Macedònia (del Nord)

Doncs si, aquí estem, a Skopje capital del brutalisme, aquest tipus d’arquitectura socialista monumental i feta bàsicament amb grans blocs de ciment. ( Explicat per a no entesos en la matèria). Hi ha fins i tot un mapa perquè el visitant no es perdi cap dels edificis….com si fos fàcil esquivar-los.

Passem per la universitat, per tabacalera de macedònia, per l’estació de tren, pel banc central, per la biblioteca, per la central de comunicacions… anem tirant amb l’autocaravana i baixem de tant en tant per agafar consciència de la immensitat de les dimensions mentre la Jelena ens va explicant.

Skopje és una ciutat molt antiga, hi ha un aqüeducte romà espectacular que en dona fe i una fortalesa  a la part més alta de la ciutat amb vistes al riu Vadar que ha anat aguantant terratrèmols, batalles i guerres, sobretot entre els segles XIV i XIX. Novament en el terratrèmol de 1963 va ser parcialment destruïda i no la van reconstruir fins fa relativament poc.

Per dinar, tornem a fer un Snack al carrer, carn especiada, formatge i pastes variades, tot regat amb una bona cerveseta. Ens hi podríem acostumar!!!

Com a dada curiosa, val a dir que la Mare Teresa de Calcuta (Agnes Gonxha Bojaxhiu) va néixer a l’actual Skopje, si, a nosaltres també ens ha sorprès, ens pensàvem que era albanesa, i així és, d’ètnia albanesa i nascuda a Uskub ( el nom antic de la ciutat, quan pertanyia a l’imperi Otomà).

Passem el dia gaudint de la ciutat, ens encanta. Hi ha molt bon ambient i la gent somriu. Els parcs i el riu li donen un aire especial. Tenir a la Jelena a l’expedició també ens encanta, ho hem passat molt bé aquests dies i hem après un munt de coses, però la seva família també la reclama. Ens acomiadem a l’estació de tren i nosaltres emprenem camí cap a un nou país, Bulgària ens espera.

Després d’un parell d’hores de camí ens trobem un monestir ortodox que acull una colònia d’art i  durant els mesos d’estiu s’omple d’estudiants.

El monestir consta de dues esglésies, una de més petita, dedicada a la mare de Déu i l’altre més gran amb dotze cúpules cadascuna dedicada a un dels apòstols i totes pintades per Dimitar Andonov Papradiški, un dels pares de la pintura macedònia moderna.

El lloc és espectacular decidim fer- hi parada llarga. Els nens necessiten córrer i nosaltres volem gaudir del paisatge. Venim de veure molt formigó i ara el verd i la tranquil·litat ens donen un respir.  Fem una petita excursió i ens trobem a una família macedònia que ha vingut a passar el dia. Tenen un nen petit,  deu tenir més de dos anys i el porten en braços. Només ens saludem però veiem que es miren l’autocaravana, de ben segur que si parléssim l’idioma ja ens posaríem a xerrar.

Se’n va el sol i la temperatura baixa, entrem a l’auto i juguem una mica a cartes. Ens encanta jugar al rellotge, és molt simple però divertit, perquè sigui més emocionant ens juguem a veure qui farà l’esmorzà.

De Kosovo a Macedònia (del nord…)

Ens despertem, i com cada matí, fem torns pel petit bany, anem calentant cafè, i mengem pa amb mantega i melmelades del mercat de Zalek…

Sortim a estirar les cames. Els nens juguen una bona estona en un parc infantil d’aquells dels anys vuitanta….decidim anar tirant cap a la capital, Pristina, no sense abans passar pel monument als Partisans. Un altre gegant de formigó d’aquests que tant ens agrada.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Molt aviat, encara no són les 11, ja estem a Pristina. Aquí, la Jelena ens fa un passeig que ens porta a veure la fantàstica biblioteca nacional, el palau d’esports que és simètric, com també va ser la simetria entre els arquitectes que el van fer, un serbi i un albanès, i el nom original del palau, Boro i Ramiz ( dos herois de la revolució , un serbi i un albanès també).

Davant el palau d’esports està el centre comercial NewBorn, per on passem per arribar fins a l’estàtua de Bill Clinton, tot un heroi al país des de que va donar suport a la intervenció de la OTAN en el conflicte amb Sèrbia, que va portar la independència de Kosovo, però també el bombardeig de Sèrbia, imatges terribles d’avions sobrevolant Belgrad que encara retenim en les nostres ments….

Pasejar per Pristina es una sensació estranya. Estem de ben segur a una de les zones d’Europa més desafavorides econòmicament. Aquí s’ajunta orient amb occident. Els edificis més moderns i les construccions més precàries conviuen porta a porta, i els mercats de carrer estan arreu, com descontrolats. El tràfic és dens, i la moda és com antiga…tot plegat és com si ajuntessis la Barcelona dels anys vuitanta, amb els barris més pintorescs de Londres, ho barregessis una mica amb un poble de Turquia, i de tot plegat, un cop passat per un colador balcànic, sortís aquest lloc tant únic. La gent és viva, la música sona arreu, al igual que el tràfic i el tràfec de gent i cotxes….. i no sembla que mai es pugui estar en silenci aquí. No és una ciutat tranquil.la.

7 7 pristina food

Bé, per acabar l’aventura Kosovar, seiem en un petit bar local, la Taverna Tirona, i la Jelena s’encarrega de demanar unes bones “tapes” típiques de la zona: burek, sarma, kevapi, shope, pershut, sarape….una festa de gustos i sabors.

Sortim, mai millor dit, rodant.  I rodant ràpid, cap al sud. La gent condueix realment com bojos per aquí. Dos i tres cotxes en un sentit en carreteres d’un sol carril per banda. Això ens obliga a fer més d’una maniobra brusca per evitar algun cotxe que ve de front…a més, fa conduir molt tens i molt lent. Tardem molt més del que pensàvem en arribar a la frontera amb Macedònia del Nord, com és diu ara. La tarda ja és bastant avançada quan entrem a la Skopje. Aprofitem per aparcar l’autocaravana més o menys cèntrica i fer que els nens corrin per un parc la mar de xulo, l’Skopje City park, amb un llac brutal, arbres i una zona infantil molt i molt guapa. Dediquem l’estona als nens i a xerrar mentre bevem unes cerveses abans de fer el sopar.

Demà tindrem feina. Hem de fer una ruta per la ciutat, que es la capital mundial del brutalisme arquitectònic. Skopje va ser arrasada degut a un terratrèmol l’any 1963, i clar, es va haver de reconstruir en plena guerra freda i exaltació socialista. L’arquitecte japonès Kenzo Tange va ser l’encarregat de dirigir aquesta reconstrucció i de donar un toc diferent al brutalisme de les altres zones del que va ser Jugoslàvia…però això, serà demà. Avui, dormirem al costat del parc.