UN TOMB PER VILANOVA I LA GELTRU

Un dissabte de maig, inici de pont per uns i dissabte normal pels altres ens hem llevat amb ganes de conèixer. Segur que la visita el passat dimecres de la Blanca i el Quique (el toghethers) explicant com els havia anat a la seva aventura ha tingut molt a veure.

El dia no s’ha llevat massa esplèndid, ja ho havien estat anunciant els homes del temps però nosaltres erre que erre amb el cuquet de passejar. Després de sospesar varies opcions, ens ha cridat l’atenció Vilanova, població costanera amb força renom on tots dos hi tenim amics però que no ens hi havíem passejat massa, el Victor hi va anar un cop per la feina i jo mai.

Així que anem fins a sants estació i cap allà s’ha dit. Els aproximadament 45 km de distància entre les dues ciutats es recorren amb una mica més de mitja hora i hi ha força trens, així que abans de l’esperat ja ens plantem al nostre destí.

El primer que tenim davant és el museu del ferrocarril, ubicat on antigament hi havia el dipòsit de locomotores de vapor de Vilanova i que a dia d’avui conté peces tant singulars com una rèplica del primer tren que circulà a l’estat espanyol el 1848 a la línia Barcelona Mataró o una col·lecció de vint-i-vuit locomotores de vapor, un lloc indispensable pels amants d’aquest mitjà de transport.

Imatge

Com ja sabeu no som uns amant dels museus i si hem de començar explorar un indret preferim fer-ho passejant pels carrerons que no pas visitant el seu patrimoni cultural però com que el dia amenaçava a no poder passejar massa un pla B, interior, no està mai de més.

La ruta comença a la façana marítima que s’estén des del passeig de Ribes Roges a ponent on hi ha el poblat d’Adarró, ja habitat pels ibers entre el S VI i el I aC. fins a l’ermita de Sant Cristòfol, que data del S XIII i que Eugeni d’Ors tingué al costat fins l’hora de la seva mort. Enmig del passeig trobem la Torre de Ribes Roges com a única resta de la fortificació de la marina de Vilanova, un munt de cases modernistes, el monument a Francesc Macià, la Casa del Mar i molts restaurants per poder degustar les especialitats d’aquesta vila costanera, entre les quals destaquen el Xató i tots els plats que s’elaboren amb el peix procedent directament de la llotja.

Com que encara no apreta la gana, decidim pujar fins a la Geltru, casc antic de la ciutat que antigament era població per si mateixa.

La via del tren separa la zona de mar de la ciutat i tot just sortint del pas soterrani trobem una casa modernista, Can Pahissa espectacular. Aquest moviment artístic tant recarregat per uns i tant espectacular per altres va deixar petja a bona part de Catalunya. Actualment és un casal d’avis amb un pati preciós, potser encara hi podrem venir a actuar amb Ballet Barcelona?

Rambla amunt veiem que tots els carrers comercials són el mateix, les petites botigues acaben deixant lloc a les grans marques en qüestió de moda, només alguns establiments de tota la vida es mantenen ferms al seu lloc i és justament en un d’ells on ens dediquem unes patates fregides, per obrir una mica la gana. HI ha força gent passejant, passem alguna casa modernista que ens crida l’atenció i el teatre on s’estan fent obres interessants com “Qui te por de Virginia Wolf” o demà IT dansa i més endevant “Els dolents de Shakespeare”. Justament avui és el dia internacional de la dansa i a la plaça de les Neus han muntat un escenari on les escoles de dansa locals ofereixen un espectacle.

Hem trucat als nostres amics i en Joan no hi és, ha marxat de cap de setmana. A la Laia li he escrit un sms dient que corria per allà però actualment viu a Reus així que és poc probable que ens trobem.

Passem per la plaça de la Vila on el Victor recorda que l’actor Sergi Lopez, nascut a Vilanova, va mostrar en una entrevista que li van fer on li demanaven quins racons de la ciutat tenien un lloc especial en el seu cor.

Seguim passejant pel casc antic i el xivarri ens atrau cap a un carreró, hi ha un casament al Castell de la Geltrú, donem la volta a l’edifici per no quedar-nos allà amb els convidats mentre es fan les fotografies de rigor i apareixem a l’església de Sant Maria de la Geltrú.

Ens parem en un aparador de maquines de cosir Singer, una botiga singular que sembla que han adaptat un negoci a la demanda actual i ara fan cursos de patchwork. Tot mirant la botiga sento algú a darrera que parla. Textualment diu : “si, vaig començar ahir la feina…..”, amb la Laia ens havíem estat enviant mails i just em va explicar això de que començava una nova feina. Em giro i allà està, quines casualitats més maques té la vida!

Ens fa una il·lusió enorme, tant de temps sense veure’ns. Xarrem una mica però ella té pressa així que quedem que ja ens tornarem a trobar per parlar més amb calma. Ens aconsella un parell de llocs per menjar i nosaltres seguim la ruta.

Ja ens queda poc i comença a ser hora de pensar en dinar. Una vista ràpida a Can Papiol, casa de marquesos conservada amb tot el seu parament i convertida en museu, passada per la plaça de Sant Antoni, on quedem impressionats per les barbes de l’escultura que hi ha a la façana i el campanar i direcció al mercat. En Joan ens ha recomanat un lloc per dinar allà a prop que es diu l’Onaindía. El trobem fàcilment, tot i que si no ens ho haguessin dit potser l’hauríem passat de llarg i realment, en Joan té bon gust. Hem dinat de conya!!! Menjar elaborat però sense les modernitats aquestes que no saps ni que menges, plats generosos i un ambient molt agradable. El lloc és un homenatge a l’avi del propietari que va anar a Mèxic a complir “el somni americà” i les fotografies antigues que decoren l’espai evoquen un sentiment entranyable.

Després del bon àpat ens toca anar desfilant, una petita caminada pel passeig marítim per fer baixar el dinar on ens sorprèn un grup de turistes, que nosaltres etiquetem com malais que fan una barbacoa a la platja i una trobada de Corvette, on no ens podem resistir de fotografiar un d’aquests clàssics del motor.

El tren ens porta de tornada a casa, per sort no hem esperat massa i l’excursió ens ha agradat molt, si no m’agradés tant Barcelona, de ben segur que Vilanova seria un lloc que tindria molt en compte a l’hora de buscar la meva llar.

 

Anuncis

ULTIMS DIES I MARATÓ DE TORNADA

Ara ja fa dies que vam tornar a Barcelona, però encara hem d’explicar que vam fer els últims dies per Estats Units.

Un cop visitat el Monument Valley i totalment meravellats pels paisatges al més pur estil Far West, vam anar cosint la frontera entre Arizona y Utah pel nord de gran canyó. La carretera és plàcida als Estats Units, i tot i que les distàncies són llargues (vam fer més de 5500km en 15 dies) no es fa pesat recórrer el país. Hi ha milers de paisatges diferents i poc trànsit tret de a les grans ciutats. Vam fer nit a un poble anomenat Hurricane (l’elecció va estar una mica condicionada pel mateix nom del poble), al sud de l’estat de Utah. Va ser un encert, hi havia molts motels i moltes opcions per menjar. L’endemà, carretera cap a Las Vegas, pasant a prop de la gran presa de Hoover, una de les més grans del món que avasteix d’aigua a la ciutat del joc creada en ple desert. Un cop arribats a la ciutat del vici, vam visitar el carrer Freemont, on es concentren els casinos més antics i històrics. Vam anar al Golden Nugget, on hi ha exposada la pepita d’or més gran del món, vam caminar amunt i avall i com no, vam visitar un parell d’esglésies on fan cerimonies a la carta….especialment impresionant veure que si vols, et pots casar dins el cotxe, estil restaurant de fastfood, toques l’interfono, dones les dades i et casen des de la ventanilla. Això es el servei més barat, a partir d’aquí pots demanar mil i una cosetes més, fins i tot que et casi Elvis Presley, però clar, tot això va encarint el tema….

Per la tarda, ja vam visitar de nou l’Strip, la zona de casinos gegants, i mira tu per on que tot jugant a la ruleta vam guanyar prou diners per pagarnos un sopar de buffet lliure abans d’anar cap a l’aeroport. I això, havent sopat vam fer via cap a l’aeroport, on va començar la marató de vols. Primer vam volar cap a Detroit, i d’allí, canvi d’avió cap a Nova York. Ja de bon matí tornavem a ser a la ciutat dels gratacels, on haviem de passar tot el dia per agafar a la nit el vol cap a Madrid. Vam decidir anar cap a Brooklin seguint els consells d’uns catalans que haviem conegut tres setmanes abans. I la vam encertar. A Brooklin hi ha un carrer anomenat Bedford Avenue que té un ambient impresionant. Vam pasejar amunt i avall amb les motxiles, vam gaudir d’unes cervesses molt més económiques que no pas les de Manhattam i vam anar fins a la llera de l’East River per veure la Gran Manzana des d’allí….però clar, inquiets com sempre i coincidint que era el dia de Sant Patrici, patró dels Irlandesos, vam decidir passar la tarda per Manhatam i Times Square….i quin agobio! Tot de gent al carrer amb motius o vestimentas irlandesas, festa per tot arreu, ambusos de trànsit, aglomeracions….uf, el pitjor per anar carregat com un borrego la veritat….tot i així vam poder veure part de la desfilada de entitats Irlandes-americanes i vam poder seure a una terrasa per fer una birra i un pica pica…..i llavors si que si, vam fer cap a l’aeroport de JFK, vam pujar a l’avió i vam caure rendits fins a Madrid. Canvi d’avió (tot i que eren bitllets de Catalunya Intercontinental, és a dir una enganyifa d’ibèria per fer-nos creure que conecten Barcelona amb la resta del món amb vols directes….) i per fi a Barcelona, on les mares ens van recollir i ens van portar a casa la iaia a menjar una bona paella!!!

Com a conclusió, tan sols podem dir que a estat una passada, i que hem gaudit a tope d’un pais que la veritat és que vist des de lluny ens fa bastanta ràbia, per l’estil de vida i la seva política envers la resta del món. Però un cop allà veus que hi ha moltes “Amèricas” dins d’Estat Units, i que anant amb cotxe, gaudint del paisatge i parlant amb la gent, que és la mar de simpàtica, és un país que es fa agradable. És un pais de cine, i ara cada cop que veiem una película americana, ens adonem que simplement reflecteixen el seu dia a dia i els seus paisatges increïbles….si, hi ha llocs on pares a

menjar i una noia amb patins et porta la comanda fins el cotxe, hi ha parcs naturals impresionants, carreteres rectes que no acaven mai, motels de carretera a tot arreu, cotxes grandiosos i cadillacs dels 60’s circulant, camions grossos com cases, gent molt agradable, milers d’hispans per tot arreu, mescla de cultures que formen grans comunitats, llocs totalment lliberals al costat de llocs totalment sectaris i religiosos….i sobretot molta opulència i riquesa al costat de molta misèria i pobresa….de tot hi ha als Estats Units, i això que només n’hem visitat una petita part.

Apa, seguirem escribint, tot i que ara si que si, sembla que farem una vida una mica més sedentària, a veure si li donem més vida a aquest bloc que últimament hem tingut una mica abandonat.

Una abraçada a tots i totes!

Una mica de Natura…

Un cop visitada San Francisco, una ciutat encantadora i plena de vida, hem volgut canviar una mica d’aires i prendre més contacte amb la natura i amb la carretera. La direcció estava clara, cap al nord.El que no teníem tant clar era quant…jajaja( entre milles i km i que el mapa que duiem no era massa explicit, vam calcular una mica malament i el que havia de ser un viatge d’unes horetes es va convertir en tot el dia!). L’objectiu , “la calçada dels gegants” ,una carretera que passa enmig d’un bosc de sequoies enormes on et sents molt diminut. El dia estava fresquet i les sequoies encara tapaven més el sol però l’olor i la immensitat d’aquests arbres et fa sentir a centenars de quilometres de qualsevol lloc. N’hi ha que fan més de 100m i realment no ho aprecies del tot fins que et topes amb algun dels arbres caiguts que jeuen tots llargs al terra o et poses al costat d’un que te les arrels al descobert . Fins i tot n’hi ha un que pots passar-hi pel mig amb el cotxe!! És espectacular!

Sortir d’allà ens va costar gairebé tant com arribar-hi, vam voler creuar cap a Sacramento per una carretereta que passava un port de muntanya plena de curves on la neu encara estava present  i es va fer fosc abans d’arribar al destí, així que vam parar a Chico, una ciutat universitaria sense massa encant però lloc de fabricació de la cervesa Sierra Nevada i clar, tenint això de referent vam anar a degustar-ne a la mateixa bodega!

La visita a Sacramento va quedar una mica passada per aigua, no teniem gaire clar que hi anavem a veure però suposo que la capital de l’Estat s’ha de conèixer no? Ens va sorprendre gratament el casc antic, conservat com una ciutat típica de l’Oest, amb cases de fusta, un tren dels antics i un ambient molt autèntic. Sacrameto era la última estació del famós Ponny Express, un servei de missatgeria i paqueteria urgent que recorria els EUA a fials del s. XIX.

També vam anar a veure el Capitol, la seu del govern. Com que hi tenen cuadres de tots els presidents, vam buscar al Governator Swagzenager però ens van dir que feia massa poc que havia deixat el càrrec i que encara no li tenien fet el cuadre. Vam deixar la capital cap al sud passant per carreteretes secundaries que voregen el delta del riu San Joaquin, molt autèntic! Pobles de quatre cases que havien estat assentaments de xinesos treballadors del ferrocarril o de les mines on sembla que el temps no hagi passat. Seguint la ruta vam passar per Stokton, només a fer una foto per la nostra amiga Katrina i vam parar a fer un supergelat i un megabatut a un d’aquells típics Drive trhu on pots demanar des del cotxe i venen les noies a servirte amb patins!! Jajajaja diuen que Geroge Lukas va passar per aquest lloc quan era jove.  La intenció era tirar el més a prop possible del Yosemite National Park per gaudir del dia següent sense haver de fer massa quilometres (ai..milles!) així que vam parar a Mariposa, a una hora del park. L’Endemà vam començar el dia amb un d’aquells esmorçars que fan por, pancakes, ous, cafè, mermelada, salsitxes, patates al forn…ai, ja m’atipo només d’escriure-ho! I després al park! És molt guapo, muntanyes de granit que semblen blocs d’una sola peça com els dels dibuixos japonesos, salts d’aigua que et mullen només estant a peu de camí i animalons per tot arreu, vam veure un llop, esquirols, ocells i cérvols,  i hectàries i hectàries de bosc. Vam fer tres caminadetes curtes, ens va fer un dia preciós i vam decidir dedicar-hi un altre dia per fer una altra zona. Només per creuar el park amb cotxe t’estàs gairebé una hora i el paisatge net, ple de rocotes gegants ja és tota una maravella.

 

 

El segon dia al park vam estar a la zona sud, vam caminar fins a uns salts d’aigua per un cami que segons unes senyores que vam trobar de baixada, normalment els turistes no freqüenten i ho vam poder comprovar perquè arribant a dalt, on la neu ens cobria  gairebé fins els genolls, no s’hi veien petjades. Arribar al cim tenint la sensació que fa dies que no hi ha anat ningú. És genial i la imatge de tenir per sota tot un bosc en un dia tant clar com el que vam poder gaudir, no té paraules.

Des de Yosemite teniem un parell de coses per veure però tot quedava lluny, finalment vam sacrificar el Death Valley per tirar milles cap al Gran Canyon, i crec que vam encertar. Primer un dia intens de carretera, travessant de nou la mítica 66 i aquest cop passant pobles molt més emblemàtics que principalment viuen del mite d’aquesta ruta que creua des de Chicago a Los Angeles. A les botigues de souvenirs pots arribar a trobar de tot amb la marca “66” i pels més frickies, fins i tot un carnet de conduir d’Elvis o de Marilyn….tot plegat una mica massa però, és Amèrica i els mites són els mites i nosaltres també vam caure a la temptació i ens vam entaular en un d’aquells dinners amb sortidor de gasolina i cotxe a la pared inclòs.

El dia següent, el Gran Canyó ens esperava amb tota la seva immensitat perquè si aquí tot és gran, què hem de dir del fabulós canyó del riu Colorado! Vam estar al parc gairebé tot el dia, entre el recorregut amb bus que et va deixant als punts més fotogènics i les nostres ànsies per veure’n més, que ens vam posar a caminar i caminar per veure una altra prespectiva, se’ns va passar el dia volant. Ja cap a la tarda tiràvem cap a la Desert view road, una carretera que surt del park direcció sud-est i va vorejant el congost, espectacular. Els tons vermells de la roca i el blau del cel feien un panorama digne de ser fotografiat en tot moment i quan apareixia el riu allà al fons tot “colorado” senties una emoció que recorria tot el cos. Però el dia no havia acabat, la carretera en aquesta zona és d’aquelles que sembla que no s’acabin mai. Rectes que no en veus el final i cap població en tot el que t’arriba la vista. Quilòmetres i més quilòmetres de terres de colors vermellosos, alguns arbres que no saps com poden viure i el cel. Es feia fosc i teníem una meta, el Monument Valley, quedaven potser vint minuts de llum quan hi vam arribar, des de la mateixa carretera vam parar a fer les fotos i a contemplar l’espectacle de colors que creaven els últims rajos de sol en contacte amb les formacions rocoses i tanta va ser l’emoció que no vam ni veure el desvio cap a l’hotel que ens havien recomenat i vam seguir endevant més de 30 milles fins a Mexican Hat, un poblet de no més de 100 habitants dedicats al turisme que s’exten a 2 milles al sud d’una roca surrealista que li’n dóna el nom. Vam sopar a lo “vaquero”, una hamburguesota feta a la brasa en un lloc molt autèntic amb uns locals que bebien cervesa i passaven l’estona sense massa paraules i vam passar la nit a l’hotel San Juan. L’endemà al matí, ens vam llevar tard i per sorpresa, ens havíen tallat l’aigua sense avisar!! Merda! Justament estaven arreglant la canyeria i tal com va dir el de recepció es van descuidar de comentar-ho, la veritat és que molt malament per part seva així que, si per una d’aquestes coses voleu dormir a Mexican Hat, no ho feu al hotel San Juan, feu-ho al que té el restaurant a tocar de carretera que és molt autèntic i val el mateix!!! Jajaajja

Bé, tonteries a part, vam recular cap a Monument Valley de nou i aquest cop si que vam veure el desvio, nosaltres que ja estavem contents amb el que es veia des de la carretera, vam quedar flipats! Aquesta terra és una reserva dels indis Navajos i ells mateixos gestionen el parc i l’hotel que hi ha dins. Tenen montat un circuit que pots fer amb el teu propi vehicle o amb una furgoneta que et passeja per tota la vall i vas reconeixent les formes més caracteristiques de les formacions rocoses com l’elefant, el camell , el Jonh Fort point,la monja i les deixebles, etc. Bocabadats tot el matí, no podíem parar d’admirar aquella imatge tant reproduïda a les pel·lícules del Far West, ja ens imaginavem amb el cavall tirant cap a la immensitat.  No podem dir exactament el perquè però ha estat un dels llocs que més ens ha fascinat.

Apa…una abraçada i fins d’aqui uns dies!!!

 

 

 

 

 

 

LANDING LAS VEGAS

Després d’una setmana intensa a Nova York i ja amb el Victor mig recupera’t de la bronquitis, vam volar cap a Las Vegas, fent escala d’unes hores a Miami. El viatge, en una companyia realment barata anomenada Spirit Airlines, va estar genial, tot correcte i sense retards. Ja de nit, vam aterrar per fi a Las Vegas, vam recollir el cotxe de lloguer, i cap a l’hotel, tot atravesant l’strip (que és el carrer principal) de la ciutat, on es concentren la majoria d’hotels-casino de la capital mundial del joc. I és impresionant, tot ple de llum i edificis gegants, amb reproduccions de Nova York, Venecia, Paris…..una animalada! Aquella nit poca cosa vam fer, una petita pasejada i cap a dormir que el cos no donava per més. Ja de dia, vam caminar per molts dels casinos. Impresionant sens dubte el Venetian, on pots passejar pel pont de Rialto, la plaça San Marco, el pont dels suspirs i fins i tot anar en gòndola pels canals interiors de l’hotel. És tan exagerat tot plegat que fins i tot costa de descriure. Altres casinos són més clàssics, com el Flamingo o el Sahara, i alguns també impresionants com el Paris, amb reproducció de la Torre Eiffel i de l’arc del trionf inclosos, el del castell on es fan tornejos mitjevals, que es molt “kitcsh” des de l’exterior, o el de New York, amb un Skyline impresionant….bé, total, tot plegat una gran mostra de l’exageració i el gust pel consumisme extrem dels nordamericans. Molt cartrópedra i parafernalia per atreure turistes de cap de setmana i gent jove amb ganes de juerga….impresionant i cutre tot a l’hora. Nosaltres vam jugar uns calerons a les màquines i uns quants més a la ruleta i al black jack. No vam guanyar, no cal dir-ho, però tampoc vam perdre molt….per cert, xoca bastant que es pot fumar a tot arreu i que mentre jugues la beguda és gratuïta.

De las Vegas, vam fer via cap a Los Angeles, passant pel desert de Mojave i per la ruta 66….el desert és prou xulo, amb molts arbres de Joshua, que son si més no curiosos. El paisatje és agradable i fa que la carretera també ho sigui. Al sud de Mojave pots agafar si vols l’antiga i mítica Ruta 66, ara en desús, que uneix Los Angeles i Chicago. És la mar de tranquil•la, i a mida que avances, vas trobant motels abandonats, antigues gasolineras i algun que altre lloc que encara serveix café i menjar. I mica en mica un va entrant a Los Angeles, ciutat inmensa, atravesada per moltíssimes autopistes de molts carrils i on es fa impensable viure sense cotxe. En els dos dies que hi vam estar vam fer prou feina: vam visitar el teatre Kodak, on es fa l’entrega dels oscar, el paseig de la fama i el teatre xinès, la platja de Santa Mónica, un parell de cases de famosos a Beverly Hills (Madonna i Leo Di Caprio…), vam conduir per Mullholand Drive (una mena d’arrabasada d’aquesta ciutat), vam anar a veure en Gasol en un partit dels Lakers, però no hi vam entrar perquè no quedaven entrades barates(pretenien cobrar 225$ per un seient!!), vam visitar el centre històric de la ciutat i vam estar als mítics estudios Universal, una mena de parc temàtic amb atraccions i visita als propis estudis. Tot plegat molt intens i molt complert….

I d’aquí vam fer ruta cap al nord, per la mitica ruta 1 que puja tota la costa fins a San Francisco. Va ser una llàstima que el temps no ens acompanyès, doncs entre la pluja i la boira, no vam poder gaudir massa del paisatge de la costa del pacífic. Tot i així, vam parar a dinar a un poble preciós anomenat Los Alamos, on sembla que el temps s’ha aturat i encara viuen a principis del segle passat. Vam veure també el curios i també bonic poble de Carmel-by-the-sea, vam pasejar per la platja una estoneta, vam gaudir de les famoses ( i boníssimes) carxofes de la població de Pescadero, i fins i tot vam tenir temps per rondar una estoneta per Monterey, una ciutat també molt agradable.

I desprès de tot això, per rematar-ho, arribavem a San Francisco, la ciutat de la bahia, amb el seu mític Golden Gate vermell, gran i impresionant donant la benvinguda a tots aquells que arriven des de el nord, que no era el nostre cas. San Francisco és tal i com surt a les películes, una ciutat amb moltes pujades i baixades, cases de fusta amb molts colors, tramvies antics circulant de forma normal, la presó d’alcatraz saludant des de la illa prop de la costa, el barri hippy de Haigth fent honor a la seva història, plena de botigues “neo” hippies, amb molts penjats amunt i avall….una pasada vamos. I a sobre per rematarho, aquí hem gaudit de la victoria del Barça sobre l’Arsenal tot rodejats de catalans que per un motiu o altre estan per la ciutat, i coneixent a algun afcionat nord americà del nostre equip (concretament d’Ohio)….
I res, ja encarem l’ultima setmana d’aquesta nova aventura. De moment tot està genial, i tot i que potser no es el nostre estil, la forma de vida nordamricana és fàcil de portar durant un temps: raccions gegants, cotxe per anar a tot arreu……

Apa, fins ara família!!!!

primera parada: NYC

Què us he d’explicar d’aquesta gran ciutat? Ens hi hem passat una setmana i podem dir que hem vist gairebé tots els llocs emblemàtics però podríem estar-hi un mes i encara ens faltarien coses per veure.

Tant bon punt arribes ja t’hi sents a gust, com a casa. Suposo que el cine i les series de televisió han fet força perquè cada racó et sigui familiar. Us faré cinc cèntims de les meves impressions:

Als matins, la gent passeja els gossos mentre fa una mica d’esport o porta un cafè a la mà. Això passa per tot arreu, tant pels carrers com pel Central Park. Quan vam arribar just havia nevat el dia abans així que encara quedava una mica de neu i tot,  i el Central Park estava fantàstic, de postal.

La cinquena  Avinguda,  que hem sentit mil vegades a les pel.lícules és tal qual ens la pinten, un no parar de botigues, gent amunt i avall amb bosses i milers de taxis, majoritariament plens perquè no paren encara que estigui plovent i portis més de deu minunts fent la ona amb la mà.

El famós Rockeffeler center, dona una vista aeria genial de a ciutat i just a sota, hi ha la pista de patinatge, on evidentment no ens hi vam poder resistir, i el lloc on posen l’arbre de Nadal més gran del món.

Edifics com el Chrysler o l’Empire State donen un caràcter especial a la ciutat perquè de gratacels n’hi ha a patades i cada edifici té el seu encant i fins i tot la ONU té aquí la seu central, just a la vora de l’East river i tot passejant pots trobar el famós Daily News, el diari on treballava Superman o la increible Central Station. Una mica més al sud trobem el Flatiron building que semba que hagi de caure’t a sobre.

El menjar és tant variat com la gent. Des dels típics Dinners on et serveixen de tot una mica i estan oberts 24h, fins a conegudes cadenes de fast food, que ja han arribat a casa nostra fa temps o restaurantets més selectes de Sushi, italians, francesos…el que sigui. Els que si que acostuma a ser comú és que les racions són mida XXL.

El financial distric és la part amb més gratacels junts, es nota que la gent hi treballa perquè tothom va com estressat, de pressa..com si fessin tard, queda al sur de a illa de Manhattan i des d’allà es pot agafar un ferry que et porta a Staten Island i en el camí passa per davant de l’estatua de la llibertat, un passeig molt agradable. Una mica més amunt del districte financer, el mític pont de Brooklin,  que es pot creuar a peu, et deixa impressiona’t!

Times Square amb tota la seva llum, colors, anuncis i teatres. Obert a qualsevol hora i ple de vida acull la major part dels musicals de la ciutat i botigues de moda, de souvenirs o d’altres tant especials com la d’M&Ms….una botiga gegant de tres pisos exclusivament dedicada a aquests dolços de colors, us ho podeu imaginar? La veritat es que aquí tot es “a lo grande”, fins a extrems realment surrealistes: botigues gegants dedicades exclusivament a un producte, ja siguin dolços, juguets, diamants, chancletes…..En quant a musicals, nosaltres vam gaudir del de Mary Poppins, simplement fantàstic. Fins i tot la Mary Poppins tria coses gegants del seu fantàstic bolso, com a la película!!!

Si una cosa havia de fer, era una classe de dansa. I si, ho vaig fer, a l’academia de l’Alvin Alley. És força famosa i té professors molt bons però per mi la sensació d’estar ballant en un edifici amb les pareds de vidre i de fons tota la ciutat…ufff, va ser una passada.

Barris com Chinatown, litlle italy, el Soho, el Village tenen un caracter únic i tots ells alguna cosa especial. Els mercats, els restaurants, les galeries i les cases d’estil Anglès els fan uns llocs encantadors per perdre’s i passejar.

També vam tenir temps per enyorar-nos una mica de casa i que millor que veure un partit del barça al Mercat, bar del Bowery on s’ajunta la penya barcelonista de NY. Allà vam trobar gent molt agradable que ens van donar un parell de consells per descobrir la ciutat que no surt a les guies. Com el Chelsea marquet i un passeig per una antiga via de tren que et dona unes vistes molt especials de la city.

No podem deixar de parlar del metro. Funciona vint i quatre hores, i és un pel caòtic fins que aprens a veure com funcionen, quins trens son expres i quins son locals…varies lineas poden parar en una mateixa andana, així que has d’estar atent per no pujar al tren equivoca’t….ah, i els caps de setmana sempre hi ha trens que desvien rutes o s’anulen sense previ avís degut al manteniment….aneu amb compte!!!

Diumenge al matí vam gaudir d’una missa gospel al barri de Harlem….increïble experiència: els discursos dels predicadors, els cants, els plors dels fidels….tot un espectacle. A mes, ens van acollir molt bé i fins i tot ens ban donar d’esmorçar! Bona gent, sens dubte…

Bé, la única pega que hem tingut és que el  victor no es va trobar massa bé i no podia fer tot el hagués volgut. Sort que aquesta vegada teniem un hotelet com déu mana i va poder descansar i recuperar-se per seguir endevant.

Seguim actius

Tot i que ja s’hagi acabat l’avetura del “viatge llarg”, no hem acabat les ganes de conèixer, ni d’anar amunt i avall, ni evidentment de viatjar. Ara, un cop a casa, treballant de nou i tornant a la rutina ens hem d’adaptar una mica per seguir fent el que ens agrada. Però de maneres de viatjar n’hi ha moltes i cada moment és diferent. Per això hem obert una nova pestanya en aquest mateix bloc on podreu seguir les nostres escapades de cap de setmana, excursions d’un dia o viatgets curts. Esperem que us agradin perquè ho seguim fent amb la mateixa il.lusió amb la qual vam començar la nostra aventura pel món!

fins aviat amics!

UNA SETMANA DE CONTRASTOS. FINAL DEL VIATGE

No cal dir que es fa extrany escriure ara(quant tot just fa tres setmanes que tornem a estar a casa) sobre com va ser l’ultima setmaneta del nostre gran viatge….Acabavem de visitar un lloc increïble, les catarates d’Iguazu, i després de passar l’única nit del nostre viatge en territori Brasileny, vam travessar el pont que separava Brazil i Paraguai. L’arribada a aquest pais, el Paraguai va ser bastant fàcil i caòtica, doncs en un autobus urbà pots arribar des de Foç d’iguazú fins a Ciudad del Este, però aquesta última es una ciutat totalment caòtica doncs es un lloc on els brasilenys van a fer compres barates, i el fet de que fos dia festiu al Brasil va fer que la frontera estigues literalment saturada de compradors Brasilenys aprofitant el dia lliure per comprar massivament a la banda Paraguaia, on tot és més barat….bé, vam fer nit a Ciudad del Este, una ciutat lletja i sense gens d’interès turístic, en un hotelet prou decent que més tard vam descobrir que era una casa de cites, d’aquelles on la gent pot entrar-hi en cotxe sense ser vist per ningú i on pot gaudir d’habitacions amb yacuzzi a preus económics….nosaltres vam descansar si més no….i d’allí vam començar una ruta si més no diferent pel sud del pais.
Paraguai és un pais curiós. Per què? Doncs resulta que és un pais humil, on la gent parla el castellà però sobretot el guaraní, un idioma divertidíssim. L’entoació és la mateixa de la que tenim nosaltres quant anem borratxos, un pais on s’hi han instal.lat al llarg de les últimes décades comunitats japoneses, polaques, xeques, alemanyes….comunitats estables que es barrejen amb la comunitat local fent que hi hagi tot de gent rossa parlant guaraní amunt i avall, una societat molt rural i molt acollidora, com a mínim amb nosaltres…en la nostra ruta va recórrer tres missions jesuítiques del segle XVII, missions que en la seva época es van estendre al llarg de territoris que ara es divideixen entre Brasil, Argentina i Paraguai. No sabem com son les ruïnes de les missions en els altres països, però creiem que estan molt més explotades turíticament. Nosaltres, després de visitar les de Trinidad, Jesús, San Cosme i Damián i les poblacions corresponents a més de Pilar i Encarnación, vam quedar encantats amb un desenvolopament del turisme que ens va semblar tranquil i molt digne. Sembla que tot just comencen a desenvolupar aquesta ruta turística, i ho fan fent passejades nocturnes per les antigues esglésies, amb una il.luminació la mar de bonica i unes explicacions d’alló més agradables, i fins i tot a San Cosme, on un del jesuites va desenvolupar els coneixements d’astronomia com mai s’havia fet a sudamèrica en les seves époques han pres el testimoni i ara han desenvolupat un planetari molt rudimentari i un mini observatori i el que és més important, han format a gent local per tal de donar les explicacions i fer-ho funcionar tot plegat d’una forma molt més que correcte, sempre dins de l’humiltat dels mètodes de que disposen. Va ser a sant Cosme on a través del seu telescopi de 300 augments, vam poder observar Jupiter i els seus anells, i ens va encantar…a més de poder observar tot aquell mantell d’estrelles que poblen el cel de l’hemisferi sud de la terra, que mai no m’he parat a contar, però que sembla molt més poblat del que mai no he podet veure aquí al nord, però es clar, segurament mai no he anat a observar el cel en algun lloc adecuat per ferho….
Parlant de cosetes curioses….doncs bé, a Paraguai vam retrobarnos amb els autobusos rudimentaris i les chatarres amb rodes. La veritat és que ho trobavem a faltar tant per lo divertit de viatjar així com pel preu molt més barat del transport en comparació de la veïna Argentina….un dia per anar fins a les ruines de Jesus, vam haver de pendre un taxi compartit, i ves per on que allí a la parada hi havia un jove tot borratxo fotent-nos el rollo, el tio gairebé ni s’aguantava i costava molt entendre’l…però el fet es que un cop dins del taxi, una cafetera on anavem set persones, el conductor va començar a criticar al borratxo tot dient grans coses com “és que no se puede ir tant borratxo, yo tambien voy borracho però como soy chofer he parado de beber hace una hora” o “como conduzco borracho hago las rutas rurales porque en la ciudad te paran i te ponen sanciones…”. En el moment flipavem, i despres no podiem deixanr de riure….el fet d’anar sense guia ni mapes pel pais ens va fer anar totalment a cegues en el fet d’allotjament i tot això, però realment vam trobar petits hostal a tot arreu, i fins i tot a San Cosme vam dormir a casa d’una família molt acollidora que ens va obrir les portes de casa seva just davant de les ruïnes jesuitiques….

La bomba va arribar el dia que ens disposavem a atravessar la frontera de nou cap a Argentina. Des de el poble de Pilar, vam pendre una barca de fusta per atravessar el riu Paraguai, fins aquí cap problema. Ara, a l’altra banda, ja a l’Argentina, ens vam trobar una caseta de fusta cutre que feia les funcions d’aduana, ens van sellar i ens van advertir que degut al mal estat del camí no arribaven els autobusos, així que ens recollirien uns 4×4 i ens portarien fins a la carretera principal a uns quaranta quilometres més enllà. I efectivament van arribar dos 4×4 on ens van carregar com a bésties a la zona de càrrega del darrera, ens van cobrar vint pesos, un autentic robo, i ens van torturar durant mitja hora o més per aquells camins de merda….definitivament tornavem a Argentina, el primer mon, on t’adverteixen que Paraguai és un pais perillos i tercer mundista, però on son incapaços d’asfaltar la carrtera fins la frontera que fa vint anys va inaugurar el gran lladre de la nació, el president Menem….definitivament Argentina és un pais on socialment no funciona res, però on per sort hi ha molta gent bona i grans llocs a visitar….
Vam arribar a Resistència, la primera població important de l’Argentina després de la frontera i de camí a Salta, el nostre següent objectiu, la zona on tothom coincidia que es trobava la gent més acollidora i alguns dels paratges més bonics de l’Argentina….Resistència no ens va fer el pés, i menys encara quant ens vam enterar de les males notícies que ens arribaven des de casa. Tot i així vam fer nit a dins d’un bus camí cap a Salta, i va ser allí, on després d’un dia de reflexió, vam decidir que no hi havia més solució que tornar cap a casa…davant quedaven Salta, Jujuy, el tren de las nubes, Bolivia, el altiplano andino, el salar d’Uyuni, Sucre, Potosí, la Paz, el Llac Titcaca, Copacabana, el Peru,el Machu Picchu, Pisco, Lima, i després, un vol a Nova York, quatre dies a la ciutat dels gratacels i el retorn cap a casa a finals de juliol….si, ja teniem els bitllets de tornada, però bé, tots aquets llocs seguiran allí l’any que ve o l’altre, ara el nostre lloc era a Barcelona, i aquí estem, amb la familia, amb la tieta Lolita cada dia, i preguntant-nos cada dia, amb un sonriure a la cara: que cony faig jo aquí?….352 dies de viatge són molts com per no preguntar-se com canviarem les nostres vides d’ara en endavant.
Petons a tots. Petons a totes