LANDING LAS VEGAS

Després d’una setmana intensa a Nova York i ja amb el Victor mig recupera’t de la bronquitis, vam volar cap a Las Vegas, fent escala d’unes hores a Miami. El viatge, en una companyia realment barata anomenada Spirit Airlines, va estar genial, tot correcte i sense retards. Ja de nit, vam aterrar per fi a Las Vegas, vam recollir el cotxe de lloguer, i cap a l’hotel, tot atravesant l’strip (que és el carrer principal) de la ciutat, on es concentren la majoria d’hotels-casino de la capital mundial del joc. I és impresionant, tot ple de llum i edificis gegants, amb reproduccions de Nova York, Venecia, Paris…..una animalada! Aquella nit poca cosa vam fer, una petita pasejada i cap a dormir que el cos no donava per més. Ja de dia, vam caminar per molts dels casinos. Impresionant sens dubte el Venetian, on pots passejar pel pont de Rialto, la plaça San Marco, el pont dels suspirs i fins i tot anar en gòndola pels canals interiors de l’hotel. És tan exagerat tot plegat que fins i tot costa de descriure. Altres casinos són més clàssics, com el Flamingo o el Sahara, i alguns també impresionants com el Paris, amb reproducció de la Torre Eiffel i de l’arc del trionf inclosos, el del castell on es fan tornejos mitjevals, que es molt “kitcsh” des de l’exterior, o el de New York, amb un Skyline impresionant….bé, total, tot plegat una gran mostra de l’exageració i el gust pel consumisme extrem dels nordamericans. Molt cartrópedra i parafernalia per atreure turistes de cap de setmana i gent jove amb ganes de juerga….impresionant i cutre tot a l’hora. Nosaltres vam jugar uns calerons a les màquines i uns quants més a la ruleta i al black jack. No vam guanyar, no cal dir-ho, però tampoc vam perdre molt….per cert, xoca bastant que es pot fumar a tot arreu i que mentre jugues la beguda és gratuïta.

De las Vegas, vam fer via cap a Los Angeles, passant pel desert de Mojave i per la ruta 66….el desert és prou xulo, amb molts arbres de Joshua, que son si més no curiosos. El paisatje és agradable i fa que la carretera també ho sigui. Al sud de Mojave pots agafar si vols l’antiga i mítica Ruta 66, ara en desús, que uneix Los Angeles i Chicago. És la mar de tranquil•la, i a mida que avances, vas trobant motels abandonats, antigues gasolineras i algun que altre lloc que encara serveix café i menjar. I mica en mica un va entrant a Los Angeles, ciutat inmensa, atravesada per moltíssimes autopistes de molts carrils i on es fa impensable viure sense cotxe. En els dos dies que hi vam estar vam fer prou feina: vam visitar el teatre Kodak, on es fa l’entrega dels oscar, el paseig de la fama i el teatre xinès, la platja de Santa Mónica, un parell de cases de famosos a Beverly Hills (Madonna i Leo Di Caprio…), vam conduir per Mullholand Drive (una mena d’arrabasada d’aquesta ciutat), vam anar a veure en Gasol en un partit dels Lakers, però no hi vam entrar perquè no quedaven entrades barates(pretenien cobrar 225$ per un seient!!), vam visitar el centre històric de la ciutat i vam estar als mítics estudios Universal, una mena de parc temàtic amb atraccions i visita als propis estudis. Tot plegat molt intens i molt complert….

I d’aquí vam fer ruta cap al nord, per la mitica ruta 1 que puja tota la costa fins a San Francisco. Va ser una llàstima que el temps no ens acompanyès, doncs entre la pluja i la boira, no vam poder gaudir massa del paisatge de la costa del pacífic. Tot i així, vam parar a dinar a un poble preciós anomenat Los Alamos, on sembla que el temps s’ha aturat i encara viuen a principis del segle passat. Vam veure també el curios i també bonic poble de Carmel-by-the-sea, vam pasejar per la platja una estoneta, vam gaudir de les famoses ( i boníssimes) carxofes de la població de Pescadero, i fins i tot vam tenir temps per rondar una estoneta per Monterey, una ciutat també molt agradable.

I desprès de tot això, per rematar-ho, arribavem a San Francisco, la ciutat de la bahia, amb el seu mític Golden Gate vermell, gran i impresionant donant la benvinguda a tots aquells que arriven des de el nord, que no era el nostre cas. San Francisco és tal i com surt a les películes, una ciutat amb moltes pujades i baixades, cases de fusta amb molts colors, tramvies antics circulant de forma normal, la presó d’alcatraz saludant des de la illa prop de la costa, el barri hippy de Haigth fent honor a la seva història, plena de botigues “neo” hippies, amb molts penjats amunt i avall….una pasada vamos. I a sobre per rematarho, aquí hem gaudit de la victoria del Barça sobre l’Arsenal tot rodejats de catalans que per un motiu o altre estan per la ciutat, i coneixent a algun afcionat nord americà del nostre equip (concretament d’Ohio)….
I res, ja encarem l’ultima setmana d’aquesta nova aventura. De moment tot està genial, i tot i que potser no es el nostre estil, la forma de vida nordamricana és fàcil de portar durant un temps: raccions gegants, cotxe per anar a tot arreu……

Apa, fins ara família!!!!

Anuncis

primera parada: NYC

Què us he d’explicar d’aquesta gran ciutat? Ens hi hem passat una setmana i podem dir que hem vist gairebé tots els llocs emblemàtics però podríem estar-hi un mes i encara ens faltarien coses per veure.

Tant bon punt arribes ja t’hi sents a gust, com a casa. Suposo que el cine i les series de televisió han fet força perquè cada racó et sigui familiar. Us faré cinc cèntims de les meves impressions:

Als matins, la gent passeja els gossos mentre fa una mica d’esport o porta un cafè a la mà. Això passa per tot arreu, tant pels carrers com pel Central Park. Quan vam arribar just havia nevat el dia abans així que encara quedava una mica de neu i tot,  i el Central Park estava fantàstic, de postal.

La cinquena  Avinguda,  que hem sentit mil vegades a les pel.lícules és tal qual ens la pinten, un no parar de botigues, gent amunt i avall amb bosses i milers de taxis, majoritariament plens perquè no paren encara que estigui plovent i portis més de deu minunts fent la ona amb la mà.

El famós Rockeffeler center, dona una vista aeria genial de a ciutat i just a sota, hi ha la pista de patinatge, on evidentment no ens hi vam poder resistir, i el lloc on posen l’arbre de Nadal més gran del món.

Edifics com el Chrysler o l’Empire State donen un caràcter especial a la ciutat perquè de gratacels n’hi ha a patades i cada edifici té el seu encant i fins i tot la ONU té aquí la seu central, just a la vora de l’East river i tot passejant pots trobar el famós Daily News, el diari on treballava Superman o la increible Central Station. Una mica més al sud trobem el Flatiron building que semba que hagi de caure’t a sobre.

El menjar és tant variat com la gent. Des dels típics Dinners on et serveixen de tot una mica i estan oberts 24h, fins a conegudes cadenes de fast food, que ja han arribat a casa nostra fa temps o restaurantets més selectes de Sushi, italians, francesos…el que sigui. Els que si que acostuma a ser comú és que les racions són mida XXL.

El financial distric és la part amb més gratacels junts, es nota que la gent hi treballa perquè tothom va com estressat, de pressa..com si fessin tard, queda al sur de a illa de Manhattan i des d’allà es pot agafar un ferry que et porta a Staten Island i en el camí passa per davant de l’estatua de la llibertat, un passeig molt agradable. Una mica més amunt del districte financer, el mític pont de Brooklin,  que es pot creuar a peu, et deixa impressiona’t!

Times Square amb tota la seva llum, colors, anuncis i teatres. Obert a qualsevol hora i ple de vida acull la major part dels musicals de la ciutat i botigues de moda, de souvenirs o d’altres tant especials com la d’M&Ms….una botiga gegant de tres pisos exclusivament dedicada a aquests dolços de colors, us ho podeu imaginar? La veritat es que aquí tot es “a lo grande”, fins a extrems realment surrealistes: botigues gegants dedicades exclusivament a un producte, ja siguin dolços, juguets, diamants, chancletes…..En quant a musicals, nosaltres vam gaudir del de Mary Poppins, simplement fantàstic. Fins i tot la Mary Poppins tria coses gegants del seu fantàstic bolso, com a la película!!!

Si una cosa havia de fer, era una classe de dansa. I si, ho vaig fer, a l’academia de l’Alvin Alley. És força famosa i té professors molt bons però per mi la sensació d’estar ballant en un edifici amb les pareds de vidre i de fons tota la ciutat…ufff, va ser una passada.

Barris com Chinatown, litlle italy, el Soho, el Village tenen un caracter únic i tots ells alguna cosa especial. Els mercats, els restaurants, les galeries i les cases d’estil Anglès els fan uns llocs encantadors per perdre’s i passejar.

També vam tenir temps per enyorar-nos una mica de casa i que millor que veure un partit del barça al Mercat, bar del Bowery on s’ajunta la penya barcelonista de NY. Allà vam trobar gent molt agradable que ens van donar un parell de consells per descobrir la ciutat que no surt a les guies. Com el Chelsea marquet i un passeig per una antiga via de tren que et dona unes vistes molt especials de la city.

No podem deixar de parlar del metro. Funciona vint i quatre hores, i és un pel caòtic fins que aprens a veure com funcionen, quins trens son expres i quins son locals…varies lineas poden parar en una mateixa andana, així que has d’estar atent per no pujar al tren equivoca’t….ah, i els caps de setmana sempre hi ha trens que desvien rutes o s’anulen sense previ avís degut al manteniment….aneu amb compte!!!

Diumenge al matí vam gaudir d’una missa gospel al barri de Harlem….increïble experiència: els discursos dels predicadors, els cants, els plors dels fidels….tot un espectacle. A mes, ens van acollir molt bé i fins i tot ens ban donar d’esmorçar! Bona gent, sens dubte…

Bé, la única pega que hem tingut és que el  victor no es va trobar massa bé i no podia fer tot el hagués volgut. Sort que aquesta vegada teniem un hotelet com déu mana i va poder descansar i recuperar-se per seguir endevant.

Seguim actius

Tot i que ja s’hagi acabat l’avetura del “viatge llarg”, no hem acabat les ganes de conèixer, ni d’anar amunt i avall, ni evidentment de viatjar. Ara, un cop a casa, treballant de nou i tornant a la rutina ens hem d’adaptar una mica per seguir fent el que ens agrada. Però de maneres de viatjar n’hi ha moltes i cada moment és diferent. Per això hem obert una nova pestanya en aquest mateix bloc on podreu seguir les nostres escapades de cap de setmana, excursions d’un dia o viatgets curts. Esperem que us agradin perquè ho seguim fent amb la mateixa il.lusió amb la qual vam començar la nostra aventura pel món!

fins aviat amics!

UNA SETMANA DE CONTRASTOS. FINAL DEL VIATGE

No cal dir que es fa extrany escriure ara(quant tot just fa tres setmanes que tornem a estar a casa) sobre com va ser l’ultima setmaneta del nostre gran viatge….Acabavem de visitar un lloc increïble, les catarates d’Iguazu, i després de passar l’única nit del nostre viatge en territori Brasileny, vam travessar el pont que separava Brazil i Paraguai. L’arribada a aquest pais, el Paraguai va ser bastant fàcil i caòtica, doncs en un autobus urbà pots arribar des de Foç d’iguazú fins a Ciudad del Este, però aquesta última es una ciutat totalment caòtica doncs es un lloc on els brasilenys van a fer compres barates, i el fet de que fos dia festiu al Brasil va fer que la frontera estigues literalment saturada de compradors Brasilenys aprofitant el dia lliure per comprar massivament a la banda Paraguaia, on tot és més barat….bé, vam fer nit a Ciudad del Este, una ciutat lletja i sense gens d’interès turístic, en un hotelet prou decent que més tard vam descobrir que era una casa de cites, d’aquelles on la gent pot entrar-hi en cotxe sense ser vist per ningú i on pot gaudir d’habitacions amb yacuzzi a preus económics….nosaltres vam descansar si més no….i d’allí vam començar una ruta si més no diferent pel sud del pais.
Paraguai és un pais curiós. Per què? Doncs resulta que és un pais humil, on la gent parla el castellà però sobretot el guaraní, un idioma divertidíssim. L’entoació és la mateixa de la que tenim nosaltres quant anem borratxos, un pais on s’hi han instal.lat al llarg de les últimes décades comunitats japoneses, polaques, xeques, alemanyes….comunitats estables que es barrejen amb la comunitat local fent que hi hagi tot de gent rossa parlant guaraní amunt i avall, una societat molt rural i molt acollidora, com a mínim amb nosaltres…en la nostra ruta va recórrer tres missions jesuítiques del segle XVII, missions que en la seva época es van estendre al llarg de territoris que ara es divideixen entre Brasil, Argentina i Paraguai. No sabem com son les ruïnes de les missions en els altres països, però creiem que estan molt més explotades turíticament. Nosaltres, després de visitar les de Trinidad, Jesús, San Cosme i Damián i les poblacions corresponents a més de Pilar i Encarnación, vam quedar encantats amb un desenvolopament del turisme que ens va semblar tranquil i molt digne. Sembla que tot just comencen a desenvolupar aquesta ruta turística, i ho fan fent passejades nocturnes per les antigues esglésies, amb una il.luminació la mar de bonica i unes explicacions d’alló més agradables, i fins i tot a San Cosme, on un del jesuites va desenvolupar els coneixements d’astronomia com mai s’havia fet a sudamèrica en les seves époques han pres el testimoni i ara han desenvolupat un planetari molt rudimentari i un mini observatori i el que és més important, han format a gent local per tal de donar les explicacions i fer-ho funcionar tot plegat d’una forma molt més que correcte, sempre dins de l’humiltat dels mètodes de que disposen. Va ser a sant Cosme on a través del seu telescopi de 300 augments, vam poder observar Jupiter i els seus anells, i ens va encantar…a més de poder observar tot aquell mantell d’estrelles que poblen el cel de l’hemisferi sud de la terra, que mai no m’he parat a contar, però que sembla molt més poblat del que mai no he podet veure aquí al nord, però es clar, segurament mai no he anat a observar el cel en algun lloc adecuat per ferho….
Parlant de cosetes curioses….doncs bé, a Paraguai vam retrobarnos amb els autobusos rudimentaris i les chatarres amb rodes. La veritat és que ho trobavem a faltar tant per lo divertit de viatjar així com pel preu molt més barat del transport en comparació de la veïna Argentina….un dia per anar fins a les ruines de Jesus, vam haver de pendre un taxi compartit, i ves per on que allí a la parada hi havia un jove tot borratxo fotent-nos el rollo, el tio gairebé ni s’aguantava i costava molt entendre’l…però el fet es que un cop dins del taxi, una cafetera on anavem set persones, el conductor va començar a criticar al borratxo tot dient grans coses com “és que no se puede ir tant borratxo, yo tambien voy borracho però como soy chofer he parado de beber hace una hora” o “como conduzco borracho hago las rutas rurales porque en la ciudad te paran i te ponen sanciones…”. En el moment flipavem, i despres no podiem deixanr de riure….el fet d’anar sense guia ni mapes pel pais ens va fer anar totalment a cegues en el fet d’allotjament i tot això, però realment vam trobar petits hostal a tot arreu, i fins i tot a San Cosme vam dormir a casa d’una família molt acollidora que ens va obrir les portes de casa seva just davant de les ruïnes jesuitiques….

La bomba va arribar el dia que ens disposavem a atravessar la frontera de nou cap a Argentina. Des de el poble de Pilar, vam pendre una barca de fusta per atravessar el riu Paraguai, fins aquí cap problema. Ara, a l’altra banda, ja a l’Argentina, ens vam trobar una caseta de fusta cutre que feia les funcions d’aduana, ens van sellar i ens van advertir que degut al mal estat del camí no arribaven els autobusos, així que ens recollirien uns 4×4 i ens portarien fins a la carretera principal a uns quaranta quilometres més enllà. I efectivament van arribar dos 4×4 on ens van carregar com a bésties a la zona de càrrega del darrera, ens van cobrar vint pesos, un autentic robo, i ens van torturar durant mitja hora o més per aquells camins de merda….definitivament tornavem a Argentina, el primer mon, on t’adverteixen que Paraguai és un pais perillos i tercer mundista, però on son incapaços d’asfaltar la carrtera fins la frontera que fa vint anys va inaugurar el gran lladre de la nació, el president Menem….definitivament Argentina és un pais on socialment no funciona res, però on per sort hi ha molta gent bona i grans llocs a visitar….
Vam arribar a Resistència, la primera població important de l’Argentina després de la frontera i de camí a Salta, el nostre següent objectiu, la zona on tothom coincidia que es trobava la gent més acollidora i alguns dels paratges més bonics de l’Argentina….Resistència no ens va fer el pés, i menys encara quant ens vam enterar de les males notícies que ens arribaven des de casa. Tot i així vam fer nit a dins d’un bus camí cap a Salta, i va ser allí, on després d’un dia de reflexió, vam decidir que no hi havia més solució que tornar cap a casa…davant quedaven Salta, Jujuy, el tren de las nubes, Bolivia, el altiplano andino, el salar d’Uyuni, Sucre, Potosí, la Paz, el Llac Titcaca, Copacabana, el Peru,el Machu Picchu, Pisco, Lima, i després, un vol a Nova York, quatre dies a la ciutat dels gratacels i el retorn cap a casa a finals de juliol….si, ja teniem els bitllets de tornada, però bé, tots aquets llocs seguiran allí l’any que ve o l’altre, ara el nostre lloc era a Barcelona, i aquí estem, amb la familia, amb la tieta Lolita cada dia, i preguntant-nos cada dia, amb un sonriure a la cara: que cony faig jo aquí?….352 dies de viatge són molts com per no preguntar-se com canviarem les nostres vides d’ara en endavant.
Petons a tots. Petons a totes

Canvi de plans

A vegades les coses no passen com un espera o més ben dit, a vegades passen coses quan un no s’ho espera. Nois, tornem a ser on erem fa ara once mesos i mig….si, a Barcelona. Ho expliquem amb l’alegria pròpia del qui ha passat molt de temps lluny dels seus i retorna però també amb tristor, doncs evidentment no era part del nostre pla tornar tant “aviat”. Serà un aterratge forçat, ja ho sabem però durant tot aquest temps hem fet el que teníem ganes de fer així que, ara no serem menys….ara us posarem al corrent del que ha succeit aquestes ultimes hores en les nostres vides. Resulta que vam màrxar deixant molta gent que ens estimem a casa, i en especial vam deixar un total de tres iaies que gairebé sumaven trescents anys totes plegades. Hi havia molts números de que alguna d’elles marxes sense avisar i així ha sigut. La iaia Conxita se n’ha anat, ja portava molt de temps malament, diguessim que ha passat l’hivern entrant i sortint de l’hospital i tres quarts del mateix la tieta Lolita.  Ja se n’ha escapat una i no volem deixar-ne escapar una altra sense estar-hi presents. . Ho hem rumiat un parell de dies i encara que ens ha estat difícil, molt difícil decidir-ho, hem vist que no ens era posible continuar viatjant i passar-nos dies incomunicats per Bolivia sabent com estaven les coses a casa. Així que despedint-nos d’Argentina des d’un lloc preciós, Salta i amb moltes ganes de tornar per conèixer més el nord posem punt i final al viatge, tornem a casa per estar amb els nostres, amb sentiment contradictoris però molt contents de tornar-nos a retorbar amb tots i contents  d’haver viscut més d’once mesos genials rodant i rodant i rodant, com uns autèntics rodamons.

Val a dir que Salta és un lloc molt agradable, de fet en diuen Salta la linda, i tenen tota la raó del món. La gent és molt honrada i com ens explicava avui el taxista que ens ha portat a l’aeroport, no tenen malícia amb ningú i no veuen al turista com una presa fàcil com sol passar. Hem recorregut els carrers  de Salta amunt i avall en el nostre ultim dia de viatge, admirant les grans esglésies i places i esperem poder-hi tornar un dia i continuar el que ens ha quedat pendent.

Molts petons a tots, gràcies per haver-nos ajudat a estar tant a prop de casa cada cop que ens conectàvem. Ens veiem aviat amb els que ens coneixem i amb els qui no, doncs tan de bó ens poguèssim trobar i parlar, però si no es així, gràcies per seguirnos en aquest que, de moment, ha estat el més gran i bonic projecte que hem dut en la nostra vida……petons petons i més petons!

Farem un últim post per explicar la nostra última setmana de viatge (vam conèixer una mica de Paraguai) i per explicar com és un retorn després de tant de temps.

CREUANT FRONTERES

Si, sense gairebé ni adonar-nos, vam estar sis dies a Còrdova, i es que poder estar a una casa i compartir el dia a dia amb algú com el Sergio va estar genial i ens va anar la mar de bé per prendre aire nou de cara a la nostra pujada cap al nord d’aquest continent tant gran….la setmana la varem dedicar a menjar molt bé (en Sergio és un gran cuiner),  fer vida reposada, dormir moooooolt, i visitar més aviat poc. La ciutat de Córdova no dona molt de joc.El dia que vàrem arribar era el 25 de Maig, dia de la independència a l’Argentina, i aquest any precisament celebràven el 200 aniversari (o Bicentenario), i com a resultat, hi havia desfilades, concerts i tota mena d’actes.Això  va comportar que triguèssim més de tres hores en poder agafar el bus que arribava a casa el nostre amic, a les afores de la ciutat, però per altra banda va permetre’ns gaudir d’un concert rock al centre de la ciutat aquell mateix vespre.

En els dies posteriors, el més interesant de la ciutat  va ser, potser el centre històric, i per sobre de tot el museu-comisaria de la D2. Resulta que durant la recent dictadura es van escampar per tot el pais centres de detenció il.legal, on es torturava i assesinava . Una volteta per aquest centre de detenció, al vell mig de la ciutat, feia posar els pels de punta, i escoltar algun dels tristos protagonistes que per allí caminaven i explicaven la seva experiència, doncs feia bastanta angoixa. De la resta, poc més, carrers comercials, alguna esglèsia maca (destacable la dels caputxins, que tot i semblar antiga, no té més de 25 anys),una antiga presó reconvertida en centre cultural i algun que altre palauet i centre d’exposicions.

Un dia en Sergio ens va portar a voltar per la sierra, però la veritat és que el dia no va acompanyar massa…però com a mínim vam poder gaudir d’un bon dinar a casa uns amics que viuen per allí.

Després, relax, una nit al local d’assaig d’un dels grups del Sergio ( Versus Banda), i per posar la cirereta, concert la nit de dissabte. En Sergio i la seva altra banda( Rush&roll) van tocar amb en Juanse, una mena de super estrella del rock a Argentina, una mescla de Los Rebeldes i Mick Jagger…i clar, ens van colar al “back stage” i fins i tot vam poder parlar breument amb el Juanse (lider del grup Ratones Paranoicos)…el concert va estar genial, i la festeta de després, relaxada però ben bona.

Per acabar, el diumenge vam anar a menjar un locro (menjar tradicional dels dies de festa)a casa els pares del Sergio, una gent encantadora, i bé, dilluns ja vam fer via cap al nord, l’extrem nord est del país, a Puerto Iguazu. Després de 22 hores de bus hi arribàvem, i el mateix dia en donàvem el luxe, desprès de buscar allotjament, de visitar el costat argentí de les catarates (el riu separa Argentina de Brasil, així doncs les catarates estàn “dividides entre els dos països). No se si vam ser afortunats o no, però nosaltres ens hi vam sentir. Vam veure les catarates en temporada baixa, un dia esplèndid i amb una quantitat d’aigua impresionant, de fet, part del parc estava tancat per la gran quantitat d’aigua que baixava. Les catarates són increïbles, gairebé es podria dir que indescriptibles, doncs per nosaltres que solem al.lucinar amb un salt d’aigua normalet, veure aquelles cortines d’aigua que s’extenen durant més d’un quilòmetre, dos potser, és quelcom inimaginable fins que no hi estàs present. Era tanta l’aigua que baixava, que en algun dels miradors de la visita, la cascada et queia gairebé sobre el cap, i és clar, sorties ben remullat…no podeiem parar de al.lucinar i fer fotos, milers de fotos..

 El lloc més béstia de les catarates és potser la “Garganta del Diablo” que pertany al costat Brasilé però es veu des de l’Argentí. En aquella gorja, l’aigua cau amb tanta violència que part d’ella rebota cap amunt formant un núbol que dobla l’alçada de la pròpia cascada….increïble…i el soroll i la força de tot plegat et fa sentir tant i tant petit…com veieu vam gaudir al màxim de la visita de gairebé sis horetes al Parc Nacional.

Allí mateix a Puerto Iguazú vam visitar la segona i segurament altre atracció que ofereix la població, i que no es altre que el “Hito de las Tres Fronteras”…resulta que allí es troben dos rius, el Iguazú i el Paranà, i en aquella confluència es tròben les fronteres de tres països, Argentina, Brasil i Paraguai. És un lloc curiòs doncs observant des de aquell punt t’adones que absurd és tot plegat, que si et dona per nèixer a una banda o altra del riu et marcarà la resta de la teva vida i et farà més fàcil viatjar aquí o allí, aconsegui papers, parlar un idioma o un altre….i tot això, en una misèria de metres quadrats….l’absurd de tenir tres aeroports internacionals separats menys de cinquanta quilòmetres l’un de l’altre, l’absurd de que Argentina i Brasil es van posar d’acord per repartir-se aquell troç de territori que pertanyia a Paraguai, i que Uruguai els va ajudar i com que no va obtindre res a canvi (Uruguai és lluny d’aquí), van posar el nom d’una part del parc Nacional com a P.N.Uruguai….i en aquest punt tant absurd del món vam variar el nostre itinerari una miqueta i vam decidir no anar cap a Ciudad del Este, a Paraguai, directament….endevineu cap a on vam partir aquella mateixa tarda?

Si! No vam poder resistir la temptació de trepitjar terres brasileres i vam anar cap a Foç d’Iguazu…és curiós que fàcil resulta creuar aquesta frontera, de fet ho fas en un bus local que et para en els dos punts fronterers i et porta fins a la ciutat veïna del costat Brasilé, tot plegat menys d’una hora. Foç d’Iguazú no ofereix gairé res interesant,però si que dóna una lleugera idea de com és una ciutat en aquest país,  així que vam pasejar pel centre i vam voler visitar una presa propera que diuen que és la presa binacional (la comparteixen en aquest cas Brasil i Paraguai) més gran del món, i sense ser binacional és la segona més gran darrera la de les tres Gorges de Xina crec…bé, sigui com sigui, resulta que com no hi ha res més en aquest lloc, et cobren molts diners per entrar a la presa i no hi ha forma de veure-la si no és amb el tour organitza’t, que evidentment no vam pendre… per veure preses ja tenim la de Rialb home! Això si, vam fer nit, i al matí següent vam anar al costat Brasilé de les Catarates, i com no, igualment impresionants….si bé de la banda Argentina estaves molt a prop, a tocar literalment dels grans salts d’aigua, de la banda brasilera en tens una vista més panoràmica i arribes a tocar aigua en un dels salts….si tan sols pots anar a una de les bandes potser val la pena més l’Argentina, és molt més gran, gaudeixes molt més temps de  la  visita i val el mateix l’entrada, però sen’s dubte, si pots visitar les dues, s’ha de fer! Ja que tot i ser el mateix, el punt de vista et fa apreciar-ho different i et permet gaudir de les dues bandes….

En tant sols 24 hores de visitar Brasil, no podem tenir una opinió gaire formada del país però si que hi ha coses que ens han sorprès i molt. No sabem si és a tot el Brasil o més aviat aquí al sud,tenen un sentiment extremadament religiós i portat d’una manera diferent. Hem vist samarretes de Jesu-Cristo imitant les lletres de coca-cola, cotxes amb enganxines gegants de Jesus amb la S del mig amb el simbol de Superman, esglésies d’on sortia música rock i fins i tot al pujar al bus ens repartien folletons de no sé quina església. Tot i que hi ha molta pobresa a les faveles, la ciutat de Foç do Iguazú és la més organitzada de les tres ciutats frontereres d’Iguazu, carrers esfaltats, una terminal de busos molt particular on només hi pots entrar comprant ticket i molts comerços li donen un aire molt occidental.

I bé, poc més oferia aquesta població de Brasil, així doncs, cap a Paraguai, a Ciudad del Este, una mena de centre commercial gegant, brut i sorollós, que per uns momens ens ha transportat a la India i on tot just acabem d’arribar….el fet de ser el país més pobre dels tres fa que la gent dels altres dos creui  a comprar, com es feia abans a Andorra, oi?….Però bé, la cosa pinta bé, sembla un país different, no se com dir-ho….tan sols un parell de dades: aquí la visita a la presa és gratuita i la gent parla dos idiomes, el guaraní, que és el que se sent pel carrer, i el catellà que parlen amb nosaltres….

Una abraçada a tothom i fins aviat!!!!!!!!!!!!!!!!!!

De Xile a Argentina

Suposo que el primer que hauriem de fer es disculpar-nos per trigar tant en escriure un nou post, així que: ho sentim moooooolt!!! Jejeje….Dit això, continuem.

Doncs bé, despres d’ uns dies en aquella fantàstica ciutat Xilena de Valparaiso, vam anar cap a la capital, Santiago de Xile, voliem arribar allí per poder gaudir del final de la lliga en el Casal Català de la ciutat, cosa que vam fer, i que a més també ens va servir per conèixer un bon grapat de catalans i descendents de catalans que viuen, estudien i/o treballen allí. La nostra intenció era estar a la ciutat no més de dos o tres dies, però ves per on que al final ens hi vam estar gairebé cinc, doncs resulta que la gent del casal juga en una lligueta de fútbol, tenien partit dimecres i vam allargar l’estada per poder veure’ls jugar, ¿i sabeu que? Doncs que al final,  el Victor va acabar jugant una bona estona del partit….ay! Com es nota la manca de ritme, doncs dos minuts després de començar, ja no podia ni amb la seva ànima! Però bé, ens ho vàrem passar d’alló més bé, tot i que realment, la ciutat no valia la pena per estar-hi tant de temps. També és veritat que el fet de trobar un hostal just a la Plaza de Armas, al vell mig del centre (el que podria ser la plaça reial de Barcelona o les Rambles, per exemple), molt acollidor i amb unes vistes sobre la plaça increïbles, ens va fer l’estada més agradable.

La ciutat en si, com deia abans, no té gaire res espectacular però si molts llocs entrenyables. Les atraccions turístiques s’acaben un cop has donat una volta pel centre i has pujat un parell de cerros que hi ha, el de San Cristòbal i el de Santa Lucia, i sembla que ho tens tot fet. Però també pots visitar la casa de Neruda als peus del Cerro San Cristobal, fer una cerveceta en un dels centenars de bars “rockeros” del carrer Pio Nono,passejar pel barri de Brasil,fer una volteta per la impressionant catedral,i passar el temps a la plaça, mirant la infinitats de coses que hi succeeixen, uns que juguen a escacs, un altre que predica la paraula del Senyor  com si estigués fent un discurs polític, un que fa mimica, etc…

Abans d’arribar A Santiago ja ens havien advertit sobre l’smoke, que és el gran núbol de contaminació que flota sobre la ciutat. La veritat es que quant hi vam arribar no ens va semblar tant exagerat, però res més lluny de la realitat, doncs ja quant marxàvem cinc dies després, gairebé no es veuen les muntanyes que envolten la ciutat i fins i tot costava veure el sol entre el núvol de merda, increïble de veritat. I és que resulta que el dia abans d’arribar nosaltres havia plogut i per això estava tant net l’ambient, però com us dic, no van caldre més de cinc dies per tornar-se a omplir tot de smoke….

I bé, amb la ciutat vista i amb moltes agulletes vam partir cap a Mendoza, ja un altre cop a Argentina,  el que havia de ser un trajecte de sis hores de bus es van convertir en gairebé dotze, doncs vam estar a la frontera prop de quatre hores….però la veritat és que els paisatjes d’aquell pas entre els Andes eren increïbles i va valer molt la pena creuar la frontera per allí, just als peus de l’Aconcagua, la muntanya més alta d’America, tot i que a les hores que vam passar ja era de nit i no la varem poder veure….

A Mendoza hi vam arribar que ja era negra nit, després d’un llarg dia de viatge en bus i just abans d’un cap de setmana de celebració i festa nacional. Ens va sorprendre la moguda que tenien montada  però pel que vam anar veient, no era només a Mendoza, tot el país estava movilitzat. Banderes, unes fonts amb aigua tenyida de blau i altres blanques, actes de folklore a tot hora, menjars populars , concerts, un no parar!

Després d’un dia passejant per la ciutat, entre les grans places i el gran parc de la ciutat, vam decidir tornar enrera per gaudir de nou del paisatge del Andes, volíem veure unes formacions molt curioses que havíem vist en unes fotografies i de pas, veure l’Aconcagua. Així que, l’endemà vam comprar bitllets cap a Puente del Inca per les deu del matí.

El tema es que Xile i Argentina tenen una hora de diferencia i aqui els mendas (o sea, nosotros!), van canviar totes les hores  dels rellotges menys el del despertador!!! Oleeee…aixi que, ja us imagineu, vam perdre el bus. Evidentment vam comprar bitllets pel seguent bus, però lo bo va ser que a la part Xilena havia nevat molt i havien tancat el pas fronterer així que a l’arribar a l’últim poble on podíem trobar hostal, tot estava ple ja que la gent en no poder creuar la frontera es quedava alli a fer nit…. Concretament ple de Xilens amb ganees de tornar a casa i d’Argentins que aprofitaven el cap de setmana llarg per fer turisme al país veí. Vam fer nit a Uspallata (aquest petit poble fronterer)  i vam compartir la fresca de la nit amb una parella de xilens, un motorista, un cordobès i tres nois porteños la mar de divertits.  L’Endemà si, després d’hores d’espera, la caravana de cotxes van tenir el permís de tirar carretera amunt, nosaltres fins a puente del Inca però la majoria cap a la frontera. Vam passar el dia allà, gaudint de les vistes, d’un dia preciós i tot passejant per l’antiga via del tren, una via abandonada, com tantes altres a Argentina, que havia de ser preciosa quant unia Xile i Argentina per aquelles valls tan estretes que formen el pas fronterer,  vam arribar fins al parc natural de l’Aconcagua i vam poder gaudir de paisatges increÏbles. El bus de tornada cap a Mendoza, el vam compartir amb un altre viatger, en Giacomo. Ell està fent un tour per la pau per l’Amèrica llatina (a la secció de LINKS podeu entrar a la seva pagina) i al hostel on vam anar a parar a Mendoza ens vam trobar amb un català, un home d’aprop de Reus que té un negoci familiar de producció d’oli en aquestes terres, i és que la zona és molt rica en cultius de vinya i d’oliveres, hi ha infinitat de bodegues i una de les activitats més turístiques és la ruta dels vins. Nosaltres no vam fer la ruta però si que vam visitar-ne un parell , La Rural i la Lopez , on vam apendre una mica més de vins i ho vam passar realment molt be!!!

Després d’una nit sencera de bus, arribàvem  Cordoba, on ens esperàva en Sergio, un noi que vam conèixer a Tailandia i ens va convidar a casa seva. Estem passant uns dies genials, sense massa estrés per visitar els llocs turístics sinó de viure la ciutat amb ell i els seus amics. Només per rebrens ja va organitzar un dinar tradicional, després ens va portar a passeig per Las Sierras dels voltants,a assajar amb un grup de música que toca (Versus Banda) i dissabte, de concert!!!!! Bé, no cal dir que és genial retrobar gent però especialment la gent cordobesa que són molt oberts i encantadors!!!

Un petonás i res, nosaltres ja hem fet els deures…ara us toca a vosaltres, que els vostres missatges ens agraden i animen molt!!! Petons!