Arribant a l’infern

27 maig

Mare meva, per fi! Una connexió a internet!!! Turkmenistan té poquíssims llocs amb wifi i algunes pàgines estan tancades, de manera que és impossible connectar-se a facebook, parlar per wtsp o veure segons quines pagines com el wordpress. Per això aquest post ens l’ha penjat una amiga de Barcelona. Gràcies guapa!! ( no ha volgut que diguem el seu nom, jijiji)

Estem a un país boig, la gent treballa moltíssim per un sou miserable, creuen que el seu president és el millor del món, quan vist des de fora és un dictador sense escrúpols que fa girar a la població segons els seus capricis. Era el dentista de l’antic president i no se sap ben bé com ha arribat al càrrec. En fi, que ens pensem que nosaltres vivim en una república bananera però n’hi ha que estan molt pitjor.

 

D’Ashgabad no cal dir-ne gran cosa més. Marbre i més marbre, avingudes colosals i molt poca gent. Estàtues d’or, quadres amb la foto del president, fonts de colors i anuncis governamentals.

Vam sortir ràpid d’allà, no ens aportava res, bé si, almenys allà teníem connexió amb l’exterior. Tant bon punt sortim de la capital, el temps torna enrere, la modernitat està molt centralitzada i la gent rural segueixen com fa cinquanta anys enrere. Però ens és molt difícil interaccionar per l’idioma.

Una de les coses que ens atreia del país és el gran cràter que hi ha al mig del no res i que fa més de 40 anys que crema. En diuen la porta de l’infern i és una excavació que va tocar una enorme bossa de gas, les flames no s’han apagat mai. Anant cap allà ens vam trobar en Phillip, un anglès d’uns cinquanta anys que recórrer l’Àsia central amb una petita vespa i una motxilla. En Phillip ens va aconsellar que anéssim cap al cràter amb taxi, la carretera és pràcticament inexistent i amb la caravana ho podríem passar malament. Nosaltres, com a bons viatgers, escoltem molt els consells i li vam fer cas. Van deixar l’auto a Darvaza i vam seguir cap allà amb un taxi. El taxista, parlava una mica d’anglès, ben just, però resultava agradable i simpàtic amb els nens.  Quan vam arribar allà va ser molt impactant, tot i que havíem vist fotos, la calor era asfixiant i saltaven espurnes per tot arreu. Si haguéssim gravat la cara de l’Emma i en Roc, segur que n’haurien fet un gift pel wtsp. Van estar hores parlant del foc i de l’infern i de les flames, jjjijijijij com mola la imaginació i les converses de nens.

Aquell dia vam sopar amb en Phillip, un tio ben peculiar, és un viatger experimentat, quan va complir divuit anys va agafar el “màgic bus” a Londres i va arribar fins a l’índia on s’hi va quedar més de cinc anys, després va tornar a casa, va treballar una mica i va tornar a viatjar cap a indonèsia, va aprendre indonesi però es va enganxar a la beguda i van enviar-lo de nou a casa a rehabilitar-se. Ara viu a Anglaterra però es permet un viatge a l’any, ell sol, amb la motxilla, la vespa i el seu diari.

Després de Darvaza, que no té res d’especial,perquè el sr president va fer destruir el poble, acusant-lo de no ser prou digne del cràter,  seguim per la carretera cap al nord i després de quatre llargues hores de carretera pel mig del desert, amb un paisatge monòton i avorrit arribem a Köneürgenç gairebé a la frontera amb Uzbekistan. Aquestes sorpreses en ruta et deixen amb la boca oberta. Resulta que Köneürgenç és patrimoni mundial segons l’UNESCO i en la seva època més esplendorosa va ser la segona ciutat més important de l’Àsia central. Actualment deshabitada, avui consta de tres zones arqueològiques que ocupen una superfície aproximada de 3,5 km quadrats i entre les diferents construccions trobem una fortalesa, mausoleus, un minaret de 60 m d’alçada que domina tota la ciutat, un cementiri musulmà on hi trobem el mausoleu del fundador de les escoles sufís i en general, una mostra de l’arquitectura en una àmplia regió, des d’Iran a l’Afganistan, i inclòs de l’imperi mongol durant el segle XVII.

 Acabem el dia relaxats, jugant a pilota i estrenant l’hamaca entre l’auto i un arbre que ens ha anat bé. Llegint i agafant forces pel proper pas, tornarem a passar frontera, aquest cop cap a un país que ja vam tenir el gust de trepitjar fa més de deu anys, haurà canviat molt? L’entendrem una mica més aquesta vegada?

Trukmenistan té una zona més cap a l’est que també mereix una petita menció, l’antiga ciutat i restes de Merv però ens desviava molt del nostre itinerari així que ens conformarem amb llegir-ne la seva història i veure les fotos d’altres.

Per cert, fa de mal dir però que fins a dia d’avui no haguem tingut pràcticament cap pega amb l’auto ens fa estar molt contents. Sembla que ens hem entès molt bé.

Turkmenistan, el país tancat.

21 maig

Bon dia des de Awaza ( el Benidorm turkomà) !! No sé què sabeu de Turkmenistan, per resumir-ho en poques paraules us diria que és un país tancat, que ha tingut dos presidents memorables.

No podria pas decidir si, el més agosarat va ser el que va canviar els noms dels mesos de l’any i els dies de la setmana, va omplir el país d’estàtues seves i va escriure un el llibre que es va convertir en un tot per la població,  Turkmenbasi.

O el que ha convertit la capital del país, Ashbagad, en la ciutat del món amb més façanes de marbre per metre quadrat i que organitza curses de cavalls on ell n’ és absolut guanyador, Gurbangulí Berdimujamédov.

Tots dos mereixen un post sencer per parlar de les seves excentricitats, però si en voleu saber més, hi ha un llibre molt interessant, Sovietistan d’Erika Fatland.

El fet és que ens hem plantat a Awaza, envoltats de macro hotels i de famílies turkomanes, més aviat adinerades, que hi passen les vacances. Demanem aparcar la caravana a l’aparcament d’un dels hotels i cap problema, de fet, ens conviden a la piscina  i al bufet on els nens s’ho passen pipa i nosaltres observem amb els ulls ben oberts. No hi ha internet però al hall hi ha una zona de màquines recreatives i begudes de colors. Les famílies apareixen poc a poc a la piscina, les dones semi-vestides, xerren i miren revistes, els homes juguen a cartes i fumen. Els nens, juguen a pilota i a pales…no sabem com interaccionen amb l’Emma i en Roc, no parlen el mateix idioma però s’entenen.

Per lo gran que és l’hotel, hi ha molt poca gent. Hi ha més servei que hostes. La zona fa una mica de tristesa, infraestructures gegants i buides. La carretera que hi arriba té sis carrils i està recent asfaltada però gairebé no hi passen cotxes. Pel que sabem, va ser una iniciativa del president però que mai ha arribat a ser el que ell esperava i l’hotel no està sol, una avinguda plena, amb piscines i jardins, parcs aquàtics i edificis impressionants. Pel que hem preguntat, els preus són molt assequibles, uns 25£ per nit. El problema és, qui té interès en anar-hi? La gent del país és molt pobre, no s’ho pot permetre i els forasters, fins ara era dificilíssim entrar al país, a més, el mar caspi és fred inclús a l’estiu i a fora fa molta calor. Ni tant sols els anglesos, que són els que es mouen més del món s’hi ha interessat.

Amb un dia en fem prou, passegem una mica sense companyia un cop ja cau el sol. De dia l’únic que es pot fer és remullar-se a les piscines. Dormim al mateix aparcament i l’endemà enfilem cap a Ashbagad ben d’hora, a les cinc de la matinada. És una bona tirada, més de sis hores i no volem que ens enganxi el sol. L’auto només té aire condicionat a la cabina, i quan anem en marxa i les finestres obertes semblem un avió a reacció, tot vibrant. Cap al migdia ja som a la capital, al·lucinem.

 

Entre la calor i la lluentor del marbre sembla que siguem en una bombeta. Estem enlluernats per tots els edificis blancs i monumentals i les estàtues daurades i les fotografies del president  que hi ha per tot arreu no ens ajuden a orientar-nos. Ens hem ben perdut. Parem l’auto i demanem ajuda a un vianant, resulta ser taxista, que just tornava de menjar alguna cosa. Parla perfectament anglès i s’ofereix a indicar-nos el que vulguem. Li diem que no tenim un lloc concret, que estem de pas i que si li sembla i pagant el que calgui ens podria fer de guia durant un parell d’hores. Estem de sort i ens accepta la proposta. Està molt orgullós de la seva ciutat i del seu país i ens vol ensenyar perquè.

Primer ens porta al restaurant on ell ha dinat, ens aconsella sobre el menú i ens fa de traductor amb el cambrer. Menjarem una mena de pinxos de carn i verdures amb pa i acompanyats d’arròs. No allarguem massa l’estona del dinar, tenim ganes de descobrir la ciutat i pugem al seu taxi que té aire potent. Ens passeja pels carrers més importants, plens d’edificis grans de color blanc, fa calor i ens explica que és per això que hi ha tantes fonts per tot arreu. Passem per davant un monument immens d’un llibre i aquí si que s’esplaia amb les bondats de l’antic president del país i per extensió del nou president. Diu que és gràcies a l’esforç d’ells per fer que el país vagi endavant que els habitants de Turkmenistan poden viure amb el gas, l’aigua i els bàsics coberts, que no els cal massa més. Que tot el que han de saber a la vida ho tenen escrit en el llibre del primer president el Ruhnama.

Està clar que el senyor te una edad i que va viure en ple règim dictatorial. M’agradaria parlar amb algun jove a veure si pensa el mateix.

Al cap d’un parell d’hores de ruta i molta xarrera ens porta de nou a la caravana, ens aconsella un lloc per aparcar i fer nit. L’home ens ha caigut bé i no tenim molta informació del país així que li fem cas.

Ens fem una dutxa i a dormir, ens hem llevat molt aviat i tot i que no hem caminat gaire, ha estat un dia intens. Demà passejarem una mica més per la ciutat a veure que ens amaga.