El premi

Un dia més per davant. Ja som a Turquia, i en breu podrem creuar el Bòsfor, i entrar així al continent Asiàtic….però encara hi em d’arribar.

Tenim un pla secret des de que vam sortir de Barcelona. Sabíem que aquests primers dies de viatge serien si o si, durs. Volíem travessar Europa el més ràpid possible, però a l’hora no ens volíem perdre algunes coses “imprescindibles” pel camí. La nostra check-list està complerta, i fins i tot hem vist més coses de les que prevèiem, i el més important: els nens estan bé, sembla que els prova això de viatjar (tot i que, òbviament, no relatem aquí els moments més durs de la convivència durant el viatge…evidentment hi ha plors, enrabiades i moments de tensió). I pels nens és la sorpresa que tenim…

Així doncs, aprofitem l’àrea de servei per posar gasoil ben barat, per primer cop en tot el trajecte el preu del gasoil baixa dels 90 cèntims el litre. Comprem algunes pastes turques i a més tastem un deliciós cafè turk…això promet!

No tenim realment pressa. Encara no son les 9 del matí que ja estem fent carretera. L’objectiu d’avui és anar fins a Istambul, tot i que no volem entrar dins la ciutat.

Parem una estona a estirar les cames a Vize, un petit poble de  carretera. Hem decidit anar per l’antiga carretera. Ara comença el viatge tranquil, el de no agafar autopistes ni tindre pressa. Tot el paisatge fins ara a Turquia han estat camps de cultiu i pobles petits amb Mezquita. Anar per aquesta carretera ens ha permès passar pel bell mig de les poblacions. Tot és tranquil. Els minarets dominen cada un dels pobles. Els homes fan té i peten la xerrada als cafès dels pobles, amb les cadires mirant sempre cap a la carretera. Hi circulen molts camions.

Com he dit, decidim parar a Vize. El poble, petit, té una petita fortalesa que no sembla realment més interesant que cap altre, però és fotogènica. Una Mezquita amb sostre de fusta, que sembla que va ser en el seu temps una església, i sobretot un petit teatre Romà, mig abandonat i al que s’hi pot accedir lliurement. Està descuidat i hi ha plantes arreu. Tot i així, hi seiem a fer un mos i ens animem a fer una mica el ruc per comprovar l’acústica del lloc….el resultat és prou divertit. Fins i tot uns grup de locals s’han parat a veure com l’Emma ens feia un “espectacle” de dansa…

Marxem sense massa més. I seguim camí. Poc després ja parem a menjar, en un petit “merendero” de la carretera de nom impronunciable: Çakilli yörük Çadiri Kahvalti ve Izgara. I quin encert! Allò és un festival de familiaritat, aromes i gustos. El que podria ser un problema, l’idioma, no ho és pas en aquest lloc. Simplement assenyalem els plats que estan menjant els de les taules del costat, fem senyals al cambrer, i en un tres i no res tenim davant nostre una mena de plats degustació d’entrants (Serpme Kahvaltimiz), uns pans estil Chapati indis (Gözlememiz Bulunur), Hamburguesetes, carn picada especiada, salses, amanides…tant de menjar, que finalment hem d’anar a buscar carmanyoles a la caravana i omplir-les. Els nostres veïns de taula són una família local, amb quatre fills. La mare parla anglès, el pare ho intenta, i els nens riuen…ens expliquen que són de Vize i que estan celebrant l’aniversari d’ell, 55 anys. Estan fent temps fins que arribi la resta de la família. Ens pregunten pel viatge, per la caravana, que accedim a ensenyar-los-la , i finalment ens unim a la seva taula, llarguíssima, on van arribant familiars i familiars: tiets, àvies, cosins, nebots…són, pel cap baix, 40 persones. Quan ells comencen a dinar, nosaltres ja hem digerit. Fem el cafè i anem a buscar els nens que fa estona que corren i juguen pel parc del costat amb els nens dels nostres amics i els seus cosins…

Hem de pujar a la caravana i fer camí….perquè, com els diem als nens (quan desperteu de la becaina) estareu potser en un lloc màgic…

I efectivament, en poca estona, una horeta, quan ja estem entrant de ple a Istambul, trobem el premi dels nens: el park temàtic de Vialand. Som a primera hora de la tarda…mica en mica els nens es desperten, i ràpidament, quan senten la música exterior, s’activen. I no cal explicar massa més: jocs, cues, diversió i fins i tot alguns focs d’artifici quan ja fosqueja.

Tenim entrada per dos dies, així que el matí de dilluns també el passem al parc, a repetir totes i cada una d eles atraccions, ara sense cua, ja que és dilluns pel matí. No em canso de pujar un cop rere l’altre a totes les muntanyes russes, i els nens de donar voltes i voltes a les cadires i de pujar al castell màgic.

Ben dinats a la caravana fem via. Cap destí en especial. Rodegem Istambul, no sense ganes d’entrar-hi, però aquest cop no pot ser, i per fi entrem a Àsia, travessant el Bòsfor pel nord d’Istambul, pel Fatih Sultan Mehmet Köprusü, un dels quatre ponts que creuen aquest estret que separa Europa i Àsia.

11 2 punt sultan ahmed

Seguim, deixem enrere la gran ciutat i els seus barris metropolitans…quilòmetre a quilòmetre, anem deixant enrere Europa, el paisatge va canviant, i els seus colors, sorolls, olors….ens fan sentir que estem en un lloc desconegut, agradable…i així passem les hores, amb alguna pel·lícula els nens, música, i bon rotllo…sense destí, acabem arribant a una petita carretera que ens porta fins a un lloc màgic, Pasalar Plaji….una petita cala, amb lloc on aparcar la caravana…la temperatura suau i la llum del cap vespre ens conviden a remullar els peus a l’aigua, i ens permet veure que no som els únics afortunats en gaudir del petit paradís: altres famílies estan fent el mateix…demà veurem el què, però sembla que aquest lloc ens pot permetre agafar forces uns dies. Ja veurem.

BULGÀRIA

9 i 10 d’abril

Quina nit…a alguna hora va començar a ploure, no sé quan…poc a poc el soroll exterior de les gotes impactant contra caravana va anar creixent….el primer en despertar-se va ser en Roc, que espantat ens va cridar i ens va despertar a tots. Eren prop de les tres de la matinada. La tempesta era forta i els llamps il·luminaven l’exterior cada pocs segons. La pluja era realment forta…així vam estar gairebé una hora, tots quatre arraulits dins un dels llits. Els nens encara anaven fent algun son, nosaltres ja no. Fins que va arribar la calma…la pluja ja era suau, fins i tot agradable. Vam portar els nens al seu llit, i em vaig atrevir a treure el cap per la porta. El terra era encara un riu amb un pam d’aigua, però no semblava que la cosa fos dramàtica….fins que va caure una petita pedra davant meu, i un altre, i un altre, i per tota la caravana vam començar a sentir “poc” “pac” “plonch”….increïble, ara queia pedra! I la caravana al descobert. La Laura va mirar que els nens estiguessin ben protegits al llit i va vindre al lloc del copilot. Jo ja havia engegat el motor. Calia anar a cobert o alguna lluna de la caravana podia rebentar. La pedra era cada cop més grossa. Els fars no podien il·luminar massa amb la cortina d’aigua que hi havia al davant, però poc a poc vam anar avançant. Vam aconseguir posar la caravana ben enganxada a la paret principal del Monestir, on entre el monestir i una paret de pedra, quedava a resguard, mes o menys…després, a correcuita, la Laura va córrer fins al contenidor que quedava a prop i va agafar uns quants cartrons. Vam protegir el vidre del davant i les finestres de la cabina, i després, ens vam enfilar fins els sostre per protegir les dues claraboies …salvats! No se si vam dormir més, ja eren les sis del matí entre una cosa i l’altre. Quina nit!

A tot això, els nens a les vuit ja ens van tornar a despertar del nostre atordiment. I que vam fer? Doncs esmorzar. Encara plovia, i res no ens convidava a sortir. Així que ja ens vam plantejar un dia de camí, de fer quilòmetres.

El següent objectiu marcat en el mapa era Buzludzha, a Bulgària. Aquest monument, o mamotreto arquitectònic és una mena d’ovni que descansa a dalt del pas de muntanya de Shipka. Aquest pas de muntanya travessa els Balcans orientals, per un espai Natural, i va ser l’escenari a finals del segle XIX d’una sèrie de batalles conegudes com la Batalla del coll de Shipka, entre Rússia, amb ajuda de tropes voluntàries Búlgars, i l’imperi Otomà. El monument en qüestió no fa menció a aquesta batalla, sino que és un auditori gegant on el Partit Comunista Búlgar hi feia les seves reunions, o algunes d’elles. Es va fer en aquell pic, a uns 1500 metres d’alçada, per commemorar la reunió del primer grup comunista organitzat del país, al 1891. Es va començar a construir el 1974, i l’arquitecte era Georgi Stoilov. Finalment es va inaugurar el 1981, i es va abandonar amb la caiguda del mur de Berlin, el 1989. I des de llavors, diuen, està abandonat.

En fi, acabats d’esmorzar vam engegar i vam fer viar per la petita carretera del monestir fins a trobar la ruta principal, que en poca estona ens va dur a creuar la frontera de nou. Entràvem a Bulgària, i un altre cop, al que és la Unió Europea. Cap canvi en la realitat. Una frontera que simplement separa diferents realitats econòmiques i diferents realitats culturals.

Vam seguir camí. Els nens jugaven fins que van caure adormits. Quan els nens dormen a la caravana es el millor moment de fer quilòmetres. Així vam tirar milles fins arribar a les rodalies de Sofia, la capital. No teníem cap intenció d’entrar-hi…les ciutats, i encara menys les ciutats grans, no estan pensades per a les caravanes. La vam rodejar, per la autopista i vam parar a dinar a un àrea de servei.

Un cop vam estirar les cames i jugar una estona a saltar la corda i a la pilota, vam seguir. Encara era aviat, i encara que semblés increïble després de la terrible nit que havíem passat, ara brillava un sol espatarrant. Pura primavera.

Anem tirant endavant. És molt aviat, tot just la una i mitja. El sol comença a ser realment fort…i de sobte, apareix un miratge davant nostre: “Hydropark” Gorna Malina, 25 km….No ens ho pensem dos cops, i cap allà que anem. Els nens s’ho mereixen i nosaltres també.

Arribem en un tres i no res, els nens al·lucinen. Ja des de l’aparcament es veuen uns molins de vent gegants, així com tot de tobogans de totes les mides. Ens falta temps per vestir-nos amb banyador, agafar tovalloles i crema solar i anar cap allí. Quin paradís. Ara descobrim que darrera l’indesxifrable nom en alfabet ciríl·lic, s’amaga el Parc Aquàtic dels Molins de Vent. És preciós, realment. Els molins de vent, gegants, amaguen habitacions d’hotel i restaurants. L’ambient és familiar. Ens ho passem pipa…quines ganes teníem tots de fer una bona remullada. En una estona els nens estan a la piscina baixa mentre la Laura i jo ens relaxem a les gandules. Crec que faig un son i quan em desperto, la Laura està parlant amb una parella. Són el Crissantos i la Sarah. Ell brasiler i ella Neozelandesa. Tots dos residents a Londres. També tenen dues criatures i estan viatjant en furgo tot un mes per Bulgària. La conversa és agradable. Parlem de Londres, de Nova Zelanda, de Barcelona, que coneixen bé…i tot d’una ens veiem tant a gust que se’ns fa curta l’estona. El parc tanca aviat i ens veiem obligats a seguir ruta plegats. Ells ens diuen que la nit passada han estat en un llac proper. És un pantà on es pot acampar. Els seguim, pel camí parem en un supermercat, i arribem tot just en una hora i mitja a la vora del pantà de Sopot.

Ens han convidat a fer barbacoa. Els nens juguen a estones, tot i que els costa trencar la barrera de l’idioma, però amb les cartes de l’uno i , la pilota i la corda, passen força estona. Encenem el foc i anem fent cerveses. La nit és afable. Hi ha més gent acampada. Hem comprat una mena de salsitxes i uns bons entrecots. També unes patates i xampinyons. En Crisantos ens sorprèn amb una mena de carn marinada que ja tenia preparada.

Quin luxe. Entre riures i una conversa molt amena, ja ben entrada la nit, decidim que és hora d’anar a dormir. El cel torna a estar tapat, i la lluna és casi inexistent, tan sols un fil.

El cansament ens fa dormir bé, a tots. Quan despertem, els nostres veïns ja corren pel llac. Sembla que el dia està clar. Esmorzem plegats, i decidim que no podem marxar encara, així que passem el matí allí, sense fer massa res. Ara un bany, ara llegir, ara preparar el dinar…

A la tarda, després de la migdiada, ara si, ha arribat l’hora de fer camí. Ens acomiadem dels veïns, que encara sembla estaran una nit més allí. Nosaltres enfilem cap al Pas de Shipka. Vull arribar-hi ara que encara és de dia. La carretera està dins el Park Natural dels Balcans Centrals. I no decep. Tot verd i en plena esplendor. La carretera va pujant i pujant fins al monument a la Llibertat, al pic d’Stoletov. Allí baixem i fem la foto de rigor.

Estirem les cames, fem un mos, i seguim per la carena, per la estreta i descuidada carretera 5005 que ens porta fins a Buzludzha. A mesura que ens anem apropant anem flipant més i més amb l’edifici. Una anada d’olla absoluta. Un ovni gegant, amb una torre de formigó altíssima en mig d’una muntanya…Passem un petit hostal i una indicació d’una estació d’ski, just abans d’arribar als peus del monument. Aparquem. Ja és molt tard i aviat es farà fosc. Tot i així no podem estar-nos de donar una volta pels exteriors de l’edifici. Està ple de grafitis. Fem fotos des de totes les perspectives. Demà intentarem entrar-hi, tot i que “oficialment” està clausurat. Sopem una mica, i sortim a gaudir de la foscor. Perquè tots sabem que les nits de foscor absoluta i sense lluna, si el cel està net i estàs dalt d’una muntanya, és impossible arribar a contar el nombre d’estrelles que hi ha en cada centímetre quadrat de cel….quin espectacle! Mai no havíem vist tantes estrelles, de veritat. Traiem el petit llibre de constel·lacions que portem amb nosaltres, i ens divertim imaginant dibuixos….

9 12 cel estrellat

ISLÀNDIA: El millor país del món

20190122_175236-animationDesprés de llegir el llibre de John Carlin que dóna nom a l’escrit, tinc unes ganes enormes de conèixer de primera mà aquest país tant jove i alhora tant madur pel que fa al model social.

Són gairebé dos quarts d’una, el comandant de l’avió amb una veu molt radiofònica ens informa que estem a punt d’arribar a Reykjavik , ens espera una temperatura de 1ºC però menys vent del que anunciaven els pronòstics.

 L’arribada ha estat dolça, per sortir de l’aeroport agafem un bus que ens deixa a l’estació central d’autobusos. Reykjavik és una ciutat petita, en principi només hem de caminar uns quinze minuts però aquí va el primer consell de viatgers, si aneu a un lloc de neu, millor motxilla que no pas maleta amb rodes…..un trajecte de 15 min es pot fer etern.  Els edificis baixos permeten veure, gairebé des de tot arreu l’església luterana de Hallgrimur, el nostre punt de referència, està inspirada en les formacions basàltiques que hi ha arreu del país i presidida per l’estàtua de Leif Eriksson, fill del famós víking Erik el Roig, explorador Europeu considerat el primer en arribar a Amèrica gairebé 500 anys abans de Colom.

Una de les coses que més ens agrada fer quan viatgem és tenir vistes d’ocell així que la pujada a la torre era obligatòria i tal i com havíem llegit, no hem tingut cap problema en deixar les maletes a la botiga de souvenirs on es compren els tickets per pujar a la torre, sense més vigilància que la del venedor. Islàndia presumeix de ser un país molt segur i no en podem dir pas el contrari.

L’Altra cosa que ens apassiona és el menjar típic de cada lloc que visitem. El cafè Loki ve anunciat a la guia i queda just davant de l’església. Són ja tocades les tres, bon moment per degustar  Kjotsúpa, la tradicional sopa de carn de corder i un plat combinat amb peix marinat, pa de sègol, una espècie de brandada de bacallà i el fabulós gelat de sègol! De nou ens fan deixar les maletes a l’entrada, sense cap vigilància.

Reykjavik és un poble gran. Hi ha un parell de carrers peatonals que concentren la majoria de botigues. Són totes molt més originals del que estem  acostumats a altres països europeus. Ens sorpren molt que la botiga que tanca més tard siguin les llibreries. Moltes d’elles és veritat que són cafè-llibreria, però en els temps que corren, que tot ha passat a ser digital, no deixa de ser curiós i diu molt d’aquesta societat exemplar. Fins els anys 60 els Islandesos encara vivien repartits en granges i va ser llavors que van començar a desplaçar-se cap a la ciutat. Reykjavik és una capital encara molt nova!

Aquest viatge no ha seguit la línia del que solem fer, hem vingut només quatre dies a descansar i gaudir com a parella. El fred ajuda a no fer massa coses, llegint, xerrant i en remull a l’spa de l’hotel se’ns han passat les hores volant. Un dels dies hem agafat un tour per veure quatre coses representatives del país , o més ben dit, dels voltants de Reykjavik.  Vam escollir d’entre les múltiples possibilitats  el que vam trobar més variat i poc invasiu. La companyia que teníem pensat triar, que teníem descompte per estar a l’hotel, estava plena així que el mateix dissabte vam escollir-ne una altra. També hi havia la possibilitat de llogar cotxe però tal i com estaven les carreteres de nevades, ho vam trobar massa arriscat. Val a dir que durant el tour, vam veure un cotxe volcat cap avall i un que va sortir de la carretera. Així que crec que no va ser una mala elecció.

L’excursió comença de bon matí i la recollida es a un altre hotel més gran a uns 15 min a peu. A l’hora indicada neva fort i el vent ens ve de cara, així que l’aventura esta assegurada. Mai havíem caminat per la neu d’aquesta manera, gairebé no podem mirar endavant, sort de la orientació del Victor perquè tot i que el dia anterior vam fer part del camí, amb la tempesta de neu sembla que mai haguéssim passat per aquells carrers. Hem  arribat amb temps i per sort al hall de l’hotel de trobada ens podem refer una mica.

Passades les 9 una noia que sembla sortida de les olimpiades d’hivern crida els nostres noms , ens dirigeix a la furgoneta i  seguim cap a recollir més gent. Un cop té a tothom a bord, explica que li podiem dir “I” , que és  Islandesa i guia turística, que passarà  el dia amb nosaltres i que ens intentarà  explicar tot el que pogui del seu país. Parla un anglès molt clar, com tothom a Islàndia, i el seu to és sec però no desagradable. Li brillen els ulls quan parla d’Islàndia, dels seus racons , tradicions i curiositats.

Primera parada, parc nacional de PINGVELLIR , la seu de l’antic parlament . És un paratge natural  molt significatiu pels islandesos pel seu significat històric i per la seva bellesa. Està al mig de la falla que separa Amèrica d’Europa i segons ens van dir cada any creix aproximadament 10 cm. Aquí hi ha tingut lloc esdeveniments molt importants pel país, com la independència de Dinamarca, la primera festa nacional …

A les guies de viatges, almenys la que portem nosaltres, Islàndia és tota de color verd i de fet molta gent ho comenta, però el paisatge hivernal, que ho deixa tot cobert de blanc ho fa molt màgic. Ens comenten que no ha nevat massa fins la setmana passada i tothom esta content de rebre les primeres neus. Per nosaltres caminar sobre neu verge et dóna una sensació de llibertat absoluta, encara que hi ha gent, pots buscar camins on estàs completament sol, amb la natura, amb l’entorn.

La segona parada del dia és GULFOSS, un dels salts d’aigua més fotografiats del país. Són més de 30 m de caiguda en dos etapes que et fan sentir molt i molt petit.  El nom és la traducció en islandès de “salt d’aigua daurat” perquè quan el sol il·lumina directament, l’aigua es veu d’aquest color or.

És curiós com ens relacionem amb el que veiem, la manera de viatjar ha canviat molt al llarg del temps però ara, cada cop anem més de pressa. L’únic que ens interessa és fer la foto, si pot ser un selfie i que tothom vegi el que fem. Gairebé ens oblidem de mirar, de gaudir i de viure l’experiència que tenim davant nostre o potser l’experiència és pròpiament el fer la foto? A Gulfoss vam veure un parell de joves amb un dron que enviaven ben a prop del salt d’aigua, des de la pantalla veien les imatges al moment i era realment brutal. Em pregunto quan tardarem en anar tots amb drons i fent fotos aèries. Són uns pioners?

Abans de dinar tenim una altra parada al poble de GEISER, sí, ho heu encertat, l’atracció és la font d’aigua calenta que s’enlairava  fins a 80 m en les seves bones èpoques i ens deixa a tots bocabadats. Però Geiser, tot i ser el nom de la primera font i que dóna nom al poble, i a aquest fenomen natural, fa anys que va deixar de ser actiu. El seu germà petit, Strokkur ha agafat el relleu i atrau a milers de turistes que cada 10 minuts poden veure com llança una erupció d’aigua calenta cap al cel.  Tota la zona està plena de canals d’aigua fent bombolles i l’olor de sofre ho inunda tot.

Acostumats a anar al nostre aire, quan ens n’hem adonat ja és l’hora de tornar a la furgoneta i tot just tenim la sopa al plat. Està clar que no és lo nostre això d’anar amb presses quan viatgem, segur que si haguéssim anat pel nostre compte hauríem estat encara una bona estona més admirant l’espectacle natural.

Però l’última parada val molt la pena, la SECRET LAGOON , uns banys termals naturals a l’aire lliure que et deixen com nou. A dintre l’aigua la temperatura és d’uns 38ºc i a fora estem a  -1 o -2ºC . La cara de satisfacció és màxima. Com a curiositat, com que és totalment natural, la llacuna té corrents d’aigua més calenta i altres més freda i t’has d’anar movent per trobar la teva temperatura optima. A l’entrada hi ha lloc per deixar les sabates i llavors passes a uns vestidors. Abans de sortir a la piscina t’has de despullar completament i dutxar-te amb sabó , després ja et pots posar el banyador i sortir cap a fora. Si no vols que se’t congeli el cap, tens dos opcions, o no te’l mulles, si vols hi ha gent que surt amb el gorro de llana i tot, o el vas sucant a l’aigua calenta tot sovint. Sinó, l’ encostipat està assegurat.

Després d’un dia tant complert, només ens quedava rematar-ho amb un bon sopar i així ho fem. A L’old Iceland restaurant serveixen una selecció de plats tradicionals amb un punt de modernitat (el que vindria a ser la nostra cuina d’autor) en un petit local molt senzill i cèntric. Ens donen una tauleta per dos just al mig de la sala des d’on podem veure també els altres comensals. Tastem  el famós cabrit, excel·lent, com si fos un bistec de vedella, no l’havíem menjat mai així . I com no, el peix, el tant anomenat bacallà d’Islàndia, també espectacular.

Amb quatre dies no es pot aprofundir gaire, això està clar, però la impressió que ens emportem del país és fantàstica. Ja tenim ganes de tornar-hi, potser a l’estiu o primavera, per veure aquesta verdor que tothom explica però si tornés a ser a l’hivern, també estaria bé. Aquesta vegada no hem pogut veure les aurores boreals, sempre s’ha de deixar alguna cosa per la següent no?