excursionistes de pega

Seguim camí d’Armènia, la parada a Batman no ha sigut gran cosa, ens ha servit per fer una bona compra al súper, omplir dipòsit d’aigua i poca cosa més. Anem en direcció Tatvan però passarem la localitat per fer parada a kiyidüzü, una petit llogaret a la riba del llac Van que té com a màxima atracció el llarg recorregut que fan els pastors amb les seves ovelles durant l’estiu per recórrer les valls plenes de pols de colors vermellós durant la posta de sol. Estem de sort o trobem un gran ramat que fa la travessia. És divertit, els nens baixen de l’auto, nosaltres també, el pastor les va cridant pujat sobre un ase i els gossos van dirigint el ramat. Hi ha moltes ovelles, potser 500 o 1000, no les hem contat però l’espectacle dura ben bé mitja horeta i enfilen cap a la muntanya.

17 1 a kiyidüzü ovelles

Tota aquesta regió era part d’Armènia i s’hi poden observar molts signes del seu passat, tant en edificacions, com en tradicions i els armenis consideren el llac Van com un dels seus tres mars.

Voregem el llac, a la nostra esquerra hi ha un dels volcans més alts de Turquia, el mont Suphan o Suphan Dagi com surt al mapa. És imponent i domina tot el paisatge, ens apropem tant com podem amb l’auto, volem intentar pujar-hi una mica, són 4058 m. Òbviament no som experts i portem dos nens petits però ni que sigui fer un tros del recorregut, ens fa il·lusió. Preparem entrepans, agafem fruita i fruits secs, força aigua i ens calcem les botes d’anar a caminar. Els nens ja són uns habituals de la muntanya, no els fa mandra i ens veuen tant emocionats que enfilen tant ràpid com poden. Quan portem més d’una hora de pujada comencen els mals de tot, que si tinc gana, que si em pica un ull, que si se m’ha posat una pedreta a la sabata, en fi…el que vindria a ser una excursió i mira que han tirat estona, no ens queixem. Trobem una mica de planícia per seure i picar alguna cosa, de fet, ja és hora, entre una cosa i l’altre se’ns han fet les tres i és normal que tinguin gana. El cim queda molt a munt, aquest cop no hi arribarem però qui sap si més endavant tornem a fer una bona grimpada!

Decidim baixar, estem cansats i ja se sap que a vegades les baixades són pitjor que les pujades. Els nens rai però a mi, em comença a fer mal el genoll. Només em passa de viatge, suposo que és el forçar, fem a poc a poc i quan arribem a l’auto m’hi poso gel. Esperem que no sigui res.

Ens fem una bona dutxa i caiem rodons, una migdiada de les bones, tots quatre ens quedem planxats. Al cap d’una hora ens comencem a despertar, jo la primera, l’Emma, que té l’orella fina, sent la cafetera i el Victor es desperta per l’olor, el cafè turk és intens i molt aromàtic, suposo que deu ser perquè està extremadament mòlt i perquè la tècnica amb la que el preparen deixa evaporar més l’aroma. De totes maneres, nosaltres portem una cafetera italiana, així que, potser és que la caravana és petita i que el Victor ja havia acabat la son.

Engeguem de nou, cap al mont Ararat, a tocar d’Armènia i ens aturem a Dogubayazit, és la típica població al peu del cim, dedicada exclusivament a les expedicions de muntanya i al turisme. HI ha autocars aparcats davant dels dos o tres grans hotels, és ple de restaurants, botigues de roba de muntanya i se sent parlar anglès, francès i una mica d’espanyol.

Busquem el càmping, hem de llençar les aigües grises i en un lloc així ens estimem més dormir una mica acompanyats. Ens atén en Murat, parla perfectament l’anglès, ens ensenya les instal·lacions i ens explica les normes. Els nens ja estan voltant, hi ha piscina, un pont de pedra, un petit restaurant amb terrassa i fins i tot un lloc on rentar els gossos. Després de prendre’ns un tè amb en Murat, anem a l’auto i fem una mica de balanç. Portem novament molts dies de trote i volem descansar una mica. Aquí hi ha excursions amb cavall, un riu al costat per anar-nos a banyar, fan activitats pels nens i sembla un bon lloc per quedar-nos uns dies. L’entrada a Armènia ens fa molta il·lusió però la volem agafar amb energia i ara estem una mica fluixos, així que, ens quedarem aquí almenys dos o tres nits per recuperar forces abans de passar frontera.

Quan els nens se n’assabenten, ho celebrem molt. Han vist la piscina i podran jugar amb altres nens. Sopem al restaurant  en una taula llarga amb els demés hostes, explicant batalletes i compartint informació de la zona. Necessitàvem una mica de vida social.

Fent camí

Hi ha dies que descobrim molt i tot és emoció però també n’hi ha que només viatgem. I és que el viatge és això, tirar endavant, parar on ens vingui de gust, a vegades on calgui i si pel camí sabem que hi ha alguna cosa molt interessant desviar-nos una mica però no massa. El camí és el que fa al viatger i no l’objectiu en si.

 

Sortim en direcció Elazig, la idea és anar avançant fins a Armènia i parar cada vegada que ens vingui de gust. Després de conduir una horeta veiem un cartell Keban Baraji amb un dibuix que sembla un salt d’aigua, decidim que deu ser interessant i tirem cap allà. Mentre no arribem busquem info i resulta que es tracta d’una presa al riu Eufrates. No és el que ens pensàvem exactament però seguim perquè pot ser interessant. Segons hem llegit, la presa es va construir als anys y 60 i fins el 1974 no es va acabar d’inundar tot el pantà, que és el segon més important de Turquia. El riu Eufrates és un dels dos grans rius que defineixen Mesopotamia, neix a Turquia i s’exten per Siria i Irak. Dona la casualitat que aquest any el Victor va visitar el pantà de Rialb amb els seus alumnes i ens explica amb molt detall tot el que passa a una presa, com s’ha de construir perquè aguanti bé la força de l’aigua i què fa que es generi electricitat. Obviament, ho adaptem a l’edad dels nens, sense tecnicismes però es queden molt impressionats i de ben segur que avui ja han fet classe de medi.

WhatsApp Image 2020-05-01 at 23.29.04 (1)

Després de menjar una mica a l’auto seguim tirant una mica més. Passant per Elazig ens sorprèn el castell que es veu des de la carretera i per votació familiar, tornem a parar. Serà una visita ràpida, avui no està obert al públic i el que fem és deixar l’auto a un aparcament al peu del turó i pujar xino-xano. No tardem més de vint minuts, el camí és dret però molt agradable. Un cop a dalt llegim info sobre el castell, es diu castell de Harput i resulta que és molt antic, segons excavacions arqueològiques s’hi ha trobat restes del Paleolític i ha passat per mans de diversos imperis, el Persa, el Romà i Turk. És molt gran, amb una fortalesa ben conservada i veient-lo entens perfectament el perquè d’aquestes construccions, tota la regió als nostres peus. La baixada és molt entretinguda, els nens van a tota castanya i fan cursa per veure qui arriba primer a l’auto, com no, alguna ensopegada atura la cursa i hem de fer mà a la farmaciola per trobar una “tirita” màgica que ho cura tot.

WhatsApp Image 2020-05-01 at 23.29.04

Seguim endavant, en direcció a Tatvan, una ciutat a la vora d’un llac que ens sembla que serà un bon lloc per fer nit.

El camí és monòton, conduir per Turquia no té massa misteri perquè fora de les grans ciutats no hi ha massa cotxes però si que s’ha d’estar atent perquè aquí sembla que no tinguin intermitents i els clàxons els fan servir com a interlocutor amb el cotxe veí, vindria a dir: “ eh….aparta que m’apropo i no penso canviar la meva direcció”, les carreteres estan prou bé però poc il·luminades,ens han recomenat no fer trajectes de nit si no és molt necessari i les senyals, n’hi ha poques i molt poc actualitzades, més d’un cop ens hem equivocat per seguir una senyal i no fer cas al GPS.

Bé, la gana ens apreta i tornem a parar durant el viatge anem fent petits snacks però quan ja hem liquidat la fruita i les galetes salades, vol dir que és hora de parar i preparar alguna cosa més contundent. Sempre portem menjar de sobres, pasta, arròs, llegums, llaunes. De moment no hem passat encara cap dia sense fruita i verdura però tenim molt clar que en passarem i no serà cap drama.

Quan acabem l’àpat encara és una mica clar, ens queden més de dues hores pel nostre objectiu, revisem el mapa i de cop se’ns il·lumina la vista. A just vint minutets tenim una població que ens ha fet gràcia: Batman! Els nens al·lucinen. “ Jo vull anar a Batman!!!!” segons sembla, no té res, és una ciutat dedicada al petroli però ja que el nom ens ha fet riure una estona, anem cap allà. Com que la ciutat és prou gran, ens quedem a les afores, al pàrquing d’una gasolinera però abans d’aparcar, ens fem la foto amb el cartell del nom.

WhatsApp Image 2020-05-01 at 23.29.04 (2)

George of Lydda…Sant Jordi

21 d’Abril

Ens despertem convençuts. Esmorzem i directes cap a l’agència que ens havien recomanat els amics d’ahir. Kapadocia Balloons ofereix diferents viatges, i optem pel més normal, un viatge d’una hora.

No són les 10 que ens enlairem. A la cistella estem 17 persones. La sensació és emocionant i nerviosa, com quan puges a una atracció de la fira, d’aquelles que et remouen l’estómac. No cal dir que els nens estan súper emocionats, i el Víctor més aviat cagat de por…això de les alçades no ho porta massa bé.

Anem guanyant alçada. La vista s’amplia, fins que t’arribes a enlairar tant que fins i tot creus intuir la curvatura de la superfície terrestre. El paisatge és infinit i espectacular. Al voltant, hi ha bastants globus plens de turistes com el nostre. És impressionant. Potser, algú que es guanyi la vida escrivint, seria capaç de posar-hi paraules, però nosaltres, tan sols us podem deixar unes fotos, sobren la paraula. Els nens, no cal dir-ho, gaudeixen tota l’estona. El Víctor es passa gairebé tot el viatge a l’interior de la cistella, mig ajupit. Tot i així, un cop tornem a terra, afirmem que l’experiència ha estat molt bona i encertada….hauria estat un error no fer-ho. És una manera molt neta de poder visitar aquest territori i gaudir-lo en la seva immensitat, i poder copsar, en un cop d’ull, les infinites varietats de marró i gris que s’escampen fins allí on arriba la vista.

Un cop baixem, ja fem via a l’autocaravana. Cal dinar i visitar Bunyan, una petita ciutat famosa per les seves catifes. En arribar, una horeta després, anem a fer un volt, amb l’objectiu de visitar algun taller de catifes. I fàcilment en trobem un. Com sempre, en aquests indrets, és el lloc que ens troba a nosaltres. Un noi jove ens convida, “sense compromís” a visitar el taller de la seva família. Un cop allí, ens mostren la forma tradicional de teixir les catifes, amb els fils de colors tenyits de forma natural. Ens fan seure, ens donen té, i comença l’espectacle: surten i desenrotllen catifes per tot arreu. És divertidíssim. Els nens flipen: que els passa aquesta gent ara? Doncs que ens volen vendre una catifa. I ho aconsegueixen. Evidentment és una de petita, d’aquelles “individuals”, per posar en un racó…preciosa. Serà un souvenir d’aquells que quan tornem a casa, ens recordarà tota la vida aquest viatge.

Sense massa més, seguim la ruta. El Víctor insisteix que vol anar tirant amb una mica de ritme aquests dies, fins arribar a la frontera amb Armènia.

Fem una horeta més de camí fins a un poble que es diu Pinarbasi, per fer nit a prop d’un llac. Quan hi arribem veiem que simplement és un pantà, i que no val molt la pena. Tot i així hi farem nit, que hi ha botigues d’aliments i així al matí podrem comprar i seguir fent via.

A Pinarbasi, a part de passejar fins al pantà, visitem el Memorial als Turks, una mena de mamotreto estil soviètic que inclou monument, escales immenses i fins i tot un avió de guerra…espectacular.

Dimecres 22 ens despertem a Pinarbasi. Hem passat la nit prop del parc més gran de la ciutat, una esplanada verda bastant maca. De bon matí aprofitem per fer la compra, sobretot llaunes, pasta i fruita i verdura. I fem via. El Víctor insisteix que hem d’anar tirant. Anem per una carretera petita, cap a l’est. És una carretera d’aquelles avorrides, amb un paisatge monòton. Anem fent jocs amb els nens i escoltant música. De sobte trobem un castell mig derruït al costat de la carretera i decidim parar-hi a fer un pícnic per dinar. Aparquem i pugem xino-xano. El castell, en ruïnes, està obert i donem una volta. La veritat, és que és molt xulo, i ens relaxem tot menjant una mica i observant el paisatge. No aconseguim massa informació dels orígens del castell, tot i que en algun lloc d’internet llegim que és de l’imperi romà oriental….bé, no ho donem per cert, la veritat, però el lloc ha estat una sorpresa i una troballa.

I així, tornem a la caravana a fer quilòmetres. La carretera que ha escollit el Víctor és realment secundària. No tenim pressa, així que ell condueix tranquil·lament mentre la resta fem la becaina.

Ens desperta una hora i mitja després, potser dues hores….hem arribat a Malatya. El nom realment no ens diu res, i el que tenim davant no deixa de ser una ciutat com un altre. Decidim aparcar prop d’un parc molt gran amb espai de jocs infantils i així acabem de passar la tarda i el vespre.

I així, ens despertem el dia 23 d’Abril, en aquesta població del mig de Turquia que ahir no sabíem ni que existia…El Víctor diu: “ no és en va que ens haguem aturat aquí, tinc una sorpresa”….però per sorpresa la que treu la Laura de sota de tot el que tenim al maleter. Portava tres llibres guardats des de que vam sortir de Barcelona, i ens els regala per Sant Jordi! Mola molt, estem tots contents!

Llavors és quan en Víctor explica que és just en aquesta ciutat, en la versió llatina de la història (existeix també la grega, de versió),que diu que Sant Jordi, el del Drac, va viure i morir aquí, resulta que va ser un Oficial Romà descendent de grecs instal·lats a la capadòcia.

En això de que era un oficial romà sembla que totes les versions coincideixen, però del cert, se’n sap poca cosa més.

En la tradició llatina, diuen que va morir després de ser torturat de més de vint maneres diferents durant set anys, i que durant aquests anys fins a 40.000 infidels es van convertir en cristians.

Pel matí passegem per les restes de l’antiga ciutat on va morir Sant Jordi, anomenada Melitene, on està la població actual de Arslantepe. Hi ha un monument de pedra de gran tamany, representant un gran lleó (Drac?) i un senyor amb barba (Sant Jordi?) que ens sorprenen, però no estem per visitar massa més pedres.

15 9 Arslantepe

Ens apropem fins a un poble anomenat Darende. El lloc és preciós. Hi ha una gorja preciosa, per on flueix l’aigua i t’hi pots banyar en una mena d’aigües termals. Gaudim com fa dies que no fèiem. És preciós, quina pau.

Ja a mitja tarda, marxem de nou cap A Malatya, que segons ens han comentat uns joves que estaven banyant-se a Darende, vol dir la ciutat dels préssecs. I és que resulta que aquesta regió és coneguda a tota Turquia pels excel·lents préssecs que s’hi fan (de fet, es fan prop del 80% dels préssecs de Turquia a les rodalies d’aquesta ciutat). El Roc està contentíssim perquè li encanten els préssecs!!!

Passegem pel centre, flipem amb una gran Mezquita que està tancada i amb un molí de vent estil holandès que hi ha allí plantat. Aprofitem per comprar préssecs, ens sorprenem de que hi ha fins i tot un Carrefour , sopem delícies locals en un petit restaurant i, sorpresos de no trobar cap referència a Sant Jordi, anem cap a la carvana….i de camí, el Víctor para a una floristeria i compra una flor, el més semblant a una rosa que ha trobat, que és una camèlia, que estan florint justament ara, que n’és la època!

La Capadocia

 

Bogazkale és un lloc prou conegut, els caps de setmana s’omple de visitants locals i el diumenge tothom s’engalana, es posen les millors joies i passegen per deixar-se veure. Així que, nosaltres no serem menys. Ens posem ben guapos i a comprar unes pastes per esmorzar. Mirem el mapa, estudiem una mica la zona i decidim que tot i desviar-nos una mica volem passar per la Capadòcia. És a només tres hores d’aquí i segons ens ha dit molta gent, val la pena. Tornem a l’auto i sortim de Bogazkale, agafem la carretera D200, només fa una mitja horeta que conduïm i ja comencen les sorpreses. L’Emma s’està marejant. No li passa sovint i tenim recursos per quan passa però aquest cop sembla que va més seriosament. Veiem una indicació, Yozgat Çamligi Milli Parki i no dubtem en tirar cap allà, si hem de passejar una mica, almenys que sigui per un park. La Sorpresa que ens emportem és màxima.

14 2

Un lloc bucòlic amb un llac i zona de barbacoa. Tot i que és d’hora, no ho pensem ni cinc segons, ens quedem una estona gaudint del paisatge i encenem el foc, tenim verdures, una mica de carn i patates per fer al caliu, avui…barbacoa!!!

14 3 bbq

L’Emma ja està recuperada i amb en Roc juguen a la vora de llac tirant pedres per saber qui arriba més lluny. Jo mentre tant prenc el sol i el Victor als fogons.

Durant el dinar,  riem de la nostra ruta d’avui, havíem de tirar dues o tres hores i hem tirat no més de quaranta-cinc minuts, a la tarda ens tocarà fer camí. Els nens no paren i ja ens va bé, això vol dir que acabaran dormint la migdiada a l’auto.

Cap a les quatre de la tarda, ens posem en marxa, aquest cop si, tirem força estona. El sol ja va baixant i la llum ataronjada tenyeix la carretera, seguim conduint fins a Göreme. Al ser un lloc turístic anem directament al Camping, probablement en aquesta parada farem més de turistes que de viatgers però hi ha coses que val la pena visitar.

Arribem al vespre, ja és fosc i l’encant de Goreme ens fascina. Una màgia especial es palpa per tot arreu, amb les llums des de l’interior de les coves i l’olor d’incens i d’espècies que embriaga tant sols arribar, en adormim plàcidament fins l’endemà.

14 4 Goreme de nit

Hem llegit molt sobre totes les coses que es poden fer per la zona i sembla que ens hi hauríem de quedar un parell de mesos per gaudir-ho intensament però això és només una petita etapa del nostre viatge i com a molt hi estarem un parell de dies, així que, haurem d’escollir.

Comencem pel museu a l’aire lliure de Goreme, a tant sols un quart d’hora a peu del mateix poble. A part de la multitud de coves i l’increïble paisatge, hi trobem una església dins les roques espectacular, amb frescos pintats centenars d’anys enrere i que encara preserven la intensitat dels colors originals. Visitem una altra massa rocosa amb sis o set pisos amb menjador, cuina i una altra església i el que se’ns passa pel cap és pensar com al segle X o XI eren capaços de poder fer aquestes meravelles.

14 5 Goreme

Des de primera hora del matí, el cel de Goreme s’omple de globus aerostàtics, els nens al·lucinen perquè n’hi ha un munt. És la millor manera de captar l’essència de la zona.

Sortim de Goreme direcció Zelve i pel camí troben la zona de les xemeneies de les fades. Són formacions rocoses amb forma de bolet molt espectaculars. Correm, saltem, juguem a fet i amar entre les xemeneies, els nens gauideixen molt i nosaltres també. Per l’època de l’any encara hi ha pocs turistes i com que no hem agafat cap tour, sinó que anem pel nostre compte podem estar-hi l’estona que vulguem. Decidim dinar aquí, hem portat uns entrepans i una mica de fruita i ens entretenim buscant formes d’animals entre les xemeneies, hem trobat un camell, claríssim!

L’última parada del dia és Zelve, una població abandonada als anys 50 degut a l’erosió de les roques i que en el seu millor moment havia arribat a ser una de les majors poblacions de la zona, compartida per cristians i musulmans fins que al 1924 els cristians van ser-ne expulsats per la divisió ètnica entre Grècia i Turquia. A Zelve hi ha un molí de pedra excavat a la roca que va funcionar fins que van abandonar el poble. Per desgràcia fa poc es va esllavissar l’entrada i només es pot veure des de lluny.

Tornem al càmping i sentim que algú parla català quan anem camí a la recepció, ens falta temps per dir: “ catalans???” com ens agrada trobar gent que parli la nostra llengua quan estem lluny de casa! Són dos nois de València,en Rafa i en Gustau, que han vingut de viatge de nuvis a la Capadocia i estaran una setmaneta instal·lats a Goreme. Ens asseiem una mica amb ells i compartim uns veure i uns riures, són molt simpàtics. En Gustau proposa un joc als nens semblant al pica paret i s’ho passen pipa. Els dos es dediquen a la dansa, un és ballarí i l’altre escenògraf d’una companyia de dansa contemporània i han aprofitat que tenien un bolo a Istambul per fer una escapada romàntica. Per suposat que acabem sopant plegats, ells estan en un bungalow i plantem la taula davant de “casa seva”, ens recomanen moltíssim que no marxem sense fer el viatge amb globus, no ho pensàvem fer però potser ens ho repensem. Ho rumiarem amb el coixí.

TURQUIA CENTRAL. UN PARADÍS.

14-18 d’abril

Ens em aixecat mandrosos. Després de tants dies a corre cuita, aquests dies de relax a la platja ens estan anat molt bé. Sense presa hem fet el matí, ens hem tornat a banyar a platja amb els altres turistes que hi ha, i ben dinat, quan el dia s’ha anat encapotant em decidit tocar el dos.

13 00 black sea sunrise

La idea principal es anar tirant cap a l’est, cap a la frontera amb Armènia, sense fer massa volta. Ara ja volem anar fent el viatge a poc a poc, però també es cert que sabem que els llocs on ens entretindrem més (per voluntat pròpia i per voluntat dels altres) serà al centre Àsia.

Sigui com sigui, sortim amb la caravana cap a la propera ciutat d’Akçakoca. No n’havíem sentit a parlar mai, i probablement oblidarem aquest nom amb el pas del temps…és el que te viatjar per lliure, que tot sovint sorgeixen noms a la teva ruta que es converteixen en objectius “importantíssims” i que amb el temps, ja ni els recordes….

Bé, ara l’objectiu és aquesta petita ciutat costanera. Volem comprar provisions així com anar a la farmàcia. En Roc ha tossit molt la nit passada, i com que ens coneixem i sabem que en un tres i no res fa bronquitis, volem anar a buscar un ventolin a la farmàcia….sembla que ens vam deixar el que teníem a Barcelona, i per sort, de moment no l’havíem necessitat.

Aquesta població, Akçakoca és una ciutat turística. Plena d’edificis d’apartaments i que sembla que viu els seus moments forts a l’estiu, amb l’arribada massiva de turisme, sobretot local.

No pensem trobar massa res d’interès, però tot i així, aparquem al centre, prop de la platja. La visita a la farmàcia és curiosa. La Laura es fa entendre i troba un ventolin. De pas també ens fem un suministre de complements de vitamines i coses així. La veritat, es que sembla una farmàcia qualsevol de Barcelona.

El supermercat és una mica més curiós. Hi ha una barreja de productes que ens agrada….molta cosa que reconeixem d’occident, però també molts altres productes diferents, la majoria, orientals. Els olors, el producte fresc, i el menjar preparat…tot això es diferent. Anem als bàsics: arròs, pasta, ous, llet, iogurts (bonissims)…i arrisquem amb alguna coseta, algunes llaunes de llegums ja cuinats, així com alguns dolços i, galetes i snacks locals.

Com que no fa massa bon dia, però tampoc arriba a ploure, passegem per la ciutat…i ens trobem de sobte, davant la immensa mesquita de la ciutat….una mena d’edifici futurista que ens deixa astorats, brutalisme islàmic en tota regla. Un temple en forma esfèrica amb dos minarets en forma de romboide. Sembla ben ve de la guerra de les galàxies. A més, els baixos, son botigues de menjar i roba….molt curiós tot plegat. Entrem a l’interior, i igualment és espectacular, amb tot de talls moderns futuristes, i amb el toc de les catifes i la fusta dels oratoris i les baranes, donen un toc que et descol·loca totalment.

Animats, decidim fer una excussió fins al castell que hi ha a l’extrem del poble, sobre un petit pujol al final de la platja. Bé, més que un castell és una torre en ruïnes. Però pujar allí en permet tindre vistes de la platja i la ciutat, i sobretot, de l’immens i calmat Mar Negre.

I així, sense massa res més especial, tornem xino-xano cap a la caravana. No és tard, així que conduïm fins als afores, prop de la platja de Halk i acampem. Ara està deserta, però de ben segur, a l’estiu ha d’estar a tope aquesta platja. Hi ha càmpings i tot de serveis a prop.

13 07 Halk Palji

El dimecres ens llevem aviat, el dia segueix sense acompanyar massa. Alguna gota s’escapa, i per tant, decidim que marxem de la platja, tot i que ens fa una mica de pena no poder aprofitar aquest paradís en el que estem pràcticament sols. Sigui com sigui, marxem i sobre la marxa la Laura proposa d’anar a visitar un parc natural al sud, on sembla que hi ha un gran salt d’aigua. Sense pensar-ho hi anem. Es tracta del salt d’aigua de Samandere (samandere şelalesi). Quin encert!

Es tracta, curiosament, del primer Parc Natural Registrat com a tal a Turquia. Un cop accedeixes al recinte, vas avançant entre grans arbres durant mig kilòmetre almenys, pujant i baixant escales. Fins que arribes als salts d’aigua, tres, monumentals, que van a petar a un canyó impressionant, que en diuen el “Cadı Kazanı” que vol dir quelcom així com l’olla de les bruixes. El soroll de l’aigua es brutal… i com et deixa xop també. Gaudim d’una estona impressionant. A més el recinte té zona de pícnic i està realment adequat per als visitants. Així que agafem menjar de l’autocaravana, i dinem tranquil·lament allí.

Juguem a la gespa, a la pilota i a saltar a la corda i ens relaxem. El Roc segueix tenint tos, i potser deixar que anés amb els mitjons molls no ha estat la millor idea…però bé, quan tornem a la caravana el canviem de dalt a baix. Tot i així, ara si té molta tos, i per precaució, decidim avançar només una mica fins a la propera ciutat gran, Bolu, als afores de la qual hi ha un bonic llac on parem a fer nit, al Golcuk Nature Park. I efectivament, la nit se’ns fa llarga, i el Roc ha de prendre ventolin varies vegades. Tot i així, no li puja la febre i es desperta eixerit però cansat. Passem una estona passejant al voltant del llac. És preciós. Juguem i passem el matí…el pla es veure si en Roc millora i podem seguir per la tarda quan faci la becaina, o si és millor parar més dies per aquí. Bolu és una ciutat gran i hi ha de tot. Hem trucat al “seguro” de viatge i ens han confirmat que hi ha centres hospitalaris on podem anar sense cap problema. Però per sort, sembla que de moment, no ens caldrà. Tot i que està cansat, no té febre i a més està animat. Així que per la tarda, ben dinat, marxem.

Mentre els nens dormen, fem via. I en un parell d´hores ens hem plantat a Bayramoren. Estem en un poble sense cap mena d’atractiu turístic, però semba ser que a prop hi ha un pont molt bonic que el Víctor s’ha entestat en visitar. El dia s’està posant lleig, El Roc es desperta aixafat, però fa estona que no té tos…de totes formes no estem ni a dues hores de Bolu encara. Pasejem pel poble i parem a fer un té, mentre els nens juguen a pilota pel carrer i van amunt i avall. La gent, com és natural ens mira, i algun pregunta. Els expliquem que fem mig en anglés, mig en francès, mig en català…son divertits, la gent. Els avis juguen al backgamon, a les dames i al remigio aquest amb fitxes…passem una estona agradable, abans de fer retirada a la caravana. Fa una mica de fred i no volem que el Roc empitjori.

13 13 Bayramonen

La nit és tranquil·la, i més en aquest poble on tot el soroll ve de la Mezquita i prou. En Roc passa molt bona nit, i tot i que no està al 100% i seguim amb el ventolin abans d’anar a dormir, ja se’l veu que respira bé.

Així, ja som a dijous, que sortim a fer una petita excursió. Caminant son tot just 20 minuts, una mica més amb els nens. La pau és absoluta. Camps i boscos fan el paisatge. I al final, el pont de Tarihi Bayramören Köprüsü. Un petit i estret pont de fusta preciós, que passa per sobre el riu Akçay. És realment fotogènic l’indret. A més, als voltants hi ha tot de roques que fan les delícies dels nens, que els encanta escalar.

Durant l’estona que estem allí, coneixem en Tadaaki. Un jove d’un poble proper, Ödemiş. És estudiant de veterinària a Ankara, la capital, però ara està de vacances al poble. Ens explica com li agrada el seu poble i el seu entorn. No li agrada gens la ciutat, i es per això que estudia veterinària, per poder ser el doctor dels animals de la zona. Amb ell passegem per la zona, no deixa de somriure i jugar amb els nens. Finalment el convidem a dinar a la caravana. Fem pasta i carn a la planxa. Per la tarda ens diu d’anar cap a casa seva a fer el té. Així que anem tots cinc dins la caravana cap a Ödemiş. En Tadaaki flipa de com tremola tot dins la carvana, però riu sense parar. En poca estona ens plantem al petit poble. Com és natural, ell va saludant tothom i els va dient quelcom semblant a “anem a fer el té amb aquesta gent a casa”. De cop, un veí l’atura, i acabem anant amb ell. En Tadaaki ens deixa allí i ens explica que va cap a casa seva a vestir-se de doctor, doncs ha d’anar a mirar una ovella del veí. I així comença la tarda, amb mig poble veient com rebia una ovella el nostre amic. Després fem el tè, i cada cop es va ajuntant més i més gent. La cosa es va animant, i ja comença a sonar una mica de música. En Arda, toca  unes quantes cançons pròpies, segons ens explica, amb la seva baglama, una mena de llaüt molt gran de tres cordes.

La tarda avança, i evidentment ens conviden a sopar. Les dones del poble (si, només les dones, ☹) ja fa estona que estan totes a dins la cuina. Sembla que fan un sopar comunitari. Els proposem de fer una truita de patates. Ells posen els ingredients i nosaltres la cuinem. Els nens juguen pel carrer, corren i en algun moment sembla que  fins i tot connecten amb els nens locals. El sopar és boníssim, i a la sobretaula, sorgeixen més músics. Es aviat encara. No son les vuit del vespre, encara hi ha llum del sol, que poc a poc es va ponent. Entrem dins la casa, doncs el fred comença a ser intens. Al saló de casa, seguim amb la música tradicional, ara ja són cinc els músics, amb un violí, un tambor i tres baglamas. Les cançons que toquen son com aquestes.

La sobretaula s’allarga. Ens diuen que ens quedem a casa a passar la nit, però preferim passar-la a la nostra casa amb rodes, que aparquem finalment a tocar de la casa. No és realment tard quan marxem a dormir, però pel ritme que portem, estem molt cansats, i els nens estan rebentats. Ha estat un dia rodó.

Divendres, dia 17, dormim fins més tard que de costum. Els nens no s’han despertat amb la crida de la mesquita, i així hem pogut allargar el son fins les nou del matí. La vida la poble, ja fa estona que ha començat. Ens conviden a cafè, té i pastes….i també volen que ens quedem a dinar, però amablement els diem que em de seguir viatge. No son quarts de onze que marxem. La despedida es calorosa, mig poble ens ve a dir adeu.

I ja fem via. La idea que tenim és arribar fins a les restes d’antigues civilitzacions de d’Hüyük i Hattussas, a unes quatre hores de camí cap al sud est. Abans però hem de fer parada, i escollim fer-ho al parc Natural de Bülbül Pınarı Mesire Alanı, un parc que separa dues provícies turques, i on sembla es pot passejar tranquil.lament entre grans pins. Hi arribem en un parell d’hores llargues, i la veritat és que la carretera, avui se’ns ha fet llarga. Estem tots cansat, molta corba. Molts paisatges monòtons. Tot això fa que decidim parar al Parc Nacional i tindre ben poca intenció de seguir camí. Ens relaxem, passegem entre els arbres gegants i les abundants fonts d’aigua. La tranquil.litat és absoluta i a més, ens torna a sorprendre lo ben cuidat i arreglat que està tot. Un luxe. Decidim de totes formes, que havent sopat anirem a fer el petit trajecte fins al l’area de l’altiplà  d’Ilgaz – Kırkpınar. I l’encertem, la nit, allí dalt, prop del gran estany a 1650m d’alçada, es fosca i prtant, ens permet veure moltes i moltes estrelles abans d’anar a dormir.

Dissabte ens donem el luxe d’esmorçar amb les vistes meravelloses del lloc….cel clar, llac d’aigua pura. No podem demanar més. Tot i així, fem via cap a Çatalhöyük.

13 29 altiplà Ilgaz Kırkpınar

El camí torna a ser llarg, i el paisatge, pel mig de turons i muntanyes es fa repetitiu. Abans del migdia, arribem a lloc.

Çatalhöyük, és el conjunt de restes d’un assentament del neolític, més ben conservat del mig orient. Es tremendo, consta de tot un poble que es creu que va arribar a tindre 10000 habitants, i un gran museu amb tot de restes trobades, entre les que destaca la Dona asseguda de Çatalhöyük. A les fotos us ensenyem com està ara mateix i com es pensa que va ser la ciutat.

Després fem cap al proper Alacahöyük, un altre jaciment, però aquest cop un conjunt impressionant de tombes de la civilització Hittita. L’entrada és impressionant, el conjunt també, amb pedres gegants que conformen un espai esplendorós tot i que data de l’any 2500 a.C.

Finalment, i havent fet un parell d’snacks pel camí, ens arribem al també proper jaciment de Hattussa, la que va ser la capital dels Hittitas. Aquí també al.lucinem: les restes de la ciutat son precioses, i hi ha una reconstrucció de les muralles que son impressionants. També descobrim una gran rampa de pedra en un dels extrems, que fa vertigen i la misteriosa gran pedra verda que es troba al bell mig de tot, i que es creu que era una mena d’objecte d’adoració per a la antiga civilització.

Finalment, ens regalem un soparet de kebabs i similars, al poble de Bogazkale, que es allí mateix. Ni ens hem plantejat anar al museu del poble, on estan totes les restes trobades al jaciment…

Demà, diumenge, no sabem que farem, però estem realment contents de com està anant tot plegat.

Mar negra.

13 d’abril

Avui ens dona la sensació de començar de nou el viatge. Ens despertem a la platja, al Mar Negre,a una petita cala al nord de Turquia. Mirant l’horitzó. La sensació del temps desapareix, respirem fons i simplement gaudim. Jo faig la meva sessió de gim matutina, els nens corren per la platja, els dos saben nedar, però no els deixem posar-se més de mig cos a dintre l’aigua. No fa massa calor però el sol il·lumina el paisatge. El Victor esmorza tranquil·lament i llegeix. Hem decidit que avui no ens mourem, farem la bogada, que fa dies que no rentem, neteja de l’auto, que ja li convé una mica i relax. La platja no és espectacular i les onades piquen amb força. La sorra és molt agradable, caminar descalços fins al final de la cala i tornar plens de closques de mol·luscs i de pedres arrodonides, com aquell qui ha trobat un tresor és el nostre entreteniment. Els nens, quan ens veuen llegir o consultar les guies també s’animen i ens demanen feinetes de l’escola. L’Emma té un munt de llibrets que ens han preparat els mestres i pel Roc tenim unes fitxes per començar a fer lletres però generalment el que fa és dibuixar i pintar el que més li ha agradat del dia. Els jocs de taula també ens agraden molt i ens en vam portar una pila, el monza, el catan, speed cups, doubble…fem unes sessions molt professionals. L’Emma ens apunta a la seva llibreta els punt de cadascú i les partides que guanyem.

12 2 onades a pasalar

No estem sols, hi ha un parell de caravanes més i un petit xiringuito amb dues taules i una nevera que fa al mateix temps de botiga de bàsics, de bar i de restaurant improvisat. Avui soparem allà, ens han promès peix fresc i amanida.

12 3 roba estesa

Els propietaris parles anglès, de fet, ell és turc però ella és anglesa. Ens expliquen que ja fa deu anys que estan allà. Que òbviament no viuen només d’això, que tenen un pis a Istambul i entre el lloguer que en treuen i això, van fent. Diuen que en temporada alta han arribat a tenir unes vint caravanes i trenta tendes, però avui només som tres caravanes i una colla de nois d’uns setze o disset anys que venen a celebrar un aniversari, esperem que no facin molt d’escàndol.

El sopar és espectacular el millor peix en molts dies i la conversa amb aquesta parella, molt agradable. Et fa pensar que la vida és molt més del que estem acostumats. Encara que nosaltres, ja ho intuíem. Sinó no hauríem fet aquest viatge.

12 1 peix a la platja

Bé, el dia s’acaba, sense fer res espectacular però havent gaudit. Ja es tracta d’això. Demà també ens ho prendrem amb calma però segurament farem camí, frisem per saber què ens espera més endavant.

El premi

Un dia més per davant. Ja som a Turquia, i en breu podrem creuar el Bòsfor, i entrar així al continent Asiàtic….però encara hi em d’arribar.

Tenim un pla secret des de que vam sortir de Barcelona. Sabíem que aquests primers dies de viatge serien si o si, durs. Volíem travessar Europa el més ràpid possible, però a l’hora no ens volíem perdre algunes coses “imprescindibles” pel camí. La nostra check-list està complerta, i fins i tot hem vist més coses de les que prevèiem, i el més important: els nens estan bé, sembla que els prova això de viatjar (tot i que, òbviament, no relatem aquí els moments més durs de la convivència durant el viatge…evidentment hi ha plors, enrabiades i moments de tensió). I pels nens és la sorpresa que tenim…

Així doncs, aprofitem l’àrea de servei per posar gasoil ben barat, per primer cop en tot el trajecte el preu del gasoil baixa dels 90 cèntims el litre. Comprem algunes pastes turques i a més tastem un deliciós cafè turk…això promet!

No tenim realment pressa. Encara no son les 9 del matí que ja estem fent carretera. L’objectiu d’avui és anar fins a Istambul, tot i que no volem entrar dins la ciutat.

Parem una estona a estirar les cames a Vize, un petit poble de  carretera. Hem decidit anar per l’antiga carretera. Ara comença el viatge tranquil, el de no agafar autopistes ni tindre pressa. Tot el paisatge fins ara a Turquia han estat camps de cultiu i pobles petits amb Mezquita. Anar per aquesta carretera ens ha permès passar pel bell mig de les poblacions. Tot és tranquil. Els minarets dominen cada un dels pobles. Els homes fan té i peten la xerrada als cafès dels pobles, amb les cadires mirant sempre cap a la carretera. Hi circulen molts camions.

Com he dit, decidim parar a Vize. El poble, petit, té una petita fortalesa que no sembla realment més interesant que cap altre, però és fotogènica. Una Mezquita amb sostre de fusta, que sembla que va ser en el seu temps una església, i sobretot un petit teatre Romà, mig abandonat i al que s’hi pot accedir lliurement. Està descuidat i hi ha plantes arreu. Tot i així, hi seiem a fer un mos i ens animem a fer una mica el ruc per comprovar l’acústica del lloc….el resultat és prou divertit. Fins i tot uns grup de locals s’han parat a veure com l’Emma ens feia un “espectacle” de dansa…

Marxem sense massa més. I seguim camí. Poc després ja parem a menjar, en un petit “merendero” de la carretera de nom impronunciable: Çakilli yörük Çadiri Kahvalti ve Izgara. I quin encert! Allò és un festival de familiaritat, aromes i gustos. El que podria ser un problema, l’idioma, no ho és pas en aquest lloc. Simplement assenyalem els plats que estan menjant els de les taules del costat, fem senyals al cambrer, i en un tres i no res tenim davant nostre una mena de plats degustació d’entrants (Serpme Kahvaltimiz), uns pans estil Chapati indis (Gözlememiz Bulunur), Hamburguesetes, carn picada especiada, salses, amanides…tant de menjar, que finalment hem d’anar a buscar carmanyoles a la caravana i omplir-les. Els nostres veïns de taula són una família local, amb quatre fills. La mare parla anglès, el pare ho intenta, i els nens riuen…ens expliquen que són de Vize i que estan celebrant l’aniversari d’ell, 55 anys. Estan fent temps fins que arribi la resta de la família. Ens pregunten pel viatge, per la caravana, que accedim a ensenyar-los-la , i finalment ens unim a la seva taula, llarguíssima, on van arribant familiars i familiars: tiets, àvies, cosins, nebots…són, pel cap baix, 40 persones. Quan ells comencen a dinar, nosaltres ja hem digerit. Fem el cafè i anem a buscar els nens que fa estona que corren i juguen pel parc del costat amb els nens dels nostres amics i els seus cosins…

Hem de pujar a la caravana i fer camí….perquè, com els diem als nens (quan desperteu de la becaina) estareu potser en un lloc màgic…

I efectivament, en poca estona, una horeta, quan ja estem entrant de ple a Istambul, trobem el premi dels nens: el park temàtic de Vialand. Som a primera hora de la tarda…mica en mica els nens es desperten, i ràpidament, quan senten la música exterior, s’activen. I no cal explicar massa més: jocs, cues, diversió i fins i tot alguns focs d’artifici quan ja fosqueja.

Tenim entrada per dos dies, així que el matí de dilluns també el passem al parc, a repetir totes i cada una d eles atraccions, ara sense cua, ja que és dilluns pel matí. No em canso de pujar un cop rere l’altre a totes les muntanyes russes, i els nens de donar voltes i voltes a les cadires i de pujar al castell màgic.

Ben dinats a la caravana fem via. Cap destí en especial. Rodegem Istambul, no sense ganes d’entrar-hi, però aquest cop no pot ser, i per fi entrem a Àsia, travessant el Bòsfor pel nord d’Istambul, pel Fatih Sultan Mehmet Köprusü, un dels quatre ponts que creuen aquest estret que separa Europa i Àsia.

11 2 punt sultan ahmed

Seguim, deixem enrere la gran ciutat i els seus barris metropolitans…quilòmetre a quilòmetre, anem deixant enrere Europa, el paisatge va canviant, i els seus colors, sorolls, olors….ens fan sentir que estem en un lloc desconegut, agradable…i així passem les hores, amb alguna pel·lícula els nens, música, i bon rotllo…sense destí, acabem arribant a una petita carretera que ens porta fins a un lloc màgic, Pasalar Plaji….una petita cala, amb lloc on aparcar la caravana…la temperatura suau i la llum del cap vespre ens conviden a remullar els peus a l’aigua, i ens permet veure que no som els únics afortunats en gaudir del petit paradís: altres famílies estan fent el mateix…demà veurem el què, però sembla que aquest lloc ens pot permetre agafar forces uns dies. Ja veurem.

Què es pot fer i què no?

El matí a Buzludzha és preciós. Si de nit es veuen un munt d’estrelles, de dia el sol brilla intensament sobre el verd de l’herba i la sensació d’estar just al costat d’una nau espacial ens fa imaginar que som en un altre planeta. Ens llevem de matinada, per veure sortir el sol. Fa fred, però l’espectacle val la pena.

Ben aviat ens vestim i sortim a ficar-nos allí on teòricament no es pot….els nens porten les seves lots d’investigadors, i tenen molt clar que no s’han de separar ni un metre dels pares.

La porta del gran edifici està tancada amb una gran cadena, sembla que haurem de buscar una alternativa…ens girem per anar-la a buscar, i de cop, sentim un gran soroll metàl·lic a l’esquena….els nens han anat a tocar la cadena! El que hem sentit era la gran cadena caient….l’últim visitant s’havia assegurat de fer veure que tot quedava tancat….però en realitat, està tot ben obert.

Així doncs entrem al gran edifici fantasmagòric. Al davant, el gran hall, unes escales et condueixen fins al ovni i les grades, el gran auditori. És impressionant. Al sostre encara hi ha,  just al centre, al bell mig de la deteriorada estructura, el símbol comunista. Sembla estar esperant el senyal per caure definitivament….però resisteix.

En algun lloc vaig llegir que no era fàcil trobar les escales que porten al cap damunt de la gran torre de formigó….però em va quedar gravada a la memòria una petita porta darrere les grans escales del hall. I allí la trobem, una ridícula porta, petita, que només permet el pas individual, és la que amaga l’accés a les escales i la torre del monument. Tot està molt deteriorat, però tot i així, per torns, primer l’Emma i el Víctor, i després, el Roc i la Laura, pugem fins a dalt….i traiem el cap per la gran estrella vermella de vidres trencats que es dibuixa a la paret de formigó…

Bé, l’aventura queda aquí. Quina experiència. És com remoure el passat…sortim de l’edifici i tornem a posar la cadena, que ningú sense nens, pugui trobar la manera d’entrar fàcilment…

L’auto ha pogut pujar fins aquí, patint una mica, però ara toca desfer el camí. Anem a poc a poc, gaudint, avui tenim una missió, creuar frontera i això sempre posa una mica nerviós.

Després de més d’una hora de camí arribem a Dimitrovgrad, una ciutat que no ens sona ni sembla tenir res destacat, en el mapa hem vist un parc on poder passar l’estona. Aparquem i muntem la paradeta per menjar una mica, estirar les cames i agafar forces. El parc és molt curiós, hi ha una zona de nens amb atraccions, molt verd i unes escultures curioses que recreen l’habitació o més ben dit, el despatx d’algun gegant.

Aprofitem per dutxar-nos, hem de fer bona impressió, preparem un dinar de diumenge i fem un pícnic. Fa bon dia i som els únics amb autocaravana per la zona, la gent s’apropa però es queden una mica apartats. Un grup d’estudiants ens venen a parlar. Jo, de Bulgària, no en sé pràcticament res, així que els demanem a ells. Ens expliquen que la ciutat és relativament nova, fundada als anys 40, que el nom ve d’un líder comunista, la ciutat es va construir per ser una important zona industrial però amb la caiguda del socialisme molta gent va marxar. Un poeta famós, un tal “Penyo Penev” n’és la figura més representativa, lamentablement es va suïcidar molt jove, quan va veure que les seves idees comunistes, fracassaven. Els estudiants marxen cap a dinar. Sempre ens sorprèn parlar amb la gent t’acaben donant dades curioses i  molt subjectives!

 Quan acabem de dinar, emprenem de nou el viatge. Els nens s’adormen just fins arribar a la frontera. Ens registren de dalt a baix, passaports, papers, preguntes, a la zona búlgara tot ha anat com una seda però els Turcs són molt més estrictes. Després d’esperar i esperar que ens donin el permís, jugant  a cartes i al parxís, ens diuen que necessiten una autorització per passar que no la tenim.

10 12 jugant a cartes

Ens quedem blancs, en principi, Turquia només requereix un visat molt senzill que consisteix en pagar un cop arribes, però ens posen pegues per l’autocaravana. És diumenge, ambaixada tancada, no podem consultar a ningú i no ens donen més opció. Per sort, tenim aigua suficient, menjar i podem esperar. Es van acostant oficials, cada cop amb menys ganes, tot és qüestió de temps, ja ens ha passat a altres llocs. Després de quatre hores esperant, ens diuen que podem passar que han aconseguit parlar amb l’ambaixada espanyola i ho ha autoritzat. Òbviament és mentida, volien diners de sotamà, però com que no han vist ni un gest, no han insistit més. Tirem milles, que no se’n desdiguin, parem en una àrea de descans i sopem, quina aventura eh??? Els nens no entenen res, i nosaltres estem esgotats. Posem música a tot drap i fem discoteca, com diuen ells….ballem i saltem, estem sols i ha estat un dia intens. Quan ja cauen rendits, seguim una mica més i a la següent gasolinera fem nit. Demà, ja veurem que ens espera.

BULGÀRIA

9 i 10 d’abril

Quina nit…a alguna hora va començar a ploure, no sé quan…poc a poc el soroll exterior de les gotes impactant contra caravana va anar creixent….el primer en despertar-se va ser en Roc, que espantat ens va cridar i ens va despertar a tots. Eren prop de les tres de la matinada. La tempesta era forta i els llamps il·luminaven l’exterior cada pocs segons. La pluja era realment forta…així vam estar gairebé una hora, tots quatre arraulits dins un dels llits. Els nens encara anaven fent algun son, nosaltres ja no. Fins que va arribar la calma…la pluja ja era suau, fins i tot agradable. Vam portar els nens al seu llit, i em vaig atrevir a treure el cap per la porta. El terra era encara un riu amb un pam d’aigua, però no semblava que la cosa fos dramàtica….fins que va caure una petita pedra davant meu, i un altre, i un altre, i per tota la caravana vam començar a sentir “poc” “pac” “plonch”….increïble, ara queia pedra! I la caravana al descobert. La Laura va mirar que els nens estiguessin ben protegits al llit i va vindre al lloc del copilot. Jo ja havia engegat el motor. Calia anar a cobert o alguna lluna de la caravana podia rebentar. La pedra era cada cop més grossa. Els fars no podien il·luminar massa amb la cortina d’aigua que hi havia al davant, però poc a poc vam anar avançant. Vam aconseguir posar la caravana ben enganxada a la paret principal del Monestir, on entre el monestir i una paret de pedra, quedava a resguard, mes o menys…després, a correcuita, la Laura va córrer fins al contenidor que quedava a prop i va agafar uns quants cartrons. Vam protegir el vidre del davant i les finestres de la cabina, i després, ens vam enfilar fins els sostre per protegir les dues claraboies …salvats! No se si vam dormir més, ja eren les sis del matí entre una cosa i l’altre. Quina nit!

A tot això, els nens a les vuit ja ens van tornar a despertar del nostre atordiment. I que vam fer? Doncs esmorzar. Encara plovia, i res no ens convidava a sortir. Així que ja ens vam plantejar un dia de camí, de fer quilòmetres.

El següent objectiu marcat en el mapa era Buzludzha, a Bulgària. Aquest monument, o mamotreto arquitectònic és una mena d’ovni que descansa a dalt del pas de muntanya de Shipka. Aquest pas de muntanya travessa els Balcans orientals, per un espai Natural, i va ser l’escenari a finals del segle XIX d’una sèrie de batalles conegudes com la Batalla del coll de Shipka, entre Rússia, amb ajuda de tropes voluntàries Búlgars, i l’imperi Otomà. El monument en qüestió no fa menció a aquesta batalla, sino que és un auditori gegant on el Partit Comunista Búlgar hi feia les seves reunions, o algunes d’elles. Es va fer en aquell pic, a uns 1500 metres d’alçada, per commemorar la reunió del primer grup comunista organitzat del país, al 1891. Es va començar a construir el 1974, i l’arquitecte era Georgi Stoilov. Finalment es va inaugurar el 1981, i es va abandonar amb la caiguda del mur de Berlin, el 1989. I des de llavors, diuen, està abandonat.

En fi, acabats d’esmorzar vam engegar i vam fer viar per la petita carretera del monestir fins a trobar la ruta principal, que en poca estona ens va dur a creuar la frontera de nou. Entràvem a Bulgària, i un altre cop, al que és la Unió Europea. Cap canvi en la realitat. Una frontera que simplement separa diferents realitats econòmiques i diferents realitats culturals.

Vam seguir camí. Els nens jugaven fins que van caure adormits. Quan els nens dormen a la caravana es el millor moment de fer quilòmetres. Així vam tirar milles fins arribar a les rodalies de Sofia, la capital. No teníem cap intenció d’entrar-hi…les ciutats, i encara menys les ciutats grans, no estan pensades per a les caravanes. La vam rodejar, per la autopista i vam parar a dinar a un àrea de servei.

Un cop vam estirar les cames i jugar una estona a saltar la corda i a la pilota, vam seguir. Encara era aviat, i encara que semblés increïble després de la terrible nit que havíem passat, ara brillava un sol espatarrant. Pura primavera.

Anem tirant endavant. És molt aviat, tot just la una i mitja. El sol comença a ser realment fort…i de sobte, apareix un miratge davant nostre: “Hydropark” Gorna Malina, 25 km….No ens ho pensem dos cops, i cap allà que anem. Els nens s’ho mereixen i nosaltres també.

Arribem en un tres i no res, els nens al·lucinen. Ja des de l’aparcament es veuen uns molins de vent gegants, així com tot de tobogans de totes les mides. Ens falta temps per vestir-nos amb banyador, agafar tovalloles i crema solar i anar cap allí. Quin paradís. Ara descobrim que darrera l’indesxifrable nom en alfabet ciríl·lic, s’amaga el Parc Aquàtic dels Molins de Vent. És preciós, realment. Els molins de vent, gegants, amaguen habitacions d’hotel i restaurants. L’ambient és familiar. Ens ho passem pipa…quines ganes teníem tots de fer una bona remullada. En una estona els nens estan a la piscina baixa mentre la Laura i jo ens relaxem a les gandules. Crec que faig un son i quan em desperto, la Laura està parlant amb una parella. Són el Crissantos i la Sarah. Ell brasiler i ella Neozelandesa. Tots dos residents a Londres. També tenen dues criatures i estan viatjant en furgo tot un mes per Bulgària. La conversa és agradable. Parlem de Londres, de Nova Zelanda, de Barcelona, que coneixen bé…i tot d’una ens veiem tant a gust que se’ns fa curta l’estona. El parc tanca aviat i ens veiem obligats a seguir ruta plegats. Ells ens diuen que la nit passada han estat en un llac proper. És un pantà on es pot acampar. Els seguim, pel camí parem en un supermercat, i arribem tot just en una hora i mitja a la vora del pantà de Sopot.

Ens han convidat a fer barbacoa. Els nens juguen a estones, tot i que els costa trencar la barrera de l’idioma, però amb les cartes de l’uno i , la pilota i la corda, passen força estona. Encenem el foc i anem fent cerveses. La nit és afable. Hi ha més gent acampada. Hem comprat una mena de salsitxes i uns bons entrecots. També unes patates i xampinyons. En Crisantos ens sorprèn amb una mena de carn marinada que ja tenia preparada.

Quin luxe. Entre riures i una conversa molt amena, ja ben entrada la nit, decidim que és hora d’anar a dormir. El cel torna a estar tapat, i la lluna és casi inexistent, tan sols un fil.

El cansament ens fa dormir bé, a tots. Quan despertem, els nostres veïns ja corren pel llac. Sembla que el dia està clar. Esmorzem plegats, i decidim que no podem marxar encara, així que passem el matí allí, sense fer massa res. Ara un bany, ara llegir, ara preparar el dinar…

A la tarda, després de la migdiada, ara si, ha arribat l’hora de fer camí. Ens acomiadem dels veïns, que encara sembla estaran una nit més allí. Nosaltres enfilem cap al Pas de Shipka. Vull arribar-hi ara que encara és de dia. La carretera està dins el Park Natural dels Balcans Centrals. I no decep. Tot verd i en plena esplendor. La carretera va pujant i pujant fins al monument a la Llibertat, al pic d’Stoletov. Allí baixem i fem la foto de rigor.

Estirem les cames, fem un mos, i seguim per la carena, per la estreta i descuidada carretera 5005 que ens porta fins a Buzludzha. A mesura que ens anem apropant anem flipant més i més amb l’edifici. Una anada d’olla absoluta. Un ovni gegant, amb una torre de formigó altíssima en mig d’una muntanya…Passem un petit hostal i una indicació d’una estació d’ski, just abans d’arribar als peus del monument. Aparquem. Ja és molt tard i aviat es farà fosc. Tot i així no podem estar-nos de donar una volta pels exteriors de l’edifici. Està ple de grafitis. Fem fotos des de totes les perspectives. Demà intentarem entrar-hi, tot i que “oficialment” està clausurat. Sopem una mica, i sortim a gaudir de la foscor. Perquè tots sabem que les nits de foscor absoluta i sense lluna, si el cel està net i estàs dalt d’una muntanya, és impossible arribar a contar el nombre d’estrelles que hi ha en cada centímetre quadrat de cel….quin espectacle! Mai no havíem vist tantes estrelles, de veritat. Traiem el petit llibre de constel·lacions que portem amb nosaltres, i ens divertim imaginant dibuixos….

9 12 cel estrellat

Macedònia (del Nord)

Doncs si, aquí estem, a Skopje capital del brutalisme, aquest tipus d’arquitectura socialista monumental i feta bàsicament amb grans blocs de ciment. ( Explicat per a no entesos en la matèria). Hi ha fins i tot un mapa perquè el visitant no es perdi cap dels edificis….com si fos fàcil esquivar-los.

Passem per la universitat, per tabacalera de macedònia, per l’estació de tren, pel banc central, per la biblioteca, per la central de comunicacions… anem tirant amb l’autocaravana i baixem de tant en tant per agafar consciència de la immensitat de les dimensions mentre la Jelena ens va explicant.

Skopje és una ciutat molt antiga, hi ha un aqüeducte romà espectacular que en dona fe i una fortalesa  a la part més alta de la ciutat amb vistes al riu Vadar que ha anat aguantant terratrèmols, batalles i guerres, sobretot entre els segles XIV i XIX. Novament en el terratrèmol de 1963 va ser parcialment destruïda i no la van reconstruir fins fa relativament poc.

Per dinar, tornem a fer un Snack al carrer, carn especiada, formatge i pastes variades, tot regat amb una bona cerveseta. Ens hi podríem acostumar!!!

Com a dada curiosa, val a dir que la Mare Teresa de Calcuta (Agnes Gonxha Bojaxhiu) va néixer a l’actual Skopje, si, a nosaltres també ens ha sorprès, ens pensàvem que era albanesa, i així és, d’ètnia albanesa i nascuda a Uskub ( el nom antic de la ciutat, quan pertanyia a l’imperi Otomà).

Passem el dia gaudint de la ciutat, ens encanta. Hi ha molt bon ambient i la gent somriu. Els parcs i el riu li donen un aire especial. Tenir a la Jelena a l’expedició també ens encanta, ho hem passat molt bé aquests dies i hem après un munt de coses, però la seva família també la reclama. Ens acomiadem a l’estació de tren i nosaltres emprenem camí cap a un nou país, Bulgària ens espera.

Després d’un parell d’hores de camí ens trobem un monestir ortodox que acull una colònia d’art i  durant els mesos d’estiu s’omple d’estudiants.

El monestir consta de dues esglésies, una de més petita, dedicada a la mare de Déu i l’altre més gran amb dotze cúpules cadascuna dedicada a un dels apòstols i totes pintades per Dimitar Andonov Papradiški, un dels pares de la pintura macedònia moderna.

El lloc és espectacular decidim fer- hi parada llarga. Els nens necessiten córrer i nosaltres volem gaudir del paisatge. Venim de veure molt formigó i ara el verd i la tranquil·litat ens donen un respir.  Fem una petita excursió i ens trobem a una família macedònia que ha vingut a passar el dia. Tenen un nen petit,  deu tenir més de dos anys i el porten en braços. Només ens saludem però veiem que es miren l’autocaravana, de ben segur que si parléssim l’idioma ja ens posaríem a xerrar.

Se’n va el sol i la temperatura baixa, entrem a l’auto i juguem una mica a cartes. Ens encanta jugar al rellotge, és molt simple però divertit, perquè sigui més emocionant ens juguem a veure qui farà l’esmorzà.