explica que és just en aquesta ciutat, en la versió llatina de la història (existeix també la grega, de versió),que diu que Sant Jordi, el del Drac, va viure i morir aquí, resulta que va ser un Oficial Romà descendent de grecs instal·lats a la capadòcia.

En això de que era un oficial romà sembla que totes les versions coincideixen, però del cert, se’n sap poca cosa més.

En la tradició llatina, diuen que va morir després de ser torturat de més de vint maneres diferents durant set anys, i que durant aquests anys fins a 40.000 infidels es van convertir en cristians.

Pel matí passegem per les restes de l’antiga ciutat on va morir Sant Jordi, anomenada Melitene, on està la població actual de Arslantepe. Hi ha un monument de pedra de gran tamany, representant un gran lleó (Drac?) i un senyor amb barba (Sant Jordi?) que ens sorprenen, però no estem per visitar massa més pedres.

15 9 Arslantepe

Ens apropem fins a un poble anomenat Darende. El lloc és preciós. Hi ha una gorja preciosa, per on flueix l’aigua i t’hi pots banyar en una mena d’aigües termals. Gaudim com fa dies que no fèiem. És preciós, quina pau.

Ja a mitja tarda, marxem de nou cap A Malatya, que segons ens han comentat uns joves que estaven banyant-se a Darende, vol dir la ciutat dels préssecs. I és que resulta que aquesta regió és coneguda a tota Turquia pels excel·lents préssecs que s’hi fan (de fet, es fan prop del 80% dels préssecs de Turquia a les rodalies d’aquesta ciutat). El Roc està contentíssim perquè li encanten els préssecs!!!

Passegem pel centre, flipem amb una gran Mezquita que està tancada i amb un molí de vent estil holandès que hi ha allí plantat. Aprofitem per comprar préssecs, ens sorprenem de que hi ha fins i tot un Carrefour , sopem delícies locals en un petit restaurant i, sorpresos de no trobar cap referència a Sant Jordi, anem cap a la carvana….i de camí, el Víctor para a una floristeria i compra una flor, el més semblant a una rosa que ha trobat, que és una camèlia, que estan florint justament ara, que n’és la època!

Sèrbia i Kosovo

Dia 6 d’abril

Avui emprenem ruta amb la Jelena!! Ahir, després de les cervesetes ens va comentar que li faria gràcia passar uns dies amb nosaltres, i clar, que més volem que una guia local i tant entesa en la matèria!!! Fitxada!!! Mentre l’esperem, posem a punt l’auto. Avui toca buidar aigües grises ( la del wc) i omplir el dipòsit d’aigua. De moment anem bé d’electricitat i de gas. Els nens estan tope excitats, ja han decidit que la Jelena serà “la profe” d’avui.

Sortint de Belgrad ens parem a Avala, un turó amb un monument al soldat desconegut, una gran torre  d’Ugljesa Bogunovic que va ser tombada per l’aviació de l’OTAN el 1999 i posteriorment reconstruïda, seguim endavant cap a  Kosmaj  per admirar un nou spometik que sembla el casc de un transformer.

Ens aturem a dinar a Kragujevac….La Jelena ens mostra el “magnífic” ajuntament de la ciutat, i ens explica una mica la història del lloc…. uff! quina història més tràgica que té aquest lloc: els nazis van assassinar més de 2000 persones l’octubre del 1941, entre ells, molts estudiants, i el memorial ens ho recorda. També passem per davant d’un altre estrambòtic edifici…un museu segons la Jelena.

Els nens, escolten detingudament la tràgica història, però per sort, no ho assimilen i en dos minuts ja estan saltant i brincant. Hi ha molta gent pel carrer, sembla que hi ha alguna celebració o algun esdeveniment que se’ns escapa, per sort avui portem intèrpret. La Jelena s’acosta a un grup de noies que riuen i comparteixen unes pastes d’aquestes tant espectaculars. Quan torna cap a nosaltres ens explica la situació. Resulta que celebren que han guanyat un concurs de cinema. Ara mateix acaben d’anunciar els guanyadors del 23e festival de cinema Serbi i Kragujevac studios va presentar una pel·lícula costumista molt xul.la, on gairebé tot el poble s’hi havia implicat ja sigui amb la producció com en l’esponsorització del projecte com aquell qui diu portant entrepans als actors. Així que tothom estava súper content de l’èxit i acabaven d’anunciar un sopar popular per dissabte a la nit al poliesportiu municipal  i la projecció del  film al cinema.

Després de celebrar-ho amb una bona cervesa i menjar una mica, enfilem camí cap a  Krusevac, l’antiga capital de  la Sèrbia medieval. Aquí hi van tenir residència més d’un rei del país i també va ser el lloc d’un va sortir l’exèrcit que va perdre la famosa batalla de Kosovo l’any 1389 contra els otomans.  De camí, els nens, ajudats una mica per la Jelena han fet uns dibuixos fantàstics dels spometik que anem trobant i dels edificis que veuen. Obviament, d’arquitectura no en saben però ja se’ls fa estrany i curiós, com a nosaltres.

Krusevac és una ciutat molt socialista, tot i que té la part antiga on destaquem l’església dedicada al Tzar Lazar i les restes de la torre la reina Milica, on segons la llegenda els corbs li van portar la notícia de la derrota. A prop podem visitar ràpidament un bestial Spomenik de Bogdan Bogdanovic…quin artista!

Després de tot aquest recorregut, els nens es mereixen un respir i hem trobat el lloc perfecte! Una sala de jocs ambientada en uns dibuixos animats que ells coneixen, “ Lazy town”. No és que siguem uns ultrafans d’aquests llocs però a ells els agraden i amb els dies que portem, tant intensos, una mica d’esbarjo no fa mal a ningú, al contrari.

Quan sortim de la sala, estan esgotats. Fem un sopar a l’auto, tenim provisions i aprofitem per conduir una mica més. Ja amb els nens adormits arribem a Mitrovica, ja hem creuat frontera. Bé, pel serbis encara no, de moment Kosovo no l’han reconegut com a país.

6 14 Kosovo

De camí cap a Sérbia. La ruta Spomenik!

5 d’Abril

Bon dia Croàcia! Anar a dormir aviat és el que té, t’aixeques aviat. Tot just són dos quarts de vuit, que ja estem tots de peu. Fem una mica el ronso tots plegats a la llitera caputxina, ens arreglem una mica i traiem el cap per la porta…tot està tranquil, com no pot ser d’un altre manera, és diumenge, vuit del matí. Agafem unes galetes, un got de llet, i esmorzem asseguts a un banc davant la caravana. Els veïns del poble, sembla que van tots en la mateixa direcció, i tornen tots igual, pa a una mà i pastissos a l’altre….i clar, nosaltres no serem menys. La Laura i l’Emma segueixen el camí dels veïns, mentre en Roc i jo ens quedem jugant una estona a la pilota….no triguen en tornar, amb un fabulós pa de pagès que fa la meitat de l’alçada de l’Emma, i una petita safata amb dos coses extraordinàries: Povitica, una mena de pa de brioix amb crema de nous que dibuixa fabuloses formes a l’interior, i Madjarica, un pastís de làmines de cacau molt i molt tradicional.

Finalment, després d’esmorzar, engeguem, que tenim un dia ben atapeït per davant. Fa un dia magnífic….i l’hem d’aprofitar. La nostra amiga Jelena ens ha fet una ruta “d’arquitectura brutalista” que volem seguir fil per randa….

La Jelena és moltes coses…almenys per nosaltres. La primera és que és la dona del Roger, un amic meu de tota la vida. A més, és una magnífica arquitecta que fa molts anys va aterrar a Barcelona. El seu català és millor que el meu. Ella i en Roger són els responsables en bona part de la meva curiositat per aquesta arquitectura brutalista que es va fer als països socialistes durant la guerra freda. Han escrit llibres sobre això, i a més, són les úniques persones que conec que han viatjat a Corea del Nord, i entre d’altres coses, han escrit a quatre mans un llibre sobre l’arquitectura Uche de l’hermètic  país Asiàtic “Corea del Norte – Utopia de Hormigón”. Tot un referent per als amants de brutalisme.

Així, seguint la ruta marcada per la Jelena, pasem per Vukovar, a veure el que ens ha descrit com el “no monument a la barbàrie dels nacionalistes serbis dels 90”. Vukovar és una petita ciutat fluvial, just al punt on es troben els rius Vukar i Danubi, on hi ha una torre que encara guarda en la seva estructura els forats de les bombes que li van ploure durant un llarg setge a la guerra dels noranta….terrible. Abans de marxar també fem una breu parada al monument a la revolució, de Bogdan Bogdànovic. Memorable monument amb cinc punxes….Ahir, de passada, també vam parar un moment a fer la foto de rigor del monument de Bogdànovic a Jasenovac: la gran flor de formigó. Ja ens va dir la nostra amiga que ens en faríem un fart de veure monuments d’aquest senyor. Segons paraules de la pròpia Jelena, “Bogdanòvic és una estrella indiscutible en el món dels Spomenik (que vol dir monuments en Serbo-croata-slové, i que en anglés designen els monuments bestials que durant l’època de Tito a Iugoslàvia van inundar tota la geografia del país).

El dia sembla que es va encapotant, i el que era un matí magnífic, es va enterbolint…Ja em fet la foto de rigor de la torre a Vukovar,  i ara seguim cap al sud, convençuts de passar la frontera cap a Serbia, pel punt conegut com Granični Prijelaz Principovac. La carretera cada cop es més estreta i descuidada. El paisatge és preciós i els camps estan florint, la primavera treu el cap. Comença a ploure. A la frontera hi ha una llarga cua de camions. La cosa és pot allargar. Anem avançant. En breu serà migdia, així que en un tres i no res, la Laura fa uns entrepans que mengem mentre conduïm poc a poc. La frontera no és massa exhaustiva per nosaltres, ens miren els passaports i ens pregunten cap a on anem en anglés….”cap a Serbia? De fet, cap a Novi Sad.” Ens diuen que seguim endavant….i la tristor ens omple els ulls. A la banda sèrbia hi ha una mena de gran campament. No sabem de que va el tema. Els nens cauen adormits i seguim endavant. La Laura busca informació: aquells campaments són de migrants que intenten arribar a la Unió Europea, i que estan retinguts a la frontera amb Croàcia…estan atrapats, milers de persones, sense poder avançar i sense cap terra on tornar. Pàries dels nostres dies, la gran vergonya dels drets humans i de l’Europa que deia ser la gran defensora d’aquests drets humans. Allí els tenim, abandonats, pagant a tercers països perquè els retingui….seguim endavant. La realitat ens ha colpejat sense avís aquest cop.

En poc més d’una hora estem a Novi Sad. Pugem, no sense esforç per a la pobre autocaravana (li hauríem de posar nom a ja, oi?), fins a la ciutadella de Petro Varadin. Des de aquí tenim unes vistes magnífiques de la ciutat, i també de la torre amb un rellotge que té les agulles al revés.

Dinem tard, avui amanida de cigrons i ens posem en marxa de nou, passant per davant del monstruós edifici del govern regional que hi ha a  la ciutat, de l’arquitecte Dragisa Brasovan.

5 7 govern novi sad

Sortim de Novi Sad, camí de Belgrad. La carretera és bona, el dia aguanta, i travessem el Danubi, gran i magnífic, a l’hora que travessem la reserva natural “Koviljsko-petrovaradinski rit”. Mica en mica, en un trajecte curt, una hora i escaig, ens plantem a Belgrad. A l’entrada ens topem amb la Torre Genex. La Jelena ja ens havia advertit, però això supera qualsevol expectativa que poguéssim tenir. Bestial. L’hotel Hespèria Tower és una floreta al costat d’aquesta magnífica torre. Entrem a Belgrad. Ja és ben entrada la tarda. Travessem diferents barris residencials amb edificis de l’època  socialista. Estem bocabadats. Bestials.

Truquem amb la Jelena, que està aquells dies per allí amb la família i ens indica un lloc cèntric i tranquil on aparcar l’autocaravana. Ara si, toca relaxar-se. Ens trobem, amb molta, moltíssima il·lusió a prop del Danubi, i anem passejant, a fer un deliciós gelat tots plegats. Ens allarguem, i acabem sopant junts a casa la seva família. Ens preparen unes Gibanica, que són unes pites de formatge fresc casolà Kajmak. Tremendes. I uns Cevapi, que són com una mena de kebabs dels balcans… Brutal….i tot regat amb unes cervesetes de mig litre, ara una Lav, ara una Jelen.

 

Ens acomiadem. Al Roger i a l’Adrià, el seu fill, no els veurem més. La Jelena, en canvi, s’ha decidit a acompanyar-nos l’endemà a fer ruta i ensenyar-nos el país.  Marxem amb la caravana de nou cap a les afores de la ciutat, on trobarem un lloc tranquil, en una àrea de descans per autocaravanes. Estem fregits. Caiem rendits. No podrem seguir aquest ritme massa més dies.