EL CAUCAS. ENTREM DE PLE A LES REPÚBLIQUES SOVIÈTIQUES.

Abans de començar, deixeu-nos mostrar-vos el camí fet, i explicat, fins ara:

18 1 trajecte fins ara

I ara, us mostrem el mapa del que us expliquem en aquest post, per tal que us sigui més fàcil viatjar amb nosaltres:

18 1 trajecte d'aquest escrit

Ara si, som-hi.

Era el 26 d’abril.

Avui que escrivim aquesta crònica, ja fa més de dues setmanes que vam marxar del càmping de Dogubayazit. Estem ja a 12 de Maig, ens trobem a Müqtədir, un petit poble Azerí al nord de Bakú (Azerbaiyán), tot fent temps, a la costa del mar Caspi, per anar en un parell de dies a buscar els visats i entrar a Turkmenistan.

Els dies passats han estat intensos, hem entrat de ple al viatge en majúscules. L’aventura ha estat bestial, intensa, inoblidable. Espero poder relatar com es mereixen aquest quinze dies plens d’imprevistos, nervis i sobretot emocions. Moltes emocions.

Vam passar dos dies bestials al càmping: feia dies que necessitàvem no fer absolutament res, només piscina i una petita excursió per veure i trepitjar el Mount Ararat.

L’Ararat és una muntanya increïble: més de 5100 metres en forma cònica. És aquí on la llegenda cristiana diu que Noé va aparcar l’arca després del diluvi universal. Nosaltres, simplement ens hi vam apropar amb més gent del càmping, vam caminar una mica i vam fer pícnic a la seva falda. I allí va ser on se’ns van començar a trasbalsar els plans que teníem, tot just quan el Nerius, un lituà que viatja en bicicleta cap a l’Índia, i que si tot va bé a hores d’ara deu estar pel mig d’Iran, ens va dir que no podíem travessar directament de Turquía cap a Armènia, doncs els dos passos fronterers estan tancats, unilateralment per part Turca, des de fa anys. Realment aquesta frontera, ha estat objecte de conflicte des de fa dècades…

Sigui com sigui, ens trastoca el trajecte. Estem a menys d’una hora de terres Armènies, però el camí més curt ens obliga a fer una volta de sis hores, anant cap al nord, entrant primer a Geòrgia, per després tornar cap al sud per arribar a Armènia. Un jaleo que a més ens obliga a fer una volta per poder cumplir l’objectiu del viatge: trepitjar les 15 repúbliques que en el seu dia van formar part de la Unió Soviètica, i per tant, si o si hem de trepitjar Armènia.

Així que el dimecres 29 sortíem ben aviat amb la idea de trepitjar la primera de les ex repúbliques soviètiques del viatge, que finalment seria Geòrgia, terra natal d’Stalin. Tot anava bé, camí cap al nord de Turquia, quan de sobte, en una llarga recta vam veure que hi havia un ciclista, encara molt lluny, davant nostre. El camió que portàvem darrera ens va avançar, i en un moviment brusc per no xocar frontalment , va tornar al nostre carril, davant nostre, colpejant al ciclista i empenyent-lo fora de la carretera. Tot això ho observàvem mentre nosaltres mentre fèiem una frenada brusca, que per sort no va comportar massa més que algunes coses volant per dins la caravana i alguna trencadissa, i clar, l’ensurt.

Ens vam aturar del tot, nosaltres, el camió no. No va ni frenar. Amb la caravana al voral de la carretera, vam anar a mirar on era el ciclista. I estava uns metres més avall, estirat. Cridava. Un cop la Laura s’hi va apropar, mentre jo restava amb els nens prop de la caravana, va comprovar que la cosa era greu. Hi havia sang al braç i la cama dreta i molts cops per tot arreu. La bicicleta estava feta un nyap. La ciclista era una noia Suïssa, la Klara. Estava en xoc. Mica en mica vam anar entrant tots en raó, i amb l’ajuda d’una altra família Turca que es va aturar,  vam pujar a la noia i a la seva bicicleta fins a la caravana. Ens van dir que anéssim fins a Kars, la capital de la província, on hi havia un hospital. La Klara, se’ns dubte, tenia quelcom trencat. Per sort, la carretera és prou bona, i vam poder arribar en menys d’una hora. La ciclista està semi inconscient, estirada al sofà, mig plorant de dolor, fent crits cada cop que la carretera feia irregularitats. Mentre la Laura la cuidava al costat i els nens l’observaven fins a cert punt espantats.

Per sort, de seguida ens van atendre. La Klara tenia una fractura al braç i dues costelles trencades. Vam poder contactar amb la seva família, que semblaven fer-se càrrec de la situació i ens deien que intentarien arribar tant aviat com els fos possible. Vam passar les hores amb ella, a l’hospital. Vam aprofitar també per voltar per la ciutat amb els nens i anar a algun parc. A la tarda, la família ens informà que el germà de la Klara arribaria a Kars, si els vols anaven bé, l’endemà al matí. De fet, en el moment que ens trucaven, ell ja estava al tren de camí a Ginebra, des de on volaria el mateix dia cap a Istambul, i l’endemà al matí arribaria a Kars.

18 1 1 1 1 Kars Hospital

La Klara insistia que estava bé, i que seguíssim camí, però evidentment, ens hi negarem. La Laura passà la nit amb ella a l’hospital, mentre els nens i jo ho vam fer a la autocaravana. I efectivament, l’endemà, abans de migdia va aparèixer en Karl, germà de la Klara. Ens va voler convidar a dinar, i bé, al final, férem un pícnic amb els germans suïssos a l’habitació de l’hospital.

Sembla que si tot va bé, l’endemà mateix podran tornar cap a suïssa. La bicicleta sembla que l’enviaran també cap a casa. La Klara, que tot just te 25 anys, diu que aquest cop no ha pogut ser, però que tant bon punt es recuperi, tornarà cap a Kars, per acabar el seu viatge, que l’havia de portar fins a casa des de Teheran, Iran. Tot just feia dues setmanes que pedalejava.

Ens desitgem el millor, i ens n’anem tranquils de saber que tots estem bé. Ens conviden a passar per Suïssa quan estiguem de tornada del viatge. Esperem poder retrobar-nos d’aquí a uns mesos.

La tarda la passem fent el curt viatge fins la frontera amb Geòrgia. I finalment, accedim la primera de les exrepúbliques, la tarda del 30 d’Abril. Ho fem pel pas d’Aktas, a tocar del llac Kartsakhis, el segon llac més gran de Geòrgia. I tot canvia. Entrem ja en un país amb un alfabet totalment desconegut i fins a cert punt inaccessible. Són trenta tres lletres de grafia preciosa, que prové de l’alfabet grec. Totes tenen transcripció més o menys directa amb el nostre alfabet, i podríem arribar a llegir cartells, però sembla que serà una utopia aconseguir-ho.

Un cop creuada la frontera, que dona més problemes per sortir que no pas per entrar al nou pais, tot just parem a fer nit al primer poble que hi ha, a tocar del llac.

Els nostres plans ja estan trastocats. La idea era creuar Armènia de sud a nord i llavors creuar Geòrgia. Una trajecte lògic. Ara això ja no pot ser, i trepitjar territori Armeni ens comporta fer una volta “il.lògica”. Per tant, descartem de visitar tot el que teníem previst del centre i el sud d’Armènia. Tot just farem una volta pel nord del país.

L’altre punt, és que el següent embut o punt calent del viatge, és agafar el ferry que ens ha de dur fins a l’Àsia central. I aquest punt comporta quadrar vàries coses: no podem trigar massa en anar cap a Turkmenistan i Uzbekistan per temes climàtics. En països com aquests, les temperatures a mitjans de Juny ja pugen cap als trenta o trenta cinc graus durant el dia, i al juliol arriben i sobrepassen diàriament els quaranta graus. Per tant, sense presa, hem d’intentar agafar el ferry que uneix Bakú, la capital d’Azervaian, amb Turkmenbashi, la ciutat més occidental de Turkmenistan, aviat. Aquest ferry travessa el mar Caspi de forma regular, però no té un horari fixe, i per tant haurem d’estar de ben segur a Bakú uns dies, que haurem d’aprofitar per tramitar el visat de Turkmenistan.

Sabent això, comencem la ruta pel Caucas. El Caucas són les muntanyes que separen actualment Rússia pel sud, entre el mar Caspi i el Mar Negre. Les repúbliques independents del Caucas són Geòrgia, Azerbajan i Armènia, però també hi ha tot un grapat de Repúbliques caucàsiques que són part de l’actual Federació Russa, com son Ossetia, Ingusetia, Txetxènia o el Daguestan.

La nostra ruta Georgiana entre la frontera Turca i la frontera Armenia, ens porta a travessar el Park Nacional de Javakheti (En Georgià: ჯავახეთის ეროვნული პარკი), un Park transfronterer que al costat Armeni passa a anomenar-se Lake Arpi National Park (En Armeni: Արփի լիճ ազգային պարկ).

Es un recorregut paisatgístic preciós. A més, descobrim que és un parc on molts ornitòlegs s’hi deixen caure o hi viatgen expressament. La quantitat d’ocells que hi ha és brutal. Evidentment nosaltres no diferenciem cap espècie, però l’espectacle és realment extraordinari.  Us pengem unes fotos, com sempre.

Pel nord d’Armènia, passem un parell de nits i tres dies tot just, visitant paisatge i pobles, i molts monestirs. N’hi ha per tot arreu, i són preciosos. Fem un recorregut pel nord en forma de U, passant per les Ciutats de Gumru, Vanadzor i Akhtala.

Armènia, o almenys el nord, és preciós. Ens trobem amb un nou alfabet, aquest  encara més antic que el georgià, i amb unes lletres que semblen totes la mateixa, se’ns fa difícil diferenciar-les, i diuen que n’hi ha trenta nou de diferents. Al·lucinem, doncs per nosaltres totes semblen “u” i “y” cap per amunt o cap per avall. De fet, és un alfabet tant curiós, que li han dedicat tot un parc, prop de la ciutat Byurakan. És un monument que es va fer per commemorar els 1600 anys de la seva història, i en que l’artista Mesrop Mashtots va omplir tot un espai natural amb representacions gegants de les lletres. Una barbaritat en tota regla, que tot i quedar lluny de la ruta, ens vàrem veure obligats a visitar. De pas també vam poder gaudir de la magnífica arquitectura de l’observatori astronòmic de Byurakan… brutalisme en estat pur. 😊

Sigui com sigui, com hem dit, vam passar o visitar molts monestirs, com el de Marmashen, Hnevank, Kobair, Haghpat o Akhtala. Tot plegat passant per paisatges realment increïbles, i pobles que realment semblaven haver-se quedat vivint unes quantes dècades enrere: si no fos perquè no hi havia cap mena de facilitat ni de connexió a internet, hauria estat el paradís dels hipsters de les ciutats occidental: roba antiga de muntanya, cotxes d’èpoques soviètiques, maquinària agrícola obsoleta i cases que ja formaven part de la natura.

En el petit poble de Haghtanak, abans de tornar a entrar en territori Georgià vam poder gaudir d’una petita festa local. No vam arribar a entendre que era el que realment celebraven, però vàrem deduir que el tema era que el patriarca o alguna persona gran i important del poble feia anys, molts anys. La festa incloïa tot de menjar típic, i deliciós, així com espectacles, valls i gent amb roba tradicional. Va ser una passada, tot i que realment només hi vàrem estar una estona per la tarda.

L’última nit a Armènia la passàrem als terrenys d’en Màxim, un Molokan. Els molokan són uns cristians de tradició molt antiga, que van ser perseguits i matxacats en diferents moments de la història antiga i recent. Són una gent rebel, de fet el seu nom prové de Moloko, que vol dir llet en rus, perquè es veu que en algun moment de la història es van saltar la prohibició de beure llet de vaca, així com van negar-se a seguir l’època anual de l’abstinència. En Màxim ens va explicar molt de la seva història, però realment, entre el vodka i la dificultat d’entendre els seu pobre anglès, no ens vam assabentar massa. Això si, va ser un amfitrió molt correcte i amable. Tot i que va costar, finalment, li vam poder fer una foto.

18 29 Maxim

I així de nou tornàvem a entrar a Geòrgia. De camí cap a la capital, Tiblisi, ens vam aturar als afores. En Víctor havia contactat amb un grup musical de noies que coneixia per internet. Eren les Trio Mandili. Unes noies super agradables, que tot i la fama que ja estaven experimentant, no van dubtar en fer un té amb nosaltres i que gustosament van signar-nos el cd que els vam comprar. No paren ara de sonar a la autocaravana.

Aquí teniu la cançó que les va llençar a la fama, i que com elles mateixes diuen, els està fent viure un conte de fades: un dia passejant pels camins del costat del barri, van decidir gravar en vídeo el que feien habitualment, tocar la guitarra i cantar, però aquest cop ho van penjar a internet….i vet aquí, en menys d’un més ja estaven sortint per la tele i ara ja fan concerts arreu del món:

18 00 trio mandili

trio mandili video

Ja aquell vespre vam fer nit als afores de la capital del país. I al dia següent hi vam passar el dia. Tiblisi ens sorprèn. Una capital molt bonica, amb una part antiga amb cases de colors que s’enfilen per les muntanyes. Fins a cert punt recorda a Valparaíso, Xile.

Hi ha diversos monuments d’aquest gegants i fora de lloc que tant ens agraden, com l’estàtua gegant de la Mare de Kartili o el monument a la Crònica de Geòrgia, una mena de Mont Olimp amb tot d’estàtues en forma de columnes a dalt de tot d’una llarga escalinata.

També és maca de veure la fortalesa de Narikala, que domina la ciutat des d’un turó…i com no, els moderns edificis brutals, d’arquitectura impossible. I fins i tot un pont, el de la Pau, fins a cert punt tant modern que queda molt kitsch.

Gaudim de la ciutat durant tot el dia. Els parcs pels nens, i el menjar a una hamburgueseria fan que tot sigui fàcil.

La idea ara era anar cap al nord oest del país, cap a la vall de Svanetia i el poble d’Ushguli i d’altres propers. Un bon company de feina del Víctor, l’Oriol, ens havia recomanat molt de visitar aquest indret, una vall remota en que els petits pobles, conserven les torres de defensa. Estàvem convençuts d’anar-hi, però la previsió del temps ens va començar a tirar enrere: pluges fortes molt concentrades en aquella zona els propers dies. Per altra banda, el fet de tenir el visat per entrar tants cops com desitgem a territori Rus, ens van començar a temptar. Ens acabaríem de decidir l’endemà.

Vam fer via cap al nord, això si, però primer ens dirigim cap Gaudari, on hi ha un Monument de l’època soviètica que commemorava l’amistat entre russos i georgians. Una altre bestialitat al cap damunt d’una muntanya. De camí parem per observar la famosa Ananuri Fortress, una fortificació preciosa al peu d’un llac, com totes aquí, amb la seva església o monestir al bell mig.

Després de passar nit a Gaudari a peu del monument soviètic, ens decidim. No anirem cap a la vall d’Svanetia. Ens sap greu, però realment, tenim a tocar la frontera amb Rússia, i ens fa il.lusió travessar les gegants muntanyes del Caucas que tenim al davant fins a trepitjar les repúbliques ruses de Ingusetia, Txetxènia i Daguestan. Tres repúbliques inaccessibles en circumstàncies normals i que ara tenim a tocar. A més, pel que em vist, durant la travessia del Caucas, està ben ple de pobles amb torres de defensa com les de la vall d’Savanetia.

I bé, amb una mica de nervis i el cor a petar d’emoció, dirigim la autocaravana muntanya amunt, cap al pas de Kazbeghi, on dins el parc Nacional del mateix nom, trobarem la frontera. És una carretera atrotinada i plena de tràfic de camions russos, que van mig bojos, però anem flipats: pugem i pugem entre mig de dos gegants del Caucas: el Kauzbek (5033 m) i el Mt’a Shani o Gora Shan (4451 m). Fem nit a la carretera. Les estrelles que podem observar són incomptables. Les nits encara són fredes, i evidentment, encara es veu neu a dalt de les muntanyes.

El pas fronterer es troba en el congost de Darial, una terra inhòspita al mig dels gegants de pedra. Un petit riu discorre entre tot de pedres. Se suposa que amb el desgel el riu es fa gran i cobreix gran part del congost. Tot just abans del pas fronterer hi ha encara un monestir imponent, el monestir de Dariali.

Com era d’esperar, a la frontera ens hi van tenir hores i hores. Ni era habitual que una autocaravana anés per allí, i menys amb matrícula espanyola. Els nostres visats no són els habituals dels turistes i els militars rusos, no les tenen totes….és hora de treure el primer paquet de Marlboro de l’amagatall. El portàvem de Barcelona, dos cartrons. N’oferim als militars, que encantats accepten. No podem comunicarnos, però sembla que ja ens comencen a veure’ns amb menys mals ulls. Finalment passem, i ens endinsem, per fi, a Russia! Quines ganes teníem. I en cap dels nostres plans prevèiem fer-ho per la república d’Ingusia, i a tocar d’Ossetia. Emoció total.

Ens vam endinsar  per la gorja de Jeyrah, on vam anar trobant molts pobles amb torres, la majoria totalment abandonats. Una carretera preciosa. Paisatges verges que sembla que no han conegut el pas del temps.

Tot anava perfecte fins que quelcom va començar a fallar. El Víctor patia, doncs quelcom fallava amb l’autocaravana. No frenava bé. Ja abans de sortir de Barcelona ens van advertir que els frens estaven bé, però que si fèiem molta muntanya, potser començaríem a patir. I sospitem que és això. Així, que molt poc a poc, doncs la carretera té grans pendents, vam anar baixant cap a la població de Nesterevskaia. Ens vam trobar el típic poble soviètic, de cases antigues i carrers ortogonals. Amb deu i ajuda vam aconseguir saber on estava el taller més proper, i finalment un senyor, en Ievgeni , ens diu que pot canviar les pastilles de frens….i òbviament això vol dir fer nit allí, i amb sort sortir al dia següent si es que té el material que necessita allí, no acabem d’entendre massa…

Finalment vam fer dos nits en aquell poble perdut de la mà de deu. Lloc avorrit per excel·lència. Cap atractiu de cap tipus, com podeu veure a les fotografies. Això si, l’autocaravana amb frens nous, i canvi d’oli fet.  I uns quants paquets menys de tabac….aquest al·licient va convèncer algun taxista d’anar a buscar les peces necessàries per arreglar els frens fins a Magas, la capital de la república, i tornar ràpidament.

El trajecte per Ingusètia i Txetxènia ha estat una aventura.

18 55 txetxenia

Txetxènia està ple de militars russos fent controls. Ens aturen mil cops, i no podem anar tranquils. La gent per altra banda ens miren amb desconfiança, però sembla més que vulguin saber de nosaltres que no pas que ens vulguin mal. Per ells som extraterrestres. En una parada per fer pícnic, un local ens insisteix a acompanyar-nos a un lloc que diu que em de veure: com que no tenim cap guia del lloc, i les connexions d’internet no són massa habituals, ens hi llencem. El nano es diu Abudat, i no té trenta o trenta cinc anys. Ens porta en l’autocaravana fins a les cascades Nihaloy, una sèrie de salts d’aigua, que són realment macos. Sorprèn un salt d’aigua interior que encara està congelat.

Li vam proposar a l’Abudat que ens acompanyés tots els dies mentre estavem a Txetxenia, ja que ell parlava anglès i ens podia ajudar en aquesta terra tant difícil. I ell acceptà encantat, vam acordar preu i endavant…no preveiem estar-hi més de dos dies.

La ruta amb Abudat ens porta a passar per la capital, Grozni, que segons ens explica, va ser destrossada per l’exèrcit rus a finals del segle passat. Els Txetxens són musulmans, i han estat lluitant contra russia per obtenir la independència. Els russos els van matxacar, i la capital va veure’s seriosament afectada en aquesta guerra.

Ara hi ha edificis moderns i alts al centre….però són com unes torres fantasma, al mig d’una ciutat que encara té moltes marques de la guerra.

Després vam anar cap al llac de Kezenoy-Am, a l’extrem est de la república, ja a tocar del Daguestan. A aquest llac, l’anomenen, segons Abudat, la Suissa del Caucas. I efectivament és precios, i fins i tot hi ha cases i construccions que recorden a Suïssa, i és lloc d’estiueig de gent adinerada. Destaca un gran hotel triangular, amb una teulada que arriba ben bé fins a terra.

Pel camí, en un poble vam tindre un ensurt. De sobte van començar a sonar dispars. Molts. A sac. Ens vam quedar blancs i els nens es van espantar molt. Sort de la reacció del bó de l’Abudat. Ens fa parar i baixar, i rient ens diu que es tracta d’una boda, i la gent dispara a l’aire els seus kalaixnikov per celebrar-ho. Es veu que és tradicional…en fi.

I així, fa tres dies vam acomiadar-nos de l’Abudat, a la petita suïssa Txetxena. I vàrem entrar al Daguestan, fatigats, però satisfets de l’aventura.

I el camí pel caucas del Daguestan ens va portar per pobles perduts de la mà de deu, però preciosos, com Chokh. Gent vestida de forma tradicional, però no pas per folklore, si no perquè vesteixen així dia a dia. Els paisatges són indescriptibles. Un s’acaba acostumant fins i tot a pensar que és normal estar entre tantes muntanyes….però quan tornes a mirar a munt no deixes d’al·lucinar.

I per fi es van acabar les muntanyes i vam tornar a unes carreteres més o menys normals. Vam fer parada a la ciutat murallada de Derbent. La mil·lenària població és actualment la ciutat més al sud de la Confederació Russa, i està a la costa del Mar Caspi. Optem per fer un a primera aproximació a aquest Mar, i ens remullem els peus. Voltem la ciutat i observem les muralles que la fan famosa. Estem tant fatigats! Finalment decidim que anem cap a Azebaijan i farem parada al poble de costa de Müqtədir, on podrem prendre un respir abans d’entrar a Baku, on sembla que en cinc dies sortirà el ferry cap a Turkmenistan.

I així estem, 12 de Maig i des d’ahir, aquí, descansant i banyant-nos al Caspi, en breu seguim endavant. Ens espera centre Àsia, la que ha estat l’excusa principal del viatge.

18 78 Muqtədir beach

excursionistes de pega

Seguim camí d’Armènia, la parada a Batman no ha sigut gran cosa, ens ha servit per fer una bona compra al súper, omplir dipòsit d’aigua i poca cosa més. Anem en direcció Tatvan però passarem la localitat per fer parada a kiyidüzü, una petit llogaret a la riba del llac Van que té com a màxima atracció el llarg recorregut que fan els pastors amb les seves ovelles durant l’estiu per recórrer les valls plenes de pols de colors vermellós durant la posta de sol. Estem de sort o trobem un gran ramat que fa la travessia. És divertit, els nens baixen de l’auto, nosaltres també, el pastor les va cridant pujat sobre un ase i els gossos van dirigint el ramat. Hi ha moltes ovelles, potser 500 o 1000, no les hem contat però l’espectacle dura ben bé mitja horeta i enfilen cap a la muntanya.

17 1 a kiyidüzü ovelles

Tota aquesta regió era part d’Armènia i s’hi poden observar molts signes del seu passat, tant en edificacions, com en tradicions i els armenis consideren el llac Van com un dels seus tres mars.

Voregem el llac, a la nostra esquerra hi ha un dels volcans més alts de Turquia, el mont Suphan o Suphan Dagi com surt al mapa. És imponent i domina tot el paisatge, ens apropem tant com podem amb l’auto, volem intentar pujar-hi una mica, són 4058 m. Òbviament no som experts i portem dos nens petits però ni que sigui fer un tros del recorregut, ens fa il·lusió. Preparem entrepans, agafem fruita i fruits secs, força aigua i ens calcem les botes d’anar a caminar. Els nens ja són uns habituals de la muntanya, no els fa mandra i ens veuen tant emocionats que enfilen tant ràpid com poden. Quan portem més d’una hora de pujada comencen els mals de tot, que si tinc gana, que si em pica un ull, que si se m’ha posat una pedreta a la sabata, en fi…el que vindria a ser una excursió i mira que han tirat estona, no ens queixem. Trobem una mica de planícia per seure i picar alguna cosa, de fet, ja és hora, entre una cosa i l’altre se’ns han fet les tres i és normal que tinguin gana. El cim queda molt a munt, aquest cop no hi arribarem però qui sap si més endavant tornem a fer una bona grimpada!

Decidim baixar, estem cansats i ja se sap que a vegades les baixades són pitjor que les pujades. Els nens rai però a mi, em comença a fer mal el genoll. Només em passa de viatge, suposo que és el forçar, fem a poc a poc i quan arribem a l’auto m’hi poso gel. Esperem que no sigui res.

Ens fem una bona dutxa i caiem rodons, una migdiada de les bones, tots quatre ens quedem planxats. Al cap d’una hora ens comencem a despertar, jo la primera, l’Emma, que té l’orella fina, sent la cafetera i el Victor es desperta per l’olor, el cafè turk és intens i molt aromàtic, suposo que deu ser perquè està extremadament mòlt i perquè la tècnica amb la que el preparen deixa evaporar més l’aroma. De totes maneres, nosaltres portem una cafetera italiana, així que, potser és que la caravana és petita i que el Victor ja havia acabat la son.

Engeguem de nou, cap al mont Ararat, a tocar d’Armènia i ens aturem a Dogubayazit, és la típica població al peu del cim, dedicada exclusivament a les expedicions de muntanya i al turisme. HI ha autocars aparcats davant dels dos o tres grans hotels, és ple de restaurants, botigues de roba de muntanya i se sent parlar anglès, francès i una mica d’espanyol.

Busquem el càmping, hem de llençar les aigües grises i en un lloc així ens estimem més dormir una mica acompanyats. Ens atén en Murat, parla perfectament l’anglès, ens ensenya les instal·lacions i ens explica les normes. Els nens ja estan voltant, hi ha piscina, un pont de pedra, un petit restaurant amb terrassa i fins i tot un lloc on rentar els gossos. Després de prendre’ns un tè amb en Murat, anem a l’auto i fem una mica de balanç. Portem novament molts dies de trote i volem descansar una mica. Aquí hi ha excursions amb cavall, un riu al costat per anar-nos a banyar, fan activitats pels nens i sembla un bon lloc per quedar-nos uns dies. L’entrada a Armènia ens fa molta il·lusió però la volem agafar amb energia i ara estem una mica fluixos, així que, ens quedarem aquí almenys dos o tres nits per recuperar forces abans de passar frontera.

Quan els nens se n’assabenten, ho celebrem molt. Han vist la piscina i podran jugar amb altres nens. Sopem al restaurant  en una taula llarga amb els demés hostes, explicant batalletes i compartint informació de la zona. Necessitàvem una mica de vida social.

George of Lydda…Sant Jordi

21 d’Abril

Ens despertem convençuts. Esmorzem i directes cap a l’agència que ens havien recomanat els amics d’ahir. Kapadocia Balloons ofereix diferents viatges, i optem pel més normal, un viatge d’una hora.

No són les 10 que ens enlairem. A la cistella estem 17 persones. La sensació és emocionant i nerviosa, com quan puges a una atracció de la fira, d’aquelles que et remouen l’estómac. No cal dir que els nens estan súper emocionats, i el Víctor més aviat cagat de por…això de les alçades no ho porta massa bé.

Anem guanyant alçada. La vista s’amplia, fins que t’arribes a enlairar tant que fins i tot creus intuir la curvatura de la superfície terrestre. El paisatge és infinit i espectacular. Al voltant, hi ha bastants globus plens de turistes com el nostre. És impressionant. Potser, algú que es guanyi la vida escrivint, seria capaç de posar-hi paraules, però nosaltres, tan sols us podem deixar unes fotos, sobren la paraula. Els nens, no cal dir-ho, gaudeixen tota l’estona. El Víctor es passa gairebé tot el viatge a l’interior de la cistella, mig ajupit. Tot i així, un cop tornem a terra, afirmem que l’experiència ha estat molt bona i encertada….hauria estat un error no fer-ho. És una manera molt neta de poder visitar aquest territori i gaudir-lo en la seva immensitat, i poder copsar, en un cop d’ull, les infinites varietats de marró i gris que s’escampen fins allí on arriba la vista.

Un cop baixem, ja fem via a l’autocaravana. Cal dinar i visitar Bunyan, una petita ciutat famosa per les seves catifes. En arribar, una horeta després, anem a fer un volt, amb l’objectiu de visitar algun taller de catifes. I fàcilment en trobem un. Com sempre, en aquests indrets, és el lloc que ens troba a nosaltres. Un noi jove ens convida, “sense compromís” a visitar el taller de la seva família. Un cop allí, ens mostren la forma tradicional de teixir les catifes, amb els fils de colors tenyits de forma natural. Ens fan seure, ens donen té, i comença l’espectacle: surten i desenrotllen catifes per tot arreu. És divertidíssim. Els nens flipen: que els passa aquesta gent ara? Doncs que ens volen vendre una catifa. I ho aconsegueixen. Evidentment és una de petita, d’aquelles “individuals”, per posar en un racó…preciosa. Serà un souvenir d’aquells que quan tornem a casa, ens recordarà tota la vida aquest viatge.

Sense massa més, seguim la ruta. El Víctor insisteix que vol anar tirant amb una mica de ritme aquests dies, fins arribar a la frontera amb Armènia.

Fem una horeta més de camí fins a un poble que es diu Pinarbasi, per fer nit a prop d’un llac. Quan hi arribem veiem que simplement és un pantà, i que no val molt la pena. Tot i així hi farem nit, que hi ha botigues d’aliments i així al matí podrem comprar i seguir fent via.

A Pinarbasi, a part de passejar fins al pantà, visitem el Memorial als Turks, una mena de mamotreto estil soviètic que inclou monument, escales immenses i fins i tot un avió de guerra…espectacular.

Dimecres 22 ens despertem a Pinarbasi. Hem passat la nit prop del parc més gran de la ciutat, una esplanada verda bastant maca. De bon matí aprofitem per fer la compra, sobretot llaunes, pasta i fruita i verdura. I fem via. El Víctor insisteix que hem d’anar tirant. Anem per una carretera petita, cap a l’est. És una carretera d’aquelles avorrides, amb un paisatge monòton. Anem fent jocs amb els nens i escoltant música. De sobte trobem un castell mig derruït al costat de la carretera i decidim parar-hi a fer un pícnic per dinar. Aparquem i pugem xino-xano. El castell, en ruïnes, està obert i donem una volta. La veritat, és que és molt xulo, i ens relaxem tot menjant una mica i observant el paisatge. No aconseguim massa informació dels orígens del castell, tot i que en algun lloc d’internet llegim que és de l’imperi romà oriental….bé, no ho donem per cert, la veritat, però el lloc ha estat una sorpresa i una troballa.

I així, tornem a la caravana a fer quilòmetres. La carretera que ha escollit el Víctor és realment secundària. No tenim pressa, així que ell condueix tranquil·lament mentre la resta fem la becaina.

Ens desperta una hora i mitja després, potser dues hores….hem arribat a Malatya. El nom realment no ens diu res, i el que tenim davant no deixa de ser una ciutat com un altre. Decidim aparcar prop d’un parc molt gran amb espai de jocs infantils i així acabem de passar la tarda i el vespre.

I així, ens despertem el dia 23 d’Abril, en aquesta població del mig de Turquia que ahir no sabíem ni que existia…El Víctor diu: “ no és en va que ens haguem aturat aquí, tinc una sorpresa”….però per sorpresa la que treu la Laura de sota de tot el que tenim al maleter. Portava tres llibres guardats des de que vam sortir de Barcelona, i ens els regala per Sant Jordi! Mola molt, estem tots contents!

Llavors és quan en Víctor explica que és just en aquesta ciutat, en la versió llatina de la història (existeix també la grega, de versió),que diu que Sant Jordi, el del Drac, va viure i morir aquí, resulta que va ser un Oficial Romà descendent de grecs instal·lats a la capadòcia.

En això de que era un oficial romà sembla que totes les versions coincideixen, però del cert, se’n sap poca cosa més.

En la tradició llatina, diuen que va morir després de ser torturat de més de vint maneres diferents durant set anys, i que durant aquests anys fins a 40.000 infidels es van convertir en cristians.

Pel matí passegem per les restes de l’antiga ciutat on va morir Sant Jordi, anomenada Melitene, on està la població actual de Arslantepe. Hi ha un monument de pedra de gran tamany, representant un gran lleó (Drac?) i un senyor amb barba (Sant Jordi?) que ens sorprenen, però no estem per visitar massa més pedres.

15 9 Arslantepe

Ens apropem fins a un poble anomenat Darende. El lloc és preciós. Hi ha una gorja preciosa, per on flueix l’aigua i t’hi pots banyar en una mena d’aigües termals. Gaudim com fa dies que no fèiem. És preciós, quina pau.

Ja a mitja tarda, marxem de nou cap A Malatya, que segons ens han comentat uns joves que estaven banyant-se a Darende, vol dir la ciutat dels préssecs. I és que resulta que aquesta regió és coneguda a tota Turquia pels excel·lents préssecs que s’hi fan (de fet, es fan prop del 80% dels préssecs de Turquia a les rodalies d’aquesta ciutat). El Roc està contentíssim perquè li encanten els préssecs!!!

Passegem pel centre, flipem amb una gran Mezquita que està tancada i amb un molí de vent estil holandès que hi ha allí plantat. Aprofitem per comprar préssecs, ens sorprenem de que hi ha fins i tot un Carrefour , sopem delícies locals en un petit restaurant i, sorpresos de no trobar cap referència a Sant Jordi, anem cap a la carvana….i de camí, el Víctor para a una floristeria i compra una flor, el més semblant a una rosa que ha trobat, que és una camèlia, que estan florint justament ara, que n’és la època!

TURQUIA CENTRAL. UN PARADÍS.

14-18 d’abril

Ens em aixecat mandrosos. Després de tants dies a corre cuita, aquests dies de relax a la platja ens estan anat molt bé. Sense presa hem fet el matí, ens hem tornat a banyar a platja amb els altres turistes que hi ha, i ben dinat, quan el dia s’ha anat encapotant em decidit tocar el dos.

13 00 black sea sunrise

La idea principal es anar tirant cap a l’est, cap a la frontera amb Armènia, sense fer massa volta. Ara ja volem anar fent el viatge a poc a poc, però també es cert que sabem que els llocs on ens entretindrem més (per voluntat pròpia i per voluntat dels altres) serà al centre Àsia.

Sigui com sigui, sortim amb la caravana cap a la propera ciutat d’Akçakoca. No n’havíem sentit a parlar mai, i probablement oblidarem aquest nom amb el pas del temps…és el que te viatjar per lliure, que tot sovint sorgeixen noms a la teva ruta que es converteixen en objectius “importantíssims” i que amb el temps, ja ni els recordes….

Bé, ara l’objectiu és aquesta petita ciutat costanera. Volem comprar provisions així com anar a la farmàcia. En Roc ha tossit molt la nit passada, i com que ens coneixem i sabem que en un tres i no res fa bronquitis, volem anar a buscar un ventolin a la farmàcia….sembla que ens vam deixar el que teníem a Barcelona, i per sort, de moment no l’havíem necessitat.

Aquesta població, Akçakoca és una ciutat turística. Plena d’edificis d’apartaments i que sembla que viu els seus moments forts a l’estiu, amb l’arribada massiva de turisme, sobretot local.

No pensem trobar massa res d’interès, però tot i així, aparquem al centre, prop de la platja. La visita a la farmàcia és curiosa. La Laura es fa entendre i troba un ventolin. De pas també ens fem un suministre de complements de vitamines i coses així. La veritat, es que sembla una farmàcia qualsevol de Barcelona.

El supermercat és una mica més curiós. Hi ha una barreja de productes que ens agrada….molta cosa que reconeixem d’occident, però també molts altres productes diferents, la majoria, orientals. Els olors, el producte fresc, i el menjar preparat…tot això es diferent. Anem als bàsics: arròs, pasta, ous, llet, iogurts (bonissims)…i arrisquem amb alguna coseta, algunes llaunes de llegums ja cuinats, així com alguns dolços i, galetes i snacks locals.

Com que no fa massa bon dia, però tampoc arriba a ploure, passegem per la ciutat…i ens trobem de sobte, davant la immensa mesquita de la ciutat….una mena d’edifici futurista que ens deixa astorats, brutalisme islàmic en tota regla. Un temple en forma esfèrica amb dos minarets en forma de romboide. Sembla ben ve de la guerra de les galàxies. A més, els baixos, son botigues de menjar i roba….molt curiós tot plegat. Entrem a l’interior, i igualment és espectacular, amb tot de talls moderns futuristes, i amb el toc de les catifes i la fusta dels oratoris i les baranes, donen un toc que et descol·loca totalment.

Animats, decidim fer una excussió fins al castell que hi ha a l’extrem del poble, sobre un petit pujol al final de la platja. Bé, més que un castell és una torre en ruïnes. Però pujar allí en permet tindre vistes de la platja i la ciutat, i sobretot, de l’immens i calmat Mar Negre.

I així, sense massa res més especial, tornem xino-xano cap a la caravana. No és tard, així que conduïm fins als afores, prop de la platja de Halk i acampem. Ara està deserta, però de ben segur, a l’estiu ha d’estar a tope aquesta platja. Hi ha càmpings i tot de serveis a prop.

13 07 Halk Palji

El dimecres ens llevem aviat, el dia segueix sense acompanyar massa. Alguna gota s’escapa, i per tant, decidim que marxem de la platja, tot i que ens fa una mica de pena no poder aprofitar aquest paradís en el que estem pràcticament sols. Sigui com sigui, marxem i sobre la marxa la Laura proposa d’anar a visitar un parc natural al sud, on sembla que hi ha un gran salt d’aigua. Sense pensar-ho hi anem. Es tracta del salt d’aigua de Samandere (samandere şelalesi). Quin encert!

Es tracta, curiosament, del primer Parc Natural Registrat com a tal a Turquia. Un cop accedeixes al recinte, vas avançant entre grans arbres durant mig kilòmetre almenys, pujant i baixant escales. Fins que arribes als salts d’aigua, tres, monumentals, que van a petar a un canyó impressionant, que en diuen el “Cadı Kazanı” que vol dir quelcom així com l’olla de les bruixes. El soroll de l’aigua es brutal… i com et deixa xop també. Gaudim d’una estona impressionant. A més el recinte té zona de pícnic i està realment adequat per als visitants. Així que agafem menjar de l’autocaravana, i dinem tranquil·lament allí.

Juguem a la gespa, a la pilota i a saltar a la corda i ens relaxem. El Roc segueix tenint tos, i potser deixar que anés amb els mitjons molls no ha estat la millor idea…però bé, quan tornem a la caravana el canviem de dalt a baix. Tot i així, ara si té molta tos, i per precaució, decidim avançar només una mica fins a la propera ciutat gran, Bolu, als afores de la qual hi ha un bonic llac on parem a fer nit, al Golcuk Nature Park. I efectivament, la nit se’ns fa llarga, i el Roc ha de prendre ventolin varies vegades. Tot i així, no li puja la febre i es desperta eixerit però cansat. Passem una estona passejant al voltant del llac. És preciós. Juguem i passem el matí…el pla es veure si en Roc millora i podem seguir per la tarda quan faci la becaina, o si és millor parar més dies per aquí. Bolu és una ciutat gran i hi ha de tot. Hem trucat al “seguro” de viatge i ens han confirmat que hi ha centres hospitalaris on podem anar sense cap problema. Però per sort, sembla que de moment, no ens caldrà. Tot i que està cansat, no té febre i a més està animat. Així que per la tarda, ben dinat, marxem.

Mentre els nens dormen, fem via. I en un parell d´hores ens hem plantat a Bayramoren. Estem en un poble sense cap mena d’atractiu turístic, però semba ser que a prop hi ha un pont molt bonic que el Víctor s’ha entestat en visitar. El dia s’està posant lleig, El Roc es desperta aixafat, però fa estona que no té tos…de totes formes no estem ni a dues hores de Bolu encara. Pasejem pel poble i parem a fer un té, mentre els nens juguen a pilota pel carrer i van amunt i avall. La gent, com és natural ens mira, i algun pregunta. Els expliquem que fem mig en anglés, mig en francès, mig en català…son divertits, la gent. Els avis juguen al backgamon, a les dames i al remigio aquest amb fitxes…passem una estona agradable, abans de fer retirada a la caravana. Fa una mica de fred i no volem que el Roc empitjori.

13 13 Bayramonen

La nit és tranquil·la, i més en aquest poble on tot el soroll ve de la Mezquita i prou. En Roc passa molt bona nit, i tot i que no està al 100% i seguim amb el ventolin abans d’anar a dormir, ja se’l veu que respira bé.

Així, ja som a dijous, que sortim a fer una petita excursió. Caminant son tot just 20 minuts, una mica més amb els nens. La pau és absoluta. Camps i boscos fan el paisatge. I al final, el pont de Tarihi Bayramören Köprüsü. Un petit i estret pont de fusta preciós, que passa per sobre el riu Akçay. És realment fotogènic l’indret. A més, als voltants hi ha tot de roques que fan les delícies dels nens, que els encanta escalar.

Durant l’estona que estem allí, coneixem en Tadaaki. Un jove d’un poble proper, Ödemiş. És estudiant de veterinària a Ankara, la capital, però ara està de vacances al poble. Ens explica com li agrada el seu poble i el seu entorn. No li agrada gens la ciutat, i es per això que estudia veterinària, per poder ser el doctor dels animals de la zona. Amb ell passegem per la zona, no deixa de somriure i jugar amb els nens. Finalment el convidem a dinar a la caravana. Fem pasta i carn a la planxa. Per la tarda ens diu d’anar cap a casa seva a fer el té. Així que anem tots cinc dins la caravana cap a Ödemiş. En Tadaaki flipa de com tremola tot dins la carvana, però riu sense parar. En poca estona ens plantem al petit poble. Com és natural, ell va saludant tothom i els va dient quelcom semblant a “anem a fer el té amb aquesta gent a casa”. De cop, un veí l’atura, i acabem anant amb ell. En Tadaaki ens deixa allí i ens explica que va cap a casa seva a vestir-se de doctor, doncs ha d’anar a mirar una ovella del veí. I així comença la tarda, amb mig poble veient com rebia una ovella el nostre amic. Després fem el tè, i cada cop es va ajuntant més i més gent. La cosa es va animant, i ja comença a sonar una mica de música. En Arda, toca  unes quantes cançons pròpies, segons ens explica, amb la seva baglama, una mena de llaüt molt gran de tres cordes.

La tarda avança, i evidentment ens conviden a sopar. Les dones del poble (si, només les dones, ☹) ja fa estona que estan totes a dins la cuina. Sembla que fan un sopar comunitari. Els proposem de fer una truita de patates. Ells posen els ingredients i nosaltres la cuinem. Els nens juguen pel carrer, corren i en algun moment sembla que  fins i tot connecten amb els nens locals. El sopar és boníssim, i a la sobretaula, sorgeixen més músics. Es aviat encara. No son les vuit del vespre, encara hi ha llum del sol, que poc a poc es va ponent. Entrem dins la casa, doncs el fred comença a ser intens. Al saló de casa, seguim amb la música tradicional, ara ja són cinc els músics, amb un violí, un tambor i tres baglamas. Les cançons que toquen son com aquestes.

La sobretaula s’allarga. Ens diuen que ens quedem a casa a passar la nit, però preferim passar-la a la nostra casa amb rodes, que aparquem finalment a tocar de la casa. No és realment tard quan marxem a dormir, però pel ritme que portem, estem molt cansats, i els nens estan rebentats. Ha estat un dia rodó.

Divendres, dia 17, dormim fins més tard que de costum. Els nens no s’han despertat amb la crida de la mesquita, i així hem pogut allargar el son fins les nou del matí. La vida la poble, ja fa estona que ha començat. Ens conviden a cafè, té i pastes….i també volen que ens quedem a dinar, però amablement els diem que em de seguir viatge. No son quarts de onze que marxem. La despedida es calorosa, mig poble ens ve a dir adeu.

I ja fem via. La idea que tenim és arribar fins a les restes d’antigues civilitzacions de d’Hüyük i Hattussas, a unes quatre hores de camí cap al sud est. Abans però hem de fer parada, i escollim fer-ho al parc Natural de Bülbül Pınarı Mesire Alanı, un parc que separa dues provícies turques, i on sembla es pot passejar tranquil.lament entre grans pins. Hi arribem en un parell d’hores llargues, i la veritat és que la carretera, avui se’ns ha fet llarga. Estem tots cansat, molta corba. Molts paisatges monòtons. Tot això fa que decidim parar al Parc Nacional i tindre ben poca intenció de seguir camí. Ens relaxem, passegem entre els arbres gegants i les abundants fonts d’aigua. La tranquil.litat és absoluta i a més, ens torna a sorprendre lo ben cuidat i arreglat que està tot. Un luxe. Decidim de totes formes, que havent sopat anirem a fer el petit trajecte fins al l’area de l’altiplà  d’Ilgaz – Kırkpınar. I l’encertem, la nit, allí dalt, prop del gran estany a 1650m d’alçada, es fosca i prtant, ens permet veure moltes i moltes estrelles abans d’anar a dormir.

Dissabte ens donem el luxe d’esmorçar amb les vistes meravelloses del lloc….cel clar, llac d’aigua pura. No podem demanar més. Tot i així, fem via cap a Çatalhöyük.

13 29 altiplà Ilgaz Kırkpınar

El camí torna a ser llarg, i el paisatge, pel mig de turons i muntanyes es fa repetitiu. Abans del migdia, arribem a lloc.

Çatalhöyük, és el conjunt de restes d’un assentament del neolític, més ben conservat del mig orient. Es tremendo, consta de tot un poble que es creu que va arribar a tindre 10000 habitants, i un gran museu amb tot de restes trobades, entre les que destaca la Dona asseguda de Çatalhöyük. A les fotos us ensenyem com està ara mateix i com es pensa que va ser la ciutat.

Després fem cap al proper Alacahöyük, un altre jaciment, però aquest cop un conjunt impressionant de tombes de la civilització Hittita. L’entrada és impressionant, el conjunt també, amb pedres gegants que conformen un espai esplendorós tot i que data de l’any 2500 a.C.

Finalment, i havent fet un parell d’snacks pel camí, ens arribem al també proper jaciment de Hattussa, la que va ser la capital dels Hittitas. Aquí també al.lucinem: les restes de la ciutat son precioses, i hi ha una reconstrucció de les muralles que son impressionants. També descobrim una gran rampa de pedra en un dels extrems, que fa vertigen i la misteriosa gran pedra verda que es troba al bell mig de tot, i que es creu que era una mena d’objecte d’adoració per a la antiga civilització.

Finalment, ens regalem un soparet de kebabs i similars, al poble de Bogazkale, que es allí mateix. Ni ens hem plantejat anar al museu del poble, on estan totes les restes trobades al jaciment…

Demà, diumenge, no sabem que farem, però estem realment contents de com està anant tot plegat.

El premi

Un dia més per davant. Ja som a Turquia, i en breu podrem creuar el Bòsfor, i entrar així al continent Asiàtic….però encara hi em d’arribar.

Tenim un pla secret des de que vam sortir de Barcelona. Sabíem que aquests primers dies de viatge serien si o si, durs. Volíem travessar Europa el més ràpid possible, però a l’hora no ens volíem perdre algunes coses “imprescindibles” pel camí. La nostra check-list està complerta, i fins i tot hem vist més coses de les que prevèiem, i el més important: els nens estan bé, sembla que els prova això de viatjar (tot i que, òbviament, no relatem aquí els moments més durs de la convivència durant el viatge…evidentment hi ha plors, enrabiades i moments de tensió). I pels nens és la sorpresa que tenim…

Així doncs, aprofitem l’àrea de servei per posar gasoil ben barat, per primer cop en tot el trajecte el preu del gasoil baixa dels 90 cèntims el litre. Comprem algunes pastes turques i a més tastem un deliciós cafè turk…això promet!

No tenim realment pressa. Encara no son les 9 del matí que ja estem fent carretera. L’objectiu d’avui és anar fins a Istambul, tot i que no volem entrar dins la ciutat.

Parem una estona a estirar les cames a Vize, un petit poble de  carretera. Hem decidit anar per l’antiga carretera. Ara comença el viatge tranquil, el de no agafar autopistes ni tindre pressa. Tot el paisatge fins ara a Turquia han estat camps de cultiu i pobles petits amb Mezquita. Anar per aquesta carretera ens ha permès passar pel bell mig de les poblacions. Tot és tranquil. Els minarets dominen cada un dels pobles. Els homes fan té i peten la xerrada als cafès dels pobles, amb les cadires mirant sempre cap a la carretera. Hi circulen molts camions.

Com he dit, decidim parar a Vize. El poble, petit, té una petita fortalesa que no sembla realment més interesant que cap altre, però és fotogènica. Una Mezquita amb sostre de fusta, que sembla que va ser en el seu temps una església, i sobretot un petit teatre Romà, mig abandonat i al que s’hi pot accedir lliurement. Està descuidat i hi ha plantes arreu. Tot i així, hi seiem a fer un mos i ens animem a fer una mica el ruc per comprovar l’acústica del lloc….el resultat és prou divertit. Fins i tot uns grup de locals s’han parat a veure com l’Emma ens feia un “espectacle” de dansa…

Marxem sense massa més. I seguim camí. Poc després ja parem a menjar, en un petit “merendero” de la carretera de nom impronunciable: Çakilli yörük Çadiri Kahvalti ve Izgara. I quin encert! Allò és un festival de familiaritat, aromes i gustos. El que podria ser un problema, l’idioma, no ho és pas en aquest lloc. Simplement assenyalem els plats que estan menjant els de les taules del costat, fem senyals al cambrer, i en un tres i no res tenim davant nostre una mena de plats degustació d’entrants (Serpme Kahvaltimiz), uns pans estil Chapati indis (Gözlememiz Bulunur), Hamburguesetes, carn picada especiada, salses, amanides…tant de menjar, que finalment hem d’anar a buscar carmanyoles a la caravana i omplir-les. Els nostres veïns de taula són una família local, amb quatre fills. La mare parla anglès, el pare ho intenta, i els nens riuen…ens expliquen que són de Vize i que estan celebrant l’aniversari d’ell, 55 anys. Estan fent temps fins que arribi la resta de la família. Ens pregunten pel viatge, per la caravana, que accedim a ensenyar-los-la , i finalment ens unim a la seva taula, llarguíssima, on van arribant familiars i familiars: tiets, àvies, cosins, nebots…són, pel cap baix, 40 persones. Quan ells comencen a dinar, nosaltres ja hem digerit. Fem el cafè i anem a buscar els nens que fa estona que corren i juguen pel parc del costat amb els nens dels nostres amics i els seus cosins…

Hem de pujar a la caravana i fer camí….perquè, com els diem als nens (quan desperteu de la becaina) estareu potser en un lloc màgic…

I efectivament, en poca estona, una horeta, quan ja estem entrant de ple a Istambul, trobem el premi dels nens: el park temàtic de Vialand. Som a primera hora de la tarda…mica en mica els nens es desperten, i ràpidament, quan senten la música exterior, s’activen. I no cal explicar massa més: jocs, cues, diversió i fins i tot alguns focs d’artifici quan ja fosqueja.

Tenim entrada per dos dies, així que el matí de dilluns també el passem al parc, a repetir totes i cada una d eles atraccions, ara sense cua, ja que és dilluns pel matí. No em canso de pujar un cop rere l’altre a totes les muntanyes russes, i els nens de donar voltes i voltes a les cadires i de pujar al castell màgic.

Ben dinats a la caravana fem via. Cap destí en especial. Rodegem Istambul, no sense ganes d’entrar-hi, però aquest cop no pot ser, i per fi entrem a Àsia, travessant el Bòsfor pel nord d’Istambul, pel Fatih Sultan Mehmet Köprusü, un dels quatre ponts que creuen aquest estret que separa Europa i Àsia.

11 2 punt sultan ahmed

Seguim, deixem enrere la gran ciutat i els seus barris metropolitans…quilòmetre a quilòmetre, anem deixant enrere Europa, el paisatge va canviant, i els seus colors, sorolls, olors….ens fan sentir que estem en un lloc desconegut, agradable…i així passem les hores, amb alguna pel·lícula els nens, música, i bon rotllo…sense destí, acabem arribant a una petita carretera que ens porta fins a un lloc màgic, Pasalar Plaji….una petita cala, amb lloc on aparcar la caravana…la temperatura suau i la llum del cap vespre ens conviden a remullar els peus a l’aigua, i ens permet veure que no som els únics afortunats en gaudir del petit paradís: altres famílies estan fent el mateix…demà veurem el què, però sembla que aquest lloc ens pot permetre agafar forces uns dies. Ja veurem.