CREUANT FRONTERES

Si, sense gairebé ni adonar-nos, vam estar sis dies a Còrdova, i es que poder estar a una casa i compartir el dia a dia amb algú com el Sergio va estar genial i ens va anar la mar de bé per prendre aire nou de cara a la nostra pujada cap al nord d’aquest continent tant gran….la setmana la varem dedicar a menjar molt bé (en Sergio és un gran cuiner),  fer vida reposada, dormir moooooolt, i visitar més aviat poc. La ciutat de Córdova no dona molt de joc.El dia que vàrem arribar era el 25 de Maig, dia de la independència a l’Argentina, i aquest any precisament celebràven el 200 aniversari (o Bicentenario), i com a resultat, hi havia desfilades, concerts i tota mena d’actes.Això  va comportar que triguèssim més de tres hores en poder agafar el bus que arribava a casa el nostre amic, a les afores de la ciutat, però per altra banda va permetre’ns gaudir d’un concert rock al centre de la ciutat aquell mateix vespre.

En els dies posteriors, el més interesant de la ciutat  va ser, potser el centre històric, i per sobre de tot el museu-comisaria de la D2. Resulta que durant la recent dictadura es van escampar per tot el pais centres de detenció il.legal, on es torturava i assesinava . Una volteta per aquest centre de detenció, al vell mig de la ciutat, feia posar els pels de punta, i escoltar algun dels tristos protagonistes que per allí caminaven i explicaven la seva experiència, doncs feia bastanta angoixa. De la resta, poc més, carrers comercials, alguna esglèsia maca (destacable la dels caputxins, que tot i semblar antiga, no té més de 25 anys),una antiga presó reconvertida en centre cultural i algun que altre palauet i centre d’exposicions.

Un dia en Sergio ens va portar a voltar per la sierra, però la veritat és que el dia no va acompanyar massa…però com a mínim vam poder gaudir d’un bon dinar a casa uns amics que viuen per allí.

Després, relax, una nit al local d’assaig d’un dels grups del Sergio ( Versus Banda), i per posar la cirereta, concert la nit de dissabte. En Sergio i la seva altra banda( Rush&roll) van tocar amb en Juanse, una mena de super estrella del rock a Argentina, una mescla de Los Rebeldes i Mick Jagger…i clar, ens van colar al “back stage” i fins i tot vam poder parlar breument amb el Juanse (lider del grup Ratones Paranoicos)…el concert va estar genial, i la festeta de després, relaxada però ben bona.

Per acabar, el diumenge vam anar a menjar un locro (menjar tradicional dels dies de festa)a casa els pares del Sergio, una gent encantadora, i bé, dilluns ja vam fer via cap al nord, l’extrem nord est del país, a Puerto Iguazu. Després de 22 hores de bus hi arribàvem, i el mateix dia en donàvem el luxe, desprès de buscar allotjament, de visitar el costat argentí de les catarates (el riu separa Argentina de Brasil, així doncs les catarates estàn “dividides entre els dos països). No se si vam ser afortunats o no, però nosaltres ens hi vam sentir. Vam veure les catarates en temporada baixa, un dia esplèndid i amb una quantitat d’aigua impresionant, de fet, part del parc estava tancat per la gran quantitat d’aigua que baixava. Les catarates són increïbles, gairebé es podria dir que indescriptibles, doncs per nosaltres que solem al.lucinar amb un salt d’aigua normalet, veure aquelles cortines d’aigua que s’extenen durant més d’un quilòmetre, dos potser, és quelcom inimaginable fins que no hi estàs present. Era tanta l’aigua que baixava, que en algun dels miradors de la visita, la cascada et queia gairebé sobre el cap, i és clar, sorties ben remullat…no podeiem parar de al.lucinar i fer fotos, milers de fotos..

 El lloc més béstia de les catarates és potser la “Garganta del Diablo” que pertany al costat Brasilé però es veu des de l’Argentí. En aquella gorja, l’aigua cau amb tanta violència que part d’ella rebota cap amunt formant un núbol que dobla l’alçada de la pròpia cascada….increïble…i el soroll i la força de tot plegat et fa sentir tant i tant petit…com veieu vam gaudir al màxim de la visita de gairebé sis horetes al Parc Nacional.

Allí mateix a Puerto Iguazú vam visitar la segona i segurament altre atracció que ofereix la població, i que no es altre que el “Hito de las Tres Fronteras”…resulta que allí es troben dos rius, el Iguazú i el Paranà, i en aquella confluència es tròben les fronteres de tres països, Argentina, Brasil i Paraguai. És un lloc curiòs doncs observant des de aquell punt t’adones que absurd és tot plegat, que si et dona per nèixer a una banda o altra del riu et marcarà la resta de la teva vida i et farà més fàcil viatjar aquí o allí, aconsegui papers, parlar un idioma o un altre….i tot això, en una misèria de metres quadrats….l’absurd de tenir tres aeroports internacionals separats menys de cinquanta quilòmetres l’un de l’altre, l’absurd de que Argentina i Brasil es van posar d’acord per repartir-se aquell troç de territori que pertanyia a Paraguai, i que Uruguai els va ajudar i com que no va obtindre res a canvi (Uruguai és lluny d’aquí), van posar el nom d’una part del parc Nacional com a P.N.Uruguai….i en aquest punt tant absurd del món vam variar el nostre itinerari una miqueta i vam decidir no anar cap a Ciudad del Este, a Paraguai, directament….endevineu cap a on vam partir aquella mateixa tarda?

Si! No vam poder resistir la temptació de trepitjar terres brasileres i vam anar cap a Foç d’Iguazu…és curiós que fàcil resulta creuar aquesta frontera, de fet ho fas en un bus local que et para en els dos punts fronterers i et porta fins a la ciutat veïna del costat Brasilé, tot plegat menys d’una hora. Foç d’Iguazú no ofereix gairé res interesant,però si que dóna una lleugera idea de com és una ciutat en aquest país,  així que vam pasejar pel centre i vam voler visitar una presa propera que diuen que és la presa binacional (la comparteixen en aquest cas Brasil i Paraguai) més gran del món, i sense ser binacional és la segona més gran darrera la de les tres Gorges de Xina crec…bé, sigui com sigui, resulta que com no hi ha res més en aquest lloc, et cobren molts diners per entrar a la presa i no hi ha forma de veure-la si no és amb el tour organitza’t, que evidentment no vam pendre… per veure preses ja tenim la de Rialb home! Això si, vam fer nit, i al matí següent vam anar al costat Brasilé de les Catarates, i com no, igualment impresionants….si bé de la banda Argentina estaves molt a prop, a tocar literalment dels grans salts d’aigua, de la banda brasilera en tens una vista més panoràmica i arribes a tocar aigua en un dels salts….si tan sols pots anar a una de les bandes potser val la pena més l’Argentina, és molt més gran, gaudeixes molt més temps de  la  visita i val el mateix l’entrada, però sen’s dubte, si pots visitar les dues, s’ha de fer! Ja que tot i ser el mateix, el punt de vista et fa apreciar-ho different i et permet gaudir de les dues bandes….

En tant sols 24 hores de visitar Brasil, no podem tenir una opinió gaire formada del país però si que hi ha coses que ens han sorprès i molt. No sabem si és a tot el Brasil o més aviat aquí al sud,tenen un sentiment extremadament religiós i portat d’una manera diferent. Hem vist samarretes de Jesu-Cristo imitant les lletres de coca-cola, cotxes amb enganxines gegants de Jesus amb la S del mig amb el simbol de Superman, esglésies d’on sortia música rock i fins i tot al pujar al bus ens repartien folletons de no sé quina església. Tot i que hi ha molta pobresa a les faveles, la ciutat de Foç do Iguazú és la més organitzada de les tres ciutats frontereres d’Iguazu, carrers esfaltats, una terminal de busos molt particular on només hi pots entrar comprant ticket i molts comerços li donen un aire molt occidental.

I bé, poc més oferia aquesta població de Brasil, així doncs, cap a Paraguai, a Ciudad del Este, una mena de centre commercial gegant, brut i sorollós, que per uns momens ens ha transportat a la India i on tot just acabem d’arribar….el fet de ser el país més pobre dels tres fa que la gent dels altres dos creui  a comprar, com es feia abans a Andorra, oi?….Però bé, la cosa pinta bé, sembla un país different, no se com dir-ho….tan sols un parell de dades: aquí la visita a la presa és gratuita i la gent parla dos idiomes, el guaraní, que és el que se sent pel carrer, i el catellà que parlen amb nosaltres….

Una abraçada a tothom i fins aviat!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Anuncis

De Xile a Argentina

Suposo que el primer que hauriem de fer es disculpar-nos per trigar tant en escriure un nou post, així que: ho sentim moooooolt!!! Jejeje….Dit això, continuem.

Doncs bé, despres d’ uns dies en aquella fantàstica ciutat Xilena de Valparaiso, vam anar cap a la capital, Santiago de Xile, voliem arribar allí per poder gaudir del final de la lliga en el Casal Català de la ciutat, cosa que vam fer, i que a més també ens va servir per conèixer un bon grapat de catalans i descendents de catalans que viuen, estudien i/o treballen allí. La nostra intenció era estar a la ciutat no més de dos o tres dies, però ves per on que al final ens hi vam estar gairebé cinc, doncs resulta que la gent del casal juga en una lligueta de fútbol, tenien partit dimecres i vam allargar l’estada per poder veure’ls jugar, ¿i sabeu que? Doncs que al final,  el Victor va acabar jugant una bona estona del partit….ay! Com es nota la manca de ritme, doncs dos minuts després de començar, ja no podia ni amb la seva ànima! Però bé, ens ho vàrem passar d’alló més bé, tot i que realment, la ciutat no valia la pena per estar-hi tant de temps. També és veritat que el fet de trobar un hostal just a la Plaza de Armas, al vell mig del centre (el que podria ser la plaça reial de Barcelona o les Rambles, per exemple), molt acollidor i amb unes vistes sobre la plaça increïbles, ens va fer l’estada més agradable.

La ciutat en si, com deia abans, no té gaire res espectacular però si molts llocs entrenyables. Les atraccions turístiques s’acaben un cop has donat una volta pel centre i has pujat un parell de cerros que hi ha, el de San Cristòbal i el de Santa Lucia, i sembla que ho tens tot fet. Però també pots visitar la casa de Neruda als peus del Cerro San Cristobal, fer una cerveceta en un dels centenars de bars “rockeros” del carrer Pio Nono,passejar pel barri de Brasil,fer una volteta per la impressionant catedral,i passar el temps a la plaça, mirant la infinitats de coses que hi succeeixen, uns que juguen a escacs, un altre que predica la paraula del Senyor  com si estigués fent un discurs polític, un que fa mimica, etc…

Abans d’arribar A Santiago ja ens havien advertit sobre l’smoke, que és el gran núbol de contaminació que flota sobre la ciutat. La veritat es que quant hi vam arribar no ens va semblar tant exagerat, però res més lluny de la realitat, doncs ja quant marxàvem cinc dies després, gairebé no es veuen les muntanyes que envolten la ciutat i fins i tot costava veure el sol entre el núvol de merda, increïble de veritat. I és que resulta que el dia abans d’arribar nosaltres havia plogut i per això estava tant net l’ambient, però com us dic, no van caldre més de cinc dies per tornar-se a omplir tot de smoke….

I bé, amb la ciutat vista i amb moltes agulletes vam partir cap a Mendoza, ja un altre cop a Argentina,  el que havia de ser un trajecte de sis hores de bus es van convertir en gairebé dotze, doncs vam estar a la frontera prop de quatre hores….però la veritat és que els paisatjes d’aquell pas entre els Andes eren increïbles i va valer molt la pena creuar la frontera per allí, just als peus de l’Aconcagua, la muntanya més alta d’America, tot i que a les hores que vam passar ja era de nit i no la varem poder veure….

A Mendoza hi vam arribar que ja era negra nit, després d’un llarg dia de viatge en bus i just abans d’un cap de setmana de celebració i festa nacional. Ens va sorprendre la moguda que tenien montada  però pel que vam anar veient, no era només a Mendoza, tot el país estava movilitzat. Banderes, unes fonts amb aigua tenyida de blau i altres blanques, actes de folklore a tot hora, menjars populars , concerts, un no parar!

Després d’un dia passejant per la ciutat, entre les grans places i el gran parc de la ciutat, vam decidir tornar enrera per gaudir de nou del paisatge del Andes, volíem veure unes formacions molt curioses que havíem vist en unes fotografies i de pas, veure l’Aconcagua. Així que, l’endemà vam comprar bitllets cap a Puente del Inca per les deu del matí.

El tema es que Xile i Argentina tenen una hora de diferencia i aqui els mendas (o sea, nosotros!), van canviar totes les hores  dels rellotges menys el del despertador!!! Oleeee…aixi que, ja us imagineu, vam perdre el bus. Evidentment vam comprar bitllets pel seguent bus, però lo bo va ser que a la part Xilena havia nevat molt i havien tancat el pas fronterer així que a l’arribar a l’últim poble on podíem trobar hostal, tot estava ple ja que la gent en no poder creuar la frontera es quedava alli a fer nit…. Concretament ple de Xilens amb ganees de tornar a casa i d’Argentins que aprofitaven el cap de setmana llarg per fer turisme al país veí. Vam fer nit a Uspallata (aquest petit poble fronterer)  i vam compartir la fresca de la nit amb una parella de xilens, un motorista, un cordobès i tres nois porteños la mar de divertits.  L’Endemà si, després d’hores d’espera, la caravana de cotxes van tenir el permís de tirar carretera amunt, nosaltres fins a puente del Inca però la majoria cap a la frontera. Vam passar el dia allà, gaudint de les vistes, d’un dia preciós i tot passejant per l’antiga via del tren, una via abandonada, com tantes altres a Argentina, que havia de ser preciosa quant unia Xile i Argentina per aquelles valls tan estretes que formen el pas fronterer,  vam arribar fins al parc natural de l’Aconcagua i vam poder gaudir de paisatges increÏbles. El bus de tornada cap a Mendoza, el vam compartir amb un altre viatger, en Giacomo. Ell està fent un tour per la pau per l’Amèrica llatina (a la secció de LINKS podeu entrar a la seva pagina) i al hostel on vam anar a parar a Mendoza ens vam trobar amb un català, un home d’aprop de Reus que té un negoci familiar de producció d’oli en aquestes terres, i és que la zona és molt rica en cultius de vinya i d’oliveres, hi ha infinitat de bodegues i una de les activitats més turístiques és la ruta dels vins. Nosaltres no vam fer la ruta però si que vam visitar-ne un parell , La Rural i la Lopez , on vam apendre una mica més de vins i ho vam passar realment molt be!!!

Després d’una nit sencera de bus, arribàvem  Cordoba, on ens esperàva en Sergio, un noi que vam conèixer a Tailandia i ens va convidar a casa seva. Estem passant uns dies genials, sense massa estrés per visitar els llocs turístics sinó de viure la ciutat amb ell i els seus amics. Només per rebrens ja va organitzar un dinar tradicional, després ens va portar a passeig per Las Sierras dels voltants,a assajar amb un grup de música que toca (Versus Banda) i dissabte, de concert!!!!! Bé, no cal dir que és genial retrobar gent però especialment la gent cordobesa que són molt oberts i encantadors!!!

Un petonás i res, nosaltres ja hem fet els deures…ara us toca a vosaltres, que els vostres missatges ens agraden i animen molt!!! Petons!

La lliga a Xile!

Si senyors, hem celebrat la lliga a Xile, a Santiago de Xile….hem vist el partit al casal Catala de la capital i despres hem celebrat la victòria amb barcelonistes-catalans de tot arreu: catalans de Catalunya, de Xile, dels Estats Units, de Colòmbia…en fi, una lliga que de ben segur que recordarem tota la vida, la lliga que es va guanyar a Xile!!!

Molts petons i fins aviat amics!!!!

Visca el Barça !!!!!!

PD1: despres del partit hem fet una mica de carrete (juerga en Xilè)

PD2: hem compartit la vetllada amb en Xavi, net d’emigrants catalans, que s’auto defineix com a “català-xilè, independentista, catalanista i  antiespanyolista….”

PD3: a Santiago hi ha una font de Canaletes, procurarem visitarla i penjar fotos de tot plegat aviat….

Muak!

Venim de pujada!

Hola de nou! Avui des de Valparaiso!!! Com ens hem penjat en això del blogg….!! Em sembla recordar que des de que vam arribar a Ushuaia no havíem tornat a escriure i d’això fa….molt i molts quilòmetres!!!  Bé intentaré fer un resum, aprofitant que plou i no podem sortir a paseig.

Ushuaia és un lloc molt agradable. Tot i que la majoria de gent que hi arriba ho fa només pel fet de que és la ciutat més austral del planeta, val a dir que val molt la pena. HI ha moltes coses que la fan especial. Començant pel paratge natural on es troba i acabant per l’antiga presó, on a part dels delinqüents més perillosos, hi enviaven molts presos polítics. A nosaltres el que ens va agradar especialment, va ser la navegació pel canal Beagle. Vam tenir molta sort  amb el temps, feia una mica de sol, no feia gens de fred i vam poder estar a la coverta del vaixell gairebé tota l’estona gaudint dels “cormoranes” i les foques marines. Van preferir agafar un vaixell petitó, on només hi anavem unes 12 persones, entre elles, tres Vasques molt i molt divertides. Tant bé va estar el grup que vam acabar tots cantant i dinant plegats  el famós Locro per celebrar el dia del treballador.  Una altra  excursioneta molt guapa és al glaciar Marcial, res a veure amb el perito moreno però té de curiós que hi ha una pista d’esquí petita enfocada cap al mar!!! Llàstima que no hi havia neu suficient per fer una baixadeta en condicions.

Com que hi vam arribar ja en temporada baixa, les companyies de transport havien reduït  els serveis de bus, així que no vam poder sortir de Ushuaia fins la matinada del dimarts i no vam poder arribar a Puerto Natales per agafar el barquet de tres dies fins a Puerto Montt. Però bé, això va com va i de tornada cap amunt (vam haver de fer practicament la mateixa ruta que de baixada), vam parar a Puerto San Julian, un poble gran de la costa on tenen l’honor de conmemorar la primera missa patagonica. I vam passar  per tercer cop per Bariloche, sense gaires ganes de tornar a trepitjar aquella terminal de bus però preparats per creuar i canviar de país.

A Xile, hi vam arribar ja fa uns dies, després d’una setmana de moltes hores d’autobus, moltes hores d’espera i amb molts segells al passaport. Si mireu el mapa de tierra del fuego, has de passar per Xile per arribar a Ushuaia i això significa entrar i sortir del país, segell amunt segell avall i registre rere registre. Pel que sembla els xilens no volen res dels argentins i no et deixen passar ni fruita, ni embotits, ni suvenirs de fusta…vaya tot un conyàs pel viatger, que es tradueix en esperes interminables i haver de menjar-te l’entrepà quan no tens gana! Jajaja

El primer que vam visitar de Xile va ser Chiloé, un arxipel·lag del sud del país famos per les seves esglésies de fusta i els palafitos (cases a ran de mar i elevades per troncs de fusta) i també desgraciadament per un terretremol o ”maremoto” i pel bon peix i marisc. Ens vam instal.lar a Ancud, la ciutat més al nord de la illa i també la més gran, vam anar a parar a casa d’una senyora molt entranyable que ens preparava uns esmorçars tremendus i ens explicava històries de quan el terretrèmol del 1960 i de quan van començar a fer-se grans les salmoneres.  De Chiloé, els espanyols en deien la Nueva Galicia perquè igual que a Galicia hi plou molt i el paisatge recorda una mica a les ries del nord però novament vam tenir sort amb el temps i els tres dies ens va fer molt sol. En una excursió vam conèixer Castro i els seus palafitos, la capital de la illa , Dalcahue i el seu mercat i Quinchao, una illa veïna, amb les comunas de Curaco de velez i Achao,i com és clar moltes esglésies de fusta, algunes d’elles construides sense ni un clau, només amb “tarugos “(claus de fusta). Si alguna cosa ens va sorprendre molt gratament va ser lo increiblement bé que es menja. I com ens va dir un noi a l’autobús: “¿Es bonito verdad Chiloé? – Chi lo é, Chi lo é!! “.

Després hem passat per Valdivia, una ciutat universitaria del sud de Xile que ha estat molt anomenada a raó dels terretrèmols que ha patit al llarg de la història. El més destacat el del 22 de maig 1960,(es calcula que va ser un dels més forts de la història i va  tenir conceqüències  fatals tant aqui com a la illa de Chiloé) i el d’aquest mateix any, que tot i que va tenir l’epicentre més a munt (per Concepcion), es poden veure les escletxes que va fer a tot el passeig marítim.Valdivia té d’especial que està situada a la confluència de tres rius i és precisament aquí on diferents espècies d’ocells i els gegants lleons marins sembla que es trobem com a casa, recollint les sobres del mercat de peix i reposant sota el sol. Val a dir que a tota aquesta zona es menja un peix  i un marisc fantàstic i molt bé de preu.

Bé i de Valparaiso, que us he de dir! La Unesco l’ha declarat ja fa uns anys patrimoni de la humanitat i la veritat és que el lloc té molt encant, molt autèntic però que literalment, s’està caient. Està situada entre el mar i molts turons. A la part més tocant al mar hi ha els edificis comercials, bancs i com és evident el gran port .Els barris queden entre els diferents turons o cerros com en diuen aquí, formats per casetes de colors, moltes fetes de xapa i en llocs només accessibles a peu, amb moltes escales i “elevadores” per tot arreu i carrerons mig destroçats plens de grafitis i de gossos. Es respira molta moguda cultural i musical i  és que fins i tot Pablo Neruda,n’era un enamorat que hi va passar temporades i va construir-hi La Sebastiana o la casa-barco, al capdemunt del cerro Bellavista. Passejant entre els cerros,per casualitat hem conegut un personatge de la ciutat: El Motemei o Carlos Martínez B. L’últim pregoner de la saga.

Patagonia Express

No se quant de temps fa des de que vam escriure l’últim post, però tinc la sensaciò que fa molt que no diem res, i la veritat es que en tinc ganes. Ara mateix som a Ushuaia, la ciutat permanentment poblada més austral d’Argentina, que no del món, doncs just a l’altra banda de l’estret de Beagle que separa Argentina i Chile, està Fuerte Williams, que sembla que si que es la població més Austral del planeta….però bé, deixant-nos de tecnicis-mes i rollos politico geogràfics estúpids, resulta que nosaltres, després de moltes (moltíssimes) hores d’autobus som aquí. Per aquestes terres ja comença a fer fres, s’apropa l’hivern i no hi ha massa turisme. Això es bo, doncs no cal fer reserves en lloc, però fa que tampoc hi hagi massa a fer…ja veurem.
Aquestes últimes setmanes han estat intenses. Des de Caviahue vam anar en bus fins a San Martin de los Andes. Aquesta població turística de muntanya va ser la nostra primera parada de la zona. És un poble de postal, a la riba d’un dels milions de llacs que hi ha per la zona, amb milers de botigues i restaurants, i molts, molts i molts allotjaments tiups cabanyeta….i clar, de tant maco, fins i tot cansa, la veritat. Vam anar a cauure a casa un senyor molt peculiar, en Mario, que llogava habitacions a casa seva i ja només això va ser tota una experiència. San Martin és un poble que dóna la sensació d’ estar totalment pensat pel turisme, i per la gent que vol esquiar, i on, a part de comprar, menjar i dormir ( i esquiar si es època), no ofereix massa alternatives. Nosaltres vam fer una petita caminata fins a uns poblats Mapuches i així vam passar la tarda.
La següent parada patagònica va ser a Villa la Angostura, una petitíssima vila al final de la ruta dels siete lagos, que comença precisament a San Martin. La Angostura és similar a San Martin, però molt més tranquil, sense pistes d’esquí i amb alguna alternativa més en quant a caminades. Entre això i el fet de parar a un hostal la mar de maco i tranquilet, allí hi vam fer un parell de dies la mar d’agradables, caminant i fent vida d’hostal. I bé, despres de fer una nit intensa de vi i monopoli amb un frances molt simpàtic, vam fer via cap a San Carlos de Bariloche, capital argentina dels viatges de final d’estudis,és a dir, de les juergas juvenils ….però tot i això hem de dir que Bariloche ens va agradar. És una ciutat petita (uns 100000 hab) just davant d’un llac, el Nahuel Huapi, on hi ha moltes excursions a fer i cosetes per passar el dia. A més vam tornar a trobar un bon hostel, que a sobre oferia esmorçar i sopar per un preu increïble on ens vam retrobar amb en Mathieu (que havíem conegut a Sant Martin)…, vam patir una vaga d’autobusos (amb cremada de pneumàtics inclosa) que no ens va permetre visitar el parc Nacional de Nahuel Huapi, però com alternativa vam visitar el museu de la xocolata (jejeje), i és que resulta que aquí a Bariloche, ves a saber perquè, hi ha moltes i moltes confiterias i xocolateries. El que també vam visitar va ser el cerro campanario, una petita escursió de no més de una horeta (o 5 minuts si agafes el telecadira…) que et porta fins a un mirador magnífic, des de on, si tens un bon dia, pots gaudir de unes vistes sobre els llacs i el Parc Nacional, inmillorables.


I bé, ja avançant una mica més, la següent parada va ser El Bolson, un poble petitó a dues hores de Bariloche (dues hores a la Patagonia son no res, de veritat i especialment aquestes on la carretera per on passa és sencillament un lloc a visitar per si mateix), on des de fa molts anys s’hi van instalant hippies i altra gent i sembla que fan una vida tranquileta…també aquí vam trobar un hostal magnífic, la casa La Camorra, on els amos, dos jubilats encantadors ens van rebre com si arribessim a casa, però es clar que no tot podia ser perfecte, i en obrir la motxil.la, sorpresa! Algú la havia obert abans i ens havien robat algo de plata (diners!!!)…enseguida vam veure que l’únic moment en que haviem descuidat la bossa era un cop l’havien carregat al bus a la terminal de Bariloche, així que ràpidament vam anar a posar la denúncia i la reclamació a la companyia…ay! quina putada…i al dia següent tornem cap a Bariloche a fer més queixes i a veure com resulta que tothom sap que els nois que pugen les maletes en els autobusos roben tot el que poden però que ningú no ho diu i que ningú se’n fa responsable,perquè no treballen ni per les companyies de bus, ni per la terminal ni per l’ajuntament…més que els diners, va ser deseperant no poder fer una queixa en condicions. Al final, vam poder parlar amb el gerent de la companyia de busos i vam ampliar la denúncia a la policia per tal que quedés clar que el robo havia d’haver estat dins del maleter del bus, doncs fins aquell moment la maleta va estar sempre sota control…però bé, com diem, resulta que això es molt habitual en aquesta terminal…per sort, podem seguir endavant i entre el seguro de la companyia de busos i el nostre seguro de viatge suposem que aconseguirem recuperar-ho! (quin pal fer papeleos des de tant lluny!!!)
Així que ja al Bolson de nou, ens vam tornar a centrar en l’important i vam decidir seguir fent viatge. Vam fer un parell més d’excursions, una fins a la cabeza de el Indio, una roca molt curiosa que realment sembla el perfil de la cara d’una persona. Va ser als peus de la roca on vam poder gaudir de la visita d’uns quants ocells “carpinteros?”, increibles, igualets que el pàjaro loco dels dibuixos animats, molt xulos i poc fotogènics (ni una foto els vam poder fer!!!!). L’altra excursió, més complicada, va ser fins al refugi del cerro Piriquitron, tot travessant el bosque tallado (un conjunt d’escultures de fusta tallades sobre troncs caiguts fa anys per un incendi, molt maco) i arribant fins a prop d’un pic ja tot cobert, i molt cobert, de neu. Van ser unes bones excursions, però sens dubte, el millor de el Bolson va ser l’hostal. Allí a la Camorra vam gaudir de les històries de la Patagònia que ens va explicar l’Eduardo, l’amo de la casa. Històries que algun dia hauriem d’escriure, doncs realment ens van fer veure que ens estavem apropant a un dels llocs de més difícil accés del món, i on la colonització tot just hi acaba d’arribar com qui diu. Entre l’Eduardo, gran coneixedor de la Patagonia (ex-encarregat de Parcs Naturals de la zona, o algo així), un amic seu càmara de televisió i corresponsal de guerra, el veí que tocava la guitarra, la dona de l’Eduardo que tocava el piano, el propi Eduardo que tocava el bandoneon (com una acordió típica d’Argentina), altres viatgers, el vi i un bon asado, podem dir que aviat ens va passar l’enoig del robo i vam començar a entrar de veritat a la Patagonia misteriosa i salvatge….
Però clar, el camí segueix, i aquí sembla que mai no acaba…el Bolson ja està bastant al sud, però resulta que per arribar a la nostra pròxima parada, el Calafate, vam haver de passar ni més ni menys que vint i sis hores d’autobus. Per sort aqui els autobusos són realment cómodes, i tenen inclós el menjar i tot això, així que realment no sens va fer pesat. A El Calafate, l’estada va ser breu però intensa. Junt amb en Piedrik (Belga) i en Morten (Danes) vam llogar un cotxe i vam visitar el glaciar del Perito Moreno. Crec que és el quart glaciar que veiem en aquest viatge, però sens dubte és el millor de tots. Quant t’hi vas apropant i veus aquella inmensa llengua de gel, et quedes, com diria ma mare, “patidifuso”…és espectacular, incomparable. Per unes pasarel•les t’apropes gairebé fins el front, on un et podries quedar hores i hores mirant i fent fotos, doncs el color blau del gel canvia segons el sol que faci, i com era un d’aquells dies que ara fa sol i ara es tapa, l’espectacle era inmillorable…a més per rematar-ho, de tant en tant apareixia l’arc de san Martí…uf! Però espereu, que això no es tot! Mentre estavem allí al.lucinant amb el tema, va i veiem com davant nostre es desploma una columna inmensa, gegant, de gel del front del galciar…crec que tots quatre vam començar a saltar i a cridar d’emoció veient com queia aquella muntanya de gel…desprès en van caure unes quantes més de petitones…increïble, de veritat. Però és clar, com no tot podia ser perfecte un altre cop, aquella mateixa tarda al Barça se li va escapar la final del Bernabeu…vam veure el partit en un bar de El Calafate. Una llàstima de partit, doncs va anar de ben poc que no ho aconseguim!!! Bé, ara la lliga, i fins l’any que ve!
De El Calafate, setze hores més d’autobus, i fins a Ushuaia, on si no millora el temps sembla que no podrem fer gran cosa, només dir que un cop hi vam ser…i des de aquí, ja només ens queda una opció: cap al nord, i mica en mica i pas a pas, trobar el camí cap a casa!
Molts petons i gràcies a tots (coneguts i desconeguts), per llegir i animar-nos a seguir endavant!

PD: Ah! Molt important! Ja se m’oblidava!! Evidentment varem celebrar Sant Jordi, a el Bolsón!!! Amb una rosa del jardí de La Camorra i el llibre que ha escrit l’Eduardo!
PD2: Ens hem comprat sabates noves….això de rondar pel món desgasta molt!!! ()

Una setmana de vacances

Ja sé que tots debeu estar pesant que de setmanes de vacances en portem moltes però fer aquest viatge és una manera de viure, d’acord que no treballem però també tenim feina, buscar allotjament, llocs per menjar, si tenim possiblilitat comprar per cuinar, anar amunt i avall amb bus, traginar motxil.les i fer el turista..que no és pas descansat això!! (quantes vegades hem sentit allò de necessito unes vacances de les vacances?) Aquesta setmana, sí que podem dir que hem estat totalment de vacances…Hem anat a Caviahue. Molts ja sabeu de que va, aquí hi ha el Jaume i la Rossita, (el germà i la mare de la MªTeresa, amics de la familia des de fa molts anys!) i hem pogut estar per aquí gaudint de les preciositats de la zona, com si estiguessim a casa. Hem fet excursions cap a les casacades del rio Agrio, hem pujat el volcà Copahue, ens hem relaxat a les termes i hem fet passejades pel poble.
Caviahue és un lloc molt agradable del nord de la provincia de Neuquén i tocant a la cordillera dels Andes, on hi viuen permanentment només unes 500 persones però ,a la temporada d’esqui s’omple fins a gairebé triplicar la seva població. Està en una zona plena d’araucaries (uns arbres milenaris i molt caracteristics de la patagonia, semblans als pins però amb unes pinyes enormes!) i a la vora del llac Caviahue (o lago Agrio), un llac amb molta quantitat de sofre i que com el seu nom indica té un gust molt particular; només a 19 km està Copahue, la vila termal per excel•lència d’aquesta zona. Cal dir que no està pensat com un lloc d’esbarjo sinó que estan plantejades més com a termes terapèutiques pel mal d’òssos, per problemes respiratoris i per la pell, i la gent que hi ve, repeteix anys i anys i fa tractaments setmanals.

Qui va posar nom al volcà i al poble de Copahue són els antics habitants de la zona, el mapuches i ho van batejar així perquè en la seva llengua significa lloc dels metalls, ja que la zona és molt rica en sofre i ferro. Aquesta comunitat que viu en concordància amb la natura, té una reserva en aquesta zona i quan vam arribar nosaltres ja estaven preparant la temporada d’hivern, recollint el bestiar i baixant-lo de les muntanyes per evitar la neu.
Una de les coses més impressionants que hem fet per aquí ha estat pujar al volcà. Va ser una caminadeta llarga, d’unes set hores, però gràcies a en Charlie, el guia que ens van recomenar en el mateix hotel Nevado, vam apendre molt i no ens vam cansar gaire. Tot el camí és preciós, però arribar al cràter i veure tota l’aigua bullint en contrast amb les neus eternes i els glaciars és fantàstic. Llàstima que no ens hi vam poder quedar gaire estona al cràter ja que els gasos que en surten (sulfhídric i clorhídric) són molt irritants tant pels ulls com pel sistema respiratori i segons bufa el vent, no fan massa agradable l’estada al cim.
Bé, després de passar uns dies per Caviahue, hem tingut la oportunitat d’anar a una casa de camp (una estancia en diuen…), a prop de Las Lajas, una mica més al sud de la mateixa provincia, entre els meandres del mateix rio Agrio. Hi hem passat un parell de dies, muntant a cavall, passejant pels camps, veient les vaques, ovelles, ocells grans i petits, cavalls i sopant a la vora de la llar de foc.
De nou a Caviahue, vam passar l’últim dia anat a veure el Salto del Agrio, una cascada de 60 metres molt espectacular i acomiadant-nos de tota la gent d’allà que són encantadors i ens van tractar molt i molt bé. Especial menció al Jaume, la Rossita ,al Dario, l’escriptor de Caviahue; la Vale, que esperem veure-la ven aviat per Barcelona, al Robert, que ens va portar cap al camp i al “mascota” que ens va fer engreixar un parell de quilets!!! Jajjaa

ELS CATALANS D’ARGENTINA: PERGAMINO

Varem marxar de Buenos Aires cap a l’oest. La nostre intenció era anar cap al sud, però l’Eric ens va insistir que haviem de visitar Pergamino, on ell i la Marta en el seu viatge en busca de casals catalans per Amèrica del Sud, van trobar la família Coca, uns catalans que fa un bon grapat d’anys van emigrar cap a Argentina i van fundar una agrupació catalana i mantenen les seves arrels….bé, així és que vam agafar el bus cap a Pergamino, tot fent parada a San Antonio de Areco, una petita vila de la Pampa, on el turisme de cap de setmana i els artesans de la plata fan que aquesta població conservi l’aspecte d’un lloc d’aquells que sembla que surti d’una película antiga, de l’oeste, però de l’oeste argentí, la Pampa i els gauchos que anys ençà sobrevivien per aquestes terres.
I això, doncs ja de nit vam arribar a Pergamino, vam dormir a un hotelet antic i ja al dia seguent ens vam trobar amb la senyora Teresa, que junt amb el seu marit i quatre catalans més van fundar l’any 1977 l’Agrupació Catalana de Pergamino. Ens va explicar com durant la dècada dels 50 van emigrar cap a Argentina, com es va casar amb el senyor Coca per poders, molts records que tenia de Catalunya, com van fundar l’Agrupació per mantenir les seves tradicions catalanes, com havien ballat la primera sardana allí mateix al pati de casa seva, com havien rebut el president Pujol l’any 1988, com havien fet trobades i actuacions junt amb els casals bascos, com s’havien anat fundant més i més casals i agrupacions….en fi, tants i tans records i parts de la seva història, que és la història de tants catalans que tot i trobar-se tant lluny de casa no van oblidar les seves arrels. …si voleu saber el que en el seu dia van escriure l’Eric i la Marta sobre la seva visita a Pergamino aqui teniu el link directe.

A nosaltres el que més ens va sorprendre, a part de la casa plena de cosetes catalanes (banderes, escuts….), va ser, per començar, que la senyora Coca parlava un català com si mai no hagués marxat, i això que fa més de 50 anys que viu a l’Argentina! També que continuesin vivint i sentint tan a dins la seva terra i les seves tradicions, i veure que la segona generació, els fills dels emigrants, continuesin amb aquestes tasques, i que des de l’Agrupació Catalana es fesin trobades, festes, classes de català i tantes altres activitats. De fet, ens va encantar també xerrar amb la Montse Coca, que amb un català perfecte ens va possar al dia de la situació actual de l’Agrupació (ara estan canviant la seu d’ubicació i tenien tot a casa la mare:banderes, capgrossos, televisors…)…la veritat és que ens vam sentir molt ben acollits i rebuts pels catalans de Pergamino, una gent que ens va fer adonar que potser es a casa on estem deixant perdre moltes tradicions que mai no hauriem d’oblidar, que si ells son capasos de mantindre-les, nosaltres no hauriem de ser menys a Catalunya…i bé, si algun dia ens visiten només esperem poder acollirlos tant bé co ells van fer-ho amb nosaltres.
Per acabar, i només com apunt curiós, aquesta trobada succeia mentre l’argentí més català de l’actualitat marcava quatre gols contra l’arsenal i ens classificava per les semifinals de la Champions…que bó que es Lionel Messi, eh!?