PAKISTAN

L’himalaia es una frontera en tots els sentits, separa països i cultures, i per suposat costums culinaris. Tan bon punt creues la frontera entre Xina i Pakistan, i t’atures al primer poble ho perceps.

A les províncies del nord del Pakistan, on només hi ha pobles i alguna que altre població més grandeta, el menjar es sol servir en petits restaurants on cada dia cuinen quelcom diferent. El plat més habitual es el Dal, una mena de llegum amb salsa, més o menys picant segons el gust del cuiner. També pots tastar el curry de pollastre, de vedella o de verdures. Un plat especial es el lady finger, que no es res més que la flor de carbassó cuinada amb salsa i moltes especies, com tot el menjar aquí. El nom del plat el dona una muntanya molt punxeguda propera a Karimabad. També es habitual el plat d’espinacs cremosos o el de cigrons. No cal dir que per acompanyar l’àpat es serveixen racions d’arròs blanc o amb pollastre.
A la ciutat, a Lahore concretament, hi ha restaurants i parades de menjar a tot arreu. Aquí solen tenir tres, quatre o més olles amb diferents menjars cada dia. Els menjars no solen ser massa diferents dels de les províncies del nord. El que si es diferent es que hi ha menjar ràpid a tot arreu. El més habitual son les Samoses, una mena d’empanadilles de patata i especies, i les Pakores, uns bunyols de verdura molt bons. A part hi ha un munt de parades on serveixen una mena de pasta de verdura un pel insípida, arrebossada i amb salsa per sobre. Demanes, et serveixen un platillo i te’l menges allí mateix al carrer. Ja més habitual son els kebabs, que també n’hi ha a tot arreu.
En alguns restaurants serveixen també una mena d’hamburgueses, a mig camí entre kebab i l’hamburguesa que coneixem, però fregida. I en unes grans planxes rodones preparen com un trinxat de carn, tripes i verduretes molt bo.
Tots aquets plats es serveixen sense coberts. El tema es que es serveixen Nans, uns pans fins i rodons, els quals es van trencat en petites parts que es fan servir com a pinces o cullera per anar menjant el plat corresponent. Es habitual demanar un platillo i dos o tres nans.
Per cert, al nord serveixen el que ells anomenen pizza local, que es com un entrepà, on entre mig de nan i nan i posen formatge espès i algunes verdures, es bo però tampoc no mata, la veritat.
En quant als postres, poca cosa. Hi ha botigues de dolços arreu. Son aquells dolços individuals i on d’ingredient principal, gairebé únic es el sucre, amb algun fruit sec o suc que li dona color i sabor. A més hi ha un munt de llocs on pots menjar llaminadures casolanes. Aquestes no son més que unes fulles de no se quin arbust o arbre, amb una mica de xocolata, i un munt d’ingredients més, com caramel, pegadolça, sucre de colorins, i molt cops una mica de tabac. Hi ha dolços d’aquets que només son de xocolata i tàbac, així que pregunteu abans de demanar. El fet es que aquesta fulla ja plena, s’enrotlla i es posa dins la boca entre les dents i la galta. Vas xuclant el líquid i vas escopint de tant en tant quant tens la boca plena. El que escups es un líquid espès i vermell, i com es molt habitual menjar-ne, hi ha taques vermelles per tot arreu, terres, parets….
I si algun dia ja estàs fart d’aquest estil de menjars, pots trobar a les ciutats Pizza huts, Kentuky Fried Chicken, Subway i altres cadenes de menjar ràpid locals.
El menjar es realment barat, com tot en aquest país. Un bon àpat local no et costarà més de mig euro, i si et decantes per una pizza o un pollo frito yankee, potser et gastaràs tres euros. Tot un luxe.