ISLÀNDIA: El millor país del món

20190122_175236-animationDesprés de llegir el llibre de John Carlin que dóna nom a l’escrit, tinc unes ganes enormes de conèixer de primera mà aquest país tant jove i alhora tant madur pel que fa al model social.

Són gairebé dos quarts d’una, el comandant de l’avió amb una veu molt radiofònica ens informa que estem a punt d’arribar a Reykjavik , ens espera una temperatura de 1ºC però menys vent del que anunciaven els pronòstics.

 L’arribada ha estat dolça, per sortir de l’aeroport agafem un bus que ens deixa a l’estació central d’autobusos. Reykjavik és una ciutat petita, en principi només hem de caminar uns quinze minuts però aquí va el primer consell de viatgers, si aneu a un lloc de neu, millor motxilla que no pas maleta amb rodes…..un trajecte de 15 min es pot fer etern.  Els edificis baixos permeten veure, gairebé des de tot arreu l’església luterana de Hallgrimur, el nostre punt de referència, està inspirada en les formacions basàltiques que hi ha arreu del país i presidida per l’estàtua de Leif Eriksson, fill del famós víking Erik el Roig, explorador Europeu considerat el primer en arribar a Amèrica gairebé 500 anys abans de Colom.

Una de les coses que més ens agrada fer quan viatgem és tenir vistes d’ocell així que la pujada a la torre era obligatòria i tal i com havíem llegit, no hem tingut cap problema en deixar les maletes a la botiga de souvenirs on es compren els tickets per pujar a la torre, sense més vigilància que la del venedor. Islàndia presumeix de ser un país molt segur i no en podem dir pas el contrari.

L’Altra cosa que ens apassiona és el menjar típic de cada lloc que visitem. El cafè Loki ve anunciat a la guia i queda just davant de l’església. Són ja tocades les tres, bon moment per degustar  Kjotsúpa, la tradicional sopa de carn de corder i un plat combinat amb peix marinat, pa de sègol, una espècie de brandada de bacallà i el fabulós gelat de sègol! De nou ens fan deixar les maletes a l’entrada, sense cap vigilància.

Reykjavik és un poble gran. Hi ha un parell de carrers peatonals que concentren la majoria de botigues. Són totes molt més originals del que estem  acostumats a altres països europeus. Ens sorpren molt que la botiga que tanca més tard siguin les llibreries. Moltes d’elles és veritat que són cafè-llibreria, però en els temps que corren, que tot ha passat a ser digital, no deixa de ser curiós i diu molt d’aquesta societat exemplar. Fins els anys 60 els Islandesos encara vivien repartits en granges i va ser llavors que van començar a desplaçar-se cap a la ciutat. Reykjavik és una capital encara molt nova!

Aquest viatge no ha seguit la línia del que solem fer, hem vingut només quatre dies a descansar i gaudir com a parella. El fred ajuda a no fer massa coses, llegint, xerrant i en remull a l’spa de l’hotel se’ns han passat les hores volant. Un dels dies hem agafat un tour per veure quatre coses representatives del país , o més ben dit, dels voltants de Reykjavik.  Vam escollir d’entre les múltiples possibilitats  el que vam trobar més variat i poc invasiu. La companyia que teníem pensat triar, que teníem descompte per estar a l’hotel, estava plena així que el mateix dissabte vam escollir-ne una altra. També hi havia la possibilitat de llogar cotxe però tal i com estaven les carreteres de nevades, ho vam trobar massa arriscat. Val a dir que durant el tour, vam veure un cotxe volcat cap avall i un que va sortir de la carretera. Així que crec que no va ser una mala elecció.

L’excursió comença de bon matí i la recollida es a un altre hotel més gran a uns 15 min a peu. A l’hora indicada neva fort i el vent ens ve de cara, així que l’aventura esta assegurada. Mai havíem caminat per la neu d’aquesta manera, gairebé no podem mirar endavant, sort de la orientació del Victor perquè tot i que el dia anterior vam fer part del camí, amb la tempesta de neu sembla que mai haguéssim passat per aquells carrers. Hem  arribat amb temps i per sort al hall de l’hotel de trobada ens podem refer una mica.

Passades les 9 una noia que sembla sortida de les olimpiades d’hivern crida els nostres noms , ens dirigeix a la furgoneta i  seguim cap a recollir més gent. Un cop té a tothom a bord, explica que li podiem dir “I” , que és  Islandesa i guia turística, que passarà  el dia amb nosaltres i que ens intentarà  explicar tot el que pogui del seu país. Parla un anglès molt clar, com tothom a Islàndia, i el seu to és sec però no desagradable. Li brillen els ulls quan parla d’Islàndia, dels seus racons , tradicions i curiositats.

Primera parada, parc nacional de PINGVELLIR , la seu de l’antic parlament . És un paratge natural  molt significatiu pels islandesos pel seu significat històric i per la seva bellesa. Està al mig de la falla que separa Amèrica d’Europa i segons ens van dir cada any creix aproximadament 10 cm. Aquí hi ha tingut lloc esdeveniments molt importants pel país, com la independència de Dinamarca, la primera festa nacional …

A les guies de viatges, almenys la que portem nosaltres, Islàndia és tota de color verd i de fet molta gent ho comenta, però el paisatge hivernal, que ho deixa tot cobert de blanc ho fa molt màgic. Ens comenten que no ha nevat massa fins la setmana passada i tothom esta content de rebre les primeres neus. Per nosaltres caminar sobre neu verge et dóna una sensació de llibertat absoluta, encara que hi ha gent, pots buscar camins on estàs completament sol, amb la natura, amb l’entorn.

La segona parada del dia és GULFOSS, un dels salts d’aigua més fotografiats del país. Són més de 30 m de caiguda en dos etapes que et fan sentir molt i molt petit.  El nom és la traducció en islandès de “salt d’aigua daurat” perquè quan el sol il·lumina directament, l’aigua es veu d’aquest color or.

És curiós com ens relacionem amb el que veiem, la manera de viatjar ha canviat molt al llarg del temps però ara, cada cop anem més de pressa. L’únic que ens interessa és fer la foto, si pot ser un selfie i que tothom vegi el que fem. Gairebé ens oblidem de mirar, de gaudir i de viure l’experiència que tenim davant nostre o potser l’experiència és pròpiament el fer la foto? A Gulfoss vam veure un parell de joves amb un dron que enviaven ben a prop del salt d’aigua, des de la pantalla veien les imatges al moment i era realment brutal. Em pregunto quan tardarem en anar tots amb drons i fent fotos aèries. Són uns pioners?

Abans de dinar tenim una altra parada al poble de GEISER, sí, ho heu encertat, l’atracció és la font d’aigua calenta que s’enlairava  fins a 80 m en les seves bones èpoques i ens deixa a tots bocabadats. Però Geiser, tot i ser el nom de la primera font i que dóna nom al poble, i a aquest fenomen natural, fa anys que va deixar de ser actiu. El seu germà petit, Strokkur ha agafat el relleu i atrau a milers de turistes que cada 10 minuts poden veure com llança una erupció d’aigua calenta cap al cel.  Tota la zona està plena de canals d’aigua fent bombolles i l’olor de sofre ho inunda tot.

Acostumats a anar al nostre aire, quan ens n’hem adonat ja és l’hora de tornar a la furgoneta i tot just tenim la sopa al plat. Està clar que no és lo nostre això d’anar amb presses quan viatgem, segur que si haguéssim anat pel nostre compte hauríem estat encara una bona estona més admirant l’espectacle natural.

Però l’última parada val molt la pena, la SECRET LAGOON , uns banys termals naturals a l’aire lliure que et deixen com nou. A dintre l’aigua la temperatura és d’uns 38ºc i a fora estem a  -1 o -2ºC . La cara de satisfacció és màxima. Com a curiositat, com que és totalment natural, la llacuna té corrents d’aigua més calenta i altres més freda i t’has d’anar movent per trobar la teva temperatura optima. A l’entrada hi ha lloc per deixar les sabates i llavors passes a uns vestidors. Abans de sortir a la piscina t’has de despullar completament i dutxar-te amb sabó , després ja et pots posar el banyador i sortir cap a fora. Si no vols que se’t congeli el cap, tens dos opcions, o no te’l mulles, si vols hi ha gent que surt amb el gorro de llana i tot, o el vas sucant a l’aigua calenta tot sovint. Sinó, l’ encostipat està assegurat.

Després d’un dia tant complert, només ens quedava rematar-ho amb un bon sopar i així ho fem. A L’old Iceland restaurant serveixen una selecció de plats tradicionals amb un punt de modernitat (el que vindria a ser la nostra cuina d’autor) en un petit local molt senzill i cèntric. Ens donen una tauleta per dos just al mig de la sala des d’on podem veure també els altres comensals. Tastem  el famós cabrit, excel·lent, com si fos un bistec de vedella, no l’havíem menjat mai així . I com no, el peix, el tant anomenat bacallà d’Islàndia, també espectacular.

Amb quatre dies no es pot aprofundir gaire, això està clar, però la impressió que ens emportem del país és fantàstica. Ja tenim ganes de tornar-hi, potser a l’estiu o primavera, per veure aquesta verdor que tothom explica però si tornés a ser a l’hivern, també estaria bé. Aquesta vegada no hem pogut veure les aurores boreals, sempre s’ha de deixar alguna cosa per la següent no?

ASTURIES: UNS DIES FANTÀSTICS

Aquest any 2018, entre els dies lliures d’un, de l’altre i del de més enllà, se’ns va fer tard a l’hora de buscar on passar les vacances, i clar, quan un va amb presses, tot surt més car, i més, a l’hora de viatjar. Entre els destins més assequibles vam escollir el nord d’Espanya, que feia temps que el teníem al cap.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Ha estat un viatge en format familiar, però familiar en el sentit més ampli de la paraula: pares, fills i àvies. Total, sis persones que hem pogut gaudir d’un l’inusual bon clima cantàbric.

Al ser tants, ja havíem planificat una mica la logística. Tot just aterrar a l’aeroport d’Astúries,  ens esperava la furgoneta que havíem llogat amb l’empresa local GO rent a car. Tot correcte i ràpidament vam poder enfilar l’autopista cap a l’est, fins a Barro, una petita, molt petita localitat costanera prop de Llanes. Pel camí vam veure les antigues industries pesades d’Avilès i Gijón, els Picos d’Europa i també l’immens mar….hi ha tant poc espai entre les muntanyes i el mar, que la vegetació es veu obligada a gairebé endinsar-se a l’aigua. Si no fos perquè és salada, els arbres, de ben segur, que hi creixerien dins.

Va ser tot un encert allotjar-se a Barro, i ho vam saber tant bon punt vam arribar al hotel. La marea era baixa, i la platja, que començava tot just al sortir de l’hotel, era immensa. Era primera hora de la tarda, i tots vam estar d’acord que era l’hora ideal per anar a gaudir del mar. I així, començaven cinc dies meravellosos, que no descriuré de forma cronològica perquè no cal fer aquí un diari de viatge, i perquè ho trobo molt avorrit.

En cinc dies, vam tenir temps de veure infinitat de coses. Covadonga, la seva església i les seves coves ens van encantar…suposo que si ets creient, és visita obligatòria, però si no ho ets, es pot dir que és un passeig molt entretingut i bonic, on no cal gastar diners extres en aparcament o similar…tot es gratuït. De fet, et fan aparcar una mica més avall de l’església i s’ha de fer un petit passeig muntanya amunt per arribar-hi, i després es baixa tot travessant les coves i bevent de la “Fuente de los siete caños” que segons la tradició popular, si beus de tots ells et cases el proper any.

Un dels nostres llocs habituals durant aquests dies va ser Llanes, amb els seus carrers antics i atapeïts de tasques, sidreries i turistes, la majoria locals.

Llanes, té un petit port interior molt bucòlic, d’on surten els carrerons del centre, plens de tasques i sidreries. Ens van encantar les moltes botigues tradicionals, des de llibreries fins a confiteries, farmàcies o estancs, amb aparença de portar centenars d’anys obertes. Encantador!!!

Vam visitar també llocs més inaccessibles, i per tant, originals i preciosos. Segur que n’hi ha moltíssim, però nosaltres, àvies i criatures incloses, vam triar pujar amb el funicular fins a Bulnes, un petit poble aïllat, que només és accessible pel propi funicular o caminant un parell de hores muntanya amunt. El funicular en sí mateix no és pas espectacular, de fet, és un túnel de pendent constant que travessa la roca de banda a banda. Bulnes és un petit conjunt de cases, totes dedicades al turisme, molt bucòlic. Pertany al concejo de Cabrales i es troba ja dintre del Parc Nacional de los Picos de Europa. Des d’allà pots fer algun cim proper com el famós Naranjo de Bulnes i és parada obligatòria abans d’arribar fins al refugi que hi ha quatre hores més amunt. Tot el que hi ha a fer és seure a contemplar el paisatge tot prenent un cafè i arribar xino-xano fins un altre petit conjunt de cases que són una mica més amunt, on si que encara hi viu gent.

L’altre lloc inaccessible és la Cuevona de Cuevas, a prop de Ribadesella. Aquí ens hi va acompanyar la Blanca, una antiga companya de feina de la Laura, que és Asturiana i va passar un dia amb nosaltres. Primer vam visitar els Bufones de Pria, una mena de geisers que es formen a la costa, també a prop de Ribadesella. Tot i que vam mirar que fos una bona hora, perquè la visita s’ha de fer quan la marea és alta, no vam poder veure geirsers, el bon temps i la mala mar no solen anar junts i ja hem dit que vam tenir la sort de gaudir d’un sol excepcional, però el paisatge i les vistes de la costa des de aquells penya-segats van ser més que suficients perquè la visita valgués la pena. I com he comentat, després vam anar fins a Cuevas, perquè algú ens ho va comentar. La Blanca tampoc ho coneixia, així que anàvem una mica a cegues. La sensació va ser molt impressionant: girar una corba més del llarg camí i trobar-nos una immensa cova. Et quedes astorat, no saps que fer. La carretera entra cova endins, però realment s’hi pot circular? No les teníem totes i vam aparcar la furgo cent metres abans, en un petit racó, i vam decidir entrar a la cova a peu. I Déu n’hi do quina cova! Alta, fosca i llarga, tota ella asfaltada, hi havia alguns altres visitants i tothom feia la mateixa cara de sorpresa. Un cop passada la cova, després d’uns 5 minuts caminant, un petit poble, preciós, com la majoria dels secrets que la gent local procura guardar, al qual només s’accedeix per la cova i en un parells de trens rodalies al dia. A part de les típiques cases asturianes i els seus “horreos”, construccions molt peculiars, habitualment de fusta, que se sostenen per pilars i on antigament es guardaven els aliments per tal de mantenir-los aïllats de la humitat i dels animals del camp, l’estació de tren també és bonica i després de caminar una mica al costat de les vies vam donar per acabada la visita.

Un altre lloc que no podíem obviar és la zona de Cabrales.  Com bons amants dels formatges vam anar a la granja de Vega de Tordin que oferia visites per les seves instal·lacions i et permetia aprendre tot el procés d’elaboració del cabrales de la mà de Dorita, la cinquena o sisena generació de mestres formatgers. L’únic que no es pot visitar són les coves de maduració, que estan lluny al capdamunt de les muntanyes. Ens va encantar , ens va semblar una iniciativa moderna dins un entorn tradicional: vam veure les vaques, la llet, les gran banyeres d’elaboració i els formatges en cambra esperant a ser portats a la cova, per acabar passant a la zona de tast, degustar el formatge i, evidentment, comprant-ne un bon bocí envasat al buit per emportar-nos cap a casa. Que bo que es el cabrales!!!

Per últim, i potser fora d’itinerari, ens vam deixar veure també una mica per Cantàbria, a una petita població de la costa, Comillas, molt popular per la burgesia i l’aristocràcia espanyola.  És aquí on Antonio López y López, primer marqués de Comillas, amic del rei Alfons XII, va fer construir una de les poques obres de Gaudí fora de Catalunya: “el Capricho”. Una preciosa casa modernista que fins fa poc no era visitable, i que gràcies a una iniciativa privada ara ho és, i per si sola ja justificava la visita. A Comillas també  hi ha el Palau de Sobrellano, d’un altre arquitecte català, Joan Martorell, els seus jardins i les vistes són molt bonics, la Universitat Pontificia és un edifici espectacular de Lluís Domenech i Muntaner i les impressionants cases dels indians que van fer fortuna a Amèrica i a l’arribar ostentaven del seu nou estatus social estan repartides per diferents punts del municipi. A Comilles, vam optar per agafar el petit tren turístic que et porta amunt i avall de la població, prop del cementiri, amb una escultura de Josep LLimona i de la Universitat, passant per la platja i altres llocs emblemàtics.

Menjar a Astúries és sinònim d’atipar-se i a Llanes ens vam atipar un parell de dies. Xoriçets a la sidra, embotits i formatges típics, peix, calamars…tot deliciós, i acompanyat de bona sidra i aquí cal fer una menció especial. La sidra, és cosa seria a Astúries. És una beguda econòmica, i als llocs on l’aprecien, el propi cambrer  s’encarrega de servir-la cada cop que li demanes… I que té això d’especial? Doncs que al decantar la sidra, aquesta s’oxigena, i per tant, s’ha de beure de cop, cada got sol ser de poca quantitat, i no se sol beure molt seguit. Així que l’escena típica del cambrer servint és una feinada, no ho fan perquè si, vamos.

Dinar i sopar, si no era en petits restaurants del camí, com Els Arcos, que era a prop de Barro, on es menjava fantàsticament, eren l’excusa per visitar llocs populars com Ribadesella, plena de vida i amb una petita plaça, on vam descobrir el Chigre’l Xabron, una tasca 100% asturiana, on vam menjar els percebes i les lapas que el propi amo, que era un tio fantàstic i molt autèntic, recollia a la costa. També vam fer l’excusa per visitar la playa de la Cueva, on s’hi arriba a través d’una cova i té una guingueta de menjar semi sofisticat ens va arrodonir la vetllada tranquil·la a prop de mar. A Gijón ens havien recomanat un lloc per provar “el cachopo”, que a part de “la fabada” i les “fabes con almejas”, és la cosa més espectacular que ens han posat sobre una taula últimament (espectacular per la mida, i també per sabor).

Per últim, cal parlar de Gijón,  és una ciutat costera que permet gaudir d’un magnífic passeig marítim val la pena pujar al turó que servia per vigilar i protegir la ciutat, un parc enorme, les restes militars i les vistes van suposar l’acomiadament d’un gran poble, l’asturià i ens van donar forces per entomar el camí cap a .

Ha estat un viatge tant fantàstic…tot això que us hem explicat ho hem fet en cinc dies mentre gaudíem de llargues estones de platja a Barro. Les marees van ser una altra de les grans sorpreses. Amb una marea alta que ens feia la platja petita però acollidora, i amb una marea baixa que unia la nostra platja amb la següent, i que feia aparèixer coves increïbles, crancs, musclos i petites basses d’aigua cristal·lina entre les roques i que en altres moments no es podien ni veure de tant alta que estava l’aigua….

Com deia, tot tant fantàstic, que ni tan sols les sis hores de retràs en el vol de tornada, quelcom al que els pobres viatgers asturians ja hi estan acostumats, amb Vueling, ens van poder esguerrar el bon gust de boca. Quin país tan fantàstic Astúries.